cap avall...

Avui és un d’aquells dies en que per alguna raó em trobo fatal. Tot el dia nerviós i no per res que hagi de fer sinó pel que sóc conscient que se m’ha escapat. Sento els nervis i la desesperació d’ara fa dos o tres mesos i la trobo a faltar com al primer moment. Nervis i més nervis i un nus a la gola que és l’únic que aconsegueix evitar que per allà m’hi surti el cor que no deixa de bategar amb força i desesperació. Potser és desesperança de veure com no desperto d’aquest mal son, de veure que no és un malson sinó la realitat. Altra vegada la inútil esperança que ha anat sobrevivint amagada en un racó de la meva ànima només per fer-me tornar a caure al pou. Fa ràbia saber que tanta feina se’n pot anar en orris en un instant i tot el que es creia haver avançat era un miratge. Sembla que no estava tan be com em pensava i avui m’hi he hagut d’enfrontar. El cert és que la nit ha estat horrible, plena de malsons succeint-se els uns als altres fins que m’he llevat i no he pogut dormir més. Una nit així no podia donar pas a un gran dia.

El fet és que he anat fent coses durant el dia i quasi no he parat per casa però l’ansietat no ha desaparegut. No se perquè tant ahir com avui he pensat tant en ella. Tal vegada ha estat la trucada que em va fer per Sant Esteve? Aquest vespre he rebut un e-mail seu explicant-me que està molt enfeinada estudiant el Mir perquè ja el té a sobre. Diu que després de l’examen hem de quedar per explicar-nos que tal van les nostres vides. Però jo no sé si estaré preparat per parlar amb ella sense que hi hagi res més. No se si m’atreveixo a mirar-li als ulls sense veure-hi cap mena d’amor cap a mi.

No entenc com puc trobar-la tant a faltar. No miro mai fotos seves car em fan molt mal. Malauradament les tinc totes al cap i em venen soles. A vegades encara sento com m’abraçava amb força i em deia amb la seva veueta el molt que m’estimava. Trobo a faltar els seus petits defectes que la feien tan única i especial.

I ara he de sortir a prendre una copa amb els col•legues. Em fa més por seguir aquí que sortir fora tot i que sé que em tocarà fingir i fer bona cara, somriure quan el que vull és amagar el cap sota l’ala i aïllar-me de tot. M’agradaria romandre a la meva habitació sense ser destorbat però tinc massa por a sentir aquesta ansietat tota la nit. Prefereixo sortir i patir en companyia i qui sap si aconseguir mentir-me a mi mateix un dia més per anar-me’n a dormir creient que tot és millor del que sembla. A sobre hi ha hagut baixes de darrera hora al cap d’any, la sàvia nova que havia de regenerar l’arbre no vindrà. Un detall més d’un dia per oblidar.

perfilant

Ja hem decidit el menú per cap d’any. Simple i fàcil de fer el poc que cuinarem, la resta seran canapès i menjar que comprarem fet. No cal complicar-se que la vida ja n’és prou. Demà anirem a comprar i encarregar la teca i cap a un majorista a comprar la beguda a bon preu (perquè tampoc serem massa gent així que no cal grans quantitats). No tinc aliats pel Jack Daniel’s, la majoria tendeix pel vodka i el ron...

A l’horitzó proper sembla que apareix una esquiada, concretament per fer passar la ressaca del cap d’any aprofitant les vacances que tinc fins a reis. També hi hagués pogut haver una altra però la idea no sembla haver quallat. El fet és que el meu cosí petit se’n va a esquiar amb una cosina seva (que no meva, que quedi clar) que està de molt ben veure. Malauradament només la veig un cop per any per Nadal i només cinc minuts perquè sempre arriba tard a casa dels meus tiets i ja és l’hora de marxar... de fet l’any passat ni la vaig veure. És la típica noia que de petits quasi ni veia i de sobte, fa uns quatre anys, per la comunió del cosí en comú, va aparèixer. Allò que dius: aquesta noia era aquella? I des d’aleshores la il•lusió del dia de Nadal és veure-la. Doncs el que deia, que quan vaig sentir que ma tieta deia que el meu cosí aniria a esquiar amb sa cosina les meves orelles parabòliques es van connectar. Vaig dir-me: aquesta és la meva. Discretament li vaig comentar a ma germana d’anar-hi, com qui no diu la cosa, per poder esquiar amb el cosinet. Però la idea no ha tingut continuïtat...

Però fora laments! Per cap d’any mega farra total i brutal a l’apartament que ma germana generosament (i fins a cert punt inconscientment) ens deixa. Tampoc serem molts i principalment homes (la tragèdia de la meva vida...) però encara hi ha esperances que el sector femení iguali en nombre al masculí. Molt d’alcohol, molt de menjar i molt de bon rollo!

Nadal...

Doncs els dies de Nadal ja han passat. Per fi s’ha acabat els dinars i sopars embafadors i inacabables tant per quantitat de menjar com per sobretaula excessiva. El fet és que quan hom no hi té res a dir i només desitja marxar se li fa eterna l’espera fins l’hora de partir. Al final aquests dies es resumeixen en dormir fins a mig matí, llevar-se, dutxar-se, fer la ruta de visites familiars per acabar a casa d’algun d’aquests o a la pròpia per dinar, sobretaula pesada, estómac ple, soneta... aleshores ve la migdiada de rigor fins al vespre. Es mira una pel•lícula, es sopa més per costum que per gana i a dormir un altre cop.

Almenys vaig sortir Dijous a la festa de Camins i Divendres per Tarragona amb els antics companys d’institut. Dissabte i Diumenge perduts entre dinars i llets. Per Sant Esteve pintava igual però em vaig revelar. Vaig quedar amb una amiga a prendre un té i ella una xocolata. D’entre altres coses vam admetre com trobem a faltar aquella activitat que la xocolata que ella s’estava prenent sòl substituir. Per tallar el bon rollo de la tarda vaig rebre una trucada felicitant-me el Nadal. De fet felicitar el Nadal per Sant Esteve és un xic massa tard, però suposo que el que compta és la intenció. Ja feia un mes que no en sabia res. Això denota com poden canviar les coses: d’una trucada al dia a una al mes coincidint sempre, això si, amb el seu període de mensturació i per tant de baixada de moral. Almenys tot això que ens estalviem en telèfon. De totes maneres he d’admetre que em va alegrar sentir la seva veu ni que només m’utilitzi com a darrer recurs per poder-se sentir be. De fet aquesta nit ha tornat a ser traïdora i he tornat a somiar en el que solia ser però que em van deixar prou clar que ja no serà.

Vaig seguir amb el meu té i l’amiga amb la xocolata que em va deixar tastar i era deliciosa! El meu té de fruites del bosc també era bo però la seva xocolata desfeta amb avellanes... mmm! Després a patir una mica el fred de Tarragona caminant pel pla de la seu. Cada cop m’agrada més el fred. Tot just arribar a casa vaig tornar a sortir, aquest cop per anar al cinema a veure “los dos lados de la cama”: és un film entretingut que ens aconsegueix fer riure una estona però que no crec que arribi a on la primera part arribava.

