l'edat

L’edat té aquestes coses. Potser és la medicació? Qui ho sap? Resulta que per un dels seus constipats ha estat ingressada una altra vegada directament des de la diàlisi. La novetat, això si, ha estat que per primera vegada se li ha anat el cap. Mai no l’havia vista així. Tota la nit somiant o tenint al•lucinacions que s’ha cregut completament. Quan he arribat a l’hospital per veure-la no en tenia ni idea, així que al principi no sabia de que em parlava. La noia que en té cura me n’ha advertit “hoy dice cosas muy raras, me he pegado un susto de muerte”.

Explicava convençuda que hi ha hagut una festa aquesta nit en que hi havia tothom, fins i tot amigues que m’imagino que ja fa anys que deuen de ser mortes, menys jo. Estaven tots disfressats però a ella no l’han deixada participar. L’han tancat en una habitació plena de taüts acompanyada del metge i de dos infermers que de vegades eren cambrers. Sembla mentida com algú es pot convèncer de quelcom tan surrealista. De fet, estant jo a l’habitació, ella encara veia bitllets de vint euros penjats a l’aparell de televisió resta, és clar, de la decoració de la festa d’ahir nit. Però no, al televisor, petit, negre, apagat, no hi havia res que podés ni semblar-ho.

El moment més dur ha estat quan ha dit que li han canviat el llit, que aquest no és el seu i que, fins i tot, li han tret el seu marit que dormia amb ella. El meu pobre avi que ja fa tres mesos que descansa en pau i que encara no me n’he fet a la idea que no el veuré més. Aquest any he deixat tantes coses aparcades, tants sentiments per assimilar, que de fet de vegades penso que sóc jo qui viu en una altra realitat. Quan hi penso aquest any encara no ha existit per mi. No tinc com a record actiu el succeït durant aquests quasi dotze mesos. Per mi, fa un any, estava fent les maletes cap a Paris. És el primer que em ve al cap quan penso en l’any passat. Una reflexió més fonda em fa adonar que no, que d’això ja en fa dos, que les coses han canviat molt.

És això el que li passa a la meva àvia? Ha arribat a comprendre que fer el món a la seva mida és més simple que acceptar una realitat en que el seu marit ja no hi és i en que cada dia és un instant menys que li queda per viure en un món en que cada cop es val menys per si mateixa? En que tres dies a la setmana els passa estirada en una llitera mentre li netegen la sang? La gent no enten com el meu avi va morir tan de cop però jo si. Jo el coneixia molt be. Havia passat hores i hores escoltant-lo, al seu cantó, mentre mirava la tele tot i que amb prou feines la podia sentir. Al meu avi el va matar el ser tan lúcid de cap i poder entendre, tan clarament, que el seu cos es degradava a pasos agegantats. El meu avi es va deixar morir en perdre l’únic que realment havia tingut per si sol: el control del seu cos. Veure’s tancat a casa, sense poder donar més de deu passes seguides, sense sortir quasi be mai, sense poder pujar al xalet a treballar el seu petit hort, l’haver perdut el seu petit espai d’evasió, el veure’s tancat, el recordar clarament el que havia sigut i adonar-se de com era ara. Es va sentir cansat i fora de lloc. Indignat amb el que li estava passant. I al final ens va deixar.

Espero que demà l’àvia estigui millor. A veure què en diu el metge avui. Serà la medicació al cap d’avall? Les persones mai no s’haurien de veure així, l’envellir no és just, hi ha tantes coses que no són justes a la vida... però és clar, la justícia és un invent de l’home però la vida és més antiga i no s’hi veu sotmesa.

I’m better than you!

Mais oui! C’est vrai! J’suis dis fois meilleur que toi! Je pense, j’ai des réflexions profondes, j’ai des ambitions et des objectives... je ne me contente pas avec la vie que j’ai, je veux plus, je veux des émotions, des surprises, des aventures! Quand je regarde des gens je sens de la pitié pour eux car ils n’ont pas mes ambitions... bla bla bla... zzz zzz zzz...

Si, a mi també em rebenta aquesta actitud. No obstant això no puc obviar que existeix i que, malauradament és més estesa del desitjable. I és que... per què la gent s’entesta en pensar que són la polla en vinagre i la resta són éssers senzills molt allunyats del seu nivell?

Aquest post me l’ha inspirat una pel•lícula. El film en qüestió no passarà a la història. Passa per ser un entreteniment d’hora i mitja. La protagonista, na Jennifer Aniston, és una caixera de grans magatzems descontenta amb la seva vida. La rutina de la seva jornada laboral no es veu alleugerada en absolut en arribar a casa, una llar on l’espera el seu marit, avorrit i soso, normalment col•locat de marihuana amb el seu company de feina, dos individus no massa actius, ni intel•ligents, ni cultes. La única virtut que té el seu home és la de ser una bona persona.

Ella es pregunta per què la gent es conforma amb la vida que té. Per què no es fan preguntes. Per què es lleven al matí, porten les criatures a l’escola, treballen, tornen a casa, sopen i dormen. Per què la gent no és com ella, desitjosa de quelcom més. Angoixada perquè el temps passa i la joventut se li escola d’entre les mans sense poder veure acomplerts els seus somnis. Ella desitja viure i sentir-se viva. Il faut se bouger! El món que li ha tocat seria bo per la majoria de gent, senzilla i sense ambicions, però no per ella, inquieta, ansiosa i vital.

A la feina apareix un noi nou. És jove, misteriós i tancat. No es relaciona amb ningú. Ell considera que ningú no el capta. Ningú no està capacitat per entendre’l. El seu món interior és molt ric, massa per a que la gent d’un simple poble de l’interior dels USA l’arribi a comprendre. Vol deixar empremta però no ha trobat ningú que el mereixi.

Tots dos s’atrauen. L’un per l’altre. Els dos únics intel•lectuals en un oasi d’ignorància. Són els únics que poden mirar per darrera de l’evident. S’emboliquen. Ella ja té com evadir-se de la rutina del seu marit, ja té com somiar. Ell ja té qui li escolti les neures. Patètics tots dos.

Ell no és ningú profund. Senzillament és un noi amb problemes psíquics que necessita ajuda i que no arriba a entendre que l’ha d’acceptar. Tant es mira el melic que no se n’adona de la ronya que hi arriba a tenir. Ella viu en el món que s’ha creat. Ni el seu cap té la culpa que ella no deixi la feina per buscar quelcom que l’ompli més, ni el seu marit és l’únic culpable que el seu matrimoni li resulti insatisfactori, però és tan fàcil culpar-ne als demés i a la societat... al menys és molt més fàcil que fer autocrítica.

Al final tot es complica i acaba malament per tothom excepte per ella qui jugava amb la carta més valuosa: tenir algú que l’estima i que és molt bona persona. I és que tot i ser tan menystinguda en la nostra societat actual (ningú no triomfa sent bona persona) aquesta qualitat val el seu pes en or. La rutina i la insatisfacció seguirà, no obstant, envaint-la tota la vida. No perquè el seu entorn sigui dolent sinó perquè ella no fa res per posar-hi remei. Espera que quelcom li caigui del cel. És incapaç d’intentar arreglar la rutina del seu matrimoni o de posar-hi fi si no hi ha més solució. Espera i espera un príncep blau que la rescati. I mentre reté el que té, no sigui cas que es quedi sense res.

I m’ha fet pensar en un col•lega. De joves em tenia preocupat perquè era molt tancat de ment. Mai no es volia plantejar res. Quan trèiem un tema de discussió ell l’eludia i ens deia que ho deixéssim estar, que de parlar i donar voltes als temes no se’n treu res. Estava obsessionat en anar al poble. No hi fallava mai. Tot l’estiu cap allà i els caps de setmana que podia. Fins i tot vam anar un amic i jo als USA de viatge i ell no va voler venir per no perdre’s un sol dia del poble.

Sembla que ha canviat una mica. Ara es queixa de certa rutina tot i que segueix sense ser capaç d’aguantar una discussió que duri més de tres minuts. De totes maneres ja no les acaba com abans, ara al•lega que ell té la raó absoluta i per tant no val la pena discutir. La seva gran experiència vital, segons ell, ha estat fa dos o tres estius quan va marxar tres setmanes a Londres a treballar en una cuina d’un bar d’esmorzars. Se’ns queixa sovint de no haver fet un erasmus, que li hauria agradat molt, que hauria estat una gran experiència, però que no va poder ser. Podria excusar-lo si la situació econòmica de la família no s’ho permetés. Però res d’això. No estan forrats però pasta no els hi falta i no es priven de res. Si jo ho he pogut fer ell encara més. El que li falta és empenta i la incapacitat per fer quelcom per si sol. De fet ni tan sols crec que un erasmus sigui el que ell desitja.

El que em xoca d’aquest noi i que el fa encara més pròxim al personatge del film és la seva capacitat per menysprear als demés. I és que darrerament, quan quedem, no té cap vergonya en dir que “yo pienso cosas, sabes? No soy como el resto de la gente, que vive sin aspiraciones y aceptando lo que hay. Yo aspiro a más y lucho por conseguirlo y hacer cosas. Tengo mis reflexiones” reflexions que no tinc ni idea de quines deuen ser perquè quan li demano que concreti n’és completament incapaç. Em resulta insultantment pedant el considerar-se millor que els demés, el creure que s’és l’únic que aspira a més, que té pensaments sobre la vida i l’esdevenir de les coses. Tothom els té! És condició humana! Si només els tingués una persona de cada mil mai no hauríem sortit de la caverna. Però aquí estem, vivint en blocs de deu plantes, gaudint d’obres d’art, de túnels de fins a 50 km de llarg, de ponts amb llums de fins a un quilòmetre i mig, d’un trasto amb una pantalla i un teclat que serveix per comunicar-nos amb qui es trobi a l’altre cantó del planeta... és evident que hem deixat la caverna molt enrera, és evident que tothom som capaços de pensar.

