ja et trobo a faltar

A vegades m’espanta aquesta familiaritat que tinc amb la mort. Quan era petit el meu besavi, que per mi va ser com un avi matern car jo no n’he tingut (va morir fa 35 anys), va morir després d’un llarg deteriorament. Recordo que el dia anterior el vam anar a veure i estava més vital, més despert i atent a tot. Tots van alegrar-se de la seva milloria però jo vaig pensar que la flama il•lumina més que mai just abans d’apagar-se. L’endemà era jo a casa i van trucar. Era ma mare. Es va limitar a dir-me: “digues-li al papa que es posi... be, és igual... el padrí és mort”. Això, a un nen de 9 anys, el xoca molt. Haver de donar la notícia a la resta de la família.

La Tieta Mundeta, tieta de la meva àvia paterna i per extensió de tota la seva descendència, inclòs jo, va tenir una vida llarga. El darrer any va estar fomuda, ja tenia 98 anys. L’anava a veure cada dia a l’hospital a l’hora del pati ja que l’hospital de Santa Tecla és al cantó de l’institut. Per Tots Sants recordo que em va comentar que aquell any no podria menjar panellets. Vaig anar ràpid a cercar-ne uns quants per ella. Sabia que era el seu darrer Tots Sants. Després la van traslladar a una residència a Torredembarra i allí va morir. Altra vegada, en sonar el telèfon a casa, tot just arribat de l’institut, el vaig agafar jo. I vaig ser jo qui va haver de conèixer la notícia i qui va haver de trucar els meus avis.

Diumenge ho vaig veure molt clar. Els seus ulls m’ho deien. Sabia que Divendres, en tornar de Barcelona, ell ja no hi seria. I ell també ho sabia, i els seus ulls així ho transmetien. “Pobre Antonio” em deia. I ell estava pansit, com un ocell a qui se li esgota el temps. Ahir em van dir que estava millor, que en uns dies l’enviarien cap a casa. Però no, el meu avi ho sabia i jo també. I aquesta nit, fa un parell d’hores, ha mort. Jo restava al llit, lluitant contra la mandra per llevar-me aviat. Volia anar a la feina abans d’hora per recuperar temps. He sentit el telèfon fix, el mòbil el tinc apagat per les nits. He desitjat que fos el del veí. Han trucat a la meva porta. Ja ho he sabut. “és per tu”. He agafat el telèfon sabent què hi sentiria tot i que no sabia a qui s’ho sentiria dir. Aquest cop ha estat ma germana. “l’avi és mort”. Poc més ha pogut dir perquè se li ha tallat la veu. He trucat al meu pare. Ara aniré cap a Tarragona.

L’any passat, estant a Paris, vaig viure la mort de l’àvia de l’Esther. Em va saber molt de greu perquè no vaig poder estar amb ella en el moment de perdre l’àvia. L’Esther s’ho va passar molt malament perquè se l’estimava molt. Jo vaig poder venir de Paris una setmana massa tard. Però sempre me’n vaig penedir de no haver agafat un tren nocturn i plantar-me abans a Barcelona. L’Esther li parlava de mi i li deia que l’aniria a veure, que jo era l’home de la seva vida. Almenys la pobre senyora va morir tranquil•la per la seva neta. El meu avi sabia que jo estava trist. El “pobre Antonio” abastava més del que aparentment semblava, i quan m’ho deia jo n’era conscient. El curs se m’ha fet una setmana llarg, per una punyetera setmana no he pogut defensar el projecte amb ell viu. No he pogut dir-li que ja sóc enginyer. Era el meu objectiu, acabar la carrera abans que algun avi faltés. I a més se n’ha anat havent conegut l’Esther, havent tingut momentàniament la tranquil•litat de tenir-me “col•locat” (ja sabem com és la mentalitat dels avis) i, finalment, havent sabut que em vaig estavellar i que no me n’he sabut refer.

Entre estar a Paris l’any passat i estar dins meu aquest any no els he anat a veure tan sovint com solia. Diumenge vaig sentir la necessitat de quedar-me amb ell. La meva samarreta vermella demanava d’anar al nàstic. Afortunadament el meu cor va manar i em va fer quedar amb ell. Quan marxava i el mirava als ulls ho sabia, ho sabíem tots dos. Li vaig dir que si volia que em quedés una estona més m’hi quedaria. Ell em va dir que no, que jo havia de fer la meva. Ja no l’he tornat a veure.

tendresa

Doncs avui he anat a la platja a prendre el sol. No mola anar-hi en Diumenge, massa gent, col·lapse en accedir-hi i en marxar. Ambient de famílies amb criatures... poca tranquil·litat. I a mi a la platja m’agrada el silenci i el sentir les onades.

Al vespre he anat a can Xavilin a fer el freak! Hem fet una sessió de bodypump... feiem pena però ho hem passat be. Així recupero el poc que he anat al gimnàs aquesta setmana i desconnecto una mica el cap d’avui.

I és que al final no he anat al Nàstic tot i la il·lusió que em feia. El passi s’ha quedat a la meva cartera sense poder-ne fer ús. El fet és que he anat a l’hospital a veure al meu avi. Ahir hi vaig anar però ja dormia. Quan he arribat estava el meu oncle, el seu company i la meva àvia. I la pobre estava molt enfonsada, menjada pel temor de perdre al meu avi. I el meu avi, pobret, estava molt feble. No he pogut marxar i menys per veure un simple partit de futbol. Així que m’hi he quedat.

Després que el meu avi sopés els demés han marxat car la meva àvia necessitava reposar i menjar una mica. Ella també està molt fomuda. Ja fa anys que li fan la diàlisi i està molt desmillorada. Tots dos deien que ja només són uns paràsits i que només destorben. No saben com d’equivocats n’estan. Estar amb ells, en la seva presència, ni que només sigui durant una curta estona, em dóna una gran pau interior. No cal parlar, només necessito observar-los.

Ha estat molt commovedor veure com s’acomiadaven l’un de l’altre. Ella apropant-se a ell per besar-li el front, i ell agafant-li amb els dits la seva barbeta per ajudar-la a apropar-se a ell. Tants anys junts i encara mantenen aquesta tendresa.

Jo m’he quedat. No volia marxar fins que no dormís. Tinc una mala sensació i les meves males sensacions, per desgràcia, no són menyspreables. Volia deixar-lo reposant i amb la tranquil·litat de tenir algú al seu cantó. Quan ja feia estona que dormia he decidit marxar. Tampoc no faltava massa per a que arribés el meu pare. En marxar el meu avi s’ha despertat i m’he apropat a ell. M’hi he acomiadat dient-li que descansi. M’he apropat i li he besat el front. Les galtes era impossible car duu una màscara per respirar millor. Ell m’ha agafat, tal com ha fet amb la meva àvia, la barbeta i m’ha dit que aprofiti la vida, cada instant, sense deixar passar res, perquè la vida passa ràpid i només un cop, i cal gaudir-ne mentre es pugui.