I això ha estat la tortura del Nadal! Ara ja només em queda el dinar de cap d’any que té l’afegit de suportar la ressaca de la revetlla. Però bé, paciència. Ara a acabar de passar la setmana que em toca estar sol a Barcelona perquè sóc l’únic pringat del pis que treballa en aquestes dates. I tothom està fora de la ciutat... quin pal. Sort del gimnàs. Avui hi era la noia dels cabells macos. De fet tota ella és maca. I li feia la competència una altra noia morena... be, almenys ara ja me les miro i no penso: la meva era més maca. Que coi! Aquestes dues noies són llargament més formoses! Això vol dir que ja m’estic recuperant... tot i que he de vigilar la meva progressió, no voldria acabar sent un d’aquests sortits que tanta ràbia em fan que van al gimnàs a bavejar!

I ara a treballar... quin pal de Nadal! (merda! acabo de recordar que encara no he comprat cap regal!!!)

La senyoreta Poppins

La gent sol riure de mi quan faig aquesta afirmació però és que és certa: m’agrada Mary Poppins. Des de que la vaig veure de petit que no deixo escapar l’ocasió de veure-la cada cop que la posen a la televisió. Avui anava a veure alguna pel•lícula en DVD creient que l’alternativa seria una d’aquells telefilms americans que tan odio de l’home que es transforma en Santa Claus i s’ha d’encarregar de la feina de repartir els regals. Però no ha calgut engegar el reproductor de DVD car en aquell precís instant començava a TV3 el film en qüestió. No sóc fan en absolut de la Julie Andrews, de fet “Sonrisas i lágrimas” mai no m’ha agradat massa. Però sento devoció per ella en el paper de na senyoreta Poppins. He d'admetre que avui no he vist la pel•lícula sencera. Dues nits de festa consecutives passen factura i m’he quedat dormit per llevar-me altra cop als darrers cinc minuts.

Ara ja em puc començar a anar preparant. He d’anar a casa la sogra del meu germà pel sopar de Nadal, quin pal. Jo que aquest any ja em veia sopant amb els meus propis sogres i res, em toca tornar a sopar amb els meus pares i la família política del meu germà. Enguany més que mai preferiria sopar a casa tot sol. Sento temptacions d’agafar el telèfon i trucar-la per felicitar-li el Nadal però no m’atreveixo. Potser tinc la vana esperança que sigui ella qui me’l feliciti... res, esperances en va.

Be, com diuen a la pel•lícula: “con un poco de azúcar esa píldora que os dan, pasará mucho mejor!” Doncs això, amb pensaments dolços la vida passa millor. Res, que estic nyonyo avui.

Mals de cap...

Hi ha molts tipus de mals de cap: problemes sentimentals, familiars, laborals... avui en tinc un de molt concret, un de fàcil d’evitar però que un cop es té només el temps el pot curar. Ara he d’esperar unes hores i beure molt suc de taronja i marxarà. Dormir una estoneta més no m’aniria malament però algú s’ha revenjat d’alguna trucada ahir a altes hores i m’ha tallat el son. Si, el meu mal de cap és físic: se’n diu ressaca!

festa camins

Encara estic sota els efectes dels típics excessos de les festes de camins però ja puc dir que s’ha acabat. Ja sóc a casa i la festa de camins del Nadal del 2005 és finita. Després de molts dubtes i temors al final, i molt a satisfacció meva, em celebrat el sopar al Xinès de sempre, el Nan King. Un parell de cubates a un bar on ens surten tirats de preu i finalment al Túnel Casanovas: gran error. Tothom sap que el Túnel Casanovas es col•lapsa per Nadal però per alguna estranya raó s’hi continuen fent festes.

Només arribar hi havia una cua brutal. Afortunadament teníem entrades que jo m’he encarregat d’anar a comprar aquest matí. Però el que no teníem era reserva pel guarda robes, així que com que estava ple i no acceptàvem més roba hem hagut de carregar a sobre tota la nit la punyetera jaqueta.

Al túnel hi he trobat la primera sorpresa: un ex-company de parís Valencià que estava a la festa perquè la seva xicota és de Barcelona. Després de l’efusiva salutació he continuat saludant els vells companys a qui feia temps que no veia. Però de seguida he donat el tomb per la disco buscant el que sabia que no trobaria però en el fons del meu cor tenia esperança de trobar: el meu Esthel. Però ella no hi era. Ja sabia que no hi seria però tenia l’esperança que hagués recordat que fou en una festa així quan els nostres camins es van creuar i desitjava amb tot el meu cor, tot i que el meu cor no s’ho comuniqués directament al meu cap, que hi fos, que hagués recordat allò que va veure en mi, que tornés a desitjar viure tot el que vam viure, que em tornés a cercar. Però no, ella no hi ha vingut. Desitjava trobar-me-la de sorpresa com per la festa de camins de l’any passat quan, degut a un atac de gelosia, es va presentar per sorpresa tot i que havíem quedat que no vindria perquè ella havia d’estudiar i jo em volia acomiadar dels meus amics. Però no ha vingut...

Aleshores un noi totalment desconegut per mi m’ha dit: “ella et vol conèixer perquè li agrades, t’ho juro”. L’he conegut, es diu Joana. I més encara: l’he reconeguda. Va fer un curs d’autocad amb mi al setembre. Resulta que fou la meva darrera temptació. Els nois som així suposo, tenim temptacions constantment sols que jo les se controlar. Jo sabia clarament amb qui jo volia estar tot i que trobés que aquesta noia era realment bella. Però res, al cap d’una setmana el meu Esthel em va deixar i el món, inclòs aquesta bella dama, va desaparèixer de la meva vista.

M’he sentit afalagat. Potser era la meva gran teràpia. Però suposo que encara no tinc forces. No m’he atrevit a res, he demostrat la meva feblesa. Les noies ho noten això. Dues hores després he reunit prou valor però ja era massa tard. Sento que he perdut qualsevol mena d’encant que hagués pogut tenir temps enrera. Potser és la confiança que fa més del que ens pensem però el fet és que quelcom en mi no xuta.

He tornat a casa derrotat amb un vell amic que es quedava a dormir al meu pis. La darrera festa de camins al Casanovas vaig tornar amb una periodista realment formosa amb qui vaig passar una gran nit. Malauradament vaig errar (ho juro, em vaig equivocar sense voler) a l’hora de donar-li el meu numero de telèfon. En comptes d’acabar en 5 li vaig dir en 8... mai més l’he tornada a veure. Uns mesos després va irrompre en la meva vida el que fou el meu Esthel i mira com he acabat, ella deixant-me penjat... no deixo de pensar què hauria passat si no hagués errat aquell numero de telèfon perquè aquella noia, una tal Anna, tenia quelcom d’especial que no he tornat a trobar ni tan sols amb el meu Eshtel.

