El valor dels regals no és quantifica, almenys per a mi, en el seu cost material sinó en l’abstracte, en el que suposa ja no la dificultat d’aconseguir-ho sinó l’esforç de pensar-lo. És allò tan típic de “la intenció és el que compta” i que resulta tan tòpic com cert. I és que sovint els tòpics s’amaguen rera prejudicis infonamentats, però en aquest cas en concret, i sense que serveixi com a precedent, el tòpic és una veritat absoluta.
Esclau d’aquest pensament, les èpoques de regals han estat sempre un estres per a mi. Com més s’apropa la data més mal de cap em ve en pensar el que cal comprar o no cal. De vegades encerto i sovint no. Resulta impossible posar-se dins del cap d’una altra persona. Però, almenys, em sento en pau amb mi mateix per haver fet l’esforç i haver intentat que fos l’ideal. És, altra vegada, allò de la intenció.
De més joves, ens fèiem regals per l’aniversari entre els amics. Com no, a mi sempre em tocava anar a comprar-lo. És allò tan habitual dels dos o tres que pringuen i dels cinc o sis que sempre s’escaquegen. Però be, ho assumia com a rol que em pertocava. El punt d’inflexió, però, fou als divuit anys. Al cansament habitual d’anys i panys essent jo el que es trencava les banyes en buscar els regals pels demés (que si, que de fet érem sempre dos els que pringàvem i havíem d’anar sempre a comprar els regals, però era a mi a qui li tocava sempre decidir el què comprar, i tant de decidir al final cansa) va arribar la gota que va fer vessar el got. Pels meus 18 anys em van fer com a regal una samarreta, per definir-ho d’alguna manera, horrible. Jo, però, entenent la seva bona intenció, vaig excusar el seu pèssim gust i me la vaig emprovar dient que si, que m’agradava molt (tot i que la meva cara no sap dissimular massa...) Ells, després de fer-me la foto de rigor, em van donar el tiquet de compra i em van dir que la canviés per la que volgués, que no havien tingut ganes de menjar-se el cap buscant quelcom que em pogués agradar i van decidir, per no perdre el temps, comprar-me la més lletja per a que, així, jo la anés a canviar per la que m’agradés. Aleshores em van pesar molt i molt les hores i hores que m’havia passat jo remenant per les botigues per trobar el regal ideal per ells. Per mi el detall és el que compta. I el seu detall va ser el de no voler-se esforçar res en mi. Conclusió: vaig decidir que al següent any jo no seria el que aniria a comprar els regals. Conseqüència: ja no ens hem tornat a fer cap regal més. Pot semblar trist, però per a mi ha acabat essent un descans força gran.
Els meus problemes amb els regals, però, venen de més lluny i de més dins: venen de casa. Amb una mare zero detallista que no ha despertat en ganes de regalar fins l’arribada dels seus nets, sortint d’una letargia que li va sobrevenir després d’haver acontentat als seus primers dos fills i quan al tercer li tocava començar a rebre, i un pare que de tan xixarel•lo i faltat de valor que, realment, costa distingir-li una opinió pròpia, difícilment podia haver arribat a sentir estima cap al món dels regals. Així que, en el millor dels casos, sempre he rebut allò tan fred com són els diners que, val a dir, ni tan sols tenien el valor de la quantitat. Així que ni intenció ni res de res.
Als setze anys, i no sé massa bé què volia dir aquesta edat però tan se val, el meu germà va rebre un bon rellotge, il•lusió seva de temps enrera. Als divuit, evidentment, encara li va caure quelcom millor. La història es va repetir amb ma germana. Als setze un Festina i als divuit un collar i una polsera d’un conegut joier Tarragoní. Als setze vaig rebre unes xancles, de les dels xinos per donar més detalls, que van culminar el quart o cinquè any consecutiu rebent aquest mateix regal: unes putes xancles cutres d’anar a la platja que no em servien per a res. “que ara no ens va be gastar” solien dir. Dels divuit anys encara n’espero el regal. Crec que passats 7 anys ja no el rebre mai. De finalitzar la carrera ja no n’esperava res, així que no m’he decebut pas. Total, m’he tret amb el mateix temps que els meus germans una carrera el doble de llarga i unes quantes vegades més difícil. Però be, els meus pares si que n’han tret força. I és que davant dels seus amics vesteix molt el tenir un fill enginyer de camins, amb la carrera treta quasi a curs per any, havent-ne empleat un a Paris, i que si camins és tan difícil i tal i pasqual. I rotllos d’aquests que els hi he dit mil i una vegades que la gent no n’ha de fer res, que no m’utilitzin per fardar, i molt menys amb mi davant. Perquè a la vergonya de la situació se li ha d’afegir la ràbia de veure com, portes a dins, les seves paraules se les ha endut el vent.
