almenys les dents no em fan mal

Del cap als peus tot em fa mal. Estic totalment cruixit de l'activitat del cap de setmana. Ja en venia, val a dir, d'un partit de tennis maratonià durant el matí del dimecres, i d'un de pàdel al vespre del mateix dia. Però les quasi quatre hores de paintball del dissabte matí-migdia han estat matadores pel meu cos. Tinc quatre blaus de les boles de pintura que van poder impactar contra mi. La resta del dolor prové dels cruiximents associats a un esforç superior al que el meu cos està acostumat.

Arrossegar-se pel terra al més pur estil Rambo, i estar de cuclilles llarga estona, esperant que el foc enemic minvi per poder avançar esgota. Si a això li afegim la tensió que es té durant la partida, tenim com a resultat un Toni ben esgotat.

Això si: mola molt. Més encara sabent que vam guanyar per pallissa a l'altre equip (6 partides a 2).

Després de dinar, ja que encara no estava prou fet pols (la llengua només m'arribava als genolls i no a terra), vam fer "orientació". En altres paraules: agafa una brúixola i un mapa i segueix un itinerari per un camí entre torrents ple de branques i plantes, fatal per l'esquena d'algú de metre noranta.

I per acabar el dia: sopar i festa. I per fi, anys després, em vaig fotre una bona festa amb els amics amb qui m'he fet les millors festes. La falta de costum de sortir va fer que amb la meitat d'alcohol arribéssim al contentillo (bé, una mica més que contentillo) i fins les 6 de festa. Jo, que tant que solia sortir, i ara m'he de felicitar perquè un dia he conseguit sortir fins les sis! I és que feia més de dos anys que no sortia de debò...

Avui ha estat dia de fer el gos. De llevar-se molt tard, dinar i fer migdiada. Una volta pel poble i a la nit tornada a Tarragona. Dues horetes de cotxe i arribada a casa.

Tot això en honor d'un molt bon amic meu que es casa d'aquí dues setmanes. I és clar, es mereixia un bon comiat de solter! Ara vaig a dormir. Com he dit, em fa mal tot excepte les dents. Demà segur que me'n faran, per boques!

agonia

Em sap greu veure com agonitza aquest blog. Saber que la culpa és meva encara em dol més. El temps es pot trobar, no costa tant si es cerca amb ganes i cura.

En la meva defensa puc dir que habitualment (ara no, que estic de vacances) treballo moltes hores amb una certa càrrega de pressió i generalment amb una pantalla d'ordinador al davant, pel que arribo fatigat i sense ganes d'encendre el meu de casa. Tenir parella absorveix la resta de temps, i el poc que tinc per mi és dedicat a jugar a tennis. El temps és tan fugaç...

El que més em turmenta, però, és la falta de llibertat per escriure com ho he fet sempre: sincerament. Ara no menteixo, però no allibero tot el que penso i he de cercar eufemismes per a dissimular els tabús. I és que hi va haver ulls que m'observaven. Tot i que la meva pràcticament nul·la activitat blogera dels darrers temps, sumat a la clausura que vaig fer del blog (tot i que vaig reobrir-lo mesos més tard), han fet perdre l'interès d'aquest blog (les estadístiques diuen que em visiten quatre gats) resti en no res, a cada paraula que escric tinc por que la llegeixin els ulls que no toquen.

I se m'esgota el temps, sense recordar cap on anava aques post. Marxo. Estic segur que ja fa molt que no em llegeixen. Però mai no es sap.

en vacances

per fi, després de tant de tems i d'un darrer mes esgotador ple de jornades inacabables, arriben les vacances.

I demà, si no hi ha cap contratemps, a volar cap a NY.