M’emprenya que els plans fallin

A l’anníbal li encantava quan els plans sortien be, i a qui no? A mi, per sobre d’això, m’emprenya que els plans fallin, sobretot quan s’ha denegat les alternatives. I és que al final hauré de fer allò que m’agrada tan poc però que veig que s’estila tant entre la gent: quedar amb dos o tres alhora i, arribat al moment, anar a la cita amb qui no l’hagi cancel•lada i, en cas que l’altre no l’hagi cancel•lat, anul•lar-la jo mateix. Em toca la moral, la veritat, quedar d’una manera i que qualsevol imprevist, en el millor dels casos, o previst posposat per haver vist massa la tele, passi per davant de mi. Sobretot quan jo, ruc de mi, he deixat passar un altre pla perquè prèviament m’havia compromès amb qui, a darrera hora, em deixarà plantat. I al final em quedo jo a casa, davant l’ordinador, escrivint aquest post per pura frustració i sabent que, quan em tornin a trucar tornaré a somriure i a acceptar de quedar, a refusar les opcions que se m’ofereixin després (perquè els plans venen tots de cop, el mateix dia, i després igual et passes una setmana sense pla, llei de Murphy) només pel fet d’haver arribat amb posterioritat, i si hi ha sort acabaré fent la birra i si no n’hi ha doncs a mirar el sostre.

I blogger no em deixa penjar la imatge. No, si quan les coses fallen...

Il•lusions trencades

En Cyril s’ha llevat de bon matí. S’ha dutxat i afaitat. Les males notícies no l’han deixat dormir. El seu pare ha patit un vessament cerebral i resta en coma. El seu estat és crític. Segurament no se’n sortirà. Les hores corren en contra de’n Cyril, Paris ara li sembla molt llunyana. Agafa la maleta i surt de casa. En agafar el bus ensopega amb una noia, la Carme, li demana disculpes amb el seu marcat accent francès i s’asseu. La Carme ni se n’ha adonat de la trepitjada, està massa emocionada perquè se’n va a veure el seu estimat a Itàlia. De fet han viscut junts tot l’any però ell ja fa un mes que ha marxat per passar l’estiu a casa de la seva família, a Pescara. Aquestes setmanes sense ell se li han fet llargues i feixugues a na Carme però ja està, en poques hores ja el tornarà a veure.

El bus s’atura en un semàfor. En Lluc aprofita per creuar. No va massa sobrat de temps i encara ha d’acomiadar-se de la xicota que no el podrà acompanyar. Porta un any i escaig entrenant-se durament per aquesta competició i, tot i saber que no hi té massa a fer, està impacient per participar-hi i complir així el seu somni de la infantesa. Ara recorda totes les hores de solitud corrent, nedant, fent bicicleta... però tot li sembla banal i de ben segur haurà valgut la pena. Ja es al bloc de pisos on viu la seva companya. Puja a l’ascensor amb un home de mitjana edat suat sota el seu traju i corbata. Se’l veu estressat però, tot i així, té un petit somriure a la cara. I és que en Pedro acaba de sortir de la feina i ja està a pocs segons d’entrar a la seva llar on hi ha la seva bella muller i els petitons que l’esperen. Porten dies preparant les maletes per no oblidar-se res. Van escassos de diners, la hipoteca és dura, però tenien aquesta il•lusió. L’any passat no van poder-se escapar ni tan sols un cap de setmana, i l’anterior només van poder anar cinc dies al poble. Els hi tenien promès als petits aquest viatge i ara l’home, tot i l’estrès de la feina, no pot dissimular el somriure de la satisfacció de poder gaudir d’aquests dies amb el seus després de tant i tant de temps de dur treball.

Carreguen el cotxe i marxen. Un taxi s’atura davant per recollir una clienta. És una senyora d’uns cinquanta anys llargs que s’acomiada de la seva filla. L’ha vinguda a veure aquesta setmana car feia temps que no es veien. Ara, però, ja te ganes de tornar a la tranquil•litat de la seva illa on el ritme no és tan frenètic com a aquesta ciutat. Té ganes d’estar amb el seu espòs i de veure els seus altres fills. La filla sent tristor en veure com marxa la mare, però alhora es sent alleugerida en saber que recuperarà la seva autonomia, podrà tornar a fer el que vulgui sense haver de donar explicacions i portar-se el seu ligue a casa.

Totes aquestes històries, tan diferents entre sí, tenen un punt en comú: es veuran frustrades. I és que en arribar a l’aeroport tots es trobaran amb la decepció de la cancel•lació dels vols. Una maleïda vaga organitzada per una gent incapaç d’entendre els drames personals de totes i cadascuna de les persones que es veuran afectades. Els vaguistes tenen un objectiu: fer-se sentir. I saben clarament que com a més gent afectin més rebombori faran. Aconseguir els seus objectius és el primordial, poc importa que a qui hagin de trepitjar que dur-ho a terme siguin persone inocents. El seu món són ells, no els demés.

En Cyril, però, quan arribi a París el seu pare ja serà mort. Segurament no l’hauria sentit, però volia estar al seu cantó en aquests darrers instants per poder-li dir el molt que l’estima. La Carme no podrà veure el seu estimat. Restarà a l’aeroport hores i hores sense saber que fer, desorientada. Finalment ho haurà de deixar estar, les distàncies són massa dures. En Lluc no podrà complir el seu somni de joventut. Es fa gran i cada cop és més dur entrenar car les responsabilitats augmenten. Ell sabia que aquest era l’any, aprofitant que havia de lliurar el projecte i treballava només a mitja jornada podia entrenar sovint. El seu somni s’envairà entre cues i cues de reclamacions. En Pedro no podrà mirar als ulls plorosos dels seus petitons quan els hi digui que no pot ser, que aquest any tampoc tindran el viatge. A ell se li ompliran els ulls de llàgrimes en pensar en tot l’esforç, en totes les il•lusions, en tots els diners que havien pagat i que ara perdran, diners que no els hi sobren sinó que els hi falten. Havia demanat un avanç a la feina, la seva dona no ho sap. Ella s’havia venut les joies que li havia deixat l’àvia sense que en dir-li res a en Pedro. Tots aquells diners s’hauran esfumat igual que les il•lusions i hauran de tornar al dur dia a dia un altre cop més. La senyora no podrà tornar a l’illa. Haurà d’esperar un parell de dies per poder-hi anar en vaixell. Massa tard perquè no podrà veure el seu fill que marxa demà passat, de bon matí, al Canadà on hi estarà almenys tot un any. Podrà quedar-se amb la seva filla, això si, però li sap greu, sap que la seva presència està impedint el desenvolupament d’una aventura.

No obstant, tot això als vaguistes els hi rellisca. Ells han gaudit molt de temps de molts privilegis que els demés no tenen. I ara que temen poder-los perdre i tenir unes condicions laborals igual de cutres que la resta dels ciutadans, munten en còlera. I és que si ells s’han de sentir desgraciats almenys han de fer sentir-se desgraciats als que els envolten per estar, així, acompanyats. Ja es sap, mal de muchos consuelo de tontos.

This is the end...

Estic davant dels meus darrers instants a Barcelona. Mai es sap i potser d’aquí no res hi torno a ser, Barcelona és un imant i si s’hi està massa a prop et pot acabar xuclant. Però, en principi, la meva vida a la Ciutat Comtal ha finalitzat. Fa set anys que hi vaig desembarcar amb el cor ple d’esperances, amb mil i una il•lusions i somnis a realitzar. Han passat tantes coses que costa de recordar. Set anys per mi són tants que el record dels inicis és com el record de la infància. Hi ha hagut prou temps com per viure diferents èpoques. Cadascuna ha tingut els seus més i els seus menys.

Jo, sense cap mena de dubte, em quedo amb Quart de Camins.

Quin any més maco. Venia d’un estiu genial, d’un viatge per Andalusia de desfàs. Em sentia pletoric. Per fi a quart, una inflexió en la corba de dificultat, assignatures més agradables d’estudiar. En Frik i jo sortint cada Dijous a sac. De tant en tant reclutàvem algú més, però ell i jo sempre hi érem, fixes, abonats a la festa fos on fos. Cal dir-ho també que estava en ratxa amb les noies, la millor ratxa que mai hagi tingut. Era un no parar de pillar. Vaig conèixer l’Esther. Em van concedir la plaça per anar a l’Ecole des Ponts a Paris. Primer any sencer sense tenir un atac de migranya, la meva gran enemiga. Sortides fugaces per veure’m amb l’Esther a qui, fins bastant més endavant, mantindria en secret. M’encantava l’emoció de la clandestinitat, em fascinava ella.

Aquest darrer any ha estat un fracàs. És com el típic darrer any dels grans futbolistes en que no fan res i la gent se n’adona que ho hauria d’haver deixat molt abans. Ha estat com el cop de cap d’en Zidane. Una ferida al cor de pensar que el record podria haver estat tan genial però ha quedat un xic aigualit. Hauria d’haver entès que marxar a Paris volia dir l’adéu a la meva antiga Barcelona. I ara, per acabar-ho de culminar, he estat la darrera setmana malalt. Porto dos dies amb forts mareigs, avui molt més que ahir. Una trista manera d’acomiadar-me de Barcelona. He volgut anar a donar la darrera volta pel centre però me n’he hagut de tornar. Em marejo molt.