Per rematar el post només em faltava que la gran amiga de l’Esther es connectés al msn. Ho ha fet amb un nick que hi diu el seu nom i a continuació una cita “todos podrán ver lo que aparentas pero muy pocos sabrán realmente quien eres”. Veig que segueix obsessionada amb que la gent la jutgi per com és com a persona i no com és físicament. Algun dia li hauria de comentar que si el que vol és això ha de començar per no posar al msn una foto del seu primer pla tot maquillada, ulls blaus i cabell tenyidíssim de ros com la foto d’ara, o que no en posés la que sol posar d’un pla més ampli en que se li veu les cares i les mamelles només cobertes pels sostenidors i apretades amb els braços per marcar-les més que es va fer en una sessió fotogràfica regal d’un amant seu. És paradoxal, oi, que algú demani que no la valorin pel físic quan l’únic que fa és obsessionar-se per ell i mostrar-lo? Però clar, si no ho fa tem perdre el poder que exerceix sobre els homes. I és que clar, no només ha de ser sensible l’home que cerca sinó que també ha d’estar bo. És com un gran bucle de la incoherència.

Setanta-nou dies

Després d’una excessivament llarga migdiada al sofà, que pagaré aquesta nit amb interessos, he pujat a l’habitació. He mirat el msn. Hi havia ella connectada. Feia molt que no la trobava, moltíssim. Amb el seu avatar hi havia associat la senyal de prohibit signe de l’estatus de no admesa que li vaig atorgar. La informació del contacte m’ha mostrat que fa 79 dies que no parlem pel msn. O sigui que fa 79 dies que no en se res d’ella.

Em resulta trist pensar que abans no podia passar-se mig dia seguit sense parlar amb mi. Va ser així fins el mateix dia que va decidir deixar-me. A l’endemà va arribar aquesta restricció de conversacions que ens ha dut a l’estat d’ara. 79 dies sense parlar.

No he pogut evitar de tornar-la a admetre. Ara tots dos estem connectats. Ha estat la trista esperança que potser, en veure’m connectat, em digués alguna cosa. No ha sigut així. La temptació d’admetre-la i fer aquesta prova m’ha superat. No cauré, no obstant, en la de ser jo qui iniciï la conversa. No em falten ganes però em sobra escarment. Sé el dolor que em pot provocar la seva fredor, indiferència i, fins a cert punt, crueltat. A més, només de veure-la connectada se m’ha tornat a disparar el cor i les emocions. Em tremolen les mans sobre el teclat i els pensaments esdevenen un xic borrosos. No m’agrada parlar en aquest estat, les emocions em poden i les meves capacitats intel•lectuals es veuen greument afectades.

Resto aquí, esperant que es desconnecti. Ara el meu cosí m’ha començat a parlar pel msn. Per una mil•lèsima de segon he cregut que era ella. El cor quasi em surt per la boca. Ara ja comença a recuperar el seu trist ritme habitual. No se que em diu el meu cosí d’un e-mail que m’ha enviat. És el rei dels e-mails en cadena. L’acabaré posant al correu no desitjat!

Almenys veure’m connectat li haurà servit per saber que estic viu, perquè de cap altra manera ho podria saber. Tot i que certament no li importa una merda. 79 dies... demà ja en farà vuitanta.

Si, ho se, segueixo sotmès al seu poder. Què hi farem? Jo sempre he sigut un somiatruites. Sempre he viscut de l’esperança.

S’acaba de desconnectar, no m’ha dit res com era d’esperar. Ja torna a estar ‘no admesa’. Espero poder superar la temptació si torna a passar... blogger no em deixa penjar fotos. Quan les coses no van doncs no van.

à plus, wekend!

Després d'un cap de setmana desconnectat del món de l'internet m'estic posant al dia. Sembla mentida com han sigut de profit aquests dies en forma de posts! n'he llegit la meitat i en deixo per demà l'altra meitat. Meitat que serà augmentada, de ben segur, per algun altre post que algú escriurà abans que no em torni a connectar. Sort del bloglines que m'ajuda!

Quan s'està de gust en un lloc costa de marxar-ne. Així que fins les deu de la nit no hem marxat de Torroella on eren festes. Torroella i l'Estartit, una mena d'oasi on tot és més simple i agradable. Amics amb qui tot és sincer, fàcil i divertit. Pel camí de tornada la ràdio ens ha acompanyat explicant-nos les meravelles d'un Nàstic que ha debutat brillantment a primera. Diumenge que ve cap al camp!

Parada a Barcelona per deixar un col·lega. Entrada triomfal pel lloc per on més mal em fa entrar a aquesta ciutat: Vallcarca. Però clar, el noi viu a Mitre i és per on cal passar. Cor fort davant la imatge d'un Pont de Vallcarca que quan el solia creuar volia dir que estava a 3 minuts de la casa de l'Esther. Ni l'he tornat a creuar ni tinc intenció de tornar-ho a fer.

En deixar el col·lega a casa seva m'han vingut unes ganes molt intenses de fer un riu. No cal que la normativa cívica d'en Clos que permet que el gos que portem a passejar pissi tranquil·lament pel carrer però no permet que ho faci el propietari (entre el dret a l'eutanasia i el dret a orinar al carrer els gossos ens han passat la mà per la cara!) em cohibeixi per fer-ho. És una de les mil manies que tinc però és que jo al carrer no ho puc fer (excepció donada de Santa Tecla en que tots els bars tenen la barra i em venen cervesa però cap permet que durant les festes els seus clients utilitzin els seus serveis i en que l'ajuntament només posa 4 orinaris publics en tota la ciutat. En Nadal i en Clos no deuen saber que és tenir pis!). Així que m'he decidit a passar pel pis, que per alguna cosa el pago, a fer tan noble acte.

Com ja eren quarts de dotze m'he decidit a quedar-me a dormir i enfilar demà el tram Barna-Tarragona. Després d'un parell de trucades frustrades per quedar amb algú per anar a prendre algo i fer més entretinguda la meva improvisada estància a Barna he optat per comprar-me un entrepà a l'opencor i sopar.

Demà m'he de llevar aviat. Resulta que a aquesta ciutat no es pot pagar la zona blava per la nit! a tarragona és més simple. Per la nit pagues i com estàs fora d'hora et comença a comptar des de les nou del matí de l'endemà. Així que si pagues una hora no cal recollir el cotxe fins les deu. Aquesta tecnologia a la Ciutat Comtal no ha arribat. A les nou a treure el cotxe. Veient la pasta qeu val la zona blava el posaré en un aparcament privat. És acollonant però la hora costa igual sols que almenys te'l vigilen i no li dona el sol. Mai no hauria pensat que podria estar d'acord amb res que digués en Fernandez Diaz però ara veig que si, n'hi ha una que sí: "senyor clos dimissió!"

castells de sorra

Hi ha un grup de ‘col•legues’ que no deixa de sorprendre’m. El seu contacte amb el món real és tan subtil que hom diria que ni tan sols el coneixen. Fa anys que vam partir peres però ara ens tornem a veure. Em vaig carregar de paciència i vaig considerar que anar a dormir avorrint algú no té sentit. El temps ha passat per tothom, ens hem fet grans, he retrobat vells coneguts, he aprofundit algunes amistats i me n’he anat allunyant d’altres. Tothom hem canviat excepte aquest grup. Segueixen dins la seva bombolla.

A l’institut érem inseparables. De fet jo en vaig ser el fundador. Primer érem dos, després vaig fer un amic nou i el vaig introduir. Quan érem tres vaig fer-me amic d’un noi que els altres dos no suportaven, però jo el vaig introduir. Ens vam fer els quatre, sempre junts, excessivament junts, fins al punt que ens deien la secta. Va anar passant el temps però la cosa no evolucionava. A la universitat, per allà a segon, vam partir peres. Ells van seguir, un altre noi de l’insti va ocupar la meva plaça. El grup es va configurar en ells quatre i la xicota d’un, que també era de l’insti.

Ara ens tornem a fer. Jo sóc com la pedra angular que els ha fet recuperar el contacte amb na Pat, Xavilin i cia. Quan anem junts, però, s’acaben tancant ells formant, ara clarament no sols a la vista de tots sinó també a la meva, la seva secta. Tal és aquest punt que ningú no vol quedar amb ells si jo no vinc. No ho acabava d’entendre però avui si ho he fet. He anat a sopar jo sol amb ells i ha estat com una tortura. Primer perquè ha sortit un tema a discussió i jo tenia el meu punt de vista que, curiosament, ha resultat contrari a tots els d’ells. Be, a tots no, a la xicota d’un d’ells no perquè estava de la meva banda. Però no compta pobreta, és belga, ha estat un any només i dilluns que ve marxa. Clar, la secta encara no la té considerada. Els altres, però, algun perquè sistemàticament em salta sempre en contra, algun perquè no té opinions pròpies i segueix la majoria, m’han donat la tabarra. Això si, el tema ha acabat tancat quan un ha dit que no hi havia discussió, que el seu punt de vista era evidentment cert i que pensar el contrari era una ximpleria i no calia seguir. Val a dir que, a part de ser un menyspreu cap a la belga i cap a mi ja que dir que el que defensem és una ximpleria és dir-nos ximples, és una manera molt dictatorial d’acabar els temes. Em consola saber que el conec des dels 6 anys i sé que el màxim temps que ha dedicat a la seva vida a pensar sobre un tema són els 2 minuts que triga a arribar a la conclusió abans esmentada.

Però be, jo he callat i avall, que n’estava cansat de discutir amb les parets. Després han seguit parlant dels seus col•legues i les seves festes i tot el que han fet sense mi i el molt be que s’ho han passat i tal i pasqual. Molt cansí, la veritat. Les dues coses per separat (discussió i exclusió de la conversa) ja les havia patit, però haurà estat el patir-les juntes en un sol sopar el que m’ha fatigat del tot. Entenc clarament perquè ningú no vol anar a sopar sol amb ells. És un pal. Estar amb ells tots junts és com fer un viatge cap al passat més trist perquè no han evolucionat gens ni mica. És molt trist però segueixen sense tenir cap mena de consideració cap els demés. Només compten ells i prou.

