fast food

L'antítesi de la dieta sana, un dinar resultat de la mandra, les poques ganes de cuinar, les poques ganes de pensar què comprar, el no voler embrutar una cuina que ja no és teva... una bona dosi de xocolata mai va malament... excepte pels grans...

adieu étoile

De vegades el problema no rau en que les coses s’acabin sinó en no saber-ho acceptar a temps. Em passa sovint, per no dir sempre, que intento gaudir d’un darrer sospir d’allò que he estimat quan, realment, l’únic que acabo rebent és l’alè putrefacte de quelcom que ja no m’espera. No se quan es va acabar. Fa una setmana? Fa un mes? Tinc la impressió que va acabar fa dos anys, en prendre el camí cap a la ciutat de les llums. Aquest darrer any ha estat només la lenta agonia d’un temps ja finit. No hi ha hagut veritable felicitat sinó petits instants d’emoció, petits records del que va ser. Ara, però, l’agonia ja s’ha acabat.

Escric des d’un escriptori que ha estat meu durant cinc anys. Ara, però, les fotos que m’observen mostren cares desconegudes. Una darrera nit en un llit d’aventures passades i futur aliè. Noves normes i nous costums. Jo ja no formo part d’aquest món.

Sopar envoltat d’un ambient en el que ja no hi entro. Petites divergències en el camí que allunyen sentiments. Compatibilitats frustrades per cansament acumulat. La formula de la diversió d’antany ja no funciona avui. Retirada a temps. Mil racons d’una ciutat que recorden moments passats. Memòria selectiva que només procura pels bons. Darrer taxi. Visita turística per una vila nocturna que mira de no adormir-se. Record proper d’un noi i una noia en bicicleta i alcoholitzats gaudint del moment. Records ja massa llunyans del mateix noi coneixent la vida de la ma d’un miratge que el temps s’ha encarregat de fer esfumar. Imatges difuminades d’un passat encara més antic del que ja només queden vells ecos, vells amics, antigues històries, aventures, ligoteos, emocions...

Barcelona és un pol magnètic amb molta força. Costa d’escapar-s’hi i el temps t’hi torna portant. Serà, però, una altra etapa. Noves normes, nous objectius, nous costums. L’etapa que he viscut fins ara fa temps que es va acabar, i ja comença a ser hora que, per fi i veritablement, deixi enrera aquest esthel.

Back to BCN!

Aquest vespre, si no hi ha canvi de darrera hora, carretera i manta! Be, no tant... només uns 100 km per anar a Barna. Motiu? És que en cal cap per anar a la capital? Be... alguna en tinc... i és que em cal acabar de buidar l’habitació perquè Diumenge arriba el nou inquilí: un italià d’erasmus. Com mai no hi ha una sola raó per res doncs admeto que hi ha una altra motiu: li vaig prometre a na Pat fa més d’un mes que el darrer cap de setmana de Setembre el passaria a Barcelona i sortiríem de festa. I com ara ja fa temps que no en sabia res d’ella (coses de na Pat que mai canvien, és treure’s xicot i desaparèixer completament) em va fer gràcia quan ahir m’ho va recordar i, per tant, he acceptat. I justament avui l’altre desaparegut, en Xavilín, aquest per motius estudiantils perquè ha d’acabar el projecte ja o ja, m’ha enviat un sms per anar a jugar a tennis aquest vespre! Si és que els plans, no falla mai, sempre es solapen! M’hauré de dur l’ordinador a Barna i treballar en l’estructura d’en Xavilin, que li vaig prometre que se la calcularia jo i la cosa pinta xunga... cagon els arquitectes! Sempre projectant paranoies i jo a pringar!

Momentàniament estic sol a l’oficina, per això em permeto el luxe d’escriure un post. Un ja ha pirat cap a Barna que li arriba la xicota de vacances i l’ha de passar a recollir per Sants. I el cap i el topo són a mirar unes coses sobre el terreny... espero que els mosquits no se’ls mengin pas. Jo segueixo malferit al braç esquerre, concretament al canell on hi tinc dues picades ben juntetes que han fet que se m’infli de mala manera. Maleïts mosquits! Afortunadament a l’oficina avui no n’hi ha pas de mosquits, a l’obra si. Conclusió: no m’hi veuran el pèl en uns quants dies! De fet els mosquits supediten la meva visita a Barcelona: si se’ls hi acudeix de picar-me a la cara no hi aniré pas perquè passo d’anar-hi amb tota la cara inflada i deformada! Ja en tinc prou amb el tallat de cabell que em vaig fer dilluns, que semblo un pelat! Si ja es sap que en dies baixos no he d’anar a la perruqueria... que em ve la vena radical i dic: “rapa-me’l ben curt!” “mmm... tan curt? No et quedarà massa be...” “és igual” “ però és que així fijo que no lligues” “d’això es tracta! d’això!!!” Aiiisss... he d’aprendre ha reflexionar abans d’anar al perruquer... és el meu compte pendent! Per compensar al msn hi tinc una foto de fa un parell d’anys, durant l’erasmus, en un viatget que vam fer a la Normandia, amb el cabell més llarguet, i la barba... be, la barba com ara la porto més o menys que, per cert, avui se li ha acabat el xollo! En arribar a casa m’afaito! I el cabell... me l’hauria de deixar créixer una mica... enyoro la sensació de l’aire al cabell! Tot i que siiiiiii! El cabell llarg no m’afavoreix! I què?

Mosquito Attack!

Si a uns terrenys adjunts a uns aiguamolls li afegim pluja, calor, i moviment de terres tenim... una plaga de mosquits! Ahir vaig sentir-ne a parlar: obrers menjats literalment (d’un només n’hem trobat la sabata esquerra i d’un altre el crani perforat per la trompa d’un sanguinari mosquit) encarregats plens de picors...

Avui he sortit a camp. Havia de prendre unes mesures. He comès un error: oblidar el factor mosquit. Afortunadament la zona a la que he anat encara no ha estat conquerida per aquests petits insectes voladors. En la meva calma, però, no he advertit un d’intrèpid que investigava el terreny. Un cop a l’oficina, però, he vist en forma de rodanxa de magnituds descomunals (quasi no he pogut entrar per la porta de gran que era) l’efecte de la meva relliscada.

Hores més tard la tragèdia se’ns venia a sobre. Han avançat posicions i han arribat on ens trobem habitualment treballant. Al nostre fortí hi ha buits de seguretat i els han aprofitat per vulnerar les nostres defenses. Hem lluitat ferotgement. Sota la meva espasa n’han mort quasi be deu (9 per ser exactes) d’una grandària que poc tenen a envejar al drac de Sant Jordi. He temut per la meva vida, ho he d’admetre. Al final, però, he hagut de partir deixant enrera dos companys i el campament.

No se com m’ho trobaré demà. S’hauran salvat els meus companys? S’hauran feta seva l’oficina els mosquits? Tinc por del que em pugui trobar en obrir la porta demà...

Ai Cardona...

La pregunta de molts és si la Cardona és viva o morta. La cara de preocupació dels seus empleats no convida massa a l’optimisme però... tampoc és la d’algú que acaba de rebre la notícia de la mort d’algú relativament apreciat. Serà que ha sobreviscut però que patirà seqüeles?

Porca Misèria em té enganxat. Un sol defecte? El retorn d’en Joel Joan i la xicota l’ha rebaixat, un xic, al nivell de tòpic. I és que a la vida real no sol passar. Quan hom és abandonat ho és per sempre, i les segones oportunitats no arriben mai. Potser era massa exigència demanar-li excessiu realisme. De fet és una sèrie d’entreteniment i no té cap obligació a curar les meves inseguretats.

