la tassa buida

Dia llarg i estrany. Laborable festiu per força major. Dinar fins a rebentar i sopar sense ganes. El nus a la gola sembla haver tornat. Cerimònia solemne com només un funeral pot ser. Comiat de l’àvia que em va veure néixer i a qui jo he vist morir. Ràpid dins de la lentitud global. Caiguda en la temptació més fatal.

Necessitava sentir-la parlar, explicar-li que havia succeït. Greu error, ho se. La seva veu segueix transportant-me a altre moments, a altres temps. Al xalet dels meus avis, ella agafada de la meva mà, els meus avis vius i cofois en per fi conèixer-la. I jo, finalment, sentint-me complet.

Ara aquell castell de cartes ha caigut completament. La seva base va decidir marxar i tota l’estructura ha anat desmuntant-se pel seu propi pes. Aquell món ja no existeix més que als records, i jo ja no sé viure’n d’ells.

Ella segueix sent la meva debilitat. Em fa por adonar-me del que depenc d’ella. Em fa vergonya saber el fràgil que vaig ser en les seves mans. Teoritzo, en converses de cafè, sobre el perillós que podria ser embolicar-se amb una persona que encara depèn físicament de l’anterior parella. Ara prenc consciència que la cara de la hipotètica persona no és cap altre que la meva. Sovint mirem d’on van coixos els demés quan, en el fons, el que fem és projectar els nostres propis defectes.

I aquest vespre, un any després, en arribar a casa amb gana, no he pogut sopar. Dos mossos i el nus a la gola ha tornat. Aquell nus que no em va deixar menjar en un parell de mesos. El que em va fer perdre tants quilos i que m’han costat tant i tant d’esforç recuperar.

dóna'ls-hi records

Les boles han caigut. Ja no calen més malabars. La corda cedeix i el funàmbul ja pot descansar. No més equilibris, almenys en aquest sentit.

Dóna-li un petó molt fort a l’avi quan el trobis, digues-li que l’estimo molt i que em manca cada dia des de que va marxar fa pocs mesos. Saluda la Tieta Mundeta, ja ve Tots Sants i ja fa molts anys que no li puc portar panellets. Retroba’t amb les teves ties i la teva mare a qui mai no vaig conèixer, i amb el teu pare, el botiguer violinista de qui tant n’he sentit a parlar. No oblidis saludar també a la tia Inès, la germana de l’avi. Ja fa massa anys que no me la trobo per la Rambla Vella, mirant-me darrera aquells vidres tan gruixuts de les seves ulleres. Torno a incidir en que li donis un petó molt fort a l’avi de part meva. I, sobretot, cuida’t molt i sigues molt feliç. Saps que t’estimo molt i molt.

l'etiqueta

La situació dins del Candil era immillorable: en l’àrea d’influència de l’aire condicionat. Era la segona copa que hi preníem en Luismi, en Nandu, na Sascha i jo. Mentre xerràvem intentant fer sentir les nostres veus per sobre de l’ensordidora música (maleïda mania de posar la música tan alta als bars) al nostre costat s’hi van posar unes noies. N’hi havia una de prou maca que duia una gorra de visera. Coses del fashion. Es va treure la jaqueta i allà estava, penjant per la seva esquena, atractiva implacable de la meva mirada... l’etiqueta.

Acte seguit va lliurar-se una ferotge lluita interna dins meu: callar i no dir res com un covard? O fer l’esforç sobre humà de pair una situació tan violenta i comentar-li el petit problema que penjava de la seva esquena? La resposta seria fàcil si no fos per la exagerada por que ja fa més d’un any que em recorre el cos i que no em deixa relacionar-me normalment amb la gent. El cervell em deia que era ridícul, només calia dir-li que li penjava l’etiqueta i el problema seria solucionat. Però la manca de valor i la inexistent confiança...

La solució em va semblar evident. Els hi ho vaig dir als meus col•legues per a que fossin ells els qui s’ho diguessin. Tots s’hi van negar car no s’atrevien. Li ho vaig demanar a na Sascha esperant que sent noia es sentís més solidaritzada, però res. Una colla de covards, la qual cosa em fa pensar que mai no superaré les pors que m’han envaït anant amb gent així, que són encara més cagons que jo, amb la sola diferència que jo abans no ho era i, per tant, puc aspirar a tornar a ser com solia ser i ells, per contra, sempre han estat així.

Aquella etiqueta podia més que jo. I els remordiments per no ser prou valent per enfrontar-me a les meves pors i complexes per poder ajudar a una noia m’estaven matant. Al final vaig fer el que havia de fer, o una versió covarda del que havia de fer. Vaig tocar l’espatlla d’una de les seves amigues i, quan es va girar, li vaig dir: “aquesta noia del costat és amiga teva?” Si, mentre s’ho deia me n’adonava del malament que estava sonant allò. La xiqueta em va mirar amb cara de “un altre capullo que vol que li presenti la meva amiga, que cutre” i em va confirmar que era amiga seva. Aleshores li ho vaig dir “es que em sembla que duu l’etiqueta de compra de la samarreta penjant per l’esquena” s’ho va mirar, ho va confirmar i s’ho va dir a la noia en qüestió qui, en dos segons, ja havia solucionat el problema. La noia m’ho va agrair molt dient un “Gràcies! m’ha agradat molt que m’ho hagis dit! I m’ho hauries pogut dir directament! Gràcies!!” i em va regalar l’etiqueta. Gran detall. Jo vaig deixar-la allà, en una barra, per a que passes a la prosperitat.

I aquesta va ser la gran obra social que vaig fer ahir nit. Buf! Me n’adono que tinc veritables problemes de sociabilitat! I els meus col•legues són asocials totals!

Follar el que no està escrit

Curiós concepte el que dóna títol al post. L’altre dia en Xavilín m’ho comentava: “l’entrenador de tennis, no el teu sinó l’altre, ha de follar el que no està escrit”. Raonament? “perquè és el monitor de tennis, i ja de per si això dóna punts respecte les alumnes, i perquè és un guaperes”. I coi si té raó en Xavilin. Avui, a les dutxes, el noi en qüestió comentava que se n’anava ràpid, que tenia plans. I el meu profe li deia que coi! Que no para mai! A tot això, em pregunto per què el meu profe no l’acompanya en aquestes aventuretes. Total, són de la mateixa edat i no sembla pas lleig el meu professor. Això si, el meu és el típic bon xaval, i l’altre és bon paio però amb aquell punt de malícia que tant agrada a les noies.

Resumint, que aquell paio, com diu en Xavilín, folla el que no està escrit. El meu profe no sembla que ho faci. I puc assegurar que jo tampoc. Be, jo si, jo follo el que no es pot escriure, a menys que sigui amb el signe del conjunt buit. Que trist.... i, a sobre, ara va ma germana i em diu que la superxurri (la rara segons ella) li va al darrera a aquell profe! Què injusta és la vida... serà qüestió de ser allò que se’n diu “cabron” amb les ties? Fan cursos en que s’ensenyi a ser-ne? Perquè jo, pel moment, més aviat al revés: tinc la mà trencada a barrejar-me amb ties “cabrones”. Serà que existeixo per equilibrar l’univers? Doncs quin pringat que estic fet... I la punyetera pregunta és: per què les ties sempre perden el cul pels cabrons?

De bronques

Encara m’estic partint la caixa pel gag del Bruno Oro fent d’Acebes en l’anunci del X3, aquell del Bruce Lee i el ‘Be water, my friend”. Clar, venint de l’Acebes, en comptes de water era ‘Be àcid bòric, my friend”. I passant de “no t’adaptis a la carretera, sigues la carretera. BMW X3” al “No t’adaptis a la realitat, sigues la realitat. PP”. Tan bèstia com verídic.

Demà, però, em toca una mica d’infern. Avui, pel que es veu, el nostre encarregat ha tingut una bona enganxada amb un paio de seguretat. S’han discutit força i amb paraules prou grosses. El millor és que demà hi ha reunió amb els de seguretat i aquests i la propietat (useasé PorcaAvantura) volen que no només hi vagi la nostra tècnica de seguretat i salut sinó un enginyer. I el pringat a qui li toca anar sóc jo. Així que porto setmanes aguantant una sèrie de reunions avorrides i aguantant certes parides que fan esgarrifar. Em dóna la sensació que volen fer quelcom similar a un BrainStorm, sols que com no pensen en absolut el que diuen (i si ho pensen encara pitjor...), més que una tempesta d’idees és una tortura d’idees. De debò, he arribat a sentir dir unes ximpleries que fan esgarrifar. Això si, sempre que els hi indico alguna cosa em venen amb un “jo he estat en més de 50 obres i bla, bla, bla...” Total, que ni amb l’edat que tenen poden haver estat en tantes obres i, en cas que fos cert, millor que no ho vagin dient perquè va en detriment seu. Algú que ha treballat tant no pot tenir raonaments tan ximples!

En resum, que tot això ve a que demà em fotran la bronca del mil per l’enganxada que han tingut amb l’encarregat. Però jo ho tinc molt clar: a mi no em crida ningú, i molt menys un pringat de poques llums. Així que si m’alcen la veu obriré el by-pass que tinc instal•lat al cap, entraran les ones sonores per una orella, passaran pel by-pass, i sortiran per l’altra orella. Em podria portar el portàtil a la reunió i així, mentre em foten canya, podria anar llegint blogs... o potser seria massa a sac per part meva? Tan fàcil que seria si tots podéssim parlar sense alçar la veu i respectant-nos tots... utopies, ho se! Però és que encara sóc jove!

