The Icia connection

Com un estrany viatge en el temps he sopat altra vegada amb les Icias. A la meva vila, però, i no pas a la ciutat comtal on solien ser els sopars i sortides. Més de dos anys ja fa, tant com la vida d'aquest blog, de tantes tardes de cafès, vespres de copes, nits de sopars i matinades de gresca.

És inevitable sentir nostàlgia dels temps passats que hom sap finits i sense possibilitats de tornar. M'excuso sovint en el pas del temps per defensar la meva creixent inactivitat nocturna. En l'edat i la feina. Na Lícia, però, segueix com abans i trenca, així, la meva coartada. Treballa i surt, surt i treballa. Tal com la recordava segueix sent. Sana enveja.

Per la seva part, na Pat guerreja, ara per ara, a una NY molt llunyana. Per Nadal, però, s'ha passat per aquí.

És curiós com la vida fa que les nostres trajectòries s'aproximin a la d'altres persones i ens faci viatjar paral·lelament i, fins i tot, entrecreuant-se, durant un cert període de temps per a desprès, en el moment més insospitat, separar-les i fer-les-hi prendre camins ben distants. En un moment molt concret de la meva vida vaig tenir molt de contacte amb les Icias. Ho vaig passar molt be, fins al punt de tenir un molt bon record d'una època molt trista. Tant com per sentir nostàlgia d'aquell temps, tot i que se que aquest és millor.

Però és que si es pogués tenir tot, voldria tenir una part del jo que era aleshores.

sobre sectaris i altres components de la nostra fauna...

No crec que mai ningú hagi sentit alleugeriment similar des de que certa princesa, a punt de ser engolida pel malvat drac, va veure venir, al seu rescat, el valerós, heroic i de ben segur formós, Sant Jordi (Jordi pels amics). Si, em sento joiós d'ésser salvat de la crosta nacionalista que no representa a ningú i que està instaurada als poders fàctics del nostre país. Perdó: comunitat autònoma.

I és que és cert el que el senyor Ferran, de nom Joan (res a veure, o això imagino, amb en Ferran, de cognom Adrià) ha dit: una crosta nacionalista que no representa la realitat del carrer i que només és herència del Pujolisme. Entenguis Pujolisme del senyor Jordi, no pas del senyor Ron.

Perquè està clar: la societat catalana només la coneix el senyor Ferran. Ni falta que fa que ens ensenyi les dades en que es fonamenta, perquè són tan clares i concises que no les podríem ni assimilar. No són ni una enquesta, perquè les enquestes es fan a un grup de persones i s'extrapolen al conjunt de la societat (mini societat en el cas de Catalunya, o sots-societat, perquè la societat és la de l'Estat Espanyol, perdó, la del Reino de España o España a seques. Catalunya és només un component més i homogeni d'aquest gran Estat, perdó, País, de germanor i entesa "donde el castellano ha sido siempre una lengua de entendimiento que nunca ha sido impuesta" com va dir aquell monarca hemofílic, resultat de tantes generacions de follar entre cosins germans, o germans cosins... ups, em tancaran el blog?). Com deia, no és una enquesta estadística sinó que el senyor Ferran ha anat llar per llar, caixa per caixa (perquè el parer dels sense sostre també els hi interessa) i puti per puti (l'altra llar de molta gent, com la del senyor hemofílic... ups, m'he tornat a passar?) per preguntar persona per persona i animal de companyia per animal de companyia, com es senten i què en pensen del territori o regió on viuen.

Així, doncs, el senyor Ferran, tal com va fer el senyor Fabra en el seu moment, s'ha caminat tota Catalunya (en temps de Fabra potser país o nació, en temps de Ferran regió) no per fer un diccionari sinó per conèixer l'ideari dels catalans.

Per tant, si en Ferran, Joan pels amics (o sigui Ferran per a mi), diu que la realitat de Catalunya és no nacionalista i que hi ha una crosta a la CCRTV (Corporació Catalana de Radio i Televisió) és que és així i prou. Perquè ell en sap més.

