congelar el sòl, que no el sol!

Tot just acabat d’escriure el post anterior, m’han manat una feina que, en principi, és del pitjor que hi ha: comprovar els resultats d’unes plaques de càrrega i fer uns plànols de senyalització vertical i horitzontal per uns desviaments que hem de fer.

En principi és un pal, però per mi no. I és que per fer-ho, com no sóc una enciclopèdia, he de tirar de manuals. Així que m’he dedicat la resta del dia (no massa, fins quarts de nou del vespre) cercant manuals i estudinat. Els de senyalització no motiven, la veritat, però almenys treballaré amb Autocad que és un hobby que em desestressa força. Però la part de les plaques em motiva més. He de tirar de vells apunts i de llibres per mirar les quatres cosetes que necessito que, la veritat, no és massa. Però m’he engrescat a mirar coses i, al final, he estudiat una mica d’explanacions i ferms, i assaigs diversos que cal fer i tal... coses que vaig aprovar en el seu moment, però que ja no recordo. Així que, al final, m’ho he passat mig be i tot. Fins i tot m’he hagut d’informar una mica d’una alternativa que podríem utilitzar però que no farem (és ultra cara) i és, atenció, congelar el sòl per poder-hi excavar sense patir la inundació lògica per un excessivament alt nivell freàtic. Així que també he repassat una mica de mecànica de sols.

Però be, el que realment m’ha pujat la moral, és que avui m’han tornat a trucar per oferir-me un parell de feines, les dues per les rodalies de Tarragona. Be, les he hagut de refusar, que ja tinc curro, però sempre va be saber que hi ha alternatives, sobretot quan el dia precedent va ser com va ser!

I res, ara a meditar amb el coixí, que cal decidir si Divendres m’apunto a un sopar a Barna o em quedo per Tarragona. El sopar em ve de gust, que és amb vells companys, però em fa un pal terrible anar fins Barcelona, més ara que ja no tinc pis i que hauria d’anar d’okupa. A Tarragona també hi haurà moguda... no se, ja decidiré... sempre a darrera hora!!!

meditant...

M’agrada tan poc la meva feina que aquesta tarda he estat fent l’impensable: mirar-me màsters... de la meva escola! Temps al temps, però. Sóc massa novell en aquest món per deixar-ho córrer i, a més, sóc conscient que és en la feina en la que estic ara en la que més es cobra. I la pasta, al cap d’avall, també és important. Però no, l’objectiu d’entrar en aquest món era formar el meu caràcter i aprendre el màxim possible. D’aprendre, la veritat, no massa, almenys fins ara. I el caràcter... no m’agrada el que s’hi cou. És un món arcaic en el que les amenaces i els abusos de poder són a l’ordre del dia, ple de gent que, en sentir una opinió divergent, amenaça amb tallar caps.

El meu cap, però, no és a la venta. Ni tampoc permetré que es contamini de certes actituds que, espero, s’esborrin amb el pas del temps, caiguin sota el pes dels de la meva generació. Ningú està per sobre de ningú, i encara menys per sota. I jo tinc ganes de pensar, de raonar i elucubrar, de fer servir el meu cervell. Aquí no s’utilitza com a mi m’agradaria, almenys no de la forma que voldria. Ni s’innova ni s’investiga. Tot un munt de coneixements adquirits que no puc utilitzar per res.

D’aquí un any decidiré. Jo no em dono mai per vençut i sempre acabo el que començo. En dotze mesos ja ho hauré acabat. Aleshores veuré què em ve de gust de fer. Total, depèn de tantes coses!

gust a meló

Deliciós tast amb gust a meló. Un plat que no deixa de satisfer i del que sempre se’n vol més. I això que fins al vespre pensava que no era temporada d’aquest fruit! Però ves per on la vida és imprevisible. I es veu que fins i tot per als cotxes hi ha un primer dia, tan de bo n’hi hagi molts més. Renoi, el temps, sempre tan elàstic, llarg es fa a la feina, breu esdevé en un raconet, m’indica ara que cal anar a dormir. Textura sublim i gust a meló. Definitivament, en vull més.

Tancant temes

Dins d’una gran crisi d’identitat blocaire en la que no trobo res del que escriure, em dedico a parlar de quotidianitats i a tancar temes. De fet si que hi ha alguna cosa de la que traure’n suc, però començo a sentir la necessitat de guardar-me-la per mi i gaudir el que hi hagi en la meva intimitat. És cert, també, que la constant pèrdua d’anonimat acaba influint en el que escric, censurant emocions i cohibint expressions. Això crea dubtes car la gràcia del que sempre he escrit és la sinceritat.

Tot i així tanco temes. Aquests dies n’he tancat uns quants d’importants. Fa un mes llarg que en vaig tancar un, el principal. Des d’aleshores el tema, curiosament, m’ha perseguit, però una conversa telefònica recent va deixar-li clar que ara ja no. Els seus sms, per fi, han estat esborrats de la memòria del mòbil. Avui, en un atac d’avorriment laboral, he esborrat tots els seus e-mails i la carpeta que els contenia. Eren coses que havia deixat arraconades, però seguien latents. Ara ja no. Fa mes i mig ho vaig posar tot dins d’una capsa, ara he esborrat el que no em cal, els records són esborranys d’un passat que em sona estrany. Les fotos les conservo i ho faré sempre, perquè és una part de la meva vida, per be o per mal. Espero que, amb el temps, es torni a convertir a ‘per a bé’.

Poc més a dir, la veritat. Ni em sento content ni em sento trist. Ni tan sols alleugerit. Senzillament és així. Ha arribat un punt en que no m’importa massa, la veritat. Hi ha tantes coses a fer i per viure! I final de mes és a la vora! (i be, la nòmina motiva, però una possible trucada motiva molt més!) A mitjans de Desembre, si el clima vol, encetarem temporada d’esquí. Cap d’any: festa a casa d’un amic! (be, encara està per concretar però és això el que es perfila) i a mitjans de Gener... arriba el meu segon nebot! Que, pobre, tindrà un nom horrible... però ho compensarà tenint un tiet de puta mare! O sigui jo... per qui no ho hagués pillat!

la fin du wekend

Després d’un partit de tennis pel matí, un lamentable partit de futbol al camp del Nàstic en el que, com és ja habitual aquesta temporada, he vist perdre a l’equip de la meva ciutat, i d’un partit de pàdel aquest vespre, dono per clausurat el cap de setmana.

Es podria dir que no he descansat massa. Seria més precís dir que m’he cansat força. Enfronto la setmana laboral amb les cames fluixes i l’esquena malmesa. No ha estat l’esport, ha estat un esternut mal fet qui, aquest mati, ha fet que m’enganxés lleugerament d’esquena. Sembla mentida però és cert. Vull un massatge!

Setmana plena d’emocions que s’acaba. Nova setmana que comença. Tan de bo sigui tan emocionant com la darrera. Si no pot ser, em conformo amb que ho sigui la meitat. Ui! I aquesta setmana encetarem el Desembre! Cal que tregui l’abric de l’armari?

fatigué

Clar... tant de moviment de dia s’acaba pagant de nit. Partit de tennis matutí, partit de tennis vespertí, convidats a dinar a casa, nebodet amunt i avall i migdiada frustrada. Total, que al final un sopar que, per cert, ha costat una pasta, i una estona al Candil, fins que l’han tancat. Després a planxar l’orella, que demà toca pàdel i qui sap si també tennis.

tall de cabells

Avui he anat a la perruqueria. Poder va ser na Hanna qui m’ho va inspirar? No, segurament va ser ma germana i la seva sinceritat aplastant en dir-me: “et queda fatal el cabell que portes, talla-te’l”. El fet és que ahir, mentre em pentinava, vaig veure clar que m’havia de passar per can Llongueras. Això si, aquest cop res de tall radical, només una mica de repàs.

Després de la feina i de la vacuna de l’al•lèrgia, m’hi he passat. M’han fet seure dient que l’espera era només un instant. Ha estat força més que això. A mi, però, ja m’ha estat be. Al sofà, escoltant com dues nenes de 12 o 13 anys, de ple en l’edat del pavo, comentaven com els hi agradava tal noi, m’he quedat fregit. He tancat els ulls per reposar i relaxar-me. I tant si ho he aconseguit! De sobte m’he trobat en un lloc molt diferent al que acabava de veure i... ai! Que ja estava somiant! He obert els ulls amb un petit sobresalt, però crec que ningú se n’ha adonat de la bacaineta.

He estat de sort i m’ha tallat el cabell la noia de les rastes: és la que millor el talla o, almenys, la que més encerta el que jo vull. Abans i després hi ha hagut la sempre motivant sessió de rentat de cabell amb massatge incorporat: m’he relaxat tant que quasi em torno a dormir!

La penya, avui, ha fallat molt. Al final he sortit amb na Sascha i en Luismi a fer una cervesa... al Candil! Aquest lloc, darrerament, té com un imant atractiu vers nosaltres! A na Sascha se li casa el pare demà. Dels preparatius d’aquesta boda n’han sortit frases tan valuoses com, per exemple, la que el seu pare li va dir: “Sascha, t’has de comprar un vestit maco, que la meva boda és un cop a la vida”... tenint en compte que es va divorciar de la mare de na Sascha fa cinc anys... jo diria que són, almenys, dos cops a la vida i no només un!!!

Però be, a títol personal, la frase del dia ha vingut quan li he dit a na Sascha que li quedava be el tall de cabell. “gràcies! És que he anat al Llongueres avui” m’ha contestat. “A si? Doncs mira, aquesta tarda jo també hi he anat!” aleshores m’ha mirat i m’ha dit: “ah! Però tu t’has tallat els cabells?” Coi! Em gasto una pasta en perruqueria i no se’m nota!!!

I, a sobre, a la una hem marxat cap a casa a dormir...

si estic de bon rotllo... quatre pringats no ho canviaran!

Reunió amb la mateixa gent obtusa de sempre incapaç, ja sigui per motius genètics o culturals, d’entendre que el món és interpretació i que al peu de la lletra no hi ha res. D’entre el relativisme dominant al dogma absolut hi ha tot un ventall de flexibilitats a explorar i, que almenys per a mi, resulten més excitants.

No cal buscar la testosterona per trobar el motiu de tal bronca. La única testosterona present era la meva, la resta eren estrògens. Em cansa la seva queixa constant sobre les males maneres del meu encarregat, maneres que mai no disculparé, quan les seves no són millors amb mi. Si jo no menjo del plat dels demés, tampoc tinc perquè rentar-los-hi. O si, si que els rento si s’escau necessari. Si la gran solució és que m’arremangui la camisa i posi les mans a la pica per fregar doncs ho faig. Però frego la merda lògica, la inevitable, la que sorgeix entre persones que xoquen. Perquè si cal intervenir, doncs ho faig. Però mentre frego no permeto que me n’hi aboquin més, aquesta dirigida a mi.

