el dia que em vaig enamorar

Et coneixia. Be, et tenia vist. N’havia sentit a parlar de tu, t’havia gaudit amb la vista però amb cert escepticisme. Massa lluny per poder-te admirar, només detalls amb comptagotes que no satisfeien el meu paladar.

Va ser, però, quan et vaig veure volar, girant el teu cos sobre un eix imaginari que per la resta resulta inversemblant però per tu és trivial, controlant un esfèric boig, de rumb confós, creuant les teves cames a l’aire, trepitjant amb força però amb suavitat, mantenint un equilibri perdut, la vista en tot moment clavada a l’objecte, frenada sobtada i canvi de direcció, tot a màxima velocitat, tot a càmera lenta.

Anaves vestit de blanc, de blanc Francès, el Deu a l’esquena, color blau, color dels Bleues. Vaig caure rendit als teus peus. El futbol, per fi, em va fascinar.

La cara dura, els retrovisors pel terra

Feia molta estona que anava amunt i avall cercant una plaça d’aparcament. Després de 5 intents frustrats de cotxes que sortien i d’altres que arribaven abans que jo (per tant, que adquirien legítimament la plaça d’aparcament) vaig veure una noia que entrava al seu vehicle. Al gest inequívoc de ‘surts?’, va respondre afirmativament. Quan era ja mig fora, per l’altre carril va venir un cotxe posant els intermitents amb la intenció de creuar i entrar a la plaça que anava a ocupar jo. Incrèdul pel que estava veient, li vaig fer llums per indicar-li que si jo estava allà no era per vigilar les correctes maniobres de la noia que sortia, sinó per ocupar jo la seva plaça, que ja feia estona que esperava.

L’home de l’altre cotxe va fer un gest com de donar un tomb, abans, però, havia fet un gest despectiu vers mi com dient-me “deixa’m estar!” Jo, diria que innocent de mi, però realment ximple de mi, el vaig deixar passar interpretant que volia aprofitar l’aparcament per donar la volta més fàcilment i marxar cap a l’altra direcció. Res més allunyat de la realitat. L’home va entrar a l’aparcament davant la nostra cara d’incredulitat i la cara de vergonya de la seva acompanyanta que va decidir tapar-se-la. Aleshores vaig entendre que m’acabava de prendre el pel.

Vaig baixar la finestra i li vaig dir que jo estava esperant per aparcar i que sortís. Ell es va inventar que havia anat a donar la volta per entrar però que la plaça era seva. Això era impossible per moltes raons: jo portava prou estona esperant, a ell li hauria donat temps d’anar a donar la volta molt abans; la noia, quan jo vaig arribar, encara no havia ni obert la porta del cotxe, acabava d’arribar, i per davant meu no hi havia cap cotxe que l’hagués vista; el carril adequat per entrar era el meu, i no pas el sentit contrari, per on no es pot sense creuar-se i fer maniobres envaint el carril contrari. Total, que el tio tenia molta cara i molt mala educació perquè això ho deia rient, enfotent-se de mi.

Li ho vaig dir clar i català: “no veus que sé on has aparcat el cotxe?” “pinxame una rueda si quieres” i va marxar tot xulo. Vaig proseguir la meva marxa cercant aparcament però no en vaig trobar. A ell si que el vaig trobar i vaig baixar del cotxe. Em vaig apropar a ell per dir-li que això no es fa. “que pasa, vienes a buscar pelea?” això ja és molt indicatiu de quin tipus d’idiota era, per ell no es pot parlar, per tant tot són hòsties. “doncs no (ni tan sols se m’havia passat pel cap) només et vull dir a la cara que això que has fet no es fa, que a la gent se l’ha de respectar” recuperat de l’ensurt inicial, perquè quan em va dir allò de si buscava baralla estava cagadet (era un paio de quaranta i pocs anys a qui de mitja hòstia l’hauria desmuntat i que hauria quedat per segona vegada consecutiva com un capullo davant de la seva acompanyanta) va tornar a sortir el gallet que sembla tenir dins. Em va vacilar tractant-me sense cap mena de respecte. Ara me’n vaig creus de com el podia tractar jo a ell de vostè. De vegades tenim els tractes tan interioritzats que no recordem que s’utilitza com a mostra de respecte, i el respecte no es guanya ni amb l’edat ni amb l’alopècia, sinó amb l’educació i el savoir faire. Davant la seva grolleria xulesca, i veient que mai no cediria a entendre que el que va fer no es fa, que a la gent se l’ha de respectar i no trepitjar, que el món no només és ell sinó els altres quasi set mil milions d’habitants que hi ha, vaig sentenciar dient-li que és un maleducat i una mala persona, dedicant-li una mirada de reprovació a la seva companya, còmplice del que havia succeït.

