words

Havíem de lliurar el projecte a les onze del matí. Estava clar que no podríem. El cap ha aconseguit una prorroga. Al final el podíem lliurar per la tarda. Ha trucat a una empresa de missatgeria i li han donat com a hora límit les set del vespre per recollir el paquet (no era suficient amb enviar la versió digital dels plànols sinó que els havíem d’imprimir). Així que el rellotge estava en marxa. No cal dir que el pobre missatger s’ha hagut d’esperar una bona estona mentre acabàvem. Però a dos quarts de vuit se l’hem lliurat. Temps suficient per arribar a Fontana on havia quedat amb na Pat, però no suficient per passar per casa i dutxar-me.

La mallorquina m’ha demanat a què havia quedat, especificant-me que no m’exigia explicacions sobre amb qui havia quedat. El cert és que no li he sabut que dir. Amb na Pat quedem per prendre algo i acabem sopant i sortint. Quaranta euros m’ha costat avui la broma... pot semblar no massa però jo encara tinc sou de becari!

Després de sopar ha vingut la companya de pis de na pat, la Lícia, i una amiga seva. Cal recordar que na Lícia no té desperdici. Hem fet un cubata i després cap a un pub. Tot sense moure’ns de Gràcia, i és que aquestes noies obliden que Barna és més que el seu barri.

Na Pat i jo hem retirat més d’hora car demà ella treballa i jo, tot i que m’han donat festa, he d’anar a buscar el resguard del títol a l’escola i col•legiar-me. Na Lícia i na Hellen han seguit la festa. Tenen marxa per un tub i demà no treballen. Na Pat m’acaba d’enviar un parell de sms dient-me que “és una pena que no lluiti pel que vull” i que “a vegades per l’orgull es perden moltes coses” i finalment que “les dones també tenen molt d’orgull i que de vegades val la pena lluitar pel que es vol”. Resulta sorprenent que encara tingui aquest concepte de mi... sobretot perquè ella sap de primera mà que recentment no he tingut cap problema en perdre totalment l’orgull per lluitar pel que jo volia. En aquesta lluita he perdut la dignitat, l’autoestima i tot el que es podia perdre. Admeto que no sóc valent per agafar el que desitjo, però sí que sóc capaç de deixar l’orgull de banda per lluitar pel que tinc i no vull perdre, tot i que a mi no em va servir de res. Tot i així ho tornaria a fer. I és que l’orgull, en el fons, no és més que una paraula.

Y nos dieron las diez y las once...

Tot just acabo d’arribar a casa després d’una jornada maratoniana de feina: de nou del matí a dos quarts de dotze de la nit amb una sola hora per dinar. Estic fet pols. El millor de tot? Demà en comptes d’entrar a les nou entraré a les vuit. Hem de lliurar el projecte pel matí i encara ens falta acabar-lo. Sort que el darrer ferrocarril passa a tres quarts de dotze de la nit perquè si sortís més tard encara hi seríem a la feina. Avui tocava pringar. Fins i tot el cap, que havia d’assistir a una inauguració amb la seva esposa i que després havien d’anar al teatre pel que feia mesos que tenien les entrades, ha decidit quedar-se al despatx i cancel•lar els plans. Aquí crec sincerament que s’ha excedit. La feina és important i el teu negoci propi encara més, però per sobre de tot està la vida personal. Hi ha vegades que s’ha de cedir en favor de la feina, però aquesta no crec que fos un d’aquests cops.

Potser m’he tornat un pel “calzonazos” però crec que hi ha certs moments en que cal apostar per la parella. Jo vaig centrar-me massa en la carrera i en acontentar tothom. Si venia de Paris per veure la xicota la meitat dels dies els passava a Tarragona per a que la meva família estès satisfeta. I quan havia de tornar cap a Barna per estar amb la xicota els pares em deien d’anar al poble, on no hi tenia cap interès d’anar, però que havia de cedir i acabar anant-hi sucumbint al xantatge emocional al que em sotmetien pares i germana. I això anava desgastant la relació i prou que m’ho deia la xicota. Però jo sempre volent-ho fer tot, vivint per a que tothom estigués satisfet i deixant sempre de banda el que jo desitjava. I el que jo desitjava era estar amb ella.

Dels errors se n’hauria d’aprendre però encara no ho he fet. Segueixo sacrificant desigs per fer el que la gent n’espera de mi. I, si ho penso, ja no sé què desitjo. Be, si, el meu desig immediat és dormir, descansar, agafar forces i demà tornar a pringar. Deixaré aquesta feina, crec que s’està esgotant el seu temps en la meva vida. El que no sé és si estic preparat per començar-ne una de nova. No tinc ganes d’aprendre i això afecta el meu rendiment i, en conseqüència, avorreixo el que faig. Potser hauria de viatjar aprofitant els estalvis que he acumulat. Marxar lluny i fluir durant un temps. Potser així podria tornar amb més forces.

Res, divagacions d’un noi cansat i amb son...

sense imatge perquè el blogspot no em deixa!

He decidit que ja n’hi havia prou. Eren dos quarts de tres i hauria d’haver estat a les dues en punt a Plaça Catalunya per un dinar. Però res, per variar la feina s’ha complicat, el projecte s’ha retardat i no em podia escapar per anar al dinar. Doncs no! Faig més hores que un rellotge darrerament i això no pot ser. He dit que a les quatre tornaria a estar al despatx i he marxat. Total, amb la meva predicció només perdria mitja hora de feina. Finalment ha estat una hora car he arribat a dos quarts de cinc. Però és igual. Ho tinc molt clar: a la feina s’ha de ser responsable, quan cal pringar es pringa, però no passarà per davant de la meva vida. Ahir em vaig quedar fins quarts de deu del vespre al despatx. Ja em va fotre perquè volia anar al gimnàs. Tocava Bodypump que em té viciadet i, a més, hi assisteix una noia que em motiva molt. Avui no ho he consentit: hi havia dinar amb companys que feia temps que no veia, un dels quals marxa aquest divendres cap a Escòcia.

