ja et trobo a faltar
A vegades m’espanta aquesta familiaritat que tinc amb la mort. Quan era petit el meu besavi, que per mi va ser com un avi matern car jo no n’he tingut (va morir fa 35 anys), va morir després d’un llarg deteriorament. Recordo que el dia anterior el vam anar a veure i estava més vital, més despert i atent a tot. Tots van alegrar-se de la seva milloria però jo vaig pensar que la flama il•lumina més que mai just abans d’apagar-se. L’endemà era jo a casa i van trucar. Era ma mare. Es va limitar a dir-me: “digues-li al papa que es posi... be, és igual... el padrí és mort”. Això, a un nen de 9 anys, el xoca molt. Haver de donar la notícia a la resta de la família.La Tieta Mundeta, tieta de la meva àvia paterna i per extensió de tota la seva descendència, inclòs jo, va tenir una vida llarga. El darrer any va estar fomuda, ja tenia 98 anys. L’anava a veure cada dia a l’hospital a l’hora del pati ja que l’hospital de Santa Tecla és al cantó de l’institut. Per Tots Sants recordo que em va comentar que aquell any no podria menjar panellets. Vaig anar ràpid a cercar-ne uns quants per ella. Sabia que era el seu darrer Tots Sants. Després la van traslladar a una residència a Torredembarra i allí va morir. Altra vegada, en sonar el telèfon a casa, tot just arribat de l’institut, el vaig agafar jo. I vaig ser jo qui va haver de conèixer la notícia i qui va haver de trucar els meus avis.
Diumenge ho vaig veure molt clar. Els seus ulls m’ho deien. Sabia que Divendres, en tornar de Barcelona, ell ja no hi seria. I ell també ho sabia, i els seus ulls així ho transmetien. “Pobre Antonio” em deia. I ell estava pansit, com un ocell a qui se li esgota el temps. Ahir em van dir que estava millor, que en uns dies l’enviarien cap a casa. Però no, el meu avi ho sabia i jo també. I aquesta nit, fa un parell d’hores, ha mort. Jo restava al llit, lluitant contra la mandra per llevar-me aviat. Volia anar a la feina abans d’hora per recuperar temps. He sentit el telèfon fix, el mòbil el tinc apagat per les nits. He desitjat que fos el del veí. Han trucat a la meva porta. Ja ho he sabut. “és per tu”. He agafat el telèfon sabent què hi sentiria tot i que no sabia a qui s’ho sentiria dir. Aquest cop ha estat ma germana. “l’avi és mort”. Poc més ha pogut dir perquè se li ha tallat la veu. He trucat al meu pare. Ara aniré cap a Tarragona.
L’any passat, estant a Paris, vaig viure la mort de l’àvia de l’Esther. Em va saber molt de greu perquè no vaig poder estar amb ella en el moment de perdre l’àvia. L’Esther s’ho va passar molt malament perquè se l’estimava molt. Jo vaig poder venir de Paris una setmana massa tard. Però sempre me’n vaig penedir de no haver agafat un tren nocturn i plantar-me abans a Barcelona. L’Esther li parlava de mi i li deia que l’aniria a veure, que jo era l’home de la seva vida. Almenys la pobre senyora va morir tranquil•la per la seva neta. El meu avi sabia que jo estava trist. El “pobre Antonio” abastava més del que aparentment semblava, i quan m’ho deia jo n’era conscient. El curs se m’ha fet una setmana llarg, per una punyetera setmana no he pogut defensar el projecte amb ell viu. No he pogut dir-li que ja sóc enginyer. Era el meu objectiu, acabar la carrera abans que algun avi faltés. I a més se n’ha anat havent conegut l’Esther, havent tingut momentàniament la tranquil•litat de tenir-me “col•locat” (ja sabem com és la mentalitat dels avis) i, finalment, havent sabut que em vaig estavellar i que no me n’he sabut refer.
Entre estar a Paris l’any passat i estar dins meu aquest any no els he anat a veure tan sovint com solia. Diumenge vaig sentir la necessitat de quedar-me amb ell. La meva samarreta vermella demanava d’anar al nàstic. Afortunadament el meu cor va manar i em va fer quedar amb ell. Quan marxava i el mirava als ulls ho sabia, ho sabíem tots dos. Li vaig dir que si volia que em quedés una estona més m’hi quedaria. Ell em va dir que no, que jo havia de fer la meva. Ja no l’he tornat a veure.



















