políticament covards

Potser algú dirà té més de literatura que de veracitat aquesta història de La Vanguardia, però del que no dubto és de l’existència de fets molt i molt similars. I del que n’estic més segur és que són més habituals que no pas aïllats.

Jo no apel•lo a allò del “de fora vindran que de casa ens trauran”. Més aviat crec en allò dels drets i deures que, malauradament, la gent entén només com a drets i drets. Els ciutadans, en general, entenen molt fàcilment que tenen dret a ser respectats, tenen dret a rebre unes prestacions, dret a l’habitatge, dret a ser feliços, dret a tot... i no els hi falta raó! Tenen tots aquests drets, per molts que siguin conceptes més o menys abstractes. El que costa més d’entendre, però, és que si hom té aquest dret, la persona que es té al davant també el té. I com es fa per respectar el dret propi i l’aliè? Doncs hi ha un mot molt simple d’escriure però, curiosament, difícil d’entendre:

DEURE

Si tenim el dret a ser respectat, tenim el DEURE de respectar. Si tenim el dret a rebre unes prestacions, tenim el DEURE de cotitzar (dins de les nostres possibilitats, clar està). Si tenim el dret a ser feliços, tenim el DEURE a permetre que els demés ho siguin. I és amb aquests DEURES que garantim els DRETS dels demés. I és amb els DEURES dels demés amb el que es garanteix els nostres DRETS.

I per això, quan una parella “de color” (que és l’expressió políticament correcte tot i que a mi no m’agradaria que em diguessin “de color”. De fet ja ho deia en un monòleg l'Alexis Valdès, mulat ell, que li emprenyava que li diguessin que era de color perquè a ell li havien ensenyat que el negre, precisament, era l’absència de color) reclama el dret a ser tractada amb respecte, independentment del seu color de pell o del seu origen, jo ho trobo perfecte i molt lògic. El que em sembla ridícul és que algú els consideri inferiors per tenir una pigmentació de pell diferent. Però, de la mateixa manera, aquesta parella té el deure de respectar a una parella homosexual. I com que la parella “de color” forma part d’una minoria ètnica que pateix de discriminació i, per tant, reclama més igualtat, doncs no solament té el mateix dret a ser respectat que tots els demés, ni no solament els mateixos deures civils de respectar als demés, sinó que, a més, té el doble de deures morals de respectar a algú que també pateix discriminacions com ells.

Mai no em deixarà d’al•lucinar com certes persones procedents de minories discriminades, en comptes d’ajudar-se, es dediquen a trepitjar-se entre ells. Si de la pròpia humanitat no en surt, potser serà qüestió que la legislació posi més énfasi en els deures. Però clar, ja m’imagino jo la suor freda que li pot recórrer pel front a certs polítics dels “guais” en pensar: “uiiii, han menystingut a una parella d’homosexuals o homosexualas, i això és molt lleeeeeeig, però no puc fer-hi res perquè hauria de criticar a una parella formada per un home de color i una dona de colora... quin mal rotllo i quina mala rotlla!!!” I, pel camí, l’únic que s’aconsegueix, ja que ningú no hi actua, és que sorgeixi un sentiment, trist però succeeix, de “no tinc prou feina amb aconseguir el respecte dels de casa, i no faig jo prou l’esforç d’acceptar a tothom que ve de fora, com per a que aquests que venen de fora no els hi surti dels collons de respectar-me a mi” I clar, és un plantejament al que no hi hauríem d’arribar, perquè és un error. Però errar és humà, sobretot quan s’ha patit en pròpies carns la intolerància de qui te l’exigeix.

Doncs això: Drets i Deures per a tots i totes.

grip

No es tracta de l'aviàtica sinó d'una molt més humana. M'ha hagut d'enganxar, precisament, en l’únic cap de setmana en que no una, sinó dues cases a la disposició de la diversió i del recolliment, del resguard del fred i la calentor del llitet.

Doncs res, que de resguard del fred se’n donarà molt. Que la grip és això el que vol. I que tornin a marxar els meus pares i també ma germana serà difícil. I que ho tornin a fer els seus també. Si l’univers no és prou organitzat com per a que els respectius progenitors marxin en caps de setmana alterns... com en podia ser prou com per no fer-me emmalaltir justament ara?

Cassun lo món! (com deia un professor d’història de l’institut).

politicament incorrecte

La veritat, hi ha coses que em sorprenen. Avui sento a dir que l’insitut de la dona ha demanat la retirada d’aquest anunci de D&G.



