fatiga

j'suis assez fatigé... derrota darrera derrota poc importa la seva intranscendència. La bola que no vol entrar i el cop que no vol sortir. I res, no res, res no canvia. Extrapolable a la vida, construeixo, lluito, aixeco, mantinc, i quan toca rematar fallo. La pressió em pot o l'al·licient es perd. Sigui com sigui, constant inexorable.

No aguanto ni els ulls oberts. Tinc son de tant de cansament. I desmotivació, molta desmotivació. Suposo que va a setmanes i, afortunadament, aquesta ja s'acaba. Voldria una vida més convencional. Es veu, però, que això en mi no és factible.

visca! visca! no en tenim ni puta idea! visca!

Con carácter general, el límite se establece en 22.000 € brutos anuales, cuando procedan de un único pagador. Este límite también se aplicará si se han percibido de varios pagadores en los siguientes supuestos:

Que la suma de las cantidades percibidas del segundo y restantes pagadores, por orden de cuantía, no superen en su conjunto la cantidad de 1.000 € brutos anuales.


A veure, doncs, un simple exercici de la matemàtica més elemental.

Bellosolo, un noi com un altre, ha cobrat 21.000 euros bruts aquest any. Com que l’empresa li retenia només un 2%, ha contribuït un total de 420 euros. En arribar l’època de la declaració, com que no arriba als 22.000 euros bruts anuals, no ha de fer-la i, per tant, només ha hagut de contribuir amb aquests 420 euros i s’ha quedat, doncs, amb el 2% abans esmentat.

Bellosolu, un altre noi de la mateixa vila, ha cobrat un total de 10.000 euros provinents de dues feines diferents. De la primera, que el va ocupar la major part de l’any, en va cobrar uns 4.000, ja que exercia de becari i ja es sap com està aquest món, en que ni s’està assegurat, ni compta per l’atur, ni res de res. La segona, de la que n’ha obtingut uns ingressos de 6.000 euros, li va ocupar els darrers mesos de l’any i l’ocupa en l’actualitat. A totes dues feines li van retenir un 2%, amb la qual cosa ha pagat 200 euros. Entre una i l’altra feina va gaudir d’unes meravelloses vacances no pagades ni per les empreses ni subvencionades per l’estat.

En arribar les dates de la declaració, en Bellosolu està obligat a presentar-la car ha treballat en dos llocs i ha cobrat més de 1.000 euros bruts de l’empresa on menys ha guanyat. Així, veient que és jove i no te fills, ni està casat, ni té casa, ni hipotèca ni res, perquè els joves tenim exactament això: res! Doncs no pot desgravar. Al final, doncs, li surt que ha de pagar 1.000 euros més a part dels 200 ja contribuits. Total, que li toca contribuir amb 1.200 euros que representen un 12% del seu salari més, és clar, el que ja ha contribuït a la seguretat social.

Però be, centrant-nos en l’IRPF, en que teòricament paga més qui més té ja que cal equilibrar riqueses, en Bellosolo, que ha guanyat 21.000 euracos, ha hagut de contribuir amb 420, o sigui amb un 2%. En Bellosolu, que només ha guanyat 10.000 euros, ha hagut de pagar-ne 1.200, o sigui el 12%.

D’aquesta manera, en valors absoluts en Bellosolo, que ha guanyat més del doble que en Bellosolu, ha pagat quasi una tercera part! I parlant en porcentatges, només una sisena part!!!

Chapeau pel model espanyol de recaptació d’impostos. Chapeau perquè cal remuntar-se als romans per trobar-se amb una societat en que els més pobres pagaven més porcentatge que els més rics. Visca l’estat de ben estar regit per la gent d’esquerres socialistes! Visca i visca! Si aprenguessin a sumar ja seria la polla. Però és clar, seria demanar-los-hi massa. La única neurona que tenen la tenen ocupada en mirar-se el melic.

Total, que en Bellosolu, que sempre havia cregut en l’equilibri de riquesa, que sempre havia estat d’acord en que quan tingui més pagui més per ajudar a qui menys té, s’ha trobat amb que quan ha estat ell el que menys ha tingut l’han esclafat com una formigueta. I ara, rebotat com està, se li passa pel cap no renovar el contracte al Setembre (que no és becari però té un puto contracte de pràctiques, un altre gran avantatge que tenen les empreses i que tolera el nostre super govern d’esquerres, i desavantatge pels simples pringats com jo) i pegar-se unes vacances de 3 mesos. Unes bones vacances, això si, subvencionades per l’estat. Que aquests mil euros els recuperarà ni que sigui la darrera cosa que faci a la vida!

quan se m'inflen

Entre les cames tinc un parell de coses que, de tant en tant, se m’inflen molt. Ara les tinc infladíssimes a més no poder. La causa d’això no és cap malaltia ni res per l’estil. És, senzillament, que n’hi ha que se’ls hi marca la vena del front i n’hi ha que se’ns inflen els collons en veure que el món està ple de desgraciats.