Ràdio matinera

Venint amb cotxe cap a la feina, he decidit posar la ràdio en detriment de la música per escoltar les notícies. Una manera prou masoquista de començar el dia.

El primer que he sentit ha estat referit a la Montse Nebreda, aquest nou i flamant fitxatge del PP Català i, per extensió, Espanyol, que ja ha aplicat allò de “allí donde fueres haz lo que vieres”. Resulta que s’esperava d’ella una mica de seny davant la rauxa a la que ens té acostumats el PP, una persona més ‘tècnica’ i no una altra oradora sense escrúpols. Doncs be, sembla que arribada al PP ja ha passat a la història aquella tartuliana dels matins de Catalunya ràdio que solia pecar de pedant y ‘sabelotodo’ estant convençuda que la seva era la veritat absoluta, però que sempre argumentava des del respecte i sense faltar a ningú. Ara ja és una més de la colla. Fa uns dies la vaig veure al costat del Rajoy i dient barbaritats com que Catalunya està plé d’imbècils (i va utilitzar aquesta paraula) que no volen entendre que són espanyols. Be, imbècils o no, ella no és ningú per decidir sobre els sentiments de la gent. Avui, però, m’ha deixat del més al•lucinat, en sentir la comparació que ha fet entre els matrimonis homosexuals i el matrimoni entre un ésser humà i un animal. Realment, senyora Nebreda, surti del PP ara que hi està a temps, el seu cervell s’està reduint de tamany a marxes forçades. I la seva ànima? Sembla que ja l’ha venuda. I, per això, vull trencar una llança en favor d’en Piqué, un home que no em desperta massa simpatia perquè el considero massa ‘professional’ i escent d’ideals polítics, deixant-ho tot als seus ideals econòmics, però que en tots els anys que ha restat al PP ha sabut mantenir (i sembla que és l’únic que ha pogut) un cert seny que l’ha acostumat a allunyar de la rauxa del seu partit i de les bestieses que s’hi solen dir. Tot i així, no t’emocionis Piqué, mai no rebràs el meu vot.

I l’altra del dia. Un home que viu i treballa a Catalunya amb la seva família ha decidit empadronar als seus fills a Almeria. La raó d’això? Que els seus fills no es vegin obligats a seguir el pla d’estudis Català i puguin ser educats amb l’andalús per evitar, així, que siguin escolaritzats en llengua Catalana. Un bravo molt gran per aquest element, mostra de la desintegració absoluta, d’aquell que mossega la mà que li dona de menjar, de la misèria entre les misèries. Català és qui viu i treballa a Catalunya, però oblidem sovint la tercera premissa: és qui se’n sent de Català. I aquest home no se’n sent, clar està, i a més demostra un menyspreu cap a la seva terra d’acollida. Sabent tot això d’aquest home, el meu més sincer desig és que se’n vagi a l’estació de Sants, agafi un tren, i adéu-siau. Necessitem immigrants per fer funcionar la nostra economia, i em sembla genial la diversitat cultural que ens poden aportar, però han d’ésser permeables a acceptar la nostra cultura també. Ja està be de tant donar i mai no rebre res. Ull! Això que dic només va dedicat a elements com aquest paio, no als immigrants que sí que es saben integrar i educar als seus fills respectant la cultura d’acollida. La pregunta que em faig jo, a més, és si aquest home, a part de renunciar al sistema educatiu català, també haurà decidit renunciar al sistema sanitari. Estaria molt be perquè el tenim prou saturat com per anar augmentant les llistes amb gent que no ens vol. Poder preferirà anar-se’n amb els seus fills a Almeria cada cop que vulgui que els visitin. Són un piló de quilometres i, a més, no comparem el sistema sanitari Català amb l’Andalús (no per res però aquí s’hi destina més pasta i les coses solen anar lligades). Ara, essent realistes, segur que quan a aquest home li piqui l’aixella serà el primer d’utilitzar el servei català de la salut com si fos un català més. Greu em sap pels seus fills que no tenen la culpa de tenir un imbècil així de pare, però que s’educaran sota la seva tutela i que, segurament, acabaran tan plens d’odi i d’ignorància com ell, perquè l’educació no és només cosa de professors sinó de progenitors. Ara que hi penso, espero que aquest home també estigui empadronat a Almeria, així la setmana que ve no tindrà dret a vot.

The Mucocele Strikes Back!

Fa un any i escaig vaig llevar-me amb la trista imatge de l’Esther plorant. Acabava de tornar de recollir un Tac i hi sortia quelcom que ella va diagnosticar com un tumor. Estava emplaçat darrera el lòbul ocular i fins i tot als ulls d’un ignorant en la matèria com jo era força visible. Les següents hores van ser intenses. Els seus pares eren de viatge així que vaig encarregar-me jo de dur-la amunt i avall car ella sola no hauria pogut. De totes formes l’hauria acompanyat igualment. Al final vam aconseguir una visita d’una especialista gràcies a una cadena de contactes per part de coneguts de l’Esther. El diagnòstic fou clar: mucocele; una mena de tumor benigne produït per l’enquistament de mucositat obstruïda. Calia operar però no amb urgència.

Ella estava aterrada, mai no havia entrat a quiròfan i la simple idea de fer-ho l’angoixava d’allò més. I com s’havia de passar el dia estudiant doncs tenia massa temps per pensar-hi i fer-se’n mala sang. Va començar a donar voltes a les coses, a angoixar-se per tot, a voler fer el que mai no havia volgut fer (aquells plantejaments vitals, de si la meva vida va per aquí, que si voldria viatjar més...) i que mai no farà, perquè quan una persona mai no ha fet certes coses és, senzillament, perquè no és del tipus de persones que les fan. Però be, sigui com sigui un mes després em va eliminar de la seva vida. La darrera vegada que la vaig veure va ser, precisament, quan li van treure el mucocele perquè vaig anar-la a veure a l’hospital recent operada.

I tot això a què ve? Bona pregunta. Dijous passat vaig anar a l’hospital a que em posessin la primera vacuna contra l’al•lèrgia. Serà un procés llarg que durarà quatre anys però que m’ha de facilitar la vida. Quan acabi ja tindré... 29 anys!!! Aaahhh! Be, lamentacions a banda, li vaig comentar un problema que fa temps que arrossego i que ja li havia comentat amb anterioritat. La metgessa, molt atenta i simpàtica (de debò, no sempre cal rajar dels metges, aquesta és atenta i simpàtica, i jove... però no! És metgessa, jo no torno a ensopegar en la mateixa pedra!) ja m’havia manat un tractament però vam constatar que no funcionava. Em va dir, doncs, que calia fer-me unes proves perquè era possible que tingués un... no li vaig deixar acabar la frase, ho vaig dir jo: Mucocele. La seva cara de sorpresa en veure que coneixia el que m’estava explicant no va ser res comparat amb tot el que se’m va remoure per dins. Jejejee, es deu de pensar que sóc un crack perquè sap que no sóc metge però sempre li encerto els diagnòstics! (li hauré d’explicar que vaig sortir amb una noia pre-MIR i que li escoltava totes les explicacions...)

Total, que possiblement el mucocele hagi tornat. No content amb tot el mal que em va fer emocionalment ara busca el cantó físic. I, gafe com sóc jo, i afí als mal de caps, segur que no m’ho farà passar massa bé. Però be, potser és només una falsa alarma. Millor esperar a les proves i la propera consulta. No cal replantejar-se qüestions vitals ni res similars que no és per tant. Ja veus, em va passar dijous i fins avui no n’he parlat, que tanta feina acumulada que tinc!!! Tres memes he de fer! I uns quants posts que tinc al cap. I la del tennis que no està més bona perquè no és possible! Si, avui ho dic obertament! És una superxurri! Ale, i que la lagarta de ma germana vagi dient que és rareta... bah! Que està com un tren! I no m’importa semblar vulgar amb les meves paraules, ara tinc una excusa, el mucocele m’enterboleix l’enteniment!

El funàmbul

De vegades la gent exigeix el que no hauria. Demana que es faci el que no li pertoca. Sovint l’equilibri és tan feble que una que una simple vibració d’exigència pot fer caure al malabarista que tot ho intenta i poc aconsegueix. I és que el joc malabar de complaure tothom resulta esgotador per la seva excessiva dificultat. Però és aquest equilibri de perpètua inestabilitat és el que dóna sentit al funàmbul de cor esmicolat i vida buida. Quan el darrer dels fils faci figa, quan la corda s’esquinci, quan no hi hagi més compromís, quan cedeixin les expectatives sobre ell, aleshores només quedarà el buit sota els seus peus. Ja no quedaran boles que fer rodar, serà tan buit per fora com ho és per dins, i en la caiguda hi trobarà repòs.

El més Gran

La feina se m’acumula. Tinc poc temps i massa posts a fer. Quatre linies, doncs, per acomiadar al més gran. Perquè per ser el més gran cal guanyar-ho tot. Per arribar a ser el millor cal lluitar fins i tot quan s’està perdut. I avui en Schumi ho ha fet demostrant que ni que no es pugui guanyar s’ha de mirar sempre al màxim, no donar-se mai per vençut.

Ho he d’admetre: tenia esperança. I és que aquesta paraula va massa íntimament lligada al meu ésser. No m’agrada perquè fa mal, però no puc allunyar-la de mi. Aquesta esperança és la que m’ha fet somiar amb el miracle fins el darrer moment, fins que oficialment ha estat impossible. I aquesta mateixa esperança és la que fa que em boti el cor cada cop que rebo un sms, que sona el telèfon quan no ho espero, i ja no dir quan de l’altra banda és la seva veu la que sona. I és que l’esperança mai no acaba de marxar de mi, l’esperança de ja no sé què, perquè ja fa tant de temps de tot plegat que costa recordar-ho. Però l’esperança segueix, allà, observant, aprofitant la meva debilitat, ferint-me el cor en el moment menys esperat. El fotut del cas és que no hi ha una meta que creuar, no hi ha un instant definit en que oficialment pugui desaparèixer. Aquest punt el marco jo, però no sé com.