Truquen perquè necessiten tenir més gent. Passar-se 10 anys de la seva vida sent sempre els mateixos quatre gats, havent estudiat la carrera sense haver fet cap amic (sembla exagerat però és cert! Cap d’ells ha fet cap amic!), tornar a Tarragona i sentir-se desubicats... se’ls hi fa dur perquè esquerda el seu món de vidre. Un vidre fumat que els lliura de veure l’exterior, que els manté aïllats en el seu món irreal. Un món que s’esforcen a dir-se a si mateixos que és perfecte. Senzillament em necessiten perquè saben que jo sóc el contacte amb una gent que tampoc els interessa massa però que fan munt. Però després t’has de menjar totes les seves decisions perquè ho parlen tot entre ells, t’ho diuen a tu i després fan valer la seva majoria. O al revés, els hi proposes quelcom, ho parlen entre ells, i fan valer la seva majoria. Després un copet a l’esquena i avall.

Em sap greu, és trist però no evolucionen. Segueixen sent coixos per on ho eren fa quasi deu anys. No han après res perquè quan es topen amb un problema fan pinya, deixen de banda a qui faci falta, i es confabulen per dir “això no ha succeït”. I per ells negar la realitat és com si no hagués mai passat. El mateix van intentar els soviètics amb Txernòbil, negar que havia succeït res tenint l’esperança que no passés res. Clar, una setmana sense avisar la població civil va ser prou com per condemnar-la per sempre més. A ells els hi succeeix el mateix. S’han construït un castell de sorra i hi viuen dins, aïllats de la realitat, negant el que succeeix al seu voltant. No m’agrada la negació de la realitat. Trobats per separat els pots enganxar en un dia baix en que no pugin dissimular, i fins i tot t’expliquen, les seves mancances. Però quan es tornen a ajuntar impera de nou la llei del silenci, no sigui pas que s’ensorri el castell.

Per una sola cosa m'ha servit tot el de l'Esther. Abans em feia molt mala sang cada vegada que aquest grupet me la fotia (i me la va arribar a fotre molt grossa) però ara ja no. Sé el que és perdre una cosa molt important, algú sense qui respirar es fa difícil i insuportable. Perdre l'Esther em va ajudar a aprendre a relativitzar. Ja no em faig mala sang per ximpleries com la d'avui. No m'importen prou com per afectar-me. Els meus sentiments encara estan col·lapsats per ella.

Desde los trece

No se pas que coi vol dir. Segurament no té cap mena de sentit però és el que m’ha fet despertat de cop amb la terrible sensació de sentir com s’està a punt de vomitar el cor. No sé per què però els malsons han tornat durant aquest mes d’agost. Hi poden haver varies raons com l’avorriment o potser alguna més fisiològica, no obstant em decanto per la proximitat de l’any, que tot i no tenir-ho present en els meus pensaments habituals si que sembla que està dins meu intentant-se obrir pas. En les nits ha trobat el seu espai.

És curiós perquè ahir vaig anar a prendre una copa amb un col•lega i dues amigues seves ben simpàtiques, una de les quals, qui sempre m’ha semblat maca però amb qui crec que mai no hi havia parlat, em va fer sentir atret. La nit, però, no se n’ha recordat d’això i no m’ha fet somiar en aquesta noia. Els somnis són cruels com sempre.

I així m’he trobat jo per barna amb un grup de gent, alguns coneguts i d’altres no, i d’entre ells l’Esther. Jo intentant-m’hi aproximar i ella distant de la resta del grup, parlant només amb mi però no amb excessiva simpatia. De sobte una petita broma dient en veu alta i entenedora per tothom que ja li agradaria que jo fes com abans i li fes el llit, li estengués la roba i li fes la compra mentre ella tenia feia, que si m’aniria be els diumenges. Davant aquesta poca soltada només li responc que si ella m’ho compensa com ho feia aleshores doncs m’ho podria pensar. El ritme angoixant del somni continua. No deixem de caminar tots plegats sense saber on. De sobte ella s’avança 3 passes, se li atansa un noi amb una pinta molt xunga, i hi ha un petit gest clandestí entre els dos, difícil de veure però molt evident per qui el capti. Quan el noi s’allunya una altra vegada m’hi atanso jo. ‘Ja tens algú, oi?’ ‘si’ ‘quant fa?’ ‘des de los trece’. No he pogut esbrinar res més. Potser els somnis tenen la virtut sobre el món real que quan veritablement desitges morir-te ho fas, ni que sigui en aquell món imaginari per despertar en el real.

Com he dit durant el mes n’he tingut uns quants d’aquests somnis però em despertava tal qual. Aquest, però, potser perquè ha estat més cruel, poder perquè cada cop falta menys, sigui com sigui m’ha fet despertar com quan ho feia fa quasi un any, desitjant-la només a ella desesperadament, veient-la com la més formosa i atractiva, la més dolça i tendre, adonant-me del que se m’ha escapat de les mans, envejant malaltísssament aquell noi del somni que la tenia a ella. En resum, un desastre. I a sobre ara tinc l’al•lèrgia i em pica el nas i em couen els ulls!

dives, bavosos i vespes!

La nit ha estat prou be. Una manera de reconciliar-me amb el port que tant em ratlla. De totes maneres encara segueixo mosquejat pel poc criteri dels col•legues. I és que el port està allà mateix tots els caps de setmana de l’any mentre que Sant Magí només n’és un! Així que per un cap de setmana l’any que no es baixi al port i ens quedem per la plaça de la font amb l’ambient de festa major no passa res! Però be, tot són criteris.

La invisibilitat, ni que sigui per un dia, ha desaparegut. La veritat és que tots ens hem quedat sorpresos de la gran quantitat de noies maques que hi havia. La Pat no es cansava de dir-me “mira esa como te esta repasando!” en gran part encoratjada per poder dur la raó. I és que abans, durant el sopar, li he dit que ella pot lligar el que vulgui i més, i ella que no, que ella no lliga gaire i que jo si. Res, es pot discutir del que es vulgui, però hi ha coses que són clares, i quan entrem als llocs tots els tios bavegen per ella. Altra cosa és que ella no ho sàpiga veure.

Molta noia formosa, alguna fora de sèrie, però al pla de sempre. A Tarragona si alguna noia té interès per un noi el mira un moment, el repassa d’amunt avall, i li fot una mirada als ulls, i això és tot. Després ja entren a l’estat Diva que consisteix a passar olímpicament, i anar marxant del lloc per tornar al cap de l’estona intentant transmetre-li al manso una sensació d’incertesa que faci que es llanci per ella. Un ritual que a mi no m’agrada gens. Sempre esperant que sigui el noi qui bavegi per elles. És en aquest punt quan em surt la vena rebotona que tothom té en el fons. I és que no em dona la gana de passar per aquí. D’acord, la noia rossa era impressionant, molt més del que en principi puc esperar, però passo. No és allò de ‘pa chulo yo’, és senzillament que si s’ha fixat en mi doncs pot fer quelcom més. No m’agrada l’actitut de ‘ei xaval, que m’he fixat en tu! Aprofita, curra’t-ho i potser fotràs la triomfada de la teva vida!’. Doncs no, si t’has fixat tu en mi doncs podries ser tu qui, al menys, fes un petit pas.

Durant el sopar ha sortit el típic tema de com es fa per lligar. Molt recurrent i poc intel•lectual però a certes hores i amb certes copes a sobre el nostre cap no dona per més. Jo no en tinc cap, l’únic que tinc és una manera de saber quan és el moment precís per, un cop xerrat amb la noia, llençar-m’hi a la jugular. La Pat, molt simpàtica ella, coneixedora d’aquest mètode l’ha explicat. Ni m’agrada parlar de les meves desventures, ni m’agrada parlar de les ventures. Però be, tantes hores amb ella ja ho acaba sabent quasi be tot de mi. Després a la disco ella, molt simpàtica altra vegada, s’ha dedicat a fer les coses que sap que m’indiquen que cal llençar-me. Si m’ho torna a fer l’hauré d’advertir que no faci tanta conya, que jo sóc resistent però no de pedra, i encara ens durem un disgust!

Un col•lega, en marxar, m’ha dit que tanta noia maca el fot malalt. He d’admetre que a mi també. És allò que deia dels anuncis: em satura veure tantes coses que no puc tenir però que desitjo. Però del meu col•lega, no obstant, no ho acabo d’entendre perquè té xicota. A veure, que s’estigui a règim no vol dir que no es pugui llegir la carta. Així que tenir xicota no impedeix que es pugui mirar les altres noies. Jo, de fet, ho feia. El que no em passava era sentir-me malalt per això. Podia veure una noia increïblement formosa (una superxurri perquè ens entenguem) i podia sentir-me lleugerament frustrat per no poder gaudir-la, però en arribar a casa dormia ben tranquil perquè potser no gaudiria la superxurri en qüestió i dormiria sol, però francament m’era igual, jo tenia algú que per mi valia molt més, que no tenia els mateixos pits però que somreia i m’agafava pel braç d’una manera que ningú més podia fer. I si, la preferia davant de tot. M’imagino que cadascú és com és i cal acceptar-ho així. Com ara ja no tinc a aquella que em feia sentir així doncs me n’aniré a dormir frustrat, així són les coses. En deixar la Pat a ca seva em comentat amb el col•lega el molt que millora aquesta noia cada dia i el molt que se la miren els tios. La reflexió del col•lega ha estat: “si naltros som amics d’ella però tot i així ens la tiraríem si poguéssim, per què ella no a nosaltres?” La raó exacta no la sabria dir, però sigui la que sigui és gràcies a això que podem ser amics d’ella. De fet em temo que qualsevol noi pot ser amic d’una tia bona, però en el fons sempre se la vol tirar.