M’agrada, no obstant, la sèrie en qüestió. Les seves històries, el seu ritme, la música... fins i tot m’agrada la Laia tot i el mal que li ha fet a en Joel Joan, tot i tenir una feina que la porta a treballar al Clínic, tot i els mil signes que fan que encara se’m remogui quelcom per dins. I és que aquella sala d’espera m’ha recordat el darrer cop q la vaig veure, precisament al Clínic, quan la vaig anar a veure el dia que la van operar.

Però que se n’ha fet de la Cardona? Caldrà una setmana sencera per saber-ho. Amb que ens sorprendran? M’agradaria haver fet un post alegre però això és tot el que m’ha sortit. Són dies estranys, poca vida i molta feina, oblidant una Santa Tecla mullada i esperant un cap de setmana cada cop més a prop. Anant a tennis i veient a la super xurri dues pistes més enllà, remenant la seva curta faldilla en un altre grup. Però ja no és super xurri, deixem-la amb tia bona. He de millorar, que si no mai no guanyaré als col•legues. I descansar, que a la feina hi vaig fet pols. Però he tornat al meu ritme: feina, gimnàs, sortir, esgotat però exprimint el temps. I és que ho he dit moltes vegades, se que em repeteixo més que l’all, però no me’n cansaré mai de dir-ho: ja descansaré quan em mori! De totes formes ara assajaré una mica què és això de descansar eternament, i ho provaré fent-ho unes 7 horetes, q estic fet pols i demà ve un dels jefes de Barna i ens fot molta canya!

Cau el sol

Cau el sol. Els llibres que consulto se’m fan cada cop més feixucs. Em costa més del que m’esperava. Fa por pensar que un dia vaig arribar a entendre tots aquests signes i que avui, pocs anys més tard, se’m fan tan pesats com estranys.

Poc a poc les ganes van marxant, la llum va minvant, el dia va partint. Ja és tardor. Adéu als dies llargs. Torna la nostàlgia de les jornades fosques en que el sol brilla per la seva absència.

Assegut al menjador, intentant desxifrar un procediment com qui fa deures, veien com les hores cauen, sentint el so del silenci que envaeix la llar... viatge en el temps cap una època que creia haver deixat enrera, quan la insatisfacció es superava per uns somnis encara més forts. Petita incitació a escollir la banda sonora dels records.

Temps ha passat i torno al punt de partida. Els somnis han esdevingut decepcions. Em sap greu per aquell noi de quinze anys perquè l’he decebut. No he sabut viure el que anhelava. Desgast inútil de temps. Arriba la tardor, un wonderwall que recorda el bo dels quinze, un oasi d’il•lusions en un desert creixent. Ara ja no el trobo, mai no he mirat enrera en la ràbia, no puc evitar de fer-ho en la melangia. Altre cop cau el sol, sembla la sopa per aquests dies. La veu d’un noi en un bar, somiant un reflex en una copa i reconeixent la seva servitud per una noia, la seva follia per ella, em fa adonar que és moment de plegar. Potser ha estat una sessió massa dura. No deixo de preguntar-me, no obstant, quan seré capaç de tornar-me a sentir com amb tu, poder és encara un laxant massa fort pels meus sentiments.

sourire

Dia de fer malabarismes, caminant per la corda fluixa vigilant de no ésser devorat. És el perill de ser un esquer. Tarda de migdiada perduda per un viatge fins a la capital per tenir controlat l’homenatjat. De vegades la temptació el guanya i, marxant per una tarda, s’hi acaba quedant a dormir. Calia evitar-ho. Enfrontament amb vells records i ferides mal guarides que de seguida sagnen.

De retorn a la meva vila natal, missió d’entreteniment. Trobada, al final, amb els seus amics. No sense abans haver tingut un bon ensurt d’aquells que deixa per terra les capacitats d’esquer a qui se l’emporta. Sopar cordial amb els companys de l’homenatjat. Desubicació de l’esquer suplerta amb el millor dels seus somriures fingits. Falsa alegria d’algú que preferiria no haver-se llevat aquest matí. La tragèdia del clown trist que ha de seguir fent riure.

Acabat el sopar i tornada la pluja, les energies han estat finites. Moment de partir. Conversió de la cara en la real. Camí sol entre els carrers humits. Suau pluja, fredes gotes per la cara. Demà un altre compromís. Dinar amb amics dels amics. Altre cop màscara en mà per fer-ne ús si necessari. I jo l’únic que vull és poder tornar al moment en que vaig comprar el bitllet que m’he trobat remenant entre els trastos. Demanar un “ticket jeune”, donar-se’l, utilitzar la meva imagine R, seure agafats de la mà, detenir el temps, viure per sempre més en aquell moment, olorar els seus cabells, tastar la seva pell... I que deixi de ploure.

encara plou

La pluja no cessa. Viatge tan inesperat com curt. Destí concís, missió clara. Uns quants metres quadrats que han vist els instants més feliços de la meva vida i també els més tristos. En la solitud d’aquella cambra vaig plorar el seu adéu. També notícies d’altre tipus d’adéu em van sobrevenir, via mòbil, i encara en pijama, assegut al llit. L’adéu d’en Dalmau i del meu avi.

Un any d’adéus i de tristor que no han evitat una malenconia forta en cada acte que hi he realitzat. El clima, certament, hi acompanyava. Pujar en ascensor a altes hores de la nit amb una acompanyant desconeguda fins poques hores abans, emoció lluitant amb l’excitació per ser el sentiment predominant. Vida. Això queda ja enrera, la vida canvia, les fases s’acaben, i hi ha coses que ja no tornen.

Set anys, no massa per alguns, molts per mi. Tot un univers d’experiències en una ciutat que m’ha vist somiar. Però al meu cor, en acomiadar-m’hi, només un gran dolor. I és que en aquella habitació vaig ser realment feliç, com ni creia que mai es podia arribar a ser. Armari massa ple de coses. Una pinta que ja no fa olor als seus cabells. Detalls del nostre temps plegats. Mil somnis que ja no viurem junts. Un any que no ha estat el que hauria d’haver sigut. Dotze mesos nuls, amb carència de sentit.

Quatre trastos hi romanen. Suficients per haver de fer un altre viatge. El darrer i definitiu. Marxo sota la pluja. Vaig arribar ple de somnis a realitzar. Temps ha passat. Parteixo amb les mans carregades de trastos, el cor buit d’il•lusions, l’ànima cansada de decepcions, i records que fan mal. I plou...

il pleut

La pluja altra temps tan anhelada arriba en mal moment. Els carrers perden el seu tint de festa i, descolorits, alberguen transeünts desitjosos de més i condemnats a poc. Els carrers es netegen, l’aigua corre i s'endu la brutícia que s’hi allotjava. Però aquesta no és l’única cosa que arrossega. Avui s’ha endut les restes d’una il•lusió esquinçada mentre es mostrava incapaç d’emportar-se uns records que ja sobren. Però si no volen marxar per alguna cosa serà. O s’hi conviu o s’hi posa fi mitjançant una rendició que no admet clàusules de compensació. El temps no s’atura, segueix corrent i escapant-se d’entre els dits. Tot plegat s’escola per l’imbornal més proper arrossegat per l’aigua. Marxa, poc a poc, donant l’esquena al camí, tal com ho va fer la mulassa ahir. Una retirada a temps per no prorrogar l’inevitable. J'suis fatigué.

Una d’evident per pagar el retard!

Doncs avui toca post transparent 100%. L’hauria d’haver escrit ahir però no vaig tenir temps, i el d’avui el faré demà que tampoc tinc massa temps (són les dues de la matinada i em llevo abans de les vuit).

Ahir Dimarts vaig començar un curs de Tennis per intentar-me posar al nivell dels meus col•legues (que fa molt més que hi juguen). Al grup només hi érem ma germana i jo i, evidentment, el monitor. Però tot just acabats de començar va venir una noia a la que també li van assignar el nostre grup.

