Goodbye Coffee

A la feina, mort per un atac de cansament, m’he decidit a fer-me un cafè. Quan me l’he fet me n’he adonat que no me’l podia prendre. Ara que ja feia dies que havia fet un retorn progressiu al cafè i els nervis d’avui me l’han fet deixar! No sols he retrocedit en deixar el cafè sinó que he hagut de tornar a la til·la, aquella vella amiga a qui no tastava des de fa mesos. I és que res com un mal rollo familiar com per minar-me la moral.

Aquesta tarda ha estat de profit zero. Hores intentant concentrar-me per resoldre un problema a la feina i res de res. Avui el cap no em funciona correctament i em costa pensar. La til·la que m’he pres no ha servit de massa i he seguit amb l’obsessió que he tingut des de deu minuts desprès d’acabar de dinar: menjar. Així que després de 24 anys de perdre la gana cada cop que tinc un mal rollo em trobo que ara l’ansietat em dóna gana. Només tenia un actimel i un sanwitch per passar la tarda i me’ls he hagut d’administrar. Finalment he marxat un parell d’hores abans de la feina. No m’agrada sentir-me pagat per no fer res.

Ara estic exhaust físicament i tinc molt mal de cap. No tinc ganes de res més que de dormir. Ni tan sols tinc gana, només em miro el llit que tinc darrera i que em crida... demà serà un altre dia!

Vísteme despacio que tengo prisa!

Només ha passat mig dia i pel moment ha sortit tot girat. Ja només llevar-me els meus progenitors m’han tocat la moral. Una perquè no se li pot portar la contrària ja que per ella portar-li la contrària és sinònim d’odiar-la a mort o alguna cosa així. Ell perquè és un covard que prefereix fotre’m bronca davant d’ella per no quedar malament per molt que sigui evident que el dramon que s’està muntant només procedeix del seu cap.

Arribat a Barna he hagut de carregar amb una tele de 28”, la maleta i la jaqueta cap al pis. L’esquena m’ha quedat maca. Anava just de temps i en anar-me a dutxar m’he trobat amb que no va l’aigua calenta. He hagut de posar aigua al foc i endur-me la cassola amb aigua bullint al bany, tal com es feia a la prehistòria. Això m’ha comportat encara més retard.

Quan em disposava a dinar, he obert l’armari dels gots i m’ha caigut un a sobre que m’ha rebentat a sobre del dit índex de la mà dreta. El got s’ha convertit en mil trossos de vidre que he hagut de recollir i el dit, tot i que no m’he tallat, m’ha quedat ben adolorit.

A veure que més em prepara el dia...

Dolça mel

Doncs res, que el miracle ha estat a punt de succeir però nanai del paraguai! La nit ha començat aviat car a un dels col•legues li agrada anar a dormir aviat i el sopar al pommo d’oro (o com s’escrigui, a Casp amb Bruc) estava fixat a les nou. Res, que abans de les onze ja estàvem fora del restaurant i els únics tres que volíem sortir hem anar a prendre una copa. Quan ja portàvem moltíssima estona en un bar de mala mort (cubates a 3 euros tot i que el meu jacky me n’ha costat 5) he mirat l’hora per veure si ja podíem anar de disco: un quart d’una!!! Massa aviat!!! Això ens passa per sopar a aquestes hores... res, que hem anat a un bar on hi havia unes amigues d’en Frik una de les quals és la cosina d’en Farri, l’altre component del trio calatrava que formàvem. Resulta que aquesta cosina d’en Farri, a qui jo només havia vist un parell de cops abans, a part d’estudiar medicina es dedica a fer doblatges i ha doblat la pel•lícula “nosequé de jainshais” segons en Farri. Al final he deduït que era “Memorias de una Geisha”. Ella m’ho ha confirmat, és la veu en castellà de la germana de la protagonista.

Quan hem sortit del bar en Farri ha causat baixa. Resulta que demà té metge. Això si, ja hem quedat per la setmana que ve: festa de carnaval al Clínic! En principi sóc reticent a les metges per la recent mala experiència... però no m’hi puc resistir! Així que demà (be, avui) ens llevarem aviat per anar a pillar entrades.

Ens hem quedat en Frik i jo sols, un ma a ma com als vells temps. Chicamala buit, Casanova a petar, Sutton massa gent gran del pal “toy forrao y tu eres un pringao”. Finalment hem optat pel Costa Breve.

Mega xurri làndia. Això és el que defineix aquell local. Tot ple de super xurris. En Frik i jo flipàvem. Ara, això si, tanta tia bona té un preu: en Frik i jo érem els homes invisibles. Ni una sola mirada creuada en tota la nit amb aquelles meravelles. A la barra, per arrodonir la superxurriria, hi havia la Mireia Artal! Una que surt de tant en tant al programa de l’Arús a Citytv: Arucitys. Va ser la guanyadora del “Vecinitas” de FHM i certament s’ho mereix. Té una nàpia exagerada, immensa, com a mi m’agraden. Ja ho vaig comentar que sóc friki en aquest (be, i en molts altres aspectes) i m’agraden les bones nàpies. Durant una bona estona hi he estat encisat. M’ha donat una mica de mal rotllo perquè la darrera vegada que em vaig trobar una famosa sortint de festa va ser la Sonia Monroy. I aquell dia, amb la Monroy donant la nota per la disco, vaig conèixer l’Esther. Així que ja m’he acollonit, a veure si avui coneixeré una elementa igual?

Seguíem sent totalment invisibles. I no són paranoies meves. Podria arribar a pensar que la meva actual falta de confiança ha fet que no percebés res. Però el que sempre percebo són les mirades que fan les noies als meus col•legues i vec si els hi molen, en això tinc un do. I avui res de res. Aleshores una noia increïblement formosa, tant que treia la respiració, tant que m’ha fet oblidar l’Artal a l’instant, m’ha demanat foc. No, no tinc foc. Seré capullo! Sempre hi penso, ni que no fumi he de dur foc per si me’n demanen no quedar malament. Però res, una mica frustrant que la única noia que em veu només sigui pel foc. Però durant una bona estona m’ha estat mirant. L’Artal ha marxat i poca estona després en Frik i jo hem decidit marxar car ja era tard. En arribar al guardarroba la noia de la cigarreta s’ha plantat davant meu i m’ha dit un simple “hola”. Aleshores ha començat la conversa. Resulta que jo li posava la meva edat però en té 20! I jo m’he sentit ja gran... ella m’ha dit que no semblo de 24 sinó més jove. Ha guanyat mil punts més. Com que ja en tenia infinits el que ha fet és que la seva gràfica tendeixi a l’infinit més ràpidament. Hem xerrat una estona i desprès m’ha dit que se n’anava als serveis. Be, fracasillo.