Canviant de tema, però sense deixar de rajar, hi ha un altre tipus de gent que em fascina per cutres que arriben a ser. Són el típic grupillo de tres o quatre tios que surten amb la càmera digital i es dediquen a anar a per les ties bones a fer-se fotos amb elles, fotos que solen ser de grup i com si s’ho passessin molt be junts quan, a la realitat, ni han estat junts abans ni després de la foto, només durant els dos segons que ha costat fer-la. Aquests nois després les ensenyen als col•legues i diuen “mireu quines ties ens vam triomfar!” cosa que és ridícula perquè no ho van fer ni en somnis. I que els hi aporta això? La modernitat fa que ara les pengin a les pàgines i blogs personals aconseguint així una mostra impressionant de fotos seves de marxa i sempre amb noies formoses diferents intentant donar, així, una imatge de megacracks del ligoteo. Molt patètic tot plegat. Mai no entendré que li pot aportar a una persona fer creure als demés que ha fet quelcom que mai no farà. Realment aconsegueixen enganyar-se a si mateixos?

A tot això, si avui dormo malament no serà per res del d’abans. En arribar a casa i obrir la porta del jardí he notat una cosa per la cara i braços. A les fosques no es veia res però he sabut molt be que era. Una maleïda aranya havia posat la seva teranyina i me l’he emportada tota no sé si amb aranya inclosa! El fet és que ara em pica tot. Potser és psicològic o és que l’aranya és minúscula i em ronda pel cos. Sigui com sigui no em puc traure la picor! A més, aquesta tarda m’ha entrat una mega vespa a l’habitació. Un tipus molt estrany però que n’hi ha masses per on visc. Sembla composada per dos cossos, molt gran, color negre, potes peludes tipus aranya, fastigosa a dir la veritat, i pel que en sé una picada seva és per flipar! He mirat que marxés però la pelma no volia. Al final, invertint mig pot d’insecticida, l’he fulminada. No deixo de tenir la paranoia que durant la meva absència n’ha entrat una altra i ara espera a que m’adormi per venjar la seva companya caiguda!

els barman

No és que prefereixi una barra amb noies per cap fantasia sexual ni molt menys. N’hi ha que volen que els atenguin les noies formoses per la il•lusió de poder dir quelcom que les enlluerni i lligar-se-les. Això és totalment absurd, quan es treballa no s’està per les ximpleries que digui un bavós qualsevol. Però si, jo prefereixo que hi hagi noies a la barra.

Aquesta nit, per les festes de Sant Magí, a la Plaça de la Font, he anat a demanar-me una cervesa. A la barra tot eren nois. Ningú no m’atenia tot i ser clarament el que més temps feia que esperava. Quan em venien a atendre sempre apareixia alguna noia i els bavosos dels cambrers (que també ho són) anaven a atendre-les a elles. Suposo que dins del seu cap es muntava la història que se les lligarien. Així de simples (per no dir ximples) són els pensaments de gran part del gènere masculí. D’aquesta forma m’he estat una bona estona esperant i veient com venien noies noves i les atenien a elles. La meva cara de ximple anava augmentant a passos agegantats.

De sobte ha aparegut una noia de dins del bar i s’ha posat a la barra. M’he centrat a intentar cridar la seva atenció i no pas la dels demés i m’ha vingut a atendre a l’instant. Ha estat la meva salvadora car estava a punt d’enviar a pastar fang a la cervesa i al punyetero bar.

Doncs això, d’ara en endavant no aniré a demanar res a una barra on només hi hagi nois perquè n’estic tip! Les noies són més simpàtiques, no són bavoses i atenen a tothom!

Gràcia

Bellosoli emula a Katrin per un dia.

Canvi de plans de darrera hora.

Omple molt la maleta per només dos dies.

Gràcia espera, retorn a Barcelona.

Divendres de volta a Tarragona, Sant Magí s'ho val.

Le long wekend

Feia quasi un any que no anava al poble de ma mare, un dels molts que es troben al Segrià, prop de la Franja. L’any passat hi vaig anar uns quants cops, sempre pressionat pel xantatge emocional al que tenen el mal costum de sotmetre’m els meus familiars. El primer cop va ser perquè vaig venir de Paris de vacances per veure l’Esther, vaig fer una escapada a Tarragona per veure la família aprofitant que era l’aniversari de mon germà, i quan el meu calendari deia que havia de tornar a Barna per estar amb la xicota els meus pares i germana em van dir d’anar al poble, que hi havia la favada. Evidentment m’hi vaig negar però ja van començar amb el que no estava mai amb ells ni res. I al final vaig haver d’accedir. A mitja favada em va trucar l’Esther recriminant-me que sempre cedia als desigs familiars deixant-la sola quan, en principi, havia vingut de Paris per veure-la. I de fet tenia raó. Quan vaig tornar a Tarragona immediatament vaig agafar el tren amb el conseqüent malhumor de la família, mai contents ni satisfets amb el que faig, incapaços de pensar amb els problemes que m’havia posat per acontentar-los. El problema dels meus pares és que com més se’ls hi dona més en volen. Els cega l’avarícia. A Barna el panorama que m’esperava no era massa bo.

El segon cop en anar l’any passat al poble va ser ja a l’estiu. Els meus pares volien que hi vingués l’esther així que després del CTO va agafar un tren i la vam anar a cercar a Lleida. No satisfets amb presentar-se-la a la meva Padrina van muntar, per segona vegada, el patètic show de fer passar mig poble per casa i portar-la a casa del mig poble restant. El primer cop que ho van fer va ser la primera vegada que va venir a casa a Tarragona. Aquell dia, misteriosament, ens van passar a veure per casa tiets, amics i tot el que calgui. Va ser patètic. El que més ràbia em fot és que m’ho olorava i els hi vaig dir que ni se’ls hi acudís. Però ells res, a la seva, sense importar-los-hi la meva decisió, sense preocupar-se en absolut per les conseqüències que podia tenir, en el malament que s’ho podien fer passar a l’Esther. No contents amb que se la portés a casa ells van abusar perquè, com abans he dit, com més se’ls hi dona més s’enceguen en la cobdícia. A l’Esther, clar està, la situació la va angoixar molt. Ella, que des del primer dia que vam començar va voler que li presentés a la família ara se’n penedia. Un any i mig vaig esperar a presentar-la i, de fet, mai no ho hauria d’haver fet. Ara ho tinc clarissim. A casa mai més no presentaré a ningú. No tinc esperances que aprenguin a respectar les meves voluntats que solen tenir una base racional tot i que ells mai no arribin a assimilar-ho, massa cegats en creure que el que pensen és sempre el més correcte.

El tercer cop va ser per les festes del poble. Jo no hi volia anar perquè aquell cap de setmana era una mena d’aniversari en la relació. Altre cop els meus pares i germana (el meu germà no, que ell no va al poble des de la guerra civil!) van tornar al xantatge emocional, molt recorrent per part seva sobretot perquè saben que hi caic i se n’aprofiten. Després vaig agafar un tren, dues hores i escaig de viatge per trobar-me amb l’Esther que sortia d’estudiar. Jo estava baldat. La trobada no va anar meravellosament que és el que s’esperava que resultés. Em va tornar a tirar per cara que havia cedit a la família i no havia estat per ella. Ara deia que era el torn d’ella a dedicar-se a estudiar pel MIR. Va marxar de casa dient-me que m’estimava. Cinc dies després, cinc dies sense saber-ne res, la vaig anar a cercar a la biblio per dinar plegats. No hi era. La vaig trucar. Estava a una altra biblioteca. No em volia dir on. Em va deixar per telèfon.

Aquest cap de setmana llarg he anat al poble amb ma germana. Hem estat amb mon cosí i la seva xicota sortint i fins i tot fent una mini excursioneta al riu fins arribar a Mequinença. Dissabte vam anar a sopar ma germana, mon cosí i jo per posteriorment anar al Gurugú, unes carpes que m’agraden força. Ja les canviaria pel port! El gra immens que ocupava el meu front (objecte de pesades bromes per part de ma germana i cosí), el meu tallat de cabell tan curt i les meves faltes de ganes no auguraven una gran nit. De fet la meva primera nit al Gurugú sense xicota. Les altres vegades sortia amb l’esther, tot i que ella estava lluny. Però Dissabte no era el dia i el meu sistema digestiu va dir que no, que era millor no entrar. Vam tornar al poble. Quin desastre.

Dilluns al front encara era visible la marca del gra (maleït gra!) que, de fet, encara és visible ara. Vam tornar a anar al Gurugú. Al principi estava força buit. Després, poc a poc, es va anar omplint fins arribar a nivells acceptables. Però no em va agradar tant com altres vegades. Curiosament vaig tornar a sentir-me invisible. Primera vegada que em passa al Gurugú on, sense buscar-ho, sempre m’havia vingut alguna que altra noia (a qui deia que no, clar està, jo estava lligat i ben content d’estar-ho). Potser ara, com a solter, desprenc unes feromones menys atractives. Em consolo pensant que és que jo no estava per ximpleries, el meu tallat de cabell és prou limitant i el gra acabava de fer la feina.

Visita de rigor a familiars per constatar que un any li ha caigut molt malament a l’oncle (be, oncle de ma mare) qui cada cop s’assembla més al padrí (be, altre cop padrí de ma mare, o sigui avi de ma mare) no només físicament sinó en el deteriorament. Fa molts i molts anys que va morir el padrí però la fluixesa a les cames i l’inintel•ligibilitat de la seva parla me’l recorden molt. Dinar a casa, comiat del cosí i xicota, autopista i cap a Tarragona d’hora per evitar possibles cues. Tarda de pluja, bodypump, sopar en solitud i unes partides a la play amb en xavilín. Le long wekend est fini.

oblidar

Mai no hauria imaginat que una pel•lícula d’en Jim Carrey em podria fer pensar. Potser és que les meves neurones ja no són el que eren. Sigui com sigui ‘olvídate de mí’ ha deixat un parell de detalls que valen la pena. És possible que es faci un pel llarga, hi ha moments d’excessiva paranoia que arriba a ser angoixant, al director li manca capacitat de síntesi però no sóc jo qui per recriminar-s’ho.