I és que jo no puc disculpar un comportament groller d’un treballador meu, però el que no admetré mai és un comportament que no estigui a l’alçada d’una persona aliena a la meva empresa vers mi. Per molt que sigui la propietat de l’obra. I el que aconsegueix que la veu em tremoli de ràbia, el que fa que hagi de fer l’esforç per no posar-me al seu nivell, és la maleïda mania d’utilitzar l’edat i l’experiència per menystenir-me i menystenir al company nou de feina. A mi no em trepitja ningú, i a un company meu, almenys en la meva presència, tampoc. Si ha fet alguna cosa malament ja seré jo qui, en privat, i utilitzant paraules instructives i no destructives, qui li dirà què no ha de tornar a fer i com ha de mirar d’actuar en endavant. Tinc molt clar que si algú té tanta experiència com aquesta gent i, per contra, està encara al meu nivell o molt poc per sobre en l’ordre jeràrquic d’aquest món laboral, és algú que l’únic que ha fet és nàixer abans que jo, cosa que no és mèrit seu ni demèrit meu, però que no em pot vacil•lar perquè l’enxamparé molt aviat. Tard o d’hora, més d’hora que tard, els meus silencis i somriures en les reunions, silencis que interpreten com manca de recursos intel•lectuals, silencis que són recollida d’informació no solament tècnica sinó personal (a hores d’ara jo ja sé de quin peu calcen i fins on poden arribar mentre que jo continuo essent un perfecte misteri per ells) es convertiran en respostes fermes i taxatives. Només depèn d’ells que decideixi que aquestes siguin en to amistós i constructius o que, per contra, segueixin per deixar-los tan malament com mereixen. Hom procura sempre ser bona persona, però també té els seus límits. Cada cop més difícils de superar, però superables al cap d’avall.

Però per molt que hagi premut la mandíbula, per molt dura que hagi estat la meva mirada, això no ha aconseguit esborrar el somriure amb el que m’he llevat, amb el que ara m’està ressorgint en escriure aquestes darreres línies, amb el que dinaré, soparé i sortiré amb els amics. I és que ahir vaig fer campana al tennis... si! Sóc un nen dolent! Però va ser per un bon motiu. I com sóc com un nen doncs no puc esborrar aquest somriure ximple del meu rostre. Algun dia n’he de parlar d’aquesta manca de control dels meus músculs facials. Total, que el mal rotllo laboral d’aquest matí no fa, ni de bon tros, alterar el bon rotllo d’ahir nit. Buf! I què tard que vaig anar a dormir! Però no em queixo, eh? que va ser de bon gust!

PS: molt xula la plaça dels “dames i vells”, amagadeta però acollidora. Hauré de fer-li una foto per afegir-la...

t'ho devia

Les boles han caigut. Ja no calen més malabars. La corda cedeix i el funàmbul ja pot descansar. No més equilibris, almenys en aquest sentit.

Dóna-li un petó molt fort a l’avi quan el trobis, digues-li que l’estimo molt i que em manca cada dia des de que va marxar fa pocs mesos. Saluda la Tieta Mundeta, ja ve Tots Sants i ja fa molts anys que no li puc portar panellets. Retroba’t amb les teves ties i la teva mare a qui mai no vaig conèixer, i amb el teu pare, el botiguer violinista de qui tant n’he sentit a parlar. No oblidis saludar també a la tia Inès, la germana de l’avi. Ja fa massa anys que no me la trobo per la Rambla Vella, mirant-me darrera aquells vidres tan gruixuts de les seves ulleres. Torno a incidir en que li donis un petó molt fort a l’avi de part meva. I, sobretot, cuida’t molt i sigues molt feliç. Saps que t’estimo molt i molt.


Fa gairebé un mes d’això. El temps passa volant però no és excusa. He deixat passar massa el temps i no he trobat el moment d’escriure aquest post. Ara, gairebé un mes massa tard, esmeno aquest error.

Com tota la gent de la teva època, vas tenir una vida dura. Viure una guerra no és quelcom massa desitjable, ni tampoc el que ve després. Provens d’una casa de misteri de la que jo ja no en vaig conèixer res. Tothom ja havia marxat, però hi restava el que més em podia importar: tu i l’avi. Al voltant, però, sempre hi va haver un teixit de persones fonamentals durant gran part de la meva vida. La Tieta Mundeta, nom que vaig heretar del meu pare, que alhora el va heretar de tu, perquè era la teva tia, no la nostra. Però el seu nom, per mi, era aquest. I quan la saludava no podia dir Mundeta sense el Tieta al davant. Recordo quan jo feia COU, va ser el seu darrer any, quan ja tenia noranta-nou anys, un xic de segle XIX i tot el XX a l’esquena. Ella estava a l’hospital i, com feia sempre, la vaig anar a veure. De fet ho tenia molt be per fer-ho: Santa Tecla és al costat del Pons, el meu institut. Aprofitava, doncs, l’hora del pati per visitar-la. És allò d’intentar exprimir al màxim el poc temps que saps que queda amb una persona. Era voltant Tots Sants i, encara ho tinc clar al cap, em va dir “em sap greu perquè aquest any no menjaré panellets”. Jo tenia tan clar que era el seu darrer Tots Sants que no ho podia permetre, així que vaig anar-ne a cercar uns quants i els hi vaig portar. Es va mostrar tan summament feliç, tan contenta! És el que tenia la Tieta Mundeta, poder va ser la dura vida que li va tocar viure, una educació massa repressiva per una circumstància que la societat no acceptava, però era agraïda, ho era molt.

La tieta Inès també era un bon personatge. La germana de l’avi, que vivia a la Rambla Vella, al cantó del carrer Portalet, la vostra llar, sempre venia a passar la tarda amb vosaltres i, de retruc, amb mi. I és que cap a finals d’EGB i tot l’institut em passava dia si dia també a fer-vos una visiteta. M’asseia al cantó de l’avi. Ell descansava de mirar la tele. Total, no la mirava perquè no la sentia, sord com estava. Aleshores m’explicava les seves batalletes que, a mi, m’encantaven. I alguna vegada m’ensenyava el llibre de Peter Kemp sobre la Guerra Civil que he heretat d’ell. De fet, de tot el que podria haver tingut, és aquest llibre, per tot el que significa, per totes les hores que he passat amb vosaltres, el que més feliç em podria haver fet. La tia Inès mirava la tele, que ella mai no en va tenir cap. Suposo que no tenir-ne li servia com a excusa perfecta per poder passar les tardes amb el seu germà. Tothom té la seva època daurada amb els seus avis. Normalment, com en el cas de mon germà i ma germana, aquesta època es remunta a la infància, quan els avis eren joves i forts. Per mi no, poder perquè quan jo era petit ells ja eren grans, sigui com sigui per mi va ser aquesta, la de l’institut, en que restava mitja horeta al dia amb ells, per les tardes, entre l’institut i l’anglès o el bàsquet.

Primer va ser la Tieta Mundeta, després la Tieta Inès, l’avi i, cinc mesos després, tu. Ja no en queda res d’aquell quadre, de tots cinc al vostre menjador. Només resto jo. Jo i els meus records.


Mai no et vas portar be amb ma mare. Vas ser injusta amb ella i s’ho vas fer passar malament. El pitjor, però, va venir amb el meu pare, el teu fill. Ell sempre t’ha adorat i ha tingut cura de tu. Malauradament, aquests darrers anys no et vas portar el be que hauries d’haver-ho fet amb ell. Aquesta era la gran diferència entre la Tieta Mundeta i tu: si la tieta Mundeta era summament agraïda amb qualsevol gest, complaure’t a tu era difícil. Sempre vas valorar més a aquell que vivia lluny i només venia cada dues o tres setmanes que a aquell altre que cada dia venia a veure’t, a mirar que no us faltés res, us acompanyava al metge i se n’encarregava de tot. El meu pare ho ha passat molt malament darrerament, per molts motius, però sobretot per l’injust tracte al que es va veure sotmès.

No obstant això, sempre vau poder comptar amb mi. Eres la meva àvia, i només per això no podia deixar-te d’estimar. Havia de fer malabars, equilibris per tenir-vos a tots contents, sentia que aquesta era la meva funció: nexe d’unió entre dos móns cada cop més distants. M’agradava, però, estar amb tu, ni que jo no xerrés massa. Ja saps que no sóc de molt xerrar, només ho faig amb els amics. Amb tu, però, em sentia satisfet només de poder gaudir de la teva companyia, i de sentir-te explicar les teves coses. Les històries del teu pare: el botiguer violinista a qui mai no vaig conèixer. O de les teves clientes, senyores benestants de Tarragona que venien a que lis teixissis vestits com, per exemple, aquella que et va fer cosir-li un vestit la nit de les teves noses.

Ara, però, ja ets lluny. I em sap greu, molt, perquè a la Tieta Mundeta li vaig dur panellets, per l’avi vaig renunciar, entrades en mà, d’anar a veure el partit de l’ascens del Nàstic, perquè estant amb ell a l’hospital vaig adonar-me que no el tornaria a veure més, per molt que el metge insistís que li donarien l’alta durant la setmana, i em vaig quedar amb ell, tota la tarda, escoltant-lo, fins que es va dormir, el vaig tapar, i vaig marxar. Amb tu, però, no ho vaig intuir. T’havia visitat el cap de setmana anterior, però aquell dissabte, que t’havia d’anar a veure, no ho vaig fer. Vaig acceptar un partit de tennis deixant la visita pel diumenge. I ja va ser massa tard. Aquell vespre, mentre jo jugava a tennis, vas marxar.

No ho puc canviar. No es pot canviar el passat. Només puc dir-te que ho sento, que et trobo a faltar, i que espero que els hi hagis donat records, tal com et vaig demanar, a tots els que estan ara amb tu. Saps que no crec en Déu ni en res per l’estil, però per tu, per l’avi i per tots valtros, faig l’esforç d’oblidar els meus principis i d’imaginar un lloc meravellós on hi esteu tots junts. Tan de bo sigui així, no saps tot el que donaria perquè sigueu feliços.

Se pilla antes a un mentiroso que a un cojo

No és així la dita castellana? Doncs noi, jo ja t’havia calat de fa temps. Sempre he dit que el teu cartell de campanya era, però, el més honest, en el que menys es mentia. Per què? Perquè hi sorties en pilotes. I si, en pilotes és com et van deixar Boadella, Espada i companyia! Que et van deixar més sol que la una quan va tocar presentar-se i no només xerrar.

Però be, des del famós dia del manifest dels “intel•lectuals” (i ho poso entre cometes perquè avui en dia el més ximple se n’autonomena d’això, miri’s Boadella) que se clarament què sou i què no sou. Partit d’esquerres? Si, a l’igual. Un partit d’esquerres que està promogut per calumnistes... ai! Lapsus linguae, volia dir columnistes (aquest subconscient meu...) de diaris com ABC, El Mundo, i de panfletos publicitaris com La Razón? Mmm... això tira molt a la dreta, oi? Ja l’últim ha estat saber que en Riera, cap de suro... volia dir cap de files (aquest subconscient meu altra vegada...) del partidet aquest de pa sucat amb oli (de girasol a molt tirar) ha estat tres anys afiliat al PP! Per Déu! Un líder d’un partit d’esquerres que ve del PP! Mmm... em temo que tenen un greu problema a l’hora de distingir entre la mà dreta i l’esquerra... això tenia un nom que, ara mateix, no recordo.