He agafat la jaqueta i he marxat, però just a la porta ha tornat a aparèixer. Increïble tota ella. Rossa, la cara molt i molt bella, alta, més o menys metre vuitanta, un cos d’infart, unes sines voluminoses i ben col•locade. En resum: una super xurri de bandera. La millor de tota la nit. Mol millor que qualsevol amb la que hi hagi estat. Hem parlat una estona més. Les galtes en conacte, els llavis cada cop més a prop. Ho veia quasi ben clar i al final m’hi he llançat. El contacte entre llavis ha deixat de ser tangencial per ser frontal. Un instant en que me l’ha tornat seguit d’un retrocés. “no ho hauria de fer, estic en un mal moment” m’ha dit. Merda. M’ha donat dos petons, en cadascun m’ha tocat més els llavis que la galta. Em parlat un instant més i li he dit que me n’anava. “Ja? Be, doncs me n’alegro molt d’haver-te conegut. Espero que ens veiem aviat”. M’ha tornat a sonar a allò de: “si el destí ho vol ens tornarem a trobar” potser era més aviat un “demana’m el numero de telefon i quedem. Però a mi se m’ha creuat allò del destí. Odio la xorrada aquesta del destí. El destí no existeix. Si em vols pren-me i si no doncs no, però no ho deixis en mans d’un ent inexistent. O ara o mai perquè no ens tornarem a veure que a Barcelona hi ha milions de persones! La xuleria m’ha sortit de dins i li he dit “jo també m’alegro que ens haguem conegut tot i que no ens tornarem a veure mai més”. No li he demanat el número. Dos petons més de comiat, altra vegada me’ls ha donat més als llavis que a les galtes, encara noto el seu gust. I hem marxat en Frik i jo. Només sortir hem agafat el taxi i cap a casa que hi falta gent!

I el miracle ha estat a punt però no ha succeït. La tia més bona amb la que mai hauria pillat (almenys fins el moment, però és que era tan increïble que difícilment tindré una altra oportunitat així). Hauria estat totalment guaridor, un “subidón” de moral. Però res.

Tornant li comentava a en Frik: abans, quan em decidia a besar a una noia, era 100% efectiu. Mai m’havien refusat senzillament perquè quan ho veia clar és que estava clar i sinó doncs no m’hi llançava. Si ho veia tan clar com avui doncs triomfava, si donava el pas era per tenir èxit. Quelcom ha canviat en mi, no tinc la força d’abans tot i que els sintomes que mostrava ella abans haurien estat suficients i de sobra: ella em ve a buscar, parlant les seves galtes no es separen de les meves, procura que els llavis es freguin en canviar de galta, els petons innocents no ho són en absolut... però res, que estic acabat!

I per un moment he estat a punt de pillar amb una super xurri, algú que em fa veure que l’ex no era per tant ni molt menys, de fet físicament era del que se’n diu vulgarment (i és una expressió que detesto) “del montón”. Està clar que hi ha milions de ties millors com a persona que l’Esther (la qual cosa no té massa mèrit) i també hi ha milions de ties que m’agraden molt més físicament que ella. Però quina ràbia! Si l’Elisabet (com es deia la super xurri d’avui) no n’estava segura millor que no m’hagués vingut a cercar. Me n’hauria anat a dormir molt més tranquil sentint-me l’home invisible que no pas ara, havent tingut la mel als llavis i havent-me quedat amb les ganes! Aiiii, és que era tan formosa!

eraser!

(21-02-2006) Aquesta tarda sota l’influx d’un atac de... be, no sabria exactament definir el tipus d’atac que he tingut, però enmig d’aquest atac he decidit esborrar definitivament les fotos que desava de l’Esther al mòbil. M’ha sorprès la fredor amb les que les he esborrat, només m’ha tremolat el pols en una que solia agradar-me molt i en que la trobava realment formosa. Avui m’ha semblat del més vulgar. Animat per aquest impuls he passat a la secció sms: tots fora de la vista. Ara ja podré tornar a jugar amb el mòbil sense patir car ja no corro el risc de veure-hi una cara indesitjada o llegir-hi un conjunt de mentides que és l’únic que hi havia en els seus sms. Llàstima que aquest atac no m’hagi agafat un parell d’hores abans quan, per pur avorriment, estava endreçant les carpetes de l’e-mail. Hauria pogut aprofitar per esborrar els seus correus. Be, ja hi haurà temps, ara em fa mandra. De fet em fa pal i tot penjar aquest post. El desaré i el postejaré més endavant.

ski!

Tercer cap de setmana que vaig a esquiar aquesta temporada i tercer cop que el clima es comporta de forma idèntica. Dissabte no massa bon temps però s’aguanta, diumenge mal temps: boira, neu i vent. Sembla que els elements vagin en contra de les meves esquiades. Però, això si, la neu sempre me l’he trobat en un estat genial.

Durant el transcurs d’aquest cap de setmana he fet un ús important del rol de líder, almenys quan estàvem a pistes. És un paper que de més jove desenvolupava molt sovint fins al punt d’abusar-ne en certes ocasions i que, cansat de discussions, vaig abandonar per poder estar més tranquil. Els darrers anys he procurat estar en un segon pla esperant que així les coses m’anessin millor. Però ara crec que és hora de reactivar-me. I aquest cap de setmana he estat jo qui deia per on baixar, quin remuntador prendre, quan parar a menjar, on trobar-nos. He estat jo qui obria el camí, el qui tastava la neu i mesurava la dificultat, el qui controlava les caigudes dels demés. Això si, amb més rauxa que no pas seny. Abans quan esquiava preferia fer-ho a la retaguàrdia, controlar que tothom baixés bé i després baixar jo gaudint de la pista o, si s’esqueia, ajudant a qui hagués perdut un esquí. Aquest cop obria camí llançat i sense pensar-m’hi. Ràpid, sentint l’aire a la cara i la neu als peus. Aturant-me per mirar enrera i controlar la baixada dels altres.

Exercir de líder no té massa mèrit quan s’és l’únic que coneix l’estació de pim a pam i quan s’és el qui més experiència esquiant, tampoc quan es coneix Andorra bastant be i s’hi va acompanyat de gent que quasi no hi ha estat. Però be, per alguna cosa es comença! Avui l’esquí... demà escollir restaurant! De fet darrerament escullo jo el restaurant quan anem a sopar amb els amics, quan ens demanen sóc jo qui decideix les amanides a compartir (si, som els típics que compartim amanides i després ens demanem cadascú un plat) i el beure... m’estic tornant un dictador! Però és que tocava recuperar una mica el poder de decisió.