I si, Barcelona s’acaba. Portava tant de temps esperant aquest moment que no em vaig parar a pensar si realment ho volia. És l’adéu definitiu a la meva vida d’estudiant. I ara em fa por i sento una gran tristor. Començo a adonar-me del molt que m’estimo aquesta ciutat. Potser és la tristor de saber que això és el meu adéu voluntari a l’Esther. Marxant sóc jo qui, per fi, deixa enrera l’esperança. És la pena que sento en deixar la meva vida de compartir pis, aquest pis en que tants anys hi he estat i on tants companys he tingut. Em sap greu saber que ja no tornaré a sortir cap dijous més de festes universitàries amb en Frik. I si, em fastigueja molt marxar de Barcelona ara que he conegut la mallorquina. Ens ho hauríem pogut passar molt be. És la tragèdia de la meva vida: sempre conec les persones interessants just quan he de marxar del lloc.

Però la maleta ja està feta. En breus instants ja estaré camí de Tarragona. Ja han passat 7 anys i torno cap a casa. Com van cantar els The Doors: this is the end...

Powered by Castpost

kahiki sin kiki

Jo sóc gafe, està clar. He quedat amb la mallorquina de l’altre dia, la de la festa de la Pat. L’he duta al Kahiki, mític lloc on portar ligues, almenys per mi. Diguem que l’ambient és prou propici. Em venia de gust, ara que Barna s’acaba, d’anar-hi un darrer cop.

Ho he d’admetre: aquesta noia em fot a cent! En aquest aspecte té un poder sobre mi amb el que encara no m’havia trobat mai. Pel que diu a ella li passa el mateix. Seran les feromones? Buf, mai no m’havia passat tan exagerat! Diguem que em torna locu!

Després d’una bona estona de xerrera ens hem liat. Amb aquesta noia és començar i no voler parar. Ja em veia jo de camí a casa quan m’ha dit que no podia ser. La seva mare ha vingut de Mallorca per veure-la i no podia fer tard. AAAAHHHHHH!!!! Horror!!! L’altre dia si que va venir a casa amb mi però com estava en aquell període en que segons ausonia cal sentir-se orgullosa de ser dona doncs vam fer cosetes però ens vam quedar amb les ganes. Després si, dormir junts i més coses, però amb les ganes! No em queixo, m’ho vaig passar molt be. Però avui ja ha estat tortura. En tenia tantes ganes d’ella que quasi semblava necessitat. Amb la tia amb qui vaig estar enrotllat durant dos mesos de qui, per cert, en fa tres que no en se res, algun dia hauré d’esbrinar perquè les dones tenen tanta facilitat en això de tallar comunicacions amb mi, la cosa no acabava d’anar. No sentia realment necessitat d’ella ni una veritable atracció. Amb l’Esther, quan vaig començar, tampoc ho sentia. De fet recordo que era un fet que em turmentava, al llit no em motivava prou . Ella deia que si, que amb mi era genial, però jo tenia la mosca sota el nas amb el tema. Parlant estrictament del tema sensitiu no estava a l’alçada de les anteriors relacions que havia mantingut. Amb el temps va sorgir aquella cosa que li en diuen amor i tot l’altre va passar a un segon terme ja que quan aquest sentiment entra en joc tot canvia.

Però aquesta mallorquina em torna boig! És totalment físic, és cert, però és el que hi ha. Total, després d’una relació basada principalment en l’emotiu i que va acabar tan malament ja que les emocions es basaven, malauradament per mi, en miratges i no en realitat, ja toca físic pur i dur. Només aquesta atracció irracional que no respon a res lògic. Be, ho he d’admetre, la noia està com un quesito, el seu accent mallorquí em dona morbillo, té uns ulls encantadors i és més gran que jo (be, tres anys que en absolut semblen poc però en relatiu són un 12% més que la meva edat!) i té un toc freak que m’acaba de fer gràcia (la seva bici és per fotografiar-la). Arribats al cantó de casa meva ens ha costat, si fa no fa, vint minuts acomiadar-nos. Si, si, que en tenia moltes ganes em deia, i prou que ho semblava, però res, la vida és així, cadascú a casa seva a lamentar-se. Que quan pugi un dia a Barna la truqui. Aiisss, em venen ganes de plorar...

Em pensava que somiaria amb ella ara que m’he quedat amb les ganes de tastar-la però no. Crec que no somiaré amb ella. Somiaré amb sa mare i el puto dia que va decidir venir-la a veure aquesta setmana precisament! Joer! És que ja és mala sort! I al pis alegria, que un compi s’ha tornat a liar amb la seva ex qui l’havia deixat fa un any. Està clar, aquí totes les ex se’n penedeixen d’haver deixat al xicot i li demanen de tornar excepte a mi! Cagon tot! És que sóc gafe! Però ara me la refot l’ex, a mi el que no em deixarà dormir és la mallorquina!

PS: no confondre aquesta mallorquina amb la de la feina! Mateixa illa, diferentes persones! Aaaahhh! I a tot això m’he oblidat de prendre’m l’antibiòtic! Faig dues hores tard... quin desastre!

Post 200!

Et voilà! anava a penjar un post quan he vist que anava a ser el 200. Així que he decidit fer abans aquest post per celebrar que ja he penjat 200 posts! tenint en compte els rotllos que escric ja podria omplir una enciclopèdia!

Ai Tura...

Quan un cotxe s’emporta una motocicleta pel davant es parla per TV3 d’un cotxe que ha atropellat mortalment a un motorista. Però si aquest cotxe és una furgoneta dels Mossos aleshores el que es diu, per aquesta mateixa cadena, és que la moto va xocar amb la furgoneta i aquest xoc li va causar la mort al motorista. Meravelles de la (des)informació.

Si un cotxe està involucrat en un accident mortal aleshores surt la Tura i parla de l’excés de velocitat del vehicle en qüestió i, per tant, de l’inevitable final. Si el vehicle en qüestió és una furgoneta dels Mossos doncs resulta que del que parla és que el furgó duia les llums d’emergència.

Clar, si en comptes de parlar tant de velocitats i, per tant, justificar el desplegament de radars per la xarxa de carreteres que, per cert, donen una pasta en base de multes que esgarrifa, parléssim de les imprudències doncs, potser, la gent pararia més compte. I és que es parla sovint que tal cotxe accidentat anava amb excés de velocitat deixant, a l’aire, l’impressió que aquest excés ha estat la causa única de l’exces de velocitat. Però no cal anar a 100 km/h per matar algú. Només cal anar a 50, velocitat perfectament legal, i estar mirant les cuixes d’aquella rossa tan formosa que espera al semàfor, buscant el CD del Camilo Sexto que ens va regalar la sogra, parlar amb el copilot obviant el fet que per parlar amb algú no cal anar gesticulant amb les mans ni mirar-lo als ulls o, senzillament, pensar en les musaranyes. Si mentre es fa una d’aquestes ximpleries, perfectament legítimes si es va a peu però totalment egoistes si es fa conduint, algú creua pel nostre davant doncs PAM! Ja l’hem feta bona!

Els radars de velocitat donen molts diners sense massa molèsties. No cal ni tan sols enviar-hi un efectiu. Fa la foto i au! Els controls d’alcoholèmia, al meu entendre infinitament més necessaris que els anteriors, també donen pasta, però com cal enviar-hi agents i fer un control, entre anàlisi, contraanàlisi i tota la pesca, la cosa s’allarga una hora. Si es fa números ja no surt tan rentable com els radars. Per això n’hi ha menys i, per cert, mai no estan a la sortida de les zones de marxa o restaurants, solen estar enmig d’una nacional d’on ningú no se n’escapa però que per arribar-hi algú alcoholitzat ha tingut 5 o 6 km per mostrar, al volant, el seu estat etílic. Massa preventiu no sembla tot i que sí que sembla rentable. I és que si poses una patrulla que faci controls a la sortida de la disco, abans que els conductors agafin el cotxe, doncs pot tenir una funció molt preventiva però, és clar, gens econòmica car el conductor encara no ha agafat el cotxe i no se'l pot multar.

