Un altre cap de setmana de sortir. Dissabte fam fer un soparet i després vam anar de marxa. El sopar va estar be. a la Baixada de la Misericòrdia per tenir ben a prop els baretos on solem anar. Ahir Dissabte era un dia xungo perquè hauríem fet dos anys amb l’Esther. El cert és que no hi vaig pensar massa però em va espantar pensar que a una sola trucada seva podria anar-hi corrent com un gosset. A vegades encara tinc aquests moments de fluixera.
Des de que em va deixar sempre vaig pensar que per l’onze de març aniria a l’Up&Down de marxa perquè fou allà on la vaig conèixer dos anys enrera en una festa de Camins. Suposo que és la influència dels films que ens fa creure que hi ha finals feliços. El fet és que és clar que no hi vaig anar. No hauria tingut cap sentit més que torturar-me. De fet vaig marxar de Barna i vaig sortir per Tarragona amb els amics de sempre. Amics a qui mai vaig presentar l’Esther.
Durant molt temps vaig pensar que aquest havia estat el meu gran error: no portar-la al meu món. No mostrar-li tot el que hi havia amb mi. Quan vaig començar amb ella vaig preferir mantenir-ho en secret fins que n’estès segur de la relació. I quan en vaig estar em va fer massa pal explicar que portava mesos i mesos amb una noia i no els hi havia dit res. És curiós perquè l’any passat vaig escollir una data per presentar-la als col·legues de Tarragona i, després de mesos d’esperar el dia (el concert dels Pets per Santa Tecla) ella em va deixar dos dies abans. A ella tampoc li havia comentat que estava a punt de conèixer els 7 o 8 amics de l’institut amb qui encara sortim sovint. Ells no sabien de la seva existència. Se’n van assabentar quan em van veure fet una merda.
Ara crec que ha estat millor no haver-la presentat. No haver-la barrejat amb el meu món de Tarragona. No crec que ella mereixés estar amb mi, ni conèixer els meus amics, ni venir als nostres sopars ni res de res. Potser el meu subconscient va obrar en aquest sentit, potser ell ja sabia el que havia de passar.
La Pat va riure molt quan li vaig comentar el pseudònim que li va posar l’Esther: Patírria. I és que l’Esther li tenia una mania brutal a na Pat tot i que no la va conèixer mai. Només pel fet que em va llegir un sms del mòbil que em va enviar na Pat i que començava amb un: “hola guapo! Q tal todo?” (la pat sempre saluda així). N’Esther tenia una mania visceral a na Pat i na Blanche.
El cert és que ahir m’ho vaig passar molt be i vam plegar molt tard. Ja he recuperat l’energia per sortir i ara ja acostumo a plegar sempre a les sis. En cert aspecte em torno a sentir jove i me n’adono que m’he tret un llast de sobre. Jo sempre he sigut de actiu, de sortir, de pensar que ja hi haurà temps per descansar i que s’ha d’aprofitar el moment. Ella, per contra, era una mandrosa que sempre somiava amb sortir i fer viatges i passar-ho be però que quan s’ho proposava sempre preferia quedar-se a casa. És algú que somia tenir una vida de pel·lícula però que no sap viure per si sola. I jo no estic per arrossegar ningú. No m’agrada la gent que, com ella, em diu: “necesito alguien al lado que me haga sentir viva, que me haga tener ganas de hacer cosas”. La gent s’ha de sentir viva i ha de tenir ganes de fer coses per si mateixos. Un cop es sap viure amb si mateix, s’és autosuficient, es pot buscar algú per tenir al costat amb qui gaudir dels bons moments en companyia, no pas esperant que ompli el buit que es té a dins.
Encara no em sento massa fort. Ahir durant el sopar vaig batejar-nos com: “la pandilla Petter Pan” ja que a tots ens horroritza la idea de fer-nos grans, d’anar tenint una parella estable, de pensar en fills... Ens costa admetre que les nostres converses ja no només tracten de temes banals sinó que ja inclouen perspectives series de futur. I jo ara em sento en una etapa de la que no me n’havien parlat i que no sé controlar massa bé. I és que jo sempre he estat monògam. Jo sóc de l’estil de noi a qui només li pot agradar una noia a la vegada. Puc anar pel carrer i fixar-me en totes les noies formoses que em creui però només acostumo a somiar amb una. Per això abans de l’Esther mai no havia tingut una relació seria perquè només buscava rollos sense importància.
Ara, per contra, em trobo que m’agraden un munt de noies. Be, agradar tampoc, però em fan gràcia unes quantes alhora. Jo m’imagino que és part de les fases de superació d’una ruptura. He estat tants mesos tancat en mi mateix i obviant el gènere femení que de sobte, en obrir els ulls, m’he trobat amb un grapat de noies que no entenc com no havia vist tant. Cadascuna té la seva pròpia virtut que la fa atractiva, però cadascuna té la seva pega que fa que el meu estat de temor permanent ho vegi com un impediment total i algú a qui descartar. Però en el fons és reconfortant saber que al voltant hi ha tot un munt de possibilitats, tot un món a qui no he vist perquè estava encegat i que encara he de conèixer. Comencen a haver-hi més peixos al mar, i el peix que ofuscava el meu camp de visió ja és lluny, molt lluny, i no el tornaré a veure.
I aquests peixos que començo a veure són alguns nous com les noves companyes de bàsquet de ma germana, tot i que unes són massa joves i d’altres encara han de superar el mateix que he hagut de superar jo sols que va quasi mig any endarrerida. La poma Parisina a qui espero tornar a veure un dia no massa llunyà. La Pat a qui veig com una gran amiga però que en nits com la d’ahir no puc evitar de veure amb uns altres ulls (control! Control! No ens carreguéssim una amistat de tants anys!). Na Marti, formosa i simpàtica, que m’ha ajudat molt i molt aquests mesos i que, parlant en plata, està per sucar-hi pa i per qui hi tinc debilitat, però que està desapareguda en combate. La Wanyo amb el seu encant misteriós que fa que tot i no haver-nos agradat mai a ningú sempre ens haguem sentit estranyament atrets per ella. La noia amb qui em vaig embolicar la setmana passada: simpàtica i molt formosa, amb el morbo que provoca el fet que sigui totalment desconeguda, però també amb la desconfiança que això provoca. I les noies a qui ja sempre veiem sortint de marxa perquè anem als mateixos bars... mil peixos de colors amb qui segurament no passarà mai res perquè ni sóc un Brad Pitt que pot tenir el que vol ni sóc tan temerari de mossegar certes fruites.
Res, que ja m’estic allargant massa i demà he de matinar molt. Toca una altra jornada llarga i dura de feina. A veure si podem enllestir el projecte i oblidar-nos-en. Aquest cap de setmana, almenys, he desconnectat totalment de la feina que és el que s’ha de fer. Tot i que ara encara estic més cansat...
D’aquí una horeta i escaig agafaré l’Euromed cap a València! Aquest cap de setmana és l’inter--kamins (no s’escriu així però si s’entra al google el nom exacte només surten 20 entrades, així que posar el nom ben escrit seria una bona manera de que gent coneguda arribés al meu blog). Es tracta d’una reunió esportiva entre les set escoles de camins d’Espanya i aprofitem els companys de Paris per trobar-nos. Jo no hi participaré pas en cap competició esportiva, de fet hi vaig pel meu compte i no amb l’escola. Dels de la meva quinta ja no hi va ningú, el nostre darrer inter--kamins va ser el de l’any passat a Ciudad Real, però jo no hi vaig anar per raons que no venen al cas i cada cop que els companys parlen del be que s’ho van passar me’n penedeixo molt!