Hauria pogut partir-li la cara, poc que m’hauria costat perquè el doblava en cos. Però jo no em pego amb ningú, em repugna la violència, tan física com psicològica, i entenc que no du enlloc. Li hauria pogut fotre una patada al gosset colloner que duien, però el pobre animaló no en té cap culpa de tenir un amo com el que té. No han de pagar justos per pecadors. A més, si em veig incapaç d’agredir físicament a una persona, també sóc incapaç de fer-s’ho a un pobre animalet. Vaig marxar, i finalment vaig trobar aparcament. Tornant em vaig trobar (viag cercar) el cotxe de l’element en qüestió. Els cotxes no tenen sentiments, són éssers inanimats que no pateixen ni fred, ni calor, ni alegria ni dolor. Són, senzillament, màquines que utilitzem per transportar-nos i que resulten força cares. I jo l’havia advertit a aquell imbècil (i no utilitzo el mot persona perquè no se’l mereix), que sabia on tenia el cotxe, perquè em va aparcar als morros prenent-me l’aparcament.

Per una part ja estava fred, no sentia cap mena de ràbia que m’impulsés a fer-li res. A més, tenia por que la companyia de la que jo estava gaudint s’espantés i s’endugués una mala imatge de mi. Però per una altra part no considero just, ni correcte per la meva part, que algú així se’n surti tan campant. No perquè només em faci ràbia, que me’n fa, sinó perquè aleshores jo esdevindria còmplice del seu següent crim. M’explico: si jo no faig res, ell seguirà putejant a la gent. Trobi qui trobi. Ja sigui algú com jo, com una noieta de 18 anys amb la L al darrera, o un senyor jubilat. I no, això no em sembla be. No el puc denunciar, perquè no hi ha res del que va fer que sigui susceptible de denúncia davant del jutge. No el podia convèncer de que el que va fer estava malament, perquè dues vegades vaig intentar dialogar amb ell per fer-se-ho entendre i dues vegades que se’n va fotre de mi. Jesucrist va dir allò de posar l’altra galta. Jo ja la hi vaig posar però veig que no va servir de molt. Potser per això mai ningú no farà una religió entorn la meva figura. Però aquell imbècil, quan torni al cotxe, veurà com ja no és negre impecable, sinó que pels dos laterals té dues línies color xapa, gentilesa de la clau del meu cotxe. Per no dir que si vol mirar enrera haurà de girar el cap, perquè de retrovisors ja no en té.

La propera vegada, quan vulgui putejar a algú, sigui algú com jo, una noieta de 18 anys de carnet recent estrenat, o un pobre jubilat que no s’aguanta els pets, s’ho pensarà dues vegades. Perquè ratllar-li el cotxe, quan es sap on l’ha aparcat, no costa pas massa. Ai, perdó, a ell si, que la pintura és cara i els retrovisors més. Sé que en aquest post semblo un macarra, però no me’n penedeixo del que vaig fer. Segur que ell ja no ho tornarà a fer més. I, la veritat, crec que li hauria d’haver punxat les rodes, com ell em va dir. Però sóc massa ximple, i els remordiments em maten.

Blocaire Invisible!

Doncs sí, el blocaire que practica Jiu-jitsu és el meu amic invisible. Amic de les frikades, té un bon recull de blocs dedicats als gadgets més freaks que es poden trobar amunt i avall.