Li he agafat la mà i he observat els seus ulls tristos, temerosos de no poder-me tornar a veure. “Pobre Antonio” m’ha tornat a dir. I és que encara li sap greu haver-me pres per un lladre l’altre dia.

He notat com s’estava acomiadant de mi.

Fets

Fet: la cambrera del Cau “me pone” que te cagas! No és el meu tipus ni molt menys. Té el cabell arrissat cosa que sempre ha estat un greu impediment per a que senti atracció per una noia. El seu nas no és massa ortodox i no passaria per ser una bellesa clàssica. Les seves companyes de feina són molt més maques que ella. Però em perdo en els seus escots infinits, el seu riure encisador i les seves mirades penetrants. En resum, i com he dit abans: me pone!

Fet: la cambrera del Cau, només pel seu estatus de cambrera i el meu de pringaïllo, està massa lluny del meu abast.

Fet: No s’ha de deixar mai mal aparcat el cotxe, ni que sigui en dissabte a la nit, i molt menys si és un cotxe car, posem un BMW. Sopant a una terrassa teníem un cotxe davant mal aparcat. Ha vingut la grua i no se l’ha aconseguit endur. Intentant-ho li ha fotut un bony al parafang que haurà de canviar-lo tot. Ha marxat la grua. N’ha vingut una de més gran. Pujant el cotxe hem sentit diversos “cracks”. El cotxe anava rascant amb el terra. La multa i el servei de grua li sortiran cars al propietari. Les desgràcies que la grua li ha fet al cotxe li sortiran per un ull de la cara!

Fet: Al Totem hi va gent més gran però m’agrada. M’hi torno a sentir jovenet. Sobretot perquè deu anys després de deixar-hi d’anar (i anava amb 15 anys a les sessions light del diumenge a la tarda) segueixen posant la mateixa música. Hi ha trentanyeres que motiven força, la qual cosa dóna un cert respir a l’angoixa de pensar que el temps va passant, em vaig fent gran, i segueixo solteron!

Fet: a l’estiu s’hi està molt bé perquè surts amb màniga curta i no cal arrossegar la jaqueta, perquè pots anar a la platja i descansar una estona mentre et poses ben bru, i perquè el dia allarga molt més i dóna la sensació de poder-lo aprofitar més. Però aquest mateix motiu fa que hom s’emprenyi en tornar a casa a aquestes hores i veure ja com surt el sol, i sentir els ocells cantar! No em barrufa saber que s’està fent de dia quan me’n vaig a dormir!!!

Fet: a l’estiu tothom surt en dissabte per la tarda a donar un tomb: trobar aparcament a Tarragona és gairebé impossible! Fins i tot els de pagament estan plens!

Fet: és tard i els ocells segueixen recordant-me que per ells és aviat i que m’he alterat els horaris biològics només per poder ingerir quantitats deshonestes d’alcohol, per fer el cabra amb els amics i per bavejar per quatre noies que no ens han ni vist. Toca anar a dormir. Demà? Si m’aixeco aviat tocarà platja, dinar amb la Formula1 (que guanyi en Schumi!!!) migdiada, Nàstic (tinc passi per tribuna!!!), Bodypump a ca’n Xavilin i Play, Cinema?, i anar a dormir!

Bona nit!!!!

retour à paris

La veritat és que no tenia massa ganes de veure-la. El llibre no m’havia semblat res de l’altre món, més aviat el contrari. I sabia que la crítica del film no era massa bona. Però avui tocava veure-la i davant l’elecció de la majoria calia acceptar-ho democràticament.

Le Louvre, passadissos inacabables plens d’obres d’art. Quadres que jo no vaig poder contemplar car les dues vegades que hi vaig anar estava ocupat gaudint dels instants que compartia amb ella. Ara me n’adono que trigaré molt a tornar a Paris. Fa mal. Els carrers són ella, ella es reflexa en els racons més insospitats de la ciutat. I passejar-hi sense sentir el caliu de la seva mà manca de sentit.

Però París resta bloquejada a la meva ment. Ja mai no en sóc conscient de que hi he viscut. Només ho recordo com una experiència que m’haguessin explicat i no l’hagués pas viscut. I al meu cap hi ha una ombra fosca que poc a poc es va menjant el meu passat. Potser així és menys dolorós. El cert és que veure els carrers d’aquesta ciutat només començar la pel•lícula ha tret de la penombra certs sentiments de nostàlgia que no ho haurien d’haver fet. El cor se m’ha encongit. La cara de l’Esther ha tornat a mi.

Potser algun dia em podré tornar a enfrontar a Paris. Hi podré tornar a passejar. La podré tornar a gaudir. Però ara no. El Panteó, els jardins de Luxemburg, Montmatre, la Tour Eiffel, La Seine, Le Louvre, la rue Saint Jacques, els carrers en general... tot fa massa olor a ella. Ja arribarà el moment de poder-hi tornar. Però ara no. Paris encara segueix sent la ciutat que em va separar de l’Esther i això encara no s’ho puc perdonar, per molt que sigui la vila més bella que mai hagi visitat.

El Codi DaVinci? Llegit el llibre vista la pel•lícula, vist el film llegit el llibre. Només cal optar per una de les dues feines, si és que realment val la pena fer alguna de les dues.

Ouvrir ou fermer la porte?

Altra vegada sessió d’escot de la Mallorquina. Però avui no m’ha afectat massa. Els nervis que em recorren fa dies el cos han arribat al màxim esplendor aquest migdia mentre dinava. M’ha trucat l’Esther per quedar per la tarda. No se que n’esperava de trobar-me amb ella. Potser l’esperança que ella tornés a veure quelcom en mi? La possibilitat de veure-la i adonar-me que ja no sento el que sentia per ella? Superar-ho d’una vegada? O senzillament testar-me i ser conscient d’on em trobo? Sigui com sigui m’ha alegrat que fos avui. Duia la barba de quatre dies que a ella li agradava i anava vestit d’una manera que li hagués agradat.

Tota la tarda he estat nerviós i no massa productiu a la feina. He provat les pastilles que tant m’havien recomanat per la presentació del projecte: sumial. Una merda, estava igualment com un flam així que no se si caldrà fer-ne ús del dia de la defensa. Quan ja era l’hora i estava a punt d’arribar al lloc m’ha trucat: no vindria. Aquests dies està massa nerviosa per començar la seva nova vida de resident i no creia convenient quedar amb mi d’aquesta manera. M’hauria pogut trucar una estona abans, així no hauria sortit de la feina abans d’hora.

La veritat és que m’he quedat fomut. En certa forma m’he sentit perdut com fa molts mesos i he tingut la necessitat de trucar algú. No ha estat na Sascha com al principi, ni la Marty com vaig fer quan em vaig trobar l’Esther al Novembre. Avui he trucat na Pat. De fet dilluns li vaig dir per quedar avui però ella ja havia quedat. Però res, que no he pogut reprimir-me i l’he trucada. La meva veu em delata tant com la meva cara. Mai no he sabut dissimular. Hem quedat que la passaria a recollir per la feina. Així que he pujat caminant de Catalunya a Fontana.