En veure-la va ser com a les pel•lícules quan s’obre el cel i sona l’aleluia! Quina super xurri! Físicament estava bonissima (per parlar clar, que d’això es tracta avui). I si, potser és cert que és una mica més gran que jo (entre 5 i 10 anys) però des de quan l’edat importa??? Espero que demà també vingui a la classe! O millor no... que no em puc concentrar!

Ai si! Després, al vestuari, tot sortit de la dutxa em vaig trobar... una gateta! Allí, dins dels vestuaris, parada i tranquil•la, observant l’entorn! Inevitablement vaig pensar en la Bambú d’en Ranma ½ ! que mirona!

enlairar-se en somnis

Una quantitat immensa de gent, suficient per fer de l’avenç una quimera. Un pixel movent-se sobre un fons de pantalla ple de colors. La veu d’una noia amb el nom de l’argentina que em va robar el cor en els anys de somiar. Acte curt, molt curt, però prou llarg com per veure la meva ciutat dins d’una plaça. El concert s’ha acabat de cop tal com el somni argentí ho feu. D’ambdues coses en guardo el record. Avui en dia alterno un malson cada cop menys freqüent i més borrós amb un somni que s’anticipa platònic. Però en cert aspecte aquesta és la tragèdia de la meva vida: saber somiar massa però mai no poder viure-ho.

I entre somnis i malsons hi ha la visió una noieta d’escassos vint anys. Amiga de la que seria una bona Victòria i ex-companya de joc de ma germana, aquest cos jove tan atractiu em fa trencar, cada cop que la veig, el tabú de no fixar-me en jovenetes a qui trec ja cinc anys. La miri amb luxuria o no, l’atracció del seu cos és més del suportable. Tot i així no em trec del cap la il•lusió si no és quan penso en la decepció d’un estel caigut.

bonanit

No estic massa inspirat i les paraules no es conformen amb no sortir soles sinó que les he de cercar ben endins. Tarda ximple en la que pla que pensava pla que es frustrava. Un cop donat per vençut he rebut una trucada per quedar a anar prendre una cervesa. Mentre preníem un xampú (o sigui una clara, però és que aquí se’n diu xampú) gaudint d’un concert he rebut una altra trucada d’una altre amic que anava a veure un concert d’una amiga seva que anava a anglès amb mi. Hem deixat la Plaça del Rei pel Parc de les Granotes (com crec que es diu) o dels ‘columpios’ com li en deia de petit. Un petit parc situat al costat de l’amfiteatre romà i per on passava cada dia quan sortia del col•legi. I és que el meu cole és ben be al costat de l’amfiteatre, tot un luxe. De petit recordo córrer i jugar per dins l’amfiteatre quan aquest estava abandonat i sense cap mena de manteniment. Ara ja fa molts anys que l’envolta una tanca i se’n té cura.

Per anar al concert en Naish havia quedat amb dues amigues seves. L’una anava també a anglès amb mi (és que Tarragona és petita) i l’altra ha estat com caiguda del cel ja que no esperava veure-la avui. El concert ha estat entretingut però encara els hi cal millorar certs aspectes. En acabar he pogut saludar la cantant, la que anava a anglès amb mi, a qui feia molts anys que no trobava. Per allà, també, m’he trobat un vell amic a qui només em trobo per Santa Tecla i algun cop a l’estiu. Té un grup però enguany no tocarà per Santa Tecla. No obstant tenia unes maquetes i li n’he comprat una. Ja la duc al cotxe per escoltar-la, vol que li doni la meva opinió quan el torni a veure.

Nova sorpresa: el concert que han fet tot seguit. Resulta que el noi del teclat també és amic d’en Naish, però aquesta no ha estat la sorpresa car ja ho sabíem. El que no m’esperava és que fossin tan bons. Vuit persones a sobre l’escenari dels quals dos, un noi i una noia, posaven la veu, els demés eren instruments perfectament tocats. La coordinació entre els dos cantants era perfecta. L’acompanyament instrumental era genial. Haurien valgut tant els instruments tots sols sense veus com les veus totes soles sense instruments. Però resulta que anaven junts i això ho feia molt millor. La música era el que se’n diu ‘fusió’ o ‘mestissatge’, barrejant diversos sons de músiques tradicionals mediterrànies. Molt bons, m’han impressionat i deixat amb ganes de tornar-los a sentir.

Petit passeig com a darrer regal per anar a cercar el cotxe. Quatre paraules que he sabut apreciar com aquell que sap veure els petits detalls, un petit somriure i un bona nit.

retrobaments

Carretera estreta, pujada, cel fosc i fines gotes caient al vidre. Corba rera altra, una bona solera de quilòmetres ja recorreguts, només un parell de dotzenes per endavant. De tant en tant una clariana d’entre tants d’arbres que permetia, per un instant fugaç, gaudir del paisatge privilegiat de la zona. Entrada al poble, arribada a la casa deu minuts abans del previst. Una curta espera per l’arribada dels demés aprofitada per canviar-me de roba enmig del carrer. L’ocasió requeria quelcom millor que uns pantalons curts.

Molta gent desconeguda, uns quants d’algun cop vistos, i finalment els amics a qui cada cop gaudeixo amb menys freqüència. Tots amagats dins d’un menjador esperant l’amfitrió. En obrir la porta un aplaudiment espontani. Veure la seva cara de sorpresa compensava les hores de viatge.

Va estar molt be retrobar-me amb amics que feia temps que no veia. Menjar, beure i xerrar. Ja en tenim 25 tots, be, només en falta un però en unes setmanes quedarà solventat. Un quart de segle, que es diu aviat. Potser encara no són prou anys per alguns però si els suficients com per poder recordar les batalletes de ja fa uns quants anys. Promeses de repetir-ho algun dia però els nostres cossos potser ja no ho suportarien. Un parell ja parlant de matrimonis i fills. Les xicotes dels amics obsessionades amb el tema. Unes més (o molt més) que d’altres, però totes amb la idea al cap, que és força més del que puc dir d’alguns dels meus amics i de mi. Un, fins i tot, ja està promès a falta de decidir la data. Això ens dóna encara un parell d’anys per pair la notícia. Però ja es sap, quan un comença els demés comencen a caure.

A quarts de dues de la nit vam començar a desfilar. Havíem gaudit de la companyia mútua des de dos quarts de set i ja tocava tornar cap a casa. Una festa molt agradable organitzada per la xicota de l’homenatjat. S’ho va currar molt i m’alegra saber que ell està amb algú que l’estima tant com per prendre’s tantes molèsties per ell. Ella duia dos anys esperant que ell fes els 25 per donar-li aquesta sorpresa. Qui ho hauria dit d’una metgessa? Clar, que ella ja en te 30 i ja deu haver après a valorar el que es té, i amb ell hi té molt, i ara sé que ell amb ella també, i això m’alegra moltíssim.

Total, que a tres quarts de dues agafava el cotxe mort del cansament. Ahir va ser un dia llarg en que no vaig parar. Una hora i escaig després vaig arribar a casa. El dipòsit duia estona en reserva però no em veia amb cor de parar a una gasolinera. Estava massa cansat. Només pensava en llit. No vaig ni escriure aquest post. Només volia llit...

de Tecles...

Post que ja se que no publicaré fins que em llevi. El meu nevot està dormint a l’habitació on hi ha l’ordinador de casa i el router. Per a que pugui dormir han apagat l’ordinador. Em sembla coherent perquè fa força soroll. El que no entenc és la maleïda (per no dir puta) mania d’apagar-me el router. Els hi tinc dit que ni s’apropin, que per alguna cosa el vaig pagar jo de la meva butxaca, però per alguna estranya raó no m’acaben d’entendre.

