ombres

De tant en tant ens topem amb les raons que temps enrere ens van induir a prendre certes decisions. Ens adonem, doncs, que no són fantasmes del passat sinó que segueixen ben vigents.

Durant els tres anys que em van mantenir en l'ostracisme, vaig decidir que ja no tornaria a la meva vila natal. Així, durant els caps de setmana restava a la Ciutat Comtal amb els amics de la universitat i, sobretot, amb els llibres i apunts. Els caps de setmana que baixava a casa eren buits d'activitats i sobrats d'avorriment i solitud. L'impuls final que em va fer decidir a quedar-me a viure a la capital fou conèixer, precisament, la persona que temps després em va fer optar per tornar a casa amb la cua entre les cames. Tot i que mentre va durar va ser una bona dosi d'aire pur.

El problema dels estudis és que s'acaben, i quan aquests ho fan tots prenem camins ben dispersos, sempre supeditats a la feina. En el meu camp professional, això és encara més marcat. Així, doncs, a la fam se li van afegir les ganes de menjar, i al desconcert de saber que la carrera s'acabava i perdria el dia a dia amb els meus amics de l'escola, s'hi va afegir el sobtat final de la relació sentimental que m'ocupava en aquell moment. Probablement va ser massa canvi per poder assimilar. Amb el temps, doncs, vaig acabar acceptant una feina que m'oferien a Tarragona, tot i que jo als currículums sempre demanava destinació a Barcelona o Girona.

El bo de passar-ho tan malament és que després es relativitzen tots els anteriors problemes. Així, doncs, i en nom de la cordialitat, vaig decidir baixar-me els pantalons i fer com si els darrers 3 o 4 anys del més màxim abandó no haguessin existit. Hi ha gent, però, que gaudeix fent llenya de l'arbre caigut. És pel que sempre dic que la gent pot canviar en superfície, però mai en essència. De totes maneres, el braç executor és tan culpable com els còmplices que el secunden.

I em trobo tornat de l'ostracisme (maleït dia en que van escriure el meu nom en una ostra) però tractat com algú de segona. Proscrit per una gent que, curiosament, vaig ser jo qui va fer que es conegueren. Vaig passar de ser el nexe d'unió a la pedra en el camí. La lliçó de no barrejar mai les amistats la vaig aprendre massa tard. I poder he tornat a cometre el mateix error en recuperar un Xavilín també exiliat per ells i reintroduir-lo. Ara ell, almenys, ja no està proscrit.

Em fa gràcia, d'això de barrejar les amistats, recordar les vegades que m'han recriminat que no els ajuntés amb els meus amics Gironins. No sóc tan estúpid de barrejar la fruita bona amb la podrida. Amb una bona puntada al cul ja n'he tingut prou.

Aquest cap de setmana, doncs, ha tornat a ser un d'aquells de no fer res, de no poder fer res. Ha estat un viatge a un temps que voldria haver deixat enrere. Se li afegeix el fet que na Pat i Prometeo disten molt d'aquí, l'una visquent a NY, l'altre a Irlanda. Almenys ella potser torna d'aquí poc. A ell, en canvi, imprevisible i inquiet com sempre, crec que trigaré més a veure-li el pel.

Cal dir, però, que tornar no ha estat pas un error. De no haver-ho fet, mai no hauria conegut a la persona que m'ocupa i espero que sempre m'ocupi. Tot i que voli molt alt i lluny, sempre torna i ara ho farà per quedar-se. Potser he de seguir el consell que ella m'ha donat. Suposo que cal evolucionar.

solo muerden los perros y los socialistas

"tranquilo que solo muerden los perros y los socialistas"

Aquesta va ser la sentència que va fer que em girés amb cara d'al·lucinat. El meu estupor no va ser pas menor en veure que la frase era del pare per alliçonar al fill d'escassos cinc anys. L'home, val a dir, amb el físic pagava. Pentinat cap a la dreta i clenxa ridícula. No menys, això si, que la seva indumentària que constava d'uns pantalons vermells combinats amb una camisa rosa. Molt a l'estil de: "soy facha y lo quiero demostrar". Per la qual cosa em pregunto: per ser fatxa cal ser tan hortera?