Però be, una altra festa de camins ha passat. La sort que m’acompanyava en aquestes festes m’ha obviat. Em sento un pèl més derrotat. És el problema de posar massa esperances en una festa. La primera derrota ha estat no trobar-hi el meu Esthel, la segona és no haver sabut vendre’m a una Joana a qui sembla que li havia entrat amb bon ull, el tercer, per què no admetre-ho? Ha estat no trobar-me amb aquella Anna Gironès. I el darrer ha estat el fet que hi havia tanta, tantíssima gent, que la festa no ha molat. Per trobar algú conegut calia donar mil voltes. Per anar al lavabo calia fer una bona cua. I per deixar la jaqueta al guarda robes... senzillament no es podia.

Propera festa camins... a qualsevol lloc menys al Casanovas.

por

Ja som al Nadal i la pressió ambiental ja està sorgint efecte sobre mi i el meu estat anímic. Són les dates per estar acompanyat i em tocarà estar sol com un mussol. El fet és que malauradament treballo la setmana que ve i resulta que sóc l’únic del pis amb aquesta creu. Així que hauré d’estar sol i em fa por. Del que menys ganes tinc és d’estar a Barcelona on ja no hi tinc ningú i sense la presència dels companys del pis. Miraré si puc fer doble torn a la feina, almenys així mataré el temps. Al Portal de l’Àngel ni m’hi aproparé car no tinc ganes de veure les parelles amb les seves compres nadalenques i la seva cara manifesta de felicitat. De la feina al gimnàs, del gimnàs al llit, del llit a la feina... i esperar que s’acabi la setmana i torni a casa per celebrar el cap d’any. Avui tinc la festa camins però els ànims no estan per molt. Espero que retrobar-me amb en Frik i companyia m’alegri una mica.

mancança

Quan hom s’aixeca amb el peu esquerre no hi ha res a fer. Avui per alguna estranya raó m’he aixecat negatiu i així ha sigut el dia. Nerviós, pensant en el passat, en el be que estava, la felicitat que desprenia, la plenitud que sentia... Els viatges per veure-la: esperes als aeroports, autobusos per ciutats desconegudes, hores de viatge per tenir-la amb mi. I ara que estem tan a prop la tinc més lluny que mai. I tot i que aquests darrers dies em trobava millor de moral, avui sento que he retrocedit uns mesos. Torno a sentir bategar el cor amb força. La trobo a faltar. El maleït pensament que em fa creure que la felicitat esdevindrà inabastable sense ella m’ha revingut a la ment. Potser és el Nadal qui aconsegueix fer-me sentir més sol que mai. Qui sap? Només sé que la trobo a faltar.

una de bona

D’entre les moltes coses que havia de comentar ara n’explicaré una que em fa sentir especialment cofoi. Tot i que avui no estic en un gran moment d’ànims i m’he despertat pensant en qui no hauria i trobant a faltar a qui no tornaré a tenir, tinc ganes d’escriure sobre la bona notícia que vaig rebre fa un parell de dies. De totes maneres no deixa de ser curiós les oscil•lacions de l’estat anímic i com quan menys s’espera es troba a faltar algú de manera exagerada. Dona la sensació que hi ha coses insuperables.

Però el tema d’avui no són els laments sinó el goig d’explicar quelcom de bo. Fa dues jornades vaig trobar-me al correu electrònic un missatge d’una companya de París de qui feia temps que no en sabia res. La pobre s’ho va passar molt malament l’any passat perquè tenia colla avall que la seva mare no superaria la greu malaltia que patia. Així que no va poder gaudir de l’any d’erasmus car la seva ment era sovint amb sa mare. En aquest e-mail que m’ha escrit em dona ànims i em desitja que estigui ja més recuperat anímicament. De fet la darrera vegada que ens vam veure jo estava realment enfonsat. Però el més important és que m’explica que sa mare ja torna a treballar, que té seqüeles però que se n’ha sortit! I aquesta notícia tan bona em va alegrar el dia. Realment és de les coses que ens han de fer adonar que a vegades la vida té sorpreses amagades i només cal ser prou positiu com per cercar-les, tot i que avui sigui un d’aquells dies en que em costa més de l’habitual posar-me a buscar...

abús de poder

Aquests dies no he parat així que he donat descans al blog i ara se m’acumula la feina. El cert és que estic prou cansat com per desitjar lleure al llit, però demà no cal que matini massa així que em puc permetre el luxe d’allargar un xic més el dia. Hi ha diverses coses a explicar d’un cap de setmana amb l’agenda atapeïda. Resulta estrany com n’arriba a ser de cert allò que les situacions extremes ens fan espavilar. Fa uns mesos un cap de setmana a Tarragona era sinònim de no fer res i d’avorrir-me. Ara sempre faig alguna cosa. De totes maneres segueixen havent aquelles estones (a vegades massa hores) en que no hi ha res més a fer que mirar la televisió... espero que algun dia ja no hi siguin.

Però el primer que vull exlicar és un fet que em va xocar ahir vespre. Tornava jo del gimnàs traient el fetge per la boca quan vaig decidir entrar a l’OpenCor del cantó de casa meva. Fou tan gran com desagradable la sorpresa que m’hi vaig trobar en entrar-hi: l’home teòricament encarregat de la seguretat del local donant un seguit de bufetades a un vagabund que estava intentant extreure furtivament productes del local. Un client i jo ens hi vam encarar demanant que parés de donar cops a un home que amb prou feines es mantenia dret: l’alcohol o les drogues que circulaven per les seves venes no s’ho permetien. L’altre client va començar a exigir que es truqués a la policia car el lamentable espectacle que acabàvem de veure no podia quedar impune. De primeres s’hi van negar però tal fou la insistència d’aquest client que ho hagueren de fer. L’encarregat de la seguretat em deia que havia estat en defensa pròpia però resulta difícil de creure. Tot i que jo no vaig poder ser testimoni de l’inici de la situació si que vaig poder veure com el lladre era copejat repetidament i amb força pel vigilant. No em va semblar en absolut que el vagabund tingués cap mena de capacitat per defendre’s, menys encara per atacar.

Així que no em va donar la gana de callar. No vaig poder evitar de dir-li el que en pensava d’ell i de la seva actitud. N’estic tip de gent que abusa de la seva posició dominant, sigui socialment com econòmica, físicament o psicològica, per fer patir als demés. La tortura no és només física en donar cops a un home a la cara sinó també és psicològica en fer-lo sentir indefens en tot, en fer que la seva seguretat envers el món, en fer-li perdre un xic més l’estima en si mateix.

plans!