Doncs això, que l’esquiada ha estat molt be tot i les adversitats climatològiques. L’esquí sol tenir efectes guaridors sobre la meva persona. M’ho acostumo a passar tan be que m’oblido del demés. L’esquí te un component de risc i quan no se’n sap massa fa por. En tenir algú al costat que controla molt és fàcil sentir admiració. Suposo que és per aquest fet que tanta gent es penja del seu o seva monitor/a d’esquí (be, també hi deu tenir a veure l’accent argentí que tenen la majoria). A mi no m’ha passat mai perquè sempre m’han tocat monitors i mai cap monitora! Però jo tampoc m’escapo de l’influx que té la neu sobre aquest tema i m’he sorprès a mi mateix sentint un cert capritx cap algú a qui sempre havia vist com una noia enganxada a un nas. Però aquest cap de setmana l’he vista com una noia simpàtica i alegre alhora que forta. Una força que m’ha causat admiració perquè ella està passant el que jo fa cinc mesos sols que ho està superant més dignament sense enfonsar-se com ho vaig fer jo, sense perdre 8 kg en un obrir i tancar d’ulls... Ahir de tornada duia un mocador que li feia de diadema del seu cabell, un cabell ros i llis, brillant i fi com a mi m’agrada (cal recordar que sóc un friki dels cabells). I he acabat el cap de setmana preguntant-me a mi mateix com és que no me n’havia adonat fins ara del formosa que és.

Però res no és rodó del tot i el cap de setmana no s’hi escapa. Al mal temps se li ha de sumar el meu cosí. Me l’estimo molt, això no admet dubte. M’ho passo súper bé amb ell i ell, que és quatre anys major que jo, sempre ha tingut cura de mi. És un noi collonut i em sento molt afortunat de ser el seu cosí. El que passa és que en veure’l a ell me n’adono de totes les meves carències. És tan obert, simpàtic, graciós, espontani, vital... fa que tothom s’hi senti a gust amb ell i s’ho passi be. És com un imant per les noies. Lliga molt tot i no ser pas una bellesa perquè les enlluerna amb el seu caràcter. I em sento frustrat de no poder ser com ell. Però de totes formes m’agrada anar a esquiar i sortir de festa amb ell tot i que se que se les endurà ell a totes...

Diumenge feia molt mal temps i a dos quarts de tres vam decidir plegar. Els altres van anar baixant i vam quedar de trobar-nos al cotxe. Jo volia baixar per una pista a qui li tenia ganes. Vaig agafar un telesquí, dels pocs que queden, i vaig anar pujant tot sol. Ningú pel davant, ningú pel darrera. En aquells moments ja no quedava massa gent a l’estació. En alçar el cap només es veien núvols, als voltants només arbres, al darrera es veia la caseta des d’on havia sortit, cada cop més llunyana i tèrbola per l’efecte de la boira. De sobte vaig començar a sentir el soroll del vent, un vent molt fort. En sortir de la protecció del pendent de la muntanya i dels arbres em vaig trobar amb una explanada blanca no solament pel terra sinó per la boira i la neu que arrossegava el vent. No hi havia ningú més que jo que vaig començar a baixar per la pista per trobar-me amb l’Àliga, la que jo volia. El contacte va ser meravellós. Neu sense trepitjar, amuntegada caòticament, una inclinació considerable i, sobretot, buida. La baixada i jo tots sols, l’un amb l’altre. Les meves cames absorbint els bonys a tota velocitat. Vaig caure però fou una d’aquestes caigudes en les que es va lliscant de costat, no salten els esquís i hom recupera la verticalitat i segueix esquiant. Va ser una estona genial, el millor del cap de setmana. Algun cop he vist el programa “Silenci” quan li pregunten a l’entrevistat per una imatge de silenci. Per mi el silenci va ser aquella baixada. Tota ella des del moment en que vaig agafar el telesquí fins que les cames em van dir prou i vaig haver-me d’aturar a descansar.

Avui he arrossegat tot el dia el cansament acumulat i un constipat considerable. Ara he de recuperar forces perquè potser la setmana vinent cau una altra esquiada.

Blanche Neige

Fa un parell de setmanes vaig rebre un mail d’un company de París. El vaig obrir però no tenia massa temps i em va fer mandra llegir en francès (i respondre encara més) així que el vaig deixar per més endavant. El problema és que ja no sortia marcat com no llegit i se’m va oblidar. Fa un parell de dies el vaig llegir i resulta que em deien d’anar a la seva ciutat, Torí, aquest cap de setmana del 18. Pel que es veu és una trobada erasmus en la que els Italians hi aniran tots. Hauria estat bé perquè m’hi duia molt be amb ells i aprofitaria per veure uns jocs olímpics d’hivern que no n’he vist mai cap. De fet només n’he vist uns d’estiu, els de Barcelona. I així també podria veure na Francesca, la meva italiana preferida. Fora suspicàcies, atracció nul·la però em queia súper bé!

Però sincerament el que més m’atrau de la idea d’haver-hi anat és que na Blanche està a Torí treballant en això dels Jocs Olímpics. No se ben be que hi fa però hi és des de primers d’any fins a que acabin els jocs. Suposo que estarà fent tasques administratives per la delegació francesa. Hauria pogut quedar amb ella i veure-la. Poder parlar una estona i practicar el meu pobre francès. De fet durant l’any passat va ser quasi una professora i ara amb el msn és amb qui el practico. Aquí si que s’admeten suspicàcies: atracció total. L’any passat vaig estar a punt de caure als seus encants però vaig negar-me a una proposta ferma seva aturant-la a pocs centímetres dels meus llavis. Realment era afalagador que una noia tan maca com ella s’interessés per mi i en altres circumstàncies no m’hi hauria resistit ni boig! Formosa, simpàtica, intel·ligent, decidida i amb empenta.

Però el mail l’he llegit tard. Aquest cap de setmana ja el tinc compromès per anar a esquiar. Llàstima. De totes maneres aquest vespre he rebut una notícia inquietant que pot trastocar els plans immediats. Espero que es quedi en un dels molts esglais que ens ha donat. Demà veurem, això espero. El viatge cap a terres italianes ja el faré més endavant tot i que sense jocs olímpics. I a na Blanche encara trigaré una mica més a tornar a veure-la però se que algun dia ens tornarem a trobar. I si se’m presenta l’ocasió no la tornaré a deixar perdre! És la meva espineta clavada! I la propera vegada mossegaré la poma!

Just on the nick of time

No n'estic massa segur de si era així l’expressió però és el que recordo de quan feia anglès, ja fa molts anys, amb en Tim. Avui aquesta frase feta ha cobrat més sentit que mai, almenys al que es refereix a la meva relació amb els mitjans de transport col•lectius, ja que els quatre cops que els he agafat han estat pels pèls! I és que en anar a la feina, a quarts de nou del matí, he entrat al metro pel darrer vagó, per la darrera porta, mentre aquesta es tancava. L’enllaç amb els ferrocarrils de la Generalitat ha estat similar. Baixava les escales sabent que estava a escassos segons de perdre’l. Hi he entrat sense pensar i no m’he pogut ni asseure que ja ha tancat les portes. Durant el trajecte me n’he adonat que no sabia en quin vagó estava! Això resulta de vital importància quan es va a la parada meva on només es pot baixar des del segon i tercer vagó, el primer i quart queden fora de l’andana. M’ha fet mandra aixecar-me i comprovar-ho. Me l’he jugat i m’ha sortit be car estava al segon vagó. Tanta sort no podia ser bona i quan he arribat al despatx no hi havia ningú. Com que no tinc claus he hagut d’esperar un quart d’hora al carrer...

