Canvi d'hora

El tan esperat canvi d'hora ja s’ha dut a terme. Ha estat en un bar on hem entrat quan ja era un quart de quatre. El porter ens ha donat un tiquet de 2x1 en consumicions. Al llegir detingudament el paper ens hem sorprès en veure que només és vàlid fins a dos quarts de tres. Així doncs, per a què ens l’ha donat? Hem suposat que pel proper dia. De sobte algú hi ha caigut: el canvi d’hora. Ja no era un quart de quatre sinó un quart de tres. El tiquet encara era vàlid.

La joia s’ha apoderat dels rostres dels meus companys: beguda a meitat de preu. Jo no he pogut compartir aquesta joia. Per una part perquè em trobo en una etapa d’abstèmia que fa que no pugui aprofitar aquest tipus de promocions. Per l’altra banda, la meva percepció s’ha enfocat exclusivament en un fet: ara faltava una hora més que abans per poder marxar a casa...

Afortunadament he dut el meu cotxe. Així que he plegat i he marxat. Els meus companys s’han quedat. Possiblement sortiran fins que tanquin, que serà una hora més tard de l’habitual. Jo aprofitaré per dormir una hora més. Bona nit!

Castanyes i gelats

Fa un any menjava castanyes i gelat. Ho feia en una ciutat tan preciosa per mi que recordar-la em fa mal: Florència. Recordo exactament on vam comprar les castanyes, un acte que vam fer per tradició més que per gust: fou un Tots Sants calorós. Així es va donar la paradoxa de tenir una paperina de castanyes a una ma i un gelat a l’altra.

Somnis, promeses, sentiments... milers de quilòmetres recorreguts en solitari, combinacions amb els avions, aeroports desconeguts... solitud en aparença, companyia en realitat.

Aquest Tots Sants serà calorós, però jo enyoro el fred. L’aire glaçat copejant la meva cara, el meu coll protegit per una bufanda, les mans dins d’uns guants... Un tren que surt de nit, jo viatjant tot sol. Milers de quilòmetres per davant. El cor dolgut perquè m’allunyo d’algú. El cor feliç perquè se que la llunyania només serà física. Nostàlgia, maleïda nostàlgia...

Noves emocions, noves ambicions, fites desconegudes... ara cal enfrontar-se a tot això. Aquest primer de novembre tornarà a ser calorós, tot i que no en el meu cor. Potser menjaré castanyes, de ben segur panellets. Un gelat? Qui sap? Ja tinc els bitllets pel meu proper viatge. Un altre cop avions, escales, esperes a aeroports... aquest cop no ho faré sol com tantes vegades ho vaig fer l’any passat: serà un viatge d’amics. Almenys no estaré sol físicament. Podré conversar als aeroports, a l’avió, al tren... però com es sentirà el meu cor? Per a saber-ho encara falta un mes. Quina sensació més estranya, després d’haver agafat tants avions tot sol em fa por d’agafar-ne un d’acompanyat.

Però per això, com he dit, encara falta un mes. Ara estic a l’ordinador escrivint. De tant en tant em ve al cap com l’any passat menjava castanyes i gelat a Florència. Ara, a Tarragona, estic gelat de la castanya que m’he fumut. Enguany em venen més de gust els panellets...

un mort a la via

El tren anava lent. Aturades inacabables sense importar si ja estàvem a una estació o enmig del trajecte. Velocitat mínima. Calor, avorriment, un inici d’impaciència en veure el retard acumulat. Una senyal del que vindria: l’esquelet d’un animal a la via del sentit contrari. Devia ser d’un gos mort per un tren en travessar la via. Ja no hi quedava més que els ossos, els carronyaires havien fet be la seva feina. El tren avança lentament. De sobte s’atura. Reprèn la marxa, lentament. Passa per sota d’un pont. I aleshores ho veig, la raó de la lentitud, de les aturades... als meus 24 anys i escaig veig, per primera vegada, la cara d’un home mort. Quatre homes uniformats vetllen el cos. Un dels quals s’afanya a cobrir be el cos amb aquell tipus de manta daurada que s’utilitza en aquests casos, provablement el rebuf del pas del tren l’havia descol•locada. Però jo ja li havia vist la cara. Un home de mitjana edat, de quaranta a cinquanta, calb, ample... un de tants entre la multitud.

