adios
Sembla que ja no és tan tard. O potser si que ho és. Qui ho sap? Mai m’he deixat guiar per les meves emocions quan aquestes m’han demanat ruptura. Prefereixo ésser deixat que abandonar, el dolor sobre el meu cor que no pas sobre la consciència. O així ha estat històricament.D’un moment de la meva vida francament sorprenent he mirat d’aprendre’n. Sorprenent perquè ara m’ho miro i no l’entenc. Sorprenent perquè abans d’aquell instant mai no hauria pensat que podria succeir. No el fet en si, més aviat les conseqüències en mi. I si, em costa comprendre quant baix vaig arribar a caure, com vaig poder-me arribar a esmicolar.
Certament no m’errava. Sabia que no tornaria a ser el mateix i no ho he tornat a ser. Llei de vida, evolució i canvi constant. Es va trencar, però, la confiança en la innocència o, altrament vist, la innocència de la confiança.
Temps ha passat i no en resta més que una cicatriu en forma de desencís vers el despertar d’un somni que no era més que fantasia. Per fi veig una època que fou molt fosca sota un prisma de certa nostàlgia. Aquesta gran mentidera que desdibuixa els nostres records per esborrar el patiment i atorgar una felicitat inexistent. Indicadora, però, que la ferida ja no supura. I ja sento nostàlgia de recordar les meves hores de solitud i esforç en un gimnàs, els quilòmetres caminats amunt i avall per una Barcelona tan coneguda com nova, sopars i copes pels carrers de sempre, les hores davant del meu ordinador amb no tantes coses a escriure com ara, però amb unes mans que feien la feina totes soles i que ara es resisteixen a teclejar.
No canviaria, però, ni un sol detall. Res que pogués desviar un sol grau el meu camí, successió de rectes i corbes, acords i desacords, ascensos i caigudes, que em van dur a interceptar amb un altre camí de la manera més inesperada com curiosa, que em fa circular paral•lelament a aquest tan satisfactòriament, gaudint de les seves anades i vingudes des de les alçades més capitals.
Certament, el Món ha seguit girant, l’entorn canviant i el sol sortint dia rera dia. Evidències que ja sabia però que calia viure. El temps tot ho cura però mentre ho fa s’ha d’aguantar el patiment. La meva vida no s’ha aturat, ha seguit endavant, ha tancat cicles i n’ha obert d’altres. Convivència entre passat i present.
Tinc un sentiment que em segueix des de setembre. Una sensació que vaig obviar una vegada i que vaig pagar massa car. La meva vida ha evolucionat i quelcom s’ha quedat pel camí. No em fascina com abans, no hi entro cada cinc minuts ni escric cada dia ni dues ni mitja vegada. Enyoro la intimitat del principi per sobre de l’exagerada concurrència prèvia a la meva fatiga. Les més de cent visites diàries i fins a vint comentaris per post resultaven afalagadores per l’ego. Però el meu ego i jo no hem sigut mai massa bons amics. A mi m’agrada massa la discreció. Nostàlgia d’una intimitat i anonimat a hores d’ara impossibles de recuperar. Les yeux qui m’observent m’ont tué. No, no és just dir això. Senzillament, quelcom s’ha mort per si sol.
Potser és l’entorn que vaig trobar en arribar que ha anat desapareixent sense fer soroll però deixant un forat ben gros. Un cercle viciós que s’ha anat dissolvent fins que m’he sortit per la tangent. N’hi ha que ja saben on és i d’això ara tracta, d’altres no remenen tan sovint dins la paperera per trobar uns post-its que cada cop són més cars, el sol d’aquest hivern no ha mullat massa sovint els peus de qui solia estar sota la pluja, o la vaca més ximple i desastre pastura en un calaix Irlandès. A aquest nucli més fort i antic del meu cercle viciós se n’hi poden afegir molts més i força variats, de molt antics com el mar de la senyoreta Norimaki, en patufet dins d’una panxa, les annes amb dues o tres ennnes llegides entre linies, Octubres fascinants i dies a dies a l’altre cantó de l’oceà. Salts per tots els móns i recents camps de maduixes. Sense oblidar a aquells lectors sense bloc que han passejat sovint pel meu racó fins que aquest ha deixat de ser freqüentat per mi mateix. Gràcies a tothom.
El temps, però, es finit. La tristesa de dir adéu no pot evitar aquest cop que deixi quelcom abans que no sigui massa tard. Fa molt que sento que ho havia de fer. Prefereixo tancar-ho jo de deixar-ho morir lentament i agonitzada. Suposo que ja ha arribat l’hora de sortir del meu racó. Adéu-siau.
posted by bellosoli @ 00:15
26 comments