I el trajecte de tornada més o menys igual. Els ferrocarril el veia mentre baixava les escales corrent. Quan he arribat se m’han tancat les portes als nassos! Quina mala llet! Però sembla que el conductor m’ha vist i ha sentit pietat de mi perquè m’ha obert la porta i he pogut entrar. I, finalment, a l’enllaç a universitat per agafar la línia vermella ha succeït un miracle. Quan he arribat a l’andana faltaven només 16 segons perquè arribés el metro! Dic miracle perquè ho tenia comprovat (de debò) que en aquesta parada sempre el perdia als morros o feia uns instants que acabava de marxar. Sigui com sigui mai l’espera mai baixava dels 3 minuts. La qual cosa em fa adonar de la relativitat dels problemes. Ara em queixo perquè he d’esperar 3 minuts eterns al metro quan de jove havia d’esperar 40 minuts al bus a Tarragona... Res, que em queixo per vici!

Me’n vaig al gimnàs no sigui que em tanquin per no arribar a temps!

Les tres gràcies

Estava assegut al ferrocarril observant a través de la finestra la fosca paret del túnel. La música la duia ben alta per poder-me aïllar el màxim possible de l’exterior. Els ulls se’m tancaven per la soneta que ve tot just acabat de dinar. Aleshores han aparegut les tres gràcies.

Caminant pel passadís, acaparant totes les mirades, venien tres belleses d’aquelles que sembla que no existeixin més que a les revistes. Altes, primes però amb corbes, cabells llisos i ulls clars. Dues rosses i una morena. Difícil dir quina més atractiva car el nivell de la seva bellesa supera els límits de qualsevol barem.

Una s’ha assegut davant meu, cara per cara. Les altres dues al darrera, fora del meu camp visual. Encara que pugui semblar mentida hauria preferit que totes tres s’asseguessin darrera on no les pogués veure. No volia mirar a la noia que s’havia assegut davant meu, lluitava per concentrar la meva vista en la finestra, en el sostre, en el terra... però la perfecció de les seves faccions, la profunditat del blau dels seus ulls, els seus cabells sedosos... tota ella atreia la meva atenció. Ullades fugaces intentant no creuar la mirada. Ella duia un diccionari d’espanyol però no em calia veure-ho per endevinar que eren estrangeres tot i que no he esbrinat d’on.

He baixat a la meva parada deixant aquelles tres meravelles enrera. Sembla mentida com la naturalesa pot crear unes criatures tan formoses com aquelles tres noies. Una bellesa inabastable pels simples mortals als que pertanyem la majoria. Em conformo dient-me a mi mateix que segurament són buides, que tot ho tenen fora i per dins no els hi ha quedat res. Consuelo de tontos...

Perquè sí!

Avui m’he llevat havent dormit només tres hores. Darrerament quan surto de marxa a l’endemà no puc dormir massa. Devia ser aquest empanament mental que duia degut a la manca de son el que m’ha fet arribar a concloure que avui em sentia be.

Ahir Dissabte vaig anar al sopar d’aniversari d’un vell amic a qui feia massa que no veia. Anava amb una mica de por perquè ell si que és un vell amic, però el sopar era amb els seus amics a qui jo no coneixia de res. I a mi, això de sopar amb desconeguts... Però hi vaig anar i el sopar va estar molt be. Tota l’estona dient parides i rient. Després vam anar a un Bar on no hi anava des de l’institut i, finalment, cap al port. Va estar super be ahir nit.

Durant el sopar vaig conèixer una noia maquíssima. D’entrada no m’ho va semblar massa però quan la vaig veure de perfil i vaig veure a qui s’assemblava em vaig quedar al·lucinat. Era com la Maria Gonzalez, el meu mite de joventut a qui no veig des de fa un parell d’anys, sols que un parell d’anys més jove. Be, també una mica més curta de vista perquè em va dir que li recordava al George Clooney!!! Comor?? Res, que no m’hi assemblo ni amb un sac al cap però be, li vaig acceptar la floreta que no passa massa sovint això de que me’n llancin alguna. Així que ara ja se que potser mai no aconseguiré a la MG, però almenys també se que hi ha noies que s’hi assemblen, i com solen dir: a falta de pan buenas son tortas!

Al port ja anàvem tots més que contents. Una noia em va llançar la canya descaradament. Era prou formosa tot i que no tant com la seva amiga. Em va començar a explicar que és de fora (primer punt positiu) però que està aquí treballant (anul·la el punt positiu) d’anestesista (o sigui metge, punt mega negatiu). Res, ahir no era el dia per lligar ni res però em va fer pujar l’ego que sempre va be. Ah, si, se m’oblidava! Em va explicar que està aprenent català i que ja s’ha examinat de nivell C, un altre punt positiu.

Però be, el fet de sortir ahir no crec que fos tampoc el determinant. El fet és que avui m’he sentit com la cançó dels Pets: estúpidament feliç. Me n’he adonat de les coses que ara podré fer i que sortint amb l’Esther no hauria pogut fer. He vist que estic enfrontant vells temors com els d’anar amb massa gent desconeguda i intentar integrar-m’hi. He après a esperar parat al lloc on he quedat amb algú quan abans, per pura vergonya, no em podia quedar quiet i me n’anava a donar voltes. He recuperat vells amics a qui no els hi havia prestat l’atenció que mereixien. Porto cinc mesos tenint “plan” cada cap de setmana i caps de setmana de tres dies! M’he fet amic d’una dels mites de la època d’institut i he recuperat a na Pat a qui ja només veia un cop per any. Que per cert em va dir dimarts que ho ha deixat amb el noi amb qui no feia ni tres mesos que sortia. Aquesta setmana hem de quedar i que m’expliqui, espero que estigui be la pobre.

I no se, potser no hi ha motius, potser demà em tornaré a llevar amb el peu esquerre, o potser no. El fet és que avui he estat be i m’ha agradat com m’he sentit. I sí que és cert que encara no lligo ni a la de tres, però almenys ja se que hi ha gent que te tan malament la vista que li recordo en Clooney. Ara, d’anestesistes pel moment no. Acabo de sortir d’una metgessa i no tinc cap intenció de caure en una altra! Be, per a que això sigui un post típic de la casa hi manca alguna queixa: em fa mal el queixal del seny!

torçat

Cap de setmana que començava malament i continua pitjor. Res, que ja tinc ganes que sigui dilluns i d’anar a la feina. Acabo de parlar amb l’Esther pel msn. Ha estat borde, molt borde. Diu que no vol parlar amb mi perquè encara és aviat i no és el moment de ser amics. No em va contestar l’sms felicitant-la perquè no podia contestar a tothom que la felicitava. Però a veure, fins no fa res jo era el centre del seu mon. Les coses canvien, clar està, però tant com perquè jo ja no mereixi un simple sms? Si l’amor és això doncs jo ja no el vull amb ningú. Jo no puc estar tant temps amb algú i de sobte fer com si res, rebaixar-lo de ser el centre a ser el darrer mico. No pot quedar ni la simple estima cap a una persona amb qui tant s’ha compartit? Jo no vull tornar a crear vincles amb algú si ha de significar que s’hagin de trencar així.