Quatre conversacions alhora i el messenger traient fum. L’objectiu era ben clar: preparar la farra de Dijous que ve. I el per què d’aquesta farra? Dijous 22 és la festa de Nadal de Camins, probablement la darrera a la que assistirem els de la meva promoció. Així que la il•lusió per muntar-ne una de grossa és màxima. Pel moment pinta bé, encara no sé el local on es farà però si que sé que serà amb infermeria (tampoc sé de quina facultat). Caminers sortits amb infermeres innocents... quina por.

El tradicional sopar ja està prenent forma: serà al Xinès de Tarradelles. Aquell xinès que tants sopars ens ha vist fer durant la carrera, aquell on mengem i bevem fins l’infinit i acabem pagant només 12 euros, aquell d’on sortim ja ben torrats. Espero que aquest any pugui arribar a la discoteca, fa dos anys em vaig quedar pel camí i vaig haver d’anar a casa a dormir la mona... que trist.

Pel camí estem intentant entabanar a altres amics de farres aliens a camis per a que vinguin. Tinc molta il•lusió posada en que aquesta sigui una mega farra, d’aquelles que es poden comptar amb els dits de les mans i que es recorden tota la vida. En resum: les que passen a formar part de les batalletes que ens dedicarem a explicar la resta de la nostra vida. I per això vull que estiguin tots els grups amb qui he gaudit de les festes més brutals de la meva vida! Algun no hi podrà ser, es clar, però per això està Cap d’Any.

Després de deixar el messenger vaig anar a sopar a un restaurant a la Baixada de la Misericòrdia, Tarragona. Sopar molt agradable amb una molt bona companyia que posteriorment em va fer descobrir un bar molt acollidor a la Plaça de la Font on es pot prendre un té envoltat de llibres. Ja tinc un nou local per anar. Cap a les onze vaig quedar amb en Xavilin a casa seva: les tradicionals partides a la play no es poden obviar. Després de tres partidetes vam anar al que s’està convertint en habitual bar de les mojitos amb en Garci i en Broc. Xerrera acompanyada d’una discreta dosi d’alcohol. Roba, futbol, dones, passat, present, futur... converses típiques de vells amics.

I a tot això ara veig que és dia 17 de Desembre i me n’adono que ahir va ser 16, exactament el tercer mes de solteria es va complir. Tal dia com ahir ja fa tres mesos el meu Esthel va deixar de brillar i il•luminar el meu cel. Va ser el 16 de Setembre quan em va dir que ja no volia seguir sent part del meu firmament, que després de cinc dies sense veure’ns, després de que l’onze em demanés temps per poder-se preparar l’examen del MIR, se n’havia adonat que ja no volia ser la meva llum. Però ahir en mirar el cel només vaig veure una lluna preciosa i lluminosa que eclipsava qualsevol altre cos celest. I ni me’n vaig adornar que el meu Esthel ja no hi és ni que mai més no m’il•luminarà. Tampoc hi vaig pensar. Va ser un altre d’aquells dies en que tot va tan bé que no podem pensar en res de negatiu, o potser és que el meu firmament sense ella ja no és tan buit...

dinars...

La raó per la que prefereixo els sopars als dinars l’estic patint ara mateix. Quan es fa un sopar es poden fer excessos ja que hi ha una nit al darrera per poder-los aprofitar o compensar. Si beus molt a un sopar tot això que tens guanyat per entonar-te per la farra. Però al dinar? Al dinar facis el que facis et deixa K.O. Si es dina molt aleshores ve la soneta i ja no hi ha qui faci res de bo. Si a sobre es beu... buf! Quin mal de cap! Perquè a sobre no es pot aprofitat! El cos ja no està per aguantar el puntet fins a la nit, i a més és un pel trist anar pel carrer torrat i creuar-se amb nens que surten de l’escola...

Jo ara encara estic tip del dinar de Nadal de la feina i, ho he d’admetre, una mica tocadet; massa vi i cava. I ara ja em ve el mal de cap... i aquesta nit toca sortir!

81

Podria parlar de les moltes implicacions que té el número 81 en la meva vida començant pel fet que vaig nàixer al 1981 però no ho faré. Si avui parlo d’aquest número és perquè és el que m’ha mostrat la bàscula quan hi he pujat a sobre: 81 kg. Si descomptem el pes de les bambes, els pantalons curts, la samarreta i el rellotge doncs no arribaria pas a aquesta xifra, però el fet és que passo de despullar-me davant de tothom al gimnàs només per saber el meu pes exacte. I si parlo del 81 és perquè és el meu pes mitjà. Sí, sóc un ascensor en el tema pes, acostumo a oscil•lar entre 78 i 84, així que ara em trobo enmig, i el meu objectiu (ni que a molts costi de creure) és seguir augmentant! En 5 setmanes he passat de 75 kg a 81 kg, sis quilets que encara no sé on s’han posat perquè la roba em va igual de gran... suposo que els pensaments també pesen i jo porto massa temps pensant en qui no dec, així que he de començar a fer règim de pensaments. Però estic content car he recuperat els quilos que vaig perdre a base de disgustos, i tot i que ara no estic mega feliç almenys ja no perdo pes sinó que el guanyo. Aquí hi ha un enllaç on es mostra una sessió habitual dels meus exercicis... (ja m’agradaria, jejeje).

Avui no sé si treballo. Tenim el dinar de Nadal (espero fotre’m les botes i maltractar una mica el fetge amb el vinet) i no està clar si després haurem d’anar al despatx. Serà qüestió de fer beure molt al cap i que se li passin les ganes de treballar! Però m’he d’esperar fins les 14:30 i ja tinc gana!!!

Le long voyage

He començat a caminar. Poc a poc les passes s’han anat accelerant fins arribar, no se en quin moment, a adonar-me que corria. De sobte el paisatge ha anat canviant: l’arquitectura de les cases variava segons el barri que estava creuant. Ja no estava a la ciutat sinó a les afores. El teixit urbà anava deixant pas a al món rural. Quan me n’he volgut adonar ja estava pujant unes muntanyes altes i desconegudes per mi. La boira del camí li donava un caire misteriós i romàntic. Pobles perduts i vilatans estranys al meu camí. Noves cultures alienes al meu món. Un territori irreal estenent-se al meu pas. De sobte he començat a sentir-me molt cansat i el cor se m’ha començat a accelerar. La boira ha pujat sobtadament i he baixat el ritme. Les meves passes s’han anat fent més lentes fins a arribar a aturar-me. El cor ha recuperat una mica el seu ritme, la boira ha començat a aclarir-se. Davant meu s’ha començat a mostrar un arbre mig despullat de fullam, darrera seu hi havia el típic bloc de pisos de l’eixample. Això ho estava contemplant des de darrera del vidre del gimnàs. La música seguia sonant però la cinta de córrer restava aturada.

