arqueologia de mi mateix

Tinc certa tendència a deixar aparcats els temes no resolts esperant trobar el moment de posar-m'hi. El major problema que té ser així és que com més temps passa, més mandra fa posar-s'hi. Essencialment, perquè cada cop cal fer més memòria de com anava.

Feia entre quatre i cinc anys que tenia una tasca pendent: afegir fotografies a l'àlbum. Si, en plena època digital, jo necessito tenir-les en paper. Les tenia a l'ordinador i en vaig fer una tria. La tria, de fet, estava mig feta, però acabar-la és una d'aquelles coses que vaig deixar aparcades. Aquest estiu, però, vaig decidir d'acabar-la i d'enviar-les a revelar. 500 fotos en total. Una passada, ho se, però són 5 anys i un erasmus pel mig. I per què fins avui encara arrossego el tema? perquè me les van donar, un cop revelades, desendreçades.

Tot i que a grans trets sé ordenar temporalment la meva vida, quan cal entrar en els detalls ja és més difícil. Sobretot quan s'ha mirat d'oblidar gran part d'aquests. Així, doncs, m'he hagut de valdre de l'agenda d'aquella època, en que ho apuntava tot al més pur estil diari, per anar emplaçant-ho tot correctament.

Ara, doncs, tinc 500 fotos endreçades i esperant ser posades en àlbums. Els àlbums els tinc, només em cal el temps per a posar-les. Potser el cap de setmana que ve. Ja no ve d'aquí.

M'agraden les fotografies perquè aconsegueixen fer recordar moments molt concrets que, si no fos per elles, acabarien en el més absolut dels oblits. El cert és que he recordat moltes coses, bones i dolentes. Sobretot bones, val a dir. Altres temps en què tot era tan diferent que sembla que fos una altra vida. De fet, quasi que és així. Pràcticament res del que omplia el meu dia a dia es manté a hores d'ara. L'únic que conservo és jo mateix i, sincerament, no sóc qui era abans. O, almenys, com era abans. M'hi reconec, això si, els defectes. Aquests, dissortadament, costen molt de polir, i ja no dic d'eliminar.

Durant l'exercici d'investigar el meu passat he lligat caps i he entès moltes coses. Amb el temps es pot observar tot amb perspectiva, i s'acaben veient clares coses que en el seu moment semblaven ben opaques. Errors tan infantils com letals, que ara veig absurds però que no vaig poder evitar de cometre. D'altres de tan humans que fa por saber que els tornaré a fer. I d'entre aquests, moltes decisions encertades que m'han fet gaudir de moltes experiències interessants.

Tinc ganes de col·locar-les a l'album ara que les tinc ordenades i poder tornar-ho a recordar tot. Però això serà un altre dia, que ara tinc son. Demà toca treballar. Un dels grans canvis que omple la butxaca però buida el sac del temps. Fer-se gran en diuen.

avorriment

De vegades, no sé per què, sento un profund sentiment d'avorriment que rep el nom, dins meu, d'avorriment vital.

L'imperi de la por

Aquest és, d'entre altres, el que domina la nostra societat: la por. Poc importa que algú dediqui/sacrifiqui llargs anys de la seva vida a formar-se en una professió específica estudiant molts anys i treballant uns quants més, ja que la seva opinió i els seus coneixements no serviran de res davant: l'imperi de la por!

Darrera d'aquest títol de pel·lícula de sèrie b, s'amaga un mal que repercuteix negativament (més aviat nefasta) en el nostre futur. I ho fa perquè darrera l'escut de la por, gent no capacitada per prendre certes decisions aconsegueix tirar-les endavant esclafant les madurades propostes dels qui si que en saben del tema.

Porto mesos veient pels medis com aquest imperi ha crescut de forma desorbitada esquitxant de ple la meva professió. I em trobo, avui, que la por ha guanyat la partida. Finalment, es veu, es congela el túnel del TGV per dins de Barcelona. D'aquesta manera, la campanya d'uns que es dedicaven a penjar vídeos catastròfics pel youtube ha tingut èxit. Mil barbaritats he sentit, fins i tot d'alguns pseudo-tècnics, sobre el tema i, la veritat, n'estic tip.

No es tracta de quin traçat és millor que quin altre, perquè ja m'he resignat a acceptar que decidir-ho no està en les mans dels tècnics sinó dels polítics (almenys ens haurien pogut treure les assignatures del temari i estalviar-nos feina), però del que si que es tracta és que si uns tècnics ben capacitats diuen que es pot fer i com s'ha de fer, doncs s'ha de respectar i no lluitar amb la irracionalitat. O, d'altra manera, que ens paguin el sou sense haver de treballar, que jo viuria de puta mare.

L'alarma social ha crescut pels esdeveniments succeïts a l'entrada del TGV a Sants. Aquests, però, poc hi tenen que veure amb el túnel pel centre de la ciutat. Sants és un merder per saturació d'infraestructures i, sobretot, per culpa d'un il·luminat (que, per cert, presideix el país) que va decidir que l'obra s'havia d'acabar quan ell ho volgués (la feina, amb massa presses, no es pot fer be). Altra vegada, doncs, política sobre tècnica.

I com n'estic tip d'intrusismes professionals, doncs jo també en faré. D'ara en endavant, i ajudant-me de l'imperi de la por, faré de metge. I com a tal, imposaré per por que si no es prenen les pastilles que jo subministro la mort abans de tres anys serà inevitable (pel canvi climàtic o pel que sigui, ja m'ho pensaré). Les pastilles ja veuré com les fabrico, igual agafo unes de pastas gallo o quelcom similar, i les vendré a 200 euros la unitat. Caldrà prendre'n una al dia. Serà collonut perquè em forraré. Ho barrejaré tot: imperi de la por i corrupció. Seré, doncs, el polític perfecte. Exagerat i malaltís el que proposo? a mi també m'ho sembla el que estan fent actualment i que critico als paràgrafs anteriors.