A la fase dos em va dir la Mallorquina que estic: aquella en la que hom és conscient del mal que li han fet però que encara pensa en aquella persona. Realment no sé si em trobo en aquesta etapa, ni si tot és tan simple com per reduir-ho a fases. Ja fa temps que en llevar-me ella ja no és el meu primer pensament, ni tampoc el meu darrer abans d’anar a dormir, tot i que no passa dia sense que pensi en ella alguna vegada. Els records em sobrevenen sovint, a vegades en forma de dolor, altres amb simple nostàlgia. No em pot deixar de saber greu que s’hagi acabat així, de cop, sense previ avís, sense cap mena de coixí. Ni crec que mai arribi a entendre com algú que et diu que t’estima i vol estar sempre amb tu, una hora i escaig després, i sense que hagi passat res, surti per la porta per no tornar a veure’t mai més. Jo no ho entenc. Jo encara tinc necessitat de saber d’ella, i no crec que mai em tregui de sobre la curiositat de saber com li va la vida. Ella no ha mostrat cap mena d’interès. Em va deixar i ja no m’ha volgut tornar a veure, i ja fa mesos que no en sabem res l’un de l’altre. Suposo que cadascú és de la seva pròpia naturalesa.
Ara ja fa temps que he començat a veure de nou l’amplitud del món. Hi ha massa coses a fer com per obsessionar-se en una que ja no pot ser. De tot això n’he après una cosa ben clara: no puc tornar mai més a enfonsar-me com ho vaig arribar a fer per aquest tema. No puc. M’horroritza el fet de pensar que ho pugui algun dia a tornar a passar tan malament. De ben segur que em passaran coses pitjors (de la mateixa manera que suposo que també em succeiran coses molt bones) però he d’aprendre a no prendre’m les coses com fins ara. I he de començar a deixar de preocupar-me tant pels demés, almenys per qui no s’ho mereixen.
I és que fins i tot ara em preocupo per l’Esther. Si no recordo malament, la setmana que ve ha d’anar a Madrid a escollir plaça de resident de medicina. I sé amb tota certesa, perquè la conec prou, que en un moment de decisions com aquest no sabrà estar sola. Així que una cosa és clara: ja està amb algú altre. El trist és que la solitud que haurà sentit els darrers mesos, la pressió de veure la data d’escollir plaça tan a prop, i tots els fantasmes que té dins seu i que mai podrà espantar perquè només sap fugir, l’haurà portat a agafar-se al primer avispat amb cara i ulls que li hagi insistit una mica. I ara ella entrarà en el seu procés d’autoengany. El mateix que va fer que una setmana desprès de conèixer-me en digués que m’estimava, la qual cosa és impossible en una sola setmana... però així és ella. I estarà amb qui sigui fins que aquest es cansi de beneficiar-se-la i la deixi, o fins que l’emoció del principi desaparegui i a ella se li mostri un dilema que no crec que estigui preparada per afrontar: adonar-se que les relacions no són súper emocionants per sempre. Al cap d’un any és difícil sentir l’emoció del principi, de fet és impossible. Ho és perquè ja queden moltes menys coses a descobrir de l’altra, perquè ja no hi ha l’emoció de dir “li puc fotre mà o s’emprenyarà...” perquè anar a un racó d’un bar i liar-se no es dona massa, ja que segurament abans es ve de casa d’un dels dos. Les relacions evolucionen. I quan s’hi torni a trobar o deixarà a la persona amb qui estigui per tornar a fugir o acceptarà finalment que el que passa és normal i que els contes de fades només expliquen una part de la història, i es conformarà amb qui estigui en aquell moment. Sense demanar-se a si mateixa si aquell està a l’alçada de les seves anteriors parelles. S’hi conformarà i punt, i aquesta serà la seva tragèdia. Perquè conformar-se serà una altra manera de fugir.
I és que no entenc perquè costa tant enfrontar els problemes. Na Marti, per exemple, no està ni de lluny be amb la seva parella, i cada dia que parlo amb ella la veig fotuda. Però no s’atreveix a reflexionar profundament i prefereix fugir de les seves pors. La seva vida no està en equilibri, no només per la seva parella sinó per altres coses, però es refugia en el seu xicot qui, a sobre, és el seu principal problema perquè no es comporta bé amb ella.
L’Esther igual, fuig i fuig, i sempre necessita a un noi al seu costat perquè no sap viure sola, no sap estar sola, potser estar sola fa que pensi en el mal que ha fet a qui l’envolten i no ho pot suportar, i necessita un placebo, algú que no és cap medicina pel seu mal, però que ella s’enganya dient-se que si, perquè almenys així ja no té temps de pensar.
I altra vegada estic parlant del que no hauria. Si ella s’acaba conformant amb el proper amb qui aconsegueixi superar l’any serà el seu problema. Jo tinc molt clar que ella difícilment anirà a millor després de mi, i que jo difícilment aniré a pitjor després d’ella. Perquè jo he deixat el llistó molt alt, i ella s’ha encarregat de deixar el seu pel terra en un sol instant. Tot i que he d’admetre que mentre va sortir amb mi jo la tenia pels núvols. També és cert que dubto que ningú pugui tornar a gaudir de mi com ho ha fet ella perquè amb ella ha mort un darrer reducte d’innocència que quedava en mi, i ara sí que sóc totalment un “desenchanté” com diu la cançó. I és el que em sap greu, se n’ha anat en orris una relació que m’encantava, amb una persona a qui adorava. Però be, les relacions no solament depenen de les persones sinó també dels moments. I el nostre moment no va ser el bo. Ella és encara molt immadura, depenent encara de sèries d’adolescents que parlen de prínceps blaus. Jo vaig estar un any d’erasmus, en tornar ella estava híper angoixada pel MIR. No ho hem tingut fàcil. El moment no ha estat el bo. Una llàstima. He d’admetre que em fot molta ràbia haver-me menjat jo la seva època xunga i que un pringat qualsevol s’estigui beneficiant dels mesos de vacances post MIR i s’ho estigui passant genial amb ella, amb la millor versió d’ella, quan a mi em va tocar ser pacient, aguantar els seus mals moments, la mort de la seva àvia que va fer que se li acabés una manera de viure, el mucocele que li van trobar i que necessitava d'operació (l'hauran operat ja?), les seves desesperacions en veure que no li anava prou be el Mir...