El cert és que no és un anunci del meu gust. De fet, pocs anuncis hi ha del meu gust. Ara, concloure que promou la “violació massiva” em sembla, com a mínim, agosarat. Va passar quelcom similar amb un anunci de la línia de roba interior de l’Elle McPherson, en que se la veia amb la punta dels dits grossos de les mans (més aviat la punteta de l’ungla) dins de la calça. Per a mi era el típic gest de separar-se una mica la calça (en el cas de l’home calçotet) de la pell, que es fa per motius tan diversos com calor, avorriment... però que al regne unit algun il•luminat va entendre com una clara incitació a la masturbació i, per tant, l’anunci va ser censurat. D’algú vaig sentir que “es faci el que es faci, sempre hi haurà algú prou malalt per veure-hi un motiu sexual”. Doncs això.

Pel que es veu, sembla ser que aquesta foto "suposa el reforç d'actituds que avui dia són un delicte, atempten contra els drets de les dones, denigren la seva imatge i no afavoreixen gens el treball realitzat durant molts anys per aconseguir la igualtat amb els homes". Mai no se m’hauria ocorregut. Però clar, un cop et posen el cuc al cap el xip canvia i es comença a mirar les coses d’una manera diferent. La desconfiança ja ha nascut. I ara cerco, i cerco, i trobo coses com aquestes:



No es podria argumentar que denigra a l’home d’avui en dia, que s’ha de deixar trepitjar per poder sobreviure?



La dona: objecte sexual pel plaer visual dels malèfics homes? O la dona: poderosa manipuladora de la impol•luta ànima dels homes que, en veure el seu cos delictiu, cessen les seves productives tasques atrapats pel corrupte poder de la femella en qüestió?



Altra vegada l’home ha de sucumbir a la realitat, baixar-se els pantalons davant les dificultats de la vida. O, senzillament, ésser un objecte sexual per les dones. Unes cames boniques que és imperatiu que siguin ensenyades.




Per no parlar que tots tenen uns cossos impressionants que ja voldria jo per mi. Però aconseguir aquest cos implica dues dificultats supremes: tenir una genètica privilegiada i, per tant, no tenir pels en tot el cos i tenir per naturalesa un cos fibrat i musculat essent, doncs, un entre deu milions. O passar-se el dia depilant-se (que jo tinc pels des de la punta dels dits de les mans fins la punta dels dits dels peus), matar-se 4 hores diàries de gimnàs durant, almenys, 3 anys, per després reduir-ho a 1,5 hora diària per mantenir. Això si, amb una alimentació basada en complements proteics, molts d’hidrats i carns vermelles (visca el càncer i els infarts). I clar, amb la cara poc que hi ha que fer, que o es naix amb la cara ben fineta, sense barba, ros i ulls blavets, o et fots. Perquè la cirurgia plàstica tampoc no fa miracles.

Algú recorda aquell anunci que feien a la televisió no fa pas massa? El cert és que va durar molt de temps. Es tractava d’un home que havia de fer massatges i de tot per complaure la seva dona mentre aquesta, estirada al sofà, el menystenia ja que tenia una rentadora de roba que era molt més intel•ligent que qualsevol home. I, al final de l’anunci, fins i tot ella li pegava una puntada de peu a ell perquè no li havia fet be el massatge. Increïble.

Be, que em podria passar tota la vida mirant malament les coses. Però si bé és cert que “el mateix costa dur-se be que malament”, també és cert que costa el mateix veure les coses amb bons ulls que amb mals. Per a mi els tios de D&G són ben macos i ja m’agradaria assemblar-m’hi. Però no m’hi assemblo. Sóc com sóc i prou. No veig una campanya dissenyada específicament per minar la meva moral i abocar-me al suïcidi. Si trepitgen amb una bamba la cara d’un model no ho interpreto com una agressió cap al gènere masculí. Senzillament crec que és la manera més fàcil de fer un anunci que es vegi la bamba ben gran al costat d’una cara bonica. Perquè no ens enganyem: veiem la cara bonica, ens la remirem, i gràcies a això ens acabem fixant en el que anuncien. Ni la dona domina als homes en aquell anunci, ni es dominada per les seves mirades. Senzillament són un conjunt de gent “guapa” anunciant roba. I no, l’home no es baixa els pantalons davant les dificultats de la vida. Però amb els pantalons baixats es pot anunciar sabates, pantalons i calçotets amb una sola foto!