He corregut molt i el meu cos no s’ha mogut del lloc. He corregut molt i la meva ment ha arribat molt lluny. I avui he recordat el plaer de deixar volar la imaginació.

baixades

Tot i els esforços i la sensació general de que tot comença a anar bé no es pot evitar de tenir aquells moments baixos arribats inesperadament. De sobte, i sense previ avís, sense cap causa aparent ni cap símptoma evident, ens sobrevé una buidor aclaparadora, una tristor abrumadora. Falta l’aire, tot és fosc, pèrdua del control, ganes de plorar... i no es pot controlar. És en aquests moments quan hom se n’adona que encara falta més de l’esperat per tornar a estar bé, o que no s’estarà be fins trobar quelcom que l’ompli de debò, una motivació tan forta i real que faci que els problemes que el torben esdevinguin passats, trivials, oblidats... superats. Però fins aleshores encara caldrà, unes quantes vegades més, aixecar-se del lloc de treball, anar cap a la sala de bany, tancar-s’hi i intentar-se recuperar del nus que s’ha format a la gola i que no permet respirar amb comoditat.

I ara ve Nadal. Avui ha estat el primer cop que he parat atenció al fet que el carrer Pelai ja està il•luminat. Una il•luminació que converteix els carrers en més romàntics pels enamorats però que fa que la resta ens sentim un xic més sols. És l’arma de doble fil del Nadal, unes dates on hom es pot sentir mol feliç però alhora són les dates on més aguda pot esdevenir la sensació de solitud.

antull

És curiós com a vegades ens poden controlar i fer-nos comportar com a criatures que perden l’oremus per un caramel. Darrerament n’he tingut dos d’incontrolables alhora que trivials. Però per poca importància que poguessin tenir n’han tingut prou com per convertir-se en urgents. El primer és un cd que em van venir ganes boges d’escoltar, el segon és unes fotos que volia tenir.

Fa cinc anys que li vaig deixar un cd a na Pat. Es tracta d’un disc poc conegut d’un grup irlandès a qui amb prou feines coneixen els seus propis pares, així que, i molt a pesar meu, la possibilitat de trobar-lo per la xarxa és nul•la. Durant aquest cinc anys de tant en tant he pensat en demanar-se’l però sempre que quedàvem se m’oblidava dir-s’ho. De fet darrerament ens hem vist molt però tots dos teníem massa coses importants a dir-nos com per pensar en aquesta banalitat. Malauradament divendres em van venir unes ganes folles d’escoltar-lo, una necessitat imperativa. Després de l’enèsima recerca infructuosa per internet, i donat que eren altes hores de la nit i no em semblava adient realitzar una trucada telefònica per aquest tema, vaig escriure-li un e-mail a na Pat per demanar-se’l. Ahir em va respondre: si que se’n recorda i aquest cap de setmana me’l donarà.

Segon antull: les fotos de Santa Tecla d’enguany. No van ser uns dies massa feliços car tot just feia una setmana que havia estrenat, no cal dir que contra els meus desigs, la meva actual solteria. Però ahir nit em van venir ganes de tenir aquelles fotos i vaig donar-li la tabarra a en pobre Naish fins que es va decidir a aixecar el seu cul del sofà, engegar el seu ordinador, muntar una petita xarxa interna, i passar-me-les. Amb tot això ja tinc un testimoni fotogràfic de la meva cara d’infelicitat intentant mostrar el més forçat dels somriures... però la intenció és el que compta.

Ara només tinc l’antull de connectar-me una estona a internet per mirar blogs però no puc. No puc perquè no ens va, portem dos dies molt dolents amb aquest tema. Avaria general de la zona en diuen, putada en dic jo. I el pitjor és que no li puc donar la tabarra ni a en Naish, ni a la Pat ni a ningú... res, que semblo una criatura!

un altre 11...

Doncs avui ha estat 11 de Desembre. Una data que podria semblar no res però que és més del que hauria de ser. En una relació com la que tenia en la que ens felicitàvem de cada mes i en la que celebràvem cada trimestre avui hauria estat un dia maco. Però a solament tres mesos d’haver celebrat un altre aniversari l’únic que puc rememorar és que ja fa tres mesos que va decidir sortir de la meva vida per no tornar-hi més. I aquella qui no podia passar un sol dia sense trucar-me ja no s’ha tornat a comunicar amb mi més que dues vegades, només ens hem vist una vegada i d’això ja fa tant...

Així que avui ha estat un dia gris d’aquests en que hom no s’aixeca del sofà, en que les pel•lícules s’han anat succeint i les hores morint. La buidor ha estat gran, molt més que de costum. Torno a l’11, sigui del mes que sigui, perquè està íntimament lligat a la meva vida i sembla lluitar per seguir-hi. Des de que vaig nàixer un 11 de Juny que els onzes han preparat per mi fets importants, ja siguin positius com darrerament negatius... i això que jo procuro no creure-hi en supersticions ni destins ni res semblant!

Quan més fomut he estat, durant el trajecte en tren de Tarragona a Barcelona, he rememorat el dia d’ahir: un dia rodó. No va ser un dia dels que t’ho passes fabulosament bé sinó un dia agradable en si mateix, farcit d’activitats i en bona, molt bona companyia. I suposo que és d’això del que es tracta, de recordar que encara es poden viure bons moments i que en endavant se’n viuran de millors. I qui no vulgui estar-hi per gaudir-ne doncs s’ho perd, jo no hi puc fer més. A la vida s’ha de saber valorar un pèl més el que es té.

tempesta d'idees

Quatre hores i mitja de compres donen per molt. Per mi un abric negre darrera de qui anava ja feia temps. L’acompanyanta es va vestir sencera. No és una consumista en absolut però suposo que sóc una mala influència... la seva darrera adquisició van ser unes bambes negres per poder portar amb les mitges del mateix color que es va haver de comprar per portar amb la primera adquisició de la tarda: un vestit multicolor. El cert és que és cridaner a més no poder: té més colors que l’arc de Sant Martí. Se’l va emprovar mig per fer la conya però és que li quedava genial, em vaig quedar flipat, estava realment maca. Així que el vestit cap al sac. Jo no vaig trobar res més que l’abric tot i que ho vaig provar amb un parell de bambes però resulta que el número més gran que tenien era el 42... així que res.

Després de fer totes les compres tocava relax: a prendre una xocolata desfeta. No n’hi havia enlloc, a tot arreu s’havia esgotat!!! Així que em vaig prendre un té: ingerir teïna és el primer pas per començar a tornar a tolerar els excitants fins arribar algun dia a atrevir-me a la cafeïna i al meu estimat cafè a qui tant trobo a faltar. Mentre me’l prenia i mirant el supermercat del cantó vaig rememorar els vells temps quan preparàvem una festa i hi entràvem a comprar litres d’alcohol... i vaig tenir la revelació.