La meva mirada es va creuar amb la de la mare: una rossa tenyida, amb més estil vestint que el seu cònjuge tot i que també amb marcat estil pijo fatxa. Fàcilment vaig percebre que, com a mínim, era conscient que allò que acabava de dir el seu marit no passava per ser del tot correcte (almenys no políticament correcte). Això, però, no l'eximeix a ella de la seva responsabilitat. Al cap d'avall, és ella qui va decidir casar-se amb semblant element, qui permet que eduqui així al seu fill i, a més, que entengui que no és "políticament correcte" no vol dir que no pensi el mateix que el seu marit.

Total, que em vaig quedar amb les ganes de dir-li quelcom similar a: "els socialistes potser mosseguen, però els feixistes feu guerres per aconseguir el poder i afuselleu a qui us porta la contrària". Però no hauria servit de res. Ell té tot el temps del món per modelar el seu fill i convertir aquell petit i bufó vailet rosset en un veritable nazi.

Si és que ja ho dic jo: qualsevol ruc pot tenir un fill!

400

Aquests, per catxes que estiguin, mai no arribaran on ho he fet jo. Perquè ells eren tres-cents, però jo he arribat amb aquest post als 400!

el ombligo del mundo!

Cinc minuts ha durat la informació dels actes de les festes de la Mercè d'ahir enfront dels zero segons i zero mil·lèsimes que ha durat la de les festes de Santa Tecla al 3-24. No deixaria de ser un fet anecdòtic si no fos perquè és, precisament, de tot menys anecdòtic.

Així, tots els Catalans ens hem d'assabentar de com transcorren minut rere minut les festes de la Ciutat Comtal perdent l'ocasió d'ésser informats del que succeeix a la resta del territori. Això no és nou. No puc recordar les vegades que a la meva ciutat ens hem quedat sense llum. I tal com aquí, em consta que a molts altres indrets del territori així sempre ha succeït. Mai no ha tingut transcendència perquè resultq que hem d'entendre que la tecnologia pot fallar. Pot fer-ho sempre i quan no sigui a la gran capital. Si allà succeeix, aleshores es munta un sarau de cal Déu. En sis anys que hi he viscut, només m'ha fallat la llum una vegada. Va ser durant una hora que ens vam quedar sense llum a l'Eixample esquerre. Aleshores tot van ser laments a TV3 de l'abandonament que té l'Esquerra de l'Eixample, com si estigués deixat de la mà de Déu. Jo filpava... si només havia estat una hora! una hora en sis anys! Crec que hi ha massa gent que viatja massa poc i que, quan ho va, no surt de la seva pròpia bombolla.

En podria parlar llarga estona i donar milers d'exemples de les desigualtats territorials que es viuen a Catalunya, però ara no en tinc ganes. Sóc el primer que es queixa de com l'estat espanyol centralitza cap a Madrid tot i més. De com fa competència deslleial i de com allà es construeixen infraestructures inviables econòmicament per a una ciutat/comunitat/el que vulguin. Ni tan sols París es podria permetre un creixement similar! Però és clar, a Madrid es construeix i a la resta d'Espanya (i d'europa via fons de cohesió) es paga. I si, m'emprenya molt com copien (i roben) el que es fa a Barcelona per intentar-la desbancar (Saló de l'automòbil, setmana de la moda...) Com intenten ser "guais" a base de copiar.

El que em sembla més trist, però, és que a Catalunya, que tant ens queixem del model centralista Espanyol, ens passi el mateix. Esdevenint el país d'un centralisme brutal.

I no dic en absolut que Barcelona no tingui les mil gràcies perquè les té. Barcelona té un piló de coses genials que ja voldria jo per la meva ciutat. N'hi ha unes quantes, però, que no. I una d'elles són les festes.

Que quedi clar i que la gent ho capti: Les festes de la Mercè no tenen res.

Clar i Català. No caldria dir gaire més. Barcelona té les festes dels barris que estan molt i molt bé i, per a mi, són les veritables festes de la ciutat. La Mercè em sembla un nyap. Un nyap amb molts diners, però un nyap al cap d'avall que intenta captar el que a altres ciutats es fa per naturalesa i que a Barcelona s'ha de fer amb diners: pagant uns concerts gegants. Les festes de la Mercè són les festes de la ciutat com podrien ser "el festival de música de benvinguda de la tardor".