Esperant-la a la porta de la feina he vist que n’Esther m’havia trucat. De fet jo l’havia trucat però no m’havia contestat, i posteriorment ella m’havia trucat però jo no havia sentit el mòbil. L’he trucada. No hem parlat massa. Jo només volia dir-li que la meva intenció era veure-la abans de presentar el projecte per a que aquest signifiqués, d’alguna manera, el final total d’un cicle i de la meva estada a Barcelona. Però mentre parlàvem ha arribat na Pat i m’he acomiadat de n’Esther.

Hem tornat a baixar fins Catalunya a peu (quin fart de caminar...) on na Pat havia quedat amb na Barbareda, antiga companya d’institut a qui feia temps que no veiem. Hem anat a prendre una cervesa a un bar ple de clons! Només entrar m’he acollonit en creure veure la germana de l’Esther! Però no era ella, era el seu clon. Després, mig segon després, m’ha semblat veure en Rob (un altre col•lega de l’insti) però també era un clon. Més tard hem vist la clon amb deu anys més de na Anne Water. I finalment he cregut veure el clon d’en Portabella, alcaldable per ERC a l’ajuntament de Barcelona. Però no era el seu clon, era ell.

I així hem passat l’estona xerrant i rient. Intentant oblidar el buit que m’he sentit el dia d’avui i el bloqueig de sentiments tan gran que pateixo. L’apatia enfront tot el que m’envolta i la manca d’il•lusió pel que faig i puc arribar a fer. Na Pat i na Barbareda sembla que estan molt be amb si mateixes i molt satisfetes amb el que fan. Jo no puc pas dir el mateix. De fet no se que vull i tinc por de decidir sense saber-ho. Vull marxar de Barna perquè l’únic que m’agradava d’aquesta ciutat va desaparèixer de la meva vida. Però tinc por de tornar a Tarragona on estic tranquil però em sento bloquejat. I marxar de Barcelona és tancar totalment la porta a una història que desitjaria que mai no hagués finalitzat, esborrar l’última traça d’esperança que habita dins meu, la que em fa creure encara en miracles, la que em fa confiar en que la gent pot repensar-se les decisions i tornar enrera. I ara s’ha tornat a trencar el rellotge de sorra i aquesta torna a escolar-se d’entre els meus dits inexorablement. Tempus fugit. I el temps va passant i cada cop em sembla més difícil recompondre els fragments de la meva ànima. I només sento que vull descansar, però no de l’entorn sinó descansar de mi.

Per cert, avui m’ha trucat el meu germà, seré oncle per segona vegada i aquest cop em tocarà ser padrí. Nota de color en un post gris.

temptation waits...

Nova sessió d’escote mallorquí. Estic començant a desitjar que s’acabi l’estiu i torni el fred perquè em tornaré locu! Quina mala sort que tingui xicot... sort que a finals de juliol plegaré de la feina!

Per la tarda he anat a una altra entrevista de treball. Quina mania que tenen amb els tests! A més en diuen psicotècnics quan realment són de IQ !!! Perquè al darrer que vaig fer hi havia una part de personalitat, però aquest ha estat una hora i dos quarts de test de seguir les successions i tal i pasqual. A veure, si hem fet camins és que les nostres capacitats intel•lectuals, almenys pel que fa a les matemàtiques, a l’espai, i a l’abstracte en general, no estan pas malament! El que si que pot ser (i asseguro que més d’un n’hi ha) és que hi hagi algú una mica trallat del cap. Per això hauria de servir la part de psicotècnic que no ens han fet! A més! Ja ens podrien donar els resultats i no quedar-se’ls per ells. Ja que em foto la currada de fer un test d’intel•ligència almenys em podrien dir que he tret!!!

Deprés he hagut d’anar a fer l’entrevista personalitzada a l’altra punta de Barna. A Aragó amb Diagonal: a cagar de lluny de casa meva. Però quan he sortit he decidit creure’m que no era tan lluny de Passeig de Gràcia. I un cop allà (que m’ha dut prou estona arribar-hi) he decidit mirar per fora els aparadors de les botigues. I ja que els mirava per fora he optat per veure que hi tenien dins. Però res, avui m’he controlat i no he comprat res. Total, que he arribat a casa esgotat.

Ara, mentre sopava, veia House: l’únic metge que actualment em cau bé. Però en acabar House, en comptes de fer un altre capítol com feien fins ara, fan una altra sèrie de metges. En aquest cas no tracta d’un equip de genis com el de House sinó de residents que acaben de començar a l’hospital. M’imagino que es convertirà en la sèrie de capçalera de n’Esther ja que avui ella començava la residència al Vall d’Hebron. Però aquesta sèrie “no me simpatiza” (com diria el Chavo del Ocho). I és que resulta que al primer capítol a la resident protagonista se la tira el metge que li fa de cap. Em recorda massa a certa noia que ni tan sols era resident sinó que només estava fent el rotatori i a qui se la va tirar el seu cap que ni tan sols era metge sinó un simple resident, un R1. Sols que en el cas de la sèrie el cap encara mostra algun interès per la resident, mentre que al cas que jo conec l’R1 se la va tirar per demostrar als seus amics que podia tirar-se a una del rotatori tot i que tingués xicot i guanyar, així, cinquanta tristos euros d’aposta. La qual cosa la converteix a ella en la típica persona ximple que confon admiració per quelcom més, i que es creu que cardant amb qui admira aconseguirà ser com ell. Ja posats millor tirar-se algú del Clínic. Total, un resident del Vall d’Hebron no deixa de ser algú que no ha pogut entrar al Clínic. Però be, això em converteix a mi en un ximple encara major. El més ximple de tots ja que la meva ximpleria conté les altres. Jo sóc el ximple que sortia amb la ximpleta que es va deixar entabanar pel ximplet que no va saber veure la sort que va tenir en lligar-se-la. Si això fos com a Bola de Drac jo seria el “ximple que ha superat el nivell de la ximpleta que s’ha deixat entabanar pel ximple que es creu més del que mai podrà ser”.

I tant abusar del mot ximple i de la ximpleria en general m’ha quedat un post redundant, llarg i trist. I jo que volia parlar de com he superat la temptació de les botigues! Però clar, a mig post he anat a sopar i en tornar l’humor ja no estava igual... Res, demà a la feina i a posar-me nerviós amb l’escot de la mallorquina.

encara m'altera la primavera?

La resta del cap de setmana, un cop superada la fase hospitals, ha anat prou be. Dissabte, per no perdre el costum, sopar amb els amics i festa! Diumenge matí a la platja una estona. Objectiu: eliminar el meu “moreno paleta”. Resultat: fiasco total. Raó: només disposava de protecció solar factor 25 i aquest va ser prou raó com perquè en una hora i mitja d’exposició solar no m’agafés el to en absolut.

