La gent d'avui en dia, i parlo d'aquesta perquè és la que conec, sovint té força pardals al cap. Un excés d'idealisme que no els deixa tenir els peus en terra. I no parlo de l'idealisme de canviar el Món! tan de bo fos aquest... no, al Món se l'ha intentat canviar tants cops i amb tant poc èxit que, em temo, molts ja ho veiem massa complicat. No, l'idealisme del que parlo és del tipus romàntic.
Si, molta gent cerca el seu príncep blau / princesa blava amb qui compartir la resta de la vida. I si la persona que té al costat resulta no semblar de sang blava:
puerta. Una solució seria tenyir-se la sang per evitar que la parella detectés que aquesta és del mundà color vermell, però em temo que no seria massa saludable.
De fet, per a mi hi ha dues tendències: la femenina i la masculina. Els pardals al cap per les noies (les que conec que no té per què estendre's a totes ni tan sols a la majoria, ningú no s'ofengui) venen d'allò del
"mal que ens ha fet la Meg Ryan". Per als homes seria tipus
"American Pie". Si, la Meg Ryan amb les seves pel·lícules
romanticones i plenes de principets blaus esperant-la, han creat unes espectatives d'amor i compenetració perfecte en la parella que no existeixen o que rarament es donen. American Pie i les pel·lícules de joves han omplert als nois el cap de la fantasia de que es pot pillar amb mil ties abans de trobar la noia perfecta. Així, es deixen escapar moltes noies que valen la pena pel sol fet de pensar
"sóc jove i encara em queda pillar amb moltes ties bones que flipes abans de comprometre'm amb algú".
A Catalunya, en la nostra modesta escala, tenim dos exemples dels diferents camins que s'hauria pogut triar. En la gran rivalitat de principis dels noranta hi trobem la gran bifurcació. Entre els
Sopa de Cabra i els
Sau hi ha el realisme i el romanticisme. Ull! que a mi sempre m'han agradat tots dos! Tal com m'agradaven
Oasis i
Blur. Però al que anava! Sau, amb el seu formós fins a l'extenuació cantant, per qui encara ara es baveja (que hi farem si no som com ell...), mostrava la cara més romàntica de la cançó. I clar, a quina noia no li agradaria pensar que un noi tan guapo com ell la troba a faltar des de darrera una copa en un bar? o que demana que li enviïn un àngel que sigui com ella? Total, que hauria calgut sentir una mica més de Sopa de Cabra, que entre el famós Empordà i el carrer dels torrats, suplicant que no es tingui pressa, es podia trobar una perla: mai trobaràs.
I si, és en Mai Trobaràs on s'hi troba no potser la cançó més bonica, però si la més pràctica, aquella que ens hauria estalviat molts problemes si ens l'haguéssim volgut creure quan en Quintana ens la cantava. I és que ell tenia uns quants anys més que els adolescents (en el meu cas més aviat nen) que l'escoltàvem. I és que mai no trobarem el príncep blau / la princesa blava perquè aquesta no existeix! I no cal que prenguem la primera persona que tinguem al costat, només que siguem conscients que la persona que ens pot omplir es troba, precisament, al nostre costat. I si, potser no és un Jean Pierre ni té el físic d'en Sabater, no és la història de la senyoreta Poulin, però qui voldria assemblar-se a tal neuròtica i sortir amb un recol·lector de fotos de carnet llençades?
De vegades, quan ens n'adonem ja és massa tard i, aleshores, plorem per les ocasions deixades escapar. Així, és freqüent trobar-se amb persones a qui es va deixar escapar i veure-les felices amb una altra persona, sense poder evitar el penediment de no haver aprofitat l'ocasió. O, pitjor, enyorar la persona a qui es va abandonar, i trucar-la un cop cada mes i escaig, sondejant el terreny per a veure si torna a ser solter o no. Com fa una freak que conec un cop cada mes i escaig. Però és que jo sí que en sóc de feliç. Potser no és una princesa blava, però per a mi és molt millor!
Tinc cara de gilipolles. O, més ben dit, veu de gilipolles. Avui és el segon dia consecutiu que he d'esperar llargues hores a que arribi algú amb qui havia quedat. Ahir l'esperava per les 15:30 i no va arribar fins les 20:00. Si, mentre aprofito per fer feina, però ja no em puc concentrar igual i no rendeixo el mateix perquè estic pendent de qui arriba tard. A més, això em va obligar a sortir de la feina a les 20:45, i això que volia plegar d'hora! però no hi ha manera.