Però be, la Tura segueix parlant de radars i tolerància zero cap als conductors que excedeixen la velocitat límit. Per cert, de ciutadà a consellera de la generalitat, d’enginyer de camins a qui li han ensenyat com calcular les carreteres a metgessa, les nostres autopistes poden absorbir velocitats més altes, que per això han estat calculades. Altra cosa és que les arques de la generalitat puguin prescindir dels diners de les multes. I la meva qüestió és: un mosso no és un conductor? La imprudència d’un mosso no és la mateixa que la d’un ciutadà de peu? Pel que es veu al motorista l’han matat i això que el conductor era un mosso. I és que si li donéssim més importància a les imprudències potser el mosso, per molt que dugués les llums d’emergència enceses, hauria mirat a banda i banda abans de saltar-se un semàfor en vermell, potser hauria vist que el motorista no se n’havia adonat de la presència dels mossos, potser hauria frenat a temps, i potser aqeust hauria arribat a casa de peu i no en una caixa. Avui, però, a TV3 han parlat d’un motorista que va xocar contra un furgó dels mossos.

suor

No havia suat mai tant en la meva vida. Si a la calor d’aquests dies li afegim l’estar malalt, o si a l’estar malalt li afegim la calor d’avui, el que obtenim és un bellosoli xop d’amunt avall. Quina angúnia! I jo que odio suar! Recordo, tampoc no fa massa, una suada similar. Fou fa un any a ca l’ex. Però les circumstàncies eren prou diferents. Feia calor, la porta tancada i la persiana baixada. L’habitació no transpirava per enlloc i fèiem l’amor. La temperatura no deixava de pujar i, evidentment, no deixàvem de moure’ns. Vam arribar a suar tant i tant que no només els nostres ventres feien ventosa sinó que en van deixar de fer perquè hi havia massa líquid entre els dos cossos. Però aquella suor era agradable, feia una olor bona, era fins a cert punt excitant veure com la parella no deixava de suar. No com la d’ara, que és suor de malalt i fa pudor. No m’agrada suar i no m’agrada estar malalt!

CAP

Finalment ja sóc a casa després de dues hores i mitja (sense exagerar, he entrat a les 10 i he sortit a les 12:30) al CAP. Està be perquè per comprovar que no fes “cuento” i saturés l’àgil sistema sanitari, m’han fet passar primer per una consulta d’una infermera qui havia de determinar si mereixia l’atenció d’una metge. Per ésser atès per la infermera he hagut d’esperar una hora a la sala d’espera. I no, no hi havia 100 persones ni molt menys. Pel que sembla al CAP de Manso estan fen assaigs de l’atenció al pacient no dels 5 minuts que exigeixen la major part dels metges sinó d’un quart d’hora que s’hi estava cadascun allà dins! Quatre pacients en una hora! Quan he entrat jo la curiositat m’ha pogut i he cronometrat: 4 minuts i mig. Els joves no mereixem tanta atenció.

He superat la prova i m’han admès a la consulta de la metge: un gran honor. Per entrar he estat una hora i dos quarts a la sala d’espera ja que davant meu han passat tots els que han arribat abans que jo sortís de la consulta de la infermera però una hora més tard que jo arribés al CAP. El sistema funciona. La metge m’ha atès com si fos un “cuentista”. Pel que es veu no se’n refia del criteri de la infermera. Clar, de fet sóc un jove de 25 anys que, davant l’alternativa d’anar a treballar i guanyar diners, o anar a la platja i fotre el gos, és normal que prefereixi, per gust, passar-me el matí al CAP. No se, el fet que jo fos l’únic jove en una sala replena de gent de la tercera edat li hauria pogut donar alguna indicació. Però be, no tothom està capacitat per la deducció.

Total, que després de moltes preguntes a desgana s’ha dignat a mirar-me la gola. Et voilà! Les seves paraules, si fa no fa, han estat: “Coi! Si tens la gola plena de plaques de pus!!!” Per fi! Per fi se n’ha adonat que no feia cuento! Després m’ha preguntat si n’havia tingut alguna altra vegada de plaques de pus a la gola... el cert és que la pregunta m’ha desconcertat. Es referia a la darrera setmana, mes o any? Perquè a veure, tinc 25 anys, EVIDENTMENT que n’he tingut d’altres vegades! Cada any potser no, però com a molt cada dos anys segur! Però això m’ha fet preguntar-me una cosa: és que l’altra gent no en té? Res, que m’ha advertit que tindré febre un parell de dies i m’ha donat uns antibiòtics, cosa que s’agraeix perquè darrerament em tocaven metges “omeòpates” que en veure la pus em receptaven aspirina! I per una aspirina cal anar al metge? Clar, al cap de dos dies d’anar a pitjor tornava a anar al metge, em mirava i em preguntava: “qui ha estat el ximple que t’ha donat una aspirina per això? Té antibiòtics”. I és que els metges tenen tant el xip de que els pacients exageren que de vegades ja no saben veure la realitat davant dels seus ulls. I després, això sí, són els primers que s’automediquen fins el cul.

La sala d’espera és un capítol a part: espectacular. El meravellós cartell de “Silenci” que ha restat en els centres mèdics des d’abans que jo naixés sembla que ha perdut el seu sentit. I mira que va acompanyat d’una icona molt il•lustradora del que vol dir! Però res, m’imagino que en llegir “silenci” es deuen pensar que és un anunci d’un programa del Canal 33. La gent no silencia el mòbil i ens delecta amb les seves melodies per, posteriorment, parlar sense cap mena de vergonya a veu ben alta. La gent xerrant els uns amb els altres sense controlar el volum... un desastre! I on és l’educació? Podríem dir que és el jovent d’avui en dia que puja que fa por, però l’únic jove era jo. Res, que s’ha perdut el respecte.

Low battery

No se ben bé què em passa però tot just ara em llitaré. Tinc la bateria esgotada i no puc més. Al cap de l’estona de dinar m’he anat apagant i amb prou feines he arribat a casa. Tenia l’enenrgia pel terra. Volia anar al gimnàs a fer el darrer Bodypump que hi podria haver fet amb el monitor de sempre però no m’he vist capaç. Estic xof. Tinc una mica de mal de gola i la xafamenta és general, amb el cap pesat. Què trist fotre’s malalt amb la calor que fa! Espero demà estar recuperat.

Pel que sembla al blogger també li falla la bateria, no em deixa pujar la imatge. Serà que hi ha passa?

el ciclista nocturn

La ressaca que m’ocupa és la resulta, més aviat el preu a pagar, pels excessos d’ahir nit. Festa a una terrassa, el millor lloc per burlar la calor. La fresca corria i la temperatura era agradable. Clar, el sol ja feia estona que s’havia amagat. Les amfitriones, na Pat i na Lícia, ho tenien tot preparat. Converses sota el signe del vi, lambrusco per ser més exacte, ja que en són fanàtiques. El meu cap ho està pagant a hores d’ara, és el que passa per beure vinatxo del guarro, però ahir passava molt be, i algun que altre cubata del ron “añejo” que les hi vaig portar car també en són abonades.

Davant l’absència de mascles solters i l’abundància de femelles sense compromís, el menda larenda va poder gaudir d’un cert protagonisme que, no ens hem d’enganyar, sempre va be. Na Lícia té aquell toc conya/borde que no sé mai si és que em fot talls per fer conya o és que em vol enviar. El fet és que sigui com sigui és terreny difícil d’accedir. Les amigues de na Pat són totes molt simpàtiques i vam xerrar tota la nit. De sobte, però, dues noies van arribar. Sento tornar a reincidir en el tema físic però eren per traure l’alè.

Buf... maleït mal de cap i sequedat de boca! I a sobre fa una calor insuportable! Detesto la ressaca! Una de les dues noies va venir a parlar amb mi. Molt simpàtica ella em va costar adonar-me’n que era mallorquina, té l’accent menjat. Al cap de l’estona va venir la seva amiga, que és la seva companya de pis. Realment és una noia impressionant. L’accent la delatava: Veneçolana. Però les seves faccions quasi perfectes amagaven un mestissatge difícil d’esbrinar. La seva doble nacionalitat ho aclaria tot: mare veneçolana i pare francès. Un any a Barna després de tres a Paris, un a Montpellier, un a Nice... Vam començar a parlar en francès. L’alcohol desinhibeix i no em va costar tant parlar aquesta llengua que feia un any que no utilitzava. Però clar, al seu cantó, que té un accent 100% francès, em sentia altra vegada com el noi de l’accent infernal, com solia dir-me la Inspectrice d’Études de l’Ècole des Ponts. Certament, a part de increïblement formosa (però desorbitadament) es veia una noia molt viatjada i intrèpida.

La nit va continuar i vaig anar parlant amb la gent. Na Pat em va dir que se n’anava amb uns Noruegs al Danzatoria, el gruix de la gent restava a la festa. Quan me’n vaig adonar ja no hi era: molt Pat. Les seves amigues ho van assumir com ja n’estem acostumats. La veneçolana, que ara feia cara de pomes agres, se’n va anar cap a casa. Resulta que s’havia picat amb la companya de pis qui, un cop entrats en un bar, va recriminar-me que després de fixar-me en ella m’hagués fixat en la seva companya i que no tingués prou capacitat d’elecció... jo són coses que no entenc perquè ella, en mi, no hi podia veure pas res que no fos físic just abans de venir-me a parlar. Però be, la gent sol exigir el que no pot oferir.