Entenc que les notícies busquen el que a la gent l'interessa. I el número seria fàcil: 1 milió i mig de Barcelonins necessiten 10 vegades més de temps d'informació que 150 mil tarragonins. Dissortadament, la informació no és 10 a 1 sinó 50 a 1. No obstant, quan al reportatge ensenyen els actes "tradicionals" de la Mercè i ensenyen la Plaça de Sant Jaume amb quatre gats mirant els trabucaires, imagino que molta expectació no susciten. Recordem que la Plaça Sant Jaume és, en tamany, cinc vegades més petita que la Plaça de la Font (la de l'ajuntament de Tarragona) que s'omple a vessar a cada acte que s'hi fa. Així, doncs, si el que mirem és l'interès que suscita, el cobriment de les notícies de les festes, almenys pel que fa als actes tradicionals, s'hauria de centrar més en la Tecla que en la Mercè. Altra cosa és que a la pleníssima de personalitat, història i tradició "Plaça del Forum" de Barcelona (el forum de les cultures... quin altre nyap!) s'hi concentrin milers de persones per veure un concert. Però tornem al mateix: que li en diguin "festival musical".

Ara fan la clausura amb el "piro musical". A Tarragona fan un dels concursos de Focs d'artifici de més prestigi i no se'n veu cap a TV3. El piro musical de BCN, per contra, cada any s'emet en directe. Uns bons focs d'artifici no necessiten de música per ser bells. Més aviat la música serveix per amagar les carències d'uns que no tenen entitat per participar a concursos de més entitat. Crec que aquest acte resumeixo tot el comentat amb anterioritat.

Total, que estic calent i es nota.

8 dies...

...una nova eternitat.

silencis

de vegades, un silenci pot ser tan clar com un "doncs jo ja no".

es va acabar

Les circumstàncies que ens ocupen són altament decisives sobre les nostres percepcions de l'entorn. Exactament dos anys enrere, entrava a la Plaça de la Font acompanyat d'un molt bon amic, ara a terres Irlandeses, i dels seus vells companys d'institut. Arribàvem amb un mínim retard, però suficient com per a que el concert estigués començat. La cançó que estava sonant en aquell moment, com donant-nos la benvinguda, era el "s'ha acabat". La vaig percebre com una marxa fúnebre o una burla de l'atzar. Jo acabava d'arribar de Barcelona. Aquell mateix dia m'havia assabentat que s'havia acabat.

Recordo la cançó i on ens vam situar. Sobretot recordo la immensa tristor que m'envaïa en aquell moment, que era tal que sentia que no podia ni tan sols respirar. Independentment de la gravetat d'altres fets que hagin succeït a la meva vida, aquell va ser el moment en que més trist he estat i espero estar. La cançó, que pel seu ritme sempre m'havia semblat amb un punt alegre tot i el significat de la seva lletra, em va semblar dolorosa fins un extrem inimaginable. I si, vaig flipar amb aquell gat blau i trist. I els següents dies i mesos vaig morir d'enyorança perquè ella ja no era amb mi. Estava com drogat per l'atordiment de saber però no poder arribar a creure que s'havia acabat.

La següent cançó, com si hagués estat escollida expressament per acabar-me d'enfonsar, va ser "el vespre".

Dos anys després, en el temps que ens ocupa, he tornat a anar a un concert dels Pets. Aquest cop, però, amb la màxima de les puntualitats. Primer, veient-los assajar. Després, assistint des de la seva habitual salutació inicial fins al comiat final. La tercera cançó en sonar no ha estat cap altra que "s'ha acabat". M'ha tornat a semblar amb un toc alegre (pel seu ritme, és clar). M'ha fet sentir un punt nostàlgic de la meva infantesa, quan la vaig sentir per primera vegada. I si, he pensat en la darrera vegada que l'havia escoltat i en tot el que va significar. I me n'he adonat de com canvien les coses segons les circumstàncies. De com ho percebem segons el moment. De com un final pot ser esborrat per un nou inici. I de que mai més vull tornar-me a sentir com en aquell moment.