Després un dinar familiar/amics de família. Celebràvem els trenta ... cinc? No se, per allà anava la cosa, de matrimoni dels meus pares aprofitant que es trobaven a casa uns amics de Granada que van conèixer ara fa trenta... cinc? anys els meus pares quan van anar de viatge de noses. També hi havia un dels seus fills. I faltava l’altre matrimoni que es van fer amics durant aquell viatge de noses i que també eren de Tarragona com els meus pares. Tots tres matrimonis es van casar el mateix dia i es van conèixer camí d’Itàlia. Malauradament aquest darrer matrimoni no va poder assistir car ja fa anys que són morts. Va ser un d’aquells cops que dóna la vida i que costa d’entendre perquè eren joves i l’un va morir d’un vessament cerebral i l’altra va morir menys d’un any després en rebentar-li l’aorta a la seva entrada al cor. En representació seva van venir els seus fills, ella de la meva edat, ell de l’edat del meu germà gran. Ma germana, la del dit trencat, cau entre el meu germà i jo.

Per la tarda, després d’una bona migdiada, va tocar sessió de play i de cinema amb en Xavilin. Jo anava advertit per na Pat que al final de la peli hi havia una frase penosa just quan en senyor Cruise corria el risc de morir. Jo, en arribar l’escena, vaig sentir que en Tom deia: “si no me matas me moriré”. Tate! Aquí està la frase en qüestió. Doncs no! La frase que li va semblar penosa a na Pat va ser, just abans de poder morir i dita pel Cruise: “Espera! Espera... Te quiero!”. Joer! Això li va semblar cutre a na Pat? I desprès resulta que els pocs romàntics som els nois! Doncs jo ho trobo ben normal dir aquesta frase! Fa un any, si hagués estat a punt de palmar davant de n’Esther, segur que li ho hauria dit també! Clar, que així em van les coses...

I avui al curro una altra vegada. I l’estiu ja ha arribat. I la Mallorquina ho ha notat. I duia un escot increïblement generós que mostrava l’abundància i la fermesa de les sines amb les que Déu l’ha dotada. I aquesta noia ja em té tip! Perquè per mi el fet que una noia tingui xicot ha estat sempre suficient per a que el meu interès en ella es converteixi en zero absolut. Però amb la Mallorquina, no se perquè, això no em passa! Suposo que vaig passar tants mesos incapaç de sentir cap mena d’atracció que ara ho estic pagant i amb interessos! Però és que sempre m’ha fet sentir tan malament mirar-me una noia amb xicot... perquè l’excusa que és la primavera que m’altera ja no cola, oi?

dia d'hospital

Buf quin dia! A mig matí, estant al curro, ja s’ha torçat. M’ha trucat el meu pare per dir-me que ahir van ingressar el meu avi. He dinat i he anat cap a Tarragona amb el meu oncle qui resulta (cosa que he descobert avui) que no és un conductor massa bo. Diguem que és el típic que va tens i no transmet seguretat. A sobre hi duia el gos i l’aire acondicionat apagat i el sol picant-me a sobre... quina calor! I per acabar-ho d’adobar ha baixat el vidre... i ha començat a fumar! Quasi em moro!

He passat per casa a deixar els trastos i he anat cap a l’hospital. Quan hi he arribat el meu avi ja dormia i no hi havia ningú. M’he assegut al seu costat a les fosques. Durant una mitja hora l’he anat observant mentre pel cap em venien records de les batalletes que sempre m’ha explicat. I ara el tenia allà, tan vulnerable, tan castigat pel pas dels anys... de sobte s’ha despertat i m’ha mirat. No m’ha reconegut. M’ha demanat que què volia, que què hi feia allà, que era un home malalt i que no li trobaria res de valor, que trauria la pistola si no me n’anava i ha mirat sota el coixí, que trucaria a la policia... tot això cridant perquè és sord com una tàpia i no duia l’aparell auditiu. He encès la llum principal i al final m’ha reconegut. M’ha demanat què tal tot i se n’ha tornat a dormir. Aleshores he marxat deixant-lo a les fosques tal com m’havia demanat. És la primera vegada que no em reconeix. Mai no li havia passat. Està fotut del cor però el cap sempre li ha anat be. Suposo que ha estat el despertar-se en un lloc estrany, mig a les fosques, que l’ha desconcertat i no s’ha sabut ubicar. Demà hi tornaré a anar, a veure si podem conversar més tranquil•lament.

Marxant m’he trobat na Victòria. La seva àvia l’havien ingressat pel matí però més greu. De fet només estan esperant que mori ja que no és reversible. Està molt malament la pobre.

He arribat a casa, m’he assegut i he sentit el mòbil. En contestar he reconegut la veu de ma germana entre plors. S’havia fet mal jugant a bàsquet. L’he anat a buscar i cap urgències. Ara acabo d’arribar. Ens hi hem estat més de tres hores només per a que li facin una radiografia i li diguin que té el dit gros trencat. En te per tres setmanes bones. Durant l’espera m’he trobat un vell company de classe. Anàvem junts a l’EGB i des d’aleshores l’he trobat en comptades ocasions. També hem estat amb na Victòria que després de sopar ha tornat a l’hospital.

Ara per fi estic a casa i tinc ganes de dormir. Avui havia quedat per fer unes partides a la play i anar al cinema que ja fa setmanes que no ho fem. Al final no ha pogut ser. Ha estat un dia d’hospital. Quan vaig anar a veure l’Esther al Clínic vaig pensar que ja feia temps que no trepitjava un hospital. De fet la darrera vegada que hi havia anat era per acompanyar l’Esther al de Bellvitge. Just mentre ho pensava me’n vaig adonar del mal auguri: només cal pensar-ho per tornar-hi a caure. I avui així ha estat. Però no me’n penedeixo d’haver anat a veure l’Esther ans al contrari. Senzillament no m’agraden els hospitals.

Quin és el pitjor malson?

Solem considerar com a mals sons aquells en que patim durant el seu transcurs pel seu contingut. Per ser clars: somiar que algú ens persegueix i vol fer mal; que algú estimat s’està morint o s’ha mort; que perdem un mitjà de transport rera l’altre; que fem un examen i no podem posar be el nom perquè sempre fem una falta d’ortografia, llancem el full, n’agafem un altre i tornem a equivocar-nos amb el nom, i així successivament fins que finalitza el temps de l’examen... o el somni en el que ens tornem a trobar a l’institut ja que ens hem adonat que encara ens mancava un parell d’assignatures per aprovar i la universitat queda en stand by!

Sigui quin sigui el malson, sempre que sigui d’aquesta tipologia ens toca patir mentre dura, no deixant-nos descansar i augmentant els nostres nivells d’estrès. Però quan ens despertem tot ha acabat, el món real ens abraça i ens sembla tranquil•litzador. El dia comença i encara queden moltes hores pel davant per poder gaudir-lo.