Es va passar una hora psicoanalitzant-me i dient-me que la meva indecisió havia fet que ella hagués perdut tot l’interès en mi ja que jo havia optat per la seva companya de pis qui, segons em va dir, no tenia cap interès en mi. Fotut perquè na Pat m’havia dit durant la festa que li molava a la Veneçolana. O era una trampa Pat? hauré de cantar-li la canya! Després resulta que les dues companyes de pis s’havien picat perquè la mallorquina considerava que la veneçolana li havia trepitjat el terreny. O sigui que estaven marcant terreny i jo passava per allí.

Finalment la Mallorquina i jo ens vam enrotllar en un banc d’una de les mil places de Gràcia el nom de la qual ja mai sabré perquè, ho he d’admetre, per aquell barri em perdo. I després a fer el cabra! Com que ella havia vingut amb la bici doncs no podíem tornar amb taxi. Resulta que viu al cantó de ca meu. Així que, molts i molts anys després, vaig pujar a una bici. Sort que és ben cert que això no s’oblida mai. Jo pedalejant i ella de paquet vam baixar cap a diagonal, Rambla Catalunya, Diputació... el panorama havia de ser del més còmic perquè la bici en qüestió era la típica BH de quan érem petits, cutre, de color lila... buf! Imatge patètica. Circulant ebris intentant evitar els controls dels mossos que, en cas d’haver-nos fet bufar, ens haurien pogut treure un bon grapat de punts del carnet de bicicleta. De fet la bici era per només una plaça, i com que hi anàvem dos superàvem en més d’un 50% la seva capacitat... buf, fijo que m’haurien retirat el carnet de bici!

Al final vam anar a petar a casa meva. Quin fàstic la calor de l’estiu. No es pot. Finestres obertes i separació de cossos per poder dormir. Clar, acostumat als estius estar a Tarragona i pujar a Barna per estar a casa de l’Esther (molt i molt més fresca, avantatges de Vallcarca sobre Eixample) aquesta nit he vist les estrelles. Quina calor! És que així no es pot! I que deuen de fer els veïns? Com es pot dormir tot l’estiu acompanyat d’algú amb aquesta temperatura tan alta? I no tenen aire acondicionat, o això sembla. Quan miro la façana des del carrer, dels dos mil balcons que hi ha només un parell tenim aparell d’aire acondicionat i, el nostre, ho vaig comprovar ahir tarda, no funciona! Només remou l’aire però no és fred en absolut! Se li haurà esgotat el gas?

Ostres, he de marxar cap a Tarragona però em fa una mandra agafar el tren! El nen ja no està per aquests trotes (i avui m’han fet tornar a sentir nen, que la mallorquina en qüestió és més gran que jo, de l’edat de ma germana! Quines coses...) i la ressaca m’està apalancant... vull dormir!!! Però be, no em queixo pas! La festa va estar molt i molt be! I anar en bici per barcelona, a altes hores de la matinada, amb una noia de paquet, donant l’espectacle cutre, no ho havia fet mai. Sempre hi ha una primera vegada, oi?

Jo flip!

Durant el cap de setmana de Sant Joan, a l’Estartit, vaig rebre un sms de qui menys m’esperava. La gran amiga de l’Esther em deia que volia que l’esborrés del grup Qtal de Vodafone que teníem, cosa que em va semblar molt sensata, i va incloure dins del sms un “perquè l’Esther m’està decebent cada dia més ja que només parla amb mi quan li interessa i no és el tipus de relació que vull tenir amb la meva millor amiga”. A veure, em sembla molt be que m’enviï un sms per demanar-me que la tregui del grup, tot i que és una cosa que ha de fer ella i es podria espavilar soleta, però quines històries em ve a explicar? Quan l’Esther em va deixar aquesta noia no va ser capaç de donar-me el més mínim suport tot i saber que uns mesos abans, quan la va deixar el xicot, jo vaig convèncer a l’Esther de sacrificar un dels pocs dies que podíem estar junts (ja que m’escapava de París) per passar el dia amb la seva amiga i donar-li suport.

El fet és que res no n’he sabut d’aquesta gent fins fa poc més d’un mes que em va parlar aquesta amiga de l’Esther pel msn. Un mitjà del que, curiosament, em va bloquejar quan em va deixar l’ex. I es va comunicar amb mi per demanar-me sobre un company meu de la uni que li estava tirant la canya i volia saber què en pensava jo d’ell. O sigui flipant perquè ella, que em va ajudar zero, m’estava demanant que em mullés per aconsellar-la. I on eren els seus consells quan jo els necessitava? I després, un parell de setmanes més tard, per Sant Joan, em va enviar l’sms que he comentat abans, i quan vaig tornar a casa em va pillar per banda pel msn i em va explicar les seves desventures amb l’Esther. I segons el que em deia no li falta raó per estar emprenyada.

I la meva gran pregunta és: no ets capaç de veure les coses amb els teus ulls? Si ella va ser testimoni directa de la manera tan rastrera com em va utilitzar i deixar l’Esther, de totes les mentides que em va arribar a dir, de com va passar de mi totalment, no es podia esperar que quan no la necessités a ella també la deixaria com un drap brut? En el fons ja li està be. Mentre jo sortia amb l’Esther i estava a París, ella va intentar que l’Esther em deixés per anar-se’n amb el millor amic de qui en aquell moment era el seu xicot. No ho va aconseguir però totes les rajades que va fotre sobre mi van acabar calant. I els seus “no se, pero Toni no te debe querer si hace esto” o “si no hace esto es que no es amor” o “si tienes dudas es que ya hace mucho que no le quieres” o “ no me gustaría que volvieseis porque una vez se rompe una relación no se puede volver”, i tots aquests “consells” donats sota la màscara de l’amistat, la més influent, van acabar aconseguint que petés la relació. I és que ella comptava que quan l’Esther em deixés es centraria en la seva amistat i podrien quedar molt més i fer més coses juntes sempre, clar està, que ella tingués un forat a l’agenda. I és que aquesta amiga de l’Esther, mentre va tenir xicot i l’Esther es sentia sola perquè jo estava a París, va passar bastant d’ella. El que no sabia aquesta noia és que l’Esther no volia quedar amb ella perquè ja tenia prou feina, i el temps lliure me’l volia dedicar a mi. Per l'Esther la gent del passat és passat, li agrada més conèixer gent nova, als vells ja hi pot tornar quan li convingui. I era jo qui la convencia per a que quedés amb ella, i fes sopars amb les amigues del cole i no perdés contacte amb el seu món per mi ans al contrari. I sobretot insistia en aquesta amiga, perquè em semblava molt important que mantinguessin l’amistat.

Pel que es veu sense aquesta empenta que jo li donava ara no té “temps” per quedar amb les velles amigues. O potser el xicot que pugui tenir és absorbent i té una manera de veure les coses diferent a mi. Suposo que qui juga a especular, a manipular a la gent per obtenir benefici, corre el risc d’estar-la cagant. I ella la va cagar molt.

Ja no n’he tornat a saber res més, clar està. Ja em tornarà a dir alguna cosa quan torni a necessitar ajuda. És allò de “por interés te quiero Andrés”. Les dues vegades que m’ha demanat ajuda se l’he donada. El fet que ella em negués a mi l’ajuda no vol dir que jo se l’hagi de negar a ella ni molt menys. Sé prou bé com n’és de fotut que et deneguin l’ajut quan l’estàs demanant, quan estàs tan fet caldo que no pots fer res més que rebaixar-te a demanar ajut a qui menys ho hauries de fer. I com que ho sé no vull fer passar a ningú per això, ni tan sols a qui m’ho va fer passar.

No obstant, jo segueixo flipant!

Delayed

Els contres de vegades pesen massa. M’han encarregat un nou projecte a la feina que en principi semblava força atractiu però que el temps (mitja hora) ha estat suficient per adonar-me’n que és un pal. Marxar demà és excessivament precipitat. Deixaria als de la feina penjats i jo, tan estúpidament respectuós amb els compromisos, no em sentiria be fent una cosa així. Els diners que em pagarien, a més, no estan ni de bon tros a l’alçada del que se li hauria de pagar a un enginyer enviat al tercer món. Molt menys tenint en compte que se l’avisa amb un dia d’antelació, que no se li dona temps per vacunar-se i que els salva la papereta. De fet per mi els diners no són importants, almenys en aquest cas, ja que m’ho podria prendre com unes vacances pagades. El problema és que de rerafons hi ha la sensació, molt certa per cert, que se n’estarien aprofitant de mi pagant-me una misèria i estalviant-se ells una pasta.

Cal destacar també que estic cansat. Porto massa temps de no descans, empalmant Uni amb feina, feina amb uni, uni amb feina, feina amb paris, paris amb abandó de la ex, feina per intentar oblidar la ex... De fet aquesta feina la vaig començar esgotat i per això m’ha ratllat tant. Però la propera feina, la que començaré al Setembre, no em pot passar el mateix. Diguem que ja és la feina “seria”. I el que he de fer és descansar una mica a l’Agost per agafar energia. Si no ja m’ho veig: em tornaré a esgotar, i quan m’esgoto perdo les ganes d’aprendre, i quan perdo les ganes d’aprendre perdo l’interès en el que faig.