Total, que potser sóc massa optimista, però prefereixo ser-ho que no pas ser tan desconfiat com per no poder respirar. Em temo que, independentment de que aquest anunci es retiri o no, les dones, en general, seguiran tenint un sou mitjà inferior al dels homes, seguiran tenint unes dificultats per promocionar majors que les dels seus companys homes, seguirem sense tenir ni president de la generalitat, ni de l’estat espanyol de gènere femení, ni tan sols candidat (perquè l’Esperanza no compta, que és com un Zaplana o un Acebes però amb pits. O sigui que no compten com a persones). I podria creure que censurar aquest anunci seria aportat un granet de sorra per a iniciar un canvi, però no crec que aporti res. A mi em sembla més que, veient-se incapaços de solucionar els veritables problemes de desigualtats que pateixen les dones, l’únic que poden fer és aixecar una cortina de fum per desviar l’atenció del que veritablement importa i, lamentablement, dista de ser solventat.

Sigui com sigui, la funció d’aquesta foto ha estat complerta: ésser vista i anomenada. Segurament jo mai no l’hauria vist si no hagués estat pel bombo que se li ha donat. El seu missatge, sigui quin sigui, sembla que s’haurà transmès més bastament del que els seus creadors haurien pogut pensar. I ara que l’he vista em pregunto... em tornaré un agressor sexual?


PS: no me'n tornaré pas! però prefereixo fer l'aclaració, no sigui pas que després se m'acusi de ves a saber què!

la fin des mots

Il y a des yeux qui m’observent, des bouches qui en parlent. Malheureusement, Je crois ça va tuer mes mots.

dommage

Diem si quan volem un no. Endavant quan desitgem un queda’t. Vola mentre voldríem que mantingués els peus a terra. Ferotge lluita entre la raó i el cor. Però és que no se li poden tallar les ales a un ocell, ni engabiar-lo tampoc. Chacun doit suivre son chemin, com jo ho vaig fer marxant a Paris. Maintenant, c’est moi qui dois se patienter. Encore une fois le coeur doit rester muet. C’est dommage mais c’est comme ça.

Les veritats sobre les mentides

Doncs ja ha passat un temps prudencial i, per tant, toca penjar les respostes correctes al post de les 5 veritats i 5 mentides reversionat, per error meu, a les 6 veritats i 6 mentides.

1 – Fals: per començar, no puc amb en Pelé. Em sembla un sobrat, no m’agrada la gent que parla de si mateixa en tercera persona i dient que ha estat el millor de la història, bla bla bla... si no va tenir ni collons de venir a jugar a Europa! El millor de tots els temps ha estat, per a mi, en Zidane!!! Si li he dedicat un parell de posts!!!

2 – Totalment Cert! Vaig ser un infant mangui de pollastres!

3 – Veritat! Malheureuxement, la persona amb qui més vaig a sopar darrerament detesta el formatge en general i el de cabra en concret, així que no puc demanar amanida amb formatge de cabra per compartir! Però a mi m’encanta!

4 – Fals. El cert és que mai no he anat a Eurodisney.

5 – Totalment fals. Si que sé pronunciar perfectament la s sonora. El que no sé pronunciar és la “r”, que la faig a la francesa. I de petit... era un desastre! No se m’entenia gens ni mica!

6 – Cert. Vaig patir de primera mà la “banca rota” de Volare. Ara ja tornen a volar, però no m’han tornat ni un duro! L’hostessa estava per sucar-hi pa, alguna cosa bona havia de tenir quedar-se penjat a Bolonya.

7 – Cert. Els darrers mesos a Paris vaig estar en una residència al centre de Paris, increïblement ben situada (rue Sant Jacques, al cantó del Panteó i dels jardins de Luxemburg). Això si, vaig haver-me de fer passar per un col•lega i ocupar la seva plaça.

8 – Fals, fals i fals! Jo sóc dels que apuren fins al darrer minut al llit! Tan de gust que s’hi està!

9 – Cert. El meu estimat peracing! Me’l vaig haver de treure perquè no cicatritzava la ferida i tenia por que se m’infectés (que el cartílag és xungo!)

10 – Fals! Mai no he sigut fumador. Detesto el tabac! Em molesta moltíssim! Desagradable i totalment improductiu... mai no entendré quin plaer s’hi troba.

11 – Cert. Jo sóc discret fins i tot en això... que hi farem?

12 – Fals! M’encanta l’esport però em rebenta córrer! I encara m’agrada menys nedar!

Així que ara ja es sap què era cert i què no. I qui més s’ha apropat a encertar-les totes ha estat... na Gemminola amb 8 encerts!

dia de merma

Avui ha estat un dia, com diria en Mas, de merma. Dur, llarg i cansí, dels que clarament sobren i que, lluny de millorar amb l’expectativa d’estar-se acabant, com més s’apropa més nefast es torna.

De l’ensurt de llevar-me d’un bot creient que m’havia adormit quan, de fet, encara no havia sonat el despertador, he passat a trobar-me a la feina. Un treball que no m’agrada ni per contingut, ni per companyia, ni per horari, ni per expectatives. Treballar a desagust no barrufa gens ni mica, però pateixo de la maledicció de mai no poder deixar res a mitges.