I de desgraciats n’hi ha de molts tipus: des del professional més absolut en el desgraciadisme que, per alguna raó que se m’escapa, decideix ser un genocida i matar a dojo als qui li portin la contrària (Hitler, Franco...) fins al desgraciat amateur que es dedica a timar 50 euros a la gent més necessitada, i no per ser menys greu no deixa de ser un fill de puta. Hi ha, realment, tot un ventall de desgraciats.

Els que m’ocupen avui, i que m’han inflat els meus apreciats fabricadors de “mini jo’s”, són tots aquells que no només no s’integren sinó que s’escarrassen a odiar la terra d’acollida. I, la veritat, me la sua força que no els importi Catalunya. Cadascú és ben lliure d’estimar el que vulgui. Però em puteja infinit que es dediquin a odiar-la, malparlar-ne i maltractar-la.

Així, quan veig una colla d’anormals cremant senyeres Catalanes mentre celebren la victòria lliguera del Madrid, em foto de molt mala llet. I que si, que no tenen la culpa de que els seus pares o avis decidissin venir a viure a Catalunya, de la mateixa manera que jo no tinc cap culpa d’haver nascut en un estat on hi ha un rei. La diferència és que jo si que m’hi puc cagar perquè no només no ho vaig escollir sinó que no hi puc fer res. Al meu DNI hi posarà España m’hi posi com mi posi, i que España deixi de ser una monarquia no està en les meves mans. Així que tinc el dret a la pataleta i puc dir tranquil•lament que tant follar entre cosins i germans ens ha donat el curt de gambals que l’únic que fa és esquiar i navegar. En canvi, tota aquesta colla de descerebrats crema banderes si que tenen una alternativa, alternativa que fa cap a un segle i mig de la que se’n gaudeix: el tren.

Exactament. Si tant de fàstic els hi fa Catalunya ho tenen molt fàcil: que agafin el tren, marxin, i no tornin mai de la vida. A més, com que ni són Catalans ni se’n senten, doncs no hi ha cap raó per a que es quedin, perquè no trobaran a faltar una terra que odien. Especial menció per un dels dos detinguts: el Xilè. Si, resulta que un dels vàndals crema-senyeres és Xilè. Té collons, perquè aquest, suposadament, si ha vingut és perquè ha volgut. Qui és tan ximple d’anar a viure a un lloc que menysprea? Si, que busca feina, però a Madrid, per exemple, hauria trobat el mateix que aquí, sols que no hauria de suportar aquesta atmosfera Catalana que tant l’angoixa. Jo l’insto, doncs, ja no a agafar l’avió per tornar d’on ha vingut, però si a agafar el tren i marxar cap al punt que prefereixi de la resta de l’estat. Tot i que, segurament, la seva incapacitat d’integració el conduirà a cremar la bandera del lloc on vagi. Patètic tot plegat.

Amb això, però, no vull dir que tots els immigrants són uns desintegrats ni molt menys, ni molt menys que hagin de marxar ni res semblant. Tothom té dret a viure on li agradi i s’hi senti bé. Tothom té dret a parlar la seva llengua i a estimar el seu país, estat, autonomia, localitat, barri i/o carrer. Tothom té dret a enyorar la seva terra d’origen. Molts dels meus amics de la infantesa són fills de la immigració o, directament, immigrants ells dels diversos punts d’Espanya. Un avi meu no era Català. Així que és evident que tinc en bona consideració la immigració.

El que no puc suportar, però, és qui mossega la mà que li dóna de menjar.

volant

Espero adormir-me més fàcilment aquesta nit. La passada em va costar una mica. No per res dolent ans al contrari. Però és que em vaig dedicar a recordar aquest darrer cap de setmana: tant intens que, per curt que hagi estat, d'emocions me n'ha ben omplert.

I estic ara, amb el somriure a la boca, pensant en sopars i dinars, en carreteres i en piscines i bombolles. I pensant el lluny que està CUN i el poc que falta perquè torni a TGN.

El proper que toca és la revetlla de Sant Joan. Fa tants anys que no l’he celebrada que no recordo ja haver-ho fet mai. Però fins que arribi, anhelant amassar pa, pensaré en verd, recordant aquest darrer cap de setmana.

L'estiu

Després de rapar-me el cabell a lo skin, m’he dirigit cap al Tennis per fer una mica de gimnàs. M’he dit que si hi havia molt cotxe aparcat no hi entraria, però m’he trobat aparcament fins i tot davant de la porta. No hi he entrat. Estic tan cansat que m’ha fet un pal increïble! Així que m’he vingut cap a casa i m’he menjat un gelat.

Mentre entrava a casa sentia el nen dels veïns jugant a pilota. He imaginat que s’haurà passat tot el dia fent-ho perquè ja té vacances. Tots els nens tenen vacances. Ja les han començat i no finalitzen fins a mitjans de Setembre.