Un noi (Jim Carrey) se n’assabenta que la seva xicota (Kate Winslet) s’ha sotmès a un tractament per oblidar la seva existència. Evidentment ell es sent desesperat. Què ha fet ell per a que ella decideixi oblidar tot el que han viscut junts? Turmentat per aquest pensament opta per anar a la mateixa consulta que ella i sotmetre’s al mateix tractament. El film ens endinsa en el seu subconscient durant el procés de neteja en el que ell resta inconscient al llit. Els records es van succeint però sempre acaben amb l’eliminació sobtada d’ella. Al final se n’adona que no vol oblidar-la, per mal que li faci recordar-la ell vol mantenir-la al seu cor, però ja és massa tard: ell resta dormit i no es pot comunicar amb els metges que controlen el procés. Tots els seus intents resulten infructuosos i finalment, en despertar, ella ja no existeix.

Durant aquest procès un dels col•laboradors de la clínica (Elijah Wood) es lliga a la xicota d’en Carrey. Però no ho fa honestament sinó al més pur estil hiena podrida. Enamorat de la noia en veure-la inconscient a sobre el llit mentre li van fer el procés d’esborrat, decideix quedar-se amb els records que la noia ha aportat per preparar, junt amb els metges, la teràpia. Si, per poder esborrar de la seva memòria a una persona calia que portés tot el que li recordava a aquesta, ho relacionessin amb les seves vivències, i ho eliminessin (tant del seu cap com posteriorment els objectes físics aportats). La hiena, però, opta per quedar-se’ls i utilitzar-los per lligar-se-la. Utilitza la vida en comú d’en Carrey i ella per enganyar-la, perquè no deixa de ser un engany el que fa, a més de poc ètic i penós. Afortunadament, ja que això és un film i a les pel•licules (al contrari del món real) els gestos immorals s’acaben pagant, fins i tot els de les hienes, al noi li surt malament la cosa. I és que quan fa la primera patinada i ha de ser ell mateix per arreglar-ho no pot. No pot perquè ell mateix no és prou, no en sap i a ella no li agrada ell sinó la suplantació d’en Carrey que n’ha fet. Així que la hiena es queda amb un pam de nas! (tan de bo la vida real tractés així a les hienes! Buf! És que no puc amb aquest tipus de paios!)

Em temo que em sortirà un post molt llarg. Estic parlant del film i només hauria d’haver sigut una introducció. El fet és que seria fantàstic que existís aquest procés d’esborrament selectiu de la memòria. És clar que faria molt i molt de mal a la gent que patís, com en Carrey, que la seva parella decidís sotmetre-s’hi per oblidar-la, però és que aquest mal ja existeix. Hi ha persones que no necessiten d’aquest procés per oblidar tot el que s’ha viscut junts, i a l’altre li toca patir-ho. Si existís aquesta eina no variaria res en aquest sentit però si que ho faria en l’altre. L’abandonat, l’oblidat, el menyspreat, ja podria oblidar. Podria oblidar aquella persona el record de la qual li fa tant de mal. És trist, si, haver d’oblidar el que potser ha estat el període més joiós que s’ha viscut, però hi ha vegades que el dolor supera amb escreix al bon record. Jo m’hi sotmetria.

Un cop oblidats l’un de l’altre, en Carrey i na Winslet es retroben. Són igual de compatibles que la primera vegada que es van trobar. No han viscut res junts perquè no ho recorden. Les seves vides, per ells, s’acaben de creuar. Tornen a enamorar-se, s’enamoren per primera vegada. Els hi arriba a les mans les cintes que van gravar cadascú quan el metge els hi demanava que parlessin del que no els hi agradava de l’altra persona per poder-la oblidar. Senten coses molt dures: rutina, avorriment, esgotament, irritació... la seva nova relació tremola. Per què començar quelcom que saben que acabarà així? Doncs perquè aquell dia ja arribarà, o potser no arriba mai, però fins a ser-hi podran gaudir del moment tan meravellós que viuen junts. I és que de vegades val la pena arriscar-se ni que la patacada a la llarga sigui quasi assegurada. La vida són dos dies i no val la pena passar-se’ls al sofà per por a sortir fora.

rapat

Ahir ho vaig fer. Sentia que ho havia de fer. Res important, res transcendent, més aviat simbòlic. Feia molt que no ho feia i, la veritat, no comptava amb tornar-ho a fer. Era el meu ritual d’exàmens de Maig. Un període llarg i dur que començava a mitjans de Maig i no acabava fins quasi Sant Joan. Quinze dies abans de començar-los prenia la determinació. La darrera vegada que ho vaig fer va ser a Quart (època a la que correspon la imatge). A l’Esther no li va fer cap mena de gràcia però ho va acceptar perquè no li quedava altra. Tampoc no era tan greu però a ella no li va agradar. De totes maneres per aquell temps estava tan penjada de mi i tan acollonida perquè no la deixés en qualsevol moment (paranoia que es va muntar sola, suposo que tement que li fes a ella el que sempre acaba fent ella als nois) que no m’ho va quasi recriminar. Després ja va prendre el mànec i sobre el meu cabell decidia ella.

Per mi exàmens era període de desaparició de la vida social i, per tant, en absolut m’importava la meva presència física. Primera setmana de Maig: rapat i afaitat. Ja no em tornaria a afaitar fins acabar-los un mes i mig més tard. Rapat, val a dir, no al zero però si al tres. Suficientment curt com perquè les meves faccions es pronunciïn encara més, arribant a donar, fins i tot, una mica de por. Si anés pel carrer vestit com els pelats a l’estiu: pantalons curts, sense samarreta i amb un pitbull per la corretja, acolloniria bastant.

Aquest cop el rapat ha estat una mica frustrant, no tant curt com el volia. És el preu que s’ha de pagar (a part de l’econòmic) per anar al Llongueras. Sempre t’han de donar un petit toc fashion, i el rapat no es porta. Tampoc no tinc examens ni espero tenir-ne mai més. Però si que descarto totalment l’estiu. N’estic cansat d’esperar-la a ella perquè sé que mai no tornarà. I n’estic cansat de les noies en general. No és que hi tingui res en contra ni molt menys però no m’acaben d’anar be les coses, ni quan són relacions, ni quan són rotllos ni res. I em cansa aquella maleïda esperança que rau dins meu. Aquella que intenta convèncer-me que avui pot ser un dia diferent. I per molt conscienciat que estigui sempre hi ha alguna noia que fa que l’esperança refloti una mica. I jo el que vull és sortir tranquil.

Hi ha una manera. No sóc com en Sanson però alguna cosa tinc. I és que si bé és cert que la meva força no depèn de la longitud dels meus cabells, també és cert que d’ells depèn part de la meva moral. Si els porto massa llargs em queden fatal i no lligo (objectiu, tothom em diu que em queden malament els cabells massa llargs). Si els porto massa curts faig por i no lligo (objectiu altra vegada, la gent em diu que tan curts estic lleig). De fet portant-los be tampoc lligo massa... però així, ben curts, vaig tranquil! Sé que sóc una mica radical i tinc raonaments, com aquest dels cabells, una mica freaks. Però així són les coses. Vull descansar. Res de noies ni esperances. Total, pel que em serveixen... m’ho prendré com una època d’exàmens tot i que aquest cop no sé la data del darrer. Potser serà perpètua?

Anuncis

Acabo de veure el nou anunci del ministeri contra les drogues. Van sortint fotos de joves fent festa. Primers plans somrient, ambient de discoteca, passant-s’ho be. Les típiques fotos que tots tenim. No se’ls hi veu ni pupil•les dilatades ni res que delati el seu consum de drogues. Durant l’anunci es sent una nena que canta el “pinto pinto colorito” fins que s’atura a una foto i li toca a una noia patir els efectes negatius de les drogues. Noia que, per cert, tampoc té ni pupil•les dilatades, ni ulls vermellosos, ni mandíbula desencaixada ni res que evidenciï el consum ni tan sols de maria. D’aquest anunci el que més fàcilment es pot interpretar és que la paranoia del ministeri els fa pensar que tots els joves que s’ho passen be són uns drogaaddictes. Chapeau. Aquest anunci em fa venir ganes de drogar-me no ja per passar-m’ho be, perquè no crec pas que les drogues m’ho hagin de fer passar be, sinó per aconseguir evadir-me tant de la realitat com ho fan polítics i publicistes. Què es deu de sentir? Clar, a la seva època d’estudiants es solia abusar de les amfetamines (que no són més que drogues) i potser es pensen que tothom fa igual. M’agrada l’anunci en que surt un noi amb pinta de camell però amb la veu de mare parlant contra les drogues. Em sembla encertat. Però aquest altre em sembla patètic.

Ja que parlo d’anuncis desencertats no puc deixar de pensar en, per exemple, una persona circulant amb el cotxe amb la seva parella al costat. La seva companya, la persona a qui més estima del món i per qui tot ho faria. Malauradament al seu camí se’ls hi creua un sonat que fa un avançament imprudent. El nostre protagonista que circula, a l’igual que la seva parella, amb el cinturó ben cordat, respectant la velocitat permesa, amb els cinc sentits posats en la carretera, sense una sola taca al seu historial de conductor, procura esquivar l’insensat que se li aproxima de cara. En fer-ho perd el control del cotxe i topa contra un post elèctric al cantó de la carretera. La seva parella mor a l’acte. Ell sobreviu. La culpa no ha estat serva, ell ha fet tot el que ha pogut per evitar un desastre provocat per un boig. Tothom s’ho diu: agents de l’ordre, assegurances, coneguts, amics, familiars... fins i tot els pares de la malaguanyada parella li ho diuen, que no pateixin, que ells saben que no ha estat culpa seva ans al contrari, ell va fer tot el possible per protegir-la. No obstant, és molt humà sentir-se responsable del que ha succeït, culpar-se, repassar els fets i imaginant el que hauria d’haver fet. Creure, ni que tothom digui el contrari, que ell va ser el culpable de la mort de la seva parella perquè el pobre no pot deixar de pensar que hauria pogut fer quelcom més. Per aquesta persona per qui el dia a dia s’ha convertit en quelcom tan dur, ha de ser una tortura indescriptible cada cop que veu per la televisió l’anunci que diu “només hi ha una cosa pitjor que perdre algú estimat en un accident: ser-ne el culpable”. Cada cop que sent aquestes paraules se li regira el món. Els seus sogres procuren canviar de canal cada cop que surt i tenen el jove a casa, però no sempre hi són a temps. Què se n’ha fet d’allò que “val més la pena cent culpables al carrer que un sol innocent a la presó?” La nostra societat sembla que obviï el patiment que pot causar als innocents. Hi ha altres maneres de fer anuncis per conscienciar als televidents sobre els riscos de la carretera. Anuncis molt més contundents. Anuncis, però, que no necessiten minar la moral dels innocents que, alhora, són víctimes.