McRae

Conduint de nit, venint ben tard cap a casa, he sentit una notícia a la ràdio que m'ha fet decidir en posar-me davant l'ordinador abans d'anar a dormir per a poder-la llegir amb atenció: els campioníssims abans de començar el campionat l'han perdut. Resulta que tothom es va oblidar d'allò de no dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat.

N'hi ha hagut tot seguit una altra que m'ha cridat l'atenció per la seva major importància real, que no mediàtica (ja es sap que l'esport tot ho pot): un avió s'ha estavellat i han mort 88 persones.

Entrant a la plana de l'Avui disposat a llegir i informar-me del que li ha succeït a l'avió i que ha causat la desgraciada mort dels seus passatgers, m'he trobat amb la següent notícia:

"Colin McRae mor en accident d'helicòpter"

I, curiosament, ha estat aquesta darrera la que m'ha fet saltar el cor i adonar-me de la fragilitat de la vida. M'ha impactat més la pèrdua d'una sola vida que no pas la de 88 persones! I això per què? Imagino que les 88 persones que han perdut la vida a l'avió eren totalment anònimes per a mi, en McRae no. Fa molts anys que sé qui és i, per què no dir-ho, em vaig viciar al videojoc que duia el seu nom. A més d'ell, han mort el seu fill de cinc anys, un amic d'en Colin McRae i el seu respectiu fill de 6 anys.

Tota una tragèdia un cop llegida la notícia. No obstant, no em deixa de xocar el fet que encara no m'he llegit la notícia de l'accident aeri de Tailàndia.

looking back

És sorprenent com passa el temps i com aconseguim, mercès a aquest, deformar sectors del passat per donar-los-hi la forma que més ens convé. Sigui el que sigui el que ens convé perquè, sovint, no ho se.

No em cal mirar enrere, ni fer-ho amb ràbia o sense, per saber com m'agrada aquesta cançó. I no, no sé perquè, ni què m'evoca tot i que se que quelcom latent hi ha. No sé quin dels molts moments a la que la podria associar. Alts i baixos. Riures, somriures, apaties, tristors i plors. No ho recordo tot i que els recordo tots.

Poder eren moments de buidor, sense saber què cercar o tement que el que es tenia no era el que sempre s'havia somiat. I és que tot i que hem de ser complerts per nosaltres mateixos, és inevitable cercar a qui ens ajudi i ens ompli: el nostre recolzament.

I un cop trobat s'entén la lletra de la cançó més enllà de la bellesa de la música. I hom es sent satisfet i no pas acomplexat per l'estúpid somriure que sempre l'acompanya. Venen ganes de viure per sempre sense pensar en tants "potser"

Potser si que la vida és prou llarga com no estar mai segur de res. Com per recordar que ja hi va haver un wonderwall amb qui es creia voler live forever. Potser cada cosa té el seu moment i cada moment té sentit en el seu instant. És el temps qui tot ho modela al seu antull? Tots aquells instants em semblen tan llunyans com per haver format part d'una altra vida. Molts ja no produeixen més que una freda nostàlgia que ja no m'impedeix ser el que vulgui. Perquè es tracta de viure amb un mateix i ser lliure per ser el que es vulgui ser.

I mirar, de tant en tant, enrere. Mirar al passat i que aquest no faci mal. Ni tan sols ens faci mal el pensar que ja han passat 12 anys. 12 anys que em fan prendre consciència de com passa el temps i com l'institut ja queda gairebé a la meitat de la meva vida. Sembla mentida i fa por pensar que pugui fer tant quan sento que n'acabo de sortir.

Potser és això el que m'enganxa d'aquesta cançó: la nostàlgia irrefrenable que em produeix. Però és que m'agrada molt i em costa deixar de sentir-la. I de fet és una bona lliçó: no mirar mai enrere amb ràbia.

el meme de l'escriptori

L'Esther, des de la seva bombolla particular, m'ha manat uns deures: el meme del fons d'escriptori.