Va iniciar el seu bloc actual amb un Hola, com tants d’altres (moi inclòs!), que venia a ser una declaració de principis. Si alguna cosa el peculiaritza, però, és el que trobem a la seva barra de la dreta de la plana (a veure si inventem, o algú em comenta, el nom que té aquesta barra i així m’estalvio tan llarga descripció), o sigui la “novel•la improvisada”.

“Corria espantat entre la cridòria de la gent sense saber gaire el què passava, els llums fogosos i intermitents del concert m’estaven deixant catatònic i es que de fet no era per menys, feia només cinc minuts que estava rebent una pallissa de campionat per part de gent que ni tan sols coneixia.” Així comença el primer dels deu capítols dels que consta la novel•la en qüestió. I com acaba? Ja ho voldria saber jo! Perquè el darrer capítol ens deixa amb un “continuarà” i les ganes de saber que passa amb la misteriosa noia...

El que més em crida l’atenció, val a dir, és la frikiteca de que disposa el bloc. Partiríem del menú de la dreta, on hi diu “Frikada – aquí hi anirà una frikada aviat”. I jo que penso... quan és aviat? Perquè a mi no em surt res... serà el meu navegador? Però clar, tenint un rellotge així és normal que senti una predilecció pels estris un pèl freaks! Amb aquest bloc hem pogut saber com es fabrica un mòbil, o l’ús que se’n pot fer dels televisors quan els substituïm pels moderns de LCD. I d’altres estris, o gadgets, molt útils! Imagineu que se us cauen les claus mentre us atanseu a la barana d’un vaixell o similar, què feu? Doncs amb el mega clauer que flota no hi ha problema! Les vostres claus no dormiran pas amb els peixos! Ui, i complements per l’Ipod, aquest inseparable amic musical que, ara, ens pot avisar dels nostres nivells d’alcohol amb l’Ibreath! I un seguit de freaks pel món, i de frikades a dojo i a sac!

Però en garf4 destaca, també, pels seus posts dedicats a l’astronomia. Així podem gaudir d’imatges tan belles com aquesta, o tan sorprenents com un eclipsi vist des d’un angle al que no hi estem acostumats. Els dies i les seves longituds, un planeta immens, el més gran del sistema solar, Júpiter, que ens fa semblar petits, petitons, però això no importa, si grans o petits, el que importa és amotllar-se, ser feliç i gaudir de l'espectacle. Ja ho deia aquell xinès: be water my friend!

Per tot això, és altament recomanable, per no dir imperatiu, seguir les ventures d’aquest blocaire que, justament ara, ha complert els seus 200 posts. I per acomiadar el post, un video de Jiu-jitsu

massificació!

Resulta que la gent surt molt, cosa que ja sabia, però en aquestes dates encara surt molt més i, això, si que ho desconeixia. Clar, darreres setmanes de Desembre, per a mi, significaven clausura a l’habitació per estudiar com un cabró. Si, he utilitzat una paraula ben lletja però no he pogut resistir la rima fàcil. De fet, per a mi el gran dia solia ser al voltant del 22: darrer dia abans de vacances, festa camins sempre compartida amb infermeria, medicina, periodisme... gent contenta i amb ganes de festa i, per a que negar-ho, facilitat per pillar catxo.

Ara, però, mirant enrera i contant aquelles històries com el iaio que explica les seves batalletes, ja no en sento nostàlgia. Ara ja sóc de la penya “dinars d’empresa”, el següent graó a la progressió vital (o sigui envelliment que no embelliment...) del qual se’n surt tip, begut i amb ganes de dormir i, si es treballa en un lloc com el meu, toca anar a treballar ni que ja siguin les cinc, que cal fer moltes coses i acabes a casa, un divendres a la nit, acabant d’escriure un e-mail a un proveïdor i enviant-lo a quarts d’una de la matinada.