La tarda a la feina i després cap a casa: feien el futbol. No havia vist cap partit sencer del mundial, el màxim que havia vist era mig partit de França. Avui hi havia la remota possibilitat que en Zidane es retirés i volia veure’l jugar per darrera vegada. No sóc un gran fan del futbol ni tendeixo a idolatrar a la gent, però en Zidane és l’excepció. Mai no havia gaudit tant del futbol fins que el vaig veure per primera vegada, senzillament és fantàstic. Afortunadament encara el podré veure almenys un partit més. Amb sort França serà campiona del món (és ser molt optimista però per somiar que no falti!)

Camí cap a casa quasi pateixo una fractura de fèmur. El metro ha frenat i una dona, més pendent de poder anar a seure a un lloc que acabava de quedar buit que no pas de mantenir-se dreta, ha perdut l’equilibri i ha caigut cap a mi. Jo ni l’he vista, estava pensant en les meves coses, però sí que l’he notat. Tot el pes del seu cos ha caigut sobre la meva cama. Afortunadament per ella jo estava en el lloc adequat i no ha arribat a perdre la verticalitat. Però l’instant que el seu pes, a través del seu cul, ha estat en contacte amb la meva cama, ha estat prou llarg i intens com perquè ara encara la noti adolorida. De fet ara el dolor comença a baixar cap al genoll... això si, ha recuperat l’equilibri i corre cap al seient. Ni m’ha demanat disculpes ni m’ha donat les gràcies. Però be, la dona tenia uns seixanta anys i una caiguda com la que hauria patit si no hagués estat per la intervenció de la meva cama, que no per ser involuntària deixa de tenir mèrit, ha evitat que es fes mal de debò. Suposo que sabent això em dono per satisfet, tot i que ella mai no ho arribi a valorar. Ara, com demà em faci mal la cama me’n recordaré d’ella!

En arribar a casa m’he trobat un company de pis veient el partit amb una noia. No m’hi he fixat i pensava que era la seva xicota. Però no era ella, era una amiga. Havien de venir uns amics del Karlus a veure el partit i ella ha sigut la primera en arribar. Em sonava molt vagament però no sé de que. De fet és de Tarragona així que és més que probable que ja la tingués vista. El fet és que estava, com es sol dir, “como un quesito”, i a sobre simpàtica i agradable... res, que he sentit una gran atracció per ella només presentar-nos. El destí acabava d’interferir en el meu favor? Una noia tan atractiva per mi apareguda per art de màgia a casa? Algun truc havia de tenir... quan ha anat un moment a mirar no se que li he dit al col•lega: “aquesta té maromo, oi?”, “clar que si” m’ha dit ell... puto destí, se n’ha tornat a riure de mi! Però be, des d’aquí li dic al destí que si vol pot tornar a interferir, aquest cop clarament en favor meu! que es torni soltera i vingui a per mi...

ens fem grans

Abans anar a l’Estartit volia dir festa grossa: sortir a tope després d’haver omplert generosament el dipòsit d’alcohol. I no només era per l’Empordà. Quan ens reuníem a Barcelona també era apoteòsic. Litres d’alcohol, festa i follia! A la memòria queden sopars com el de Can Torrades on en Curva va fer, per regalar-nos un record sonor que ens durarà tota la vida, l’eructe més potent i sorollós mai realitzat: el cambrer es va quedar petrificat. O sortir del Pipermint caient-nos a terra, un a sobre l’altre, fent una “muntanya” al bell mig del carrer... les carreteres de l’empordà, paisatges nocturns passant a tota velocitat amb el conductor de torn anant a tot gas. Jo, copilot acollonit, amb el cinturó ben cordat. Banys a piscines alienes de bon matí, no pas per matinar sinó per pernoctar...

Ara som més calmadets. Ni ens reunim tants ni fem tant de soroll. Sortim, això si, però a mig gas. El cubata a la mà però sense saltar ni fer l’animal. Tots tenen ja parella. Entre ells em sento a gust, molt més que a cap altre lloc probablement. Segueix sent el meu oasi. Però també m’hi sento estrany, frustrat. Tots tenen la seva parella, jo sóc l’únic solter. I em ve al cap el temor a ser un “solteron”. Mai m’havia preocupat massa, suposo que cal veure com tots els teus amics s’aparellen com per començar a sentir pressa. Un parell ja s’han comprat un pis. De fet Dissabte mateix m’ho comunicava en Bedor: aquesta setmana signarà el contracte del seu nou pis. Els començo a veure allunyar-se, corren massa i jo vaig massa poc a poc, si és que realment em moc. Tots tenen algun dels grans objectius complerts sinó tots. Qui no té pis té parella, qui no te parella té feina fixa, qui no té feina fixa té pis... també funciona amb combinacions dos a dos i amb les tres alhora. I se’ls veu feliços tal com estan.

Malgrat tot jo me n’alegro molt per ells. És un goig veure com els hi va be, cadascú a la seva manera. A en Frik se’l veu genial amb la xicota, en Curva ja fa temps que es va reconciliar amb la seva parella, estan molt be, comença a tenir respir a la seva feina... en Bedor te una feina que li agrada, que li dona temps per fer altres coses, ja fa un any que viu amb la xicota, ara es compra un pis...