Dinant, a casa, he recordat perquè porto temps buscant casa, perquè a casa dels pares no s’hi pot viure. Un lloc on la llibertat d’expressió és vàlida sempre i quant no se’n faci ús, on donar una opinió és del tot satànic si aquesta no és del gust dels progenitors, on dur la contrari és considerat com una ofensa mortal, i on es faci el que es faci, els germans sempre ho fan tot millor i on, per desgràcia, el madur resulta ser el petit de la casa, o sigui jo, perquè és lamentable veure com la mare, cada cop que s’enfada amb mi, per fer mal no es contenta amb dir que quan torni a nàixer tindrà dos fills i mai de la vida tres (queda clar en quina posició vaig nàixer) sinó que aleshores es dedica a ser molt més atenta i a parlar molt millor amb la resta de fills donant-me l’esquena i no parlant-me en dies. A menys que vingui visita, clar està, que aleshores cal fingir pura normalitat, que no cal que la dona del Cèsar sigui pura, però si que ho ha de semblar.

Total, que per evadir-me de l’ambient “familiar” he anat al gimnàs, veient el dia ja de caiguda, creient que ja he aguantat tot el que calia. I ha estat allà on, preguntant innocentment per l’estat de salut d’un col•lega, he rebut un gerro d’aigua freda que encara em té estabornit. Resta sentenciat a la incertesa d’una condemna terrible, pel que és, pel que pot arribar a ser, i per ser conscient que mai no ho sabrà fins que passi o deixi de succeir. El cert és que fa por, molta por.

Arribat a casa m’ha sobrevingut un fort maldecap que encara pateixo. Estic cansat físicament i psicològica. Demà toca tornar a treballar, altra vegada el compte enrera reinicialitzat en espera a que acabi el dia. Hi veig cada dia pitjor, en dos mesos he perdut molta vista. Sospiro creient, enganyant-me a mi mateix, que és vista cansada i que amb unes vacances tot es reposarà. Tinc maldecap i estic una mica refredat. Però, sobretot, segueixo glaçat per la mala nova que m’han donat sobre aquell pobre xaval.

veritats i mentides

Fa temps que em va caure uns deures per part de l’Arare però jo, que caca cop sóc més impresentable, no m’hi he posat fins ara. Del que es tracta és de fer una llista amb dotze confessions, sis certes i sis falses, i mirar d’esbrinar per on dic la veritat i per on deixo anar, per dir-ho d’alguna manera, la imaginació.

1 - El meu ídol futbolístic és en Pelé.

2 - Quan tenia menys de deu anys vaig ‘robar’ un pollastre a l’ast. Ma mare em va donar els diners per a que anés a buscar el pollastre que havíem encarregat. En arribar me’l van donar però no em van cobrar. Ja duia una bona estona esperant que em cobressin (almenys deu minuts) i no em feien el més mínim cas. Només es dedicaven a atendre als demés. Finalment va entrar una noieta que devia tenir la meva edat. Va demanar el pollastre que tenia encarregat i el dependent li va dir: “ja ho han pagat els teus pares”. Vaig imaginar que a mi no em cobraven perquè els meus pares també ho havien pagat i vaig marxar. En arribar a casa va resultar que no, que no ho havien pagar. Va ser el meu primer i darrer robatori.

3 - M’agrada molt el formatge de cabra. Quan vaig a sopar amb els col•legues ja saben que em demanaré: amanida temperada amb formatge de cabra, pizza amb formatge de cabra, crêpe de porros amb formatge de cabra...

4 - Quan vivia a Paris anava sovint a Eurodisney (be, sovint vol dir un cop cada tres o quatre mesos) però, com a excusa, he de dir que l'Escola estava molt a prop!

5 - Vaig aprendre a parlar molt d'hora i, pel que em diuen, ja de ben petit se m'entenia tot excepte la puta s que no hi ha collons que em surti sonora!

6 - Si la gent es queixa d'Air Madrid, jo em queixo de Volare, que va quebrar quan jo em trobava a l'aeroport de Bolonya, tot sol, sense parlar italià i sense italians que parlesin anglès (perquè no el parlen) ni tampoc francès (això ja era d'esperar). Sort d'una hostesa molt simpàtica i que estava com un tren que em va orientar una mica. Va convidar-me a un cafè però jo, ruc de mi, vaig preferir recular fins Firenze a agafar un tren nocturn (que camí a París parava a bolonya)

7 - Durant tres mesos vaig viure a una residència a Paris fent-me passar per una altra persona.

8 - M’agrada llevar-me d’hora per esmorzar be i sortir amb temps, que odio les presses de bon matí.