Em preocupa, però, la intensitat d'aquesta crosta que no s'ha pogut extirpar tot i ser en la segona legislatura consecutiva a la Generalitat dels salvadors de la democràcia i dels valors, o sigui del PSOE. Perdó, PSC. Això que hi van posar al capdavant un dels seus. No es malpensi: va ser una decisió estrictament tècnica. Que els polítics mai no intentarien controlar un mitjà de comunicació ni molt menys practicarien intrusisme laboral col·locant a qui no toca en un càrrec de responsabilitat (La Magdalena Àlvarez és, a part d'economista, Enginyera de Camins per la universitat de Villaconejos de Arriba, els que guanyaven el concurs de netejar la paella, però no ho posa al seu currículum per modèstia).

Així, doncs, per resumir tota aquesta pluja de sentiments, venint del fons del meu cor amb la màxima de la joia, podria concloure: Jo no sóc jo sinó que sóc una idea de mi mateix que no existeix perquè no tinc cabuda en aquest univers perquè trencaria la unitat de l'espai-temps.

Si, sona a ratllada, però és cert. Si tenim en compte que el veritable sentiment dels Catalans, els de carrer, no els poders fàctics ni polítics del malèfic i pervers costat fosc (altrament dit nacionalistes) és el de ser espanyols, que la realitat de l'univers és que TV3 i Catalunya Ràdio són titelles manejades per aquests nacionalistes mentre que l'exemple de professionalitat i imparcialitat sempre ha estat Televisió Espanyola (per no parlar de la privada Tela Inco, o Canal Pus pel costat socialista i Dapena3 pel costat feixista, vull dir fatxa, perdó Pepero) i que la única realitat real, perquè les altres són realitat paral·leles o obliqües, és la dels habitants dels municipis manats pel PSOE (perdó, PSC), per no parlar dels meus amics i coneguts, pensaments i sentiments dels quals divergeixen, i força, dels del senyor Ferran, aleshores jo no existeixo. No sóc real!

I si no existeixo... per què seguir treballant? Me'n vaig a casa!!!

Altra raó és que sigui un sectari i, sense saber-ho, pertanyi a una secta. Posem que sóc Cienciòleg... Això farà que m'assembli al Tom Cruise? perquè el paio està sonat, no ho negarem, però guapot n'és sobradament, i està podrit de diners... ves per on que potser en Ferran m'ha solucionat la vida!

la llaga

Mai cap no m'havia durat tant ni fet tant de mal. Maleït l'instant en que va decidir instal·lar-se dins la meva boca, just al llavi inferior, per tal de fer mal a cada gram d'aliment ingerit, líquid begut o paraula dita. Per no parlar dels riures i, fins i tot, dels tímids somriures. Un horror.

Encara resta amb mi tot i que amb forces minvades. Poc li queda, això espero. Segueixo, això si, glopejant l'oraldine (inútil per guarir, la veritat) i pintant-me amb un producte obtingut a la farmàcia el passat dissabte en plena desesperació ("és que mai no s'acabarà això?"). I és que ja porto 11 dies convivint amb ella, quan amb un sol minut ja en tinc de sobra. Segueixo, com he dit, glopejant i pintant. Potser està mig morta però... i si es reprodueix?

Ja ho diuen que val més la pena prevenir!

quasi un mes!

doncs si! sense adonar-me'n ha passat quasi bé un mes sense poder escriure. El temps, dissortadament, és limitat, per no recordar que finit, cosa que encara m'angoixa més. Així, doncs, no és la manca de coses a dir sinó les escasses oportunitats de fer-ho el que ha mantingut desatès aquest espai.

Em passa sovint d'estar conduint i sentir quelcom a la ràdio que em fa pensar, paraula rere paraula, el post a escriure dedicat a aquell tema. 13 hores (laborals) després, han fet que totes i cadascuna d'aquestes paraules hagin passat a l'oblit. Si no ho han fet, el cansament em fa preferir el llit a l'ordinador.

Ara tenia la tarda per a dedicar-me-hi una mica. El telèfon, però, acaba de sonar mentre escrivia l'anterior paràgraf. En breus instants marxo a jugar a pàdel. Què hi farem si el temps és tan escàs?