Poc a poc començo a tenir els amics col•locats i feliços. El petit preu que he de pagar és sentir-me sol entre tanta parella, que les farres ja no tornin a ser el mateix... però què hi farem? És que ens fem grans...

le wekend

Sembla mentida com un cap de setmana pot donar per tants posts. No és tant per la quantitat de coses fetes sinó per la barreja de sentiments (nostàlgics, alegres, tristos, surrealistes... de tot) que he tingut. El dolent de no dur un processador de text inclòs al cervell fa que no pugui redactar el que sento just quan ho sento i desar-ho al disc dur. I explicar un sentiment quan ja no se’l té és complicat, cal tirar de memòria i aquesta sovint enganya.

Aquest cap de setmana l’he passat per l’Empordà, concretament a l’Estartit, l’oasi. I és que anar allà, menys alguna puntual excepció, és com viatjar a un altre món on el temps va a diferent velocitat i els problemes s’aparquen momentàniament. De totes formes allò del panta rei és ben cert. Tot flueix i res mai no resta constant. Sempre hi ha canvis, fins i tot en l’oasi.

Ara ja torno a ser a Barna. He aprofitat la tarda per fer neteja. Entre setmana no puc mai per la feina, i els caps de setmana sempre sóc a Tarragona. He posat dues rentadores, he netejat a fons l’habitació i el lavabo gran, i he fregat una mica el terra. Estic baldat. Avui hauré d’anar a dormir aviat.

El cap de setmana ha estat prou bé i hi ha hagut temps per tot, tot i que no prou temps per res. Celebració de Sant Joan amb sopar popular a la platja. Platja i torrar-se sota el sol, dinar a ca la nova llar de la mare d’en Frik, piscina al Panorama, partides a la play, una copa a un bar on solia anar l’estiu que vaig treballar a l’Estartit... retrobament amb un vell somni a qui ja havia oblidat, nova fascinació i somni reviscut tot i que no deixarà mai de ser una fantasia ben allunyada de la meva realitat. Un sms sorprenent amb un final no exempt de surrealisme provenint de la darrera persona de qui m’esperava un missatge. Arriba molts mesos tard i per demanar el que a mi no em va voler donar: ajuda. Ajut prestat, jo mai no denego quelcom tan bàsic.

Aquest wekend ha donat per forces posts o per un de molt llarg. Opto per la primera opció. Si no succeeix res d’extraordinari els propers posts seran per recordar el que ha succeït aquest cap de setmana, que no per poc interessant deixa de ser important per mi. I si succeeix quelcom d’especial... doncs l’actualitat mana! Però espero tenir uns dies tranquils, així que si hi ha algú que dirigeix el destí només vull demanar-li que o em lligo a una super xurri (amb perdó de na xurri, però és que l’expressió és massa dins del meu vocabulari i no trobo paraules per descriure tan correctament aquest concepte com les que utilitzo...) o em deixi tranquil. (super xurri siusplau!!!)

final?

El procès formal de creació del nou estatut sembla que ja ha finalitzat. Ara només manca la firma del Rei, escollit per la gràcia de Déu, que hom sap que està per sobre de la democràcia i aquestes coses rares que els humans ens hem inventat. Be, certament encara manca el recurs al constitucional que els PPeros de ben segur presentaran. Diuen que és el seu dret legítim. No ho discutiré però em sembla que són els menys indicats per parlar de legitimitat.

Es podria pensar que ja està, que ja toca descans, agradi o no l’estatut resultant. Però res més lluny de la realitat. Avui a la ràdio he sentit les bestieses que van dir ahir i avui a la Cope (perdó per ser tan redundant i posar bestiesa i Cope en una sola frase). Han arribat a acusar el procés de recompte de fraudulent i han dit que això és el normal a Catalunya, que el frau és la nostra manera de fer. Menció especial pel Losantos. No cal esperar-ne res de bo d’algú com ell però sempre aconsegueix remoure’m l’estómac. Ni falta que fa de reproduir les seves paraules (amb tot el respecte pel mot “paraula” que associat al que diu en Losantos resulta ofensiu per aquest vocable). D’aquest home només n’he après una cosa: l’ànima resideix al genoll. Perquè em resisteixo a pensar que algú pugui nàixer essent tan mesquí com ell, tan miserable. Prefereixo pensar que un fet tràgic o traumàtic, o una sèrie d’aquests, és el que converteix a una persona en l’element que és aquest locutor de la ràdio més contradictòria que conec. Per què és contradictòria? Perquè resulta que és la ràdio de l’església. I en comptes de donar un missatge de pau es dedica a promulgar l’odi més visceral per interès propi.

Avui, en una ràdio més decent, he sentit una tertuliana, amb la que no acostumo a estar d’acord, que ha dit quelcom que crec que és ben cert: la mentida és violència. I és totalment cert. Mentir és ser violent, perquè es menteix per produir mal en benefici propi. Em costa imaginar pitjor persona que en Losantos. No puc concebre algú més miserable i detestable que ell. Amb més capacitat per fer mal amb la bilis que surt de la seva boca. La seva manca de cor és absoluta. És cert que al llarg de la història podem trobar personatges que han fet més mal que ell. Però dubto que sigui una qüestió de més maldat. Em resisteixo a pensar que es pot ser encara més vil. No vull creure que la misèria humana és il•limitada. La gran diferència entre aquesta gent rau en el poder que hagin pogut ostentar.