Jo he procurat sempre ser bo amb ella. Se m’hagués partit l’ànima si li hagués hagut de fer mal. Molt més enllà de l’amor que professava per ella sentia una estima molt gran, tan gran que per molt que l’enamorament hagués marxat no m’hauria atrevit a deixar-la per no ferir-la. Em pregunto perquè jo no he pogut despertar en ella una estima similar. Entenc que m’hagi deixat però em costa d’assimilar que ho hagi fet i no m’hagi volgut tornar a veure ni parlar amb mi. Res de res en cinc mesos. I que digui que no em vol veure perquè no ho tinc superat. Clar que no ho tinc perquè per superar-ho l’he de veure i adonar-me’n que ja no és qui jo creia que era. Esborrar aquesta idealització que en tic d’ella. Se que és arriscat perquè corro el risc d’adonar-me del contrari, d’adonar-me que a pesar de tot el que ha passat i del malament que m’ha tractat encara vull estar amb ella. I si me n’adonés d’això estaria ben fomut. Però és un risc que cal córrer. El que no puc fer és començar res amb cap noia sense saber que l’Esther ja no és res per mi. No puc utilitzar a cap persona per oblidar, ni per mi ni per ella. I això l’Esther no ho vol entendre, no em vol permetre aquest petit favor. Diu que ho fa per mi però des de que la conec no ha fet mai res que no fos per ella. Té por de veure’m? No ho entenc.

Veig que som dues persones diametralment oposades. Ella supera les coses fugint, per això te aquesta sensació d’insatisfacció permanent, perquè te tantes coses a superar que no pot amb elles, tot i que ella es pensi que les ha superat. I mentre segueixi així li seguirà passant el mateix. Jo, per contra, prefereixo enfrontar-me al que em turmenta. M’emporto unes hòsties que fan molt de mal però almenys acostumo a superar les coses i no a arraconar-les. Les poques coses que no he enfrontat, que no he superat, encara em venen al cap en malsons, encara m’allunyen d’ésser feliç. I no vull que l’Esther sigui una més d’aquestes coses a superar. Vull superar-la i algun dia somriure en recordar el feliç que vaig ser amb ella. Però cada dia que passa sense poder veure-la, seguint idealitzant-la i lluitant per superar-la, cedeixo un xic més a la temptació de fer com ella, de mentir-me a mi mateix dient-me que no ha estat ningú per mi, d’oblidar-la falsament, qui sap si d’odiar-la? I no vull, no vull per res del món, tenir un mal record del temps que vaig estar amb ella.

The end

Doncs si, m’ha costat d’entendre però és així, per mal que em faci. Poc a poc vaig entenent el que és obvi. Em fa sentir estúpid no haver sabut entendre quelcom tan evident tal com ara em resulta difícil de creure que en el seu moment em va costar comprendre la trivial física de primer de camins. Però és així l’aprenentatge, difícil i desagraït car un cop s’assoleix ens fa oblidar la dificultat d’obtenir-lo.

Ara entenc, o crec entendre, el que és la fi. Sento la cançó de The Doors. És magnífica, encisadora, no me l’he pogut treure del cap des de que la vaig sentir en plena adolescència. Sempre l’he recordada en èpoques de canvi. Perquè el canvi significa també la fi, la fi de tot el que hi havia. Adoro tant aquesta cançó!

L’any passat vaig visitar la tomba del senyor Morrison. Ho vaig fer amb l’Esther. En el fons sempre he desitjat viure com ell: de pressa. No importa el resultat però viure de pressa, assaborir cada instant, fer-ho tot i no deixar-se res enrera. Això és el que hauria volgut per mi. I poc m’hauria importat allò de “viu de pressa, mor ràpid”. Els 27 anys de vida d’en Jim Morrison em semblen molt més que els 90 que potser viuré jo. Senzillament jaure on sigui, sentint que la mort s’apropa i no tenir-li por, solament sentir que el que s’ha viscut ha valgut tant la pena que ja s’ha acomplert satisfactòriament el cicle vital.

Però avui me n’he adonat que no sóc aquell adolescent que solia ser. No sóc ni tan sols la seva ombra. D’adolescent era realment patètic. Somiava en un futur que mai no podria aconseguir, en certa manera això no ha canviat. El que passa és que des de que em va deixar l’Esther em pensava que tornaria a ser qui era abans de que es creués en la meva vida. “Sembla mentida com has arribat a canviar en un any i mig” em va dir fa poc en Xavilín. I és cert. No obstant estava convençut que tornaria a ser qui era, tard o d’hora. Buscava la senyal que em fes trobar el camí de retorn. Però és que no n’hi ha.

La desgràcia de la vida és que no és un videojoc. En aquests hom pot desar la partida i, en cas que les decisions preses a posteriori siguin errònies, tornar a carregar la partida desada i prendre’n unes altres. La vida no és així. No s’hi val a desar un instant, no es pot tornar enrera per molt que els Sopa de cabra insisteixin en que s’hi pugui tornar quan ja sigui massa tard. I jo no tornaré a ser qui era per mal que em faci.

La tornada d’en Frik no ha estat tan guaridora com esperava. Em sento frustrat. He intentat ser qui era, sortir com sortia de marxa amb ell abans, abans que el meu camí es creués amb qui no devia. Però no. Aquest ha estat el major dels mals que ella m’ha fet: transformar-me en algú poruc, temorós de donar un pas, condemnat a no saber com allargar el braç per agafar el caramel. I els caramels són com els trens, si no s’agafen es perden. Hi haurà moltes més nits em sento a dir. Però els temps va passant i ni tan sols sé el que vull, no sé qui sóc ni qui vull ser. Trobar-me a mi mateix està resultant massa difícil. Em sento fatigat, desolat, desesperançat. Desitjaria tornar a tenir aquella xispa que tenia, aquella petita empenta que em feia lluitar pel que desitjava. Però és que ara no la tinc, ni tan sols se el que desitjo. Ara ja sempre torno sol a casa, amb la sola companyia de la meva solitut. I em pregunto que tenia aquell noi que jo era i que almenys cada tres nits en tornava una acompanyat. Però és que realment segueixo admirant a qui ja no tornaré a ser?

I sento l’orgia instrumental del final de la cançó. Recordo petits fragments d’una nit boja als quinze anys en que la ballava begut, sense quasi consciència, caient al terra però gaudint com mai. Malauradament ja ho deia en Jim: This is the end!

(post que s'hauria d'haver publicat a les 6:15 però per tasques de manteniment de blogger no he pogut publicar fins que m'he llevat)

Estúpida esperança...