L’altre tipus de malson és aquell que, paradoxalment, anomenem somni feliç. És un somni on aconseguim allò que més desitgem, sentim la felicitat immensa d’haver assolit el que en el món real és només una utopia. Mentre dura el somni som immensament feliços, ens sentim plens i per fi gaudim del que desitjàvem tenir. Però aleshores ens despertem confusos. Durant les primeres mil•lèsimes de segon encara creiem que el somni és cert però no és així. Abans d’arribar al segon i mig ja som conscients que era només un somni i que aquella felicitat era fictícia car mai no assolirem el que havíem aconseguit durant el son. I si, la nit ha estat molt feliç dins del món dels somnis, però el dia resulta nefast.

Un exemple d’aquesta segona tipologia de somni? Doncs no se. Per exemple: posem que un noi somia que se’n va a un concert amb els amics. Aquest té lloc dins d’un auditori (molt similar al del seu projecte de final d’estudis, per cert) petita decepció en descobrir que el cantant no és el veritable sinó un imitador (les típiques paranoies dels somnis) i aleshores allà, com sortida del no res, apareix una persona, una noia acompanyada per les seves amigues. Ell s’apropa a ella. Parlen uns breus instants. Ella li diu que sent tot el que ha passat, que s’ha equivocat. Són tan a prop que l’un ja sent el flaire de l’altre. I sense saber com, els llavis es topen i resten així, besant-se, uns instants que són glòria. Tornen a estar junts. Ell aleshores recorda que una estona abans s’ha besat amb una amiga (un altre gir paranoic que tenen els somnis). Posem que aquesta noia és una molt bona amiga. Per anomenar-la d'alguna manera li direm Pat. I ell sent una punxada al cor en saber que li farà mal a na Pat però se n’acaba d’adonar que ell encara pertany al seu Esthel i no pot deixar de sentir-se realment feliç pel que està succeint, i no li ha calgut pensar per saber que el que farà és estar amb l'Esthel. Per fi la utopia s’ha fet real. Però (i sempre hi ha el maleït però) el somni s’acaba i obre els ulls. Cerca al seu costat esperant trobar algú que ja fa molts mesos que no hi és. El segon i mig de desconcert ja ha passat. Ara ja sap que tot era un somni. A priori un gran somni, el més feliç dels que es podria tenir. Però el cop amb la realitat és massa dur. El dia esdevé llarg. Massa hores pel davant i un salt enrera de varis mesos en el seu estat anímic. Tot plegat desmoralitzant.

Aquesta nit desitjo no somiar, i si ho faig espero que sigui amb algú que em persegueix, que em vol fer mal. Patiré unes hores, però almenys el despertar em reconfortarà.

Paris s’éveille. Barcelone? Elle ne va pas dormir ce soir

Enhorabona al Barça per la seva victòria. Enhorabona a tots els Catalans que podem veure la nostra senyera onejant per totes les televisions del món. Enhorabona a tots els aficionats ansiosos de festa que avui ho celebraran fins que surti el sol. El meu més sentit pesar per tots els desafortunats que vivim per els típics llocs de concentració i de pas de les celebracions futbolístiques. A la Gran Via amb proximitat de la Plaça Espanya, m’ha tocat patir darrerament la celebració dels periquitos de la Copa del Rei, de la permanència, del Barça passant a la final de la Champions, del Barça guanyant la lliga, i ara de la victòria del Barça a la final de la Champions. I és que em sembla genial que la gent ho celebri, és genial veure a tothom feliç (ni que sigui per una raó tan trivial com el futbol) però no cal, i repeteixo que no cal, tocar el clàxon del cotxe. Que si, que ho sabem tots que el Barça ha guanyat, però sentir el clàxon dels deu mil cotxes que passaran durant les properes hores per davant de casa meva doncs no és massa agradable.

Celebrar quelcom no hauria de significar donar pel cul (i perdó per l’expressió però mitja hora de clàxons perforant l’oïda ja alteren els nervis). Però és clar, avui no compta com incivisme. El senyor Clos i companyia estan a Paris celebrant-ho i, com dir-ho? Be, ja ho deia molt be el molt honorable Pujol: això no toca. I és que no, no toca anar en contra de la voluntat de milers de persones. Potser ara que es debat tant sobre l’educació, el civisme i tot plegat, ens hauríem de començar a preocupar per la mala costum que tenen els Barcelonins (o Barcelonesos com en diu en Clos) de tocar el clàxon a la primera de canvi. I és que acaba semblant un apèndix del seu cos. Però be, m’imagino que de la mateixa manera que es pot vulnerar la llei de costes i el pla general d’urbanisme d’una ciutat per construir dues torres tipus Mapfre, o un supositori gegant, perquè es tracten “d’edificis singulars” m’imagino que avui toca passar-se qualsevol límit decibèlic pel forro ja que és un “incivisme singular”. Per sort això només passa un cop cada catorze anys, i l’anterior vegada em va tocar a Tarragona, un lloc més tranquil.

Feina feta... o quasi!

Avui m’he llevat d’hora i he anat a una copisteria amb una missió clara: enquadernar les més de 1300 pàgines del meu projecte en quatre toms. A la copisteria m’han dit que en una hora ja estaria, jo he dit que impossible, que en mitja hora sortia cap a Barna i he decidit marxar a un altre lloc. Però m’han dit que no calia, que s’hi posaven i en mitja hora ho tindrien. He aprofitat aquest temps per anar a la botiga d’uns coneguts a comprar-me roba interior. M’agrada comprar-la allà perquè com és una cosa que em fa prou tall millor allí que hi estic acostumat... be, sóc raret. El fet és que he tornat a la copisteria amb els meus tres calçotets nous i l’enquadernació encara no estava. M’han fet esperar una bona estona. Total, que al final si que han estat l’hora que m’havien dit. I a més m’han cobrat una pasta! Res, que no em tornaran a veure el pèl per allà.

Lliurar el projecte no ha estat una tasca tan àgil com calia esperar. Hi he arribat tard, en hora punta, a les onze passades. Com avui era el darrer dia per lliurar-lo doncs hi havia una cua que esgarrifava. I és que donar una capsa a secretaria, comprovar el nom i assignar una hora per defensar-lo no hauria de portar massa temps però a la nostra secretaria se les maneguen sempre per fer complicat el més senzill. Dues hores i escaig de cua i al final l’he pogut donar. Això si, ja no quedaven hores per defensar-lo i m’han dit que ja em trucarien per donar-me’n una quan en trobessin de noves. Mentre dinava a casa m’han trucat, ja tinc hora.