L’estatut, per bé o per mal, ha estat aprovat per una àmplia majoria de la gent que ha votat. I les regles del joc són així. Que hauríem d’haver lluitat per quelcom més? Jo sóc el primer que ho crec. Que hi ha gent que té por que aquest text trenqui la unitat d’Espanya? Cadascú és ben lliure de tenir les seves pròpies pors. Però ha estat aprovat àmpliament per referèndum per la majoria dels catalans i catalanes. I no val a utilitzar l’abstenció com a eina de desgast perquè ningú no sap el que pensen els que s’han abstingut de votar, i posar-se en el cap dels demés sense conèixer-los és molt lleig. A partir d’aquí tothom que segueixi actuant com ho cregui convenient. Els que creiem que mereixíem quelcom més doncs seguirem donant la vara, els que creuen que el que s’ha aprovat és el més beneficiós doncs han de seguir defensant les seves idees, i els que estaven en contra d’iniciar tot aquest procés perquè consideraven que l’anterior estatut era suficient, doncs poden seguir discutint-ho pacíficament i raonable (que per cert, aquests darrers curiosament van estar en contra de l’anterior estatut i de la constitució, i ara són els únics que la defensen... ironies del destí). Però el que no es pot permetre és l’insult constant de certs medis. Això és el que em demostra cada dia que a Espanya la democràcia és un concepte que encara no està ben assimilat. Per això es solen confondre amb tanta alegria els significats dels drets com la llibertat d’expressió, trepitjant altres drets com el de la intimitat o el respecte. Un any a França, país de més de dos cents anys de democràcia, em va permetre veure què és un país on la democràcia és assumida per tothom, des del més progre al més fatxa. Tot i que també tinguin els seus problemes la gent té ben interioritzada la democràcia.

Com van dir els de la Dharma “la gent vol viure en pau i a quatre fills de puta no els hi dóna la gana!”

Al•lèrgia al... làtex ?!!!??!!!???

Les típiques proves de l’al•lèrgia: els gats, els àcars, els pins, els gossos, el làtex?¿? Si! Molt a sorpresa meva d’entre les proves per veure de quin peu vaig coix n’hi havia una sobre aquest material. El cert és que mai m’havia plantejat que es pogués ser al•lèrgic al làtex.

El primer que he desitjat és donar negatiu. Un positiu podria amargar la meva vida... però a l’instant se m’ha creuat un pensament pel cap. Seria una bona autojustificació o “consuelo de tontos” de la davallada que vam patir el dia que l’Esther va decidir finalitzar la seva relació amb la Yasmine. I és que la desaparició d’aquella miraculosa pastilla va propiciar el retorn de l’estrangulador, qui em mereix tots els respectes per la seva gran labor de prevenció de transmissió de malalties i embarassos no desitjats però que va aconseguir el que creia impossible: que jo mateix m’avorrís amb un acte tan saludable i, a priori, divertit com és el sexe. I clar, després de viure més d’un any sota la glòria de la yasmine tornar a la insensibilitat fa que les frustracions es succeeixin i s’hagi de sentir “doncs això és que no m’estimes” al que només es pot respondre “és que no noto res! només quelcom estrangulant-me allò!”.

Res, tristors del passat a part, la cosa m’ha fet plantejar certes qüestions. Què succeeix exactament quan s’és al•lèrgic al làtex? Està clar que res de dormir en llits d’aquest material, la qual cosa és fàcilment evitable car precisament aquest tipus de llits són els més cars. Però què li passaria a en Batman o a qualsevol altre superheroi si n’esdevingués al•lèrgic? Tenint en compte que els seus vestits estan fets d’això... buf! Haurien d’anar en pilotes o acceptar el mal a la seva imatge que provocaria gratar-se per tot arreu i sonar-se els mocs durant els actes heroics que protagonitzessin. Una altra professió que se’n pot veure greument afectada: la prostitució. Que pot fer una dona o un home que es dediqui a aquest ofici si és al•lèrgic?

És que avui en dia hi ha al•lèrgies a tot. Jo personalment en tinc una de molt desenvolupada: l’al•lèrgia a l’escola de camins. És posar-hi els peus i em venen tots els mals. Al làtex? Doncs resulta que no. No em puc agafar a aquesta justificació per les meves frustracions passades però almenys podré seguir fent ús dels productes del senyor Durex. Be, si es planteja l’ocasió, clar està, perquè a aquest ritme crec que em tornarà a crèixer la virginitat!

I aquest tipus de coses són les que fan pensar en com es vivia en el passat. Sovint pensem en si seriem capaços de tornar a viure com ho fèiem abans del mòbil. Però jo ara em pregunto: sabria viure sense els mètodes de prevenció actuals? Perquè clar, tothom ha sentit a parlar d’allò de la marxa enrera... però qui és el guapo que ho fa? Es perd tota la gràcia! Suposo que per això abans es tenia tants fills i ara no... Buf, totes les marques de l’al•lèrgia m’han marxat excepte les dels àcars que es resisteixen a fer-ho... és terrible! I quan es té tanta al•lèrgia als àcars com en tinc jo el primer que prohibeixen és treure la pols i fer net... un contrasentit, oi? Però be, són ordres del metge i jo compleixo!!!

... millor no em rellegeixo el post abans de publicar-lo no sigui que el censuri...

Un quart

Llum filtrant-se per la finestra. Poca, molt poca, però el suficient com per acabar aconseguint despertar-me. Un dinar familiar. Mil felicitacions. Que si projecte, que si aniversari. És l’onze de Juny i es suposa que és el meu dia. Difícil sentir-ho així. No em sento per celebracions. M’agrada celebrar les coses dels demés. No m’agrada fer-ho amb les meves. Refuso ser el centre d’atenció. És una situació incòmode. El meu nebot la gran excusa. Li encanta bufar espelmes. Li cedeixo l’honor. Els 25 anys ara són per ell, jo em quedo amb els seus dos i escaig...