Ja estic tornant a fer un post “rotllo” dels meus en que acabo parlant de tot excepte del que volia. I el que volia era explicar una mica com em sento, en quina fase em podria col•locar, si és que existeixen. I que vull pel futur. La fase: primaveral. Tinc moments baixos seguits de moments eufòrics. Sé que encara em falta camí per trobar-me a mi mateix. I que ara ja no tinc cap pressa en trobar algú que m’acompanyi en aquest camí. He solucionat molts temes pendents que havia arraconat. Torno a estar be a Tarragona, torno a estar be amb els amics de sempre amb qui havia partit peres. El meu món s’està tornant a estructurar. I ara ja no sóc jo sol, sóc jo i el que m’envolta. El fet és que l’inici de la recuperació del meu entorn la volia fer per la Santa Tecla passada. Havia citat feia ja 8 mesos als meus amics de sempre, a qui feia molt temps que no veia i no hi tenia massa relació, per anar al concert dels Pets, era la data en que els hi presentaria l’Esther, en que l’introduiria veritablement al meu món. Un mon que estava en stand by. Els meus col•legues, per contra, no només la coneixerien sinó que per fi sabrien de la seva existència ja que mai els hi havia dit que tenia xicota. Com ja he dit no estava en un bon moment amb ells.
Però al gener passat, en veure que hi havia concert dels Pets per Santa Tecla, vaig veure que era el moment perfecte. Vaig esperar durant mesos al moment, pacient, recuperant durant l’estiu la relació amb els vells amics però sense dir-los-hi res ni a ells ni a l’Esther (a qui procurava no emprenyar massa per no destorbar els seus estudis). I al final tot va anar malament, perquè l’Esther em va deixar, casualment, el dia abans del concert, i mai no va saber ni mai sabrà que al dia següent havia de conèixer una part de mi que desconeixia. Al final vaig anar al concert, però no hi vaig anar ni amb ella ni amb ells. No podia enfrontar res, estava massa desconcertat, i hi vaig anar amb un amic de sempre, vaig reduir-me al meu cercle més íntim.
I el temps ha anat passant. Els meus vells amics tornen a ser amics amb qui ens veiem cada cap de setmana. Ara ja saben tot el que va passar. He trobat la pau amb un entorn que necessitava però que per circumstàncies havia deixat aparcat. Tarragona torna a ser meva, i estic procurant no desarrelar-me de Barcelona tot i que costa. Costa perquè camino amb por de trobar-me-la mentre que a Tarragona estic tranquil de saber que mai no em toparé amb ella. I no és que no vulgui trobar-me-la, és que em fa por perquè francament no sé com em sentiria. Potser em sentiria fatal, o potser una cosa que encara em fa més por: indiferent.
I ara el temps de sequera sembla haver-se acabat, o almenys he trobat un petit oasi a qui visitar un cop per setmana. I és que el cabrit d’en Frik es queixa perquè ha d’estar 20 dies d’abstinència amb la xicota, però jo és que n’he estat 200 !!!
Crec que estic en procés de canvi, i crec que cap a millor. Les situacions extremes o ens enfonsen o ens fan moure, i jo vaig decidir moure’m tot i que sóc conscient que sóc lent, lentíssim. Ja no em prenc les coses tan a la valenta com abans, i procuro gaudir de tot com pugui. Ja ho dic: descansaré quan em mori. Tot i que dijous estava tan fet pols de tant forçar la màquina que em pensava que descansaria aviat, perquè a aquest ritme no trigaré massa a estirar la pota... però be, hi ha tantes coses a fer i ens queda tan poc temps per fer-les! (Si, tant parlar dels Pets alguna cançó havia de citar...)
Vaig a sopar que toca anar a prendre una copa aquesta nit. No tinc plà per setmana santa, però pel cap de setmana següent ja en tinc un, i per l’altre un de molt bo... però encara no és segur... ai si! Sembla que per fi tenim data pel sopar de solters que fa tant que diem amb na Pat de fer al meu pis! Ara només cal que ella porti totes les seves amigues!!!
.0.jpg)
Dijous a la nit vaig tornar a sortir de festa. Vaig anar amb en Frik i en Minguet al Costa Breve que hi feien una festa de l’escola d’en Minguet. Allà, per seguir amb la tendència començada a la Bikini, ens vam trobar gent “VIP”. Resulta que la casualitat va voler que hi anessin aquella nit les bessones que surten al programa de l’Arús i les seves amigues. Val a dir que les bessones són molt més maques en directe que per la tele (déu n’hi do l’altes que són!). Les seves amigues no es quedaven enrera. En total eren set o vuit noies que treien la respiració. “Dios las cria y ellas se juntan”. En marxar les dues bessones i les seves amigues va aparèixer, menys d’un minut més tard, na Mireia Artal. Segona vegada que me la trobo en aquest local. Ja començo a pensar que n’Arús en té accions. I ja és casualitat que em trobi n’Artal dues vegades, les bessones, i algun que altre famós i no s’hagi donat la casualitat en set mesos de trobar-me l’Esther ni una sola vegada.
.jpg)