Dedicat a les platges. Entenc que nivea, l’oréal, wonderbra o fins i tot batidores moulinex, utilitzin noies físicament espectaculars per anunciar els seus productes. Són empreses privades, no tenen cap obligació d’educar al personal, i els seus estudis de mercat tindran. Així que si escullen aquesta opció ells sabran perquè ho han fet. I els beneficis o pèrdues se’ls menjaran ells. Em resulta més trist, però, veure per segon any consecutiu l’anunci de la Diputació de Barcelona sobre mantenir la platja neta i que “la sorra no s’ho empassa tot”. L’anunci en si em sembla be però, cal que la noia estigui tan bona? És vital per a que fem cas? Els lletjos no poden conscienciar? Pitjor encara és l’anunci del Govern de Catalunya (ara que els hi ha agafat la moda de dir-ne així quan sempre s’havia parlat de la Generalitat i punt) que ens parla del telèfon que podem marcar per informar-nos de l’estat de les platges. Em sembla molt be el servei. El que passa és que la noia que surt a l’anunci està increïblement bona! Al meu entendre és una fora de sèrie. I tornem al mateix: realment cal? Cal que estigui tan i tan bona? M’imagino a totes les noies frustrades en veure-la i pensar que mai de la vida podran ser així. I no em costa massa imaginar tots els nois frustrats perquè mai no podrem tenir una xicota així. Veritablement tinc una saturació total de “super xurris” a la televisió. En surten tantes als anuncis que ja ni tan sols em posen malalt sinó que ja m’emprenya i tot. És com passar-li pel davant d’un mort de gana un plat d’en Ferran Adrià. Mai no se’l podrà pagar! No cal que a sobre se’l torturi! Entenc que les empreses privades posin la Laetitia Casta per anunciar els seus productes. Igualment frustra a tothom però és una empresa privada i pot fer el que vulgui. Però els etns públics no! No es tracta que el seu anunci sigui el més eròtic de l’any ni que hi guanyin diners ni res! Es tracta d’informar i punt! (Consti que no tinc res en contra de les superxurris dels anuncis que he esmentat. Si per casualitat heu llegit aquest post no dubteu en posar-vos en contacte amb mi!!!)

Meme dels desigs

He rebut per part d’en Dessmond l’encàrrec de fer aquest meme. El cert és que ha estat difícil perquè demana tres coses per pregunta! Però be, al final m’he sapigut enrotllar i m’ha sortit prou llarg!

Les tres coses que faries si fossis milionari:
1 – comprar tots els territoris verges de la costa (almenys catalana, però segons els diners que tingués s’ampliaria l’àmbit) per evitar que s’hi segueixi construint d’aquesta manera tan bèstia. I els terrenys encara no urbanitzables de Tarragona (diguem Terres Cavades) també, i evitar així que els vampirs segueixin destruint la ciutat (Luis Garcia, no et sentis al•ludit. Vampir és massa suau per definir-te, màfies!)
2 – Repartir una mica i fer tipus Bill Gates, encara que això mai no es sap. Diuen que quan et tornes milionari també et tornes agarrat!
3 – Viatjar molt i molt! Donar moltes voltes pel món. Conèixer totes les cultures possibles, els diferents modes de vida... Viatjar! Ai sí! I passar un any d’hivern! Sis mesos a Saint Moritz esquiant i sis mesos a Nova Zelanda esquiant! Després es podria provar l’any sencer d’estiu a base de platges paradisíaques a bord d’un flamant iot.

Les tres coses que diries en veu alta si sabéssis que ningú et recriminarà o contradiurà:
1 – A la política hi ha massa mafiosos i l’ajuntament de Tarragona sembla Sicilià! Luis Garcies que deixen la presidència del Nàstic no sense abans comprar els terrenys que li “sobren” a l’entitat. Luis Garcies (i algun més, tipus boades, o angelets fernades) que compren terrenys a Terres cavades, zona no urbanitzable, perquè un moixó els hi ha dit que es convertiran en terrenys urbanitzables i es destruirà el paisatge. Qui diu moixó diu paio que està dins l’alcaldia. No se... un tal fernandes.
2 – Tornant a la política, a catalunya ens agrada massa que ens prenguin el pèl. I si l’enlacat, diguem-ne traïdormàs, fa pena del camorrero que arriba a ser, al més pur PPero quan li ve de gust, no es queden enrera la demagoga Tura que va començar la creuada contra l’alcohol i ara, que veu que és complicat perquè la potent indústria vinataire i cavista se li ha posat en contra (evidentment) i que veu que és car, doncs es posa en la velocitat, que dona molts més dinerons! Maragall amb les maragallades, que si Nadal tirant pilotes fora, que si Montilla, que si Dolores de Madre per la fibromiàlgia ha de deixar l’alcaldia (cosa que em sembla molt bé perquè aquesta malaltia és prou xunga i, malauradament, no té el reconeixement per certa gent que hauria de tenir) però per contra si que pot ser diputada! I cascar-se tres viatges setmanals a Madrid! I escalar possicions al partit!!! Però on s’és vist això? I que n’ha de pensar la gent que realment pateix aquesta malaltia i no se li reconeix? Quan la deMadre l’ha utilitzat com excusa per poder deixar tirada una alcaldia i un poble que la va votar per poder prosperar políticament? I aquí també li toca rebre al montilla que va fer el mateix, sols que almenys va dir-ho clar. Està en Vendrell, un altre d’aquests que millor no tenir a prop perquè li agraden els ganivets i les esquenes... res, que estan molt podrits.
3 – L’altre món és un invent dels aprofitats que es dediquen a putejar-nos i fan que ens acontentem fent-nos creure que a l’altre món ells seran castigats i els altres premiats. Clar, i si ho fem a l’inrevés?

Les tres coses que canviaries de la teva vida, de tu mateix:
1 – Tornaria enrera i no marxaria a Paris. Em quedaria per gaudir de la relació, per molt o poc que durés, però la gaudiria a fons.
2 – No hauria estudiat camins. Massa feina i massa sacrifici, massa hores tancat estudiant i la feina, pel que es veu, és més del mateix.
3 – M’agradaria prendre’m les coses no tan a la valenta. No ser tan fàcilment decebut o somiar menys.

Les tres coses que canviaries del teu voltant:
1 – No m’agrada la facilitat de la gent en fer que els que els envolten paguin per les seves frustracions. Es pot explicar i buscar suport, però mai fer pagar!
2 – L’apalancament de la gent que m’envolta que amb 25 anys sembla que estiguin per jubilar-se. Uns que semblen casats i els altres que estan sempre cansats. A mi m’agrada viure, si he de dormir menys doncs es dorm menys, però s’ha de fer coses sempre! No m’és prou amb el cap de setmana.
3 – La impresentabilitat de certs personatges que diuen de quedar i al darrer moment, quan ja no pots reaccionar ni buscar pla alternatiu, et deixen penjat.

Les tres coses que voldries que et passessin abans de morir:
1 – Veure Catalunya convertit en un estat sobirà capaç de decidir el seu propi destí sense que ningú li pugui retallar pressupostos ni intenti anul•lar-li l’identitat.
2 – Sentir quelcom positiu de l’Esther vers mi i, fins i tot, tornar-hi.
3 – Passar una nit amb el meu amor platònic de la joventut, la M.G., per treure’m l’espina!

Això de seguir la cadena em sap greu perquè és una mica putadeta per qui ho rep, però així és la vida de dura! A veure... li toca a Prometeo (a veure si així activa el seu moribund blog) la Hanna B (que em va manar un meme fa molts mesos i ara se’l torno! Jejeje) la Katrin (serà divertit veure com ho resumeix en 5 línies i una bella imatge!), a la Eva (si te arreglada la connexió a internet! Fixa’t que hi he posat la Eva i no n’Eva!!! En tu cara cabron! Jejejejee) a en Frederic (que així trobarà a faltar les festes majors!) i la Mery Cherry (així no podrà dir que s’avorreix a la feina perquè jo li en mano).

A tots els demés benaventurats a qui no els hi he rebotat el meme, penseu que podeu ser víctimes de les meves víctimes! (Xurri, no et queixaràs que he sigut benevolent amb tu! Jejeje!!!)

cicle

Les parets d’aquesta cel•la blanca cauen sota la sobrecàrrega d’avorriment per a la que no van ser calculades. A sota m’hi trobo jo, fatigat dels cicles d’aquesta vida que són cada cop més curts i aporten menys variacions. Situacions contràries que s’ajunten perquè no saben caminar soles. Forces de flaquesa que em treuen de l’espiral per tornar-hi a caure, inexorablement, quan la ventura ho vulgui. Cada cop més decebut, cada cop un xic més cansat. Buscant ja no una llum sinó solament un bri d’esperança que m’aporti una mica d’aire. Però l’aire s’escola tan ràpid que només serveix per recordar-me el que vaig tenir i se’m va escapar. Aire que no he pogut ni tan sols assaborir. Però no, les contrarietats mai no venen soles. Algunes les han precedit, altres les han acompanyat i n’hi ha que han arribat més tard. Tot, al cap i a la fi, un cúmul de circumstàncies.