I en Schumi ja ha dit adéu. El més gran. Aplaudit pels seus mecànics quan feia el darrer avançament. I és que se la titllat de vegades d’arrogant, però en Schumi sempre s’ha dut be amb els seus mecànics, perquè sempre ha estat conscient de la gran tasca que feien per ell. Una relació que l’ha dut a ser el millor. N’hi ha algú que n’hauria d’aprendre d’això. Però no ho farà. I és que per molt que ho vulguin fer creure aquest Alonsu mai no serà el millor. Perquè el millor ha estat en Michael Schumacher.

I ara cal marxar, toca un altre suplici, un partit que promet donar-me un altre pal. Però en aquest aspecte estic més tranquil. El futbol ja no m’afecta. De fet, amb la marxa d’en Schumi, l’esport ja no m’afecta. Virtuts, com deia fa un parell de posts, de dur-se pals i de fer-se gran: s’aprèn a relativitzar.

A punt de potar...

He dinat massa. Els pares han marxat tot el dia però, estranyament, han deixat tot un plegat de menjars apetitosos. Primer un sortit de pastes salades culminades amb un croissant de pernil dolç i formatge. Tot cap a l’estómac. Després he llegit una nota: “teniu puré, entrecot i escalivada”. M’he pres un bol de puré. En acabat, sentint-me malament per la pobre escalivada, m’he cuinat un bon entrecot per acompanyar (o és l’escalivada la que ha d’acompanyar l’entrecot?) i tot cap a l’estómac altre cop. En acabar he vist una cassola sospitosa... l’he oberta i voilà! Xocolata desfeta! Al taulell hi havia una coseta embolicada... ostres! Una coca dolça! I a la nevera lioneses... que podia sucar-hi a la xocolata? La coca o les lioneses? Evidentment he optat per les dues coses a l’hora.

I així estic ara, amb la panxa plena, l’habitació a mig enllestir (si, es mereix un post) i tot el que això ha comportat i comportarà (sobretot el que ha comportat, que ja resta, per fi, dins d’una capsa de sabates). Buf, tinc ganes de potar...

Jo vull pau

Gent que veu fantasmes on no els hi ha i clava queixalades sense saber ni per què. Paraules ofensives llençades sense un motiu concret. Facilitat per malinterpretar quan costa el mateix trobar el cantó positiu de les paraules. Falses lliçons de moral que accepten una paraula en boca d’un i la censuren en boca de l’altre: dualitat incomprensible. No tinc ganes de fer una creuada per canviar el món, prefereixo no fer-ne cas. Potser sóc covard, qui sap si egoista? Una resposta llarga però simple i a seguir pel meu camí. A mi, de ximpleries, les justes. És pel que serveix fotre’s una bona hòstia en perdre l’estherilla per amortir el cop: s’aprèn a relativitzar. I ara jo només vull pau.




PS: Consti que, per una vegada, l'Esther no ha estat culpable d'aquest post. Ha estat la seva pèrdua, però, el que m'ha ajudat a relatvitzar.

Quin triar?

He trigat molt, exactament un mes, a fer el meme que em va encarregar na Jaka. És un meme aparentment fàcil per la poca quantitat de qüestions que proposa (una per ser exactes) però complicat per la dificultat d’aquesta. I és que la qüestió no és altra que dir quin és el meu millor post. Ja només la pregunta vulnera bastament la meva forma de ser. Jo la canviaria per ‘quin és el teu post preferit, el que més t’ha agradat?’ obviant el ‘millor’ que implica suposar que els altres són també bons. No crec que sigui la falsa modèstia de la que parla n’Alepsi, però en un món blocaire com aquest, en que tanta gent escriu tan be, em resultaria excessivament pedant per part meva considerar “bons” els meus post. Ull! Que tampoc crec que siguin dolents, eh? Senzillament jo no dono prioritat a la qualitat literària, sóc enginyer i tinc les meves limitacions amb les paraules, sinó al contingut i la necessitat d’expressar el que sento i, en aquest aspecte, em sento prou satisfet.

Deixat enrera el rotllo que acabo de deixar anar, val a dir que molt típic de mi, crec més honest, tot i que més arriscat, deixar que siguin les lectores i lectors habituals (ja parlo com els polítics) els que escullin el post que més els hi ha agradat deixant un comentari. Si, és molt arriscat per la possibilitat de trobar-me “zero comentaris” i quedar com el cul... però la vida és risc!

De tota manera no em semblaria correcte rentar-me les mans d’aquesta manera i no respondre la qüestió de na Jaka, així que m’he de mullar i trobar el post que més m’hagi agradat... difícil perquè en tinc 270!!! No em puc decidir per un, perquè no n’hi ha cap que destaqui tant, així que faig una petita tria dels més significatius (la qual cosa no us eximeix de dir quin és el que més us ha agradat! No cal que sigui cap dels que esmento jo!):

Plou
Fa just un any d’aquells moments durs i tristos, els més foscos que m’ha tocat viure. En rellegir-lo he vist el que no puc tornar a sentir. Sigui com sigui no hi puc tornar a caure. Per què és significatiu? En aquest post vaig rebre el primer comentari de la història d’aquest blog: el de na Hanna, la meva més antiga i fidel lectora. Un parell de posts després vindria la misteriosa Katrin, en Prometeo (qui des de molt petit ha estat al meu costat), la també misteriosa Tenblog (per on pararà?), na Xurri (si no recordo malament per recriminar-me l’ús del mot ‘superxurri’!), la llunyana Irene... i tants d’altres que han passat per aquí!

Cabells
Un post prou superficial i no massa profund. Però li tinc apreci perquè aquells cabells van fer que em fixés en una noia que no fos l’Esther. Malauradament ja no he tornat a veure aquells cabells tan encisadors...

81
Vaig arribar, per fi, als 81 quilos, el que sempre havia estat el meu pes. Em va costar molt d’esforç: gimnàs a sac i molt de menjar. Endarrera van quedar els 75 kg en que em vaig quedar mesos abans. 1,90 m i 81 kg ja és una cosa més decent... i encara he aconseguit pujar més! i no pas a la panxa! Ueeee!

La finestra
Un post no massa destacable sobre nostàlgies del passat i tal... però hi vaig penjar una foto meva, la primera que vaig penjar i l’única sense censurar la cara. Total... tampoc no es veu! Però m’encanta aquesta foto de quan tenia 18 anyets.

Súper
post estranyament curt per ser meu... una celebració: primera noia post Esther.

El manuscrit
petita història inacabada de les aventures del cavaller Bellosoli. Hi ha una segona part, però encara en manquen algunes més... Aquest és, possiblement, el meu post preferit.

Dalmau
Et desitjo un bon viatge
un amic que ens va deixar abans d’hora.

L’encontre
segona part de les aventures del cavaller Bellosoli

Adéu mucocele
darrer cop que he vist a l’Esther en persona. La van operar i li van treure el mucocele que tant ens va espantar mentre sortíem.

Feina feta... o quasi
Primer encontre amb blocaires! L’Arare em va proposar d’anar a una lectura de poemes de na Júlia i no m’hi vaig poder resistir! Hi va haver una segona trobada, al Juliol, per menjar una paella boníssima! però no trobo cap post que hi faci referència... de debó no en vaig escriure cap? quina grolleria per part meva! sigui com sigui vull fer justícia dient que va ser un dinar molt agradable i que va molar ser el més jovenet!

Tendresa
darrer dia amb el meu avi, darrers instants tendres amb ell, la meva intuïció em deia que no el tornaria a veure.

Ja et trobo a faltar
La meva intuïció no va fallar, i el mes va acabar tan trist com va començar. I si, encara et trobo a faltar tot i que em costa ser conscient que ja no hi ets. De fet, encara em llevo amb ganes d’anar-te a veure, encara miro el balcó de casa teva i dic: ‘la casa on viuen els meus avis’, però no, ara és la casa on hi viu l’àvia, tu ja no.

Peus que caminen sols
retrobament amb un lloc dolorós. Els peus m’hi van portar sols, no ho vaig poder evitar... consol, això si, comprant compulsivament... be, si, i mirant la superxurri morena i d’ulleres fashion de la foto!!!

Zizou
l’adéu d’un ídol, i jo no sóc de tenir-ne... però ell va ser genial.

El ciclista nocturn
darrera ‘aventura’ nocturna per barcelona. Records de joventut en una companyia tan excitant com fugaç. Però aquella nit ja no me la treu ningú!

Il•lusions trencades
petita denúncia pel que va passar al Prat. Un altre dels posts que més m’agraden.

Gràcia
bellosoli es va permetre el luxe de copiar a na Katrin. Una sola vegada i prou.

Onze de Setembre
un any sense ella.

Il pleut
una altra pluja que, sembla, va agradar força. Trista malenconia d’un temps ja finit.

Salvador
no hi puc fer més, m’encanta la foto de l’Ingrid Rubio!!!

Embaràs psicològic
una anada d’olla però que ara em fa prou gràcia.


La cosa ha acabat sent un petit recull del que ha estat el bloc. Petit preludi del que ve, record del que va ser. No costa massa llegir-ho entre línies. Amb quins em quedo? El manuscrit, Il•lusions trencades i Il pleut. A qui li cau la feina? A l’Alepsi i en Joan Marc (per manar-me el meme de les cançons!), na Katrin (la misteriosa i encantadora Katrin), na Gemminola (per a que cerqui dins del seu camp de maduixes) i l’Octubrina (podrà decidir-se entre tants escrits meravellosos?).