Per tot això he dit que no a Malí. He passat un dia fomut perquè el cert és que em venia de gust anar-hi. No se ben be si perquè hi volia anar de debò o senzillament per fer “currículum vital” (que no vitae) o sigui per l’experiència que això suposa. O en el fons hi volia anar per allunyar-me físicament de l’Esther, prou com perquè ella veiés el lluny que puc arribar a estar i pogués valorar una mica el que he estat. Però aquestes raons no semblen prou fortes.

De totes formes, un cop li he dit que no hi aniria, i quan ja em sentia descansat, m’ha dit que si no troba a ningú abans de divendres em trucarà un altre cop i acceptarà les dates que a mi em van be... així que no queda totalment tancat, només aparcat...

I ara me’n vaig, que he quedat per anar al cinema a la fresca a Montjuïc!

Mali no és Bali

Pros:

País exòtic
Un mes de Vacances pagades
Una experiència que es dona poques vegades
Fa currículum
Jo sol davant el perill
Em quadra amb la feina que hagi de començar al Setembre
Evasió de la realitat
Viatjar

Contres:

País un pèl complicat
El mes d’Agost treballant.
Em quedo sense vacances.
No paguen el que val enviar un enginyer al tercer món
Només hi haurà algú d’aquí durant cinc dies, la resta de temps són autòctons.
He de decidir ja, perquè aquest Dijous ja hauria de marxar
M’han avisat aquest matí, no m’han donat temps.
Hauria de deixar penjats als del despatx la darrera setmana
Adéu al jaure a la platja.
Cal vacunar-se i no sé si tinc temps.
He d’admetre que no en sé quasi res d’aquest país.
Malí, ni que s’entengui la confusió, no és Bali.

apatia

La gent xerrava distesament asseguts a una llarga taula on només hi havia quatre o cinc llocs buits. Trucada perduda! El protagonista de la nit ja havia arribat. Tots muts dins del restaurant. D’entre les columnes se’l veia passar envoltat dels seus amics amb qui, teòricament, havia quedat per discutir els detalls del viatge de mitjans d’Agost per terres Andaluses. Encara no entenia per què sa mare havia insistit tant en que s’afaités i es vestís be. De fet tampoc entenia la raó per la que els seus companys també anaven tan mudats. En un instant ho va comprendre.

Encara sobtat per veure els seus pares, el so dels aplaudiments el van desconcertar. No va trigar pas massa a entendre-ho tot: sopar sorpresa organitzat pels seus pares per celebrar la seva graduació. Dins el restaurant familiars i amics, tant de la infantesa com de la uni. Menjar, molt de menjar, i molt bo val a dir. Rialles, anècdotes i bromes que va haver de suportar l’homenatjat. Els seus pares se’l miraven amb un orgull i una satisfacció que poc podien dissimular. La seva cara, se’ls hi queia la bava, era delatora.

Jo m’ho mirava tot molt content pel Manart. Il•lusionat de veure’l tan satisfet, de poder compartir aquell moment tan especial. I satisfet perquè almenys veig que em puc alegrar i il•lusionar per les coses dels demés. Encara em rellisca molt tot el meu. M’importa zero haver acabat, no he sentit cap mena d’emoció per l’obtenció del títol, ni cap mena de descans, ni alegria el dia del meu aniversari, ni pels dinars ni sopars ni res. Segueixo preferint la meva pròpia intimitat. A mi un sopar com el d’en Manart m’hauria matat. M’hauria sabut greu pels organitzadors perquè no només sóc incapaç de mostrar alegria sinó que em sento totalment apàtic. Però almenys no ho estic amb els demés. Per alguna cosa es comença. Tot i que d’això no es pot viure.

Commandos

Com si d’un equip d’èlit es tractés, els nostres protagonistes ja duen l’arma carregada, el vestit de camuflatge posat i només resta, en algun cas, la màscara protectora a la mà. Posen davant d’un periodista de guerra que, desobeint el sentit comú i lluitant contra l’instint de supervivència, presenciarà des de primera línia la batalla. Els soldats poc s’imaginen que en breu estaran suats, amb la visió nuvolada, arrupits intentant evitar unes bales que no només els eliminen tacant la vestimenta de pintura sinó que fan mal.

El sargent Bellosoli resta darrera d’una bala de palla acompanyat pel tinent iag. Les bales venen de tot arreu. Tot és caos. Amb prou feines poden traure el cap per visionar el camp de batalla. Des d’una trinxera veïna la soldat Tina avança fins a col•locar-se a l’abast de la bandera. Allarga el braç i ja es seva. Però no! El sargent Bellosoli veu, en aquell precís instant que un soldat enemic, el capità Frik, té en el seu punt de mira na Tina. En Bellosoli intenta avisar-la però és massa tard. Una bala la toca. Primera baixa. Acte seguit en Frik també causa baixa. Curiosament l’ha eliminat la que, fora del camp de batalla, és la seva estimada. Però dins del recinte no hi ha amor, només supervivència.

La situació és complicada. No s’atreveix a sortir car la pluja de projectils és constant. Però la bandera és a terra, just on l’havia deixat na Tina abans d’ésser abatuda. En Bellosoli fa un pensament. O ara o mai. Arrenca a córrer amb tant d’esma que quasi cau per la pròpia empenta. Els companys el cobreixen. Arriba darrera la següent protecció. La bandera ja és seva. A poc a poc els seus companys van avançant i l’enemic retrocedint. Cada cop en queden menys. Quan el darrer és abatut el sargent Bellosoli, orgullós, alça la bandera al campament enemic. Han vençut.

El bosc és fosc. No s’hi veu res. Els companys s’estiren darrera les proteccions. En Bellosoli resta a terra, protegit per quatre fustes que li donen poca confiança. Cap dels seus companys veu l’enemic. No saben on disparar. La pluja de projectils és incessant. En Bellosoli s’ofusca, no sap què fer. Els seus companys van caient poc a poc. La batalla està perduda. En Bellosoli retrocedeix per buscar un lloc millor. No serveix de res. L’abaten.

Bidons, piles de pneumàtics, molts llocs on amagar-se. L’equip es desplega, agafen posicions. El sargent Bellosoli i el comandant Fiaid queden a la base. Aquesta és objecte d’una pluja incessant de projectils. En Bellosoli li comenta a en Fidaid que el lloc que han escollit és molt dolent, cal sortir d’allà com sigui. Treu el cap per inspeccionar el terreny. Impacte, la vista anul•lada. La pintura cobreix tota la mascara. L’impuls del cop, ajudat per la desolació, són suficients per fer-lo caure cap enrera.

Darrera batalla. Es pot gastar tot el carregador. En Bellosoli arrenca a córrer i guanya moltes posicions. Arriba tot just al cantó de l’enemic qui no se n’ha adonat de la seva presència. Veu tres soldats rivals planejant una tàctica. En Bellosoli dispara. El tinent Curva cau. L’enemic pren posicions. L’emplaçament d’en Bellosoli ja no és segur. Intenta recular però es troba en paral•lel el capità Frik. Foc creuat. En Frik cau. Bellosoli torna a encarar l’enemic. Dispara, dispara... però no té bales. El joc s’ha acabat. En Bellosoli s’ho ha passat genial en aquesta darrera batalla. La mentalitat d’anar a totes exposant-se excessivament al risc li ha agradat. Pensa en que potser cal extrapolar-ho a la vida real, en aquella en la que és tan cerebral. Viure més de pressa exposant-se al risc que això comporta.

Tots somriuen. S’ho han passat genial. Es queixen de les ferides. Algun que altre blau. En Bellosoli en té un just pit. Fa mal. Recorda l’angoixa sentida darrera la bala de palla amb en Iag. La sensació de por i desorientació sota la pluja de projectils. Pensa en el seu avi. El terrible que devia haver estat restar en una trinxera, sota la pluja de projectils, però no projectils que taquen la roba sinó d’aquells que maten. El seu avi va sobreviure i, fins fa poc més d’un mes, va poder gaudir de la sortida del sol, dels passeigs vespertins, de l’olor de les dones, del somriure dels nens, de la frescor de la pluja... n’hi ha molts que no en van poder gaudir. Ara en fa 70 anys d’aquella barbàrie i encara n’hi ha que no sols no ho condemnen sinó que ho justifiquen. I en Bellosoli pensa en el Líban, en Sierra Leone, en tants i tants llocs on es pateix. I li envia un missatge a tots els senyors de la guerra que decideixen quins pobles han de patir la barbàrie i han de morir: “en comptes de guerres... i si fem un paintball?”

Els deures sense fer

Marxo de cap de setmana i no he fet els deures. Volia deixar uns quants posts penjats ja que fins dilluns no tornaré a tocar un ordinador però no podrà pas ser, em manca el temps. Si hagués fet els deures quan tocava... sempre passa igual! I més feina a sobre la taula. S’acumularan posts que voldria haver fet sobre la meva darrera estada a l’Empordà amb els que en sorgiran d’aquest cap de setmana.