He anat a casa a dinar, migdiada i després... al gimnàs! Feia tant que no el trepitjava que ja en tenia ganes! Ràpid després cap a casa, dutxa, vestir-me i cap a la lectura de poemes de na Júlia. Després de tanta campanya publicitària de n’Arare no m’hi podia negar. M’ha agradat força, sobretot perquè parlava del Poble Sec i el paral•lel i no només ara em cau ben a prop sinó que jo vaig viure dos anys al Raval, al Nou de la Rambla amb Drassanes, i cada dia passava pel paral•lel. M’ha fet gràcia allò que ha comentat que abans pels habitants del Poble Sec anar a viure a Sant Antoni, arribar a la Gran Via, era prosperar. Es podria dir, doncs, que jo vaig prosperar. Ara que em toca? Arribar a la Diagonal? Al preu que estan avui en dia els pisos ho veig complicat... També ha estat be saldar el meu deute i visitar la casa Golferichs (o com s’escrigui, que no hi ha manera de recordar-ne el nom!) ja que feia anys i panys que hi passava pel davant i em preguntava: “que serà això?” Però és clar, no se m’acudia mai d’entrar i preguntar... N’Arare no mentia: és igual que a la foto però en color. Jo tampoc, sóc igual que a la foto però en comptes d’estar d’esquena estic de cara.

Havia de tornar a casa aviadet que en Minguet marxava aquesta nit i em volia acomiadar. Se’n va a París a veure la final. És el que té tenir un amic titular al Barça. Ara ja deu dormir a casa dels pares d’aquest jugador i demà se’n va amb ells cap aquella bella ciutat que tants records m’evoca i que tant em costa reprimir! I és que són massa bons com perquè no causi dolor el saber que s’ha acabat.

El cap de setmana? Doncs es mereix un bon post però no serà avui. Aquest ja m’ha quedat massa llarg. Només anticipar que hi ha hagut festa, bany nus a la platja de matinada... be, demà serà un altre dia!

adéu mucolece

Avui ha estat un dia llarg, d’aquells en que els records del matí semblen d’un altre dia. He anat a l’escola a fer el pressupost del projecte ja que només allà tenen el programa que s’utilitza. He aconseguit ordinador a les 10:00 i no m’he mogut del seient ni per beure, ni menjar ni anar al lavabo fins que he acabat la feina. Quan he mirat l’hora ja eren les 16:00!! Arribava una hora tard a la feina i ni tan sols havia menjat! M’he comprat un entrepà i hi he anat a corre-cuita.

Després de la feina i tornant cap a casa he sentit una necessitat que no he pogut evitar. He baixat una parada abans dels FGC i he agafat la línia blava aturant-me al Clínic. En aquells moments ja me n’adonava de quan penós que resultava però no podia i ni tan sols volia evitar-ho. Senzillament sentia la necessitat d’anar-hi i així ho he fet. Al punt d’informació he demanat per ella i m’han indicat l’habitació. En entrar la seva mare m’ha mirat amb cara de gran sorpresa. Ella també s’ha sorprès. Ja m’havia comentat el dia i el lloc on l’operarien però és normal que no m’hi esperés. Tot i que sé que ella no hauria pas vingut per mi m’és igual. Jo si que hi volia anar, estar uns instants amb ella i donar-li suport.

Hem xerrat una estona sense saber massa que dir. L’operació ha anat molt bé, millor del que s’esperava. Quan sa mare ha sortit de l’habitació ella no ha esperat a treure el tema de la casualitat de trobar-nos Dijous, i no s’ha tallat un pèl en preguntar-me si estic amb na Pat. Hem parlat del seu MIR i de no massa més. Tot i que jo noto en mi un més que notable canvi respecte abans, ella no ha canviat massa, segueix tan tossuda com sempre i li costa fer cas dels metges tot i que ella n’és una. Ja ho diuen que són els pitjors pacients.

Quan he marxat la seva mare m’ha acompanyat fins l’escala. Pel camí m’ha donat les gràcies per haver vingut sobretot perquè en aquell moment estava dels nervis amb la seva filla i, per la meva arribada, ha pogut sortir i descansar. M’he abstingut de comentar-li que aquelles impertinències que té l’Esther, que aquella impaciència, aquelles punyetes que posen tan nerviós a tothom a mi sempre m’han agradat, són les que sempre m’han fet somriure, són les que van fer que me n’enamorés d’ella.

A quarts de deu he marxat cap a casa. No hi havia cap bus que em convingués així que he fet el trajecte a peu. En arribar a casa per fi he menjat! M’he fotut una bona pizza acompanyada d’una Voll Damm. Avui m’ho mereixia que m’he portat be!

l'encontre

Fugitiu de l’amor, les poques vegades que hi havia caigut n’havia sortit escaldat, procurava no arribar mai a intimar més amb les donzelles que coneixia que una nit de passió. Li agradava el furtiu, l’emoció del desconegut, la intensitat del que no ha de durar. Però havia comès un error car s’havia quedat fixat per una dama de bellesa indescriptible, de suau tracte, de somriure encisador, a qui havia portat a la seva cambra una nit, amb qui ho va passar d’allò més bé. Però quan la dama en qüestió, l’Ann del Giró, li va demanar les coordenades al cavaller per poder tornar a veure’l, ell va errar i no li va donar les correctes, es va equivocar miserablement. Pot ser va ser el subconscient del cavaller que el va trair ja que volia seguir sent un solitari? Llarg temps s’ho va preguntar. Els mesos van passar i altres donzelles van passar per la seva vida, però no va aconseguir oblidar-la.

I va ser encara amb aquest dubte al cap que va assistir a una altra de les tradicionals festes de l’Acadèmia del Saber dels Camins. Ell i el seu amic Frilà frisaven per aconseguir la proximitat de l’Anne del Wayo. Però aquella donzella se’ls escapava i es mostrava freda i distants amb ells. Fou en aquell instant quan en Leix del Ming va captar l’atenció del nostre cavaller amb l’única finalitat de presentar-li una coneguda del seu company d’Acadèmia Louis du Channel, a qui el nostre cavaller no coneixia pas. La donzella en qüestió, l’Esthel de la Vela, s’havia quedat captivada pel nostre cavaller i no va parar en tota la nit fins a aconseguir conèixer-lo. El cavaller, molt considerat, la va saludar i s’hi va presentar sense més interès car, com ja ha estat esmentat, els seus interessos per aquella nit eren uns altres. Ella no es va donar per vençuda i va insistir en el seu intent cosa que va entendrir el cor del cavaller, a qui li sabia greu que la donzella se n’adonés del total desinterès que sentia vers ella. Així que va decidir conversar una estona i convidar-la a prendre una beguda. Amb el xivarri del ball de fons, ells conversaven per mirar de conèixer-se una mica abans d’acomiadar-se per sempre més.

Les hores van anar passant i la donzella va aconseguir robar-li un llarg i intens bes al cavaller. Però ja era tard i ambdós havien de marxar cap a les seves respectives llars. El cavaller, recordant encara l’error que va cometre amb l’Ann del Giró, va decidir donar-li les seves coordenades a n’Esthel, demanant-li a en Frilà que les verifiqués per evitar qualsevol error. Hi havia vist quelcom en el somriure d’aquesta noia, una tendresa que el va captivar, i no volia deixar marge al dubte. Caldria tornar a tenir un encontre amb ella.