Quarts de dotze de la nit: el bar dels Mojitos. Un lloc agradable que em va fer descobrir una amiga a principis d’estiu i que s’ha convertit en habitual. Vells col•legues d’institut parlant de trivialitats combinades amb temes massa transcendents després de dues copes. De sobte vaig treure el tema que em rondava el cap després de la revelació: el cap d’any.

La primera idea i la més acceptada fou la de sopar cadascú a casa seva, després fer botellon a casa d’algú i finalment sortir de bars. L’altra alternativa fou la de fer el mateix però en comptes d’anar de bars anar a una macrofesta... aleshores vaig proposar la meva: fer la festa a casa d’algú i ja està, com en els vells temps. No va agradar massa car ara només som quatre gats i no tenim el poder de convocatòria dels temps d’institut. Però jo ho tenia al cap i vaig decidir intentar imposar el meu criteri, cosa que no feia des de fa anys quan vaig decidir passar a un segon terme en totes les decisions ja cansat de carregar amb la responsabilitat. Però veient com m’ha anat tot des d’aleshores crec que ja em toca tornar a dirigir un xic la meva vida.

Això si, els anys m’ha tornat més prudent i ja no faig atacs frontals. Vaig deixar anar una idea: sopar tots plegats, fer el raïm junts, beure, fer festa i aleshores baixar a Tarragona de farra. El tema sopar va entrar amb bons ulls. Poc a poc ens vam anar engrescant amb el menú, la beguda, la música a posar, els jocs a jugar... Una tempesta d’idees es va desencadenar. Poc a poc el tema de sortir després de bars o macrofesta va anant-se diluint fins arribar a la conclusió que és millor fer un bon sopar i festejar plegats l’any nou tots ben beguts. Jugar a jocs de taula i a la play. Deixar una càmera fixa amb una bona panoràmica per firmar tota la festa i després recrear-nos-hi, o fins i tot tornar a rodar un curtmetratge com vam fer el darrer estiu abans de començar la universitat. I ja ens vam començar a animar pensant en com aniríem a comprar les begudes (bé, era més emocionant quan érem menors d’edat i les teníem d’amagar dels pares), com ens passaríem la tarda del 31 cuinant i preparant la música, a qui li podríem dir que vingués... rememorant les festes més mítiques que vam organitzar en els vells tems: embolics de parella, embolics inversemblants, borratxeres simpàtiques, borratxeres terribles que produïen algun K.O., converses surrealistes, nervis per la presència de la persona que ens agradava, hores de diversió i ressaca brutal.

I així, i si no hi ha canvi de darrera hora, tindré un Cap d’Any retro! Quina il•lusió!!!

l'efecte Braveheart

Quan vaig veure per primera vegada Braveheart em vaig sorprendre. No pensava que m’hagués d’agradar i la vaig mirar per passar l’estona. Però el film en si em va encantar. Suposo que el que més em va agradar va ser la història d’amor d’en William Wallace (Mel Gibson) amb na Murron (Catherine McCormack) qui esdevé la seva esposa per morir degollada dues escenes després. Probablement fou el fet que aquesta actriu s’assemblava força (o jo ho veia així) a la noia que em tenia el cor robat en aquells anys de tendra adolescència el que provocà que m’arribés tan endins. El fet és que aquell film va calar fons en mi i me’l vaig mirar una vegada rera l’altra.

Però hi ha una altra part que em va sorprendre d’aquest film. Almenys per mi fou una innovació: el tractament de les batalles. A comparar amb la història d’amor no té quasi pes a l’hora de valorar el film, però no deixa de ser un valor afegit. I és que em va semblar nova la manera com les batalles es produïen: cruentes. Ja no eren aquelles de cartró pedra dels films dels anys cinquanta en que peons d’exercits rivals parlaven mentre lluitaven i mantenien un ordre difícil d’imaginar en una situació tan desesperada. Amb el film d’en Gibson es veia els exercits corrent cap a una mort segura, amb la voluntat d’almenys endur-se algú pel davant abans d’abandonar aquest món de turment que els hi havia tocat viure. Guerrers a la carrera topant frontalment amb altres, ferides cruentes, desordre, desesperació, caos. Enmig de tot això un seguit de càmeres filmant desde perspectives més properes, que ens feien sentir dins de l’acció.

Després d’aquesta oscaritzada pel•lícula del senyor de les Armes Letals tots els films bèl•lics van optar per aquesta formula per la lluita cos a cos. Gladiator també comença d’aquesta manera tot i que a aquesta se li ha d’admetre diferències substancials, en Ridley de tant en tant fa coses molt bones (també fa fiascos, ningú no l’encerta sempre). I la llista s’estén llargament fins al punt que em sembla veure una reposició de Braveheart almenys cada dos anys.

No dic que no estigui bé incloure una manera de fer en les produccions a venir, només dic que no cal que els films es basin en aquesta manera de fer. Què vull dir amb això? Doncs que si bé Braveheart era una història d’amor amb unes batalles molt ben fetes, les pel•lícules que l’han succeït són excuses per recrear batalles d’aquest estil. És el que ven però tampoc cal passar-se. Així ens trobem amb uns llibres que em van captivar en la infància, i em van tornar a fascinar quan me’ls vaig tornar a llegir a l’adolescència, i em va decebre quan les vaig veure plasmats al cinema. Em van decebre perquè no mostraven la fantasia que hi havia al llibre sinó que eren un seguit de minuts que ens conduïen inexorablement a la gran batalla final amb milions i milions d’orcs lluitant contra humans, elfs, nans i altres habitants de la Terra Mitjana. Un altre exemple és Troya que, en comptes de recrear la mitologia Grega, el que realment cerca és mostrar batalles inversemblants (i també les cames d’en Pitt que a unes agrada i als altres ens fa enveja).

Tot això ve perquè avui he vist un film al cinema: 6 euros, quin mal. He decidit veure una pel•lícula de fantasia, em venia de gust volar una estona. I de fet ho he fet una bona estona i s’ho agraeixo. Però passat un terç del film aquest ha començat a deixar la fantasia per encaminar-se a la gran batalla (amb éssers mitològics, això si) en que el destí d’aquell món estava en joc. Clar, la manera de tractar la batalla ha estat a l’estil que jo anomeno: Braveheart. I m’he sentit un xic decebut perquè en principi el film és per nens. No hi surt sang ni res desagradable (si ometem el fet que una batalla ja és desagradable pel sol fet d’existir) però ja se li dona massa importància. I jo em dic: per què no es fa una pel•lícula sobre un món fantàstic en que les batalles no siguin tals sinó petites incursions secundàries a un argument més sòlid?

Res, que les Cròniques de Ninri no m’han fet volar prou. Qui si que em va fer volar va ser na Murron que va captivar els ulls d’un adolescent que acabava de començar a afaitar-se el borrissol que li sortia sota el nas. Li agraeixo a en Gibson que fes aquella pel•lícula i que em mostrés una manera de recrear batalles que jo encara no coneixia. Li agraeixo encara més que aquelles batalles no ofusquessin la història de valor, lleialtat i amor que hi havia al darrera de tot. Als altres guionistes i directors els hi demano que deixin de centrar-se tant en la lluita, hi ha coses més maques i més interessants com per exemple volar. Ja ho deien als seixanta: fes l’amor i no la guerra.

más de lo mismo?