Encara no he tancat la maleta. Hi poso això o allò altre? Són només dos dies però per les activitats que potser faré em cal varietat... quin pal! Com sempre, recarrego la maleta de roba que no acabaré utilitzant. I les darreres adquisicions es queden a l’armari. Res, la meva inseguretat a l’hora de fer equipatges segueix patent.

Be, me’n vaig que si no faré tard! Bon wekend à tout le monde, a bientôt!

Sin notícias del Blog

Quan s’adquireixen certs hàbits és difícil desempallegar-se’n. Hom s’ha acostumat a trencar la rutina de la feina llegint algun blog. Avui, però, no hi ha hagut massa posts nous penjats. Les hores han passat lentes. L’hàbit s’ha convertit en tic a l’hora d’entrar al bloggines i en decepció cada cop que veia que no hi havia res nou. Al correu tampoc res de res. Els diaris deien el mateix de sempre. Res! Monotonia al poder! O potser és el bloggines que me l’ha jugada i no em mostrava be les actualitzacions... ara, quan acabi el polònia donaré un tomb per la blogosfera. Però res de bloggines, aquest cop serà al mètode tradicional: enllaç rera enllaç.

n'hi ha que sempre guanyen

Em sap greu reincidir en el tema i fer-me pesat, però acaba d’arribar-me aquest vídeo i no he pogut reprimir-me. El més fort és que no és un vídeo fet pels qui el detesten sinó pels qui l’idolatren i els agrada el seu estil de joc. El cert és que és molt trist que hi hagi gent així i, pitjor encara, que el deixin seguir jugant. Però així és la vida. Una altra mostra que fa augmentar el meu pessimisme i l’escepticisme sobre allò que diuen que hom acaba trobant el que es mereix. Ja ho he dit d’altres vegades: n’hi ha que sempre guanyen i n’hi ha que sempre perden. En Materazzi és dels que, malauradament, guanyen. I qui perd és qui s’hi troba davant. Si no s’hi rebota hi perd perquè li toca parar l’altra galta, i les bufes d’aquest home no són com la que descrivia Crist. I si algú s’hi rebota aleshores aquest algú esdevé un cabra a ulls de tothom. Però en Materazzi, passi el que passi, en surt impune.

I com ell hi ha Berlusconis, Aznars, empresaris corruptes, persones que enganyen la parella i a sobre li fan xantatge emocional... Res, que avui estic un pèl pessimista, i aquest vídeo m’ha ajudat a estar-ho més. Cap acció de les brutals que realitza aquest home justifica que s’hi tornin amb violència. Però tampoc no hi ha cap raó que justifiqui que el permetin seguir jugant a futbol, i molt menys jugar (i guanyar) un mundial. Si un cop de cap ha de ser suficient per a que el senyor Blatter (demagog per excel•lència i amic dels diners com ningú) digui que s’ha de desposseir al guanyador de la pilota d’or del mundial d’aquest guardó, no s’hauria de desposseir a en Materazzi de tots i cadascun dels premis i títols que hagi guanyat?

Res. No em feu cas. És que em rebenta que aquesta gent se’n surti sempre amb la seva. Serà perquè durant els meus molts anys de jugador de bàsquet m’hi vaig trobar massa sovint amb gent així. I com que jo sóc dels que reben doncs estic una mica ressentit.

PS: Ai si! Per cert! En la meva defensa a en Zizou fins i tot avui han llegit un e-mail meu al programa d’en Bassas. Això si, l’e-mail el signava amb el meus veritables noms, ja que en tinc dos!

Estic empanat!

Després de la feina tenia una missió clara: anar a la botiga Miss Sixty per canviar les meves maquíssimes xancles Energie que em vaig comprar la setmana passada i que se’m van trencar 15 minuts després d’estrenar-les. Sort, encara, que són les “no tan xules” , perquè a l’endemà me’n vaig comprar unes altres que em tenen enamorat, i si se’m trenquen... no sé que faria sense elles, després de lo de l’Esther això seria un cop massa dur...

El noi, el mateix de l’altre dia, el de Tarragona (que si, de Tarragona però amb accent argentí) m’ha dit que les canviï pel que vulgui, però que de xancles no en quedaven, i si no m’agradava res doncs em feia un val. He mirat i... si! La samarreta que l’altre dia no tenien la meva talla avui si que la tenien! I a sobre avui no estava al 30% sinó al 50%!!! Aleshores la meva mirada ha enfocat cap als texans. Era possible que aquests també estiguessin al 50%? Bingo! Me n’he emprovat uns. Petits. Altre cop el tema tallatge estrany que fa Energie. M’anaven justos a més no poder. M’he emprovat un altre model d’una talla menys i aquests m’anaven genial! Jo no entenc les talles...

Així que amb els texans i la samarreta he anat a caixa. 50% de descompte i l’import de les xancles. M’ha sortit prou be! Després cap al metro. Caminant, caminant m’anava preguntant on agafar-lo: a la boca del Zurich o a Plaça Universitat? Aleshores me n’he adonat! Empanat! Si davant la botiga Miss Sixty hi ha una boca de metro! Precisament la que sempre agafo! Res, que he entrat per la boca de Rambla Catalunya i cap a la vermella. He pujat a un vagó ple a vessar. El comboi ha iniciat la marxa. S’ha aturat a la següent parada. La gent ha obert la porta al meu costat. Que estrany, a universitat es baixa per l’altre cantó... coi! Algú ha canviat el rètol d’Universitat pel d’Urquinaona! O jo que sóc un empanat... res, a baixar del vagó i canviar de sentit. He sortit guanyant perquè el metro que he pujat no tenia l’aire acondicionat encès i hi fotia una barreja de calor i tuf insofrible! Càstig per no estar atent.

Ara, a casa, estic gaudint de la meva preciosa torticolis. Tot el dia fent la punyeta i ara encara pitjor... res, que avui estic apardalat!

Zizou

No va ser la final somiada. Del teu cap quasi surt, a la pròrroga, el gol que t’hauria elevat a l’Olimp. Del teu cap, precisament, va sortir l’acte que et va fer abandonar el camp precipitadament. Ara, com és habitual, se’n fa llenya de l’arbre caigut. Però jo no ho faré, senzillament perquè no puc. En el fons ets humà i ser-ho comporta errar. Els genis ja ho teniu això, que també sou persones.

Jo no he sigut mai de tenir ídols. De fet no podria recordar-ne un que ho hagi sigut veritablement. Tu has estat l’únic. Abans de tu no sabia què era gaudir del futbol. Aquest esport era per mi l’excusa per reunir-me amb els amics al voltant d’un televisor. Però la destresa, l’habilitat en controlar la pilota, l’equilibri i control extraordinari del teu propi cos, que ha demostrat que un home alt com tu pot ser el millor del món en el futbol, la teva visió i generositat, sempre veient al company millor situat, sempre donant-li la pilota al moment oportú, quan tothom sabíem que si volies marcave gol. Les teves paraules ja són prou esclaridores sobre el tema: “Si marques tu ets tu qui te n’alegres. Si li passes la pilota a un company i fa el gol ja en sou dos els que us en alegreu”.

Els avis d’avui parlen d’en Kubala i d’en DiEstefano, els pares d’en Cruyff, els que estan entremig parlen de Maradonna. Jo parlaré de tu. De com vas meravellar al món duent una selecció com la Francesa a guanyar el mundial del 98 però, sobretot, de com em vas enamorar a mi fent aquell control de pit inversemblant a l’eurocopa del 2000. Des d’aquell moment el meu cor va ser teu.

Ho he d’admetre: no m’interessa el futbol. Però he vist molts partits i tots tenien un denominador comú: tu. Si hi jugaves el veia, si no hi jugaves apagava el televisor. Discret a la teva vida personal de la que ben poc se’n sap has sabut ser seriós en un vestuari patètic com és el del Madrid. Tu has sabut estar per sobre. Tothom et donava per jubilat però n’hi havíem que encara sabíem que ens meravellaries un darrer cop. Va ser contra Brasil que vam veure el millor Zidane. Allí ens vas regalar el teu darrer recital. El camp va ser teu. La pilota, lluny de voler ser tocada per Ronaldo, Ronaldinho, Kaká, Adriano o Henry, va voler ser acariciada per tu. Pels teus peus que la saben moure amb criteri, pel teu cap que sap llegir el joc com ningú.

No sóc francès, però tu has fet que, per una vegada, els Bleus hagin estat el meu equip. Tu has fet que hagi gaudit del futbol. Merci beaucoup monsieur Zidane, bon courage et à bientôt!

Jo t’entenc

Tothom diu que ets gras i que no corres. Avui t’he entès. Jo no estic gras però tampoc corro. He anat a jugar a bàsquet amb na Pat i uns companys seus de feina bastant més grans que nosaltres i he hagut d’utilitzar la teva tàctica: jugar caminant, fer un parell de carreres i traure el fetge per la boca. Al meu pèssim estat físic cal sumar-li la ressaca d’ahir nit. Per un instant creia que vomitaria. Segueixes estant gras però ara entenc per què no corres. Si pots jugar caminant per què cal fer més? I és que córrer cansa!

que no sé cap on cal anar, i d'això es tracta?