Aleshores me n’he adonat que jo mai més no podré gaudir d’un estiu com els que ells gaudeixen i jo solia gaudir. Un estiu de no fer res. Un estiu per fer-ho tot. De jaure a la platja. Sense preocupacions ni maldecaps.

quina tralla

En el meu cas no ha estat de sobte, com una revelació, que me n’he adonat. N’hi ha que si, que passa el temps i, un dia, sense previ avís, sense res que s’ho inciti, ho veuen tot molt clar. O n’hi ha, afortunats ells, que no tenen raons per a que els hi succeeixin i recorden aquell passat finit amb un somriure als llavis. Perquè es va acabar, potser dràsticament i dolorosa, però va valer la pena mentre va durar. Per a mi no.

I ara, després de la darrera trucada rebuda que ha fet vessar el got, me n’adono del gens que va valer la pena. Quin temps més miserablement perdut! Els meus darrers anys de carrera en que, per fi, es podia tenir una mica de vida social extra escolar! I el meu any a Paris, incomplet per estar sempre pendent d’aquella tralla de tia. I és que si, no té per on agafar-se. Està desequilibrada mental que fa esgarrifar! Quan em truca em dona la sensació que es creu que encara estem sortint i que, per tant, té els mateixos drets sobre mi que tenia abans!

Em va trucar Dissabte, tallant-me la migdiada, per demanar-me el telèfon dels meus amics de Madrid. Resulta que està allà un cap de setmana per un congrés i no tenia amb qui sortir de festa per la nit! Jo la vaig advertir que ells no voldrien quedar amb ella. Altra vegada va fer veu d’ofesa i va dir “que ya hace mucho tiempo, eh?”

Doncs si, fa molt de temps. I si quan sortíem junts a ells no els hi queia gaire be aquesta noia, ara més aviat l’odien! Total, que vaig trucar a un col•lega de Madrid i li vaig explicar la situació, que si no li feia res que li donés el número de telèfon de la menda en qüestió. El xaval, evidentment, flipava. Quan se li va baixar la indignació em va dir que d’acord, que li donés el número que ell ja se n’encarregaria de dir-li que ni de conya, li diria que tenia partida de risk, cosa que sense dir-li obertament li deixava entreveure que no és que no pogués, és que no volia.

Per a aquests casos m’han ensenyat una frase molt bona: “ho sento però no puc, demà tinc hora pel podòleg” Sort que a mi no m’han dit mai aquesta frase, si no encara tindria el llagrimot penjant!

Amb el temps et sorprens de les decisions del passat. Prens consciència del que vas fer i, aleshores, en pots fer un anàlisi més o menys objectiu. I, afortunadament, sovint entens que el que vas fer era força adequat. De tant en tant, però, et topes amb un moment passat en que al•lucines de pensar com vas poder errar així. El primer error d’aquests del que tinc consciència és deixar-me menjar el tarro per ser del Madrid, perquè quina tela té que jo sigui merengon, sobretot per l’afició empalagosa i excessivament sobèrbia que té, com per la tralla de la pura que és el club en si. N’hi ha d’altres d’errors que he comès, com tothom. I, la veritat, un dels més greus és haver estat amb algú i no haver-me adonat del retorçada que arriba a ser. Quina pena, de debò, haver perdut tant de temps per ella. Ja no tan sols el temps que vaig perdre sortint amb ella, i tot el que vaig deixar de fer, sinó que, sobretot, el temps que vaig restar ko després d’ella.

Aquest blog n’és la clara imatge. I m’agradaria esborrar tot aquest error. No obstant no puc. Maleït aferrament a la realitat que tinc! Però crec que la som el que som: els nostres encerts i els nostres errors. I be, almenys espero haver-ne après alguna cosa. Tot i que per molt que n’hagi après ara ja se que no compensa en absolut. Esborraria el seu número del mòbil, però aleshores quan em truqués no sabria qui és i em pillaria per sorpresa. I dir-li que no em truqui mai més tampoc no serveix de res, farà el que vulgui, o sigui tocar la moral.

felicitacions diverses

És curiós com el dia del teu aniversari et felicita gent que no t’hauries pensat mai que es podrien recordar del teu aniversari i, per contra, altra més quotidiana se n’oblida totalment.

No em queixo pas perquè per només dues absències trivials he tingut tres o quatre grates sorpreses! Així, en un dia en que només començar l’hostessa més maca em va felicitar, que de bon matí la família més propera i al llarg del dia la que forma el segon nivell familiar, que al vespre va ser el despertar d’amics i coneguts i d’algun familiar despenjat, i sense oblidar els blocaires sempre atents, vaig rebre sms de gent a qui feia temps que no veia però en qui hi penso de tant en tant. I si, certa persona ben entrat el vespre, i mentre estava sopant amb un amic, em va trucar. Tot i que no em va sorprendre que se’n recordés de la data, si que ho va fer que s’atrevís a trucar. I és que és ben trist veure com hi pot haver gent que només tingui interès per quelcom quan ja sap que no ho pot tenir.

I ara, sopant, un dia després, he rebut la darrera felicitació. La Pat, sempre despenjada també, que no s’havia recordat. L’esborro de la llista negra!

Ai si! Avui he guanyat el partidet final de tennis contra l’entrenador i ma germana. Pobre entrenador... això li passa per refiar-se!

un altre fill de sa mare

Jo no crec en total inutilitat de l’ésser humà. Ni tampoc en la incoherència absoluta. En el que si que hi crec, més per hòsties rebudes que per judici preestablert, és en la miserabilitat de certs humans i de la seva il•limitada capacitat de corrupció.