Així la defineixo jo a aquesta companya de fatigues a qui per molt que intento allunyar no puc mai deixar enrere. I és que quan s’és somia truites se n’és per sempre. Avui era l’aniversari de l’Esther i li he enviat un simple sms felicitant-la: “per molts anys Esther”. Així de simple. Sense cap pretensió més que rebre una simple trucada perduda o fins i tot un sms d’agraïment tal com ha fet en Xavilín quan li he felicitat l’aniversari (avui també feia anys). Però res. Les paraules que ella m’escrivia quan era ella la temorosa de perdrem eren realment buides. Quan em deia que si la deixava almenys que mai perdéssim l’amistat. Al final m’ha deixat ella i l’amistat és ella qui no la vol, ni tan sols la simple cortesia de rebre una felicitació el dia del seu aniversari. Ja no aspiro a rebre una trucada per interessar-se per com estic, si no ho ha fet en cinc mesos ara no tindria pas massa sentit. Res, que tot i que n’estic convençut que no val res com a persona no podia deixar de tenir l’esperança que demostrés un bri d’humanitat. Però el seu món és ella, així m’ho va dir. Doncs que hi visqui al seu món. El Món d’Oz només era una fantasia que es va esvair en descobrir que el màgic no era tal, i el món que ella s’ha muntat també acabarà esvaint-se quan se n’adoni de la falsedat que l’envolta. Però aleshores serà massa tard perquè les poques persones que realment l’hem apreciat (i apreciar no significa donar consells egoistes i donar-li la raó com un ruc sinó mirar sempre pel seu be) ja serem massa lluny, ja no existirem per ella perquè ella ha lluitat molt fort per aconseguir que ella no existeixi per nosaltres. Potser és la por a afrontar-se a la realitat, a mirar a la gent a la cara i dir-li la veritat o, pitjor encara, encarar la veritat que hi ha dins seu, el que fa que esquivi a qui ja no vol, o creu no voler, o l’han convençut perquè no vulgui, tenir al costat. Però això és un problema seu i no pas meu.

Jo avui he celebrat amb el Xavilín, la seva xurri i els seus col•legues de la uni, el seu aniversari amb un dinar. Ha estat molt bé tot i que un pel sobrecarregant sortir d’una feina on s’està envoltat d’arquitectes per anar a un dinar on tothom és arquitecte...quina creu! Que parlant de la feina, aprofito per dir que n’estic fins la pera de que se la consideri com una feina de fireta. El fet que estigui en conveni no vol dir que no sigui una feina interessant i en la que hagi de pencar com tothom. Senzillament és una feina on hi estic bé i això és el que ara necessito. Si volgués estar en una consultora, en una enginyeria o en una constructora (el que més m’interessa) ja hi seria perquè ja m’han trucat dels tres sectors. Però no, jo vull estar en un petit despatx on hi hagi bon rotllo, la gent sigui amable i es pugui parlar amb el cap com a persones. I això és el que aquest lloc on estic m’ofereix.

Vaig a dormir que avui he arribat tard i demà no m’ho puc permetre. No suporto arribar tard als llocs de cap de les maneres! És una mania superior a mi!

Ratxa trencada!

El post que ahir nit havia decidit escriure avui havia de dir-se “un wekend très bien!” perquè realment ha estat un cap de setmana de no parar. Des de que vaig arribar a Tarragona el dijous que no he parat: dijous tarda vaig anar a prendre un té amb na Marti a qui ja feia massa temps que no veia. A la nit vaig tenir la cita obligada amb la play per a que en Xavilín m’apallissés sense contemplacions... però per arreglar-ho vam sortir de marxa que ja feia molts dijous que no ho fèiem. Divendres matí vaig anar a cobrar el taló que em van donar a la feina per pagar-me el sou: cobrar sempre va bé! A la tarda no recordo que vaig fer, però segur que alguna cosa i a la nit vam quedar uns quants col•legues per veure el vídeo de cap d’any i els curtmetratges que vam gravar de jovenets! Fou una estona agradable de bons records acompanyats de certa vergonya col•lectiva en veure les parides que hem arribat a fer...

Dissabte matí a córrer pel bosc mitja hora i després sessió de flexions, abdominals... res, que m’he proposat aprofitar els cap de setmana per posar-me més en forma! A la tarda vaig anar a veure un partit de bàsquet de ma germana: les pobres sempre perden... no són massa bones. I a la nit sopar amb els col•legues a la creperia del pallol! Una creperia molt bona que vaig descobrir amb l’Esther però que gràcies a un sopar molt agradable amb la Marti fa unes setmanes i al sopar de dissabte he aconseguit deslligar aquest local del record d’algú que ha decidit no existir més. Després del sopar va venir, evidentment, la marxa!

Diumenge fou per celebrar l’aniversari del meu pare. Després, a mitja tarda, vam anar els col•legues al karting del vendrell! Una passada, la veritat. I acte seguit al cinema a veure “secretos compartidos” que recomano altament! No en teníem ni idea de que anava i hi vam entrar a cegues ocupant les darreres butaques que restaven lliures: al final de la sala i dobles. Sempre m’havien semblat ben cutres aquestes butaques dobles i quan l’ex em proposava d’anar-hi sempre m’hi negava, però ara que les he provat he de dir que són ben còmodes i útils. Potser d’ara en endavant en faré més ús.

Així que el wekend ha estat del més complert (i super car, per què no dir-ho?). El que dóna motiu al títol del post és la manera com ha començat la setmana. Eren les sis del matí i encara em mancava una hora i escaig per llevar-me però m’he desvetllat. Tenia una sensació estranya i m’he temut el que vindria. Res, que m’he passat tot el matí traient l’ànima per la boca. Jo crec que he tret les papilles que em prenia de menut. Estic fet pols, super xafat. Ma mare diu que és una grip intestinal... jo confio en que sigui una indigestió i demà ja estigui be. Avui ja no he treballat i com que cobro per hores doncs he perdut pasta, demà serà difícil treballar... i dimecres tinc un sopar per l’aniversari d’en Xavilín (que, casualitats de la vida, és el mateix dia que l’aniversari de l’Esther) i dijous el tinc reservat des de fa mesos perquè serà el primer des de que en Frik hagi tornat de l’erasmus hi l’hem de muntar grossa! Tot això serà si em trobo be, es clar. I és que la ratxa s’ha trencat. Jo que pillava la grip cada any i sempre em passava una setmana al llit sobre el novembre i una altra pel febrer ja feia quasi dos anys que no em posava malalt! Ja creia que havia fet un canvi de metabolisme i m’havia tornat més resistent... sempre vaig pensar que era la felicitat d’estar amb l’Esther que em feia immune a les malalties. Ara que m’ha deixat torno a ser un blanc fàcil pels virus?

Be, sigui com sigui la bona ratxa s’ha acabat! Només espero que la ratxa de no tenir atacs de migranya (ja fa 3 anys que no en tinc cap) no s’acabi! No hi ha res a que li tingui més pànic!

fliping!