Tenisteando voy... tenisteando vengoooo...

El curs avui no ha estat com els demés dies. Ma germana i jo pilotejàvem amb el monitor quan, de sobte, algú m’ha saludat pel darrera. M’he girat preguntant-me qui era la freak que havia entrat a la pista i què volia. En veure-la he flipat què feia una xurri d’aquest nivell per allí. I si, resulta que s’ha apuntat i ve amb naltros. Ni falta que fa dir que està més que be. No, no és una superxurri, un pel baixeta (un pèl bastant) però ta bona (parlant en plata) i simpàtica i tot! Ep! Però té un costat fosc: és de Reus! (ningú s’ofengui, és una petita broooma!)

El fet és que entre aquesta nova companya i la que està a l’altre grup, a la pista del costat, no m’he pogut concentrar. Si, la de l’altre grup és la quasi-superxurri que va venir el primer dia amb naltros. Dic quasi-superxurri perquè ma germana diu que és rareta... que coi rareta! Està superbona! Les ties sempre rajant les unes de les altres... no ho entendré mai!

Total, que a mi no m’ha afectat estar tota l’estona entre dues ties físicament tan radicalment oposades (l’una baixeta i poca cosa però tot ben ferm, un pel més jove que jo... i l’altra alta, prima però amb corbes, i... buf, no se quants anys més que jo però uns quants!) perquè he arribat a l’equilibri entre l’univers i jo: passo de les ties. Si, és la única manera que tinc de no rallar-me més (i de que no s’aprofitin de mi, que sempre em passa igual!) Be, ho admento, he bavejat per la tia de la pista del costat... però només una mica! Ara, que amb la pasta que pago ja em podrien posar en un club només per homes. No per masclisme ni res similar! Sinó per poder-me concentrar més en la meva pista i no tant en la del costat... que se’m van els ulls... coi! Que pago una pastarada i al final no n’aprendré!

Post superficial, ho se, però és que de tant en tant em surt l’adolescent reprimit que porto dins! Ara, això si, i que quedi clar per evitar malentesos! Jo passo de les ties...

meme musical

L'Alepsi i en Joan Marc, cadascú des del seu bloc, m'han encomanat la tasca de fer aquest meme. M'ha costat una mica però al final l'he enllestit.

[Mecànica del joc : has d'escollir un grup de música i tractar de respondre a aquestes preguntes amb títols de cançons del grup escollit, un cop fet això selecciona 5 persones que vulguis que facin el test].


Banda o grup escollit: Lax’n’Busto

-Ets home o dona?
No vaig triar (ei! No cal pensar res raro, eh? Senzillament no ho vaig triar!)

powered by ODEO

-Descriu-te:
Per què ser gran (si es pot ser jove eternament...)

Powered by Castpost

-Què senten les persones sobre tu?
Ens veurem aviat (m’agrada quedar i fer coses)

Powered by Castpost

-Com descriuries la teva anterior relació sentimental?
Amb Tu (la lletra de la cançó, sobretot al principi d'aquesta, és el que sentia estant amb ella)

Powered by Castpost

-Descriu la teva actual/futura relació sentimental amb el teu novio/a o pretendent:
Quan vindràs? (si és que existeixes...)

Powered by Castpost

-On voldries estar ara?:
Miami Beach (certament no em crida massa però no tenien cap cançó que respongués millor a la qüestió!)

powered by ODEO

-Com ets respecte a l'amor?:
Més que la meva sang (altre cop subscric la lletra)

Powered by Castpost

-Com és la teva vida?:
És el que hi ha (no et sembla prou? sisi, sempre s'ha de millorar!)

powered by ODEO

-Què demanaries si tinguéssis un sol desig?:
els teus ulls pregons

powered by ODEO

-Ara acomiada't:
Si te’n vas...

Powered by Castpost


Li passo/demano que facin el test a:
Hanna, com a petita paga per l'ajuda tècnica que li vaig donar (jejeje, et vaig dir q m'ho cobraria aviat!) i per veure quin grup vuitantero ens posa!
Xurri, perquè com va sobrada de temps... i perquè un comentari seu encara em té el fetge a la gola! (broooma!!! però no et podies escapar d'aquest meme)
Dunna, perquè m'intriga saber què s'escolta en aquella illa del far.
Charleeze, una altra manera per saber què pensa i què sent.
Mon, a veure si també és la màquina de cantar.

baixada de pantalons

Si, ho admeto… sóc com a penós… però no hi podia fer res! Ella és un desastre i si s’hagués d’apanyar tota soleta mai no trobaria un lloc decent per allotjar-se. Em feia patir imaginar-la en un lloc deixat de la mà de Déu a la perillosa banlieu de Paris. Li he buscat uns quants allotjaments que s’adeqüen al que demanava i se’ls he enviat per e-mail. Que hi vagi i que esborri tot record de mi, com sembla que li agrada fer, jo li deixaré aquesta tasca al temps, lent però implacable. Per enèsim com m’he tornat a baixar els pantalons.

Estupidesa col•lectiva

Bé és cert que ha estat un penal inventat, d’aquells que només es veuen si succeeixen en una porteria i mai a l’altre. I no menys cert és que la vermella directa no ho era ni de lluny, però si una groga més que merescuda. No hi ha dubte que un històric de primera no podia perdre davant d’un dels candidats a baixar, i l’àrbitre havia rebut les oportunes instruccions. Altra cosa és que sigui un inútil i no sàpiga ni tan sols dissimular. Així que entenc que a l’home vestit de negre que, atenció, cobra més de deu milions de pessetes per temporada per xiular quatre partits, sou que no és únic perquè no són professionals la qual cosa vol dir que entre setmana tenen una altra feina (tipus banquer, per exemple), i a sobre mal xiulats, se li digui el nom del porc i molt més. Crec que s’hauria de promoure dures sancions cap als que s’equivoquen i, per fi, iniciar accions legals contra els que els seus errors fan massa pudor. I és que hi ha massa diners pel mig.

Ara, el que mai de la vida podré acceptar és que s’insulti i es menyspreï els aficionats de l’equip visitat. Em treu de polleguera. I si marquen un gol doncs tenen tot el dret a celebrar-ho tot i que no es trobin en el seu camp habitual. Altra cosa és que fossin uns maleducats (que també n’hi ha) dels que es dediquen a provocar. Però aquest no és el cas. Els seguidors de l’Athletic que seien sis fileres darrera meu han estat correctes i l’únic que han fet és celebrar un gol del seu equip com tenen tot el seu dret, que per això han pagat entrada! Però no, sempre hi ha d’haver el típic imbècil que els ha d’escridassar, insultar, llençar aigua i amenaçar. L’home de davant meu s’ha girat i els ha començat a insultar tipus ‘vascos de mierda iros pa vuestra casa’. No m’he pogut reprimir ‘vols fer el favor de callar maleducat!’ ‘pues que se callen ellos’ ‘ells no fan pas cap mal, només celebren un gol que per això han pagat entrada’ ‘pues que miren el partido y no provoquen’ ‘ells no provoquen ningú, només miren de passar-s’ho be’ ‘pues no son nadie para celebrar nada aqui’ ‘qui no ets ningú ets tu per obrir la boca. Tanca-la d’una puta (si, m’he contagiat de l’ambient de crispació i el meu bocabulari se n’ha contagiat) vegada i seu que fas vergonya de veure’.

L’home ha callat i s’ha assegut. És trist que un noi de 25 li hagi de donar lliçons a un de seixanta llargs. Però això és el món del futbol i cada vegada m’agrada menys. Sembla que com més amunt puja el nàstic més anormal que ve al camp. Gent que està acostumada a veure salvatjades a la tele (tipus llençar-li una ampolla de JB al Figo que si l’arriba a enganxar l’hagués matat) i es pensen que tot s’hi val. I a sobre de tot el mal físic que poden arribar a fer n’hi ha un altre també molt important: el mal que ens fan a tots com a país. I és que els Bascos, amb tota la raó del món, se n’hauran anat pensant que som uns salvatges. Tot per quatre imbècils que no es saben comportar. I és que amb ximpleries així allò del ‘seny’ se n’està anant en orris. Si és que en el fons no hem evolucionat massa des de l’antic imperi.

Paris n'est plus à nous

Trucada inesperada mentre conduïa. Ella, un any i un mes després de deixar-me, un mes després de la seva darrera trucada. ‘Ara no puc parlar que condueixo, et truco més tard’. Camí horrible fins a casa amb el cor volent sortir del meu pit. Un pensament ràpid: trucada just un any després de la seva trucada més cruel, la que va fer per comunicar-me que feia un parell de dies que se n’havia anat al llit amb un tio que havia conegut mentre jo estava a Paris, que el paio l’havia deixada tirada i ara no en volia saber res d’ella, que l’havia utilitzat per un polvo i res més, i que estava feta pols perquè ella es pensava que era el seu príncep blau (traient-me a mi aquest títol que m’havia atorgat un parell d’anys abans) i que una nit amb ell havia estat molt millor que tot el temps que va passar amb mi. Seria capaç d’estar-me trucant per dir-me que es sentia trista en aquesta data tan assenyalada per ella?

L’altre pensament, be, més aviat fantasia, és que tingués necessitat de mi, que anés a cercar-la. El conte de la lletera que ràpid s’instal•la en el cor d’un optimista amb massa experiència com per deixar-se anar. Això és el que veritablement sóc: un optimista amb experiència. I el trist és que aquesta fantasia m’hauria fet molt feliç, hauria corregut com un gosset abandonat que retroba el seu amo.