Així, quan veig a aquest mal parit


no em crec de cap de les maneres que algú que pugui ser tan rigorós com per fer repetir el primer dels dos tirs lliures que ha de llençar un jugador (i que ha fallat) perquè un jugador de l’equip contrari trepitgi la línia (repeteixo, es tractava del primer tir lliure, aquell en que els homes que ocupen les posicions de lluitar pel rebot estan pensant en què soparan aquesta nit ja que el rebot es lluita al segon tir lliure) i, per contra, perdi aquest rigor en pitar una intencionada quan no ho era. Filar tan prim i desprès no saber ni filar? No crec en aquesta incoherència. Tampoc em crec que sigui tan sumament inútil com per haver-se simplement equivocat de forma tan grossa i afectant tan bastament el resultat del partit.

Si que crec, si, per experiències viscudes amb alguns elements del seu gremi (generalment format per elements a qui en edat benjamí els hi van dir que no servien per aquell esport i que millor es dediquessin al parxís) i amb altres elements de tots els sectors socials, econòmics, culturals... (el fill de putisme no entén d’origens, jo crec que deu ser innat) que aquest paio en qüestió és el clàssic exemple de corrupte podrit.

I si, ara potser es polirà la pasta anant-se’n de putes, perquè em nego a pensar que un malnascut així pilli si no és pagant, però jo mantindré l’esperança que la prostituta en qüestió sigui aficionada a La Penya. Així, potser, a mitja fel•lació li fotrà una bon queixalada la més pur estil Lorena Bowit i, d’aquesta forma, aquest arbitrutxo de pa sucat amb oli no podrà, de cap de les maneres, tornar a donar pel cul a ningú!

A si, ja es té la gran final que es desitjava. Llàstima que en l’esport sovintegin tant els interessos per sobre dels mèrits. Ja es sap: la pasta és la pasta!

tempus fugit

Em trobo a escassos minuts de deixar de gaudir del carnet que em deia jove. No, no és pas per pròpia voluntat. Senzillament algú va dir que s’era jove fins a certa edat, i com es tracta d’un carnet pensat per la gent jove, aquest deixa de ser vàlid pels qui la superin.

Així, d’aquí una estona deixaré de ser oficialment jove.

Ja agafaria jo al llest que va fixar aquesta edat i li cantaria la canya. Potser per això he estat un pèl més negatiu i nostàlgic del que hauria els darrers dies. Fa dos dies em veia un dels meus cabells blancs, orgullós, fort i traient el cap per sobre de la majoria fosca. No me’ls arrenco, em dona mal rotllo. Jo me’ls tallo o els amago entre la resta de cabells. En tinc tres o quatre. Diria que tres, però segurament n’hi ha algun més que no localitzo. Segurament em surten pel darrera. Són com les entrades. Em van sortir de relativament jove, abans dels vint, i allà s’han quedat, sense augmentar la població, però recordant que el temps passa, fins i tot per a mi.

No hi veig massa be. L’oculista diu que si que hi veig be, que el que tinc i res és quasi el mateix. Jo crec que el títol se’l donen a qualsevol avui en dia. Tant de Mir i tanta hòstia per a això. Jo hi veig be... ben malament! Almenys comparat amb fa uns anys, aleshores si que hi veia be! Ara amb la distància no veig les cares, ni tan sols de cantó a cantó d'una pista de tennis!

Demà vaig a treballar, com cada dia a excepció dels caps de setmana. També se’m fa estrany. Jo, treballador. Tants anys d’estudiant! I ara he de prendre decisions de certa importància i tenir treballadors sota la meva responsabilitat. M’al•lucina tenir gent que em més que duplica l’edat i haver de ser jo qui respongui per les seves irresponsabilitats. Se’m fa estrany ja no ser més un estudiant sinó un treballador... els treballadors sempre havien estat els pares!

Avui veia una final entre un xaval Mallorquí i un Suís. Ja ni cal fixar-se en la joventut del Mallorquí, de qui en disto prou com per a que ja ni m’afecti. Però veient el Suís, número 1 del món, que ho ha guanyat quasi tot... i té la meva edat. La gent de la meva edat ja es menja el món! Recordo que un cop vaig llegir que en Juli César es va sentir molt frustrat en fer trenta tres anys ja que va prendre consciència que en aquella edat l’Alexandre el Magne havia conquerit mig món quan, per contra, ell encara no havia fet res de magnitud. La mare que el va parir... com m’he de sentir, doncs, jo?

Total, que el temps passa ràpid que fa esgarrifar. Els eterns estius de la infantesa són ara fugaços dies de calor i feina. Ja no sóc oficialment jove car el carnet del que en perdo el dret m’ho diu. No només això. Sempre m’han dit que la plenitud física de l’home són els 25. Be, física i sexual. Doncs res, jo ja deixo aquesta edat enrera, he passat pel punt d’inflexió i començo la corba descendent sense una gran sensació d’haver aprofitat massa aquest punt, ocupat principalment per solteria de lligams esporàdics i decebedors entre dos relacions marcades per la distància. Ara corro cinc minuts i segur que trec el fetge per la boca. Per això no corro. El fetge que segueixi on ha d’estar. De totes formes sóc coherent amb la meva filosofia de tota la vida: fer esport cansant-me el mínim possible. Potser per això mai no vaig arribar a res...