Quan em llevi i sigui Dissabte de ple dret farà veritablement un any que em va deixar. Ella al cap d’uns mesos va traslladar la data a l’onze de Setembre. No per commemorar una diada que se la sua sinó perquè així ja no li cal recordar que encara estava sortint amb mi quan es va canviar de biblioteca per poder trobar al tio per qui tant havia bavejat mentre jo era a Paris. D’aquesta forma la seva consciència resta menys bruta. Però no. El dia que em va deixar va ser un Divendres 16 quan no la vaig trobar a la biblio. Portàvem cinc dies sense parlar tal com m’havia demanat perquè volia concentrar-se en el MIR. Quan la vaig trucar en no trobar-la a la biblio i en no voler-me dir en quina estava ho vaig veure clar. Li vaig preguntar si m’estava deixant i em va dir que ja ens veuríem Diumenge i m’ho diria a la cara, però si, aprofitant que l’havia trucat ja m’ho va dir. Això si, no em volia dir en quina biblio estava perquè estava molt ocupada estudiant. Quan al final va cedir vaig anar cap al Vall d’Hebron on estava. Em vaig quedar flipat en veure-la amb els seus Miss Sixty i la samarreta Custo que li havia regalat per l’aniversari. Massa ben vestida només per anar a la biblio. Al cap d’uns dies vaig lligar caps.

Així que ja fa un any. Avui sortia amb l’esperança de veure algú que estranyament em motiva i anima com feia molts anys que no em passava. Cal recordar que l’Esther, en començar, no m’agradava massa, almenys no el suficient per sortir-hi, però ella em va suplicar tant i em va parlar de justícies i oportunitats que vaig donar-se-la. Ximpleria perquè després, quan li va tocar donar-me-la a mi, no només me la va negar sinó que en recordar-li com ella em demanava oportunitats a mi em va dir “bueno, eso es que yo fui más lista y supe convencerte”. Per mi no és això. Per mi és que ella és d’una baixesa moral tan gran que costa trobar qui s’hi apropi.

Doncs res, la persona en qüestió que m’ha demostrat que de cel hi ha no ha aparegut. Que n’hi ha és clar, el que resta saber és si és real i per tant n’hi ha perquè s’hi pot acabar anant, o és que n’hi ha perquè el cel és un lloc imaginari que alimenta les nostres il•lusions, i només de tenir-ne tenim un cel, hi ha cel, tot i que només existeix en la nostra il•lusió i per tant mai no s’hi arriba, perquè n’hi ha però no existeix.

Santa Tecla l’any passat va ser agre-dolça. Agre està clar, la menda em va deixar el dia que començaven les celebracions. Dolça ho fou perquè gràcies a les distraccions de Santa Tecla vaig poder sobreviure a una setmana mortal. Almenys em va permetre moure’m. Aquest any no comença massa be. He marxat molt d’hora. Jo, que sempre plego tard i em queixo de que els demés vagin marxant durant la nit, he estat el primer en fotre el camp. Els demés estaven perplexos. Però és que no en tenia ganes. El problema de deixar-te anar per les il•lusions és que corres el risc de despertar-te i veure com n’és de desolat el panorama. I aquestes dates, precisament, no són les més oportunes per haver-me despertat. He trencat la norma número ú per ser una pedra: evitar les il•lusions. Però he assumit el risc i he de pagar les conseqüències. Sento que he cremat el darrer cartutx. Quatre males experiències seguides no es podien permetre un desengany, ni que fos platònic. Ara si que per fi desestimo qualsevol interès vers el sexe femení que sobrepassi la pura amistat.

Demà, a més, cal que em llevi aviat. M’he compromès amb en Xavilin que l’ajudaré amb l’estructura del seu projecte i que després anirem a jugar a tennis. Per la tarda, aviadet, he d’anar cap a Castellterçol (ni idea de com arribar-hi) perquè celebrem l’aniversari d’un col•lega. Vaig a dormir que si no estaré cansat.

PS1: notícia que decebrà profundament a na Xurri. I que consti i quedi ben clar (per evitar qualsevol tipus de malinterpretació) que no té res a veure amb el tema il•lusions ni estat anímic ni res de res! Avui, a tot això, na Pat m’ha dit que està amb un tio. I pel que sembla és seriós perquè només porten una setmana i ja m’ho ha dit! Així que Xurri ho sento però el teu ull no és clínic! (serà més aviat Vall... vale, acudit fàcil i cutre!)

PS2: no sóc un Marius Serra (Anagraaaama) jugant amb els mots, per no parlar del purament literari, però he fet el que he pogut! (si m'haguessiu sentit sabrieu que tampoc sóc un Queco Novell) Si això fos el programa d'en Bassas ara rebria mil trucades dient-me on és el mot amagat! el proper que faci serà ja més complicat!

Collons com plou!

Ahir nit vaig apagar l’ordinador i desendollar el cable telefònic del mòdem per evitar disgustos. Feia estona que tronava i la llum feia el ruc. Plovia molt. Avui, en llevar-me, m’he dutxat, m’he vestit, he esmorzat i he sortit de casa. En arribar a l’alçada de Vilaseca (8 minuts després de sortir de casa) la sorpresa: cua. L’he feta, quin remei? Quaranta minuts per fer dos quilòmetres! He trucat al cap i li ho he comentat. M’ha dit que reculés i anés fins a Salou i després reculés fins La Pineda. He anat a Tarragona i he agafat l’autovia de Salou. Quasi una hora de cua per arribar a l’alçada de la Laboral i els mossos ens fessin donar mitja volta: l’autovia també estava tallada. Collonut perquè ja es podien haver posat dos quilometres abans que no hi ha cap altre accés!

Remei final: cap a Reus. Per l’autovia de Reus quasi em mato. Plovia increïblement fort i anava a uns 60 quan he vist que el cotxe del davant feia un estrany. A l’instant he sabut el perquè: un mega toll a sobre del que he patit un aquaplanning que m’ha fet desestabilitzar el cotxe. Per sort era en recta (arriba a ser en corba i m’estimbo) i només m’ha agafat mig atac de cor. En arribar a Reus he pres l’autovia de Reus a Salou i m’he plantat a Salou en un fly. Tot això sense ni rastre de cua.

En arribar a Salou el que ja sabia! La Plaça d’Europa tallada per inundació! He torçat per un carrer secundari i ha anat a petar al passeig marítim: inundadíssim però almenys sense mossos ni urbans evitant el pas. El passeig marítim feia por així que m’he pujat a una vorera i he conduït per allà. Total, l’aigua ho cobria tot i ni es veia la vorera ni res. Al final calia creuar el punt conflictiu després del qual ja estaria salvat! Un mini torrent que venia d’un carrer i que anava a petar a la platja. L’aigua cobria mig cotxe i n’hi havia dos que s’havien quedat clavats: m’he cagat. I m’he quedat allà, parat, esperant un miracle o que s’acabés el món d’una vegada!

Al final, després de tanta espera i veient algun cotxe tenir èxit, m’he arriscat. Total, el cotxe el paga l’empresa i l’empresa em paga per treballar, no per estar gaudint del passeig marítim de Salou sota l’aigua. He passat i èxit! Això si, mai no entendré els animals que creuen una riera quan està plena! Si jo m’he acollonit i sabia que la meva vida no corria perill en absolut, l’únic que em podia passar era quedar-me clavat allí i haver d’esperar a la grua durant 3 o quatre hores, com pot certa gent posar la seva vida en un perill tan bèstia?