L’instant ha passat i jo, per a sorpresa meva, he seguit pensant en les meves coses, en el que em preocupa en aquests moments. Sempre havia pensat que veure un cadàver em causaria una impressió més forta, però no ha estat així. M’ha espantat la fredor que he mostrat, el poc que m’ha trasbalsat. S’havia suïcidat? Havia caigut? Res d’això m’he preguntat. Jo he seguit pensant en els meus problemes. Potser és que ja estem tan acostumats veure a la televisió aquest tipus de successos que ja no ens sacsegen com haurien. O senzillament és l’anonimat, el no saber res d’aquell individu que fa que el vegi com això, com un individu i no com una persona.

Oasi perdut

Hi ha llocs que són com un oasi. Anar-hi serveix per evadir-se dels problemes. Llocs on la realitat s’esfuma per donar lloc a un somni. Un somni que aconsegueix alliberar-nos del que ens espanta, del que ens turmenta.

Jo tenia aquest oasi. Anar-hi significava no només oblidar durant l’estada, sinó superar per al retorn. Vaig rebre una trucada i no m’ho vaig ni pensar: carretera i manta. Un camí d’esperança. Però en arribar-hi res no va ser com les altres vegades. Em sentia com un observador, no vaig aconseguir omplir-me d’aquella atmosfera. I vaig perdre el meu oasi.

Egoisme

A vegades penso que estem tan acostumats a pensar en nosaltres mateixos que no ens n’adonem del mal que fem al voltant. Quan ho passem malament som incapaços de pensar en la gent que pateix pel nostre estat. I quan ens n’adonem no hi fem res car estem tan immers en el nostre dolor que ens sentim incapaços de minvar el dels altres. Hi ha cops que val la pena fer veure que s’està be, no per nosaltres, no perquè ens hagi de fer sentir millor, sinó pels qui ens aprecien i se’ls hi trenca el cor de veure’ns fumuts.

poder creure...

M'agradaria creure que tot te un sentit, que res no passa perquè si, que tot són proves que ens porten cap al nostre destí. Però per molt que m’hi esforço no hi puc creure. No crec en cap línia marcada en la nostra vida. No crec en ningú vetllant pels nostres interessos des d’un lloc transcendent. No crec que les coses ens passin perquè ens havien de passar i que ens condueixin a la nostra plenitud. Les coses passen i prou. Succeeixen o deixem que succeeixin.

Enyoro tant el creure en un Déu pietós que ens estima i que te cura de nosaltres... però no hi puc creure. Ho intento però no tinc èxit. No vull negar l’existència d’un ésser superior. No tinc proves de la seva existència, però tampoc de la seva inexistència. El que si que puc dir és que no crec en el Déu que m’han ensenyat. D’això n’estic segur. Només em cal mirar al meu voltant per adonar-me’n que no pot existir algú totpoderós i pietós que permeti que la gent pateixi com ho fa. Així que descarto totalment l’existència del Déu Cristià que m’han ensenyat. Encara que, tal i com he dit abans, enyoro creure-hi perquè quan s’hi creu tot és més fàcil.

És més fàcil suportar el dolor quan es creu que hi ha una altra vida on els bons són compensats i els dolents castigats. Però no, no és així. Ni les bones persones reben una vida millor un cop abandonen aquest món, ni les males persones van a cap infern. De fet no crec ni que hi hagi una línia tan ben definida que marqui correctament la diferència entre el be i el mal. Perquè a cas no sóc jo una mala persona per queixar-me i lamentar-me tot el dia per un mal menor? No és cert que hi ha milions de persones amb problemes molt més greus que els meus? I, en canvi, no puc deixar de pensar en el meu mal la qual cosa em torna egoista i per tant mala persona. Així que segons aquest raonament jo hauria d’anar a l’infern... buf, menys mal que no hi crec!

M’agradaria creure, això si, que hi ha més persones que compleixen el que prometen, i només prometen el que poden complir. Que no fan creure el que no és quan el que volen que sigui no s’ho volen creure. Jo no demano que em donin la Lluna, només demano que no me la prometin si saben que no volen regalar-me-la. Que no em facin somiar per despertar-me amb una galleda d’aigua freda. Només demano un bri de sinceritat.

