El meu avi (i la postguerra)

La guerra va acabar i, cadascun pel seu camí, tots dos germans la van sobreviure tot i que l'olor a mort de les trinxeres va arrelar als pulmons del germà del meu avi, en Jesús, fins a provocar-li una prematura mort. Una mort que va arribar anys després de la guerra, però molt abans del que li hauria tocat per edat. La fi de la guerra, per al meu avi, com per a quasi bé tothom, foren temps molt durs en que sobreposar-se a les adversitats, pel que qualsevol feina era benvinguda. Als carrers de Madrid exercia la seva d'arrencar cartells de la pared per un sou que ell em confessava miserable. Sense massa esperança en una postguerra fosca, va trobar-se amb el que va ser el seu capità durant els darrers 3 anys. Aquest, que havia pujat força de rang (desconec, això si, fins on va arribar. Admeto la meva ignorància en l'escala militar), i en considerar que aquesta no era feina per algú que l'havia servit durant tant de temps, li va aconseguir una feina més ben remunerada. Per a exercir-la, doncs, va partir direcció Barcelona. Fou la Ciutat Comtal la que l'ocupà durant un temps fins que el van destinar a Tarragona.

La feina, maquinista d'una locomotora de l'empresa estatal de carburants, li va assegurar el plat a taula d'aleshores en endavant. Per contra, fou la combinació d'aquesta feina amb els estralls de la guerra el que van provocar la seva progressiva sordesa, que quasi va impedir la conversació amb ell els seus darrers anys. I és aquesta la que va propiciar la imatge de l'avi amb l'audiòfon que sempre he viscut. De la guerra li va quedar aquesta sordesa i també la metralla d'una granada que el va acompanyar durant quasi cinquanta anys. Recordo que va ser a la meva tendra infantesa quan, finalment, la hi van extreure del front (estelles metàl·liques, poc més).

je voudrais m'amuser

No se si és la feina que m’absorbeix la vida, o la meva vida que m’aboca a la feina. Res, però, em diverteix, amb prou feines m’entreté.

Dormo o llegeixo. Llegeixo i dormo per passar l’avorrit cap de setmana. Esperant l’hora de dinar, he vist la formula 1 preguntant-me com em podia agradar tant fa tants anys. Canviant de canal sovint per veure un partit de futbol anglès que no tants anys enrere m’hauria retingut davant l’aparell. Crec que s’apropa el duel entre Barça i Madrid. Anys enrere vivia aquell dia amb intensitat i nervis. Ara, però, m’és ben igual.

No vaig al cinema perquè cap film no m’agrada. Ni tan sols me les miro a casa perquè no trobo res que m’interessi. I les pel•lícules que em van agradar resten en l’oblit per la mandra que em provoca pensar en tornar-les a veure. El gimnàs resta tan lluny en les meves intencions que els tristos cinc minuts que me’n separen esdevenen insuperables com si de 5 hores es tractés.

Fa tant que no bec un cubata que ja em cansa recordar les llargues nits de vetlla i curts matins de son. M’horroritza l’ambient de fum que no em deixa respirar tot i que abans el tolerava. Ara no son les onze de la nit que els ulls se’m tanquen i les cames em fan un mal prou molest com per no pensar en més que en dormir.

Penso en la feina constantment, mirant com puc millorar allò que he fet, pensant com puc planificar el que resta per fer. Maleït perfeccionisme obsessiu que m’allunya del món o, potser, trista buidor que deixa l’única excitació en la feina.

I desitjaria que tot allò que m’agradava ho continués fent, però ni tan sols trobo res que ho pugui substituir. Trist avorriment.

Adéu Rata

volia escriure tots els posts sobre el meu avi seguits, sense interrompre'ls. Avui tinc ganes, però, d'acomiadar-me de la Rata.

La Rata ha estat el millor gat que he tingut. No és un simple tòpic ni tampoc no exagero en dir-ho. N'he tingut molts de gats, i de molt bons, però la Rata era carinyosa a més no poder. De fet, ja ho vaig dir fa molt en un post.

Avui, en sortir de casa m'esperava la Dolenteta, la gateta. M'ha semblat estrany que hi fos ella i no hi fos ell, la Rata. La Rata, per si no ho he dit, era mascle, però li va tocar aquest nom (mea culpa). A més, la Dolenteta estava estranya. És curiós com s'entristeixen els gats quan en mor un. En tornar a casa per dinar m'han donat la notícia: un fill de puta l'havia enverinada.