Finalment he arribat a la feina tres hores després de sortir de casa. Al cap de l’estona de treballar els altres se n’han anat a una reunió deixant-me sol. Pretenen que m’ocupi en unes setmanes de les reunions i no em prenen per ensenyar-me com les he de portar. No ho entenc. Total, que jo he seguit amb la tasca que em van encomanar ahir: fotocopiar, recortar, pintar i colorear. O sigui que estic fent un reforç de plàstica i pretecnologia.

La cosa és fàcil: faig fotocòpies de segments de plànols que estan en format DinA-3, els enganxo amb cel•lo fent n mega plànol, pinto el que ens interessa i ja tenim un plànol general. Això amb tots els plànols de serveis. No dic que no m’agradi i en absolut voldria menysprear la gent que es dedica a això, em sembla molt digne i fins i tot entretingut (almenys millor que el que he fet fins ara: llegir el projecte i comprovar el pressupost) però certament no em calia estudiar camins per fer això.

Total, que la feina pel moment un pal immens. El cap em diu que quan comenci l’obra hauré de fer tal cosa i tal altre però no me n’ensenyen. Ara que hi ha poca feina prefereixen fer-ho ells perquè és més entretingut i per mi queda la feina merda. Però després com pretenen que els ajudi? Procuro ser el més autodidacta possible però tampoc sóc una màquina!

Res, dia de tempesta, inundacions i fotocòpies.

Happy birthay to you...

Doncs si, avui ha estat el primer aniversari de la meva solteria i qui m’ha trucat per felicitar-me? Exactament! L’Esther. Estava jugant a tennis amb un col•lega quan ha sonat el mòbil. En agafar-lo he vist el seu nom. He despenjat però jo no podia deixar d’esbufegar car estava cansat. “nada... que hoy es once se septiembre y me he dado cuenta que hacía mucho que no hablábamos... y nada, que te he llamado”. Doncs si xata, avui ha estat l’Onze de Setembre, dia que tu et vas encarregar de dotar-me’l d’un nou significat, i no massa agradable per cert. I si, feia molt que no parlàvem, i si no ho fèiem era perquè jo no mereixia tan elevat honor. I si, les coses no canvien i, per variar, m’has trucat en el pitjor moment. Just quan estava començant a guanyar el partit. M’ha dit que acabés el partit i que la truqués més tard. El partit l’he continuat jugant però ho he deixat estar al cap d’una estona. Ja no estava concentrat per jugar.

En arribar a casa l’he trucada. Se m’ha fet la victimeta de que només treballa, que la seva vida social no és la que voldria, que si no troba a l’home de la seva vida, que si quan em va deixar no esperava continuar soltera al cap d’un any, que si els pocs que li interessen estan ja casats... però be, que no perd l’esperança i que si es fixa en un de casat ja s’apanyarà per a que deixi la dona per anar-se’n amb ella. A tot això jo li he dit que no li ha costat tant trobar algú, de fet abans de deixar-me ja havia trobat al ‘veritable’ home de la seva vida, el problema és que ella per ell només va ser la veritable estudiant ximpleta a la que follar-se aquella nit. ‘si, es que ese se las folla a todas’ ‘A totes no, però si a les ximpletes, i a tu se’t va follar. Ara ja saps que només ets una més que cau a la xarxa d’aquest tipus de tios’

M’ha fotut ràbia, ho he d’admetre, que m’hagi trucat. Quan necessita que algú li pugi la moral em truca a mi. El problema és que jo no la veig com abans. Ara ja se que ella és la típica ximpleta a qui si li van massa al darrera acaba caient a la xarxa i ho envia tot a la merda per a que se la follin com una burra. Ho sento, potser les meves paraules són dures, però m’és igual. Sempre m’ha molestat molt aquest tipus de gent (tan homes com dones) de poca voluntat que si li insisteixen cau. I haver sigut tan ruc d’estar penjat d’una tia així em toca la pera.

Tal dia farà un any solen dir. Doncs avui ja l’ha fet. Jo no sé si acabaré solter o amb una noia que valgui molt o poc, sigui com sigui segur que millor que amb algú com ella si que ho estaré. Ella, per contra, crec que ja se n’està adonant que li cal baixar el llistó. Fins ara havia tingut massa sort. Diu que busca algú més madur que ella. No li costarà massa tenint en compte la seva immaduresa. Trobi a qui trobi molt s’haurà d’enganyar a si mateixa per creure’s que va ser una bona idea deixar-me, que hagi valgut la pena tractar-me com ho ha fet. Amb mi va tocar el cim. mmm... això darrer ha quedat molt xulesc, però be, és igual, certament no mereix trobar ningú que m’arribi a la sola de les sabates, i no ho farà i crec que ja ho comença a veure. Té pànic a estar sola, la conec prou be, així que s’acabarà aferrant al primer que trobi i mirarà d’enganyar-se a si mateixa. Potser aleshores començarà a pagar amb interessos tot el mal que m’ha fet a mi i als seus antics xicots (que pel que m’explicava mentre sortia amb mi no va tractar massa be. Si, jo sóc ruc per haver pensat que a mi no m’ho faria. Però jo ja he pagat prou cara aquesta estupidesa!)

onze de setembre

Veient un videoclip de música m’han vingut les ganes d’escriure aquest post. El clip en qüestió és ‘in this world’ dels Moby. Una cançó exquisida acompanyada d’un vídeo aparentment senzill (tenint en compte els videos que es fan avui en dia) però que enganxa des del primer moment.

Uns petits éssers extraterrestres fascinats per les imatges que han obtinguts pels humans preparen unes pancartes amb un ‘hello’ ‘hola’ i ‘hi’ i emprenen el seu viatge cap a la Terra per poder-s’hi comunicar. En arribar treuen les seves pancartes i les llueixen il•lusionats per que algú les vegi i entrin en contacte. Però aquests éssers són molt menuts, insignificants quasi bé a la vista de l’home, un ésser humà privat de veure els petits detalls que l’envolten, acostumat a viure amb la seva rutina i a no interaccionar amb els demés. Descobreixen la solitud que envolta el nostre món. Per molts humans que hi hagi en el fons no deixem de sentir-nos sols. Marxen decebuts però en arribar al seu planeta ens sorprenen amb el seu nou projecte: una pancarta molt més gran per a que quan tornin els podem veure. Potser hauríem de conèixer a aquests petits éssers per a que ens encomanin un xic de la seva innocència i il•lusió, aquella que ja fa tant que els humans vam perdre.

I avui, un dia en que uns commemoren el cinquè aniversari d’un desastre en forma d’avió estavellant-se; uns altres recorden un cop d’estat l’any 73 que va sesgar tantes vides, que va trencar tantes il•lusions, i que va sotmetre a tanta gent al terror d’un degenerat que ara s’empara en una falsa demència senil per evadir-se de la justícia, quan tothom sap que dement n’és però no per l’edat, perquè ha estat sempre un degenerat; i a casa nostra celebrem que fa tres-cents anys que vam perdre una guerra, genuïns com som de tenir com a diada nacional una derrota; avui, justament, em sento com aquests petits éssers: sol.

No hi puc fer més. He penjat de bon matí la senyera al balcó i he penjat també l’estelada. He anat al gimnàs una estona. He dinat veient les notícies i els actes oficials. He fet tot el que es podria fer en un dia festiu com avui. Però l’onze de Setembre també té un significat per mi. Avui fa justament un any que després d’estar una bona estona junts, d’estar be, abraçats, d’anar a la cuina a fer el sopar, va sortir ella amb el rostre canviat i amb un ‘necessito temps per mi i pel MIR’. Ja no la vaig veure més. Només vaig parlar amb ella perquè em comuniqués que m’havia deixat. És difícil saber la data exacta, tal vegada és com qui té una embòlia un Diumenge i resta en coma fins Divendres que mor. Quin ha estat el dia fatídic? Sigui com sigui avui fa un any d’aquesta embòlia, i per bé que hom es pugui arribar a sentir hi ha certes dates que es fan dures. Avui no ho puc evitar, sóc el petit ésser en un món que em queda gran i amb un cartell que ningú no arriba a veure.