Be, així que hem passat d’un partit d’esquerra que volia omplir el buit de partits d’esquerra espanyolistes (mmm... i que se n’ha fet del PSC?) a un partit de dretes que diu que a Catalunya no es sap parlar el Castellà (em pregunto a quina Catalunya viuen, perquè jo he viscut i tinc amics a les 4 províncies i mai m’ho he trobat això)... no serà que, en comptes de partit polític, és la manera que tenen certs aspirants a intel•lectuals de fer-se notar? De donar la puntada de peu de ràbia perquè creuen que mereixen un reconeixement que les institucions catalanes mai no els hi han donat? No serà que s’estimen tant a si mateixos que no són capaços d’adonar-se que no són res de l’altre món?

Total, que ja he parlat massa d’aquesta gent. Vaig a sentir “Lucky” del post “j’aime le wekend”, que m’anima força!

Quina tela!

En arribar del tennis m’he trobat un sms al mòbil. El miro i és de vodafone, que m’han enviat un mms (aquests missatges multimèdia) des d’un determinat número. He comprovat el número a l’agenda... si, un col•lega. He procedit a mirar el mms... coi! Quina tela! Quin fart de riure!

Resulta que fa un parell de mesos vam anar de festa a una discoteca de l’Empordà amb els meus amics de per allà. I, per dins la disco, vam veure-hi una màquina d’aquestes xorres que et fan una foto de la cara i l’emmarquen en un cos i un fons a escollir. Doncs resulta que el model que havien utilitzat s’assemblava a mi un munt! Sobretot en una foto... la més cutre... la de torero!


Si, precisament m’ha enviat aquesta foto. Li he preguntat, via sms, si havia tornat a aquella disco. Resulta que no, que l’ha trobat a un pub de Granollers... espero que mai no arribi a Tarragona... A tot això... qui és el cutre que es fa una foto així amb aquesta màquina? per això la posen a les discos... per pillar gent alcoholitzada! Repeteixo, per evitar malentesos, que el freakie no sóc jo! la gràcia rau, precisament, en que en veure la màquina forrada de fotos i veure aquell paio que tant s'assemblava a mi, ens vam partir la caixa!

I ara que he obert el tema... dec tenir una cara molt comuna perquè no és la primera vegada que em passa! un cop, per Gràcia, prenent un té amb na Pat, ens vam fixar en la taula. Sota del vidre hi havia moltes fotos, com de retalls de revista. Una decoració curiosa. I en una d’elles hi havia dos nois besant-se als llavis. La sorpresa es va apoderar de la cara de na Pat quan em va mirar i em va dir: “tio! Que este eres tu!!!” Crec que en aquell moment va deure de pensar-se que en comptes d’Esther jo parlava d’Eduard, o algo així! Jejeje! El cert és que jo també vaig flipar perquè aquell noi era clavat a mi!

Altres semblants històrics... quan tenia quinze anys resulta que la gent em trobava idèntic a un noi més gran de l’institut. Fins al punt que o ens confonien o em prenien pel seu germà. Fins i tot amics seus es creien que jo era un germà del que mai els hi havia parlat! Altres semblants... Johnny Depp! No cola, oi? Tom Cruise? Be... tampoc... Però Gerard del Barça si, d’aquest m’ho van dir força vegades. Però si n’hi ha un amb qui m’han comparat fins la infinitat (be, ara ja fa temps que em diuen que ja no m’hi assemblo, però durant anys em van taladrar amb el tema) és en Pep Guardiola. Si, entre aquest futbolista i el noi de l’insti em tenien ben catalogat! Doncs això, que dec tenir una cara ben comuna... els meus pares no es van gastar massa la pasta quan em van fabricar. I dic jo... no em podria haver assemblat a en Brad Pitt?

j'aime le wekend!

Lucky - Lucky Twice

És sentir aquesta cançó i tenir ganes de festa! Poc importa que sigui Dilluns al matí com Divendres al vespre. I no cal buscar segones interpretacions! que no és per les noies del clip, que a mi em tiren les morenes, sinó per la música animada que té. I qui diu aquesta cançó en diu moltes altres. Em ve la imatge del pub ple de gent, la música alta i el cubata a la meva mà. Mig buit, perquè em duren poc. Deu ser el món laboral que m’inspira això: sortir de festa. Abans no necessitava tant de cap de setmana. Potser perquè el cap de setmana implicava estudiar... ara implica llibertat! Per fi ja entenc plenament la cançó dels Pets.

A veure si aconsegueixo treure'm aquest somriure ximple de la cara que porto des de Divendres nit, que a la feina ja em miren estrany... és que de vegades sóc com un nen! però clar... sentint aquesta cançó és difícil! I'm so lucky, lucky! I'm so lovely, lovely...

posar gasoil... is not easy!

Bellosoli surt tard de la feina al migdia. Té gana, molta gana. En pujar al cotxe se n’adona d’una cosa: el cotxe també té gana, moltíssima gana! L’agulla és avall de tot, ja no pot baixar més. El camí a casa són vint quilòmetres, vint mil metres de patiment per no haver de patir un desmai del vehicle per desnutrició. Quan no queden més que tres quilòmetres per arribar a la llar, atura l’automòbil a una gasolinera, la de la Savinosa, aquella platja on hi anava d’infant, aquella que fa tant que no trepitja. En Bellosoli va comètre un acte d’infidelitat ja fa molts anys i va deixar la Savinosa per la Llarga: els amics i les seves males influències...

Un cop allà, amb el temps just perquè l'horari per anar a dinar és escàs, escull un sortidor: el número ú. Entra i demana el dipòsit ple. Li activen la màquina. Guant de plàstic embolicant-li la mà (Bellosoli és un xic maniàtic i l’olor a gasoil impregnada al seu cos no el motiva massa...) agafa la mànega i l’introdueix per l’orifici que connecta amb el dipòsit per introduir-hi tan preuat líquid (ho he intentat! Però ho escrigui com ho escrigui sona malament! Dec tenir la ment bruta...) Prem el botó i... gatillazo! Ep! Que això no va! La bomba no tira. Penja la manguera, torna a introduir-la en l’orifici, torna a prèmer... no va. Coi! El sempre útil sistema de ‘apaga y reinicia” patentat per Microsoft no ha funcionat. Torna a fer-ho, Bellosoli és tenaç, i ara, per fi, la bomba comença a funcionar.

Prem el gallet i li salta: gatillazo dos! Bellosoli mira al seu voltant jurant i perjurant que això no li havia passat mai! Deuen ser els nervis... la gent diu que si... que això diuen tots. Total, que entra a l’edifici de la benzinera i li comenta el seu problema a la venedora. Ella l’acompanya i ho intenta però tampoc se’n surt. Crida a un company qui tampoc se’n surt. Bellosoli es sent reconfortat, no és ell l’inútil, ho és la màquina! Al final, després de connectar i desconnectar diverses vegades, la bomba s’activa i, prement el gallet a mig gas, aconsegueix omplir el dipòsit. Quin patiment!

El nostre protagonista entra altra vegada a l’edifici amb la sempre dolorosa però imperativa missió de pagar per la beguda que li ha subministrat al seu cotxe. La venedora, mentre li cobra, li comença a comentar el borde que sòl ser la gent quan venen a aquest establiment, i com s’agraeix algú educat com en Bellosoli. Ell somriu i la intenta reconfortar dient-li que ha de procurar no fer cas de les insolències de la gent, que n’hi ha de tots tipus i que no cal deixar-se afectar per quatre desaprensius. La venedora continua explicant que si, que n’hi ha de molt mal educats, que fins i tot l’han insultat. En Bellosoli no pot evitar la seva cara de perplexitat: per què la gent és tan grollera i ha d’insultar a una pobre senyora que només fa la seva feina? Que és, essencialment, cobrar? Alhora, també se n’adona que allò va per llarg i que ell ja fa massa tard degut a tota la problemàtica derivada de l’ompliment del dipòsit de carburant. Somriu i dóna la raó, però ha de marxar. Aquest noi, però, és un negat per concloure una conversació, li sap massa greu. Així que escolta i reconforta. Cinc minuts allà dins, sentint les fonamentades lamentacions de la venedora, donant dissimulats passos cap a la porta... al final conclouen la conversació i marxa.

Total, que el pobre Bellosoli ha dinat en cinc minuts i ha tingut una micromigdiada de cinc minuts més... en que quan s’anava dormir ha sonat el mòbil! Res, que primer gatillazo i després coitus interruptus!

Coi amb el mòbil!

Cap al final d’un partit a pàdel que he acabat perdent, he rebut una trucada al mòbil. En agafar-lo, amb l’esperança que fos algú des de l’aire, m’he trobat que era algú que ja és a terra. Curiosament ara, quan ja fa molt que ja és massa tard. Fa poc més d’un any, cada cop que sentia el mòbil desitjava que fos ella, però ara ja no. Ja fa temps que no. Arriba, ja ho he dit, massa tard. No és ja el meu Esthel. Curiosament, quan anava a respondre se m’ha apagat el mòbil. L’he tornat a encendre, altra vegada m’ha trucat i se m’ha apagat altra vegada. Serà la bateria? O el mòbil que s’ha tornat més intel•ligent que jo?

Tanmateix, ara la trucaré. Va ser molt cruel amb mi, amb coses que em va dir i que no em calia saber, però per malament que es portés amb mi jo no tinc per què fer-ho amb ella. No obstant, no tinc massa curiositat per saber què vol. Si la dita diu “vale más pájaro en mano que ciento volando”, jo dic que “val més hostessa volant que Esther en mà”, per molt que corri el risc d’adonar-me que aquesta també ja ha volat.

Vaig a trucar... a veure què vol...

final de mes

Del plaer d’una migdiada al sofà m’ha llevat un missatge de mòbil. Entre la cara i la creu ha sortit aquesta darrera. Suposo que costa tant veure el got mig buit com mig ple. Així que seré optimista i veuré que el final de mes és aquí al cantó. Al cap d’una estona un altre sms: un bri d’esperança? No, només una proposta de partit de pàdel per part d’una altra persona. És igual, concentració, optimisme, final de mes és al cantó, espero rebre una trucada. Seria una llàstima no aprofitar tantes casualitats. Sigui com sigui ha estat una setmana emocionant, i espero que no s’hagi acabat amb un comiat en un 206 platejat.

Me n’he d’anar, m’esperen pel pàdel.

vermut

Diumenge al matí i veig el sol. A un quart d’onze m’ha sonat el despertador tallant l’únic somni interessant de la nit. Per què serà que sempre passa igual? Total, tampoc no era res de l’altre món, però com veure al Nàstic guanyar resulta tan complicat, ja que ho somio ho volia gaudir.