En arribar a casa la trucada era inevitable. ‘hola, què volies’ ‘no, res, potser pensaràs que tinc morro... només era per demanar-te si sabies d’algun alberg a Paris per anar amb dues companyes de l’hospital’ doncs si noia, tens molt de morro. ‘No, ho sento, no en se de cap perquè mai no en vaig haver de cercar. Quan tu venies dormies al meu llit.’

Conversa allargada durant un quart d’hora més. Segons ella per ganes de xerrar amb mi, l’optimista dins meu s’ho podria creure però l’experiència pot pesar més. La seva veu segueix transportant-me a altres temps, com si res no hagués passat, i fins i tot podria sentir la seva olor... enyoro el seu tacte... seria tot tan fàcil si ella no hagués pres aquella decisió... però la va prendre. Ara es lamenta de que està sola i sense xicot, que no s’imaginava pas que li costaria tant trobar algú. Paraules que fan mal perquè volen dir que jo no sóc ningú. I d’aquí un mes, quan hi hagi anat amb les amigues, Paris ja no serà nostra.

Són Keane. Em vas deixar i els vaig conèixer. Necessitava sentir-los ben fort malmetent-me les oídes. Però és que mentre els sentia a ells no moria per la manca de la teva pell. Tens un poder massa gran sobre mi. Precipites les coses, desestabilitzes els equilibris i canvies prioritats. La decisió estava presa de tota manera, solament has variat la repartició de forces i jo, deformable com una malla d'acer, prenc la forma d'equilibri que exigeixen tals tensions. Sé de que parlo, vaig fer una tesina sobre el tema.

Le wekend III: ‘El sopar i les copes’

Després d’una dutxa revifadora i d’arreglar-se una mica però no el suficient (Bellosoli feia més d’una setmana que no s’afaitava i li va fer mandra fer-ho en aquell moment) va emprendre el camí cap a la vila de l’Estartit per gaudir d’un sopar en honor a l’aniversari d’en Frik.

Com sol ser habitual, en Bellosoli va arribar dels primers, ell sempre puntual i, per tant, sempre esperant. Però l’espera va ser amena car va poder conversar amb els amics sobre la cursa recentment realitzada. Quan tots van ser al restaurant van seure en una gran taula. La xifra havia augmentat ja fins a més de trenta persones. El sopar va ser agradable, conversant amb uns i altres. Gran part de la conversa, però, fou amb la noia del costat, la xicota d’en Xava que, casualment, era metgessa. Però la casualitat, realment, no fou aquesta. Ella fou la que va fer que un sector del món d’en Bellosoli se n’assabentés que estava sortint amb una xicota des de feia temps morint, així, el factor emoció de la clandestinitat.

La noia amb la que sortia en Bellosoli, l’Esthel, va anar de menuda al mateix col•legi que la xicota d’en Xava. Però no només això sinó que ambdues van estudiar medicina a la mateixa Vall. Això si, la diferència d’edat entre les dues era considerable, uns cinc anys més gran era la xicota d’en Xava. Per rematar les casualitats aquesta noia vivia al mateix bloc que en Bellosoli i un dia l’Esthel, quan anava a veure’l, es va topar amb aquesta noia, van conversar i li va dir que sortia amb un noi del bloc que cursava camins.

En Bellosoli, sempre interessat pel món que l’envolta, va escoltar les explicacions del que va suposar el MIR i la residència per aquesta xicota. En Bellosoli ja n’era un expert sobre el tema però va atendre com si fos la primera vegada que ho sentia. La noia no coneixia més que de vista l’Esthel, i en Bellosoli va preferir no parlar-ne, la ferida al cor no estava encara prou guarida. El li explicà que el seu cor resta tancat a les relacions indefinidament, però que si es tracta de metgesses està tancat definitivament perquè poder és cert que les males experiències no han d’influir en les decisions futures tan determinantment, però també és cert que el que hi ha a perdre és massa gran.

Acabat el sopar, menjat el pastís i lliurat el regal que en Bellosoli va adquirir en nom de tots a la vila de la Roca, van emprendre el camí cap un poble veí, l’Escala. Malauradament, i tot just sortir, van perdre diversos efectius que van preferir l’escalfor de la seva llar. En arribar a destinació, un lloc que els transportava a La Lluna, van prendre una copa els pocs que quedaven. Amb prou feines arribaven a la dotzena i per això no feien notar la seva joventut entre la gent d’edat més elevada que ocupava el lloc. Més tard van decidir anar a un Absis per gaudir d’una mica de festa. Buit com mai no l’havia trobat va desanimar un xic en Bellosoli, però unes quantes copes més i les ganes de gaudir van fer-lo entrar en calor. Unes quantes hores de diversió i d’aprofitar el temps amb els amics que ja tan poc sovint veu. Unes ballarines del local que es movien amb un esma encisador, com encisadora era la seva manca de roba. Una temptació massa forta com perquè la mirada d’en Bellosoli no s’hi fixés més del que hauria desitjat. I és que aquest noi tenia en aquella fase de la seva vida la determinació d’obviar el gènere femení i de reprimir qualsevol impuls de caire sexual que pogués tenir. Una vida de celibat per purgar la seva ànima turmentada de desenganys i d’enganys massa golosos com per no caure-hi. Va intentar desviar la mirada cap a la sala semibuida, però la ballarina era realment atractiva, sobretot per en Bellosoli a qui sempre li han agradat les noies que ballen molt be i que, per tant, tenen un gran domini del seu cos. I és que en Bellosoli no és diferent a la resta de mortals. Parlant en plata, només hi havia una cosa que li agradés més que follar-se una noia, que fos la noia qui se’l follés a ell.

Les hores van passar i el cansament de tanta activitat va pesar massa. Sense ganes de fer cap beure més, a quarts de sis de la matinada, els nostres herois van decidir plegar veles i tornar a llurs llars. Calia descansar. L’endemà van llevar-se tard, van dinar i en Bellosoli a mitja tarda va marxar. La tornada, aquest cop sense escales, va ser més curta. En dues hores ja era a casa seva. El cap de setmana, però, no havia acabat. En Bellosoli, obsessionat amb treure suc del temps, va anar al cinema amb els seus col•legues.

Aquí acaba ‘El sopar i les copes’ i, amb ell, el relat de ‘Le wekend’ amb el que hem pogut conèixer les aventures del jove Bellosoli creuant el país per poder celebrar amb els amics l’aniversari d’en Frik. Esperem que hagin gaudit de la història i que aviat disposem de nous relats d’aquest personatge.

Le wekend II: ‘La Roca i el Kart’

Bellosoli tenia un llarg camí pel davant. A mitja travessa, però, tenia una parada. Havia d’aturar-se a una petita vila per escollir un present per un amic que feia anys. Aquella vila, però, estava més amagada del que el nostre heroi pensava. Voltes i voltes va donar fins que va decidir desistir i demanar ajud. Ja feia estona que havia deixat el gran camí de quatre calçades i de peatges cars. Ara anava per camins antigament generals i ara secundaris. Va decidir demanar ajut a un amic seu. Va obrir el sac i va traure el seu colom missatger ultra ràpid, un colom tan intel•ligent que reprodueix les paraules, tan ràpid que sembla que la persona amb qui es parla estigui al costat. En Bellosoli se l’estimava tant que el va batejar amb el nom de k700i. L’havia adquirit a Paris i era una raça recent arribada, una barreja de colom Nòrdic i Japonès, Sony-Ericsson.

Finalment, i gràcies a les indicacions del seu amic, en Curvala del Panoramic, Bellosoli va arribar a la vila en qüestió. Era tan antiga i robusta que l’anomenaven la Roca. Era famosa, a més, per la seva gran quantitat de comerços, entre els quals hi havia una de porta equipatges, ‘maletes’ en deien per aquells indrets, fabricats pel Miquel de Samsonite. Abans, però, en Bellosoli va ensopegar amb una botiga que hi venien roba no massa igual, però no hi va trobar res que no tingués ja. En seguir, però, es va trobar un altre comerç, aquest regentat per una senyoreta jove, de la família dels ‘Seixanta’. La senyoreta, d’ascendència Italiana, es feia anomenar Miss Sixty. En Bellosoli sempre havia sentit debilitat absoluta per les noies que duien pantalons confeccionats per na Sixty. Però, a més, la noia li posava energia i dissenyava per homes també. Roba a la que Bellosoli no es podia resistir i, fent gala de la seva debilitat, va sucumbir i va comprar un parell de peces. La més desitjada, però, no la va poder adquirir. Era perfecta per ell, en posar-se-la no només va amagar els seus defectes (tothom en té i Bellosoli no podia ser l’excepció) sinó que semblava que tingués un altre cos. Una samarreta de màniga llarga que el feia semblar catxes i tot i a molt bon preu... malauradament tenia un forat i no la va poder comprar car no en tenien cap més.

Una estona més tard, a quarts de quatre, i sense haver dinat, Bellosoli va arribar a Torroella de Montgrí, la vila dels seus amics. Més de cinc hores feia que havia sortit de casa i no duia res a l’estómac. Afortunadament, en Galeró del Montgrí li va donar de menjar. Concretament la seva mare, sempre tan atenta i simpàtica, li va oferir un exquisit dinar.