Un altre adéu

Fa una estona ha fet oficial el que ja s’intuïa feia temps. El Kaiser es retira. Ho ha dit en el millor moment, a casa de la seva escuderia i guanyant que és el que millor sap fer. La d’avui ha estat la que suma 90 a la seva carrera: un rècord quasi insuperable. Només ell el podrà batre i el situarà, espero, a 93 enduent-se així el mundial d’enguany.

Els darrers dies s’ha hagut de sentir les ximpleries que els mitjans de comunicació del ‘reino’ han vessat per tot arreu dient que la FIA està boicotejant al xulaines Asturià. Em fa gràcia que ara certs ‘periodistes’ (ho poso entre cometes perquè m’imagino que ser catalogats com a periodistes de ple dret és un insult cap als que ho són de veritat) vagin d’experts d’un esport que han menyspreat sempre (fins i tot quan hi havia dos pilots espanyols simultàniament: Gené i De la Rosa) i que fa només 3 anys que escriuen o parlen sobre ell. Especial menció cap a Marca i cap al Lobato (el calb insuportable de Tele5) de qui encara recordo com mai no en parlava quan presentava els esports a Tele Circo a l’era pre-Alonsiana i que quan ho feia era per dir ximpleries perquè ni en tenia ni en té ni puta idea de com va això.

Doncs res, victòria sobrada i demostrant que 7 mundials no es guanyen per casualitat. Estaria be, però, que algú recordés a certa gent que Ferrari no tenia rival, tenia el millor cotxe i ningú el podia ni olorar, i que les normes de la F1 van canviar per fer més igualada la competició, anul•lant així les avantatges que amb esforç havia aconseguit Ferrari, que fins i tot es va plantejar seriosament el fet de posar-li un llast de pes al Ferrari per igualar-lo als demés (cosa a la que s’hi va negar, evidentment, Ferrari i també Williams-BMW i McLaren-Mercedes perquè consideraven que era ofensiu). Finalment van donar al clau i van posar una norma estúpida d’impedir canviar els pneumàtics en cursa (cosa que li resta espectacle i emoció, l’entrada a boxes sempre és interessant) ja que tothom sabia que Bridgestone (Ferrari) no tenia tanta durabilitat com Michelin (curiosament Renault i tota la competència directa). D’aquesta forma Ferrari va desaparèixer l’any passat i Alonso va guanyar el mundial. Si tanta gent va acceptar que això succeís, perquè no accepten que ara es giri la truita?

M’és igual. Schumy ha guanyat el dia que calia. És el que tenen els grans campions. Ja em vaig haver de menjar una retirada no massa lluïda d’en Zidane. Espero que, al menys, en Schumy tingui la retirada que un gran campió com ell mereix: a dalt de tot, amb el mundial al sac.

Aprofitant el temps

Avui ha estat una jornada llarga i ara, per fi, estic a punt d’anar a dormir. M’he llevat d’hora per anar a treballar. A les 8:30 ja era a l’oficina de l’obra. Tot el matí currant mentre instal•làven l’aire condicionat al despatx. Afortunadament teníem una reunió a la direcció d’obra i ens hem lliurat del soroll durant un parell d’horetes. Avui m’he quedat a dinar i no he anat cap a casa. Així que durant el dinar amb el cap d’obra i el topògraf hem seguit treballant, perquè tota l’estona hem parlat de l’obra i del que s’hi ha de fer. Per la tarda altra cop a treballar. Jo pensava que en ser divendres i tenint en compte que ni l’altre cap de producció ni l’administratiu hi eren doncs plegaríem aviat. Nanai del Paraguai. Fins l’últim minut a l’oficina ens hem estat esperant un fax per avaluar una oferta.

A les set, per fi, he pirat. En arribar a casa m’he canviat, he berenat, he agafat la bossa i he anat a buscar en Xavilin per anar al Tennis. Primer hem estat al gimnàs a fer una mica de peses (que un mes sense fer-ne ja es nota! Què desagraït que és el cos humà!) i després a jugar (o intentar-ho) a tennis. Ha estat una experiència frustrant perquè al cantó hi havia un nen de menys de deu anys que jugava que flipes! El seu pare/entrenador/amargador es dedicava a això: entrenar-lo. Però lluny de ser el típic entrenador motivador era el típic capullo que pressiona al crio i li fot crits i bronques per no fer les coses a la perfecció absoluta. El paio deu esperar que el seu fill sigui el nou Nadal i el jubili. Doncs si vols viure a cos de rei treballa tu i deixa d’amargar al teu fill! Que l’únic que aconseguiràs és que odiï el tennis!

Després dutxeta i cap a casa a sopar. Una mitja horeta hora més tard m’han passat a buscar i hem anat a prendre un xampú (clara a la resta de l’univers) però la cosa s’ha animat i hem acabat sortint fins les tantes! Estic fet pols! Dormiré fins que el cos em digui prou i quan em llevi, si encara és d’hora, aniré al gimnàs. Si no, doncs a dinar, berenar o el que sigui! Nanit!!!

New gym!

Després de tot l’agost sense anar al gimnàs (només m’hi he passat tres dies, els tres únics que he estat a Barcelona) avui m’he apuntat a un de Tarragona. Ja començava a notar que havia de fer una mica d’exercici i, a més, ja estava perdent la poca musculatura que havia guanyat després de tant esforç. En Xavilín em va acompanyar per ensenyar-me el seu. Com a gimnàs és una merda. Així de clar. És petit i les quatre màquines que hi ha son cutres. Res a veure amb el gimnàs que anava a Barcelona: gran i amb màquines noves Salter. Per contra, aquest gimnàs en que m’he apuntat té altres al•licients que fan que valgui la pena. A més d’oferir classes de ioga, pilates i d’altres coses (cosa en que igualment guanya el meu antic gimnàs de Barna perquè allà s’hi feia Bodypump i aquí no) és com una mena de centre social. De fet és més un centre social que un club esportiu.

El club en sí és un club de tennis. Té només quatre pistes de tennis perquè se n’han fulminat dues per fer les de paddle (en total n’hi ha quatre). També gaudeix de tres pistes de... be, no sé ben be que és. I un parell d’squash. La piscina que tenen és una cutrada, molt petita i descoberta. Més aviat és una piscina per entretenir als críos durant l’estiu. I be, com he dit és un club social. Donat que es troba a Cala Romana (barri pijo de Tarragona per definició) és on tots els pijins van a fer veure que fan esport i després prendre’s el bermut al bar o dinar al restaurant (que no vull ni pensar la pastarada que val). Però be, com que em cau al cantó de casa ja em va be i no hi ha cap mena de problema d’aparcament.

Així avui en Xavilín i jo hem anat a jugar a tennis. M’ha guanyat no perquè ell sigui molt bo sinó perquè jo sóc un paquet. Ho he d’admetre: el tennis mai no m’ha agradat (be, vist per la tele si, però no practicat). I quan una cosa no m’agrada no la practico (la qual cosa no vol dir que si una cosa no la practico sigui perquè no m’agrada! No confonguem termes!) He estrenat la raqueta que m’he comprat avui mateix (pel mòdic preu d’una pasta!) que sumat a la pasta que he pagat per fer-me soci (quatre mensualitats de cop, i cal tenir en compte que en un lloc pijo això pica molt!) doncs m’he arruïnat. M’ho prenc amb filosofia i penso que amb el que he guanyat treballant des de dilluns m’he pogut pagar tot això i encara me’n sobra. És el bo que té ser treballador. A l’antiga feina hauria d’haver treballat dues setmanes!