Ara surto, que he quedat amb na Pat. Ja fa temps que no li veig el pèl així que quan ahir em va proposar de fer un vermut ho vaig acceptar gustosament. I ara em disposo a sortir de casa un Diumenge assolellat pel matí, sense ressaca, ben despert, sense haver sortit un Dissabte a la nit... serà que m’estic fent vell? Maleïda cana que em sobresurt del lateral dret del meu cap, no hi ha manera d’amagar-la!

dissabte nit... chez moi??

Agradable cafè de tarda que no s’ha convertit en cubata de nit. El lloc hauria estat el mateix però en horari ben distant. Avui, per raons que escapen al meu enteniment, no ha tocat sortir de nit. Sembla mentida tractant-se d’un dissabte, però els col•legues volien cinema i prou. He posat tot l’esforç en promoure una copa, però no he tingut èxit. Per avui, doncs, m’hauré de conformar amb el cafè d'aquesta tarda, que no és poc. I és que duia jo el cotxe, com quasi sempre, i he hagut d’acompanyar-los a caseta per a que puguin dormir de gust. Ai! Amb les ganes que tenia d’un Candil!

I el cinema? Doncs be, ja que m’ha tocat pringar almenys he escollit jo el film. I clar, com hi havia un de l’Ingrid Rubio en cartellera, doncs no hi ha hagut massa dubte. Sisi, ja ho sé, de vegades sóc una ment molt simple, que no ximple... o si? “Transtorno” és el film, i no passa per ser imprescindible, ni necessari, ni tan sols recomanable. I l’Ingrid... quin paper li fan fer! Això és una vergonya! La Rubio ha de fer de bona i no de trallada! Aiiiiiii! Estic per posar-me ‘Todas las azafatas van al cielo”, que al final no vaig veure Diumenge passat, per anar-me’n a dormir amb millor record de l’Ingrid Rubio. Però clar, també és cert que em podria induir a pensar en certa hostessa d’uns verds que jo vaig veure grisos (seré daltònic) i dificultar-me la son (en el bon sentit, clar està).

Ai els meus col•legues que sosos que són de vegades. Tan poc que costa fer-me feliç! Be... almenys demà sabré què es sent en llevar-se un Diumenge a una hora decent i sense tenir ressaca... “quien no se consuela es porque no quiere!”

fortuna i lluna

Certes hores, combinades amb graduacions excessives ingerides alegrement, no deixen massa espai per la fluïdesa verbal. Ni tan sols quan hi ha lloc per la reflexió que permet la comunicació escrita sobre l’oral.

El dia que jo creia gris s’ha tornat, per caramboles estrambòtiques d’una fortuna que molt encertadament en Karl Orff comparà amb la lluna, en il•lusió verda. Poder ja estava avisat encara que l’escepticisme no sol deixar pas a les casualitats. Però... oh fortuna! velut luna, statu variabilis, semper crecis aut decrescis...

Quasi la totalitat d’un país petit, però que és així com m’agrada a mi, lamenta la dolència d’un menut argentí. El meu egoisme, que també sap sorgir escapant-se del meu control, celebra que no sigui mal exclusiu d’aquest destacat membre d’aquell ens que és més que un club. Això ha fet girar una roda que ha propiciat el més impensable dels resultats.

Anonimat perdut. Olor captada. Tarragona is different, però avui m’ha agradat. Aujourd’hui il ne m’a manquait qu’une seule chose. No, no és pas un passat que ha intentat tornar a mi des de la seva visita a la meva estimada París. No, la Tour Eiffel ja és només meva. Avui ets tu, que segurament mai no llegiràs això, l’únic que m’ha faltat. Sento, no saps quant, que la justícia hagi passat de llarg de tu. Mereixies molt, moltíssim. No sol per esforç, sinó per sobrada qualitat. Però sàpigues, Xavilín, que vas ser peça clau per mi. El que sembla tan simple com una partida a la play, me la vas oferir sempre que la vaig necessitar quan jo no sabia on era. Tu em vas treure de casa quan el llit em cridava amb força. I jo, t’ho juro, no deixaré que demà et segueixis sentint com avui. Jo he crescut gràcies, en gran part, al teu ajud. Ara tu creixeràs, jo t’ho dec. I si no t’ho degués, tranquil, també t’ajudaria. Al Març, a l’Abril o quan sigui, els hi demostraràs el que vals.

I ara, boca seca i temor a ressaca, enfilo el llit. Dia curiós, estrany però virtuós. Bonne nuit!

De trucades, de cagades!

Ai, avui era un dia del que n’esperava, no se ben be perquè, coses bones. M’he llevat, però, i m’he trobat tot el cel ben núvol. I només entrar al cotxe ja plovia. Avui teníem... la barbacoa!

Sí senyores i senyors (politesse polítique), a l’oficina, aprofitant que és un xalet, avui hi fèiem una barbacoa. Tot el matí currant de valent, però, que s’havia de condensar tot el dia en sis hores. I a migdia, just quan havíem de fer la barbacoa, ha sortit el sol! La barbacoa res d’especial, els encarregats de l’obra preparaven el menjar mentre els tècnics acabàvem d’enllestir la feina. I després a menjar! Hem començat, entre pitos i flautes, a dos quarts de quatre, i a dos quarts de cinc ja érem a un bar per fer el cafè i cubates. Jo m’he hagut de reprimir: avui tocava la vacuna de l’al•lèrgia i no era pla d’anar-hi tocat.

Al Cap, esperant els vint minuts que et fan quedar un cop t’han posat la vacuna, no m’he pogut reprimir més i he trucat al Xavilín. Avui presentava el projecte de final de carrera i tenia ganes de saber la mega nota que li havien posat. I com jo li havia calculat l’estructura (que en arquitectura, i més en la seva branca, no compta per a res, però sempre vesteix una mica) doncs més interès encara. Era una de les coses que m’havien fet estar tot el dia pendent i que em feien pensar que avui seria un gran dia. Quan m’ha contestat no l’he vist massa be. “Coi! Què ha passat?” Per la seva veu m’ho imaginava: li havien posat poc més d’un aprovat i ell es mereixia molt més. Doncs no. L’han suspès! Han al•legat que d’ell n’esperaven més i que, per tant, millor que ho torni a presentar amb millores. Cagon la puta! Si està prou be per aprovar doncs s’aprova! Millores, millores... que el projecte de final de carrera no serveix per res!

Ja m’ha xafat el dia. Després he anat a un lloc, que avui tocava fer una frikada que feia molt i molt que desitjava i que ben neguitós en tenia. No cal dir què perquè algun reducte d’intimitat m’ha de quedar! I, a mi, tenir aquests secrets només meus em dóna vidilla. Just quan era l’hora m’ha trucat algú. Si! Aquella algú!

“hola... a que no sabes donde estoy?” mmm... ni puta idea, i no tinc ara temps d’esbrinar. “no sé”. “vaaa, ¿donde podria estar?” buf, i com cony vols que ho sàpiga? Que fa un any i escaig que no ens veiem! “no se... no fotis que a tarragona!”. “noooo... estoy justo en la Torre Eiffel”. “Ai si! Que em vas dir que hi aniries a Paris!”. “si, ya te dije. Y hoy ha sido un dia raro, paseando por Paris, no he dejado de pensar en ti. Todos los sitios me recordaban a ti”. “normal, que t’esperaves? Et vaig dur per tot arreu!” “si... no se. Ahora subiremos a la Torre Eiffel”. “Deu fer fred, oi?” “siii, mucho! Nos hemos tenido que comprar unos guantes y...” “ei, ho sento, t’he de deixar. Que vagi be! Adéu!” “ya? Bueno pues adiós....” piiiiii. Si, havia de penjar! A més, li he fet un favor. Les trucades internacionals amb el mòbil valen una pasta. Ho sé prou be de trucar-la a ella quan jo vivia a Paris. I sí, és normal i molt lògic que em trobi a faltar. Com ho és que pel seu cap comenci a passar la idea de que la va cagar molt. Però la vida és dura, com ho va ser per mi quan ella em va deixar com una merda. I jo, ara mateix, no l’enyoro. Potser demà si, però avui no.

Total: que durant aquest dia les trucades han estat nefastes!

L’atac dels Kiwis Mutants!

Bellosoli és a la feina, concentrat, mirant una pantalla d’ordinador, molt concentrat, el temps passa, poc a poc, desesperantment lent. Avui té ganes de marxar. Els demés dies també. Bellosoli és constant. A la feina no fluctua: sempre vol marxar!

Hi ha un lloc prohibit. No li agrada parlar massa estona amb el senyor Roca que habita en aquesta oficina. Amb una simple conversa d’un minut n’hi ha prou. Conversa líquida i en posició dreta. No cal asseure’s, hi passa poc temps. Les converses més llargues les manté a casa, assegut i dialogant amb en Roca. Sovint fulleja una revista i mira els preus dels cotxes que mai no tindrà.

En Bellosoli, però, que ja és prou regular amb les seves converses llargues amb en Roca, aquests dies hi parla encara més i més temps! I això? Com pot ser... ell ja se n’ha adonat: el kiwi attack!

Resulta que hi ha una espècie d’homenets verds. Són petits i pilosos per fora, verds i tendres per dins. Venen d’Austràlia si no m’erro. I són mutants! El seu atac és demolidor, sobretot pel pobre Bellosoli. Així, es veu obligat a parlar més sovint amb el senyor Roca. Aquest no sap com ha de lluitar contra els kiwis mutants, només resta sentint les llargues lamentacions del Bellosoli.

Al nostre protagonista no li queda altra solució que fugir d’aquests mutants assassins. Allunyar-se de la temptació que representen. I recordar-ho, recordar que sempre el vencen. Perquè aquesta batalla l’ha tingut moltes altres vegades, sempre l’ha perduda, sempre ha fugit... però amb el temps ho ha oblidat. Sempre igual, sempre patint... l’atac dels Kiwis Mutants!!!

xampú per rentar-se per dins

Avui he plegat, per variar, tard de la feina. Tenia la bossa al maleter (de fet encara hi és, se m’ha oblidat traure-la) per anar al gimnàs. Però en sortir per la porta m’han trucat. Era un col•lega que deia d’anar a prendre una cervesa. Gimnàs o Cervesa? Dues opcions diametralment oposades. He optat pel gimnàs.

Per l’autovia, però, he pensat que porto massa setmanes que entre setmana no trepitjo Tarragona. De casa a la feina, de la feina a casa, i només vario per anar al tennis o al gimnàs. Així que he decidit veure com està el centre de la meva vila (meva en el sentit literal, ningú no ho sap però és propietat meva, ara només fa falta que la resta del món ho accepti... un petit detall...)

Total, que després d’unes quantes voltes amb el cotxe intentant cercar aparcament, he optat per deixar la innocència aparcada per una estona i he entrat al món real: a pagar l’aparcament soterrani de la Plaça de la Font. És que he fet una valorada entre el cost de la gasolina i el desgast mecànic del cotxe mentre busco aparcament, i el cost de pagar un aparcament i deixar de donar voltes. Ha sortit més barat seguir donant voltes. Aleshores he afegit a la valorada el factor “n’estic fins els collons de donar tantes voltes per no trobar res!” i he entrat a l’aparcament de pagament.

