la muntanya

Si Bellosoli no va a la muntanya... Bellosoli es queda sense muntanya, més que res perquè aquesta no anirà a Bellosoli. Qui fos Mahoma!

divergint

Arriba una edat en que hom es comença a adonar que ja es fa tard per assolir certes fites. El camí recorregut cada cop dista més del punt on es somiava arribar, i ja se n'ha recorregut tant que és difícil de recular.

Il·lusions d'un jo que mai no serà. Res en concret però molt en general. Navegant i cercant entre papereres vaig trobar un post-it que en parlava. És una nostàlgia compartida per molts, per quasi tots potser. Somnis d'un temps que ja mai no arribarà.

Amagat rere camins professionals divergents als ideats, vides personals freturoses de les emocions somiades, dies iguals els uns als altres i horitzons previsibles com la fina línia que divideix el cel del mar.

Melangia, al cap d'avall, d'allò que mai no serem perquè, dissortadament, a la vida només s'hi juga una vegada.

l'espatlla esquerra

em fa mal i no sé perquè. Em remeto al que sempre he dit: estic podrit. Em va venir el mal ahir, conduint. D'altres vegades m'ha succeït, però sempre amb una causa ben clara i evident. Maleïdes espatlles que em fan la guitza de tant en tant sota forma de ruptura (ni que sigui en mida micro) fibrilar.

Aquest cop no hi ha motiu. L'esquerra no l'utilitzo (ja) per res més que per aguantar el mòbil. Enrere queden (espanta pensar en quant enrere) els anys del bàsquet, en que la meva quasi ambidextresa evitava les discriminacions fent que l'esquerra i la dreta es lesionessin aleatòriament (depenent de com anés la patacada).

Ja porto un bon piló de línies per dir, només, que em fa mal l'espatlla dreta. Ajudaria molt a la meva vida social que fos capaç d'enrotllar-me tant parlant com ho faig escrivint. Domage.