9 - Vaig dur un pearcing a l’orella durant un any i escaig. Me l’estimava molt perquè em quedava genial i, a més, em donava molta sort, perquè no parava de pillar catxo.

10 - Vaig deixar de fumar fa 3 anys, però he d'admetre que, de tant en tant, encara em fumo una cigarreta després de dinar!

11 - en certa situació sóc molt silenciós, tant que acostumo a fer pensar a l’altra persona que no estic gaudint i que, fins i tot, m’estic adormint. És un tema que em preocupa, però no hi puc fer més. Jo crec que és a les pelis que exageren cridant!

12 - M’encanta sortir a córrer, com també gaudeixo de nedar. M’encanta fer les dues coses i a grans distàncies. Ara no tinc massa temps per fer-ho, però miraré de trobar-ne d’on sigui perquè ja ho trobo a faltar!

Be, això és tot. Què difícil que ha estat fer aquest meme!!!

** Edició: resulta que, en arribar a casa, he rellegit el post i me n'he adonat que havia posat 12 afirmacions en comptes de 10 !!! ja em val... quina empanada que duc a sobre... Afortunadament han resultat ser 6 certes i 6 falses (que ja em temia jo un 7 a 5) i, per tant, el joc pot seguir com era sols que amb una veritat i una mentida més.

Jo no sóc d'eixe món

Ja ho deia en Raimon, que nosaltres no som d’eixe món. Jo ja fa molt que no me’n sento d’eixe país, estat o el que se’n vulgui dir. I cada dia, cada dia que passa, algú s’esforça més per a que no me’n senti ni me’n vulgui sentir.

Hi ha gent miserable, mesquina i terrible, que fa barbaritats i, per això, existeix quelcom que més o menys encertadament anomenen ‘justícia’ que se n’ha d’encarregar de penar-los. I com la justícia, suposadament, ens ha de tractar tots iguals, per terrible que sigui el que s’ha fet, un cop se l’ha condemnat i ha complert la seva pena, el delinqüent en qüestió, si no torna a delinquir, ha de quedar lliure i reintegrat a la societat.

El que no pot ser, de cap de les maneres, és que algú (de qui no discuteixo la gravetat dels seus delictes, i a qui mai voldria tenir a prop pel terrible i bàrbar dels actes pels que va ser condemnat) que ha complert la seva condemna, no sigui alliberat pel fet de no ser un simple assassí, violador, maltractador de dones, de nens, pedòfil... sinó per ser un ‘terrorista’ que, en altres paraules, és aquell que pot matar a simples ciutadans però, que sobretot, pot matar, i aquí ve el drama per les autoritats, a polítics! I si, per a mi és aquesta qüestió la que marca la diferència, perquè allò de que “posen en perill la democràcia” no deu ser realment tan important quan els únics que no només han posat la democràcia en perill sinó que se la van carregar (remuntem-nos al 1936) viuen tan tranquil•lets gaudint del que van usurpar durant 40 anys de feixisme. Fins i tot tenen els seus Partits Polítics, les seves ràdios inCOmPEtents a l’hora d’informar però efectives quan es tracta d’intoxicar, amb els seus homònims no menys en el món del periodisme escrit sense cap mena de RAÓ.

El paio aquest que s’està quedant als ossos ha complert condemna. Si va fer tot el que es diu que va fer, mereix haver-la complert i, fins i tot, li hauria fet més anys. Però l’ha complert. I com ho ha fet ara li toca sortir i viure lliure. Com ho fa el tio que va matar la seva dona. Com ho fa el paio que va violar la filla del senyor que ens trobem al mercat i la va deixar morir a un descampat. Com ho fa el que només ha robat. Com ho fa tothom que compleix la seva condemna. Això succeeix en els països on existeix una cosa que se’n diu justícia, l’estat de dret. Però resulta que en aquest estat de tercera divisió (i perdó pel Gavà, Europa, Santboià, Reus... i tants equips que militen en aquesta divisió i no mereixen el menyspreu d’ésser comparats amb la qualitat democràtica d’aquest estat) amb aspiracions ja no de república bananera (aquí al Rei no el toca ni Déu) però si de Monarquia constitucional del patatal del jardí de darrera, els polítics poden fer el que els hi rota.

Doncs no. A ningú se’l pot condemnar a 8 anys més dels que ha complert per unes suposades amenaces en un parell d’articles. Poden considerar-se com a tal o poden no ser-ho. En això no m’hi poso. Però quantes vegades em sentit allò de “la dona assassinada per la seva parella l’havia denunciat diverses vegades per amenaces de mort però el jutge ho va desestimar perquè només eren amenaces”? O sigui que tornem al de sempre: podem amenaçar del que vulguem al desgraciat (entre els quals m’hi incloc) que va pel carrer fent la seva vida, però ull no mencionem un polític o succedani, que se’ns cau el pèl.

