El meu avi (i la meva àvia)

A la ciutat de Tarragona, on viuria la resta de la seva vida, va conèixer na Pepita, que seria la seva dona per sempre més. Desconec aquest episodi. D'entre les mil històries que em va explicar el meu avi mai no hi va figurar aquesta. La meva àvia sempre va ser més del pressent, i el que m'explicava era el que l'ocupava al dia. Esperava, això si, que fos jo qui li expliqués coses a ella, desig que jo no podia acomplir massa sovint degut a la meva tendència natural a l'introversió. Com deia, el meu avi es va casar amb una Tarragonina d'ofici costurera. Filla d'un violinista propietari d'una papereria, havia viscut tota la vida a la seva ciutat natal. La ciutat del seus pares, avis i besavis. Més enrere, però, ja no en sé res. Temo que això ja resta perdut en el temps. La guerra la va viure, com quasi be tothom, atemorida i pendent de les sirenes, al so de les quals anava cap al refugi o, almenys, sota l'escala de la planta baixa.

No recordo si el meu avi ja estava jubilat quan vaig nàixer, però imagino que sí. El que si que se és que la meva àvia va treballar fins que ja va ser ben gran. Jo anava a l'institut quan ella es va jubilar. Tindria quasi bé 80 anys. Així va tancar el taller que sempre va tenir a casa seva. Allà on les senyores amb un important poder adquisitiu s'anaven a fer els vestits a mesura. La meva àvia va treballar tota la seva vida, fins i tot la nit de noses quan es va veure obligada a acabar un vestit que una clienta li exigia. De capriciosos i mancats d'escrúpols sempre n'hi ha hagut.

Del seu matrimoni en naixerien dos fills. Van viure sempre en un pis al portal del cas antic, a tocar de la Plaça de la Font. A casa seva sempre hi va haver la mare i les tietes de la meva àvia. I aquesta fou, doncs, la segona gran desdita, lligada íntimament a la primera i fonamental, que va ocupar la vida del meu avi. Mai no va poder viure sol amb la dona. Només ho va fer als darrers anys de vida, quan ja eren massa grans. En Ceferino seguia sent esclau del seu destí, aquell que mai no el va deixar triar. Tot i que, també és cert, el destí no esclavitza sinó que som nosaltres qui ens deixem esclavitzar per ell en no ser capaços de plantar-li cara.

27

Podria ser els dies que feia que no obria el blog, però no és pas això car em temo que en fa més. Vint-i-set és el número al que m'apropo inexorablement, deixant enrere definitivament el seu precedent: el 26.

És trist adonar-se de com pot arribar a afectar, sense ni tan sols adonar-se'n, un fet tan insignificant com aquest. Peró és que no és el canvi de número el que fa por, sinó començar a recordar en dècades i ja no anys. Saber que encara no he fet res quan tants han fet tant en menys temps. Ni tan sols sé si estic on volia estar.

Els minuts es precipiten i el dia, el darrer d'una xifra que m'ha acompanyat durant un any, s'acaba. En comença una altra.