D’altres van als “sopars d’empresa” que, o es treballa en horari nocturn, o implica que et pots emborratxar de gust sense patir perquè en sortir del restaurant t’esperi l’oficina. És tota aquesta fauna, de la que tard o d’hora tots en formarem part, la que ocupa els espais d’oci nocturn les vigílies de les festes Nadalenques. I aquest ha estat el meu gran descobriment: massificació de persones de mitjana edat desvergonyits per la ingesta d’alcohol i amb més ganes de festa que els jovenets tendres dels que jo ja estic deixant de formar part.

Així hom pot sortir i trobar-se que no pot entrar al bar de costum perquè no s’hi cap, o anar a la discoteca i no poder deixar l’abric, que el guarda-roba està saturat de tanta gent que hi fa cua. Ser a quarts de cinc i seguir veient gent entrar (on es posaran? Al lavabo a ballar i beure?). I, no cal obviar-ho, música casposa acord amb unes dates de les que sovint se n’abusa.

I és que o als de quaranta en amunt els hi agrada la caspa o els que punxen la música no pillen massa be de què va el tema. Indultarem, val a dir, “El Pavo Real” i el felí que la canta. No per manca de caspa, que li en sobra, sinó perquè em fa pensar en una mossa aèria i, això, ja fa que la cançó m’agradi (si, jo també puc sucumbir a la caspa quan m’interessa...) De fet la canta el Puma com la podria cantar en Georgie dann: Mr Caspa! Qui no ha sentit ganes de plorar en sentir “la barbacoa” en un pub? Després hi ha altres elements com “come ranas”, “chiquilla”, o moltes altres que cansen. No és que no m’agradessin en origen, sinó és que l’origen cau molt llunyà. M’explico: les sentia amb catorze anys quan anava a les sessions light de tarda per a nens, les sentia amb 17 anys quan anava al Toc i d’altres similars, i les segueixo sentint amb 25 tacos! I, a sobre, totes en el mateix ordre... serà que és una cinta que va rulant entre els DJ’s?

Indultat “El Pavo Real” d’aquesta escabetxada que he realitzat, tots els demés se’n van a la forca, que de viure a Paris se m’ha aferrat una mica el seu esperit revolucionari, i la facilitat d’en Robespierre de tallar caps. Clar, que no puc deixar de donar el premi especial a la caspa Nadalenca (serà per compensar la manca de neu?) que recau en, increïble haver-ho sentit en ple any 2006, “Feliz Navidad”, aquella cançó rància que sentia de petit i ja em semblava arcaica.

Després succeeixen d’altres coses, si més no, curioses. Un cubata a una mà i, sense saber per què, un altre a l’altra mà. No sóc alcohòlic, però si solidari. I és que quan un col•lega ha de marxar a corre cuita de la disco jo no puc permetre que parteixi amb el cor partit per haver de deixar una beguda a mitges. Jo em solidaritzo i la hi accepto, fent el meu fetge hagi de patir el doble, però tot sigui per una bona causa. I és que el noi, sort que tenen alguns, sort que no he sabut valorar fins ara, te una amigueta que viu, cagate lorito, just a sobre del Totem. I hi viu compartint pis amb sa germana, res de pares. Clar, nosaltres solem anar a aquesta discoteca i ell, com no, s’hi està fins que rep un missatge tipus “me voy a dormir, me acompañas” i l’acompanya, que nosaltres som molt bons i no volem que la gent es senti sola per aquestes dates.

La sort ve a ser el tenir un pis sense la tutela dels pares. I no, jo això no ho havia hagut de valorar mai. Des dels divuit que he viscut sol a Barna, compartint pis amb amics als quals ni falta que feia donar cap explicació. Entrant i sortint al meu gust i portant a qui volia. Fins i tot gaudint del fet de tenir dos centres de comandament: el meu propi i el de l’altra que, a l’igual que jo, o vivia en pis d’estudiants o, en un cas concret, vivia en un pis dels seus pares tota sola. Xollos d’infrastructura que no de companyia.