Flipìng és un mot inventat que ve de flipar. I això és el que estic fent: flipar. Encara no m’he recuperat de la perplexitat que m’ha creat un comentari que un tal senyor “anonymous” ha deixat al post la finestra. En aquell se m’acusava d’haver visitat un blog que mai no he visitat i d’haver-hi escrit un comentari que mai no he escrit. Per trobar el blog en qüestió he hagut de cercar per google i mirar diferents blogs que es diuen “calaix desastre” fins que he topat amb un en que hi havia una menció a “obres públiques” i signava amb una B.

Hi he deixat el meu comentari en un to més seré que no pas el que m’hi he trobat al meu post i li he comentat que jo no he escrit res sobre ell. La seva contestació ha estat que aleshores es deu tractar d’un impostor. Això m’ha deixat ara amb l’inquietud de saber qui és tan recargolat de fer-se passar per mi per tocar la moral al personal i sobretot a mi. Si es tracta d’algun conegut meu hauré de canviar de direcció del blog perquè em deixi en pau? I pitjor encara: què resulta que li he fet jo perquè em vingui a emprenyar?

Per a possibles futurs malentesos demanaria que abans de despotricar sobre mi i intentar insultar-me en l’aspecte intel•lectual (que no sóc ni guapo, ni social de la hòstia, ni un crack de l’esport, però almenys ximple si que sé que no ho soc!) es miri d’intentar esbrinar el que ha passat. I si resulta que es demostra que he fet quelcom de malament doncs aleshores cadascú que actuï en conseqüència. Però fins a aquell moment preferiria que no se m’acusés i se’m faltés al respecte a la lleugera.

Per qui es dediqui a fer-se passar per mi només dir-li que hi ha maneres més entretingudes i enriquidores de passar l’estona. Fer-se passar per algú només serveix per demostrar que es te una vida tan ximple i incompleta que és precís fotre cullerada en la vida dels demés.

I, finalment, cadascú signa com vol. Però si s’ha d’acusar d’alguna cosa sempre és millor signar amb el nom, per allò de no llençar la pedra i amagar la mà, i per evitar que jo m’hagi de dedicar a investigar quina és la pàgina de provinença. Amb un enllaç al comentari s’arregla tot més fàcilment.

Be, doncs ja està. Seguiré flipant una estoneta més i després marxo que tinc la tarda, vespre i nit ocupats. Recordeu que els únics mal rotllos que hi ha en aquest blog són els records de la ex de qui, per cert, intentaré no parlar-ne mai més! És el passat i m’ha demostrat que no és un passat massa gloriós ni digne de recordar.

La finestra

Aquesta nit tenim “video session” o altrament dit: veurem el vídeo que vam gravar per cap d’any. Si, som d’aquell tipus de frikis que es graven mentre fan una festa i després s’ho miren per recrear-se en les ximpleries que es poden arribar a fer en aquest tipus d’esdeveniments. Segurament també caurà el mític film “Dipòsit Boscos” i el curtmetratge “Matrix” que vam realitzar l’estiu del 1999. Aquell fou el darrer estiu abans de començar la carrera i de dispersar-nos i, de fet, el vam gaudir molt.

L’altre dia em vaig posar a remenar fotos per dur a terme una d’aquelles tasques que hom es proposa i que la mandra no li permet de realitzar: digitalitzar els meus àlbums de fotos. D’aquesta forma em vaig trobar amb les fotos del viatge que vam fer a Mallorca aquell estiu del ’99 i, concretament, amb la foto que hi penjo. De fet trenco amb el meu propòsit de no penjar cap foto meva al blog però en aquest cas faig l’excepció. Total, ni tan sols se’m reconeix. En aquell moment em trobava amb una barreja de sentiments que difícilment podia assimilar i molt menys controlar. Hi havia l’emoció de començar una nova etapa a una altra ciutat, sense els pares i amb els amics. Barcelona m’esperava. Però també hi havia la recança de deixar enrere una època molt bona: l’institut. Deixava enrere a molts amics amb qui sabia que el contacte s’aniria perdent poc a poc. Perdia també certes rutines que amb el pas dels anys s’havien convertit en el meu món com anar a anglès i jugar a bàsquet. M’acomiadava de veure cada dia a la noia de la que n’estava penjat. La veritat és que en vaig estar penjat des de que la vaig conèixer, allà per segon de BUP, fins poc després d’aquell estiu del ’99. Molts anys d’un amor no correspost. Va ser la primera noia que em va agradar no pel seu aspecte físic, que no era res de l’altre mon, sinó per la seva manera de ser. Després d’ella em vaig prometre a mi mateix que no em tornaria a fixar mai més en l’interior d’una noia car quan et penges de la seva ànima acaba sent molt més dolorós.

Aquell estiu ha quedat molt enrere i m’espanta pensar els anys que en fa. El contacte amb alguns s’ha anat perdent, amb altres s’ha anat mantenint. El meu anglès ha perdut molt i ja no he tornat a jugar a bàsquet més que paxangues esporàdiques. Aquella noia ja fa molts anys que no m’atrau i quasi no recordo perquè m’atreia. Recordo, això si, que m’agradava molt, recordo com em sentia amb ella quan la veia, quan parlava amb ella i certs moments claus en el procés de penjar-me’n. Ara és una de les meves millors amigues, algú que m’ha ajudat molt en aquests darrers mesos que no han estat els millors per mi. I espero que seguim sent amics per molts anys. El secret de que haguem sigut amics durant tant de temps no rau en que l’amor fou platònic sinó en que ella sempre es va portar molt be amb mi.