D’entre les opcions per prendre una cervesa, hem escollit la menys habitual: el Candil. No cal fer-ne cap lectura, senzillament és un lloc que està molt be. I per què, doncs, és tan poc habitual? Doncs perquè sempre està ple, i ganes d’asseure’m a la terrassa no en tenia pas. Però vet aquí que hi havia una taula esperant-nos a l’interior! Suposo que seria una compensació pel tema aparcament...

En demanar-nos què volíem, el meu col•lega ha demanat “una cerveza con limón”, jo he dit “per a mi un xampú!”. Clar, ens hem repetit i, en comptes d’això, jo podria haver dit “jo també” però... què coi és això de demanar “una cervesa amb llimonada”? un xampú collons! Que per això tenim la paraula! (cal dir que a Tarragona un xampú és una clara, com una llonganissa és una butifarra, i un castaflà és... res, aquesta paraula me l’acabo d’inventar).

I coloret, colorat, aquest post s’ha acabat! (si, Pompeu Fabra m’odiaria, la vida és dura)


PS: noooooo, no he vist la hosteeeeeesssa! Ja ho sabia que no la veuriiiiiiaaa! No hi he anat per això al Candiiiiiil! (però els caps de setmana potser si que m’hi passo per aquest motiu... :p )

Coi quin fred!

L’any passat no vaig tenir fred en tot l’hivern. No sentia la sensació de fred des de que vaig creuar el riu Mississipi amb el general Grant i el seu exercit, abans de prendre la ciutat de Vicksburg. Els surenyus començaven a recular davant l’ímpetu dels de la Unió. I jo em debatia entre menjar-me el que em quedava del “pastel de arandanos” de la tia Molly o compartir-lo amb els companys.... uf! He de deixar de sentir Minoria Absoluta que ja se me’n va l’olla amb tant d’Stewart.

Al que anava. L’any passat no vaig tenir cap mena de sensació de fred en tot l’hivern. Cap ni una. És més, sentia calor. Doncs Dilluns vaig passar-me tot el dia gelat. Tot i anar amb samarreta de màniga llarga i jersei, no podia deixar te tenir fred. El més trist va ser anar a casa per dinar i trobar-me la meva germana en màniga curta, i jo seguia amb el jersei i el fred. Ahir va ser igual, tot el dia amb fred.

Cagon tot! El fred a tornat a la meva vida!!!

quasi...

Estic al sofà, la ment en blanc, el viatge és proper, cada cop m’hi apropo més, ja hi entro... sento unes passes, algú s’asseu a la butaca del costat. ‘Deu ser el meu pare’ pensen les poques neurones que encara no han entrat en stand-by, ‘Avui li porto massa avantatge, no m’enxamparà pas’. Passen uns breus instants. Sento un soroll fort, quasi bé ensordidor, a cau d’orella. El so es va fent cada cop més fort i intens, però només dura un parell de segons, després desapareix. Un parell de segons més tard, però, torna a venir, de la mateixa manera, per tornar a desaparèixer. El seu compàs és constant. Ràpidament el nombre de neurones que es tornen a connectar augmenta. Ara ja n’hi ha prou per fer un raonament lògic: ‘El meu pare ja dorm, i el cabron està roncant’. Adéu-siau migdiada.

uf! ja fa un any!

Fa just un any vaig arribar a tocar fons, almenys pel que al físic es refereix. No dormia (el darrer mes havia dormit una mitjana de quatre hores i mitja per dia, i el mes anterior havia estat de tres hores i mitja), estava tot el dia nerviós, alterat, descompensat... i no podia menjar, no m’entrava res. Vaig perdre 8 quilos, i jo ja era prim de per si. El límit al que estava era insostenible. Em vaig decidir a girar la situació. Vaig tornar a Barcelona per agafar una feina per començar a tenir altres coses al cap i em vaig apuntar al gimnàs. El mateix dia de començar al gimnàs un amic meu, company de pis, em va fer unes fotos. Calia tenir constància d’on no podia tornar a arribar mai més i deixar enrera aquells 75 kg.

El gimnàs es va convertir en una via d’escapament. M’esgotava físicament al màxim i podia dormir. Per fi podia dormir... Hi anava quatre dies la setmana, més d’una hora cada un d’aquests dies. Feia les rutines que em proposava el monitor i també feia Bodypump. Axí vaig anar pujant de pes, poc a poc, mai no hauria dit que podia costar tant. Vaig arribar als 81 kg, i ho vaig celebrar amb un post. Al final, en el punt màxim, em vaig plantar al mes de Juliol amb 85 kg, el meu rècord històric de pes. I vaig tornar a fer una petita sessió de fotos, cutre, cutre del cagar, al mirall de l’habitació dels meus pares, que estava feta un desastre... però que convenientment he censurat.

Ara que ha quedat molt lluny el meu episodi de progressiva desintegració de la meva massa corporal, i també ha quedat una mica enrera el meu principi de vigorèxia, i just ara que fa un any d’aquell moment tan crític, és moment de fer el que en aquell moment vaig pensar: l’abans i el després.

Ara els pantalons em van be, els omplo força i ni tan sols em caldria cinturó, però el porto perquè queda be... uns Levi’s que em podia treure sense desabotonoar ara em tornen a quedar com quan me’ls vaig comprar. La cara té tota la carn que ha de tenir, i no només ossos i ulleres que tenia aleshores. Però be, la cara, el més escandalós, l’he censurada perquè continuo amb la màxima de no mostrar el meu jeto pel bloc!

I si, ho he d’admetre, tot i que no estigui veritablement obsessionat amb el físic, dissabte vaig patir una petita tortura en veure el tors perfectament esculpit d’en Collin Farrell a ‘Alexander’ i això em va fer sortir disparat cap al gimnàs. Diumenge, desgraciadament per mi, vaig veure el tors no menys perfectament esculpit d’en Brad Pitt a ‘Troya’, i vaig sortir disparat cap al gimnàs. Feia molt que no hi anava, amb el tennis ja feia, però avui hi he anat altra vegada. Què hi farem? Les dones no són les úniques que s’acomplexen i que intenten ser com les de les pel•lícules... a mi també m’agradaria ser-ho!!!

Aquí se'm marcava la clavícula i tot! i a la foto no s'aprecia, però se'm podien comptar les costelles sense esforç!


Ara, almenys, ja no! aquí la foto també és xunga... juro q ja no tinc aquests abdominals! (ai... la feina... tant d'estar assegut...)


El rellotge ja em ballava, i em depilava el canell!


I els pantalons... horrible!


El fons està pixelat, per un dia q els meus pares no tenen be l'habitació i va i decideixo fer fotos!

Apa! és un post molt cutre i, la veritat, ni l'hauria escrit ni el publicaria si no fos perquè fa un any em vaig prometre que ho faria. I jo, per desgràcia meva, el que prometo ho compleixo.

Nissaga de gatets!

Quan arribo a casa la tensió sempre és màxima. Ells coneixen el só del motor dels nostres cotxes, així que estiguin on estiguin venen llampant. Mentre camino pel jardí ja em venen pel darrera. Quan trec les claus per obrir la porta ells ja són entre els meus peus. L’ànsia s’apodera d’ells. Obro una mica la porta, el seu cap ja l’empeny per intentar-se obrir pas, de vegades evito que entrin, sovint fracasso en l’intent.

La meva al•lèrgia no em permet massa floritures. Ma mare sempre està al darrera evitant que els toqui. I m’he passat tants anys amb picor de paladar que he après a no tocar-los massa. Però de vegades és inevitable. I és que els meus gats són tan grassonets que és inevitable desitjar sobar-los una miqueta. Això si, ho he de fer d’amagat, quan no hi ha ningú a casa.

He arribat a tenir molts gats. Tots lliures i feliços. Corrent, saltant, caçant i dormint pel jardí. Entrant a casa quan els hi venia de gust, sempre amb algú disposat a gratar-los. El primer que vam tenir va ser (i atenció, que ara vindrà una tralla de noms, som molt cutres per posar noms als gats) el ‘gatito’. Consti, i en defensa meva, que no vaig ser jo qui va triar aquest nom sinó ma germana. Es va presentar un dia pel jardí i va dir: “aquí me quedo”. Al principi vam ser reacis, però com que entrava a casa i era tan sobón... doncs ens el vam quedar. Amb ell va començar la dinastia gatuna de la nostra llar.

Al gatito, com a la majoria d’animals (humans inclosos, no ens enganyem), li agradava fornicar, li agradava molt. Al cap del temps va aparèixer una gateta prenyada i, d’aquest embaràs, en va nàixer quatre gatets. Un, si no recordo malament, va morir només nàixer. Els altres tres eren: en Felipe (el de la foto), en Titot, i la Blackie. Aquesta tercera la vam donar. En Titot i en Felipe es van quedar amb naltros. En Titot és tipus siamés, i des de petit va ser més esquerp. En Felipe era tipus... tipus Felipe: caparrut, camacurt, cos gros... de petit era una monada. De gran és... immens. Va arribar a pesar quasi 10 quilos. A la gateta, molt bona ella, algun veí malparit la va enverinar. Ens han enverinat tres o quatre gats.

El màxim esplendor va arribar quan teníem 8 gats. En Gatito ja feia molt que havia marxat. Massa galls en un sol galliner. De tant en tant tornava, però cada cop menys sovint. El mateix ens ha fet el Titot. Algun cop el veig pel barri, però ja no ve per casa. Coses de gats. Ara ens queda el Felipe, la dolenta (filla de la dolenta, n’ha heretat el nom) i... la rata! Atenció, no confondre’s. La rata no és una gata sinó un gat. I és, he d’admetre-ho, l’únic gat a qui li he posat nom. Be, l’únic no, hi va haver el ‘tigretón’ que, com tenia el color d’un tigre, li va caure per part meva aquest nom. Però era tan increïblement mono que ens el van robar.

La rata és el gat més bo del món. En Gatito també ho era fins que se li van creuar els cables. D’un atac seu de gels conservaré de per vida una cicatriu al canell. Ara ja no es veu per gràcia dels pels, alguna utilitat havien de tenir. En Felipe també era molt bo, però quan hi va haver faldilles pel mig va canviar. Ara va a èpoques. La rata, però, no canvia. És super bona. Té truc, això si, creiem que és una mica curta. No és un gat normal. Els altres gats, quan pugen a un taulell, poden passar entre les més fràgils copes sense copejar-ne cap. La rata, quan puja a sobre la taula, ho tira tot pel terra. I això ho fa si aconsegueix pujar-hi i no es fot un pinyo en l’intent. És un gat molt peculiar. Ja quan et mira ho notes. Els seus ulls guenyos (sí, la rata és guenya) et fan veure que és incapaç de fer mal a ningú. De petita, es pujava per la bata d’anar per casa de ma mare i es plantava a la seva espatlla. Semblava un lloro. I ma mare anava passejant per casa amb la rata a l’espatlla. Era molt curiós.