Estic que no m’aguanto...

Avui m’he llevat a les 5:20 del matí. Per ser dissabte no està pas malament. Hem dormit en Frik i jo a casa de la seva xicota a St. Celoni. A les 6:00 hem anat cap a la Salle d’aquesta localitat on havíem d’agafar un bus cap un polígon industrial de Manresa. D’allà hem començat la caminada: 25 km fins al monestir de Montserrat.

El resultat és evident: estic fet pols i a punt d’anar a dormir al meu llitet del pis de Barna. Els braços, la cara i el clatell els tinc vermellets. Em quedarà un preciós “moreno paleta” que no em podré treure fins que acabi el projecte (com a molt tard el 15 de maig) i vagi a la platja.

El cert és que per algú desentrenat com jo ha estat dur, sobretot quan ha tocat l’ascensió per Montserrat per camins estrets i de considerable pendent, buscant la roca per no lliscar sobre la terra. He d’admetre, això si, que un cop arribats al santuari m’ha donat la sensació d’haver-me quedat amb poc i de que hauria pogut fer molt més. L’any que ve, amb una mica d’entrenament, potser serà qüestió de provar de fer la marxa de 50 km. Abans, però, no descarto fer una mica de Camino de Santiago aquest estiu. Ma germana i el meu cosí s’hi ha viciat així que m’hi podria apuntar. Però el que realment em ve de gust és pujar una muntanya i veure-ho tot als meus peus. Tampoc cal un Montblanc, però un Pedraforca, una Pica d’Estats o un Pic d’Aresté (per qüestions familiars) no estaria gens malament.

Tot això, de totes formes, ja arribarà. Ara em toca gaudir del merescut descans i dels records d’un dia que ha estat dur físicament però molt gratificant en tots els altres sentits. La companyia ha estat genial i n’he gaudit molt. El paisatge canviant ha oscil•lat d’entre urbanitzacions i asfalt a les curioses formes de la muntanya de Montserrat amb el Bages als nostres peus. Però a mi el que més m’ha agradat ha estat un prat magnífic amb les muntanyes de Montserrat de fons. Era una imatge de postal tan evident que no he pogut evitar d’agafar el mòbil i fer-li una foto, precisament la que il•lustra aquest post.

Amb aquesta pujada he acomplert un dels meus antics reptes, pujar a Montserrat a peu. Me’n queden molts a la vida per acomplir i costi el que costi n’acompliré el màxim de possibles. La vida són dos dies i deixar-se-la passar mirant-la des de darrera la finestra no té massa sentit.

Vaig a dormir que ja quasi no veig el teclat... Bona nit!!!

retrobament

Estàvem na Pat i jo encara acabant-nos de saludar davant del cafè Zurich on havíem quedat a les nou del vespre quan he vist algú que m’ha captat tota l’atenció. Na Pat en veure la meva cara ha vist que passava quelcom i m’ha dit: “a quien has visto? A Maria González?” “No, si hubiese visto a Maria ahora estaría saltando de alegria”. Però ni saltava d’alegria ni el contrari, senzillament era perplexitat. Ha passat a dos metres de nosaltres i mirant cap a la nostra direcció, però no ha dit res, sembla que no ens ha vist. Era Esther que resulta que havia quedat amb unes amigues.

Quan ja començaven la marxa na Pat i jo hem anat a saludar-la. Les amigues no se n’han adonat i han seguit la seva marxa. Na Pat i jo hem hagut d’esperar a que l’Eshter acabés de xerrar per telèfon. Les he presentat (no es coneixien en persona tot i que les dues havien sentit molt a parlar l'una de l’altra) i poc més. Ha estat tot molt ràpid. Ens ha preguntat on és el Vips perquè hi anava a sopar. S’ho hem indicat. Ja veus, anar al vips a sopar... tan selecta que era per anar als llocs i ara va a un lloc que combina el pitjor del McDonalds i Virgin.

Ha marxat i naltros hem fet la nostra via que també havíem d’anar a sopar. En total no hem parlat amb ella ni un minut però el cert és que tampoc hauríem sabut que dir-nos. Na Pat m’ha dit que se l’imaginava més maca. De fet el primer que m’ha dit és: “es esa? Que bajita es no?” A mi, la veritat, em segueix semblant maca. No res espectacular, però sí que és formosa si se li sap apreciar els dos o tres trets que la fan captivadora.

Hem sopat a un lloc molt xulo que coneixia na Pat. Per anar-hi hem donat un tomb un pèl absurd però és que pel que es veu na Pat i l’Esther tenen quelcom en comú: manca de sentit de l’orientació. Després hem anat a fer una darrera copa però el lloc on m’ha dut estava tancat. Ens hem quedat amb un pam de nas. L’he acompanyada al metro. Avui, en acomiadar-nos, m’ha costat més que mai evitar que la proximitat dels seus llavis em fes buscar-los amb els meus. La seva penetrant mirada a vegades és difícil de resistir.

Ha estat un vespre estrany. Trobar-me l’Esther i donar-li dos petons en comptes d’un als llavis com sempre fèiem, tractar-nos amb aquesta fredor, parlar mig minut després de set mesos sense veure’ns. El cert és que no m’ha afectat massa veure-la. Potser és perquè estava amb na Pat i l’energia positiva que em transmet m’ho ha fet prendre a catxondeo. De fet rèiem abans de veure-la, rèiem mentre esperàvem a que deixés de xerrar pel mòbil, i hem seguit rient després de que marxés i així tot el sopar. Potser és que realment ara ja veig les coses una mica diferent. La ruptura amb l’Esther va ser un cop molt dur que em va afectar molt. Ara, amb la sotragada de la mort d’en Dalmau me n’he adonat que si es decideix seguir endavant s’ha de fer a consciència. S’ha d’anar endavant somrient al passat però pensant en l’avui, en tot el que es pot fer i fem, en el molt que s’ha de gaudir del moment perquè no es sap quan s’acabarà. I jo avui, sense adonar-me’n, és el que he fet. He gaudit del sopar amb la Pat, del seu somriure, de les seves bromes, de les seves històries, de la seva bellesa i, evidentment, de la seva amistat.