Futbol. Una ciutat al voltant d’un equip. Poc aficionat al futbol, molt a l’esperit que l’envolta. Dos anys sense anar al camp després d’anys se ser-hi un assidu. La marxa a París ho va impedir. L’estat d’ànim d’aquest any va impedir de reenganxar-s’hi. Sempre a contracorrent. Al camp quan es perd, quan no hi ha ningú. A casa quan per fi es guanya, quan el camp és ple. Però Tarragona és una festa. Hi ha ganes de gaudir d’aquest moment. Per fi altra cop al camp però no al seient de sempre.

Molts sms de felicitacions. Un quart de segle. Alguns fan més il•lusió que altres. Una trucada, la que més il•lusió fa per inesperada tot i que molt desitjada. Les telecomunicacions juguen una mala passada. Poca cobertura. Conversació tallada, incompleta. Un feliç aniversari, que aquest any ens vagi millor a tots dos. Sona a un “que tinguem sort” cadascú pel seu camí. Camins que ja no es tornaran a trobar. Tot i així la seva veu reconforta. Encara té el poder d’alegrar el meu cor. Per fi un xic d’alegria en aquest dia. Suposadament el meu dia.

Partideta a la play amb en Xavilin. No cal abandonar les bones tradicions. Ell guanya les primeres. Jo guanyo les darreres. Cosa equilibrada. Avui era el meu dia.

flaixos

Sé molt be com estan les coses i com són, però una part de la meva ment es resisteix a admetre-ho i em segueix jugant males passades. Avui amb els col•legues hem fet un sopar per celebrar que ja he acabat la carrera i el meu aniversari. A mi no m’agrada massa celebrar coses meves però era una bona excusa per reunir-nos tots.

Després hem anat de copes i a diversos llocs per acabar al port, al back. Aquest és un lloc on na Pat sempre perd tots els punts que ha anat guanyant. Per això no m’agrada anar-hi amb ella tot i que en el fons em convé. És entrar i perdre-la de vista, apareixent esporàdicament com per a que poguem agrair-li la seva companyia, i després torna a desaparèixer. Em recorda la Pat de l’insti. Aquella que quan em va demanar per carta (molt a l’estil de les criaturades d’institut) o enviant-me missatgeres (estil que a la meva edat encara es porta) per sortir amb mi feia que em dolgués al cor dir que no pensant, per dins meu, que no era tan ximple de sortir amb algú tan perillosa com ella. Durant tot l’institut em va demanar per sortir diverses vegades, directament o indirecta, i totes les vegades va rebre un no, ja fos directament meu o per algú que es prenia la llibertat de respondre per mi, curiosament algú que volia sortir amb ella. Coses d’institut.

Na Pat ha canviat, la nostra amistat s’ha refermat, sobretot els darrers mesos, i no em sembla algú tan perillosa. Però és entrar al back i reaparèixer la vella Pat, aquella que no m’agradava. I ho sento però es torna un zero. Avui ho he vist molt clar, claríssim. Durant el sopar me la mirava i em semblava realment formosa. Certament té una mirada que costa resistir. I es refermava allò que sempre he pensat que na Pat i jo, tard o d’hora, en algun moment de la nostra vida, hem de coincidir i liar-nos. De fet sortint amb n’Esther l’únic que em sabia greu era saber que ja mai es compliria aquest pressentiment. Val a dir que tampoc m’importava massa perquè jo ja estava més que content tal com estava i ho preferia mil vegades. Però res, ara torna a ser zero, per no dir negatiu. I potser el meu pressentiment era erroni i caldria canviar-lo per un: passi el que passi, na Pat i jo estem condemnats a mai coincidir. I segurament és millor així.

Un altre tema. A Tarragona és impossible lligar, i quan es fa és involuntàriament, amb algú que pel que sigui no interessa, i a sobre que es pren el refús molt malament. Fa mesos ja em va succeir amb unes guiris que, en jo no voler res perquè m’acabava de deixar la xicota i no estava per ximpleries, em van dir que jo havia de ser gai. Avui només entrar al back el meu cosí i jo hem anat a demanar una copa. He vist que una noia em mirava d’aquella manera que hom sap que és més que una innocent mirada. Però no n’he fet massa cas. Estava a punt de demanar quan m’han estirat del braç i una noia s’ha fotut a ballar amb mi. Amb cara de circumstàncies li he somrigut, ens hem presentat i poc més. Ho sento però si no hi ha química doncs no n’hi ha, i amb una desconeguda no hi tinc pas cap compromís. De totes maneres sempre procuro ser correcte. Sembla que no el suficient perquè m’ha deixat anar un: “què antipàtic que ets”.

Sortir amb mon cosí és frustrant. Si bé és possible que només entrar en un lloc la cosa sigui més o menys equilibrada, inclinant-se fins i tot cap al meu cantó, la seva simpatia innata fa que al cap de breus instants es converteixi en centre d’atracció i jo em quedi en un tercer o quart pla. Si això li sumem que m’acabaven de dir antipàtic... buf, que baixa la moral!

Al back hi estaven unes amigues de ma germana. Una que sol agradar molt a la gent, na Lurd, na Victòria, i una altra noia a qui no coneixia. Certament després d’aquesta nit he de dir que em sumo al club de fans de na Lurd. Mai no li havia vist massa res però avui si. És curiós l’irracionals que són aquestes coses. Na Victòria segueix en la seva línia, atractiva però distant. Ma germana li ha dit a mon cosí que jo hauria de sortir amb na Victòria però que sóc massa soso i tallat i que res. No se, també ho podríem dir de na Victòria, que a mi sempre em fot zero de cas. No estic per fer massa cas a qui no me’n fa gens, la meva baixa autoestima no m’ho permet.