Les parets segueixen dretes, em recorden que no puc escapar, que no les puc escalar. De fet ja no en tinc ni ganes. El cicle s’ha tornat a tancar i torna a començar. Un altre cop el mateix.

voldria... o no

Ara voldria parlar del cague que he sentit durant el capítol que he vist d’Expediente X a la Fox. Feia mil anys que no veia cap capítol i aquell maleït nen ros m’ha fotut els pels de punta. Podria parlar de com he hagut de veure el capítol de House que han fet tot seguit per intentar oblidar la mirada d’aquell nen i poder pujar a la meva habitació més tranquil. Ha estat, val a dir, el capítol més surrealista de House que mai hagin fet.

Però no. Avui, per primer cop des de que vaig començar el blog, m’he plantejat de deixar-lo. I a hores d’ara encara crec que l’he de d’abandonar. L’anonimat que tant m’agradava d’aquest ja no és més que un record i això en desvirtua el contingut. Si a sobre resulta que causa problemes a tercers doncs pitjor encara. Jo ja en tinc prou com perquè els problemes induïts aconsegueixin despertar vells fantasmes que m’esforço en adormir.

Aquesta nit ho consultaré amb el coixí. Val a dir, però, que encara dec un post. El darrer post d’en Dessmond m’incita a fer un meme i no m’hi puc negar. Amb el coixí també consultaré les respostes a aquest. Buf, quina nit ens espera al coixí i a mi. De fet el coixí ha baixat a la cuina a preparar cafè. És un viciat pobret.

Casualitat? Je crois pas!

Mais non! C’est pas vrai! He tornat a posar el word verification pels comentaris? Oui, bien sûr. Pour quoi? Doncs perquè he tornat a rebre spam. Després d’un llarg període sense la necessitat de la verificació aquesta plaga internauta ha arribat altra vegada a mí.

Comment est elle arrivé? Doncs estava jo navegant pels blogs de costum quan vaig veure una coseta que s’anava repetint blog rera blog. En algun hi deia que hi ha x persones regirant per la paperera, en l’altre hi deia que hi ha y navegants pel seu mar... i clar, jo també ho volia pel meu blog! (sisi, culo que veo culo que deseo!) I em vaig posar el meu propi. Vaig enganxar el codi tal com ho deien a la pàgina que ofereix aquest servei i pam, només actualitzar el blog vaig rebre 3 missatges del famossissim senyor Anonymous en anglès venent-me el que fos. A hores d’ara no els he localitzat ni falta que em fa, estaran perduts per algun post antic. Si els vaig detectar va ser perquè tinc connectat el servei que t’envia els nous comentaris a la direcció de correu.

Vaig donar-li un vot de confiança però a l’endemà ja n’havia rebut un parell més. Mesures a adoptar: vaig tornar a activar la verificació per paraula (que és emprenyadora a més no poder, però ara mateix és el que toca) i vaig modificar el codi. Si, els de la pàgina diuen que no es pot modificar, que la publicitat que hi posen és el que fa que el servei sigui gratuït. Doncs mala sort. Jo he rebut spam i és per culpa seva, així que modifico el codi i fora publicitat del casino. Total, si em desactiven el servei no passa res. Ara ja no em mola.

Voler-ho tot. Obtenir res.

Quan vaig fer el post d’en Zidane no vaig mentir però vaig obviar una mica la realitat. No només aquest futbolista ha estat un ídol per mi. Sempre m’ha agradat la fòrmula 1. De ben petit ja em veia els grans premis. Recordo encara tornar de jugar un partit de bàsquet i trobar-me el meu germà amorrat al televisor. La carrera era a Imola però estava aturada: el gran Senna, el poster del qual encara es mostra orgullós a la capçalera del meu llit, havia tingut un greu accident. Va morir.

Darrera seu anava un jove alemany que va acabar guanyant aquell gran premi i finalment el mundial. La seva conducció era brillant però suposo que el fet d’esdevenir campió l’any de la mort d’en Senna va fer que no li agafés massa simpatia. Però, com he dit, la seva conducció era brillant. Poc a poc va anar-me enamorant fins arribar a una cursa en pluja. Eren els entrenaments classificadors. Ell no sortia dels boxes. No tenia, pel moment, un temps massa brillant. De sobte, quan només tenia temps per fer la volta llançada i la de classificació, va sortir. Recordo veure sortir el morro del box seguit de tot el cotxe. Em va fer pensar en un drac (el nom del qual no recordo) que sortia d’un cau on el tenia reposant en Melkor per complir efectivament la seva missió quan l’amo li ho manava i tornar a reposar. En Schumi va fer una volta increïble i va traure un segon a tothom. Pole per ell i jo fascinat per sempre.

Ara, però, pot ser que la seva brillantor s’estigui opacant. D’això, no obstant, també se’n pot aprendre, com se’n pot aprendre del cop de cap d’en Zidane. Ningú no és perfecte i sempre es pot errar estrepitosament. Si en Schumi avui hagués estat més cerebral hauria conservat la mecànica, hauria acabat la carrera i hauria esgarrapat un bon grapat de punts. Però ell volia guanyar, ho volia tot, tenir-ho tot. Aquesta mentalitat és la que fa campions als més grans, però també és el que els hi pot fer-ho perdre tot. A la vida s’ha de saber que tot no es pot tenir.

I jo ho vaig voler tenir tot. Sempre ho he volgut fer tot i mai no he acabat tenint massa res. Vaig voler anar d’erasmus i mantenir la xicota, contentar els pares, avançar en la carrera, fer la tesina, treballar, i tot en un any. Massa coses i tot a mitges. Si hagués estat més conscient hauria lluitat pel que realment volia i hauria aparcat el superflu. Ahir parlava amb un xaval que aquest any ha anat també a París d’erasmus. El va deixar la xicota just abans de marxar pel fet de marxar. Ell va preferir l’erasmus i li ha anat be. S’ho ha passat genial, ha triomfat molt i, en tornar, li està anant genial fins al punt de liar-se amb una noia darrera de la que feia molts anys que hi anava.

Jo ho tinc molt clar. Sé el que volia. Mai no hauria d’haver anat a Paris. No es pot tot tenir i de vegades cal escollir. I jo l’hauria d’haver escollit a ella. Però com a en Schumi m’ha perdut l’ambició. Amb una petita diferència: els seus 7 mundials el converteixen en el més gran.

Tarragona no m’esborrona, però si que em frustra!

Jo crec que em dono per vençut. Allò de que no s’és profeta a casa teva és ben cert. Una altra nit ens ha quedat clar que o la combinació de la llum sumat als contaminants a l’aire ens fa invisibles o és que el nostre careto és inmirable. Sigui com sigui hem acabat amb el cap baix i la moral per terra. En Xavilín tampoc és per pillar perquè té xicota però veure que alguna noia et fa cas, ni que no s’hi vulgui res, sempre fa pujar la moral. Però res, invisibles.

El fet és que avui hem sortit amb uns amics d’en Xavilin, un dels quals ha portat un parell de canadenques amigues de la seva xicota (Canadenca també) que han vingut uns dies i s’han quedat a casa d’aquest noi. La xicota no ha vingut, s’ha quedat al Canadà. Una de les dues Canadenques estava de molt bon veure, l’altra resulta que també tot i que no encaixava amb els meus gustos i, per tant, no m’ha atret. Però res, la noia no donava bola. Suposo que és l’aire que es respira a Tarragona. Almenys m’agrada pensar-ho.

Quan s’acabava la nit he anat una mica a l’atac i, aleshores, la canadenca ha donat una mica de la seva part. Diguem que els dos o tres indicadors (digues-li indicadors, digues-li tècniques) que tinc donaven possitiu. Normalment m’hi hauria llançat. Semblava bastant clar si no fos perquè és guiri i de les guiris no me’n refio massa. El fet és que amb les noies del país hi ha certes coses que indiquen que hi ha interès (m’imagino que amb els nois també però jo aquest gènere no el tracto) però les guiris provenen d’una altra cultura i pot ser que falli. No se, total que ho he vist durant un instant clar, els llavis a mil•límetres, però no m’he llançat. Al cap de res tenia l’altra canadenca donant pel cul (dadora en diria alguna). Res, fotent-se pel mig. Hem seguit parlant i la tia que s’ha tornat a fotre pel mig. M’he ratllat. Potser em ratllo amb massa facilitat però és que a mi aquest tipus d’actitud m’emprenyen. Total, que he desistit. A més, si la noia volia alguna cosa es podia apropar a mi. Però no ho ha fet. Així que res. Té gràcia la cosa perquè la noia que es dedicava a posar-se pel mig ho ha fet tota la nit, fent de guardaespatlles. Tal vegada semblaria que és una mega puritana que no vol que la seva amiga faci guarreries o que li mola la seva amiga i la vol tota per ella. Ambdues coses queden anul•lades pel fet que aquesta “plasta” es va fotre ahir al llit del xaval que les te acollides i li va dir de cardar. Sisi, el xaval que les acull és el xicot de l’amiga d’aquestes dues! Per a veure com se les gasta aquesta tia! Voler-se tirar el xicot de la seva amiga que està al Canadà! Hi ha gent buitre del cagar. El noi s’hi va negar, clar està.

Resum: n’estic cansat. Tarragona em frustra. I sóc tan ruc que m’he vingut a cercar feina aquí. Ja em veig solter de per vida perquè a la feina no hi haurà cap noia. És el que té el món de la construcció. I total és igual ja que l’èxit que tinc aquí és de nul en avall. Tinc ganes de tornar a Barcelona.

diversos

Després d’un intensíssimament avorrit dia en el que el més interessant que he fet és baixar un moment a Tarragona a cobrar un taló em planto davant l’ordinador per plasmar quelque chose.

