el meu avi (i l'època que desconec)

M'agradaria saber-ne més dels següents anys de la vida del meu avi, però mai no me'ls va explicar. La guerra sempre va ser el tema principal de les seves narracions. En gran mesura, imagino que fou així perquè aquest és un tema força recurrent (només cal veure la de vells que expliquen les seves desdites a la guerra i la d'homes de mitjana edat que conten les seves batalletes a la mili). Per una altra banda, crec que en mi va trobar un oient interessat en un moment adequat. Perquè em consta que em va explicar episodis que ni tan sols el meu pare coneixia. Suposo que en arribar els darrers anys les persones volem transmetre tot el que fins aleshores ha restat en un segon pla i, així, saber que la nostra vida quedarà en el record d'algú. Poder no és res de tot això, i només és la idea romàntica de tot plegat que me'n faig jo mateix induït per la tristor que sempre m'ha produït i, intueixo, produirà témer que amb la fi de la vida hom caurà en l'oblid absolut. Que 90 anys de vivències no acabin llegant res.

Només m'han arribat pinzellades dels anys que van passar fins al meu naixement. Això, però, té un remei que consisteix en preguntar al meu pare. Algun dia hauré de trobar temps per fer-ho. Pel que en sé, compartir pis amb la família de la meva àvia no omplia pas de joia el cor del meu avi. La seva gran evasió va arribar en comprar una parcel·la on s'hi va construir un xalet. Des d'aleshores fins que la salut li ho va permetre, va dedicar el seu temps lliure al petit hort que hi va fer. Pujava amb el seu cotxe i s'hi estava hores sota el sol, en una solitud que a ell ja li agradava prou. Una solitud que jo també freqüento i necessito. En això m'hi reconec recordant al meu avi. Diuen que el meu caràcter ha sortit d'ell. Potser és cert. I poder ell se'n va adonar prou com per ensenyar-me la lliçó de no cometre mai el seu error: mai no m'he de deixar vèncer pel meu destí, perquè aquest no està pas escrit i sols nosaltres tenim la darrera paraula sobre aquest.