A mitja tarda van dirigir-se cap una vila veïna, l’Escala. Allà havien quedat amb un bon grapat d’amics, aproximadament 25, per donar-li una sorpresa al Frik que feia anys i van desplegar una pancarta quan aquest va arribar. Per celebrar tan assenyalada data van córrer una cursa en una mena de vehicles molt curiosos anomenats ‘karts’. Després d’una ronda d’escalfament va venir la classificatòria. En Bellosoli va quedar en un no massa honrós onzè lloc, però és que competia contra uns viciats del tema que s’havien deixat molta pasta en aquell lloc. Hi va haver un breu descans i fan enfilar la graella de sortida. La carrera va ser molt disputada, velocitat màxima, avançaments inversemblants, petits xocs i sortides de pista. Un petit error a la primera volta va fer perdre de vista als caps de cursa a en Bellosoli i el va relegar a una posició molt endarrerida. Poc a poc va anar agafant el seu ritme, encadenant voltes ràpides, fins acabar la cursa en un meritori setè lloc.

Ho va passar genial. Va acabar esgotat però aquella estona va ser magnífica. L’emoció barrejada amb la tensió de no poder cometre cap error, la velocitat, els riures en veure errades ximples de conseqüències desastroses per la seva classificació però inofensives per la seva integritat física. I, sobretot, compartir aquella estona amb els seus amics.

Aquí finalitza la segona part de ‘Le wekend’. La tercera ‘El sopar i les copes’ tracta de com en Bellosoli i els seus amics gaudeixen d’un sopar celebrant l’aniversari d’en Frik, de com mengen pastís i del seu camí cap a una vila on poder prendre begudes alcoholitzades.

Mosquito Attack II

La segona part d’aquest esperat film no s’ha fet esperar! En aquesta nova entrega, el protagonista, l’intrèpid enginyer Bellosoli, decideix sortir a camp per prendre unes mesures creient que la plaga ha desaparegut. Però res més allunyat de la realitat! Els mosquits han tornat i amb més força que mai! De res li serveix el repel•lent que s’ha aplicat per tot el cos. Pel que es veu aquest repel•lent només el repugna a si mateix car l’olor li resulta fastigosa. Els mosquits, però, segueixen ansiosos de la seva sang. No fan cas dels companys i es centren en ell. Per acabar-ho d’arrodonir li toca quedar-se aturat llargues estones per assenyalar els pous... terrible desgràcia! Els mosquits, àvids de la saborosa sang d’en Bellosoli, s’hi llancen a sobre. El protagonista lluita ferotgement aniquilant-ne (i això no és cap exageració, ho juro) més de cent cinquanta en quasi dues hores. Les ferides no són tan quantioses com hauria pogut ser, sort que els enemics es centren les cames i aquestes estaven ben protegides pels pantalons. Tot i així acaba amb una lletja ferida al front i alguna als braços i esquena.

El nostre heroi surt amb vida del camp de batalla: el bosc dels mosquits mutants! Hi haurà noves aventures d’aquest intrèpid enginyer? Potser convindria que la propera no es tractes de mosquits sinó de vampireses boges per la sang d’aquest noi? Pel que es veu l’actor estaria més interessat en aquesta segona opció, diu que ja té molta experiència en vampireses que li xuclen la sang i el deixen mig mort, que la picadura és més forta i perillosa que la dels mosquits, però mentre dura és molt més emocionant i excitant. Sigui com sigui caldrà esperar i la informació la trobareu en primícia, com sempre, en aquest racó!

Le wekend, premier chapitre

En Bellosoli es va llevar d’hora per ser Dissabte. Havia dormit poc perquè la nit anterior havia sortit amb els col•legues. Va esmorzar i es va fer la maleta amb prou celeritat per poder marxar a l’hora planejada.

Na Sascha estava a la porta de la seva casa esperant-lo. Carpeta en mà estava nerviosa pel seu primer dia d’acadèmia de preparació del MIR, l’anomenada CTO. Van emprendre viatge junts, peatge rera peatge, destinació la gran capital. Pel camí van conversar de temes diversos com, per exemple, la sensació estranya que li produïa a en Bellosoli tornar a l’edifici on es fan els cursos del CTO, la Pompeu Fabra de la Ciutadella, acompanyant algú que no fos l’Esther. D’altres temes van sorgir com, per exemple, l’actitud d’en Perator respecte la Belga, la manera com la va deixar. Sobtat va quedar en Bellosoli en sentir la defensa que va fer na Sascha d’en Perator i del convenient que havia estat deixar-la per telèfon per estalviar mals tràngols. Realment Bellosoli es va adonar que hi ha gent que sempre escombra cap a casa i mai no pot ser objectiva quan es tracta dels amics, els defensen a capa i espasa per molt reprovables que hagin estat els seus actes.

El camí fou prou suau igual que l’entrada a Barcelona. La Ronda Litoral no va aparèixer. Sembla ser, pel que es diu en certs àmbits, que hi ha gent que ha aconseguit agafar-la, però cada cop és més creixent el rumor de que no existeix, i cada cop comencen a aparèixer noves teories conspiratives sobre el tema. En Bellosoli, però, si que sap de la seva existència car ell mateix hi ha anat, sempre, però, de copilot i amb el seu pare de conductor. Només una vegada va aconseguir entrar-hi estant ell al volant, però va ser entrant a Barcelona des del Nord...

Fracassat el seu intent número mil d’entrar per la Ronda Litoral, en Bellosoli va enfilar la Gran via fins a Tetuan, i després Passeig de Sant Joan en avall. El camí va ser prou còmode sense trànsit, la meravella dels caps de setmana a Barcelona. Malauradament va trobar-se amb mig barri tallat per la col•locació de mescla bituminosa sonoreductora (o sigui asfalt reductor de soroll) i l’embús es va formar. La marxa es va reduir molt i en Bellosoli li podia mostrar clarament a na Sascha, desconeixedora de Barcelona, els racons emblemàtics que s’anaven trobant. També va poder rememorar amb tota mena de detalls, gràcies a la lentitud de l’embús, les vivències que va tenir per aquella zona amb l’ex. No podia recordar res més perquè per allí no hi havia estat mai ni hi tornà a estar més fins que l’Esther es va creuar en la seva vida. Finalment van veure l’edifici en qüestió, en Bellosoli li va indicar quin era, com havia d’accedir a les classes i després al metro per marxar, es van acomiadar i na Sascha va marxar. En Bellosoli no va poder evitar de mirar l’entrada d’aquell lloc i recordar vells i feliços temps ja finits.

Des d’allí va poder trobar la famosa Ronda Litoral, via que per en Bellosoli té un marcat aire Olímpic. Apropant-se a la zona fòrum va poder veure uns blocs de formigó amb moltes finestres de les quals penjaven cartells demanant ‘no més formigó a la nostra façana marítima’, li va sobtar aquesta demanda per part d’uns edificis tan nous, es devien queixar aquestes persones amb tanta energia mentre construïen els seus actuals habitatges sabent que esdevenien murs de formigó pels veïns més antics que quedaven al darrera? És possible que algú es fes aquesta pregunta molt abans que el propi Bellosoli.

El destí era clar: l’Estartit. Però el camí tenia parades intermitges. Però això serà tema d’un altre capítol. Aquí conclou la primera part del wekend d’en Toni. La segona part, anomenada ‘la roca i el kart’ tracta de com va ser de difícil complir una missió a mig camí i de l’arribada a Torroella. La tercera, de sopar, festa i diversió.

compromisos

Les maleïdes tasques inútils de darrera hora em toquen la pera. No es pot demanar la feina abans? I si ha de ser a darrera hora, no pot ser una tasca interessant i no una parida? Total, que he plegat passades les vuit del vespres i això que, pensant que era Divendres, esperava acabar abans... que il•lús!

En arribar a casa he anat a cercar a ma germana a ca les veïnes. Ahir em vaig comprometre a anar a jugar a tennis amb ella i un compromís en el meu món de dilemes s’ha de complir. Hi havia un petit problema: en Xavilín, cap a les set, m’ha enviat un sms demanant-me d’anar a jugar a tennis! Tenia la tanda demanada per ma germana així que no podia amb en Xavilín... però pobre... està tan angoixat amb el projecte de final de carrera, sempre tancat a casa i refusant sortir per poder treballar-se’l, que quan és ell qui em demana de fer alguna cosa no m’hi puc negar perquè entenc que necessita distracció. I s’ho dec, les seves partides de la play em van ajudar moltíssim en un moment en que creia que no me’n sortiria, en que desitjava anar-me’n a dormir i que aparegués un Game Over a la meva vida...

Total, que primer he anat a jugar amb en Xavilín i després amb ma germana. He quedat fet caldo. Jugant amb ma germana hi ha hagut un moment d’ofuscació en que he decidit plegar del malament que jo ho estava fent. He anat a buscar una pilota que se n’havia anat a la pista del cantó (buida, érem els únics freaks que a aquella hora es dedicaven a jugar a tennis) amb la decisió presa de marxar. En girar-me, però, l’he vista intentant fer un ‘saque’ ultra motivada. M’ha sabut greu que hagi vingut amb il•lusió per jugar i que jo, per no tenir ni prou energia ni paciència i per haver tingut un mal dia, s’ho enviés a rodar. Així que hem seguit jugant una estona més fins que ella ha dit prou.

En arribar a casa tenia un sms en que se’m deia per anar a prendre una cervesa. Estava fet pols però res, m’he menjat un entrepà com a sopar (tant d’entrepà ja comença a notar-se a la panxa...) i a prendre la cervesa! Total, que s’ha allargat la cosa i ara, a les 3 del matí, arribo a casa. Però cap problema! Demà (be, avui) pel matí, concretament a les 8:00, ve el fontaner a picar la paret de la meva habitació perquè hi ha una fuita del bany... cap problema perquè demà tinc un altre compromís, per la nit tinc sopar d’aniversari d’un col•lega a Girona. Així que faré un parell de coses i aniré cap allà.

