M’agradaria tenir aquest sentiment, m’agradaria poder tenir remordiments, sentir-me culpable per quelcom que hagués fet que donés sentit a tot això. He sentit moltes vegades allò de que els remordiments et poden matar, a mi el que em mata és aquest estat de perplexitat del que no n’acabo de sortir. En Recta, un col•lega meu, el va deixar la xicota (bé, ja tornen a estar junts, com era d’esperar) i em deia que estava fet pols i que no entenia com havia passat. Almenys ell podia tenir remordiments perquè de banyes li n’hi havia posat un bon munt de vegades a la seva xicota i ella ja n’estava tipa. Jo no puc ni tan sols tenir el més mínim remordiment perquè pertanyo a la cada vegada més escassa espècie dels fidels. I si dic “cada vegada més escassa” és perquè cada dia me n’assabento d’un nou cas que em deixa perplex. A vegades penso que tinc una moral que no s’ajusta als temps que vivim i no m’hi sé acostumar. És aquesta mentalitat que tinc que jo volia que fos ben oberta i que descobreixo tan arcaica la que em comporta tants problemes. Però retrocedeixo en el temps i no aconsegueixo trobar res més que devoció per ella. La dóna de Cèsar no només havia de ser pura sinó que a més ho havia de semblar. És en això en el que he fallat? No s’ho he semblat?
D’aquí poc farà cinc mesos i en aquest temps no m’ha trucat ni un sol cop per demanar-me com estic. No m’ha concedit ni una sola entrevista per poder conversar amb ella i veure-la cara a cara. Les dues vegades que m’ha trucat ha estat perquè tenia la regla i es sentia trista i sola i no podia trucar a cap de les seves amigues, i jo era el darrer recurs. La única vegada que ens hem vist (a part de quan em va deixar, que ho va fer per telèfon però que al final després de moltes súpliques va accedir a veure’s amb mi, només 10 minuts de rellotge perquè havia d’anar a dinar amb les amigues) va ser perquè havia de matar temps que li sobrava abans de trobar-se amb una amiga. En recordar això em quedo perplex. Què hi ha dins de mi que fa que algú em pugui ignorar així? Que de mi falla perquè se’m vegi com la persona a qui explicar els seus problemes però no pas a qui estimar? Hi ha cops que penso que ella fou un Esthel enviat per castigar els meus pecats perquè realment ha aconseguit ferir tots i cadascun dels meus punts febles, de les debilitats que em feien sentir cert complex d’inferioritat. Tan dolent he estat?
Durant aquests darrers mesos he intentat matar la persona que jo era per poder renàixer en algú millor (cosa que pel que es veu no és massa difícil). Però he errat l’estratègia. Hom no es pot matar a si mateix, l’esperit de supervivència ho evita. Així que no he tingut èxit en el meu intent de ser una persona diferent. El que si que noto és que una part de mi ha mort. És una sensació que vaig començar a tenir quan em va deixar i que ara veig confirmada. Hi ha una part de mi, una certa innocència, que ja forma part del passat. Ja no els hi dono tant de valor a certes coses que abans venerava, i coses que abans em semblaven trivials ara em semblen imprescindibles. Sento una mena d’escepticisme cap l’esdevenir del món i una apatia per l’entorn que encara em sorprenen. Jo, apassionat de la política, seguidor del futbol, jugador de bàsquet, boig de la formula 1 des de la infantesa, enamorat dels cotxes, no en se res del famós estatut, no se els punts que porta el líder de primera divisió ni si en Raül López ho està fent be al Girona.
Aquest Diumenge em va dir ma mare que l’Opel Omega, el cotxe que m’ha portat arreu durant els darrers 15 anys i que ara conduïa quasi en exclusivitat jo, amb el que podia sentir la potència d’un bon cotxe i qui m’ha acompanyat durant hores de conducció en solitud, amb el que no fa pas massa anava a buscar el meu Esthel a l’estació de trens, serà donat de baixa probablement aquesta setmana. A la pregunta que em va fer ma mare de si em feia pena no vaig respondre. Ella em va dir que a ella si que li sabia molt de greu. Però jo no vaig poder sentir res pel cotxe, no va poder fer-me evocar cap sentiment, cap record perquè potser encara els tinc bloquejats o perquè recentment he perdut quelcom molt més valuós. Per si de cas li vaig fer una foto i me’l vaig remirar d’amunt i d’avall. No es sap mai, potser divendres ja no hi serà.
Ara ja és molt tard i hauria d’anar a dormir. El que havien de ser quatre línies s’ha convertit en un text llarg i pesat dels meus, tornant a la malenconia que ja hauria d’haver deixat enrera. Res, que no sé sintetitzar. N’hauria d’aprendre de na
Katrin qui en cinc frases aconsegueix transmetre el que jo amb cinc paràgrafs. Per cert! Ull a la barra de la dreta que hi ha novetat! Hi he afegit (amb l’ajuda de na
Xurri perquè tot sòl no me n’hauria sortit) una llista amb els darrers comentaris. Doncs això, que el Blog també s’ha d’anar reciclant de tant en tant.
Aprofitaré ara que el cor no batega tan fort i que les cames ja fan figa. Feia temps que no es feia sentir però avui ha decidit copejar-me el pit amb força. Ara que sembla que reposa aniré a dormir. Bona nit!
M’he llevat aviat per venir amb tren de Tarragona a Barcelona i, sense passar per casa a deixar la maleta, he anat cap al nou despatx de Vallvidrera a treballar. Ha estat una jornada light d’endreçar i planejar. Per compensar m’he quedat una estona més avançant feina. En arribar a casa he dinat, m’he assegut al sofà i... dos quarts de set, això és el que marcava el rellotge. No massa conscient d’on era ni de que hi feia m’ha costat estona adonar-me que uns instants abans estaven fent el Cor de la Ciutat. Dues hores que han passat en un instant sols tancant els ulls. Quina sensació més agradable la de dormir profundament, la de la migdiada sense premeditació, la de despertar sense saber on s’és.