Aquesta és, doncs, la imatge que veig en mirar entre les icones que infesten el meu escriptori. Si, en tinc tota la pantalla plena perquè sóc un desendreçat. La foto la vaig fer quan vaig visitar la Sagrada Família amb una persona que es diu, precisament, com la persona que m'ha manat fer aquest meme. D'això ja en fa quasi tres anys. Memòria d'un temps remot en una època pretèrita. Des d'aleshores ha sigut la imatge del meu ordinador i, tot i que vaig sentir la necessitat de canviar-la en un moment donant, vaig decidir que restés on està.

le con

Quan hom té un dubte, si no se'n surt, el més intel·ligent que pot fer és preguntar. Però ull! cal parar atenció en el "si no se'n surt". I què vull dir amb això? doncs que quan es té un dubte cal pensar, intentar resoldre-ho per un mateix i, en cas de no sortir-se'n, preguntar i aprendre. Difícilment, doncs, se n'aprendrà si no s'ha fet el pas previ de reflexionar.

Dissortadament, hi ha massa gent que pregunta instintivament sense fer el més mínim de reflexió, sense considerar que la seva metralladora de preguntes constants distorsionen la concentració de l'enquestat en llurs propis afers. Això, evidentment, resulta molest per la víctima.

Per sobre d'aquests, hi ha els que pregunten el que no haurien de preguntar suposant un fals dret a ser informats per a realitzar una feina que és la seva i no la de l'interrogat. Aquests, en el cas que m'ocupa i m'amarga prou com per escriure aquest post amb tota la mala llet del meu ventre, són els comercials i transportistes. Val a dir que respecto tots dos treballs i em semblen molt dignes i necessaris.

Pel que respecta als segons, els transportistes, ja em rebenta que em truquin a mi quan tenen el número de l'encarregat que és a qui han de trucar. Malauradament, sempre em truquen a mi. I n'hi ha que amb bones paraules, i n'hi ha que amb exigències i presses desmesurades, em demanen i/o exigeixen que els hi indiqui el camí per arribar. I ull que no sigui clar! que aleshores remuguen! Els comercials si que m'han de trucar a mi si és que a és a mi a qui venen a veure. Normalment exigeixen menys però demanen el mateix. Comú a tots dos és la seva nul·la capacitat de donar informació del seu emplaçament en el precís instant de la trucada per tal que els pugui assessorar. Així, com avui m'ha succeït, em poden dir quelcom tan útil com: "estic en una rotonda". Clar, a Catalunya només hi ha una rotonda.

Tot això no m'hauria d'enervar si no fos per una raó ben simple: existeix el GPS. I sí, tal com jo tinc una preciosa HP, calculadora que em va costar els seus 200 euros, perquè la vaig necessitar pels meus estudis i em va genial per la meva feina; tal com el metge té el seu fonendo i l'actor porno la seva viagra... un transportista i un comercial, que es dediquen a anar amb el cotxe amunt i avall per trobar-se amb el client, haurien de gastar-se uns punyeteros calerons en comprar-se un GPS pel cotxe!

dança de ventre

Avui és un d'aquells dies en que la nostra relació és molt més estreta de l'habitual. Ens veiem amb més freqüència de la que hauria. I no puc parar de preguntar-me: què vaig menjar ahir?

atracció

El problema dels bons moments és que són finits i breus en el global del temps. Així, l'emoció de viatjar cap algú es difon en un borrós record en entrar, altra vegada, per la porta de casa un cop tornat. Quan hom s'ho pensa, es sorprèn de ser ja a punt d'anar a dormir i de començar una nova setmana laboral.

Queda clar que la joia no depèn del lloc sinó de la companyia. I ara que em trobo en un indret més estimat i bell (no sabria dir si bell per naturalesa o per l'estima) no em sento ni de lluny tan cofoi me n'he sentit a la vila de la que n'he vingut a vol d'au o à grande vitesse. I és que la vila en si no m'atrau el més mínim, però el seu contingut és com un forat negre: un camp gravitatori tan potent que n'és impossible escapar.

Heureuxement pour moi, no resten ni 48 hores per retrobar-m'hi. Dissortadament, tornarà a ser un breu instant del temps. Jo no hi crec en "el bo, si és breu, dos cops bo". Però què hi farem si el Món està muntat així?