La Sascha, que demà comença el CTO, està ja nervioseta. Puto MIR que trastoca a la gent! Tothom entén als estudiants de medicina que han de fer el MIR i tothom s’hi solidaritza, però ningú mai no se’n recorda de les parelles d’aquests estudiants que ho passen pitjor perquè han d’aguantar les neures de la parella estudiant de MIR i, a sobre, no està sota el seu poder, sense oblidar que ser parella d’estudiant de MIR no t’anul•la com a ésser viu, cosa que vol dir que també es tenen problemes propis! Total, que la noia està nerviosa. Jo ja li he dit que ni sentir-ne a parlar, que a mi em porta molts mal records, que allà on fan el CTO ja hi vaig anar massa cops per acompanyar a certa persona i que no espero tornar-m’hi a apropar mai més! Així que na Sascha ha deixat de banda el tema.

Ella ha marxat abans perquè volia anar a dormir per estar fresca per demà. Ha comentat, desgraciadament per mi, que ha d’agafar el tren a les 10:30 per arribar, encara no sabia com, fins a la Pompeu de la Vila Olímpica (on es fa el famós CTO). Cagon dena! Ja l’hem liada! Com podia no dir res jo? Si jo cap aquella hora he d’anar en aquella direcció! Així que m’he ofert per acompanyar-la. Total, en comptes d’envoltar Barna doncs passo per ronda litoral i la deixo a la porta. Ella m’ha preguntat si de debò no em destorbava el trajecte. Li he dit que cap problema, que quasi em ve de pas i que com que jo se on és exactament el lloc on ha d’anar doncs la porto i es treu un maldecap de sobre.

Resumint, que al final m’he emmerdat tot solet i demà aniré a aquell edifici que tan mal rotllo em dona de pensar-hi. Reviuré moments que em fotran força... però així és la vida. Total, no puc esborrar a voluntat zones del mapa, millor serà que m’hi comenci a enfrontar. I jo que pensava que ja se m’acabaven els compromisos! Doncs no! Perquè a sobre en perator m’ha dit que el 12 és el seu aniversari i que farà un dinar! Ale! Un altre compromís! Jo vull descansar!!! Buf! I a sobre he anat al Cau i la cambrera duia un escot espectacular que ha captat la mirada de tots els meus col•legues. Afortunadament jo estic en equilibri, o sigui que passo ja de ties, i no he fet tant de cas com solia fer. A un col•lega se li anaven els ulls que, pobre, no podia controlar. Serà que he arribat al nirvana? Ja no necessito d’això per viure? És una qüestió de Karma (com diria na hanna) o és que senzillament m’he resignat? Aaaahhhh!!! Les 3:20 !!! no puc dormir ni en Dissabte!!! Nanit!!

un any del meu racó

Tot el dia esperant notícies via bloglines, connectant-me des de la feina cada dos per tres, obrint el hotmail per veure si havia rebut un correu nou amb algun comentari... res, pocs posts penjats aquests dies. De comentaris nous està clar que pocs, feia tres dies que no postejava. Ara volia fer un post no sabia que dir. Potser és que no em succeeix res de remarcable per comentar, poder és una manca d’inspiració personal... o qui sap si és col•lectiva i per això la manca d’activitat dels blocs que llegeixo d’habitude?

Darrerament han tancat alguns blocs que m’agradaven. D’altres, els més antics de la meva llista i als que més fidels sóc, no han tancat però han reduït molt la seva activitat. I escrivint això me n’adono d’una cosa, per pura casualitat, ho juro, que avui feia un any que vaig començar el meu camí dins del món dels blocs! Un any sencer! I el títol del post “Il est où le blog?” haurà de cedir el lloc a “un any del meu racó”.

Tinc 8 minuts per postejar i que encara estigui dins la data... quina pressió! M’ho remiro i si, massa tard per començar? El primer post ara fa tot just un any. Amb el que estic escrivint en faré 259. Més de mil dos cents comentaris sense comptar els que hi he posat jo contestant-los... I l’aniversari arriba en plena crisi perquè dubto de si continuar com fins ara o prendre un altre camí. Ja només queden quatre minuts però ja tinc la imatge. Postejo, no me la jugo. El que manca per dir... potser un altre cop serà. Encara penso en aquell Esthel... no he sabut espantar els fantasmes. Joyeux anniversari Bellosoli, feliç aniversari Toni.


PS: he fet tard, com es pot veure, l'hora del meu ordinador em donava encara un minut però no coincideix amb la de blogger... se que podria haver fet trampa, publicar deu minuts abans i després editar... però les trampes no m'agraden i no em satisfan. I res, no ho he aconseguit. C'est domage mais c'est la vie.

PS2: posats ja comento que a la dreta, a sobre dels enllaços, hi haurà de tant en tant un clip nou. Idea treta del camp de les maduixes. El primer clip anava a ser 'Amb tu' però només començar-la a sentir me n'he adonat que un any encara no és prou temps. Per això he optat per una de diferent. Altre cop Oasis però aquesta vegada canten la seva llibertat per poder ser el que sigui que desitgin.

pecats

Divendres arribava justíssim al cinema. Allà, a l’entrada, m’esperaven dues persones. Els demés ja eren dins. L’un ja me l’esperava, de fet havia estat ell qui m’havia trucat. L’altra... la veritat és que fou sorprenent.

Uns col•legues van pillar una noia erasmus per compartir pis. Al cap de no gaire un d’ells es va liar amb ella i van començar a sortir. Es van passar tot l’any junts. Quan ell venia a Tarragona de vacances ella venia amb ell. Quan anàvem a esquiar ella també venia. En acabar el curs i tornar ell cap a casa ella va venir també. Es va buscar feina aquí per poder estar junts. A principis de Setembre ella va marxar cap a la seva Bèlgica natal per acabar els estudis i ell cap a la ciutat Cantàbrica on estudia per fer els exàmens. Resulta que ell ja ho tenia decidit, només esperava acabar els exàmens i tenir-la ben lluny per poder-li comunicar que la deixava i no haver-ho d’afrontar cara a cara. Tot un covard mereixedor del més gran dels meus desprecis.

Amb el que no comptava ell és que ella és una persona i, com a tal, necessitava una explicació cara a cara. Així que es va presentar Divendres per sorpresa per parlar-ho. Algú pot pensar que és una freak per haver viatjat tan impulsivament, d’altres pensaran que és una romàntica sense remei... jo crec, senzillament, que és una persona enamorada que no vol perdre el que vol. Sigui com sigui prefereixo que ho deixi estar. Ella mereix algú molt millor, algú que almenys la deixi cara a cara, que no es refugiï en la distància per donar un pas així, algú que no sigui un covard i egoista com ell.

Però en trobar-me-la els meus sentiments van ser molt contradictoris. Per una part em va semblar molt romàntic i em va recordar una de les coses més maques que han fet per mi. Quan era a París li vaig enviar, una nit, un sms confús a l’Esther. Jo només li volia dir que necessitava aire, però en un sentit ampli, no només enfocat a ella. Vaig apagar el mòbil i vaig anar a dormir. Va ser la influència de “don’t look back in anger” dels Oasis en concert i els records de l’institut que em van fer tenir una mini crisi existencial. L’endemà ja la tenia superada però no vaig poder contactar amb ella durant tot el dia. Per la nit ho vaig aconseguir però ella parlava molt fluix, deia que no podia parlar en aquell moment... vaig malpensar... l’endemà al matí vaig anar-me a dutxar i en sortir de la dutxa me la vaig trobar. Havia vingut directament de Florència en tren nocturn per veure’m. Quan l’havia trucat estava dins del tren amb la gent dormint, per això no podia parlar. Fins aquell moment estava molt penjat d’ella, però a partir d’aquell dia no vaig tenir dubte que n’estava totalment enamorat.

I és aquest mateix record el que em va fer venir mal al cor Dissabte en veure el que vaig tenir i se’m va escapar. El meu pecat va ser no haver-me deixat anar i viure aquells instants plenament. I quan em va deixar ella a mi jo mai no vaig presentar-me a casa seva. El meu esperit respectuós amb les decisions alienes m’ho va impedir. Ella em va dir que no ho fes i no ho vaig fer. Potser aquest va ser un altre pecat meu, no haver-hi anat com ella va venir a mi, com la belga ha vingut al meu col•lega. Aquesta noia ha creuat tota França per estar amb aquest noi. L’Esther va creuar els Alps per estar amb mi. Jo no vaig creuar ni la Diagonal. Jo que sempre dic ‘Il faut se bouger’ i em vaig quedar quiet, esperant que em caigués la poma entre les mans...

Espero, però, que la belga no se’n surti. No per mal d’ella sinó al contrari. El meu col•lega no mereix algú que creua mitja Europa per estar al seu cantó. Ella mereix algú millor que ell. Allunyar-se serà un primer pas per aconseguir-ho. Potser és el que va aconseguir l’Esther, allunyar-se d’algú que envia sms confusos des d’una ciutat llunyana, d’algú que no ha sabut lluitar veritablement per ella, d’algú que no creia merèixer que l’estimessin tant i que no va saber-ho gaudir. D’algú que va cometre massa pecats.

embaràs psicològic o diví?

Porto tot el dia moix. No em trobo massa en forma. Deu ser alguna cosa de l’estómac perquè pel matí he hagut de fer una cosa que hauria preferit no haver de fer mai: utilitzar el lavabo de l’oficina. Més tard al cotxe del cap anant a dinar m’he marejat. Ja he dinat amb aquest mareig. De fet encara m’acompanya ara. Volia plegar d’hora però no he pogut, sempre feina al darrer moment.