Ara, amb 25 anys, no pas en plena adolescència, em toca viure el que no vaig fer quan tocava: repressió cristiana quan jo sempre he sigut de col•legi públic. I és que la infrastructura és molt important, que no bàsica, i cal superar la seva manca amb una bona dosi d’imaginació amb vidres entelats al més pur estil Titànic del “Polo” DiCaprio, o amb un cop de sort en forma de claus caigudes del cel. Després, això si, ningú no s’escapa dels pares clitxant les intempestives hores a les que s’arriba a casa, tot adormit, amb el pilot automàtic al cotxe que, val a dir, encara no sap conduir sol. Tornant a la caspa... qui no recorda en Kit i en seu Michael Night?

És, però, divertit i emocionant. Manca d’infrastructura però xollo de companyia. Tinc unes poques (nul•les més aviat) de treballar que espanta. Suposo que és la proximitat del Nadal que fa que, en comptes de rendir més a l’expectativa de les festes, vaguegi per les ànsies d’aquestes. Crec que certa Xurri va parlar-ne una vegada... alguna cosa de resposta fraccionada de meta.

Seguiré amb la batalla (ja se que perduda) psicològica que duc a terme per fer que els meus pares decideixin emancipar-se i buscar-se un pis per ells deixant-me, gentilment, la casa per mi. Crec que les coses no aniran per aquest camí i, més aviat, hauré de marxar jo, que el món està molt mal muntat. Algun dia, però, que a casa meva s’hi viu molt be i fa molts i molts anys que no ho he pogut gaudir.

I ara a treballar una mica, que les hores a l’oficina passen lentes, molt lentes! Tan ràpid que passa el cap de setmana!

meme literari

Seguint les indicacions del meme que m’ha manat na Xurri i na Júlia, procedeixo a escriure la cinquena frase de la plana 123 del llibre que tinc més a prop. Podria haver intentat quedar com una persona culte... però la meva sinceritat no m’ho permet. Així que, i a risc de quedar com un freak, agafo el totxo que tinc a la meva dreta, l’obro, cerco la plana 123, visualitzo la cinquena línia i...

"Diagrama característico tensión-deformación del acero en tracción es aquel que tiene la propiedad de que los valores de la tensión, correspondientes a deformaciones no mayores de 10 por 1000, presentan un nivel de confianza del 95 por 100 con respecto a los correspondientes valores obtenidos en ensayos de tracción realizados según la UNE 7474-1:92"

EHE - Instrucción de Hormigón Estructural
Ministerio de Fomento

"Con comentarios de la Comisión Permanente del Hormigón"!!! ueeee!!! això sí que és cool! Quan vaig llegir això de que tenia comentaris dels membres de la comisió permanent del formigó em va agafar un 'subidón' tal que tots els de l'oficina ens vam posar a ballar la conga. I és que és el que li dona el toc al llibre...

Si, senyores i senyors, aquest és el llibre que resta més a prop meu i que, de fet, he llegit darrerament. Però és clar que, segurament, el meme pretenia descobrir les nostres inquietuds literàries més que professionals i, en això, aquesta meva elecció no compleix la seva funció. Per tant, quan arribi a casa agafaré el llibre que hi tinc més a mà, el darrer que he llegit. Un llibre maleït per mi tot i que venerat per masses. Això em col•loca en la incòmoda situació de malparlar de quelcom sabent que la gent, en general, estarà en contra de les meves apreciacions. Però be, jo, renegador absolut del políticament correcte o, més ben dit, de la correcció política, no cauré, com mai faig, en el parany de callar per no contrariar. I si, aquest llibre no l’he acabat. M’he quedat a mitges. Resta a prop meu, esperant pacientment un instant d’inspiració que faci que me’l devori i em tregui aquesta espineta car sóc incapaç de començar un llibre sense haver acabat l’anterior, com sóc incapaç de llegir-ne més d’un alhora.