I no gaire més a dir, un dia més, un any més. C’est la vie.

sport wekend

Cap de setmana atapeït d’esports. Primer un La Penya – R. Madrid en que si el Joventut guanyava eliminava als merengues. Tot el partit els badalonins per darrera i donant la mala impressió que caldria un cinquè partit però uns minuts d’inspiració verd i negra van atorgar-nos un final d’infart. Malauradament no va servir per a massa i el Joventut va perdre contra el Madrid. Per Déu! No suporto el Madrid de bàsquet! En bàsquet, això és sorprenent, sóc del Barça. Un altre toc d’originalitat meu. Però be, si no guanya el Barça doncs que guanyi el Joventut, i si no el Girona, o qualsevol català. I si no doncs qui sigui, però el Madrid ni de conya!

Després final femenina de Roland Garros. Aquí si que era totalment imparcial. No va tenir massa història i se la va endú la Henin. El plat fort era per la nit amb la lliga de futbol per decidir-se. Aquí, en futbol, la cosa per a mi és diferent. Que guanyin els merengues! I d’això no en cal parlar massa que tots els noticiaris en van plens. Dues hores de baixon i de veure-ho tot perdut per a un minut final en que tot va canviar i el Madrid va acabar líder! De totes maneres jo no canto victòria, que el Barça es ventilarà al Nàstic amb els ulls tancats i el Madrid fotrà una altra Tenerifeada.

Aquest matí altra vegada bàsquet. Un Barça – Tau calcat al Joventut – Madrid d’ahir. Amb la diferència que als minuts finals el Barça l’ha cagat per l’obsessió d’intentar rematar els partits a base de triples. I quan aquests no entren doncs cagada, oi Navarro? Be, que m’ha fotut de mala llet i ara el Barça se l’ha de jugar a un cinquè partit i, a sobre, a Vitòria.

Empalmant amb el bàsquet, ha vingut les motos. Creia que el cor em sortia per la boca amb les darreres 8 voltes en que en Rossi lluitava per poder guanyar. Al final, però, no ha pogut ser i ha quedat segon. Cagon tot!

I ara, tot seguit, ve la final del Roland Garros masculina. Federer contra Nadal. En Nadal ja ha guanyat els dos darrers... podria ser bon nan i deixar-li a en Federer! Espero que així sigui i el mega crack Suís guanyi! Però be, sent realista... està xungo.

Ai si! I després la F1... tan fanàtic que n’era de més jovenet i tant que em cansa ara... és l’efecte Alonso. Un paio odiós 100% tot i que no tant com la gent que s’ha enganxat a aquest esport gràcies a l’asturià i que ara diuen ser-ne uns grans experts quan abans renegaven d’aquest esport i el catalogaven d’avorrit i absurd. Especial menció al calvorotes de Tele5 que té alè a merda de tant llepar-li el cul a l’Alonso. Eh Lobato? La F1 no és el mateix sense en Schumacher.

Podria parlar de l’intranscendent partit del Nàstic d’aquesta tarda. Però és això: intranscendent.

Així que res. D’un cap de setmana del que en desitjava: victòria del Joventut i eliminació de l’odiós Madrid de basquet, consecució del campionat de lliga de futbol pel madrid, victòria del Barça i eliminació del Tau, victòria d’en Rossi a MotoGP (encara li en dic 500) i n’espero victòria d’en Federer a Roland Garros i d’en Kimi o qui sigui a F1 amb l’alonso últim... m’he de conformar amb tot quasi a l’inrevés!

Esportivament sempre escullo el costat perdedor... I si, sembla que no tingui vida social perquè m’he quedat tot el cap de setmana mirant la tela... doncs és cert! Sort dels esports perquè si no aquest cap de setmana hauria estat patètic! Vaig anar al cinema divendres per veure Ocean’s Thirteen... ja en parlaré que comença el tennis!

el fill de puta

Hi ha molt tipus de fills de puta. De moltes formes i per moltes raons diferents. El que m’ocupa ara és el que porta una boina al cap, una porra a la cintura i un aparell electrònic a la ma. Ai, si, i sobretot, una mala llet i mal follamenta al cos que no li cap i una corrupció a l’ànima que el sobrepassa.

Aquest fill de puta en qüestió és el que decideix a criteri propi qui mereix i qui no ser penalitzat. I aquesta decisió és més subjectiva que objectiva, visceral que cerebral, i això hauria de ser intolerable en un “representant de la llei”.