Després hem de sentir Herreras i Losantos dient el que els hi rota, deixant anar la merda per la seva boca, que és l’únic que els hi surt, merda i verí, raó per la qual no es poden mossegar la llengua, per no morir enverinats. Hem de sentir com donen falses lliçons de moral i com calumnien a tort i dret. Hem de sentir a alts càrrecs militars dient que segons com surti l’estatut l’exercit hauria d’actuar... a aquest no li haurien de caure 15000 anys per amenaçar la democràcia? No estat de tercera divisió, estat de lliga regional!

Com si fos poc, a un noi que no només pensa sinó que es mulla, dels pocs del seu món que no només es limiten a dir “once contra once, bueno si no, quien mete un gol más que el otro gana...” sinó que, encertadament o no, opinen de temes més importants, se’l censura, se’l matxaqua i se li cancel•la el seu contracte amb la marca que el patrocinava. Doncs mireu: Kelme nunca mais. Espero que a aquesta marca li vagi tan malament com pugui, perquè jo mai més la tornaré a vestir (de fet ben poc ho he fet, que no m’agradava i ara veig el per què). Pel moment ja m’he afegit a la campanya de vilaweb, on he pogut veure que certs calumnistes ja hi ha fet la seva, deixant missatges ofensius escrits des de la màxima de les ignoràncies.

Per tot això i per moltes altres raons jo dic no, jo no sóc d’aquest estat.

PS: a qui tingui temptacions d’anomenar-me terrorista, amic dels assassins, bla bla bla, bla bla bla... el remeto a unes quantes línies més amunt, en que censuro totalment els actes i l’actitud del condemnat en qüestió. I recordar-l’hi que una cosa no treu l’altra.

Joyeux anniversaire

Ahir, dia 8 de Febrer, va ser l’aniversari de dues persones. Curiosament, en el seu moment, que fos l’aniversari d’una d’elles va aconseguir que memoritzés que també l’era de l’altra, i ara, per contra, és el saber que és l’aniversari de l’altra el que en fa recordar que també l’és de l’una. L’ordre dels factors, aquí si, altera el producte.

Ja que la nit anterior ens havíem fotut una bona matxacada jugant (i perdent) al pàdel, i que el pobre va estar estranyament desencertat, lent i fatigat, vaig ser el primer (pel que em va dir) en felicitar-lo de bon matí. L’edat sembla que el comença a poder, no com a mi que sóc molt més jove que ell. I és que ens separen 4 llargs mesos i això, per a que negar-ho, es nota. I és que jo sóc jove, jove, jove i guapo, jove, jove, jove i intel•ligent, jove, jove, jove i fort, jove, jove... diuen que si t’ho repeteixes prou vegades el mirall segueix reflectint el mateix, però els teus ulls veuen el que els hi convé.

A l’altra persona vaig pensar en felicitar-la més tard. Va anar passant el dia i l’estrès de la feina, que si això per aquí, que si allò per allà... amb la bomba total que en el que he estat treballant darrerament sembla que al final no es farà perquè la propietat s’ha cagat en veure el car que surt. Tanta feina per a res. Ahir vaig plegar molt tard, vaig arribar a les 12 hores de feina, pas mal. Això si, almenys vaig tenir un dinar agradable, no pas pel restaurant de menú del que vaig sortir amb olor a “fritanga” i alè a all, sinó per la companyia. En arribar a casa vaig trucar al Xavilín, que l’havia felicitat, com he dit abans, de bon matí però per via sms. Ara ho feia per via telefònica que, de viva veu, sempre queda millor i, de pas, em va encomanar que jo m’encarregués de pensar i reservar un restaurant per celebrar el seu aniversari Dissabte. Sempre em fa igual.

Vaig quedar amb qui havia dinat per fer una cervesa/te de mitja nit. Ara, després d’un mes d’inactivitat laboral, torna a treballar, aquest cop sense volar però igualment dins d’una mena d’ocell o au, com li en diuen els castellans. Per mi, el nom, sempre serà el Francès, i és que m’agrada més la vitesse. Total, que cercant un lloc per poder entrar, que resulta que Dijous estan la meitat tancats (jo no se com s’ho fan però acaben treballant només els caps de setmana) vam creuar-nos unes noies que parlaven en veu força alta. Una va dir: “doncs li he dit: papa, que avui surto perquè és l’aniversari de l’Esther” i jo, que de sobte he recordat el que havia oblidat, no vaig poder evitar de girar-me i mirar, perquè la casualitat era tan gran que ja no m’hagués estranyat veure-la allà. Però no, eren unes jovenetes i una gran casualitat. I pel que es veu ahir també, ja no a Barcelona sinó a Tarragona, era l’aniversari d’una Esther. Vaig tenir temptacions de felicitar a aquesta desconeguda ja que a l’altra, la que fou tan coneguda, ja era massa tard per fer-ho.