Ho he estat pensant i m’ha semblat prou evident. Porto tot el cap de setmana d’alt i baixos emocionals, una inestabilitat prou gran, he tingut antulls de xocolata, avui em sentia marejat i amb ganes de vomitar... només hi he trobat una raó lògica: estic embarassat.

Un cop convençut que aquesta era la raó (emparant-me en un precedent científic ben clar: ‘Junior’ un reportatge del National Geographic, crec, que relata l’embaràs d’en Schwarzenegger l’any 1994) he començat a pensar com m’ho faria per dur la criatura endavant i en com s’ho diria a la seva mare... ep! Aquí hi ha hagut el primer error! Si no hi pot haver mare! És que aquest cap de setmana he caigut en que fa tant que no ‘copulo’ (buf, què tècnic que sóc parlant! Si ja m’ho deia sempre la meva àvia que jo era molt intel•ligent) que la virginitat m’està tornant a créixer! I aleshores hi he caigut! És Déu nostre senyor qui m’ha utilitzat per portar el seu fill altra vegada a la Terra? Mmm... crec que he pecat massa durant la vida... i, la veritat, ja fa massa anys que no sóc ni ‘puro ni casto’ i he d’admetre que hi ha hagut èpoques de bonança en que he pecat molt i molt sovint. Aiiisss! Quins bons temps i que enrera queden... és trist acabar sentint enveja de mi mateix quan era més jove i atractiu!

Estava convençut que aquest era el motiu del meu malestar quan, de cop, les veus de l’oficina m’han fet tornar a la realitat. Crits, parlars amb segones per a que jo no pilli els seus trapitxeos, enveges, frases amb segones destinades a clavar-se a l’esquena d’un servidor, maleducació i grolleria a l’hora de parlar de la gent un cop s’ha penjat el telèfon... em xiulen les orelles cada cop que m’allunyo uns quants metres. Potser de tant xiular-me m’han afectat l’equilibri i per això estic marejat. Si, avui crec haver-me adonat que no m’agrada el que s’hi cou i que m’afecta més del que m’esperava. Però ho tenen xungo per fer-me moobing: ja s’hi van escarrassar prou els profes per fer-nos deixar la carrera i jo sóc dels que van aguantar. Què pretenen poder-me fer uns a qui van fer fora al primer any i que encara tenen l’espina clavada?

Total, que d’embaràs sembla que res. Millor, no volia ser pare solter. I menys encara ser el segon pringat de la història en quedar-se prenyat sense haver fet la part divertida de la cosa... clar que entre que no crec que la Maria quedés prenyada per acte diví (jo sempre he cregut en un Josep banyut) i entre que amb les tècniques modernes d’embaràs ja no cal ‘divertir-se’ per quedar-se prenyat... be, que no seria l’únic, però que em fotria igualment!!! Clar, que si li anés a l’Ingrid Rubio i li digués que em va deixar prenyat ella en una nit de follia que no recorda per l’excés d’alcohol... acceptaria casar-se amb mi? Be! Si, ja callo, que se m’està anant massa l’olla! Però que voleu? Porto tot el dia marejat!

Salvador

Volia anar a dormir però ja no ve d’aquí. Em temo que dormiré poc, se que demà ho pagaré car. Hauré d’eliminar el msn de la meva vida? Be, això no ve al cas. Del que volia parlar és del film que vaig veure ahir: Salvador.

Hi ha mil coses a destacar del film i suposo que mil crítiques i mil blocs ho hauran fet. M’ha agradat quasi be tot a excepció d’un començament un xic lent. La resta ha estat impecable. Sembla mentida que la inhumanitat més mesquina hagi estat caminant tants anys al nostre cantó. Perquè no s’ha d’oblidar, en aquest país només paguen els justos, els qui es van estar quaranta anys putejant al personal van rebre un ‘apartamento en Torrevieja’ gentilesa de la transició. A Alemanya el feixisme està prohibit i haver estat Nazi és una vergonya. A Espanya els feixistes tenen partits i els franquistes segueixen orgullosos d’haver-ho estat. Be, clar, Alemanya és el motor d’Europa i Espanya n’és el cul. Tot té relació.

El drama que devia patir la família i propers a en Salvador devia ser terrible. Ningú no es mereix això. Però hi ha una altra cosa a destacar del film. Be, un parell perquè no me’n puc estar de ressaltar l’Ingrid Rubio, maca com sempre, d’ulls encisadors que transmeten tota la força del personatge, un somriure que fon el cor de qui el veu, una veu que em mata, sines rodones i fermes de mugrons alegres i perfectes, molt Estherils, i cos delictiu... cabells llargs, foscos i llisos que cauen sobre la seva cara harmoniosa... la perfecció feta dona, el meu amor platònic. Afortunat en Daniel Brühl d’haver-la tingut entre els braços ni que només fos per exigències del guió. Però be, no es tracta de fer un retrat de l’actriu en qüestió ni de fer el relat (de to eròtic) de com seria un encontre meu amb ella... del que volia parlar és de l’Sabaraglia o, més ben dit, del seu personatge.

Un home fosc i trist menjat per la mala llet. Putejant a en Salvador per un odi irracional que el dominava. Un fill de puta vaig pensar. Però no. Un pobre ignorant només. Algú de bon cor a qui no li han donat l’ocasió de mostrar-lo perquè se l’han intentat omplir d’odi. Però quan veu la realitat d’en Salvador, quan el comença a tractar com una persona, deixa sortir la persona que hi ha dins seu. Es mostra a si mateix que l’odi que li tenia al Salvador no era real, ens mostra a nosaltres que hi ha més gent bona de la que pensem sols que no saben com ser-ho. De vegades ens topem amb persones que ens tenen un odi que no és real, senzillament s’han deixat menjar el cap per malparits de debò, però en conèixer-nos se n’adonen de la realitat, i ens fan adonar a nosaltres que ells també són bona gent. Em va semblar entranyable el personatge perfectíssimament interpretat, és de justícia dir-ho, per un Leonardo Sbaraglia brillant i difícilment reconeixible , perquè tan guapo com és ell en la vida real, en aquest film surt desastrós! I aquest personatge em va donar una bona lliçó.

No obstant, val a dir, els policia que gaudeix explicant a la germana d’en Salvador com l’executaran, els altres policies que es dedicaven a abusar del seu poder, els militars que el condemnen a mort, els ministres que signen la sentència, el nan bigotut i calv que s’havia passat 40 anys donant pel cul, el senyor cellut que va decidir ser el primer astronauta espanyol però que només va arribar a saltar amb la seva nau espacial, un cotxe podrit, un edifici... no es poden emparar en la ignorància. Ells sabien molt be el mal que feien i fins i tot el gaudien. Només per aquests darrers val la pena que hi hagi un infern.

Però jo no vull anar-me’n a dormir pensant en ells. Prefereixo fer-ho pensant en el personatge de l’Sbaraglia.... beeeeee!!! Vaaaaale! Ho admetooooo! Ho faré pensant en l’Ingrid Rubio! Però ho heu d’entendre, em té el cor robat! (cagon tot, jo arribo a ser en Daniel Brühl i ja m'hagués assegurat de fer repetir molts cops la filmació de certes escenes!!!) em sento com una adolescent cridant pel Brad Pitt... volia posar-li uns cors i tal a la foto aquesta però hauria acabat de degradar la meva imatge, oi?

la mosca que puja i baixa!

La mosca que m’està emprenyant em fa adonar que la nit serà complicada. O aconsegueixo eliminar-la (estic mirant de fer-la fora de l’habitació per evitar una violència que no tinc esma per exercir) o em despertarà cada cinc minuts posant-se on no toca. I és que què està passant? Que coi fa una mosca viva en aquestes dates i a la meva habitació emprenyant de nit? Les mosques emprenyen de dia, de nit desapareixen. Les mosques emprenyen a l’estiu, a la tardor moren! Doncs no, aquí tocant la moral i aprofitant-se del meu pacifisme i respecte a la vida. Respecte que, val a dir, no s’estén al mon dels mosquits. Aquests diminuts éssers paràsits podrits mereixen cadascun dels esclafaments al que els sotmeto. I és que l’evolució també comet errors, i ells són l’exemple vivent de que és estúpida de vegades. Per què aplicar un analgèsic que ens provoca al•lèrgia? Està clar que el que volen és que no notem la picada per poder fer el seu agost tranquil•lament però... no els hi seria més lògic que no tingués aquest indesitjable efecte secundari? O sigui, no seria millor que ens evités l’al•lèrgia i, per tant, el picor? Clar, suposo que això eliminaria el si de la seva existència: tocar els pebrots! A la foto es veu clarament com tinc el braç per culpa de la picada d’un mosquit destroyer dels que volen per l’obra. No és que el meu braç sigui amorf, és que està inflat!

La muntanya russa emocional en la que em trobo muntat m’aconsella d’anar a dormir aviat. He anat a veure al cinema el film ‘Salvador’ i m’ha agradat molt. Ja li dedicaré un post. Però d’ara això no tracta. El fet és que he refusat d’anar a prendre una cervesa després del film. Avui em toca descansar. Ja he carregat prou bosses i trastos en buidar l’habitació de Barna. Ja no admeto més compromisos. La meva relació amb ells és de pura submissió. Quan em comprometo a alguna cosa la compleixo si o si. I això, de vegades, no mola perquè acostumo a fer moltes coses que no em venen de gust com, per exemple, pujar a Barna ahir per anar a un sopar a l’assistència del qual m’havia compromès fa un mes amb na Pat. Ara només em queda un compromís la setmana que ve. Després jo tornaré a ser meu.