Així, es dona el cas que un puto urbano decideix, perquè li surt dels ous, multar un cotxe que ha restat menys de dos minuts aparcat en un lloc reservat per urbanos. I dic menys de dos minuts perquè certament van ser menys de dos minuts. Quina velocitat en posar la multa! I és clar, perquè l’urbano va veure en directe com el cotxe era aparcat. Ho va veure perquè mentre aparcava l’individu en qüestió (s’entén que jo) l’urbano estava al bar del davant, a dos metres del cotxe, prenent-se el seu carajillo (podria dir cigaló, però el barbarisme “carajillo” em sembla més descriptiu del porc del que parlo) o directament un wiskey, que l’alè li cantava. I ell ho veia, però no va ser capaç d’avisar-me que no hi havia d’aparcar. Va preferir que marxés i em pogués posar la multa. “que es foti, per trepitjar-me el territori” va deure de pensar.

En veure-ho li vaig preguntar el per què de la multa. “no lo ves? Has aparcao en un sitio reservao pa la buardia jurbana”. “sisi, ja ho veig, i el cotxe del costat? Per què no en duu si també està aparcat al lloc reservat per la guardia urbana)”. “Chaval, pojqué ese é mi coche”. Genial! Cotxe particular i no oficial! Em sembla collonut. El lloc de la guardia urbana no hauria de ser per al cotxe oficial que s’atura per fer un servei? I no pas pel cotxe particular que utilitza per anar al bar? Total, que aleshores li pregunto pel cotxe de l’altre costat que estava sobre el pas de peatons, que ocupa un lloc on jo hi podria haver aparcat però que no ho vaig fer perquè vaig considerar que allà si que molestaba. “a vé! Yo no le é puesto multa pojqué no molesta, que no voy a joé!” Si! I una puta merda! No molesta? Que s’ho diguin a tots els que van carregats amb maletes (que al costat de l’estació de trens n’hi ha molts) o als minusvàlids! I el meu molestava més??? Per cagar-s’hi. La resposta és fàcil: aquell cotxe corresponia a algun dels borratxos que comparteixen tardes d’alcohool al bar en que ell ofegava les penúries de la seva llastimosa vida. Total, que aleshores li pregunto per un altre cotxe situat a sobre d’una clarisima línia groga, tapant mitja entrada d’un gual d’accés a aparcament. Cotxe aparcat al costat del seu particular. “ese no molejta”.

Quan li vaig preguntar com havia de pagar la multa ni em va voler contestar. Servei al ciutadà nul. A sobre, va venir un cotxe d’un xunguete que va aparcar darrera del meu i no em deixava sortir del lloc on jo estava mal aparcat. L’urbano s’ho va mirar des de la distància però se’n va anar sense fer res. Total, o el xunguete maquinero li va fer por o, senzillament, aquell descerebrat era el seu fill.

Moraleja: aparca on vulguis. Poc importa que sigui a sobre d’un pas de peatons, en una plaça de minusvàlids, enmig del carrer, a l’entrada d’urgències de l’hospital o fins i tot a sobre d’una persona. Tot això és igual. L’únic que no has de fer mai és aparcar a una plaça reservada pels urbanos, perquè aleshores s’emprenyen i van a per tu. No et demanen que el treguis. S’esperen a que marxis per a poder-te clavar la multa i fotre’t per haver trepitjat el seu territori. Colla de corruptes!

Si, avui, sis mesos després, m’ha arribat la multa. El resguard no el conservo: m’hi vaig fregar el cul! Per una puta vegada que aparco malament! (em supera deixar el cotxe en un lloc on molesti!)


PS: se que el post ha estat visceral i groller. Però és que estic de mala llet. I si per casualitat algun dia l’urbano en qüestió llegeix això i es sent ofès: que es foti! Mil vegades més l’ofendria. Total, a ell li va donar igual clavar-me 50 euros. I a més, segur que se’n duu comissió. Que Tarragona altra cosa no serà, però corrupte n’és fins a esclatar.

la mer

Res interposant-se entre el sol i la meva pell. El silenci més absolut per l’absència de gent. La solitud experimentada com el més gran dels plaers. Només el sol, el mar i jo.

Els ulls aclucats i el so de les onades entrant pel meu oïda. Una rera l’altra. Sons distants de petits punts humans massa dispersos i febles en quantitat com per destorbar el més mínim. Les onades i jo.

Aigua freda barrejada amb calor a la pell. Percepció de frescor anhelada durant els llargs mesos d’hivern.

Feia anys que no podia gaudir de la platja així.

solitud

El problema d’estar tant de temps sol és que pots arribar a acostumar-t’hi i, aleshores, preferir-ho.

El preu de l’aire

De vegades penso que hi podria haver un preu per l’aire. Si, efectivament, s’hauria de pagar una taxa per fer ús d’aquest. Avui en dia, en que costa tant trobar-ne de qualitat, em sembla més vital que mai. Si, és clar que sóc conscient que respirar és una necessitat i fixar una taxa per fer-ho és, com a mínim, de dubtosa moralitat. Per això considero que les bones persones haurien d’estar exemptes d’aquesta taxa. No solament les bones persones sinó també les persones decents, les normals, les farcides de defectes però sense excessiva malícia... en definitiva, només l’haurien de pagar les declaradament males persones. En principi, com que cap nen naix amb malícia, tothom estaria lliure de pagar aquesta taxa fins que demostrés que no s’ho mereix.