He pensat en les mil i una tortures que li faria a aquest desgraciat, tals com per fer-lo sentir cridar com un porc degollat. Essent més reflexiu, he conclòs que no valdria la pena complicar-se la vida per un desgraciat així, pel que m'he imaginat destrossant-li els cotxes que tingués per a veure-li la cara quan se'l trobés. Poder sembla una ràbia excessiva, però és el tercer gat que m'enverina algun fill de truja pudenta.

Ara, després d'haver respirat moltes vegades, accepto que mai no sabré qui ha estat, i que tampoc no serviria de res. Ja no tinc la Rata, ni les ganes de tenir més gats. Amb el vell Felipe, que ja està de tornada de tot i que ja comença a no aguantar-se els pets, i la Dolenteta, a qui li donem la pastilla cada setmana per evitar de tenir nova cadellada, dono per tancats 12 anys de gats que ha suposat 5 generacions per casa.

És curiós com per un moment m'ha semblat, aquest migdia, que em saltarien les llàgrimes. Al final no ha estat així i no he trencat la sequera que fa tres anys que pateixo, a excepció de les 4 mal comptades que vaig vessar per la meva àvia. Ni tan sols pel meu estimadíssim avi van eixir. Crec que fa tres anys vaig abusar-ne tant que em vaig eixugar completament, fins al punt que em couen els ulls (no es conya) perquè per fort que els premi no se'm refresquen! És un dels altres temes pendents que tinc per al metge (quan em digni a anar-hi). El bessó n'és un altre, que no és normal que faci un any que em fa mal i, a sobre, avui se m'ha escampat el mal per tota la cama i quasi no podia jugar a tennis. Ho sé, sóc un pupes.

Ja desvariejo i me'n vaig del tema. Amb tot el que he escrit només volia acomiadar-me de tu, Rateta meua.

El meu avi (i la guerra)

Ell i el seu germà gran van partir a la guerra. La primera destinació del meu avi fou un centre de formació a Saragossa. Allà hi va fer amistat amb d'altres en la seva mateixa situació. Aquells ja tenien planejat desertar i unir-se al cantó republicà tan bon punt partissin del centre de formació. Al cap de poc d'haver-hi entrat, van ordenar que aquest esquadró anés al front. El meu avi es disposava a partir amb ells però en posar-li una arma entre les mans va demostrar el seu total desconeixement de com utilitzar aquell estri. El seu superior va adonar-se de l'error que era enviar-lo a ell i a uns quants més dels recent arribats i els va fer quedar per a que rebessin la instrucció militar que tant els hi mancava. La resta del grup va partir. Poc després, en Ceferino va saber que van partir cap a una mort més segura que la del front: l'afusellament. Dissortadament, havien transcendit les intencions de l'esquadró de desertar i van ser condemnats.

L'avi sempre em va parlar d'aquell moment amb el terror de saber que la casualitat el va salvar de la mort. Tot s'hauria acabat aquell dia si algú no hagués percebut la seva nul·la formació militar. Em sobta com la fortuna fa i desfà al seu antull i com no podem preveure les seves intencions. No poder partir amb els companys al front per a poder desertar, perdre la darrera oportunitat per canviar de bàndol i unir-se al cantó republicà, allò que li va causar tanta angoixa, va salvar-li la vida. Li va permetre madurar, casar-se, tenir fills, nets i ves-nets. Tota aquesta línia de vida s'hauria tallat si algú no hagués desautoritzat la partida dels novells.

Amb el temps, el torn d'anar al front li va arribar. Afortunadament per ell, el seu destí fou el de ser un dels assistents del capità Zamora, pel que no va haver de transitar excessivament per la primeríssima línia. Tot i que ni la rereguarda és garantia de res en una guerra. El seu germà, però, no va tenir tanta sort i va anar a parar a metralladores, pel que els seus tres anys de guerra van discórrer de trinxera en trinxera, olorant la mort en forma de pólvora i humitat.

El Món és tan petit que de vegades espanta. Recordo, ja fa molts i molts anys, parlar-li al meu avi dels dies que vaig passar al poble d'un amic. Com li explicava el que havia fet i deixat de fer. Sobretot recordo la sorpresa que em va causar quan en dir-li el nom del poble ell em va dir el del poble veí que, coses dels veïns, és el mateix nom compost però composat a l'inrevés. I aquella resposta del meu avi, aquell coneixement de les viles en qüestió, no responien més que al fet que ell hi va estar un temps durant la guerra. Això podria quedar en anecdòtic si no fos perquè, un cop deixat Terol, es van endinsar a Lleida, i el poble on van instal·lar-se durant un temps no era altre que el poble de ma mare.