El col•lega que s’havia tornat a liar amb l’ex ara diu que ho deixen estar, que tornen els fantasmes del passat i que no és el millor moment. Que tornin els fantasmes del passat... crec que si estàs massa pendent de que tornin ho faran, i si no ho fan la teva ment ja s’espavilarà a crear-los. Potser val més la pena fluir una mica i deixar el passat enrera, que la vida són quatre dies i millor no ocupar-los amb rancors ni pors. Però si que estic d’acord amb que és un mal moment. No té massa sentit començar res quan d’aquí un mes s’ha de marxar 6 mesos d’erasmus. L’erasmus, preferiblement, s’ha de fer solter. I ho diu el ximple que va marxar tot un any a Paris tot i tenir xicota i, pel que he vist, ostento el títol d’únic capullo que li ha estat fidel a la xicota mentre ha estat d’erasmus. Amb l’agreujant que, en tornar, em va passar el pitjor que pot succeir, la xicota em va deixar. Doblement capullo. I ella molt mala llet perquè s’ho tenia dit, no em deixis després de l’erasmus, si de cas fes-ho durant però no després! Si hagués estat més espavilat m’hauria enrotllat a na Blanche que prou que m’agradava i que se’m va tirar a sobre. Però no, jo fidel... Per tot això considero que no, no val la pena córrer el risc en un erasmus.

Une autre chose. Avui m’han tornat a deixar plantat a darrera hora. Ja van set dies consecutius que fallen els plans. Això ja comença a passar de taca d’oli. Aquest cop ha estat una col•lega que resulta que al final no li anava be, tot i que va ser ella la que em va dir de quedar avui, i m’ha emplaçat per demà. Així que demà toca que em torni a fotre planton. Aquesta noia és la rellet. El fet és que tampoc fa massa que la conec però de seguida em va caure be. Darrerament, però, m’ha cansat una mica. És que és una noia un xic especial. Em ve amb les ratllades pròpies que només li aguantes a la parella perquè és qui és i les parelles s’han d’aguantar aquestes coses. I si no li contestava al msn (perquè no hi era) acte seguit em deixava un “tens algun problema amb mi?” “estàs raro” “fa temps que no em dius res”... buf, de debò, les típiques coses que em passava amb l’ex i amb qui ho aguantava molt gustosament perquè era la meva xicota i per ella feia el que fos. Però amb aquesta noia, pel que jo se, no hi he tingut res. Per què, doncs, em toca pringar amb les seves paranoies? M’imagino que em ralla a mi per així no rallar al seu xicot per no ressentir la relació. Però és que les coses no van així. Jo sóc amic, no tinc drets carnals, no tinc que aguantar certes coses. Si em vol explicar els problemes de la feina, amb sa mare, amb la família en general, amb les amigues o fins i tot amb el xicot doncs aquí em te, encantat d’ajudar-la. Però que no em vingui amb paranoies tipus parella (que no se descriure ni explicar però tothom sap a que em refereixo) perquè per això té al seu xicot.

Ara feia temps que no quedàvem ni parlàvem perquè jo he estat a Barna unes quantes setmanes seguides i entre buscar feina i tot plegat doncs ja he estat prou ocupat. Em va pillar, a finals de juliol, pel msn i em va cantar la canya dient-me que ja sabia la darrera nota de la carrera i que havia aprovat i jo ni tan sols s’ho havia preguntat, que si havia estat el seu aniversari i no l’havia felicitat (difícil ho tenia perquè no sabia quin dia era, la veritat, perquè no m’ho havia dit mai) i que si em passava algo, que si ja no era el mateix, que ja no ens veiem tan sovint... vaig tenir un déjà vu que em va fer recordar els pitjors moments de Paris quan parlava amb l’Esther per msn o telèfon i se’m passava hores plorant perquè em trobava a faltar (ja veus, moltíssim em trobava a faltar, ja s’ha notat, ja) i es sentia molt sola sense mi i tal. I jo ho passava molt malament en veure-la patir i tenia tota la paciència del món i més, i la consolava, i l’emplaçava a tenir una mica més de paciència, i em gastava una pasta en bitllets d’avió per anar-la a veure.

Res, que vaig dir-li a la col•lega de quedar quan tornés a Tarragona. Aquesta setmana em va dir de quedar dijous i avui planton. I com que és pel msn per on em ratlla i tal, perquè trucar per telèfon o enviar sms no és el seu fort, doncs l’he bloquejat. Ara ja no em veurà si estic connectat ni podrà parlar-me i, així, li costarà més quan s’avorreixi, de dir-me res. Perquè, a més, em saluda, la contesto, em fa una pregunta al cap d’una estona, la hi contesto, al cap d’uns minuts em diu algo, jo li dic algo, li faig una pregunta, triga uns minuts a respondre, li dic una altra cosa, no respon ja més. No se, si vol parlar pel msn almenys que faci una mica de cas i no trigui tant en contestar!

Això de bloquejar-la ve del nou poder que he assumit. Dins del meu aferrament a la realitat no podia, per principis, bloquejar a ningú. Però ara fa dues setmanes vaig decidir bloquejar algú. Ho vaig fer 10 mesos tard. Be, de fet ho vaig fer 3 anys tard, perquè si ho hagués fet fa tres anys m’hauria estalviat de sortir amb ella i de perdre-hi tant de temps. Total, que l’Esther queda una mica més eliminada de la meva vida. Ara ja no hi penso tan sovint, cada dia hi penso però no amb tanta intensitat. De tant en tant em rellisca ella i tot el que l’envolta (de vegades encara em fa molt mal). I la veritat, tinc l’esperança que d’aquí un any no hi pensi mai en ella. I si pot ser, d’aquí dos anys no recordi haver-la conegut mai. Si, va contra els meus principis de no negar la realitat del que ha succeït, i fugir no és la millor manera de superar els problemes i tal i pasqual. Però he arribat a la conclusió que l’Esther no mereix ser recordada per mi. No mereix haver estat en la meva vida. I n’estic tip d’ella.

Total, que aquest nou poder banejador l’he utilitzat per bloquejar un parell de persones que m’han deixat penjat els darrers dies. Si, queda molt intransigent per part meva, però em cansen, la veritat.

I res, avui finalment he canviat la foto del msn, ja no estic d’esquena, només medito. És el que tenim els intel•lectuals! Jejejeje. És conya! no suporto la gent que s’autonomena intel•lectual. Em resulten pedants a més no poder. Sobretot perquè solen ser, precisament, de tot menys gent intel•lectual. Albert Boadella, et pots sentir plenament al•ludit.

Buf, quin post més xungo m’ha sortit. Deu ser el no sortir de casa i l’avorrir-me molt! Demà, ni que sigui, aniré a la platja!

Tremoles... serà el fred?

Feia tant que no veia un film argentí que havia oblidat que, tard o d’hora, sempre hi ha un moment en que toca la fibra sensible. En Darín (si, des de fa uns anys no hi ha film argentí sense la seva presència, sort que m’agrada!) ha de dormir a casa d’un amic perquè la dona l’ha deixat per un altre. Quina és la raó? “me hace temblar” ho justifica la dona. A mi el que em fa tremolar és el fred. Punyetera i estúpida mania la de certa gent de buscar una emoció que només existeix dins del seu cap. En comptes d'esperar a trobar a algú que et faci tremolar, seria molt més honest dir-li abans a l’home que ja l’està deixant de fer tremolar. Que, per cert, les papallones són molt maques i tal i pascual, però no les provoca ningú sinó un mateix quan en té ganes de sentir-les. Per qui les senti és només qüestió de qui s’hagi creuat en el moment precís.

A sobre, quan en Darin intenta reconquerir-la, la dona l’agafa per banda i li explica les pors que té amb el nou home i que és una putada que no l’hagin preparat per refer la seva vida als 40. Una mica cruel i egocèntrica la senyoreta en qüestió. Però be, en Darin pot estar content, al menda larenda també el van agafar per banda, no en directe sinó per telèfon perquè és més fàcil, per lamentar-se del malament que li havia anat amb el tio pel qui m’havia deixat, tan malament com que se la va follar i la va deixar tirada. Però jo, com que sóc així de pringat, em vaig haver de sentir dir que ni que fos només una nit la que va passar amb aquell tio, va valer molt més la pena que tot el temps que va estar amb mi, que si jo la feia dormir i no se que...

La culpa, no obstant, és meva. No per fer-la dormir perquè no ho feia (ella es val tota soleta per dormir i deixar passar la vida, no necessita ajuda) sinó pel fet que jo ja ho havia començat a veure. Ja feia temps que veia que ella mai estaria satisfeta amb la seva vida fos quina fos. S’havia creat una fantasia de que la vida era emocionant sempre i plena d’aventures i no n’esperava menys. És de les persones que no saben entendre que tard o d’hora sempre hi ha un cert grau de monotonia, però aquesta si es sap administrar pot ser fins i tot bona. Ximple de mi, però, esperava i esperava a que fes el MIR per poder fer mil coses junts.

Però no val la pena. Les coses han de ser més simples. La tragèdia de la seva vida és ser ella mateixa, no saber valorar el que ha arribat a tenir. El seu món es desmunta poc a poc fins a acabar-se desplomant com un castell de cartes. Jo ja no hi seré per ajudar-la a remuntar.

He d’admetre, no obstant, que em té frustrat el fet de saber que fins i tot a en Darin li torna la dona. I és que l’any passat va ser fatal i en 4 mesos a molts dels meus amics i amigues els van deixar la parella. A tots, curiosament, els hi ha tornat. L’últim cas és en Naish qui torna a estar enrotllat amb l’ex i jo que me n’alegro per ell. Be, tots no, està clar que a mi no només m’ha tornat l’ex sinó que ni tan sols m’ha dit res en segles. I clar, també està na Pat a qui l’italià amb qui estava tampoc li ha tornat. Be, pel moment.

I avui estava convençut que era el dia de canviar la foto del msn perquè ja ha arribat el moment de deixar de mirar enrera. Però ara crec que no. No s’hauria de veure films argentins sense recepta mèdica, poden provocar tremolors i no dels “bons”.