De tant en tant em fregava els ulls. L’amiga de la Victòria i la Lurd, la que no sé com es diu, no deixava de dir que jo devia estar molt cansat per aquests gests que feia. La veritat és que no era això. Era la meva ment que em jugava males passades. I és que de sobte, i sense venir a res, la meva ment ha creat la imatge d’una noia molt formosa venint cap a mi, dient-me que sent tot el que ha passat, i besant-me. Anava vestida com a la festa de la rentrée de Ponts, la segona vegada que em va venir a visitar a Paris. Aquella nit estava tan increïblement maca... va ser el dia que es van girar les tornes. Quan vam començar a sortir jo venia d’estar amb noies més maques físicament que ella, i físicament es podria dir que ella guanyava estant amb mi més que no jo estant amb ella. Poc a poc la meva percepció va anar canviant. Però aquella nit fou un canvi brutal. Vaig veure-la com la noia més formosa que mai havia tingut davant. La noia perfecta per mi. I la truita es va girar. Ella es va convertir en més del que jo podia desitjar, i em vaig començar a sentir realment afortunat d’estar amb una noia tan maca com ella. Suposo que aquell dia es va començar a acabar lo nostre, el dia en que ella va assolir el poder sobre mi i, per tant, va començar a perdre l’interès en ja tenir-ho tot fet. Li agraden els reptes i va aconseguir el seu. I ara encara em duren aquests flaixos que m’han començat al back. Imatges d’ella vestida i pentinada com aquella nit. Tan maca, tan increïblement formosa... no em fa el mal que em feia abans ni molt menys. Podré dormir igualment. Però segueix afectant-me. El meu cosí em diu que sempre m’afectarà, que això no es cura mai, sols que cada cop és menys intens. Hauré de viure amb això suposo. I de tant en tant seguirà tornant aquella figureta, els seus pantalons arrapats i baixos, deixant enlaire el seu ventre llis, amb el piercing al melic, la seva cintureta que em tornava boig, unes sines petites però fermes, maques i orgulloses, el seu cabell fosc i el seu somriure brillant. Un pensament dolorós que em recorda quan vaig ser feliç. I si, també recordo que ahir va ser cruel amb mi pel msn. Però va ser ahir. Avui és avui. I demà? Ja veurem... ara toca dormir.

Suposo que d’on no n’hi ha no en raja...

M’he connectat al msn i l’esther també n’estava. M’ha saludat i m’ha dit que ho sent per la mort del meu avi. S’ho va dir n’Irngid però ha estat molt ocupada amb la feina i els caps de setmana passen volant i clar, no m’ha pogut enviar ni un trist sms donant-me el condol. Jo encara tenia l’esperança que si no m’havia dit res és perquè no ho sabia, perquè potser l’Irngid no li havia comentat res. Però no. No li he pogut contestar gràcies pel seu “ho sento” perquè està clar que no ho sent. No sé si alguna vegada serà capaç de sentir alguna cosa cap algú que no sigui ella. El que si que sé és que mai no ha sentit res per mi i que està clar que no li importo en absolut. Però be, el problema és meu per no haver-ho sabut veure a temps.

Final de cicle

Avui, 7 de Juny del 2006, m’han fotut canya. He d’admetre que ho he vist negre i que fins i tot temia sentir les paraules NO APTE. Després del camí de roses que va ser la presentació de la tesina era d’esperar que el projecte no anés tan bé. M’han fet mil preguntes i mil crítiques. Moltes coses a millorar i massa mancances. He sortit de l’aula: el tribunal divagava.

Espera al passadís. La porta s’obre i surt el tribunal. Respiració continguda. Estava a punt de conèixer el veredicte. Un somriure, tres felicitacions, desigs d’exitosa vida laboral. Un 7,5.

No ha estat el 9 de la tesina. Ha estat un altre món de la mateixa manera que el projecte l’he fet i redactat en una situació molt diferent a la que em trobava amb la tesina. Quan la vaig fer estava a Paris amb el cor ple d’esperances, amb el que més volia esperant-me al llit, amb els ulls tancats, respirant suaument, adormida, reposant fins que jo decidís que ja era hora de deixar de redactar i de reposar per abraçar-nos i notar la seva escalfor, per a que ella reposés el seu cap en el meu pit, “estás blandito” em deia. El projecte ha estat més fosc. Ha estat una època de tristes nostàlgies. D’un retorn a una Barcelona que m’ha resultat gris. L’ample llit només l’ocupen llibres i roba escampada, esperant a que decideixi anar-me’n a dormir i els posi a sobre la cadira. La tesina es va impregnar de la meva felicitat, el projecte s’ha contaminat de la meva tristesa.

Però ja està, la tesina va acabar amb un cicle, el projecte amb un altre. I ara en toca un de nou. I des d’avui ja puc dir oficialment que sóc enginyer de camins!

Que tal?

Doncs no ho se. A aquesta pregunta tan simple no sé massa bé que respondre. Me l’acabo de trobar ara, tot just arribat de festa, i me l’ha formulat na Marty per allà les onze de la nit pel msn. Ja no està connectada i per tant no li puc respondre. Tampoc no ho hauria fet. No només perquè no sabria massa bé que dir-li sinó perquè no en tinc ganes.