Com fixar-la? Això ja és més complicat. Podem considerar una capacitat pulmonar mitjana d’uns 4 o 5 litres, però com fixar el nombre d’inspiracions per minut? Altra vegada ens podem anar a l’estadística. Poder ara no toca decidir el preu de l’aire, tot i que jo el posaria prou alt com per a que fins i tot el més ric dels malparits patís per arribar a final de més.

Si, ja sé que tot el que dic no té sentit. Sé que és una aberració fer una proposta com la meva. L’aire és un bé del que tots hem de gaudir, que ningú n’és propietari i que, per tant, hem de ser lliures de poder-lo respirar sense restriccions...

... però és que hi ha gent que no es mereix ni l’aire que respira!

per l'Esther

Esther, m'he quedat tristament al•lucinat! com que rebo els comments a l'e-mail (opció que té blogger) he vist un amb "Esther" de remitent. Primer he pensat "que collons voldrà aquesta ara?¿" perquè he pensat que era una altra Esther el record de la qual ja fa molt que em cansa. Quan he vist que provenia del blog de seguida m'he adonat que afortunadament eres tu i no l'altra. Però quan l'he llegit he vist que no era una fortuna que m'estiguessis escrivint ans al contrari. I no pas perquè fosis tu, que ja m'agrada que m'escriguis, sinó pel contingut, que m'ha deixat esmaperdut.

Em sap molt de greu el que t'ha succeït. És surrealista fins a tal punt que no permet que vegi la dimensió del teu dolor, tot i que l'imagino i l'entenc. És molt injust.

Què pots fer per superar-ho? és tan senzill de dir com difícil a fer: seguir endavant. La vida és llarga i així ha de ser, i hi ha mil milions de portes a obrir, portes que ni tan sols has vist perquè estaves fixada en una. Però aquesta que tu veies ja s’ha tancat. Fa mal que així sigui, però així és. I saps? A la llarga te n’adonaràs que és millor així.

No val la pena estar amb algú que no et sap valorar. Tingues-ho ben clar: no val la pena! De vida només en tenim una, així que no s’ha de malgastar. Mira, jo em repeteixo més que l’all i quan tinc una anècdota que em sembla adient la repeteixo fins a ratllar als que m’envolten. Així que això que diré els que em coneixen ja m’ho han sentit a dir, però com no llegeixen el blog perquè ni saben que existeix (i que així sigui) no podran recriminar-me el pesat que sóc:

Quan vaig començar a estudiar camins, després de la bufetada dels exàmens de Gener (els primers exàmens que es fan a la carrera i en els que, almenys a la meva època, aprovar-ne una de set era un èxit que la gran majoria no aconseguia, i que ningú no aconseguia aprovar-les totes) vaig veure molt clar que no podria superar la fase selectiva. Aleshores, un noi que coneixia que ja feia tercer em va explicar una cosa: “camins és una carrera d’obstacles. Sempre et tiren a terra, des del primer fins a l’últim dia sense excepció, sempre hi ha entrebancs, però t’has d’aixecar. La manera de treure-te-la és aixecar-te vegada rera vegada. Per sòl que et sentis, per cansat que estiguis. I pensa que quan vegis la llum ells (els professors) et tornaran a tombar, i tu t’hauràs de tornar a aixecar. En això consisteix, en aixecar-te i no rendir-te mai”. Així ho vaig fer, i me la vaig treure força bé tot i que amb molt d'esforç

Saps? En certa manera això és extrapolable a la vida. De tant en tant es cau, i de vegades la caiguda és molt forta. No obstant, tantes vegades com caiguis tantes vegades que t’has d’aixecar. I com al final sempre ens acabem aixecant, com més aviat ens aixequem millor perquè menys temps haurem perdut jaient al terra. I no et pensis que per jaure al terra no cauràs. Allò de “del suelo no pasa” no s’aplica aquí. Més aviat seria “en el suelo te ensucias”.

Amb això el que et vull dir és que t’has d’aixecar i seguir endavant. SEMPRE s’ha de seguir endavant. I si, se molt bé el dur que és. Sé que és durisim que qui més t’estimes et digui que a tu ja no. Que hi ha un altre a qui si, però que a tu no. I que t’ha enganyat. És terrible. Et destrueix per dins. Et trenca en mil bocins. Però has de recollir els bocins i ajuntar-los de nou. Potser ja no en sortirà la mateixa Esther que eres abans. De fet, jo ja no sóc el mateix Toni que era fa uns anys. I no fa falta ser-ho. La vida segueix, i hem de seguir amb ella.