"Era una imagen de luz y de esperanza que prometía cosas que sólo existen en las miradas de pocos años"

La Sombra del Viento
Carlos Ruiz Zafón

Em fatiga. Cada cop que l’obro me’n penedeixo a les tres pàgines, que és el que trigo a tornar-me a trobar el recurs de “el no lo sabia, pero ya hacia mucho tiempo que habia dejado de quererla”; “el no lo sabia, pero ya hacia mucho que lo habia decidido”; “el no lo sabia, pero era tonto desde que lo parió su madre!” Coi! Que les frases no són textuals per la mandra que em fa cercar-les, però hi són de molt semblants (be, excepte la de parir... que és més producte de la ofuscació que em provoca tanta repetició del mateix recurs). I és que si, aquest senyor escriptor, en el seu afany per buscar la malenconia que tant captiva a la gent, abusa i abusa d’aquest recurset. Jo m’acabo preguntant: els seus personatges són tan ximples de no conèixer-se en absolut a si mateixos? Perquè una cosa és que una vegada et sorprenguis a tu mateix en adonar-te que ja feia molt que el teu subconscient havia pres una decisió, i una altra és que et passi cada tres pàgines!

No, no m’agrada aquest llibre. Està molt ben escrit, no dic que no, però és “facilón” en el seu contingut. Tothom sap que la nostàlgia enganxa, tocar-la una mica està be, abusar-ne és cutre. “Soldados de Salamina” tocava i jugava amb la malencolia, la fregava suaument, fins i tot posava en el cap el “suspiros de españa” amb força encert, captivant sense saturar, el punt just, poder un pèl massa, poder un pèl curt, però imperceptible per mi. “La sombra del viento” n’abusa tant que resulta indecent.

Ale! Que m’he quedat tranquil! molt serà que algun dia me l'acabi i em canviï la percepció. Qui sap?

Me duermo...

Amb una mitjana que no arriba a les cinc hores dormides per dia, estic que no m’aguanto. Em pesen les parpelles que fa por. I és que coincideix aquesta manca d’hores de son amb un excés d’hores de feina. La mitjana d’hores a l’oficina no baixa de les dotze diàries. Clar, quan surto d’aquí vull fer coses, allò que se’n diu tenir vida pròpia a part de la laboral. I si el dia no té prou hores, com s’aconsegueix? Doncs fàcil: amb la nit.

No em queixo, eh? Que és amb l’oci nocturn amb el que compenso la tralla diürna, o sigui com compenso el treball. No és que no m’agradi, que no m’agrada, sinó és que són massa hores. Quan ma germana, a migdia, diu que se’n torna a la feina i que no plega fins dos quarts de sis, em moro d’enveja. Jo se que no plegaré fins dos quarts de nou. Quan faig números del que cobro per hora esdevé una misèria! I això que al contracte parlava d’una jornada laboral de 8 hores... clar! Així sí que em sortia l’hora més decent!

Aquest vespre tinc tennis. A veure com me’n surto... aquesta setmana vaig a tres cafès diaris en comptes de dos. Potser avui arribaré al quart, que després del tennis en Xavilín vol que em quedi a fer un squash o un tennis amb ell, que li he de compensar l’abandonament d’aquests darrers dies. Pobre de mi...

Estic molt cansat. Pensar que encara em queden 9 hores a la feina em desmotiva. Torno a incidir en que estic cansat. Però no em queixo per això. “Cansancio con gusto no jode”. Si, és una Bellosolització de la dita castellana, ja es queixarà la “Real Academia” si de cas... doncs això, que no em queixo d’estar cansat perquè ha estat per a be... sols és que tinc tanta sonnn... zzzzzzzzzzzz

Quin fred!

Tornada a la realitat laboral: rutina avorrida, hores lentes... A més, pel que es veu, tenim nou company de feina: el fred. Ara resto a l’oficina amb l’anorac posat i les mans a sobre del teclat que me les escalfa. Per què cada any oblido com vestir-me pel fred? Encara no he recordat cercar els guants que, sincerament, no sé per on paren. I els peus els tinc ben gelats... per què segueixo amb els mitjons d’estiu? Si és que no n’aprenc!

fins mai més

Pel que es veu ja has estirat la pota. Podria haver utilitzat un altre eufemisme més bonic, però amb tu no crec que calgui mantenir les formes. Te n’has lliurat, una darrera vegada, de la justícia en vida. Has mort sense pagar pel que vas fer. No ets ningú especial per haver-ho aconseguit, de molts altres com tu ja ho havien fet. Jugueu a esclafar els dret humans quan teniu prou força, però quan aquesta us abandona us escudeu en aquests per evadir les vostres culpes. De tant en tant algú sembla que pot pagar (miri’s l’assassí, vull dir general, Videla) però sempre hi haurà algun Medem per atorgar-li un més que corrupte indult. Coses del vostre món.