Madrid

La vida d’una persona és un instant en la immensitat del temps. És per aquesta raó, suposo, que la nostra ment no pot concebre l’infinit. Només certes ments brillants, de les que n’hi ha un parell per generació, poden arribar a intuir, sempre ajudats per una increïble base matemàtica, aquest concepte. Però jo no sóc una d’aquestes ments brillants ni els meus coneixements matemàtics tenen un abast similar. I per això, per aquest motiu, no puc entendre l’eternitat. Ni jo ni ningú. Però si no ho podem entendre aleshores per que ens fan creure que hi ha coses que duren per sempre? Per que ens ho creiem? Per que no som capaços de viure sent conscients que aquestes coses s’acabaran tard o d’hora? Que la nostra naturalesa no concep l’infinit? Quan es desperta del son, quan hom se n’adona que quelcom que semblava etern s’ha acabat, és quan més sol es troba. Tot el que comença s’ha d’acabar.

La darrera vegada que vaig estar a Madrid tot va tenir un significat esperançador. Anava de viatge amb els companys de Camins. I acabava d’iniciar una etapa. Sentia l’emoció del que acabava de començar. Els nervis de rebre un sms, d’atendre la trucada d’algú amb qui tot era nou, tot era misteri. La sensació de ja no tornar a estar sol mai més. En aquell viatge el meu cos va estar a Madrid però el meu cor seguia a Barcelona.

Aquest cop tot ha estat diferent. Es tractava de retrobar-me amb els meus companys de Ponts de Paris. Rememorar un any de records comuns. Les sensacions han estat les contràries a l'anterior visita. Passejant pels carrers de Madrid notava com s’acabava una etapa. Ja no sentia cap mena d’emoció. No esperava cap mena de trucada. Evidentment aquesta no es va produir. Tot em semblava vell. Sentia que estava sol, que sempre ho estaré. El meu cos tornava a estar a Madrid, però aquest cop el meu cor no era enlloc perquè no se si ja és mort.

I la ciutat on tot va començar ha vist com ja s’ha acabat. El cicle s’ha tancat. Jo ja no sóc qui era i no sé qui seré. Un final porta a un nou inici. I aquest cop no serà diferent. Be, ho serà en una cosa: aquest inici, a diferència de l’anterior, no és esperançador. És el llarg viatge per tornar-me a conèixer.

plou

Avui plou, ja fa dies que plou. Quan vivia a Paris no m’importava que plogués, m’agradava que estigués núvol, defugia el sol, apreciava el fred. Però ara no. Aquesta pluja arriba en mal moment, com si el temps s’aliés amb el meu estat d’ànim. Ara sento que la llum d’ahir no hi és, que m’he tornat a endinsar en la foscor. M’agradaria tenir una motivació però no la trobo. Només hi ha petits oasis de tranquil·litat enmig d’un gran desert de tristesa. I camino, camino i no deixo de caminar. Però no em vull conformar amb un petit oasi, jo vull sortir del desert. Però sento que les cames pesen cada cop més.

Són els matins, odio els matins. Tota la feina del dia, tot l’esforç per millorar se’n van en orris durant la nit. Nits de no dormir, nits de malsons, i al llevar-nos ens tornem a trobar amb el món real. El xoc és massa dur i es triga hores a acceptar. I un cop ho acabi d’acceptar, un cop ho aconsegueixi assimilar... qui seré jo? Sento que he canviat, no sóc qui era abans. I ara encara estic canviant més. Qui seré d’aquí uns mesos? Em reconeixeré a mi mateix? Jo sempre he estat una persona racional que ha procurat no deixar-se portar per les emocions. El darrer any he deixat que les emocions em guiïn. I tot ha petat. No he fet cas de la meva part racional que em deia que en guardés una mica per mi, que mantingués un petit escut. Però és que seguint les emocions m’he sentit més viu que mai. I ara em costa deixar-les a part.

El cap, el raciocini, el seny em diu que en el fons és el millor que em podria haver passat, que en un tres i no res tornaré a veure-ho tot clar, que tot es supera, que el temps tot ho cura. El que em passa a mi no és res comparat amb el que els hi passa a d’altres persones. Però hi ha una part de mi, una que no puc controlar, els sentiments que em diuen que tot és negre, que he perdut el millor i que no ho superaré. Que cada matí serà igual, i que aquesta sensació mai no marxarà. Se que estan equivocats però és que no aconsegueixo deslliurar-me’n.

una mica de llum

M’agradaria explicar les coses en ordre cronològic. Penso que al recordar els sentiments del passat el que fem és desvirtuar-los: n’oblidem una part i n’exaltem una altra. Per tant, tenint en compte que avui tinc quelcom per explicar, reservaré el passat per un altre moment.