El cert és que a la rata li encanta que li facin carícies. Només de veure’t ja comença a roncar. I si la sobes una mica és el gat més feliç del món. Està, val a dir, una mica obsessionada amb mi, i em segueix per tot arreu. Al final l’he de treure fora perquè la meva al•lèrgia tampoc no permet massa floritures.

Dimeces els vaig tenir a tots tres amb mi a la cuina. No hi havia ningú a casa així que vaig aprofitar per sobar-los una mica. La dolenta no es deixa, no li agrada que la toquin. Però en Felipe i la Rata et persegueixen fins l’extenuació. La manera de treure’ls fora? Fàcil. Només hi ha una cosa que els hi agradi més que les carícies: el menjar. Clar, així estan.

Aquesta és la dolenta de petiteta. L'Esther té la puta mania de seguir tenint aquesta imatge com la seva del msn. Poca consideració que té.

La Rata sota la cadira, esperant que ningú no se n'adoni de la seva presència i no la treguem al jardí.

A la dreta la Dolenta de petita, a l'esquerra en krustie i, darrera d'ell, traient el cap, en Tigretón (una monada) i al fons el gat més caçador que hem tingut.

Todas las azafatas van al cielo?

Magnífica pel•lícula argentina, amb la bellíssima Ingrid Rubio de protagonista, que ja fa molt de temps que vaig veure. Una altra època ja molt llunyana. Però el títol, avui, s’escau d’allò més. I és que estant al Candil, d’allò més tranquil amb els col•legues, ha aparegut algú a qui, de debò, no esperava veure.

A mig glop del meu Jack Daniel’s amb Cola de reüll he vist algú que passava pel meu cantó i em mirava. En baixar el got i mirar-la he reconegut el somriure i he correspost a la seva salutació. Si, l’hostesa.

Malauradament, lluny de ser una alegria, ha estat una baixada. Entrava amb un noi, molt lleig per cert (i no és la puta enveja que li tinc el que parla!), qui és evident que és el seu xicot. La nit a prendre pel sac.

Ens hem dirigit cap al Cau. Avui hi havia en Miqui Puig punxant i la sala era molt plena. M’hi he trobat el que folla com no està escrit, o sigui un dels profes de tennis, amb un col•lega seu i dues noies de bandera. Quan ens han tancat hem anat cap al Totem, destí sagrat de la gent del Candil, zona trentanyera en amunt. És el que comença a tocar...

Allí he anat a fer una visita al senyor Roca i, en sortir, he vist una cara que m’observava des de la llunyania. Be, possiblement mirava a algú que estava pels meus voltants. He seguit el meu camí i, en ésser al costat d’aquell algú, l’he mirada i m’estava mirant somrient-me i m’ha tornat a saludar. Era l’hostessa altra vegada. El maromo ja no hi era.

Cada cop que l’he mirada ella m’estava mirant. Quina puta ràbia. De debò, són coses que no m’agraden. Perquè realment, i a risc d’equivocar-me perquè Tarragona is different, la tia no em mira ni em dedica somriures perquè si. Ja dic que si fos Barcelona o Paris, els dos llocs on més temps he viscut a part de Tarragona, tindria 100% segur que la noia vol alguna cosa amb mi, però Tarragona... no l’entenc! El fet és que la noia sembla tenir xicot. Tot i no haver-los vist pas embolicar-se (cosa sospitosa perquè si jo tingués una xicota com ella que, a més, es passa la setmana a Madrid, aprofitaria cada segon i cada mil•lèssima!) a mi m’ha semblat prou evident. Així què? Aprofitant quan no hi és el xicot per veure si pilla alguna coseta? A mi això no em mola gens ni mica. Només m’he embolicat una vegada amb una noia que tingués xicot i, a part de ser un mal rotllo total i de pagar-ne força les conseqüències, ho vaig fer perquè la tia no m’ho va dir fins que estàvem fotent-li al tema. I clar, un cop fotut a veure qui és el guapo que para pels seus principis morals... Serà que atrec més a les emparellades que a les solteres? És el mateix que quan jo estava emparellat, que em tiraven la canya que feia por! Sigui com sigui no m’agrada les noies que estan amb un altre xicot però em desgasten la cara de tant mirar-me. L’opció segona és que no fos el seu xicot sinó un més de la colla, de fet n’eren uns quants. Aleshores no podria haver sigut ella la que deixés de mirar-me i somriure’m i saludar-me 50 vegades en una hora i em vingués a dir alguna cosa? Cal que sempre siguem els nois els que ens apropem?

És una veritable llàstima perquè ves a saber quan la tornaré a veure, si és que ho faig. I em costa tant i tant trobar algú que em motivi que em ratlla molt que acabi passant de llarg. Però aquesta noia, tot i no ser objectivament una ‘super xurri’ (concepte que ja veig que dóna molta ràbia per la blogosfera però que és tan explícit que no puc deixar d’utilitzar-lo, tothom m’entén quan l’empleo) a mi em motiva com ningú no ho ha fet en molts anys. Potser és el seu somriure, o els seus cabells foscos, segurament els seus ulls verds hi tenen moltíssim a veure, les fenomones les descarto perquè entre tanta gent i tant de fum hauria de ser molt extraordinari per captar-les, o tota ella en conjunt. Sigui com sigui m’atreu molt. Ni tan sols l’Esther mai em va arribar a atreure tant com aquesta hostessa de vol. Poder és la fantasia que m’he muntat al voltant d’una persona a qui no conec més que d’haver-hi parlat 20 minuts. Però alguna cosa més ha de ser. Ho he d’admetre: en aquests temes sóc molt primitiu. Hi ha molts aspectes ‘objectius’ que fan que em fixi amb una noia, però no és fins que la tinc davant, la miro als ulls a una distància de 20 cm, capto nítidament el seu somriure, percebo la seva olor i sento la seva veu, no és fins que actuen tots aquests aspectes subjectius que noto que realment una noia m’atreu. I això, malauradament, em passa un cop cada massa temps. Massa perquè si no prospera sé que caldrà molt de temps fins trobar algú així. O potser no, qui sap si d’aquí no res tornaré a trobar-me cara a cara amb alguna noia així d’atractiva per mi?

El fet és que li hauria d’haver posat collons a la cosa i li hauria d’haver perguntat si aquell noi és o no el seu xicot. Potser ara no estaria escribint això sinó que seria al llit amb ella. O segurament estaria escrivint aquest post però explicant com la tia m’ha engegat a pastar fang. El que és segur és que ja no tindria el dubte. Dubte que no em trauré fins que em deixi d’importar, o sigui fins que trobi algú altre que em motivi com ella. És la màxima d’un clau que en treu un altre. I ja tocaria acabar de treure del tot aquell clau en forma d’Esthel que em fa sagnar des de fa ja més d’un any.

Quins ullets verds, quins ulls més macos. Ho havia dit ja? Be, és el que hi ha. M’hauré de buscar una distracció. Demà em posaré a veure ‘todas las azafatas van al cielo’. D’aquesta forma desassociaré el concepte hostesa de la noia d’aquesta nit i el tornaré a associar a l’Ingrid Rubio. Ara mateix aquesta actriu no em sembla tan maca com la noia del Candil, però amb sort demà si que ho serà. Per això serveixen els mites cinematogràfics, oi? I be, lo de l’hostessa m’ho prendré amb filosofia. No sóc jo l’únic que ha perdut. Ella també. I jo no estaré solter tota la vida, així que hauria d’haver-se espavilat que potser el proper cop que ens trobem ja serà massa tard per ella.

guau! guau!

Til•la i relax, que són quatre dies i no cal passar-los estressats. Quina mala llet que es gasta alguna gent. Aquest matí he trucat a un industrial per a que em passi preus. De sobte m’ha començat a fotre crits per un rotllo que es va dur amb aquesta obra abans que jo hi entrés, i a dir-me que jo no li prengui el pel i tal i pasqual. Tot això de la manera més poc cordial que ha pogut.

Ai santa paciència. Poc que m’hagués costat enviar-lo a la merda. Però be, aplicant la màxima de que costa el mateix dur-se be que malament, he fet l’esforç de mirar de ser cordial. Això si, de ximple en tinc poc i no em callo el que penso, per tant li he dit clarament que a mi ni se li acudeixi cridar-me. Que els seus problemes els solucioni amb qui els tingui però que a mi em coneix tant com jo a ell: zero. Res, que tot això ha vingut per unes partides que es nega a fer-nos però les altres sí que li interessa. Doncs dues pedres. Al cap de l’estona he rebut una trucada dels caps que diuen que ni parlar-ne amb aquesta gent, que res de contractar-hi cap cosa. M’ho haurien pogut dir una estona abans, m’hauria estalviat una situació desagradable. A més, el paio en qüestió em trucarà tard o d’hora per parlar de l’oferta... i em tocarà llençar pilotes fora, i a mi això no em mola! Però be, com que ha estat un borde (per dir-ho suaument) amb mi, poder faré un esforç i llençaré la pilota ben lluny. Així potser aprendrà que no s’ha d’anar per la vida bordant al primer que se’t passi pel davant.

mon bureau!

Avui volia escriure un post que tenia pensat. Fins i tot havia fet les fotos necessàries... però el temps se m'ha tirat a sobre. Ai el temps! massa llarg quan vols que tot s'acabi, massa fugaç quan tot ho vols fer!

Per compensar, he decidit fer un minipost amb una imatge. Seguint la tendència oberta per algun blog (no recordo exactament quin) penjo una imatge de la meva zona de creació dels meus posts ultra llargs que cada cop diuen menys! Però alegreu-vos! almenys ja no em passo el dia anomenant a... be, a qui ja sabeu. Be, i per que enganyar-nos? ja es veu a la pantalla, és des d'on xatejo amb el msn.

Apa! la foto:

le bureau de monsieur bellosoli

fragments

L’excès de coses a dir, combinat amb la manca de temps, fa que acabi no dient res. Massa posts retardats, massa deutes amb mi mateix. Tinc el cap espès, no se que dir ni com fer-ho. Ni tan sols puc tirar de la meva sinceritat perquè fa estona que se n’ha anat a dormir. Els meus ulls crec que estan a punt d’anar-hi. El somriure ja ho ha fet, resto amb les faccions anestesiades per la son. Serà qüestió d’anar tirant, no sigui cas que el meu cos s’acabi dispersant per l’habitació i després no el sàpiga tornar a muntar. I seria llàstima ara que començo a retrobar els bocins de la meva ànima esquerdada. El temps, que no tot ho cura, però si que fa oblidar.

I aquest cap de setmana, potser, tornaré a la meva Barcelona, o ja no tan meva al cap d’avall. Vells companys de feina d’un temps que queda enrera, d’una gent que va passar d’anònima a ser el dia a dia i que, ara, només són record llunyà, d’una època massa dolorosa perquè la recordi amb un ample somriure. Però somric. Si, ho faig, en pensar en ells.