Fa quasi dos anys vaig tornar a penjar-me d’una noia per la seva manera de ser obviant el fet que físicament no fos gran cosa. Vaig trencar el meu propòsit i ho he tornat a pagar ben car perquè la nata que m’he fotut ha estat tremenda. Però ara ja començo a veure que en aquest cas no serem amics i desapareixerà de la meva vida i jo desapareixeré totalment de la seva. El poc que he pogut parlar amb ella no ha estat massa agradable. Ella només s’ha comunicat amb mi quan estava súper rallada d’estudiar, tenia la regla, no tenia ningú més amb qui parlar i necessitava algú que li digués coses dolces. Encara és hora que em demani com estic jo després que em deixés per telèfon. Les altres vegades que hem parlat ha estat per iniciativa meva i ella sempre m’ha mostrat clarament que la molestava. Abans d’ahir la vaig trobar al msn i va ser del més borde, em contestava tard i amb monosíl•labs, i em va aviar dient-me que se n’anava a dormir i va desconnectar sense acomiadar-se. Realment donava la sensació que fos ella la ressentida amb mi per quelcom que jo li hagués fet, sols que no és així. Fa dues setmanes que ha acabat el MIR i no ha tingut temps a perdre un sol instant per parlar amb qui li va donar suport durant tant temps. M’ha mostrat la seva veritable cara, la que jo a vegades entreveia quan la sentia mentir a les seves amigues o passar d’elles quan li convenia. Vaig ser tan ruc de voler creure que a mi no m’ho faria mai això. Potser està seguint els consells de la seva estimada amiga, la que es passa la meitat del dia maquillant-se i l’altra meitat donant consells estúpids trets de la sèrie “Sensación de Vivir”, que li ha dit que millor que no parli amb mi no sigui que es confongui o ho faci jo. No se perquè però els seus consells sempre han sigut bastant nefastos per la nostra relació i bastant orientats a tenir l’exclusivitat de l’Esther. Però és que m’és igual, si així han de ser les coses doncs així seran. Jo no seré el mico amb qui prendre un cafè un cop a l’any i així poder-se sentir bé. Jo no sóc una ment simple a qui es pugui contentar amb una llaminadura. Jo sóc una persona i em sembla que aquesta gent ha obviat aquest fet. És evident que trobarà algú altre i que s’hi penjarà i oblidarà totalment tot el que ha viscut amb mi. Jo també ho faré. Quan tenia 18 anys em pensava que mai oblidaria la que ara és una gran amiga (i amb qui acabo de parlar ara mateix per telèfon) i després d’ella hi ha hagut tot un món d’amors i desamors. Així que sé que d’aquí un temps estaré millor i oblidaré el meu antic Esthel. La diferència està en que jo podré mirar enrera i no haver-me de penedir de cap decisió al respecte, sabré que jo vaig fer tot el possible i que una persona així d’egoista no em convenia (la frase que em va dir de “mi mundo soy yo” em va deixar molt clar el que era) i passi el que passi sé que trobaré algú millor per mi. Ella, per contra, seguirà en el seu món imaginari, en el que tot es pot solucionar amb un polvo i deixant a la gent tirada. El de muntar-se pel•lícules i fer-se’n la víctima. Però si algun dia s’atreveix a reflexionar honestament en el que ha fet a la seva vida se n’adonarà de totes les decisions precipitades, errònies i egoistes que ha pres. I n’hi haurà massa de les que penedir-se’n. Ella si que ho te més difícil, perquè després de mi només pot anar a pitjor, per molt que intenti mentir-se a si mateixa dient-se que jo no valia la pena i que el nostre no ha significat res per ella. Per molt que es digui a si mateixa que pot trobar a algú altre millor i que a mi m'oblidarà i no seré més que una anècdota més, una peça més de cacera que penjar a la paret. Però aquest és el seu problema. Quan la seva amiga es tregui xicot i li torni a sobrar la seva companyia, com li sobrava quan tenia l’anterior xicot, igual se n’adonarà d’algunes coses. Segurament no se n’adonarà perquè ja estarà narcotitzada amb un nou amor. No se, és igual.

Ara estic en cert aspecte com a l’estiu del ‘99, mirant per la finestra. Però aquest cop estic tornant. Sento que Barcelona, que ha estat a punt de capturar-me, s’està acabant. Estic deixant enrere l’etapa de la universitat per endinsar-me en el món laboral i el meu futur el veig lligat a Tarragona. De fet això no es sap mai, però així és com ho veig ara. Torno a sentir les inseguretats dels 18 anys però ara ja estic més cascat i tinc un xic més d’experiència. Darrerament se m’ha començat a esvair de la ment el temps que vaig estar amb ella. Comencen a tornar records i sentiments de la meva vida abans de conèixer-la, i s’estan perdent els viscuts amb ella. S’està començant a convertir en una època boirosa de la meva vida i, per una vegada, deixaré que s’esborri el màxim possible. Ja no és el meu Esthel, i espero oblidar que algun dia ho va ser. La meva part més conciliadora em diu que si algun dia decideix canviar i ser una persona més honesta i tractar-me amb una mica de dignitat podré recuperar aquests records. Però no crec que succeeixi.

Res, que avui he escrit un rotllo terrible! Vaig a fer un parell de trucades per quedar per aquest vespre. Quina vergonya que sento cada cop que veig els vídeos que gravàvem de jovenets!

versió 2006

Era hora de marxar cap a casa i ja estava pensant en la migdiada de la que gaudiria després del dinar quan he sentit el meu nom. Em trobava sota el marc de la porta, amb el pom a la mà i l’aire fresc a la cara, cansat de tot un matí d’estrès laboral, esgotat de mirar una pantalla vella i petita, fart de la lentitud de l’ordinador en que treballo. L’estómac ja feia estona que es queixava, de fet no ho ha deixat de fer en tot el dia. Però aquella veu ha aconseguit fer-se sentir per sobre de la música que sonava del meu ipod. Era el cap i la petició ben senzilla: si em podia quedar per la tarda a treballar perquè anem justos de temps. He accedit així que he anat a dinar al petit i únic bar que hi ha pels voltants on ja hi eren el canari i la mallorquina.

Després de dinar hem tornat a la feina. La jornada laboral avui s’ha allargat a més de deu hores. Això si, amenitzada amb la ràdio i les mateixes cançons de sempre. Darrerament no faig més que sentir versions noves de cançons antigues. Tal vegada es podria pensar que es tracta de melodies que calia actualitzar donant-les-hi un caire més modern o qui sap si és senzillament un tribut que es rendeix a una música que en el seu moment va marcar la vida de l’actual intèrpret. Jo em temo que més aviat és la manca de creativitat dels cantants que incapaços d’escriure una cançó amb cap i peus es dediquen a plagiar les ja existents. I si ho crec és perquè me n’adono que els que es dediquen a versionar no solen ser nous talents sinó velles glòries vingudes a menys. Músics que fa massa que no treuen un gran èxit i sucumbeixen a la temptació de cantar un vell èxit. Això si, li solen aportar el seu petit gra de sorra per fer notar el seu estil per sobre del de l’intèrpret original. De totes maneres sol haver-hi dues maneres de versionar:

1ª: sóc molt modern i passota, en poques paraules: sóc guai. Així que faig una versió més elèctrica i canto a crits. Aquest sol ser l’estil dels grups joves que no han tret una sola cançó bona i es resignen a versionar el disc vell de la mama però amb l’estil guai que els caracteritza.

2ª: Sóc una megaestrella que ho he aconseguit tot i ara ja estic de tornada de la vida. Estic a un altre nivell i ara crec que ha arribat el moment de recordar els grups que de jove em van agradar i que mereixen l’honor de que els versioni. D’aquesta manera es sol buscar una versió més light, amb més “estil”, que doni la sensació d’ésser cantada des d’un tamboret a un petit local envoltat d’un públic selecte. Perquè ha arribat a un nivell tan alt l’artista en qüestió que només en locals íntims es pot arribar a apreciar el seu gran talent.

En resum, que van tots massa de guais i de gent guai ja n’hi ha massa a la vida. Un xic d’originalitat valdria molt més la pena. I si ja no en surt res de nou és que és hora de plegar veles. De totes maneres no voldria renegar de les versions en general. Com tot a la vida n’hi ha de molt bones, o que almenys a mi m’han agradat molt com la versió de Nothing Compares to You de na Sidnead O’Connor.