Avui havíem de sortir. L’ambient era molt propici: ascens del Nàstic = Tarragona de festa! Però res de sopar, els col•legues avui volien fer-ho cadascú a caseta seva. Jo prefereixo no restar massa a casa, encara em fa por. Així que m’he apuntat a un sopar amb ma germana i les seves amigues de l’equip. Un ventall que abasta dels 17 als 28 anys.

Les telecomunicacions m’han jugat una mala passada. En comptes de fer com quan érem joves i dir “a la hora x quedem al lloc y” doncs hem fet el que el mòbil ens imposa: “quan acabi de sopar us faig un truc i em dieu on sou”. Quan he acabat els he trucat i res, no tenien cobertura. Se m’han acudit dos llocs on podien ser car destaquen per la seva manca de cobertura. Però aquests dos llocs es troben un a cada punta de la ciutat. He optat per enviar un sms explicant-los-hi la situació i que em truquessin quan rebessin l’sms. Evidentment l’han rebut quan han sortit del local i ja se n’anaven a dormir. Merda de telecomunicacions!

Com avui havia sortit sense cotxe i per tornar a casa és imprescindible i l’alternativa és gastar-se una pasta en taxi, doncs m’he quedat amb ma germana i les seves amigues. La veritat és que és una colla de grillades, i mirar-les és un espectacle. I d’entre elles destaquen tres noies: Na Victòria, que és maca i simpàtica, pijeta i bona noia, i a sobre de la que està sempre el seu ex qui la va deixar de cop però que sempre la controla. Una cosa estranya tipus “el perro del hortelano”. També hi ha la Clar. Ha estat curiós quan me l’han presentat perquè m’han dit: “et presentarém l’argentina que és molt maca”. Bé, és graciós perquè un dels meus mites, compartint lloc amb na Maria Gonzalez, és una noia argentina que estiuejava a l’Estartit i em tornava boig. I com que som així d’originals els meus col•legues i jo l’anomenàvem l’Argentina. Doncs aquesta altra argentina, na Clar, m’ha recordat a la mítica Argentina, na Julieta, en els ulls. I és que no havia vist uns ulls tan intensos, tan vitals i tan encisadors des de que vaig conèixer na Julieta. I finalment, l’altra noia de l’equip de ma germana que motiva és na Miam. Però aquesta em fa sentir francament malament perquè els seus 19 anys ja cauen lluny dels meus, d’aquí una setmana, 25 tacos! No és només per això pel que em fa sentir malament. El fet és que és físicament 100% atractiva per mi.

La meva ex em deia que era per qüestió de feromones que es va sentir instantàniament atreta per mi i que era quelcom inevitable. Jo no crec que siguin aquestes les que em fan sentir atret per na Miam. El fet és que difícilment les podria percebre entre tant de fum. No sé què en ella m’atrau, però em torna boig! Les corbes del seu cos m’atrauen irresistiblement. I el dilema és que no se si podria resistir-me a ella. Ara no hi hauria cap problema. És l’avantatge d’ésser solter: puc fer el que em roti. Però mai m’havia topat amb algú que m’atragués d’aquesta forma. Si jo encara estigués amb l’Esther aquesta noia m’atrauria igual? Em podria resistir a ella? M’agrada pensar que si encara estigués amb l’Esther aquesta noia hauria passat desapercebuda perquè seguiria tenint ulls només pel meu Esthel. Però seria així realment?

No se, menjades de coco d’altes hores de la matinada. Em consola saber que pel món encara hi ha noies que aconsegueixen atraurem d’aquesta manera, però em fa por pensar el poder que pot exercir aquesta atracció sobre mi. M’encoratja descobrir que hi ha tanta noia amb qui podria sortir però em frustra veure l’invisible que sóc per elles. Per això a la qüestió de na Marti no li podria donar resposta. No sé com estic perquè tinc tantes sensacions noves que estic desbordat. A més, prefereixo no veure’m amb ella durant una temporada.

Be, me’n vaig a dormir que ja fa estona que desvario. Massa alcohol i massa festa. Estic fet pols i el meu cap no dona per més.

embolics amb vi

Són les 2:00, acabo d’arribar a casa, encara vaig marejadet. Quan el taxi ha girat per deixar Aragó i entrar a Vilamarí m’he endut un gran ensurt: “que hi faig jo aquí?” De sobte no recordava que hi feia a Barna. Clar, tants dies sense passar per allà, i uns dies tan estranys i trasbalsats, per un moment, endinsat en els meus pensaments i remordiments, he perdut la noció de l’espai.

A Barcelona hi he vingut aquest matí. Tocava treballar després de dos dies de mals de caps. La feina ha estat rutinària. Tothom donant-me el condol sense saber massa be que dir. Però és ben normal, en aquestes situacions que es pot dir? Realment res, però sempre s’agraeix la intenció.

Dinant m’he tacat la samarreta. El problema? És blanca, al vespre havia quedat i no tenia intenció de passar per casa. Al lavabo del despatx he fregat amb aigua i sabó fins poder-ho dissimular. Però res, el meu jo obsessiu em deia que encara es notava així que he decidit marxar amb temps per poder-me canviar i, de pas, agafar una mica d’abric, que avui feia fred i jo només duia màniga curta. Tot just sortir del despatx m’ha trucat en Nando que avui estava a Barna. Així que he anat a Catalunya on es trobava ell i hem voltat i conversat, bavejant (ho he d’admetre) per la quantitat de dones formoses pertanyent a un món aliè al nostre que es passejaven pel centre exercint de compradores compulsives. A les vuit ha marxat i jo he enfilat Gràcia: havia quedat amb na Pat.