I be, avui si que ja és massa tard, però poc que m’importa. Hi ha camins que, per capritx de la vida, poden transcórrer paral•lels durant un cert període de temps. Però no deixa de ser un efecte òptic. Per a ser paral•lel s’ha de ser coplanari, i els nostres plans només tenien una línia d’intersecció que ha quedat molt lluny, almenys per a mi. I si, sap greu que així sigui, però jo tinc la consciència tranquil•la d’haver intentat que les coses no acabessin així. El que no em deixa tan tranquil, però, és saber que encara no he reservat cap lloc per sopar demà, sopar que se m’acumula a un dinar familiar. Un Dissabte ple d’àpats i sense massa espai per una migdiada que em prepari per la nit. Ja tinc decidit on sopar, que és pitjor que no tenir-ho, perquè si truco i no tenen taula... cagada de la bona!

Doncs això, que em sap greu que la gent vagin fent anys i fent-se gran. No tenen la meva sort de sempre ser jove, jove, jove i guapo, jove, jove, jove i intel•ligent, jove, jove, jove i fort, jove, jove... ja començo a creure-m’ho...

compliqué

Quan jo vagi tu vindràs, quan tu vagis jo vindré, i així successivament. Semblo condemnat a aquest drama, però és que jo m’ho busco. Un cop, no fa massa menys d’un any i mig, em van justificar amb un “es que no tendria que ser tan complicado”, i ara tot i no compartir-ho si que entenc una mica el significat. Però amb mi sempre és complicat, sigui per la raó que sigui, i les distàncies acaben essent el pa de cada dia. Per activa o per passiva, jo m’ho acabo buscant.

Insatisfacció laboral que s’encomana a vital. Malí no hauria d’haver quedat tan lluny, però em vaig equivocar. Errare humanum est. Error rera error que em van encaminar cap a on estic i no hauria d’estar. Ambient pesat i desagradable, d’enveges i empentes, crits i mala educació, massa hores en un dia. Exclusió per a qui s’entesten en veure com a competència i que només vol ser vist com a company. Je me suis vraiment trompé. No hauria d’haver triat el que vaig escollir, però mai no es sap fins que s’hi és. Mai no m’han vençut però estan ben a punt de fer-ho. Ells sols mai no haurien pogut, em bereno als incompetents amb patates, però la solera de decepcions que arrossego pesa prou com per arronsar les espatlles.

Cúmul de circumstàncies que no apunten cap a l’optimisme. Revisió de noves ofertes laborals. Em sobta una: Malí, i paguen una pasta. Contradicció perquè es tracta d’una mena d’ONG. Però Malí queda lluny. Tan lluny com allòque ara em reté. Que quan ve jo vaig, quan jo vaig ve. I no, no hauria de ser tan complicat.

la meva calculadora

Tant de temps dins de la capsa i ara em tornes a fer servei. Enrera queden aquests mesos utilitzant una Casio 'peste' que per no tenir, no tenia ni el botó ANS per recuperar el darrer resultat. Ara ja puc gaudir de les teves múltiples opcions que, val a dir, poc profit en puc treure. Durant els darrers anys de carrera ja et vaig exprimir prou: programes que facilitaven els càlculs, gràfiques que simplificaven la vida, i les mítiques xul·letes de cimentacions que tanta història tenien a l'escola i, pel que he vist tafanejant per la internet, tan internacionals s'han fet.

Doncs res, que ja et torno a utilitzar. Ara només per sumes, multiplicacions i poc més. Quasi no recordo com anaves, i hi ha funcions que ja ni cal recordar. T'he esborrat la memòria, no em calen ni els apunts de sòls ni de cimentacions. I les piles són ben noves (i cares!). Ni gràfiques, ni edp's, ni res. Suma, resta, multiplica, divide i eleva. Això si, amb una preciosa memòria que em va de perles! I que coi! que estèticament em segueixes molant 'que te cagas' i fardo que dóna gust. I és que... qui diu que el físic no és important?

la pedra de sempre

Diuen que l’home és l’únic ésser que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Jo dec ser l’únic que hi ensopega cop rera cop. Segona gran immersió en el món powerpoint en forma de treballat regal més simbòlic que econòmic. L’econòmic ja l’havia donat al migdia i encara en falta una segona part tot i que, vist el vist, crec que m’estalviaré els calerons.