Desconec si mai va arribar a endinsar-se al poble o si sempre va restar al mas que van ocupar a l'altre cantó del riu Segre. El mas, que fa molts anys que va ser abandonat, resta encara en peus, degradat pel pas del temps. O poder ja no. Fa poc van fer un nou pont i qui sap si van enderrocar l'antiga edificació. On hi resta intacte és en el meu record, del dia que el meu avi, un Diumenge de rams, m'hi va portar. Des d'aleshores sempre m'ha fet gràcia pensar que, potser, durant la guerra els meus dos avis es van creuar, casualment, la mirada. Tot i que el més probable, com he dit abans, és que en Ceferino mai no s'endinsés a la vil·la. Aleshores, no obstant, encara faltaven molts i molts anys per a que els seus fills es coneguessin a una ciutat on cap dels dos sospitava que hi acabarien vivint.

El meu avi (i la joventut)

Tot va començar en una petita vila al cor de Castella. Un indret llunyà tant en la distància com en el record car només en tinc la postal de veure'l des de la llunyania, darrera la finestra del cotxe, intentant captar el seu perfil a mig camí de l'horitzó per memoritzar-lo i retenir l'origen d'una petita part de mi. Aquell poble que vaig veure per uns breus instants a la meva infantesa es deia Villafranca de Castilnovo, i allí hi va nàixer el meu avi el 20 de Juliol de 1915.

Recordo els anys de l'institut, quan les hores mortes entre les classes i els entrenaments de bàsquet les passava a casa dels meus avis, assegut a la butaca i encarat a la tele on normalment hi havia sintonitzat algun programa que fos visual però que no calgués escoltar. El meu avi era mig sord. Normalment es tractava d'alguna cursa de braus perquè el futbol el feien més tard. El poc interès que em suscitava el que emetien per televisió feia que encara més atengués al que m'explicava el meu avi: històries de la seva vida. Sempre vaig voler plasmar-les en paper per a que aquestes mai no es perdessin en l'oblid. Dissortadament, mai no vaig ser capaç de trobar el moment i, ara que m'hi poso, moltes resten en indrets del meu record als que no aconsegueixo accedir. Tristament, ell ja no hi és per a preguntar-s'ho.

En Ceferino, el meu avi, va nàixer ja fa prop d'un segle a una petita vila que ja no apareix al mapa. Poc en sé de la seva infantesa i primera joventut que va passar al seu poble natal. La segona, com a la resta de la seva generació, se la va robar una guerra. Tot i així, i tal com em va explicar, el puc imaginar caminant per una rasa amb un amic, refugiat dels braus que pasturaven, per a poder cercar aigua al pou. Aquests imponents animals, mentre, bevien aigua degut a la sed que els hi provocava la sal que els hi feien llepar. Ja aleshores s'intentava engreixar els animals tan aviat com fos possible, ni que fos a base d'aigua que s'evaporaria en posar la carn al foc.

Un alçament militar el va enganxar al pitjor dels llocs, al bell mig del costat on no volia estar. Fill d'un pare reconegudament d'esquerres (alcalde del poble, si no ho tinc mal entès), essent el segon de tots els seus germans, ell i el seu germà gran, en Jesús, no van tenir més opció que unir-se a un exercit que lluitava contra la seva causa per tal que el seu progenitor fos alliberat. Aquí va començar la desdita que l'acompanyaria tota la seva vida, la de viure la vida que les circumstàncies li van portar, la de no viure la que hauria desitjat.

El desig, però, és un luxe que no sempre ens podem permetre. Mentre a molts ens costa acceptar-ho, el meu avi ho va acatar totalment, probablement excessivament. En els seus ulls, a la seva veu, entre les seves paraules, sempre hi vaig trobar amargura per aquest fet.

el retorn de la guionista

Tot i que hom no gaudeixi d'una Setmana Santa com la d'anys enrere, segueix essent una setmana que trenca la rutina. Una dels efectes és que no hi ha tennis. Així, Dimarts vaig anar a sopar a casa més d'hora, cosa que em va permetre veure una sèrie que per horaris no puc veure mai: 13 anys i un dia.