El dia ha seguit igual. He anat cap a la feina (si, sóc dels pringats que treballaven avui) i en entrar a un vagó de la línia 7 dels Ferrocarrils de la Generalitat m’he donat un cop de cap amb el marc superior de la porta. Per què són tan baixes les portes dels FCG? Els del metro no ho són tant, no em cal acotxar-me. Be, que m’he donat un cop que m’ha dolgut més a l’orgull que no pas físicament.

La feina avui ha estat un pal. Després he hagut de marxar corrent per agafar el tren i passar calor. Em pregunto quina és la raó que porta als responsables dels ferrocarrils (sigui metro, FCG o RENFE) a posar la calefacció tan alta, a cas volen que sigui una sauna? He jugat amb en Xavilin al PES5 i he perdut. Res, que el dia no ha estat massa bo...

...però ara, en arribar a casa, he pogut observar altra vegada un cel clar sense núvols i ple d’estels. El dia ja ha valgut la pena.

caxun lo món!

Eren les nou i mitja i esperava al mostrador del gimnàs que solucionessin un problema amb la meva clau d’accés a les instal•lacions (molta tecnologia però no funciona). Aleshores he mirat a la dreta i... aquells cabells hi tornaven a ser. És ridícul i em sento freak, però m’ha animat. Be, el fet és que tota ella és ben formosa, molt al meu estil que en dirien els meus amics. Un cert aire a na M.G. però sense assemblar-s’hi gaire, només l’aire. Ara, això si, una mica de cara de mala llet. Se la provocaré jo? Be, el fet és que l’estona de gimnàs ha estat més agradable en tenir-la per allí voltant. I he tornat a tenir la sensació que avui tot aniria be... gran error.

He anat a comprar una jaqueta que vaig veure i m’agradava, però a Tarragona no tenien la meva talla. Anava amb el temps just, així que he fet via. Era del Zara, així que tenia varis locals a visitar. A la quarta va la vençuda, l’he trobada, n’hi havia cinc o sis, alguna seria de la meva talla, oi? La primera era petita, la segona... la segona no era igual! Totes les demés eren un altre model sols que del mateix color! He preguntat si tenien la talla L però m’han dit que no. M’he donat per vençut.

I ara ve el millor. He anat a la caixa del costat de casa a treure diners i, en sortir, regalet! Un colom simpàtic ha decidit compartir els seus sentiments més profunds (o sigui la seva merda) amb la meva jaqueta. I la badada de deixar-me cagar per un colom té doble delicte tenint en compte que sóc de Tarragona i allà hi ha mil coloms per habitant! Res, que no solament no he comprat una jaqueta sinó que me n’han embrutat la que duc! Ara la tinc a eixugar car l’he fregat a consciència per evitar que se’m faci malbé (ja sabem el corrosiu que poden arribar a ser els excrements de colom, les rates de l’aire).

Així que avui la dosi de noia maca del gimnàs no m’ha donat massa sort... :(

de vegades...

De vegades l’aire crema, la més mínima distància és transforma en un camí impossible de recórrer. Allargar el braç, tocar els seus cabells, acariciar la seva pell... moments de debilitat que costen de controlar. Senzillament abraçar-la un instant, donar-li un petó a la galta i agafar-li la mà. Però sovint les nostres accions no segueixen els nostres desigs i fem el més fàcil però dolorós: no fer res. I aquest no fer res pot esdevenir positiu, sobretot quan no n’estem segurs del que realment desitgem fer. En arribar a casa ens mengem un bon àpat i ens n’anem a dormir. Però seguim pensant en aquell somriure...

Superb!

Els esquís lliscant per la neu, les cames absorbint les irregularitats d’aquesta i cercant el camí més irregular d’unes pistes en estat òptim. El sol dominant un cel clar, el fred just per no fer patir els esquiadors, només un xic de vent, pistes quasi desertes... un plaer.

M’encanta com estava la neu dissabte: abundant i irregular, sense estar trepitjada per la màquina. Sempre que les cames ho puguin aguantar és el millor. M’agrada que hagin de flexionar a cada gir per absorbir qualsevol bony que m’hi trobi. Velocitat sota control.

Massa canya i les cames es fatiguen. La darrera hora les cames cremen, ja no responen. Un mal gir, el peu rellisca dins la bota i l’ungla topa amb aquesta aguantant per un instant tot el pes del meu cos. Segueixo esquiant. L’ungla ja és negra i caurà en uns dies. Al caminar em fa mal i vaig coix. Diumenge el temps fou totalment diferent: la boira es va apropiar de l’estació. Neu, vent i fred. Visibilitat nul•la. Les cames fent figa, l’ungla recordant-me el seu estat a cada gir.

Però m’és igual. Dissabte va ser genial, vaig gaudir esquiant com fa temps que no ho feia. Una neu perfecte pel meu gust, unes pistes buides, un grup d’esquiadors de nivell similar: ningú t’espera, a ningú cal esperar. Superb.

Analogies

Qui sap si és que les volem veure o és que realment hi són, el fet és que sovint trobem analogies del que ens succeeix a les pel•lícules, sèries o derivats. Avui han fet a TV3 un nou capítol de Porca Misèria. Jo em veia en Pere disposat a fer-ho tot per algú que no era capaç de reconèixer-li que ja no volia estar amb ell, que buscava que fos ell qui digués les paraules que ella no s’atrevia a dir, incapaç de voler-ho fer cara a cara, protegint-se amb la impersonalitat del telèfon, deixant que un xic de dubtes guanyessin a anys d’amor, no volent lluitar pel que una vegada fou important, mentint. Això és el pitjor, mentint a en Pere sobre la feina al festival de Sundance, no fent-li saber a temps que els dubtes estaven naixent en ella, mentint-lo en anar-se’n amb un altre quan encara estava amb ell... mentides, les detesto. Tant costa ser sincer? Jo no crec en les mentides, ni tan sols en les pietoses car no existeixen. Les mentides només es diuen amb una intenció: protegir-se a un mateix. Mai es diuen per protegir a l’altre tot i que s’intenti fer creure això. I em sap greu pel Pere tot i que només sigui un personatge de ficció. Ho passarà malament, no entendrà res, veurà fotos i vídeos, recordarà vells temps i mai no entendrà com aquells ulls que el miraven encisats han decidit mirar cap a un altre costat, o com algú que no podia passar un dia sense trucar-lo dos o tres vegades no es comunicarà amb ell durant setmanes o mesos. I quedarà amb amigues que estan passant pel mateix i es reconfortaran. Poc a poc ho anirà superant o almenys oblidant, però li quedarà una esquerda al cor que de tant en tant farà que li falti l’aire. Perquè hi ha ferides que mai no acaben de guarir del tot, i com més s’ha donat més fonda és la ferida.