Any rera any he anat caient sempre en el mateix error. Aquest, però, ha estat la gota que, per fi, ha fet vessar el got. Del regal dels meus pares ni falta que fa parlar-ne, se’l podrien fotre per on ja saben i haver-se estalviat els dos minuts i mig que, com a molt, es van molestar en pensar-se’l. Va ser completament impossible de dissimular la cara de perplexitat que se’m va posar en veure allò. I, de fet, encara flipo. Per part dels meus germans encara pitjor. Val a dir que par ma germana, després de patejar-me tota Tarragona buscant una tele com la que ella volia i que s’ajustés al pressupost del qual, al final, jo he estat clarament el màxim accionista, vaig haver-me de desplaçar a Barcelona, ciutat que d’un any ençà m’agrada tan poc visitar, i repassar-me tot Sant Antoni i Sepúlveda (fascinant) a la recerca del regal ideal que, finalment, vaig trobar. I be, jo ja comptava amb que aquests reis serien un desastre econòmic per a mi. Normalment els números d’inversió/ingrés em són desfavorables, però no m’importa massa: els diners només són diners (almenys pensaré així fins que tingui una hipotèca i em vegi forçat a canviar de mentalitat). Aquest any, però, tenia assumit que degut a la gran inversió en ma germana pringaria molt, però no m’importava perquè la meva memòria històrica en temes regals és com la d’un peix. El que no m’esperava, de debò, és el desinterès de casa en fer un mínim esforç en mi. Així que dels meus germans vaig rebre unes bambes que havia especificat clarament que “no volia” varies vegades i una bossa que no em servia de res. En dir-li a ma germana que jo ja tenia bossa i bambes, em va dir que be, que de fet ho havia comprat per a que ho anés a canviar i m’agafés el que jo volgués: exactament el que més detesto en un regal. Perquè mira, els diners són freds i, la veritat, bastant ronya, però almenys no t’obliguen a perdre el temps, ni a haver de comprar res en una botiga en concret. I a mi, que precisament de temps no me’n sobra, l’últim que em ve de gust és perdre el temps en anar a canviar un regal que va ser específicament comprat per a ésser canviat. Així que un dissabte hi vaig anar amb ma germana, vaig tornar el regal, i ni xec ni res, els diners retornats a la seva tarja de crèdit i jo ni veure’ls i, la veritat, ni ganes. Hauria sigut molt més simple com a regal una còpia de la clau del seu flamant apartament desocupat amb una nota tipus: “per a que hi puguis anar un cop per setmana”. El cost econòmic del regal hauria tendit a zero i, a més, m’hauria fet força més il•lusió que no pas el riure expressament sorollós i despectiu que em va dedicar quan li vaig preguntar si algun dia em podia deixar l’apartament (per allò que ara fot fred i toca la pera haver d’anar sempre a prendre un cafè i gastar-se la pasta en sopars de restaurant).
Idiota de mi, Dissabte vaig tenir l’impuls de comprar, com a regal per al meu pare aniversari del qual és a prop però tampoc amb excés, un pack de films del James Bond d’en Sean Conery que se que li fa il•lusió. Ara, quan miro l’estracte de la tarjeta de crèdit, se’m claven els 57 euros q em va costar i que, com a ruc que sóc, vaig assumir com a 5000 pessetes i no com a les 10000 que realment són. I, a més, el cost l’hauré d’assumir tot sol i, a sobre, pagar una tercera part del regal que li farem pels 60 anys que farà. I tot just ara em replantejo si val la pena tant d’esforç i penitència per un tema en que el desinterès per part seva és màxim. Així que, ben pensat, el millor serà tornar el regal i que em retornin els diners. Seguir, així, amb la meva determinació de “nunca mais” regals amb els de casa. Que coi! Les despeses per culpa d’aquests s’han multiplicat per 4 al mes de Desembre i Gener i els disgustos també!.
Tot això, val a dir, s’ha de complimentar amb una nota de color, perquè de fora de casa si que em va venir il•lusió. De color verd, és clar!
Mirant els preus dels pisos, venen ganes de plorar. Com coi es fa per pagar aquests preus? Be, si, clar, hipotecant-se de per vida i fent més gran la butxaca del senyor LaKasha que, si no recordo malament, les caixes tenien com motiu/requisit fundacional les obres socials. Està clar que aconseguint que amb les seves hipotèques s’acabi pagant el doble del que costa el pis doncs molta obra social no fan. Només els hi resta, com a gran gest cap a la societat, el fet que les seves sucursals serveixen de sostre i resguard durant les nits més fredes i cruentes per les pobres persones que no tenen llar (que, veient com van les coses, cada cop n’hi haurà més). Clar, que aquesta “obra social” no la fan voluntàriament, i ja procuren tancar la porta amb candau per evitar que hi entrin.
(be, si, em donaven 67 euros al mes, gentilesa de la comunitat europea i el seu interès en l’intercanvi entre estudiants del continent. Que, per cert, no em quadra per què jo rebia 67 euros només, una Gallega també pringava i en rebia 120, i la resta de representants espanyols pujaven dels 200, i ja no parlar dels nordeuropeus, amb ajuts de 400 i 500 euros al mes). Doncs això, que jo no només no he rebut mai un ral per subvencionar-me l’habitatge sinó que ara em claven una quarta part del meu sou en impostos!
Doncs això, que marxar de casa està molt difícil. I, pel que estic veient, fer fora els pares de casa encara més. Sort que sóc enginyer de Ponts i Camins (correctament seria camins, canals i ports) i em podré construir el meu propi pont per viure-hi a sota. Cagon la puta!