Si bé en Joan Pera em sembla força graciós, i en Roger Pera té una veu que pagaria per tenir jo, el que em va cridar més l'atenció va ser... El retorn de la guionista!!!

Si, si! l'actriu que feia de guionista al Cor de la Ciutat (i ex-xicota del difunt Santi), de la qual no en sabia res des de que va deixar de sortir en aquella sèrie (com va perdre el Cor, ai Déu meu!)

Afortunadament, torna a sortir a la tele. Dissortadament, no puc veure mai aquesta sèrie!

mig pas

Tancant el cicle dels recents posts melancòlics, exposo un dels maldecaps que m'ocupa. És tan absurd com lògic. Entenc que corrent i compartit, però absent d'utilitat.

El problema de créixer amb una fe és que quan es perd hom es pot sentir desorientat. Perdre-la, per a mi, va ser un alleugeriment. 24 anys creient, un de transició, i ja quasi dos sense creure m'han dut on sóc ara. I no parlo de creure en una religió (que veient els personatges que les manegen costa de seguir-les) sinó, senzillament, de quelcom més al purament immanent. Una creença reflexionada i revoltejada (que altra cosa no faré, però donar-hi voltes a les coses se les dono!), amb una incapacitat total de no entendre una continuïtat, d'entendre una fi.

Ara, no obstant, tot el meu raonament lògic em condueix a entendre que la fi és la fi car no som més que el resultat d'una evolució que ens ha dut a aquest lloc en concret. No sóc més que un individu que va nàixer en un precís instant i que, tard o d'hora, desapareixerà de l'existència tan sobtadament com va aparèixer-hi.

Aquest enteniment tan sumament interioritzat en mi m'ha semblat còmode fins a la data. Còmode perquè no acabava de tenir consciència plena de que amb la fi s'acaba tot. Perquè no hi ha despertador que ens faci llevar. Ara, però, com a llumeneta que s'encén (si, a mi se m'encenen de sobte i, sovint, tard, com quan entregava un examen i un minut després se m'acudia la solució correcta... que hi farem?), ho veig de lògica esclafant.

Veig al personatge dels Tudor (gran sèrie que em té viciat), temerós de la mort com un infant de l'home del sac, i m'hi reconec. I és que al meu cap em ressonen les darreres paraules que em va dir el meu avi ("la vida pasa muy deprisa, demasiado deprisa") i, mirant fotos, les hi trobo sentit en veure el meu avi amb el seu primer net (el meu germà gran) i se'l veia fort, com els meus pares són ara. Hi veig els meus pares i eren joves com ho sóc jo. I el meu germà petit i innocent com ho són els meus nebots. Me n'adono que amb aquest petit suspir jo ja he passat de no haver nascut a estar a la posició dels meus pares, els meus pares a la del meu avi i el meu avi traspassat. I ara si que entenc que només falta un suspir per a donar el seguent pas, acceptant que els meus pares algun dia no hi seran, que els meus nebots seran com sóc jo ara, i que jo seré ja l'avi. Només faltarà, doncs, el següent sospir que em dugui a la fi de la meva pròpia existència i, amb això, a la fi del meu Món.

Veritablement, m'angoixa molt comprendre que algun dia ja res no hi serà. I no cal tenir-ne por, i no en tinc pas. Com tenir por si ja no s'existeix? no pot fer mal perquè ja no se'n pot sentir. Si hom no existeix no pot tenir consciència. Em fa, però, sentir molt trist. Això, a més, en el millor dels casos perquè, dissortadament, hi ha gent que es queda a mig camí o, fins i tot, al principi d'aquest.

Creure és una gran sort perquè fa viure amb esperança. Creure, també, pot dur a menystenir la vida actual hipotecant-la per una de transcendent que mai no arribarà perquè, per molt que s'hi cregui, el que no és no serà.

No creure allibera de la hipoteca i ajuda a gaudir del present, tot i que sempre hi ha la tristesa de saber que algun dia tot s'acabarà, i la desmotivació de pensar que tot el que hom està creant és volàtil amb el temps.

I entre aquests dos passos hi estic jo: en el més pur impàs. No crec, però encara no puc gaudir del moment. No puc perquè he pagat tants anys la hipoteca que m'aterra saber que no serveix per a res de fer-ho. La fi em provoca massa tristor com per a centrar-me en l'avui.

Esperant resto, doncs, a que se'm torni a encendre la llumeta. Espero, però, que no sigui després de lliurar l'examen...