Aquesta nit hi ha hagut sopar de camins. Un any exactament després del sopar de la graduació. El lloc? El mateix de sempre. El gens glamourós Xinès de Tarradelles. Però és que sempre hi hem anat i ja és tradició. La diferència? L’any passat vaig fer més de mil quilòmetres en cotxe amb la que aleshores era la meva estimada, dormint una nit a un hotel d’autopista, per poder seure junts en tan assenyalat sopar. Aquest cop ja no tenia amb qui seure’m.

Després de litres d’alcohol al Xinès i a un bar podrit del cantó, hem anat als Enfants. Lloc no massa atractiu al meu gust però que ha resultat estar millor de l’esperat. Allà el menda larenda ha pillat. Doncs si. Les senyals eren clares i, després de que em desgastessin la cara a mirades i de veure que si no era jo qui donés el primer pas no aniríem enlloc, li he anat a xerrar. El cert és que estava entre dues, la guiri de torn que només entrar m’ha desgastat la part esquerra de la meva fisonomia, i la catalana que m’ha observat des del cantó contrari. El meu jo més conservador ha mirat per la de la terra, per allò de que almenys igual hi pot haver quelcom més.

Una bona estona de rollete al més pur estil “quinzeanyeros”, molt fotre mà i molt morreig però anar a dormir sol. I quan es té 25 anys el cert és que pillar sense sexe és com no pillar. Però be, per aquí no va el tema. El cert és que quan se n’ha cansat ha marxat, però és que ha marxat de la disco sense dir ni tan sols adéu! Jo cada dia flipo més. En principi, i segons el “buen saber”, els tíos són uns cabrons que s’enrollent les ties i les deixen tirades sense cap mena d’explicació. A mi em sembla relativament bé que m’utilitzin com a eina sexual. De fet crec que és el somni de tot noi ésser utilitzat a aquest efecte algun cop a la vida. Però és que jo m’estic cansant de complir només aquesta funció i, a sobre, que no em diguin ni tan sols adéu! A mi les coses clares i la xocolata espessa. Si es vol un simple rollo doncs ja està, a mi em sembla be. Però que so se’m vengui una moto diferent. Tant costa ser sincer?

I és que entre la ex que em va dir que m’estimava infinit i que volia restar per sempre amb mi i al mateix dia de dir-m’ho em va deixar com a un gos per no tornar-se a comunicar amb mi mai més. Entre el rollet que vaig tenir fa tres o quatre mesos que em venia la moto que si estava fotuda perquè el seu ex, ja feia un any, l’havia deixat com a una merda, al més pur estíl que m’havia passat a mí, i quan se’m va tirar un parell de cops va passar olímpicament de mí (la qual cosa no s’enten, si el que es vol és follar-te algú i deixar-lo tirat almenys fes-ho la primera nit i no li facis perdre el temps amb sopars estúpids). I, finalment, amb aquesta darrera que ni tan sols se m’ha endut al llit sinó que ha passat de mi després d’enrollar-se amb mi. Doncs això, que el cupo d’home objecte està sobradment cobert.

Clar, jo ja he vist que la cosa era rara quan m’ha dit: “ui, ets més xulo que jo!” Comor? Què en mi li ha semblat un xulo? I és que n’estic fart! Resulta que, per alguna raó, tinc cara de cabró i, per això, m’utilitzen i em deixen com un clínex. L’Esther necessitava algú amb qui sortir i no estar sola mentre acabava la carrera i es preparava el MIR. Mentre, per mantenir-me, em mentia miserablement dient-me que m’estimava, cosa que era totalment fals, perquè a algú que has estimat no se’l tracta així de malament i molt menys si aquest no només no ha fet res de dolent sinó que ho ha fet tot per tú. Quan el MIR ja estava a prop i va considerar que era moment de pillar amb un Resident amb prou nivell i passar d’un simple enginyer de camins doncs em va enviar a prendre pel sac. Clar, ella mereix molt més que un pringat com jo.

I des d’aleshores només he estat amb una tia i mitja més. L’una em va estar rallant que si el seu ex l’havia deixat de mala manera i que si és injust que a les “bones persones” se’ls tracti així (mai m’ha donat bon rollo algú que sense cap vergonya es qualifica a sí mateix com a bona persona, massa ego em sembla a mi) i se’ls deixi tirats sense avisar. Doncs va i m’ho fa a mi. I la mitja és la d’avui. I li dic mitja perquè per mitja hora que ens hem estat enrollant i, donat que no hem anat al llit, doncs no compta com a rollo sencer, doncs també ha marxat sense dir ni déu. De fet aquesta darrera fins i tot és possible que m’hagi utilitzat per fotre les banyes a algú. Jo, de fet, he d’admetre que també en el seu temps vaig passar d’una amb qui em vaig enrollar. Però si ho vaig fer va ser perquè mentre ens estàvem enrollant, ja feia una hora que estàvem “dale que te pego” em va dir que tenia xicot! Ja veus, per flipar. Per què no m’ho va dir abans? Doncs perquè no m’hi hauria enrollat. I després em va estar sis mesos enviant sms per quedar. Però si vaig passar d’ella va ser perquè tenia xicot. I l’altra va ser perquè li vaig donar malament el número de telèfon. Però ho vaig fer sense voler! Ho prometo! Perquè m’agradava molt i volia tornar-la a veure! No obstant ara començo a creure que potser no li vaig donar malament el telèfon sinó que va passar de mí. I després vaig conèixer l’Esther i la meva mala ventura va començar. Maleït dia....

I el que hauria d’haver sigut un dia genial, el primer dia en que pillava per iniciativa pròpia en dos anys i escaig (les anteriors vegades durant aquest període de temps havíen estat elles qui m’havien entrat) i una pujada de moral ha acabant sent una baixada. I és que veig que, pel que sembla, tothom va a la seva. La meva mentalitat és ja massa carca i estic condemnat a hostiar-me. Això de la sinceritat ja no s’estila. Resulta que he d’aprendre a que s’ha d’anar a la meva? Passant olímpicament dels sentiments i sensibilitats aliens? Que tot s’hi val per ser feliç tot i saber que es fa mal als demés? Realment les relacions de parella han de ser una lluita de sexes on s’ha de procurar estar sempre per sobre i fer mal abans de patir-lo? Tot el que creia moral i em regia resulta que és estúpid? Ja no sé cap on s’ha d’anar i em pregunto si és d’això del que es tracta (qüestió inspirada pel blog de na Hanna B)

Qui s’apropa massa al foc es crema

Ahir vaig reviure massa el passat i vaig trepitjar massa zones “prohibides”. A la nit vaig anar a sopar amb uns col•legues ja que un acabava de tornar del seu erasmus. En marxar vam passar amb el cotxe per la plaça Lesseps per poder agafar Mitre. Pel aquell recorregut feia molt que no hi passava. Tota i cadascuna de les vegades que l’havia fet havia estat en taxi acompanyat per l’Esther o per anar-la a veure. Durant un instant em vaig creure que anava a casa seva.

En arribar a casa a dormir. I aleshores una altra traïció de la nit, que sembla que me la té jurada, tot i que he d'admetre que ahir vaig temptar massa la sort. Somni sobre el sopar de Dissabte, sortir, festa... un local on, malauradament, ens hi trobem l’Esther i un noi. En Frik em diu que aquell noi no és ningú, que només l’ha portat l’Esther per fer-me la punyeta. Resulta que sabia que aniríem a aquell bar. Parlo amb l’Esther. Li dic que ara o mai. Ella diu que ara i sempre. Ve amb mi. Ens en anem plegats. Apareix un llit. Tot és genial, com si res d’aquest darrer any no hagués mai passat.

Però el despertador sona. Un dia nou. L’any ha existit. Baixada de força. Resignació. Un dia més. M’he tornat a cremar. Maleït foc...

Peus que caminen sols

Després d’una altra entrevista de feina he tornat a fer un llarg passeig. Partint d’Aragó amb Passeig de Gràcia he acabat arribant a l’Estació de França. Caminar sense rumb, sense cap intenció, només caminar i observar la gent. Gent que aquests dies és més curiosa que d’habitual. És el Bread & Butter que es fa notar. Molta gent fashion amb l’acreditació penjada del coll passejant pel centre. Jo quan surto d’una fira el que faig és guardar-me l’acreditació a la butxaca... cadascú té els seus gustos.

He arribat, sense adonar-me’n, al carrer Princesa i m’he passat per la Vaho Gallery ja que em vull comprar una bossa per l’estiu però no he trobat res. He seguit pel carrer Argenteria. Allà m’he topat amb una botiga que li agradava a l’Esther. Hi he entrat i he trobat unes xancles prou xules a un preu assequible tenint en compte que els preus allà són desorbitats. De fet he trobat les bambes de la meva vida. Be, han estat les bambes de la meva vida fins el precís instant que he mirat el preu: 200 euros!