és el que hi ha

Sembla que s’acabi el món però, realment és per tant? N’hi ha que parlen del tripartit com la desgràcia més gran patida pels catalans de l’onze de Setembre de 1714 i de la pèrdua de la Guerra Civil al 1936. Tan tràgic ha estat?

Recordo el resultat electoral del 2003 i la meva gran alegria. Tenia unes preferències i, sobretot, unes manies. Uns dies després, però, em va canviar la cara perquè el govern que es va formar no quadrava amb el que tenia al meu cap. Vaig decidir, però, donar-los-hi els cent dies de gràcia.

Tres anys després, aquell govern ja és història, i el seu president, de viatge a Nigèria, es retira de la vida política. No ha estat a l’alçada carismàtica del seu predecessor: un personatge d’alçada física baixa però d’ombra molt allargada i a qui cada cop que veig penso en ell com el president. De fet no està mal pensat, perquè el tracte de ‘molt honorable’ és vitalici. No obstant, em dona la sensació que al Maragall el seguiré veient sempre com l’alcalde dels Jocs Olímpics.

Aquest govern tan freqüentment definit com a ‘terrible’ ha estat, no s’hauria d’oblidar, el que ha aconseguit un nou estatut per Catalunya. I no defenso l’estatut que s’ha obtingut, quedi clar, perquè em sembla curt, retallat i insuficient, i qui em coneix sap que jo ja no sóc de mitges tintes. A la vida s’ha d’aspirar a tot, no cedir al que diuen des de fora. Però tampoc s’hauria d’oblidar és que CIU no en va ni tan sols proposar cap en els seus vint anys de govern. I si, ara excuses mil i una, però les coses com són, quan tenien la pilota a la seva teulada es sentia dir allò tan famós de “això ara no toca”.

El tripartit ha estat desafortunat. No desafortunat solament per la manca de sort sinó per la pròpia imatge negativa que han donat. Hi ha hagut capítols tristos i que no caldria que es repetissin. Be, ni calen ni convenen. Però la gran tragèdia d’aquest govern ha estat cedir a les pressions externes, no mantenir la seva pròpia independència. Hi ha gent que té verí a la llengua. Però per molt que parlin, ni Acebes, ni Losantos, ni Zapatero, ni ningú pot fer mal si no et deixes mossegar. I es van deixar mossegar. I el que és pitjor, es va mossegar des de casa nostra, i d'una manera molt visceral.

A mi que ningú no em toqui la pera. Des de petit m’han ensenyat que els problemes es solucionen parlant, i això ho tinc tan interioritzat que em repugna el contrari. Per tant, no només no em sembla malament que en Carod anés a Perpinyà sinó que em sembla genial. Jo hi hauria anat i hauria parlat. I, la veritat, m’és igual que certs elements em titllin de terrorista per fer-ho. Parlant la gent s’entén. I és curiós perquè ara que hi parlen els socialistes doncs és bo, quan ho van fer els peperos també ho va ser... només els escollits poden parlar per la pau? Però es clar, a espanya es van emprenyar i en Maragall va haver de tallar el cap d’algú. Aquest va ser el gran error. I d’aquestes unes quantes. A cas és tan terrible posar-se una corona d’espines al cap? Però en quin món vivim? No som un país modern no sotmès a la religió?

No, no és aquest el govern que jo volia. Tinc altres il•lusions. Però és el que hi ha, vulgui o no. I poder no em fa massa il•lusió que algú que no transmet amor veritable per Catalunya en sigui president, però tampoc entraré en la ximpleria de que un ‘xarnego’ no pot ser president. Aquí som tots iguals. Probablement en Montilla podria parlar millor el Català. Però el parla i, això, ja és molt. Perquè poder hi ha molta gent que desconeix que hi a molts barris a Catalunya on la gent es nega a parlar el Català, gent d’orígens diversos, molts vinguts de la terra d’en Montilla. N’estic segur que en Mas, que difícilment baixa de la diagonal, i que es sent a la rica Costa Brava com a casa, segurament perquè baixar per altres indrets no cabria dins del seu nivell social, no coneix aquesta realitat o, almenys, no la coneix de primera mà. Jo, afortunadament, si que la conec. Vaig anar a un col•legi públic en un moment molt particular de la meva ciutat, i vaig entrenar molts anys a un pavelló situat al barri en que es va filmar “Yo soy la Juani”, i conec aquesta realitat i, per tant, agraeixo quan algú aprèn el Català. No pas perquè sigui un gran mèrit per si sol car em sembla el mínim exigible a un immigrant, sinó perquè sé que no sovinteja aquest esforç.

Que aquest govern no és el que volia ho tinc molt clar. Que aquest govern sigui bo o dolent només el temps dirà. D’aquí quatre anys tornaré a decidir en funció del que vegi. No penso fer ara llenya d’un arbre que ni tan sols ha caigut. I qui sap? Potser va genial. I, la veritat, m’encantaria, perquè això ara sí que ja toca.

mega meme!

Fa uns dies vaig rebre una amenaça terrible. Es tractava de deixar anar un meme terrorífic per la blogosfera i jo en seria la primera víctima. No vull dir qui va ser la persona que em va proferir tal amenaça perquè es diu el pecat però no el pecador. Per tant, per molt que m’ho demaneu, no diré que va ser la Gemminola. Uns dies després, l’amenaça es va fer efectiva. I ara, per fi, m’he posat a fer els deures i a publicar el meme. Ai Gemminola... que dur que és aquest meme! Per cert! em sona que en tenia tres d'encomanats, però cercant només he trobat l'encarrec d'aquest i d'un de les cançons de la meva vida. Algú me n'ha manat algun altre?

AQUEST MEME CONSISTEIX EN CONTESTAR A TOTES LES PREGUNTES
I ASSIGNAR-LI A 5 PERSONES QUE HAURÀN DE SEGUIR EL MATEIX
PROCEDIMENT QUE TU.

01.- Nom/nick: Bellosoli
03.- Data de naixament: 11/06/1981
05.- Tatuatges: No, tenia un perciós piercing a l’orella, però ja no.
06.- Estàs enamorat, o ho has estat alguna vegada? Be, es respon per si sola. I tant que n’he estat, però no cal que digui de qui.
07.- Has viatjat a un altra país? Alemanya, Andorra, Anglaterra, Bèlgica, Dinamarca, Estats Units, Holanda, França, Itàlia, Suècia, Suïssa... crec que no se me n'oblida cap.
08.- Has estat en algún accident de trànsit? Afortunadament no. Se’m va escapar el cotxe fa molts anys, però el vaig poder controlar i només es va abonyegar una mica el lateral.
09.- Has patit alguna fractura? Sí, em vaig trencar el canell esquerre als 8 anys.
10.- Salsitxes o hamburgueses? Buf, hamburguesa de carnisseria.
11.- Pepsi o Coca Cola? Cocacola en got de tub, un parell de glaçons i un tall de llimona!
12.- Cervesa o vi? Cervesa o xampú (és com se’n diu de la clara a Tarragona) en un bar. Vi per sopar.
13.- El got, meitat ple, o meitat buit? Depèn del dia... per què enganyar-nos?
14.- Número de sabates: calço un 45
15.- Número preferit: 7 i 12 (el meu número que vaig portar sempre al bàsquet)
16.- Supersticions? Cap.
17.- Estil de música que acostumes a escoltar: Quasi de tot excepte patxanga de la guarra (ni bistal, ni reaggeton, ni similars)
18.- Cançó que escoltes ara (o la darrera que has escoltat): Ara mateix: Somewhere Only We Know, dels Keane
19.- Flor predilecte: una rosa de color rosa, la que vaig escollir pel primer Sant Jordi amb l'Esther.
20.- Disney o Warner BROS? Warner.
21.- Restaurant Fast Food prerit: No vaig als Fast Food.
22.- Darrera visita al hospital: Al Maig, per visitar a l’ex quan el dia que la van operar.
23.- Color preferit: Verd i Blau.
24.- Com et veus d´aquí a deu anys? Doncs amb 35 anys! Jejeje! Ni idea. Si alguna cosa he après darrerament és que els plans canvien tan ràpidament que fa por!
25.- Qui t´ha passat el meme? La Gemminola.
26.- Qui, de tots els teus amics viu més lluny? Ni idea... els de l’erasmus, cadascú a una punta d’europa.
27.- El millor de trobar una il.lusió? Poder-la tirar endavant (l’he deixada tal com la tenia la Gemminola perquè hi estic totalment d’acord)
28.- Què canviaríes de la teva vida? Moltes coses, però canviar el passat no es pot, així que prefereixo centrar-me en un present cada dia millor!
29.- CD preferit: Ben Endins, dels Sopa de Cabra.
30.- Millor sentiment: Sentir que la persona que estimes t’estima encara més a tu.
31.- Primer pensament quan et despertes: Ja???
32.- Les tormentes, t´agraden o t´espanten? M’encanta veure-les des de darrera la finestra.
33.- Si poguèssis ser una altra persona, qui seríes? Aquest darrer any he procurat ser l’home perfecte per l’Esther, i ara me n’adono que no serveix de res. Sóc qui sóc i només puc aspirar a millorar, però no a ser un altre.
34.- Una cosa que sempre portes posada: unes pulseres.
35.- Que hi ha a les parets de l´habitació on et trobes ara? Uns posters de quan mon germà ocupava aquesta habitació, i dues fotos tamany foli, les dues m’encanten. L’una sempre la tinc present, amb dos dels meus millors amics a l’Estartit. L’altra d’una festa d’erasmus en que hi sortim molts, entre els quals hi surt l’Esther en la seva foto més maca.
36.- Que hi ha sota el teu llit? Sabates.
37.- Escriu algo a la persona que t´ha passat el meme: si q és una tortura de meme!
38.- Què és el que mai faríes a una persona? No faria passar a ningú per certes coses que he hagut de passar jo. La vida és millor sense conèixer-ne certs aspectes
39.- Esport predilecte: Actualment viciat al tennis.
40.- Tímid, o extrovertit? Tímid quan no hi ha massa confiança, extrovertit amb els amics.
41.- Què t´agrada que et regalin? No sóc tan exigent amb el regal com amb la intenció. Un regal maco que han comprat per comprar no em motiva, un regal senzill que sé que ha estat molt i molt pensat l'agraeixo molt. És qüestió de 'currar-s'ho'.
42.- Què és el que menys t´agrada del teu cos? No m'agrada ser pilòs.
43.- T´agrada llegir? Sí, però darrerament no llegeixo cap llibre, se'm va atravessar un i ara em fa pal tornar-hi.
44.- Quins idiomes domines? Català, Castellà, Anglès i Francès.
45.- El teu passatemps preferit? blogs
46.- Platja o muntanya? Platja a l'estiu, muntanya per esquiar!
47.- Equip de fútbol? Nàstic
48.- A qui asignes aquest meme? Seré bo... seré bo! a ningú en concret, a tothom que vulgui!

voti, voti, voti!