En arribar a casa cansat de tot el dia de treballar i a sobre de jugar a tennis he sopat un tros de truita de patata que he trobat i per beure m’he permès el luxe d’una cervesa ben fresca! Porqué yo lo valgo!

Just de temps!

No tinc encara ordinador a la feina (no se a que coi esperen per donar-me el portàtil!) i no puc navegar per la blogosfera. Així que durant el dia se m’acumula la feina i en arribar a casa em trobo un piló de posts nous! Així que entre llegir-me’ls ja no tinc temps pel meu blog. De fet no tinc ni temps per llegir-me tots els posts nous. És com quan s’estudia, que és impossible dur-ho tot al dia i es van deixant coses per l’endemà, i com l’endemà hi ha coses noves per estudiar doncs es fa una muntanya! Això em passa per tenir 51 subscripcions a blogs en el bloglines...

Com que a tot això quan surto de la feina (ara per ara faig de 8:30 del matí a 19:30 de la tarda però quan l’obra comenci a tirar segur que mai no acabaré abans de les 20:00 del vespre) vull fer coses per sentir que el dia ha valgut la pena (per mi passar-me el dia treballant i només treballant és com un dia sense viure, cal que faci alguna cosa per plaer) doncs arribo a casa encara més tard i em poso amb l’internet quan hauria d’anar a dormir... però no puc renunciar al que m’agrada: quedar amb algun amic per anar a prendre algo, anar a can Xavilín i fer unes partides a la play... avui he anat al tennis que hi ha a Cala Romana (al costat del meu barri) a mirar-me’l perquè m’he d’apuntar a un gimnàs ja!

Total, que no tinc temps d’escriure posts!

La tralla en qüestió

7:45 – sona el despertador. No és massa d’hora, ho sé, però si que me n’ha resultat si tenim en compte que portava un mes llevant-me a l’hora que volia! A més, ahir eren quarts de tres que encara no m’havia aconseguit adormir.

8:30 – dutxat, afaitat i esmorzat he sortit del pis de Barcelona.

9:00 – introducció a l’empresa. Un powerpoint d’aquests molt bonics (avorrits) que ens ha mostrat una de les recursos humans de l’empresa (molt maca ella) a els tres que començàvem avui: l’enginyera química reconvertida a tècnica de riscos laborals recent arribada de Salamanca (és que hem estat una estona parlant abans e començar) i el noi súper motivat que venia tot de traju i ha tret una llibreta per prendre apunts del powerpoint (suposo que serien els nervis o la inseguretat de començar a un lloc nou). Després ha entrat una altra recursos humans (també maca però no tant com la primera) a portar-me el contracte per signar-lo. Jo m’ho he mirat per retindre-ho. No, no el contracte sinó l’escena. El contracte ja l’hauré de patir prou temps! Però estar envoltat a la feina per tres noies maques i només un maromo em temo que no es tornarà a repetir mai més.

10:00 – xerrada amb el cap de grup que em diu que encara no em tenen el cotxe i que he d’anar fins a la Pineda (al cantó de Salou) amb tren.

10:30 – em truquen dient-me que si que tenen el cotxe, que s’havia equivocat. Torno a la central i em donen indicacions.

11:10 – el rodalies que va cap l’aeroport parteix amb 15 minuts de retard. RENFE mai no canviarà.

11:30 – baixo a l’estació del Prat (el poble) i constato que el pont que m’havia de servir per creuar la via ja no existeix. Volto i volto fins que trobo algú que m’indica que per creuar-la he d’anar fins la fi del món i tornar. Ho faig.

12:30 – arribo a destinació. Després de caminar una hora arribo al lloc on m’han de lliurar el cotxe. Un d’aquests llocs de lloguer de cotxes per empreses.

13:30 – per fi em lliuren el cotxe. Una hora els hi ha costat aclarir-se. Per desgràcia meva el cotxe és un Opel Corsa. No és que cregui que sigui un mal cotxe però és el tercer que em toca portar. Primer vaig portar el Corsa vell de casa. El vam jubilar i vaig gaudir de l’Opel Omega (estimadísim per mí i que tantes hores de joia em va donar, i molt més còmode que un corsa per fer certes coses, la veritat) per acte seguit portar el Corsa de ma germana fins a dia d’avui. I d’ara en endavant el Corsa de l’empresa! Estic predestinat?

14:30 – arribo a casa i dino. Micropost ‘quina tralla de dia’

16:00 – parteixo cap a l’obra

16:30 – arribo a l’oficina. Un petit xalet d’una planta que han llogat en una urbanització al cantó de l’obra.

16:48 – arriben de dinar els nous companys (be, caps)

17:30 – després d’ensenyar-me l’oficina marxem per a que em passegin per on es farà l’obra. Terreny increïblement gran (en el seu dia expropiat per PorcaVantura per quatre xavos als pagesos de la zona) que serà per a que l’urbanitzem (la meva consciència s’ha quedat més tranquil•la en saber que els aiguamolls no els tocarem i quedaran tal com estan i que a la nostra zona no hi ha massa arbres. Tampoc m’he d’enganyar massa, un altre petit desastre això si, aquest envoltat per apartaments i hotels ja construïts i l’omnipresent petroquímica) i després PorcaVantura hi faci hotels de luxe. Haurem de conviure amb una altra empresa que construirà un camp de golf pels pijins que vindran a la zona, i també amb una altra que urbanitzarà la part de la muntanya (on si que hi ha una pineda maca, jove però maca).

18:10 – al despatx amb els plànols i pressupost mirant que siguin correctes els amidaments.

19:20 – el cap d’obra marxa i jo aprofito per pirar.

19:45 – arribo a casa. El trànsit ha fet que el viatge de tornada hagi estat més llarg.

20:15 – ma mare em retreu, precisament avui que sabia que havia estat un dia ja de per si dur i estressant, una parida de fa un mes i que ja em va fotre prou bronca aleshores. Aquesta dona és una ressentida i s’avorreix massa i m’ho fa pagar sempre a mi.

21:30 – sopar

22:30 – inici d’aquest post

bon viatge caçador

No per més esperat deixa de sobtar. Quan el veia en els seus programes tenia clar que no arribaria a vell. De fet em fascinava que encara fos viu. Els companys de pis rèiem molt i ens ho passàvem prou be veient les seves peripècies. Era tan exagerat que fins i tot semblava una imitació d’ell mateix. ‘Hom no es pot apropar a aquesta serp perquè és molt perillosa i la picada és mortal de necessitat. Ara l’agafo i us l’ensenyo!’ i acte seguit l’animal s’ajupia i l’agafava pel coll amb les mans nues, a sac! Per això, quan a ‘Una altra cosa’ l’Albà l’imitava no havia de fer massa esforç!

Tot un crack a qui, malauradament, una picada d’una rajada se l’ha endut a l’altre barri. Era un reportatge sobre peixos perillosos. Quan han dit la notícia pel 3/24 he tingut un déjà vu, som si ja ho hagués viscut. Suposo que, senzillament, la notícia ja me l’esperava. És com quan el Papa Joan Pau II, tots els diaris de paper i d’internet tenien el reportatge fet, només mancava posar-hi la data.

Sigui com sigui em sap greu. Qui sap si tenies un cantó negatiu, no ho se, com diria aquell ‘això ara no toca’. Potser eres molt temerari i massa amant del perill, però també ho eres dels animals ‘perillosos’ dels quals ens mostraves una altra cara. Amb tu es podia aprendre que si certs animals resulten perillosos no és perquè tinguin males intencions, senzillament volen viure i es protegeixen del que temen. Em sap greu que aquesta rajada t’hagi confós, precisament a tu, per algú de qui calgui defendre’s.

Quina tralla de dia...