D’ara en endavant vull ser així i ho seré. Si l’Eshter no va voler estar amb mi no és cosa meva. Ella s’ho perd o ella hi guanya, no ho se. El que sí que sé és que no vull estar amb algú que no sàpiga valorar el que sóc ni permetré que això m’afecti i em faci perdre les ganes de fer coses. Si algun dia canvia de pensament i em ve a buscar doncs ja se'n parlarà. Jo ja mai no tornaré a tancar cap porta, i a ella tampoc se la tancaré. Però no penso tornar-me a encaparrar a obrir una porta que m’han tancat. El món és gran, molt gran, i de portes n’hi ha milers. Jo sóc de portes obertes i a les portes obertes acudiré!

et desitjo un bon viatge

Reconforta saber que un company era tan estimat. Només calia veure la gentada que s’aplegava als voltants de l’església estona abans de la missa. Gent de totes les edats, però sobretot gent jove. Amics de molts dels seus cercles. Era una persona activa i de tracte amable. La seva part activa feia que sempre s’apuntés a fer activitats relacionades amb l’esport i l’aventura, la seva part amable el portava a establir amistats arreu. De l’escola la representació ha estat impactant. Hem sortit del campus cinc o sis cotxes plens més algun que ha anat per una altra banda. La trentena de camineros la superàvem de sobra. Una trentena dels que fèiem els sopars al xinès de Tarradelles. Velles cares conegudes amb qui el contacte s’ha anat fent cada cop menys freqüent. Una trista manera de tornar-nos a reunir tots, de tenir l’oportunitat de tornar a saludar a vells companys tot i que les paraules no sortien, probablement sobraven. Una sensació de commoció general, de ningú acabant d’entendre que el que havia succeït era real.

A vegades una imatge, pel que representa més que no pas pel que és, ens pot tocar de manera sorprenent. Instants abans d’entrar a l’església he vist una petita estructura metàl•lica amb rodes. Res de l’altre món si no fos perquè era la que utilitzarien per entrar el taüt d’en Dalmau. Ha estat un dels pocs moments en que he sigut conscient de que ja no estava entre nosaltres ni ho tornaria a estar. Després, dins de l’església plena de bat a bat s’ha fet el silenci. Els familiars han començat a entrar seguits per la mirada emocionada dels assistents al funeral. Quasi no els podia veure per la quantitat de caps. Aleshores he sentit una mena de soroll, com un estri metàl•lic intentant-se obrir pas, acte seguit he sentit com el girar d’unes rodes. El cos acabava d’entrar. Aquest ha estat l’altre moment en que he estat conscient de la seva mort, que he estat conscient de la duresa del que estava succeint, de la darrera vegada que el tindríem tan a prop, ni que ja fos només en cos i no en ànima.

Em costa de creure les vanes justificacions del capellà a l’hora d’explicar el succeït. En Dalmau es salvarà perquè creia en Jesucrist. En Dalmau és mort. Desitjo de tot cor que hi hagi una altra vida i que sigui millor per a que ell i tota la gent que ha deixat aquest món hi pugui ser feliç. Però no puc empassar-me de cap manera que un Déu misericordiós se l’hagi endut privant-li de l’oportunitat de recollir els fruits del que ha llaurat durant quasi 25 anys, que no permeti als seus familiars, amics, coneguts i gent que ja mai tindrà la sort de conèixer-lo de gaudir de la seva simpatia, vitalitat i alegria. Ho sento però ja no puc, ja no puc creure en el Déu que em van ensenyar. De totes maneres, i tot i ser la primera vegada que ni reso ni faig la creu ni res en estar dins d’una església, no he pogut resistir-me a pregar-li a aquest Déu que si realment existeix i té un món millor hi aculli en Dalmau.

Ara en Dalmau és connectat al msn, s’hi ha connectat fa una estona. De fet devia tenir automatitzada la connexió a internet en encendre l’ordinador. M’imagino que algun familiar l’ha encès i no se n’ha adonat d’aquest fet i ara a la llista de connectats hi tinc en Dalmau, que diu que està a Sabadell i que plou. Ara que restarà per sempre a la seva ciutat no pot imaginar el molt que ha arribat a ploure dins nostre en el dia d’avui. He pensat en bloquejar-lo per no haver de tornar a sentir un tal sotrac quan el msn em torni a indicar que algú s’ha connectat amb el seu compte. Però al final he decidit que no ho faré. Permetré que se’m mostrin les seves connexions. El vaig veient al msn com durant tant de temps he fet, allí, silenciós però present. Me’l recorda. I és que res no m’assegura que hi ha un altre món, però si que n’estic convençut que mentre se’l recordi seguirà en certa manera viu, ni que sigui dins nostre.

Dalmau

Avui volia penjar una continuació del post sobre la història del cavaller. Creia que avui era un bon moment per fer-ho. Però no existeixen bons moments per fer les coses, les coses es fan i punt, sense haver-se de pensar massa quan pot ser l’instant ideal, perquè aleshores succeeix quelcom d’important que tira per terra tots els plans i allò que es volia fer ja mai no es pot arribar a concretar. Amb l’Esther em va passar, tenia mil plans per quan ella acabés el MIR i ja tingués temps. Havia pensat diversos viatges, de fet anava a treballar per pagar-los-hi, teatre, sopars, wekends... per davant teníem uns mesos que ho hauríem passat genial. Però tot es va truncar perquè em va deixar. I al final no vam fer res de res perquè jo vaig esperar massa i no vaig obligar-me a viure el moment.

Avui he rebut una d’aquelles trucades que hom preferiria no rebre mai. El to de la seva veu era delator: quelcom anava malament. Si cregués en una energia que ens té a tots intercomunicats ara entendria el meu deplorable estat de moral durant el cap de setmana. En principi em pensava que seria una mala notícia sobre el projecte, alguna d’aquelles com que el període de lliurament s’exhauria divendres passat i no el quinze de maig. Quan ha anomenat el nom de Dalmau ja m’ho he vist a sobre. A cada paraula que deia desitjava que la següent no fos la que em temia. Dalmau, accident a Benasque i, finalment, la més temuda: mort.

La seva cara ocupa el meu pensament. Crec que encara segueixo amb l’expressió de perplexitat que m’ha envaït en conèixer la notícia. Fa poc comentava que a la meva escola no hi solen haver massa defuncions d’alumnes comparat amb l’escola d’un col·lega. Aquest cap de setmana m’he de menjar les meves paraules car li ha passat a un company. El fort és que ahir o abans d’ahir el vaig veure connectar-se al msn: “Dalmau: in Sabadell” en comptes del seu nick de l’any passat “Dalmau: in Dalmstatd” on estava d’erasmus. Suposo que devia tenir connexió al msn automatitzada en engegar l’ordinador, i no era ell qui s’estava connectant sinó algun familiar seu.

El primer dia de Setembre, quan vaig tornar a entrar al pis de Barcelona, vaig visualitzar aquest curs com el millor de la meva vida. Al costat de la meva estimada, de festa amb els meus amics, sopars de camins, mil esperances. No vaig trigar massa a adonar-me que no seria així, pocs dies després la meva estimada va deixar d’estar amb mi perquè jo ja no era el seu estimat. Ara em trobo amb un amic menys.

Totes aquestes voltes que li estic donant són trivialitats en aquest moment. L’únic cert és que en Dalmau ja no hi és i el que ens resta és esperar el trasllat del cos, un cos que ja no el conté a ell. I falta assimilar que ja no hi és, cosa que es fa difícil. 25 anys, la carrera recent acabada, totes les esperances per davant, un sol instant, la vida truncada.