He seguit i no he pogut resistir-me al Desigual. Aleshores, quan me n’he adonat, ja estava massa endins de la gola del llop. Estava al Born, justament als carrers on tant i tant de temps havia passat amb l’Esther, sobretot l’estiu passat. He buscat la tenda Custo però no l’he trobat i, aleshores, l’he vist: l’Estació de França.

La darrera vegada que hi vaig estar va ser un dia molt trist. L’estiu passat m’hi passava hores pels voltants: passejava i feia temps esperant que ella decidís fer un break d’estudiar o volgués anar a dinar. Era la compensació que em va demanar per haver marxat un any sencer a París deixant-la sola: que li dediqués tot el meu temps en les meves vacances. Em va semblar molt sensat i així ho vaig fer. Ella estudiava dins la biblioteca de la Pompeu Fabra de l’Estació de França. Jo hi entrava, agraïa l’aire acondicionat, pujava les escales, caminava entre els escriptoris, i allà la trobava, sempre al mateix lloc, sempre d’esquena a la meva aproximació el que em permetia sorprendre-la sempre. El darrer cop que hi vaig entrar ella no hi era. La vaig trucar. Estava a una altra biblioteca. No em volia dir on. Em va deixar via telèfon. I jo vaig marxar d’allí i ja no hi vaig tornar més.

Avui les meves passes m’hi han tornat a dur. He tornat a agrair l’aire acondicionat. He pujat les escales, caminat entre els escriptoris i observat la nova gent. No sé ben bé perquè hi he anat. Més aviat m’hi he trobat dins. Potser, en el meu fons, tenia l’esperança de trobar-la, de saludar-la com sempre i d’adonar-me que aquest darrer any no ha existit, que només ha estat un malson, un llarg i terrible malson. I donar-li un petó, i ella dir-me que m’estima, i tornar a intentar de convèncer-me d’anar als lavabos de la biblio i fer l’amor allí.

Però la gent era diferent. Hi he restat breus instants, no crec que hagi arribat al minut sencer. He baixat les escales, m’he acomiadat de l’aire acondicionat i he marxat. De tornada, altra vegada a peu fins a Plaça Catalunya, m’he topat amb la botiga Custo. No hi he vist res d’interessant (sempre tenint molt en compte els seus exagerats preus per les peces masculines). Suposo que quan busques quelcom no ho trobes. Quan no ho busques ho trobes. I quan ho trobes ja no saps per què ho buscaves. I el pitjor de tot és quan ho perds.

material boy!

Avui he sortit una estona abans de la feina perquè ja estava cansat. He decidit escurçar el meu trajecte amb els ferrocatas una parada, així que he baixat a Provença per poder fer el Passeig de Gràcia amb la calma. Constato que la distància entre la parada de Provença i l’estació de Catalunya és exageradament llarga tot i tractar-se de dues parades contigües.

Cap botiga m’ha cridat massa fins arribar la de Sixty: té un atractiu especial cap a mi tot i que mai no hi trobo res que m’agradi. Em fa ràbia perquè desprès vaig pel carrer i sempre veig gent amb roba Sixty/Energie que mola, però a la botiga no hi se trobar res. He hagut de desconnectar l’Ipod. Avui hi havia un DJ punxant música dins la botiga (és que els guais són així) i m’estava marejant la barreja del só del DJ i la meva música. Val a dir que el noi ho feia prou bé.

M’he emprovat un parell de pantalons i una samarreta. Tot m’anava petit. La samarreta era d’esperar: només quedava la talla M, però per intentar-ho no hi perdia res. Els pantalons ha estat més frustrant, sobretot els texans. Una talla 32, en principi la meva, que no m’he pogut acabar de posar perquè no em cabien. Ja no dic cordar, senzillament no em passaven pels malucs. I és que aquesta botiga és sorprenent. Ja al mes de Novembre, quan estava tan prim que de perfil transparentava, quan pesava 10 kg (sense exagerar) menys que ara, quan la talla 32 em queia, me’n vaig emprovar uns i m’anaven justos!

Al final m’he quedat unes xancles. En anar a pagar el noi que m’ha atès, en mirar-me el DNI per comprovar la tarja de crèdit, m’ha dit “ei! Jo també sóc de Tarragona!”, jo he somrigut i he dit “ah! Molt be!” Però el que realment volia dir-li era: “vale, ara que hem trencat el gel digues: Com ho has fet per poder treballar aquí a part de ser un ‘super xorbo’?” Be, amb la pregunta ja quasi que ho responc tot. Però és que treballar en aquella botiga seria com un somni! Només de veure la companya de feina que tenia atenent al costat (ja és mala sort que no m’hagi atès a mi...) compensa! I és que treballar envoltat de noies extremadament formoses i, a sobre, totes amb pantalons Miss Sixty, ha de ser increïble. Aclareixo això darrer: sóc un pèl fetitxista en aquest tema, m’encanta com els hi queda a les noies els pantalons d’aquesta marca i ja només de dur-los guanyen mil punts. I les dependentes d’aquesta botiga no tenen cap mena de desperdici! A part, als treballadors d’aquest tipus de botigues els hi solen fer un 40% de descompte en la roba... un somni de feina! I jo estudiant camins... seré ruc!

Parlant de punts, i no pas dels del carnet, la noia amb més punts de l’univers, el meu amor platònic M.G., resulta que segueix viva, cosa que no hauria de ser estrany si no fos perquè ningú no en sabia res d’ella des de fa mil•lenis. El petit problema és que diuen que es va rapar el cabell a l’u i ara, en estar-li creixent, li queda fatal. A mi això no m’importa. Mil punts menys? Li compro uns Miss Sixty i els recupera. La terrible notícia és que té xicot.... oooooohhhh!!! Al pol oposat està la meva ex. El seu comportament vers mi i, pel que sembla, vers la resta del món, fa que tingui una puntuació negativa que, en valor absolut, seria quasi equiparable a la de na M.G. Hi ha dies que em llevo molt negatiu i clar, el meu negatiu multiplicat per la seva qualificació negativa dona un resultat positiu (negatiu x negatiu = positiu) desorbitat! I clar, el meu caparró, que de vegades no dóna per més, em fan sentir una gran nostàlgia i buidor en no tenir-la a prop. Aquest és el problema del valor absolut, que no ens permet apreciar el signe de la xifra i ens du a confusions.

Algú em va dir l’altre dia “tú no et rellegeixes els teus posts abans de penjar-los, oi?” M’imagino que la qüestió devia anar enfocada a la pobre qualitat literària dels textos que escric... però és que si em rellegís els posts abans de penjar-los la censura seria implacable! Com ara, que m’he deixat endur per la superficialitat induïda per una tarda de compres...

decisions

Els darrers dies he fet prou coses com per omplir uns quants posts. Curiosament no he tingut massa força per escriure-les. El cap de setmana va ser del més profitós tot i que va resultar una ruïna total. Començant per la farra de dijous amb na Pat i amigues (una pasta) passant per l’escapada a Premià (que cara és la benzina i els peatges!) i acabant per l’haver sortit també el Divendres i el Dissabte. Tot culminat amb un cinema Diumenge. Total, un desastre per la meva butxaca.

Diumenge vaig anar a la platja per torrar-me sota el sol. Quan ja hi duia una bona estona va arribar en Xavilín. Ell aguanta menys sota el sol que jo i al final vam anar-nos a banyar. Quin plaer més indescriptible fou endinsar-se en aquella aigua tan fresca... no trobo paraules per descriure-ho. Però va ser la sensació que de vegades recordo, de sobte, en algun moment puntual durant els llargs hiverns, en veure la mar i imaginar-m’hi dins. Feia molt que no ho sentia. Tres anys seguits sense gaudir veritablement del meu mar.

Aquest estiu he decidit anar-hi tot el que pugui. Vull recuperar el temps perdut. No és el mateix, està clar. Dels meus estius d’estudiant en que hi podia anar entre setmana, la platja tota per mi i els meus amics, he passat als caps de setmana: massificació total. Però el mar segueix sent meu.

Ara em toca decidir una part del meu futur. Tres ofertes sobre la taula, Dijous per la tarda me’n posaran una quarta. La primera, la de la continuïtat, l’he refusada avui. Ha estat molt difícil mirar al cap i dir-s’ho tot i que ja s’ho havia dit fa un parell de mesos. Però el d’avui era definitiu. Les meves opcions ara passen per continuar en una Barcelona que em fa sentir buit o tornar a Tarragona amb un cert sentiment de derrota. Tornar a casa dels pares, menys d’un any després d’haver decidit de fer de Barcelona la meva llar. Però és que potser Barna va caducar quan la vaig deixar per marxar a París, i ja mai no hi hauria d’haver tornat.

Dijous, potser, l’horitzó s’obrirà una mica més. Qui sap si Girona? L’estranger resta llunyà, almenys si vull desenvolupar el meu recent estrenat ofici d’enginyer. Però com a viatjant amb una motxilla a l’esquena... el cap va donant voltes, però en breu he de decidir. Per bé o per mal quan em comprometo ho faig de debò.