Hi ha, però, una cosa que ens iguala a tots: a rics i a pobres; a dictadors i a demòcrates; a assassins i a pacifistes; a formosos i a lletjos; alts i baixos; bruns i rossos; culés i merengues; blancs, negres o grocs... tots, per be o per mal, i de manera inexorable, morim. I tu ara ets mort. El món ha perdut la possibilitat de condemnar-te en vida, però mai no es tard per condemnar els teus crims, ni que tu ja siguis mort. I, espero, això es faci: que algun jurat condemni les teves aberracions i la dels teus sequaços.

No et diré que descansis en pau perquè no t’ho mereixes. Per contra, tots nosaltres podrem sentir-nos una mica més en pau amb el món: tu ja no hi ets per embrutar-lo amb la teva vil existència. Una darrera cosa, no podies haver mort almenys 33 anys i tres mesos abans? No se, potser així l’Onze de Setembre no seria una data tan negra pels Xilens. Però be, és un altre mal que teniu la gent com tu, quan per fi moriu ho feu massa tard, com la mula Francis Franco, que va morir 40 anys massa tard!

ponts

Ha estat prou llarg com per no recordar què feia el darrer dia de feina. Demà, doncs, cop de realitat. Un pont llarg, ben llarg, com a mi m’agraden. Molts ponts en un. Sobretot: dos ponts en un.



Són els ponts, precisament, els que em van fer escollir els meus estudis. N’hi ha de moltes tipologies. Llargs però de poca llum, successió de pilars, un rera l’altre, aprofitant el concepte més intuïtiu. No es sap d’on es ve ni on es va.



O el pont suspè, els de llums més impressionants. No cal recordar el de Tacoma, però si molts d’altres encara més populars.

A mi em perden els “d’haubans” que, val a dir, no recordo com es diuen en català (atirantats?). La seva lleugeresa i estètica impecable, la seva presència imponent...

Al llarg de la història se n’han construït centenars. Alguns, potser, no gaudeixen de la qualitat enginyeril dels més moderns, però són pur carisma i bellesa.



Fins i tot la naturalesa s’ha dedicat al tema

Aquest pont, com he dit, ha sigut dos ponts en un. Dos perquè va començar Dimarts al vespre, dos perquè va començar Dijous al vespre. Si: dos inicis, dos ponts. Pont d’aniversari amb una verdor digne dels millors ulls, conjuntant amb una samarreta de tacte fi com la seva pell i d’uns llavis color temptació irrefrenable. Versió nocturna de beguda alcohòlica, versió matinal de tallat a un raconet, o versió vespertina de cafè dominical. Totes tres superbes eclipsades, però, per un dinar i un sofà, exercici i relax. Un front que no es desgasta per molt que n’abusi a besades, unes mossegades que no em fan mal ni em deixen marca.

Ponts que s’acaben, ponts que comencen. Ponts i camins emocionants. Es construeixen, pacientment, des de l’alçada dels núvols.



Cosa de dos: dos punts que es cerquen i s’apropen, la manera més ferma per mirar de connectar i tenir, finalment, aquesta “ouvrage d’art” realitzada.


I no és maca? Només cal mirar la foto i gaudir del que s’hi veu.

upsss!!! tres quarts d'una i demà ja no és festa! vaig a dormir que ja se m'ha fet massa tard... només resta, doncs, una petita sessió fotogràfica del viaducte de Garabit, fascinant obra d'Eiffel... i de pas, i per abusar una mica més... que el pont aeri sigui dimarts millor que dilluns... perquè dimecres seria molt demanar? si és que sóc com un nen...

oportunitat perduda?

Recordo quan vaig llegir una carta d’en Pedro Miguel, ara fa uns anys, i com em va colpir.