No deixa de ser una mala passada per en Pere haver d’anar a sopar amb els seus ja ex-sogres i ex-cunyada quan ells no saben encara res (be, la cunyada si). Situació dura, incòmode i desagradable. Aquesta analogia ja és menor perquè aquest encontre jo el vaig tenir una setmana abans a insistència d’ella. La situació vista ara era ridícula: un matrimoni dinant amb el que suposaven el seu gendre; jo dinant amb els que suposava els meus sogres, la meva xicota i la meva cunyada; la meva ex dinant amb els seus pares, la seva germana i el que potser ja havia decidit que seria el seu ex (i el fort és que el dinar fou realitzat per voluntat d’ella), i l’ex-cunyada dinant amb un noi probablement sabent que dins de poc ja no seria ningú, amb la seva germana qui probablement ja li havia dit el que passaria, i amb els seus pares a qui veia esforçant-se per quedar be amb el que creien el seu gendre. Situació absurda, ridícula i cruel que s’hauria pogut evitar amb un xic de sinceritat perquè una setmana desprès va ser el darrer cop que ens vam veure. I ara, tres mesos desprès, Porca Misèria m’ho ha fet recordar tot. Almenys en Pere em fa enveja en una cosa, parlant amb la Laia per telèfon ha pogut sentir com ella plorava pel fet d’haver pres aquesta decisió. A mi no em van transmetre cap mena d’emoció, només fredor.

Però be, jo segueixo quedant amb els amics i les amigues. De tant en tant en parlo tot i que cada cop amb menys freqüència. Les persones del meu entorn que estaven en la mateixa situació que jo poc a poc s’han anat refent, cadascú al seu ritme. N’hi ha que ja tenen una nova parella, n’hi ha que han descobert que estar sol pot ser positiu per la seva formació com a persones, n’hi ha que encara pateixen molt... jo estic pel mig, lluitant per seguir endavant i esperant a descobrir què és el que vull. Amb moments molt bons i d’altres més baixos. I tu, Pere, tot i no existir, tot i ser un personatge de ficció, espero que te’n surtis. El teu destí el decidirà un grup de guionistes així que no està sota el teu control. Però qui és que pot controlar el seu destí?

maleta i neu!

Per fi ja tinc la meva maleta. M’acaba d’arribar a casa de mans d’un transportista. Hi és tot, de fet encara estava tancada amb el cadenat. Està un pèl bruta però és el de menys. I ara que tot just l’he desfeta l’he de tornar a fer car aquest vespre marxo direcció Pont de Suert. Cap de setmana d’esquí (si, faré moltes cues, ja ho sé). Això si, aquest cop la maleta anirà al maleter del cotxe i no hi haurà senyor d’ibèria que me la faci perdre! Bon wekend!!!

n'hi ha que no saben perdre

Dijous: el meu dia preferit per sortir de festa. Un ambient diferent, molt més agradable que el de cap de setmana. Suposo que és el dia en que la franja d’edat s’ajusta més a la meva. Xavilín i jo en front de la PlayStation, un parell de partides i preparats per sortir. Al bar de sempre (on tenim els cubates gratuïts) hi havia mig equip de futbol d’en Xavilin. Hem begut fins a afartar-nos. Jo segueixo fidel a mi mateix: Jack Daniel’s amb taronjada. Després cap a l’altre pub. Els amics d’en Xavilín han anat marxant fins que ens hem quedat ell i jo, com de costum. Aleshores (i ja no tant com de costum) dues noies amb aspecte guiri i de molt bon veure han vingut directes cap a nosaltres i s’han posat a ballar. Una m’ha demanat que li aguantés el cubata i ha regirat el bolso. Aleshores m’ha parlat, no he entès res. La pregunta era evident: “D’on ets?” la resposta no l’he entesa massa, m’ha semblat sentir “Verges”. He al•lucinat, mai hauria dit que eren de l’Empordà. Li ho he tornat a preguntar, aquest cop no he entès res. Li ho he tornat a preguntar i m’ha dit “yo no hablo español”. Be, realment era estrangera i el català no l’entenia. Li ho he preguntat en anglès i aleshores m’ha entès. Jo a ella no. Encara ara no se que m’ha dit. Quin accent més estrany! Res, que he passat i me n’he tornat amb el meu amic. Elles han seguit per allà amb tot el seguici de voltors habituals a les discos mostrant musculatura.

En Xavilin m’ha dit que devien d’estar picades ja que si per nosaltres pillar és un èxit, per una noia com elles ser refusada era un gran fracàs. Jo no és que les refusés, però és que ara no em sento amb forces. El mateix que amb la danesa. I va i tornen a venir. Altre cop el conte del cubata, que si se’l puc aguantar. Jo se l’aguanto. I em dona una càmera a veure si les hi puc fer una foto. La noia m’ha tornat a explicar la seva vida però la meva cara denotava clarament que no pillava res, d’on ha tret aquest accent? Encara ara dubto que fos anglès. Res a fer, ha ballat una estona amb mi però jo me n’he tornat amb en Xavilin. A tot això ha aparegut un àngel, una cambrera que treballa en un bar on solíem anar (ara fa un parell de mesos que no ens hi veuen el pèl) i que ens té a tots encisats. I ha tornat a venir la noia (diria el seu nom, però quan me l’ha dit tampoc l’he entès). I m’ha preguntat: “Are you gays?” Veus, això si que ho he entès. He estat temptat de dir-li que si per a que ens deixés en pau. Però li he dit la veritat: “no, només som dos amics que hem vingut a passar-ho be”. La veritat és que la tia era una mica sobrada, oi? Es suposa que creu que si uns nois passen d’elles és que són gays? Doncs noooooo! El que passa és que han errat les víctimes. En Xavilín té xicota i li és fidel (i ben fet que fa) i jo no en tinc, però per alguna estranya raó encara sento com si anar amb una altra fos enganyar la meva ex. Suposo que mentre sortia amb ella vaig crear una barrera de rebuig cap a les altres noies tan forta que encara no he pogut trencar-la (cosa que hauria de fer perquè passo d’estar-me tota la vida plorant algú que ja mai no tornarà!) Però be, el seu ego haurà quedat menys malmès en creure que si algú la refusa és que és gay i no pas perquè no hagi sucumbit als seus encants.

Al cap de l’estona hem marxat, així hem evitat un altre atac de les guiris assassines! Mig amb la moral pujada (sempre va bé que et tirin la canya) i ja amb l’alcohol destil•lat (almenys el suficient per no marcar) hem agafat el cotxe i cap a casa. Ara tinc gana, em vaig a fer un entrepà. Bona nit!!!