Arribarà un punt en que ho veuràs tot ben diferent. Recordaràs aquests moments d’ara i ja no perdràs la respiració en fer-ho. Te n’adonaràs estaràs molt millor del que hauries estat amb aquest... be, no penso dir el que en penso perquè no toca, però prefereixo no arribar-lo a conèixer mai, i ell hauria de preferir el mateix (tot i que un amic meu va escriure un post rajant de la meva ex i em va anar força be). I si, dius que sents que l’estimaràs per sempre, però no és així. Hi ha una pel•lícula que vaig veure quan em sentia com tu i m’hi vaig sentir molt identificat. La vaig veure amb un doble sentiment, el de sentir-m’hi reflectit i, per tant, recolzat i be, i el de sentir-hi reflectit i, per tant, violentat i malament de veure-hi el meu propi dolor. Aquesta pel•lícula (no sós vos soy yo) tracta, sota el cobert de l’humor, la problemàtica que quasi bé tots, malauradament, hem hagut de viure. I en un moment fa una sentència que, de debò, és digne d’emmarcar. El protagonista, parlant amb la seva exparella qui el va abandonar, li diu que si, que al principi, quan ella el va abandonar, va sentir com li faltava l’aire, com no tenia sentit res ni seguir endavant. Poc a poc va poder respirar, i caminar, i anar seguint. Aquesta sensació de dolor va donar pas a l’odi cap aquella persona que tan mal li va fer. Poc a poc l’odi va anar donant pas a la simple enyorança de la persona que idealitzava haver tingut al costat. I poc a poc altres coses li van anar ocupant el cap, i sense adonar-se, un dia, ja no sentia ni dolor, ni odi ni enyorança ni res, perquè aquella persona ja no li importava. I així serà amb tu també. Ja ho veuràs. Quan tinguis forces, et recomano aquest film.

De fet, per mi també va ser així. Des d’aquest post fins aquest altre hi va passar molt de temps, i entre enmig n’hi va haver alguns així, però és que la vida no és planera, i hi ha alt i baixos. Jo encara hi penso, no t’enganyaré. És difícil d’oblidar certes coses. Penso en el temps que vaig perdre amb una persona que no s’ho valia. Temps per a mi de molt valor, perquè jo vaig mig viure un erasmus que no vaig poder gaudir com hauria per ella. Però també és cert que ella em va fer canviar en moltes coses, i millorar en cert aspecte. I ara la veig necessària en la meva vida (en la meva vida passada, en la pressent espero no trobar-me-la mai més, els bitxos ben lluny!) perquè em va servir d’entrenament. I aquest entrenament que va ser ella m’ha de servir per no caure en els mateixos errors que vaig cometre. Per ser millor i que ho pugui gaudir una altra persona que val molt més la pena que ella. I tot i així erraré, perquè errare humanun est, i jo sóc ben patós! Però és que també m’ha servit per aprendre una cosa: jo no sé si em puc considerar bona persona o no. Potser encara tinc prou defectes com per no ser-ho. Però el que sí que sé és que intento ser una bona persona. I ja només per això mereixo estar amb algú que m’estimi. I si algú decideix que ja no vol estar amb mi doncs no hi puc fer més, sols que hauré de seguir endavant i no pensar en aquest algú que no s’ho mereix. No tornaré a enfonsar-me com ho vaig fer, no val la pena. No tornaré a perdre 8 kg en dues setmanes, que a mi no em sobren com per anar-los cremant. S’ha de seguir endavant i, tard o d’hora, trobaràs algú que s’ho valgui.

Procura oblidar aviat aquest covard que ha necessitat tenir quelcom on agafar-se abans de deixar-te anar a tu. Que ha sigut capaç d’enganyar-te vilment. No es mereix el menor dels pensaments. No s’ho val. Algun dia se’n penedirà, n’estic segur. Perquè la gent covarda i que actua com ell tenen un problema, i aquest problema els persegueix i esguerra tot el que aconsegueixen que pugui valer la pena. Així li ha passat a la que em va fer mal a mi. Encara resta sola i recorda amb melangia el que ella va destruir. I saps? Jo visc tranquil perquè jo no vaig decidir i ara, per contra, visc més be i tinc algú molt millor. Ella, per contra, no només ha de viure pensant en que abans estava millor (perquè odia la solitud i mai no havia estat tant de temps sola i sense trobar ningú) sinó que, a sobre, ha de suportar la càrrega de saber que el que tenia ho podria seguir tenint, però que no ho té perquè ella s’ho va carregar. I aquesta és la seva tragèdia.

Sé que no és consol, i que res del que pugui dir et pot ajudar massa. El que et succeeix només ho pots patir tu, i costarà de pair. Només vull que sàpigues que, tot i que costa de creure, hi ha llum al final del túnel, i que després d’aquest hi ha milers de valls i muntanyes i mars i cels que veure. Perquè els túnels no són infinits, sempre que segueixis endavant i que no t’aturis pel camí.

He cregut convenient dedicar-te aquest post tot i que el meu blog ja fa temps que està tancat. Ho he fet perquè el que t’ha succeït va ser el mateix que va donar vida a aquest espai. Espai que vaig tancar en sentir que tot allò ja havia quedat molt enrera. Et demano, doncs, que miris de tornar a ser feliç ben aviat, per a que et pugui dedicar un altre post, un post en que digui que tu també has deixat tot aquest dolor enrera, i pugui tancar altra vegada aquest parèntesi. Ànims i moltes forcetes!!!