Tot just acabat d’exercir el meu dret a vot, poder és un bon moment per deixar anar el que m’ha semblat la més recent, que no darrera, campanya electoral. Si be el meu horari laboral m’ha lliurat de veure la televisió i, per tant, haver-me d’endrapar els tan pesats ‘espais gratuïts de campanya electoral’, no he pogut deixar d’impregnar-me de l’ambient d’aquest esdeveniment que, avui, lluny de ser l’acte final, no és més que l’entrada d’un nou factor: els pactes.

És cert, val a dir, que aquesta vegada m’ho he mirat amb més distància. Tal ha sigut aquesta que el període m’ha semblat, fins i tot, curt. Això si, aquestes eleccions, per part dels dos partits ‘majoritaris’, han estat les de la ‘por’ o, almenys, els seus discursos volien transmetre aquest sentiment.

CIU
El senyor de l’aspecte impecable i de l’aire de no haver baixat mai més avall de la Diagonal ha fonamentat la seva campanya en la por al Tripartit. No votar-lo a ell voldria dir la reedició d’aquest govern que, segons ell, tan mal ha fet al país. Potser se n’oblida que la seva oposició destructiva i rància al govern ha fet encara més mal al país. O el seu famós pacte amb el Zapatero per castrar l’estatut. Això si, a l’esquena dels catalans, que no som prou intel•ligents com per entendre els designis dels polítics. Però be, la memòria sembla ser selectiva.

PSC
L’home que aquests darrers dies ha intentat fingir tan malament que és un ‘tio enrotllat’ com tan malament fingeix que realment es sent català ha demanat el seu vot per enderrocar la dreta. I és que aquesta vessant política, la dreta, resulta que és terrible i demoníaca i, per tant, permetre que CIU tornés al govern seria una catàstrofe pels catalans. Potser si que la dreta del PP és fatídica, però no ho és també l’esquerra del règim Comunista Nord Coreà? A mi aquestes simplificacions de dreta dolenta i esquerra bona no em fan massa el pes, em dóna la impressió que qui me la vol vendre es pensa que sóc ximple, i com que sé que no ho sóc només em queda pensar que el ximple és el que me la intenta vendre. I qui vol un president ximple? Als USA no els hi va massa be aquesta formula. Però no, no crec que Montilla sigui ruc, perquè de ser-ho mai no li hauria pogut fer el llit tan ben fet al Maragall. Bonic detall aquest de passejar en Zapatero amunt i avall, la majoria de la gent haurà oblidat ja aquella afirmació de ‘aprobaré el estatuto que salga del parlamento de Catalunya!” i com se la va passar pel forro? Per no parlar de l’espot de campanya, en que després de tot el rotllo surt un pegot al final, enganxat amb celo i gravat amb un altre equip, on apareix en Maragall dient ‘vota Montilla, ningú no farà més per catalunya’ amb un posat de dir “si, i una merda!”

Hi ha, però, més partits a part d’aquests dos que aspiren a partir-se el pastís i tenir al seu cap de files com a president de la generalitat. Són els anomenats partits petits però solen ser, i fora sorpresa majúscula seran, decisius per formar govern.

ICV
L’home que vol tornar a menjar tomàquets amb el gust d’abans (li recomanaria que en comptes de comprar-los al seu súper se n’anés algun cop a l’hort de Lleida, al poble de ma mare els tomàquets segueixen tenint el gust de sempre, les peres també, i les pomes, i les nectarines... però no sé per què aquesta fruita mai no ens arriba a la ciutat!) és molt conscient d’on està i del que ha de demanar. Probablement és el més sincer de tots: vol el tripartit i no se n’amaga. Clar, és la única formula que el situa altra vegada al govern. I repeteixo, és lloable que en un món de mentiders ell sigui prou honest per no amagar-se’n. Però be, a mi em sembla que li ha molat una mica massa això de tenir un bon seient i, a més, jo segueixo veient construir barbaritats a dojo. Es considera l’equilibrista del tripartit. Per mi fer equilibris no vol dir somriure i posar-se de cara al govern sempre sinó ser sincer i dir el que realment és bo pel país.

PP
Passejant l’Acebes amunt i avall no se que pretenen. Be, si, que li tirin ous perquè així poden anar de víctimes. No se ni per què fan campanya. Els seus votants són molt fidels, sempre voten i sempre ho fan al mateix color. En Piqué és el paio que fitxaria per dirigir la meva empresa si és que en tingués alguna, però mai per educar els meus fills. Em partiria el cor tenir fills i que acabessin essent uns venuts que moren pel poder i obliden els amics.

ERC
Veritablement és dels que menys coses n’he sentit aquests dies. En Carod demana que la gent no voti contra ningú ni tampoc voti amb l’anomenat “vot útil”. És conscient que molta gent que els votaria no ho fa perquè a la gent, el que li agrada, és guanyar, i ERC difícilment tindrà un cap de llistes president. Probablement siguin les darreres eleccions com a cap de llista per un home controvertit però sense pels a la llengua. A mi, la veritat, m’han educat amb la màxima que els problemes es solucionen parlant, fins i tot amb el més animal dels animals. Per tant, jo també hauria anat a Perpinyà, com hauria anat a Suïssa al 96 com va fer el PP, o com ara mantindria conversacions amb certa gent com estan fent els socialistes per buscar la pau. Però be, per alguna raó sembla que anar a Perpinyà va ser demoníac.

La resta
Hi ha molts més partits que es presenten però, la veritat, no em dedicaré ara a escriure sobre ells perquè hi tinc poc interès. Clar està que no faré menció als imbècils que es van dedicar a utilitzar el meu bloc per fer publicitat gratuïta del seu ‘partit’.

Les dretes tenen els seus avantatges però jo sóc més aviat d’esquerres. Potser és la meva joventut que encara em fa creure en que certes coses poden ser d’una altra manera. No crec en la monarquia i em sembla que s’ha d’abolir, sóc català i no em sento representat per Espanya. M’agrada que la gent parli clar i digui el que pensa ni que això sigui titllat d’irresponsable. És prou evident quins són els meus colors. I jo voto amb el cor perquè no crec amb allò del ‘vot útil’. Aquesta nit sabrem els resultats. D’aquí unes setmanes tindrem nou president. Que cadascú exerceixi el seu dret a vot o a no votar, que faci el que li dicti la consciència o tingui ganes, que esculli qui més li agrada o menys desagrada, i que opini o es reservi l’opinió. Que això és una democràcia, i cadascú té dret a escollir el que prefereixi. Jo, ara, me n’aniré a jugar a tennis, porque yo lo valgo!

El Blogger va fatal! no em deixa penjar imatges!!!

No entenc Tarragona

Un soparet amanit d’alcohol i via directa al Candil: bar de trentanyeros on els de vint-i-cinc no donem la nota. Cinc minuts i la primera nota curiosa: la superxurri morena q he vist alguna que altra vegada per aquell bar es situa al meu costat i, alçant la copa que duu a la mà, m’incita a un brindis i em somriu. Jo encara no tinc cubata, me l’estan demanant. Li torno el somriure molt educadament.

Al cap de l’estona a la superxurri i a la seva amiga les hi entra un tío quarenton. L’amiga sembla prou emocionada però la superxurri no pot evitar, o més be evidencia, una cara d’avorriment i certa angoixa per la presència d’aquell voltor.

Ieep! Bellosoli mira a la seva esquerra: ‘La SuperXurri’ de la nit! Morena i ulls grisos: combinació letal. Un cos d’escàndol amb una cara encisadora. La superxurri em mira. Be, primer contacte positiu.

La nit segueix i cau el segon cubata. La cartera ja és buida. Segueixo constatant que la superxurri intercepta el meu camp visual. El vell joc de les mirades creuades que tan poc fiable és. Necessito una senyal. Be, tractant-se de Tarragona, necessito una gran senyal. El meu reüll capta la seva mirada. Em giro i la miro. Ella no aparta la mirada i, mirant-me fixament als ulls, la seva cara esbossa un ampli somriure. Senyal captada. L’experiència d’en Toni indica que això no falla. Fiabilitat: 99%

Dilema: supero les pors que darrerament em dominen o em quedo amb el dubte per sempre més? Agafo la copa d’un col•lega, la meva ja està exhaurida, i faig un glop. Ella ha anat al lavabo i un col•lega meu hi vol anar perquè en té necessitat. Jo, la veritat, també en tinc. Calculo el moment exacte d’emprendre el camí per trobar-la mentre torna. Em mira i em saluda, jo la faig parar i deixo anar un parell de coses. Em diu que ella estarà on estava i que m’hi espera. La fiabilitat ja és del 99,9%

Torno del lavabo i els col•legues volen marxar. Mentre ells desfilen jo dono el pas de tirar-li la canya a la noia. Ella molt simpàtica sembla mostrar interès. Els seus ulls, que semblen força pregons, miren fixament als meus. Barcelona: ja li he fotut el morro. Tarragona: prudència. M’explica una mica la seva vida. És hostessa de vol i treballa a Madrid, així que tot i ser Tarragonina no hi ve sovint i menys als caps de setmana. Demà, a més, cal que es llevi aviat per votar i estar amb la família i, per tant, no li toca sessió de Totem. Merda, perquè els meus amics i jo hi anirem.

Aleshores entra en escena el meu pitjor enemic. Aquell que em diu: “no li demanis el telèfon, si vol alguna cosa ja vindrà al Totem”. El problema és que aquesta maleïda veu no recorda que això no és Barcelona, que les regles són molt diferents, i que jo no les conec. M’acomiado i vaig al Totem, passant abans per La Kasha. Allà no hi apareix o, almenys, no la veig pas. Prenc la decisió de gastar-me 9 euros en un Jack Daniels (així de car és en aquell local) i, amb els col•legues, i en evident estat d’embriaguesa, ens pugem al pòdium. A quarts de cinc marxem.

Tarragona no em deixa de sorprendre. M’hi sento estranger perquè tot hi haver-hi nascut mai no entendré com es regeix. He fet passar tres filtres de seguretat i, tot i així, no he tingut èxit. A Barcelona, amb el primer ja n’hauria tingut prou. I em fot ràbia perquè poques, poquíssimes vegades que veig una noia que em motiva, moltes menys vegades són les que aparentment jo també la motivo a ella, encara moltes menys vegades són les que m’atreveixo a donar el pas, i va i res... igual em passo mig any més fins trobar algú així! I el que també em flipa: ella ha encertat la meva edat però jo la seva ni de conya. Resulta que en té 30! Però que em passa darrerament que tia en la que em fixo tia que té voltant els trenta?

Definitivament, Tarragona és un misteri per mi.

PS: he de fer callar la veu xulesca de dins meu, menjar-me l’orgull, i demanar el telèfon!
PS2: sento haver utilitzat el nom de Xurri, però no ha estat en va!
PS3: sé que a aquestes alçades ningú no em creurà... però a partir d’ara passo totalment de ties!