Avui ha estat un dia dur. Quan sembla que s’ha arribat al punt més baix encara es cau més. Sembla mentida com unes paraules poden fer tant mal, com ens poden trastocar d’aquesta manera. Tot es torna fosc. Només es pot pensar en negre. Allò que ens ha fet tant de mal ens acapara els pensaments, ens anul·la els sentiments. El cor batega fort. La son ens defuig. La concentració ens minva perquè en el fons només podem pensar en una cosa. Cada cop estem més cansats, més desolats. Ja no hi ha esperança, no ho superarem, no val la pena...

... però aleshores veiem una llum.

l'Onze de Setembre

No deixa de ser curiós que celebrem la nostra diada per commemorar una jornada tan fosca per la nostra història: la derrota del 1714. Potser per això estem condemnats a patir, a ser incompresos, a que no ens vagin be les coses. El fet de celebrar una derrota denota el nostre tarannà: resignats al que ens ha tocat, ens toca i ens tocarà.

Compartim la data amb altres pobles, com pot ser el Xilè. Aquell cop fou al 1973 però de resultat similar: cop d’estat de l’exercit, execució del president electe i instauració d’una dictadura. En resum, pèrdua de les llibertats. No fa massa, al 2001, un altre esdeveniment va marcar aquesta data. De sobres és conegut el que va passar i les seves conseqüències. La caiguda de les torres va propiciar una paranoia col·lectiva que desembocà en un augment excessiu dels controls, l’inici injustificat de guerres i, per tant, altre cop pèrdua de llibertats.

El poder d’aquesta data segueix actuant. L’onze de Setembre del 2004 em vaig separar físicament de la persona amb qui més desitjava estar. Vaig emprendre un viatge que m’havia de mantenir allunyat d’ella durant 10 llargs mesos. Les separacions físiques són doloroses però amb esforç es poden superar. El fet de no poder tocar la seva pell es pot compensar amb el sentir el calor de la seva veu, del seu afecte. L’onze de Setembre del 2005, tot i estar junts físicament, ens vam separar sentimentalment, i això és més difícil de superar perquè ja ningú omple aquell buit que tots tenim dins.

Quan arriba la Diada Nacional de Catalunya tinc l’inevitable alegria de qui celebra una festa important, i penjo la senyera ben alta. Però en el fons del meu cor tinc temor. Temo que acabi el dia i hagi de tornar a lamentar un altre contratemps: ja sigui a escala global, com a escala personal. I sentint molt ser tan egoista, el que em fa més por és l’escala personal, aquella que em toca patir només a mi, i que sóc jo l’únic que l’ha de superar.

Però aquest és el nostre si. Ens toca viure en el nostre temps, el nostre entorn i amb nosaltres mateixos. Les coses ens venen de la manera més inesperada, però les hem d’aprendre a superar. Potser és aquest el veritable sentit de la diada: la reivindicació, la lluita per sobreposar-nos a la derrota. Així que suposo que jo he de fer el mateix, lluitar i sobreposar-me. Només em preocupa una cosa: a la vida arriba un moment en que és difícil que les coses vagin encara millor, però el que està clar és que sempre poden anar a pitjor. I només falten onze mesos pel proper Onze de Setembre

Massa tard per començar?

Són quarts de dues de la matinada i demà (més ben dit, avui) m'he de llevar aviat. No és el moment de començar a escriure així que no m'allargaré massa. M'han dit que escriure és bo, fa treure el que tenim dins, ens allibera i així podem dormir millor. Jo em conformo amb això darrer, amb poder dormir. Espantar els fantasmes és difícil, per molt que ho intentem costa desempallegar-se'n. El pitjor és que un cop que ho hem aconseguit en venen de nous.

Potser és cert que els fantasmes no existeixen, que són resultat de la nostra ment. Suposo que si ens esforcem som capaços de superar qualsevol problema més aviat del que creiem. Però costa tant... D'ara en endavant lluitaré per alliberar-me del que em preocupa. Si algun problema té solució se la buscaré. Per als que no en tinguin només s'hi pot fer una cosa: oblidar-los o superar-los. No es pot lluitar contra el vent, només refugiar-s'hi i esperar a que es calmi. I qui sap, potser construir-se un refugi millor que faci que no el poguem tornar a tèmer.

Ja ho diuen: el que no ens mata ens fa més forts. Encara que sovint em costa de creure.