Havia dit que mai més res de regals amb la família, però he tornat a sucumbir-hi, com no, amb resultat similar. Aquest cop s’han escudat amb el xantatge emocional dels seixanta anys que compleix el pare. Com sempre, i per no perdre la costum, la meva família apel•lant a l’emotivitat per fer-me fer el que volen i per no deixar-me viure el que em ve de gust. Viure la meva vida. I com els seus xantatges emocionals són tan freqüents com abusius, i en el passat m’han fet deixar de fer coses, o estar on no havia d’estar, per complir la seva voluntat, debilitant així una passada relació en que hi tenia molt posat, i de la que res me n’ha quedat, doncs dic que ja n’hi ha prou. N’estic tip.

Després d’un cap de setmana clausurat a l’habitació per tenir a punt la puta presentació, tota quadradetes les fotos amb la música, tot més que treballat, i sense cap mena d’ajuda perquè ma germana no li va donar la gana ni d’escanejar una puta foto, s’ha hagut de mostrar quan els demés han volgut i no quan jo creia convenient. Perquè era una cosa de família, i en família s’hauria d’haver vist. Però no, ma mare i ma germana, que no li han dedicat ni una mil•lèsima de segon al tema, han hagut d’imposar el moment que a elles els hi ha passat pels pebrots d’escollir quan posar-ho. I la meva opinió, per variar, no ha comptat per a res. I clar, resulta que jo tenia raó, i el temps me l’ha donada.

En resum, que entre els amics dels pares no era qüestió de posar-ho, que ni coneixien ni deixaven de conèixer la gent que hi sortia, ni el que significava ni res de res. La música, entre tanta pregunta en veu desagradablement alta i aguda, ni es podia sentir. Preguntes i brometes impertinets. La mare anar tallant i repartint el pastís, no sigui cas que es refredés, no et fot? Puta manía de no poder esperar dos putos minuts a que acabés, almenys per puto respecte ja que ha estat ella qui, amb ma germana, ha imposat la “brillant” idea de posar-ho en aquell moment. A mitja presentació he hagut de marxar perquè ja m’estava posant de mala llet, més que res per veure com jo tenia raó i aquell no era el moment, i com tot i saber que la tenia al final he hagut de fer el que volien.

I no, no és pas ego, perquè se’m refot que es valori més o menys, i defujo les floretes perquè em fan sentir una certa vergonya. Però pensar que mentre els demés s’han passat el cap de setmana de parranda jo, per contra, m’he hagut de clausurar a l’habitació, he deixat d’anar a casa d’en Xavilín per veure el nàstic, he deixat d’anar a jugar a tennis un cop el pàdel havia quedat cancel•lat, he deixat d’anar a jugar a la play i fins i tot he hagut de fer-me enrera d’un sopar dominical, em fot de mala llet. Em rebenta. I sobretot el fet que portava 8 llargs dies esperant que fos Dilluns, i quasi no ho he pogut gaudir, que me n’he hagut de venir cap a casa per posar la puta presentació, perquè a la ‘festa’ no hi era convidat, que era pels amics i els familiars ja fem un dinar dissabte, però per imposició el puto powerpoint s’havia de posar avui. I ara resto a l’habitació, massa tard per estar amb qui avui volia estar, i massa aviat per poder-me enganyar dient-me que he aprofitat prou el temps.

Però si, ho admeto, la culpa és meva. Meva perquè fa deu dies ja ho deia, i hi he tornat a caure. Jo sempre ensopego amb la mateixa pedra. I, a més, mai recordo que se m'exigeix fer el triple per a que se'm valori la meitat. I cansa, cansa que jo m'ho hagi currat tant tota la vida, i que per poc que facin els germans se'ls hi ultravalori, i per molt que faci jo se'm menystingui. Sovint es parla del malcriament dels fills petits, que no nego, però sempre s'oblida parlar del molt que se'ls hi exigeix perquè és clar, la seva obligació és superar als germans que, pobrets, van haver d'obrir camí. Doncs mira, un pis a l'època de mon germà que valia 8 milions de pessetes ara en val 34. En només vuit anys! i això a mi... qui m'ho paga?

impacient!

Diuen que amb l’edat madurem, que suportem millor les ànsies de tenir quelcom, que acceptem millor el temps que requereixen les coses. En resum : que ens tornem més pacients.

I un be negre !

Jo sempre he n’he estat, però com més gran em faig menys me’n torno! I si abans podia viure a mil quilometres de distància amb una visita mensual, ara una setmana a cinc cents se m’està fent llarga com un dia sense pa!

Doncs això, que jo no maduro... jo em torno verd! (per un cop... vull que sigui dilluns que ve!)