Hem fet un té al cantó de casa seva. La veritat és que per allà hi ha de tot. En acabat l’acompanyava cap a casa quan m’ha dit d’anar a sopar. El meu estómac feia temps que m’ho demanava així que he acceptat de bon grat. Hem demanat els plats i per beure aigua. Ella ha dit que millor vi i que així podríem anar a prendre algo. Hem canviat l’aigua per una ampolla de vi (encara la noto al cap) i un cigaló de postre. Durant el sopar hem conversat del passat, del pressent, dels nostres traumes, de tot en general. Tot sempre amanit de bones rialles. Després hem anat a un bar que sempre està a tope i avui estava buit. Ens hem fotut un cubata (que també tinc rondant pel meu cap, pobret). Allí hem repassat alguns rotllos passats. Hem entrat en la era institut: la odio! Em té ben frustrat perquè em recorda com n’era de pringat. Prefereixo la universitat de totes totes, almenys Barcelona a Tarragona. Però be, així hom sempre se n’acaba assabentant d’algun rotllete d’institut que desconeixia.

L’he acompanyada fins al seu carrer, ens hem acomiadat i ella ha enfilat fins casa seva. Jo, com que sóc una mica paranoic, m’he esperat fins que he vist des de la llunyania que entrava sana i estalvia a casa seva. Quan acompanyo algú a casa seva sempre ho faig, em sento millor i més tranquil. Potser degut a un fals sentit d’invulnerabilitat que em fa pensar que a mi no em pot passar mai res i que, per tant, estar plantat enmig d’un carrer fosc a la matinada, amb el meu ipod a la mà, no suposa cap perill. He agafat un taxi i cap a casa. Però no tranquil, ho he d’admetre. Avui n’he tingut tantes ganes d’ella... però he d’admetre el que m’ha frenat: la por. I és que un: “que coño haces?” em fa cagar a les calces! De fet ella ara presumeix d’estar molt be tota sola i que es sent genial així. Per tant seria un pèl suïcida.

Però no només passa això. Abans d’ahir vaig quedar amb na Marty. Només pujar al cotxe amb el cabell solt em va encisar. I el seu escot generós, mostrant part de les seves voluminoses sines, em va tornar “locu”. I és que per na Marty normalment no sento res, però de tant en tant sento una atracció irrefrenable que em torna boig. Però amb ella s’ajunten dos dels tabús més grans que tinc: és amiga i, pitjor encara, té xicot. Que be, hom sap que és un cabrit que se n’aprofita d’ella, però de totes formes és quelcom que ella ha de veure soleta i jo no sóc ningú per posar-m’hi. De totes maneres deixaré de veure-la, em crea conflictes morals massa insuportables per mi. I és que la vaig desitjar molt.

I avui he desitjat molt na Pat. Però na pat no és tant un tema físic com na Marty. Na Pat és més de congeniar tot i que tothom la considera una tia bona. Però tampoc n’estic segur. I és que no pot ser que un dia em torni locu per una i al cap de dos dies ho faci per l’altra. I pel mig hi ha el pitjor, que mentre no les tinc davant no penso ni en l’una ni en l’altra, només amb l’Esther.

Em sento bloquejat emocionalment. Ni la mort d’en Dalmau ni la del meu avi m’han afectat tant com ho haurien fet en altres temps. En cap dels dos funerals vaig vessar una sola llàgrima quan jo n’era un professional en aquesta mena d’esdeveniments. I he tingut una facilitat esgarrifosa de no pensar en el tema i de fer-ho en trivialitats. Sé que no sóc conscient de que el meu avi és mort, sé que encara no entenc que no el tornaré a veure. Però em conformo en no pensar-hi. Això m’evita de sentir molt dolor, però això mateix em fa sentir molt malament, molt miserable i mala persona.

I em pregunto a mi mateix si aquesta fogositat vers na Marty i na Pat és real o només és una manera de donar sortida a tant sentiment reprimit. Estic fet un embolic i no em reconec a mi mateix. No se el que vull perquè normalment no vull res. I quan ho vull, quan ho tinc davant, no tinc el valor suficient d’allargar el braç i agafar-ho. Crec que no tornaré a veure ni na Marty ni na Pat en molt de temps. Qualsevol dia podria fer una ximpleria i enviar en orris la seva amistat. Primer m’he de retrobar una mica a mi mateix. I és que aquest curs ha caigut a sobre de mi massa informació que s’ha anat acumulant a sobre la taula sense poder-la assimilar.

Ara, en arribar a casa, he vist que l’inga, l’amiga de l’Esther, té al nick del msn un missatge dient que aquesta nit va a l’otto zutz a la festa de “sex and de city” (Sexo en Nueva York), sèrie de capçalera per ella cosa que suposo que l’ha dut a deixar per un any la Química de l’IQS per fer Relacions Públiques. Dimarts, quan anava cap a l’estació de Passeig de Gràcia per agafar el tren cap a Tarragona, me la vaig trobar. Primer cop en més de 8 mesos que la veia. Ella anava amb una de les seves noves amigues que tan poca gràcia li fan a l’Eshter. Em va demanar què hi feia allà. Jo li vaig dir que el meu avi acabava de morir i me n’anava a Tarragona. Em va donar el condol. Vam tenir una conversació molt cordial. He d’admetre que va estar prou agradable i que físicament està molt millorada. A través d’ella de ben segur que l’Esther ja sap això del meu avi. No m’ha trucat, ni tan sols m’ha enviat un sms. Així és la vida suposo.

Massa coses, massa decepcions, un any massa dur, un any massa trist. M’han deixat, he enterrat un col•lega de la meva edat, he enterrat el meu avi. Tinc ganes que això s’acabi, tinc ganes de positivisme, vull defensar el projecte. I ara... ara vull anar a dormir que demà curro!