... i això que només en porto mig! a veure com es presenta la resta...

Patriciades

És bona tia, no es pot negar, sopar amb ella és divertit, anar de compres entretingut, puc ser sincer com si es tractés d'un amic 'mascle' més (especifico mascle perquè hi ha noies que només parlen i permeten que es parli de certs temes quan no hi ha nois presents) i està bona. Però té un problema molt greu: les Patriciades.

Aquest concepte el conec des de que conec na Pat. El nom, però, se'l vam posar no fa massa en Xavilín i jo. I és que les Patriciades les pot fer tothom, però ella n'és la gran especialista. Aquestes són les que fan que hi hagi gent que, per molt amics que hagin estat, ja no poden veure-la i, fins i tot, en malparlen. En Xavilín i jo sempre ens ho hem pres amb millor humor. És na Pat, ella és així i s'ha d'acceptar. A les persones se les ha d'acceptar tal com són i no pas mirar de canviar-les. Però, certament, he d'admetre que em toquen molt la pera les Patriciades.

Cada cop que en fa una baixa tots els punts que ha anat guanyant amb el temps fins a col·locar-se a zero. És desesperant. Ahir es va sortir. En va fer dos en una nit! El seu rècord absolut. En Xavilín i jo rèiem. Què hi farem? Avui he rebut un sms d'ella per deixar caure que res, que ahir no va pillar ni res (perquè una de les Patriciades va consistir en desaparèixer de la terrassa on estàvem prenent una copa i no veure-la més!), i ha preguntat, com qui no diu la cosa, si naltros ho vam fer. El cert és que ha semblat més un sms per controlar que no pas informatiu. I com la informació ja la sap (els col·legues tenen xicota i passen de pillar, ja ho sap) doncs he passat de contestar. En anar a agafar al tren cap a Barna me l'he trobada! hem pujat al vagó, ella s'ha assegut al seient de dearrera meu i un col·lega d'ella a la meva dreta (separats pel passadís). Al cap de res ha tornat a fer una altra Patriciada. Aquesta molt més suau, val a dir. De fet no se'n podria dir Patriciada per si sola sinó pels precedents. De totes formes m'ha decidit a tornar-me a enxufar a l'ipod i a fer el que més m'agrada: dormir al tren. Total, estava totalment exclòs de la coversa.

Somiant a través dels altres

De vegades em pregunto si realment me n’alegro de la joia dels demés o l’únic que faig és utilitzar-la per somiar. I és que me n’he adonat que cada cop que una persona té una segona oportunitat amb una antiga parella no puc fer més que alegrar-me’n i encoratjar-la a intentar-ho. Però realment li aconsello el millor? Arribo a preguntar-me si realment el més oportú és que ho provin? O l’únic que em passa és que veig que aconsegueixen el que anhelo i això em fa feliç car em dona esperances d’aconseguir-ho algun dia jo? El que faig és viure el que no puc aconseguir a través d’ells? Fins aquest punt sóc egoista? Aquestes coses són el que em mostren que conèixer-se a un mateix no és gens simple. Però cada cop que m’expliquen, llegeixo o sento que algú ho torna a intentar no puc deixar d’encoratjar-lo directament o indirecta a que així sigui. D’aquesta forma acabo somiant a través dels altres.

Com t'enganxi...

D’aquest estiu no em podia pas queixar, no havia estat excessivament dur en aquest aspecte. Però tu, siguis on siguis, en tres dies t’ho has carregat! Les meves cames ara semblen un mapa. Em piquen, em piquen molt i jo no sóc dels que es poden resistir a gratar-se. Com t’enganxi fliparàs! T’ho ben asseguro!

Coses que mai no canvien

Primera: la meva monogàmia. Després de prendre una cervesa i d’anar a sopar, hem acabat al Candil, a la Plaça de la Font. Allí hi ha aparegut una noia no només del meu estil sinó totalment el meu estil. Per fer-nos entendre: extreta directament del millor dels meus somnis. En aquell moment he sabut que me n’aniria a dormir i encara pensaria en ella. Quan hem marxat hem anat cap a una disco al cantó, el Totem, freqüentada per gent una mica més gran que nosaltres. Una bona manera de tornar-nos a sentir joves! Al cap de l’estona ha entrat ella i les seves amigues. Així que res, a bavejar una estona perquè segueixo en l’estat covard incapaç d’anar a cercar el que desitjo. A veure si la meva confiança torna algun dia perquè això no pot ser. Res, que sóc monògam a gran escala (jo m’hauria quedat amb l’Esther per sempre més i a prendre pel sac les altres noies) i a petita (si una nit em fixo en una noia les altres ja em rellisquen molt!)

Segona: qui triomfa no ho deixa de fer mai. Érem quatre a l’entrar a la disco però en mitja hora han marxat dos. El col•lega amb qui m’he quedat era amb qui sempre anava al cole i a l’insti. Ell era el guapo en que totes les noies es fixaven i li anaven al darrera i a mi em tocava el paper del patito feo en el millor dels casos, i l’home invisible en la resta. Total, que era francament frustrant. Dons res, que les coses no canvien. Li han entrat dues noies a saco. Primer una que ha despatxat relativament ràpid, i després una altra, més insistent (ja ens havia vingut al Candil), que li ha donat conversa una bona estona. Jo clar, m’ha tocat el paper de tio que es queda sol a la disco. Primer se m’han intentat adosar les amigues de la xavala però no! Nanai del paraguai! Aquí cadascú que s’aguanti a si sol. A més, al cantó s’acabava d’instal•lar la superxurri abans esmentada i jo havia d’intentar acumular valor suficient per dir-li alguna cosa. Al final res,el meu valor no sé on ha anat a parar... potser tan lluny com el meu enginy a l’hora de saber què dir perquè quan m’hi he atrevit ha estat per deixar anar una parida. Estic acabat. Tant de bo la torni a veure algun dia i li pugui donar una impressió menys cutre... perquè clar, realment com a persona és un misteri per mi i potser no encaixaríem ni amb cola, però les seves faccions encaixaven totalment amb el meu gust.

Tercera: qui naix ploron mor ploron! I és que a sobre m’he hagut de sentir del meu col•lega dir que “joer tio! Como triunfas! Te miran todas las tias!” A veure nen, tu ets ximple oi? A mi m’han entrat... zero ties! A tu per contra dos en menys de dues hores! Em vaciles o què? Deixat estar de mirades que igual em penjava un moc i per això cridava l’atenció! Total, després el típic “joer, es que si no pillas más es porque no quieres” tio, no m’ajudes, em frustres més perquè em fas sentir ximple. No per no pillar sinó perquè si pretens que m’ho cregui és que creus que sóc ruc! I per rematar-ho una veritat com un temple “las tias notan cuando no quieres pillar y entonces es cuando te tiran más la caña!” I és que el xaval fa tres setmanes que està enrotllat amb una noia del poble i clar, ha passat de les que li han entrat. I això és veritat total, a mi no m’han tirat mai tant la canya com quan estava amb l’Esther que, de vegades, era d’escàndol i poc que les hi importava que ella se’m llancés a sobre com una lleona a morrejar-me i marcar territori, que si jo lis interessava no esperaven que s’allunyés tres metres a venir. Tot i que avui això fallaria amb mi... jo no volia res amb ningú perquè, com ja he dit, avui només tenia ulls per la superxurri, però res, que a mi no m’han fet cas. Serà que el que les noies detecten no és el desinterès sinó el fet que el noi té parella? És això el que les hi dona morbo? Pillar amb un noi compromès? Mmm... sona a fruita prohibida...

Quart: me n’aniré a dormir sense la super xurri...

PS: no era una superxurri, la resta de la gent no la hi consideraria. Però per mi si que ho era. Ja ho dic, era del meu gust.