"....le deseo sinceramente un juicio justo, apegado a derecho y, en la medida de lo posible, un calabozo limpio, cómodo y digno. Ojalá que nadie lo golpee, General, que nadie lo humille. Que no le confisquen su casa ni su auto ni le destruyan su biblioteca. Que no le venden los ojos ni lo tiren al suelo para darle patadas y culatazos. Que no lo cuelguen de los pulgares, ni le administren descargas eléctricas en los testículos, que no le arranquen la lengua, que no le hundan la cara en una pila de agua de vómito ni lo asfixien metiéndole la cabeza en una bolsa de plástico, que no le revienten los globos oculares, que no le quiebren los huesos de las manos, que no le introduzcan ratas hambrientas por el ano, que no lo violen, ni lo mutilen, ni lo hagan volar a pedazos con una carga explosiva; que no disuelvan su entierro a macanazos, que no secuestren a sus hermanos ni les arranquen los pezones a sus hijas.

Es decir, General, ojalá que no le hagan nada de lo que sus subordinados hicieron, bajo las órdenes y la responsabilidad de usted, a miles de chilenos y chilenas y a muchos otros ciudadanos de Argentina, de España, de Francia, de Alemania, de Suecia. No. Que le organicen un juicio justo y que le preparen una celda limpia y cómoda en la que pueda pasar sus últimos años sin padecer frío ni hambre. No es nada personal. Es que si eso se consigue, general Augusto Pinochet Ugarte, la humanidad habrá dado un gran paso hacia el reencuentro consigo misma."


Per als que sostenen que els camineros no som més que màquines de ciència, val a dir que ho vaig trobar a la revista de l’escola, un company, impressionat per aquest escrit, va creure convenient publicar-ho. I era, realment, moment per fer-ho.

Ara seria un altre bon moment per recordar aquesta carta. Sembla que els dies d’aquest vell dictador pretenen esgotar-se. O tal vegada podria ser una astúcia per evadir la justícia, ja ens ha acostumat a això darrer. Desitjaria que no morís, que sobrevisqués a aquesta afecció coronària (resultaria irònic que algú que ha demostrat no tenir cor mori, precisament, a causa d’aquest) hagués d’enfrontar-se a un judici just, quelcom que sota el seu règim de terror no va existir. Voldria amb tot el meu cor que ell i tota la humanitat veiéssim com és condemnat, com la justícia, ni que sigui tard, impera sobre la barbàrie.

Però ja no sóc el noiet extremadament idealista que era als dinou anys. Ara ja només em queda l’idealista, l’extremadament s’ha anat perdent pel camí. I això fa que aquesta carta em segueixi colpint, em segueixi fascinant, i encara la consideri com la millor opció possible.

Ara, senyor Pinochet, i tement que la justícia mai no actuï en contra teu, em conformo amb que et moris d’una vegada. Haurà estat una altra oportunitat perduda de veure algú com tu ser condemnat. Ara que, posats, podries endur-te tota aquesta colla de seguidors teus que fan guàrdia davant del teu hospital, tota aquesta gent còmplice dels teus crims, perquè ensaltar la teva figura és tenir les mans brutes de sang.

Hi ha una altra frase que em va quedar gravada, era de l’Elèctrica Dharma en un concert: “la gent vol viure en pau, i a quatre fills de puta no els hi dóna la gana!”. Potser, senyor Pinochet, quan moris ja només en quedaran tres.

No me llames Antoni llámame Anthony!!!

Aquesta és la nova versió de la cançó de Pastora. I és que el meu nom, senzill com sembla, no ho és tant. Ahir vaig enviar un fax en el que, evidentment, hi sortia el meu nom (Antoni Xxxxxx xxxxx xxxxxx) i les dades de contacte (e-mail, telèfon, fax...) Total, que he rebut avui un e-mail contestant-me, dient-me que estan d’acord amb el que vaig enviar i que necessiten una informació concreta. I com es referien a mi? Doncs si!

ANTHONY

Ara ja sóc una mica més internacional. Em sento, val a dir, una mica Backstreet Boy. No se perquè, però aquest nom m’hi fa pensar!