quina nit...

La confiança en els altres és quelcom que costa molt de guanyar i que en un instant es pot perdre. La confiança en un mateix és quasi innata, però un cop es perd recuperar-la és dificultós i, tot i fer-ho, esdevé fràgil i vulnerable.

Així, un simple malson pot fer que es vegi fantasmes on segurament no n’hi ha. I, aleshores, comença la lluita personal per convèncer-se que són només això, fantasmes. Qualsevol observació condueix a una reflexió que conclou negativament pels propis interessos o desigs. Al final, doncs, cal deixar d’indagar i s’ha de deixar passar el temps amb la ment tant en blanc com sigui possible fins que l’esquerda oberta en la confiança (confiança en un mateix, que és la més feble al cap d’avall) es tanca.

I sento nostàlgia inevitablement. Melangia d’un temps en que confiava en mi mateix. Abans que es trenquessin uns murs, un darrera l’altre, que em van deixar al descobert. Ara, aquests ja no són de formigó armat sinó de simple maçoneria i sense material lligant. Quan ve el llop només amb bufar tremola la paret.

Estic tip, per altra banda, de llevar-me suat. Maleïda calor! Tinc una gran intolerància vers a la suor: la detesto. En general sóc molt maniàtic vers a qualsevol fluid corporal, començant pels meus propis i extremant-se davant la terrible imatge d’un home gras i pilós sense samarreta i suat a més no poder a punt de passar pel meu costat. Ecs! Per què la gent va sense samarreta on no toca?

He somiat, a més, que anava a donar una volta per la feina i m’hi trobava coses fetes que s’havien d’enderrocar i desgràcies diverses. Odio tenir somnis sobre la feina però aquests són freqüents. Crec, però, que des de que estava en vacances no n’havia tingut cap. Ja no queda ni una setmana per a tornar-hi. Un com allà, i des d’un punt alt que no existeix a la realitat (un turó) veia com un Tsunami descomunal ho inundava tot i m’arribava fins als peus. L’aigua no se’n retirava i tot, excepte jo, hi restava sota.

Podria ser multiorgàsmic com es diu que hi ha dones que ho són. O, si no, podria ser com els porcs a qui l’orgasme els hi dura mitja hora. No se, tampoc cal demanar tant. Em conformaria amb no ser multimalsoniàtic: en no tenir 5 malsons seguits en una nit!

Si ja ho deia jo fa molt de tems: les nits són traïdores!

5 dies

Cinc dies d'intensitat vital, sota el sol o dins l'aigua, de reüll vigilant els peixos gelatinosos de tentacles electrificants, protegit tothora per uns intrèpids ulls verds que tot ho veuen i que supleixen les meves mancances. Els bitxos em poden. L'home fent de dona, la dona fent d'home. Cap problema, jo no sóc masclista.

I ara, esperant que arribi la trista realitat un cop els 5 dies han finalitzat, em trobo en una pseudo-realitat o falsa veritat. La mirada verda s'ha enlairat cap a l'altra punta del Món. Ja no sóc lluny sinó on sempre. Esperant. Falsa realitat perquè encara resto lliure de treballar. En poc més d'una setmana deixarà de ser falsa per ser trista: el retorn a la feina serà un fet.

I miro les fotos, i vull tornar al primer dels 5 dies. Dissortadament, el temps no es pot deformar a plaer. Almenys jo no tinc aquest poder.

...

El que acaba de succeir és tan fort que em manquen paraules. Els minuts s'han fet llargs, eterns. La curta estona que he estat jo empenyent ha estat amb força tot i saber que per a res. Ma germana, pobre, ha estat des del principi fins al final, intentant-ho sense parar. Sento els crits i plors de la pobre dona al meu cap, veient com el seu germà se n'anava.

Humanitat per tot arreu, intentant fer tot el possible. Humanitat en els infermers quan han arribat. Trista humanitat que no pot fer res quan l'inevitable és evident. És trist saber que tot l'esforç de tanta gent ha estat per a res. La única manca d'humanitat, però, ha estat per part del policia nacional. Comentari fora de lloc. Em faig creus que no es necessiti més que ser un zero en intel·ligència emocional per a tenir dret a dur pistola.

A hores d'ara tothom pensa en el que es podria haver fet. Però el que es podria haver fet ja no es pot fer. Ha succeït com ha succeït, dissortadament. I un home de només 45 anys ha mort d'un infart a la porta del jardí de la casa del meu costat.

Càstig pels dèspotes

Em rebenta tant que hi hagi gent tan dèspota! Que hi hagi elements que aprofiten el seu poder per esclafar als demés! Que aprofitin el seu lloc per menysprear als altres!

M’agradaria que existís algú prou poderós i just com per castigar a aquests desgraciats esmicolant completament la seva vida laboral, fins al punt de fer-los plorar davant de tota la gent a qui han trepitjat al llarg dels anys.

Suposo que per això tanta gent creu en un Déu... on no hi arribem nosaltres desitgem que hi arribi algú.

imatge d'estiu...

... i jo tancat a l'oficina

Pat qui part

És inevitable, suposo, sentir-se trist quan algú per qui se sent una especial estimació marxa. I si, darrerament no ens vèiem massa sovint. De fet, no ens vèiem mai. I és cert, ja fa molt que no anàvem de compres ni passàvem la tarda junts plorant les penes i rient les gràcies. I bé, suposo que segueixo tenint la sensació de que tard o d’hora tornarà, perquè sempre ha tornat i sempre ha estat quan calia. No obstant, aquest cop la sensació és més feble, com tement que potser aquesta vegada ja no tornarà.

Sigui com sigui, la trobaré a faltar.

fascinant

Una senyora que es dedica a remenar entre les escombraries per trobar objectes i roba que pugui reutilitzar. Però no pas per ella, que no ho necessita, sinó per poder-ho donar a qui més ho necessita. Una dona que va botiga rera botiga recollint els productes sobrants i després els reparteix a qui en té necessitat. Fa el menjar per una pobra velleta que no té ni esma per viure i, d’aquesta manera, l’ajuda a tirar endavant.

En un món de misèries és un cop d’aire fresc descobrir algú així. I això és, precisament, el que ha mostrat el Canal 33 en el programa que acabo de veure. Realment fascinant.

sense sortida

Sembla com si la història estigui tornant a succeir. El cicle es reprèn i els actors són quasi bé els mateixos. Aquest cop, la veritat, prefereixo no saber-ne res més.

Torno a sentir-me sense sortida, ofuscat. Aquesta ciutat em torna a ofegar. Ja en vaig fugir un cop. Aquesta vegada, però, hi ha quelcom molt preciós que m’hi lliga.

I bé, demà serà un altre dia.