like tears in rain

Hi ha moltes raons possibles per explicar per què en Roy perdona la vida a en Deckard quan el té al seu abast. Per mi no és altra que adonar-se que la seva pròpia mort és imminent, que el temps d'en Roy s'exhaureix; i que els replicants també tenen por a morir.

Potser "por" no és un mot que expliqui amb prou certesa el sentiment que evoca la mort sobre nosaltres, almenys sobre mi. Fa més por la incertesa del demà que la seguretat del no res rere la mort.

Segurament "tristor" explica millor el que comporta el concepte "mort". Tristor de saber que tot s'acaba i que més enllà d'ella no hi ha res. Pena en saber que el viatge es finit i que les experiències, aquelles que hem adquirit durant la vida i que conservem com un tresor, es perden per sempre més. Que no ha servit per res perquè no ho podem portar enlloc. Que ja no hi ha res més i que nosaltres ja no formarem part, ni tan sols en sabrem cap cosa, del que succeeixi en endavant.

És un horitzó tan complicat de comprendre com fàcil d'acceptar o admetre. Per molt que interioritzi que tal com no hi era abans del meu naixement no hi seré després de la meva mort, sé que mai no ho acabaré d'entendre en profunditat. La mort no és un Game Over d'un videojoc que es pot recomençar tantes vegades com es vulgui. És definitiva.

I per tot això en Roy va permetre que en Deckard visquès. Per la tristor que li provocava entreveure la seva mort i saber que "tots aquells moments es perdrien en el temps, com llàgrimes en la pluja". Necessitava que en Deckard seguís viu per tal que algú el recordés, per tal de poder transmetre les seves vivències i que no es perdessin en l'oblid del temps.

Com tots.

l'hivern s'apropa

Je suis tellement enrhumé qu'on dirait qu'il est arrivé l'hivern!

...com voldria no haver d'anar a treballar...

ni demà, ni mai més!

atxim!

el meu avi (i la mort)

Amb el meu avi hi vaig passar innombrables hores. Vaig passar d'esperar a casa seva a que ell tornés d'anar a comprar, a saber que sempre el trobaria perquè ja no sortia de casa. Era trist sentir-li dir que ja n'estava cansat, perquè ja no era vida això que tenia. Tot i així, tot i no poder sortir sol pel carrer, perquè pujar i baixar escales no era tasca fàcil per les seves velles cames, va estar força be fins al final. Tant físicament com psicològica. O, al menys, no va estar malament del tot.

Els darrers dies els va passar entre l'hospital i casa seva. Quan el van ingressar per darrer cop tot pintava molt malament. Ni els metges ni ningú no tenia massa esperances. L'anava a veure quan podia. Aleshores jo vivia a Barcelona, i només tornava a casa els caps de setmana. Una de les vegades que hi vaig anar el vaig trobar dormint. Vaig seure'm a la butaca i vaig esperar pacient a que es despertés. Quan ho va fer no em va reconèixer. Es trobava desorientat i es pensava que jo era un lladre. Em va dir que si no marxava trauria una pistola que tenia sota el coixí. Quan vaig encendre el llum i li vaig dir qui era finalment em va reconèixer. No va parar de demanar-me perdó, pobre home.

Des d'aleshores, quan parlava de mi sempre deia "pobre Antonio", aparentment excusant-se pel que havia succeït aquell dia, però en el fons ho deia per tot plegat. Aquell havia estat un any horrible per mi, i ell prou que ho sabia. Els metges hi van trobar una millora, i li volien donar l'alta en un parell de dies. No obstant, vaig voler anar-lo a veure abans del partit del Nàstic. Jo ja anava vestit de vermell, que estava a punt de pujar a primera, però tenia prou temps per visitar-lo.

En veure'l, però, no ho vaig tenir tan clar com els metges ni com la meva família. Vaig decidir quedar-me amb ell tant com pogués. Vam parlar. Estava millor que els dies anteriors però, en el fons, més apagat. I les seves paraules desprenien comiat per tot arreu. Ja no recordo massa que em va explicar. Només recordo que quan ja estava cansat i va necessitar dormir es va acomiadar de mi amb un "pobre Antonio". Aquest no significava el que els altres. Ho vaig percebre com un clar comiat. Com un adéu amb l'amargura de saber que se n'anava sense veure'm feliç. Perquè als avis els hi agrada saber que se'n van amb la família apanyada. En aquella darrera conversa vaig percebre en ell una por que mai no havia sentit o, almenys, mostrat. La por a morir. Em va dir: "disfruta de la vida, porqué pasa muy deprisa, tan deprisa..."

I si, passa molt de pressa. Dos dies després una trucada em va despertar a les set del matí. Era el meu pare que m'informava de la mort del meu avi. Fou el 30 de Maig del 2006. Quasi 91 anys que no li van semblar més que un sospir. Records llunyans que sentia haver viscut el dia anterior i que ara només romanen en els seus éssers propers. Vivències que, poc a poc, s'aniran perdent en l'oblit del temps.

I la buidor de la seva absència.

El meu avi (i jo)

Abans dels 60 anys esdevingué per primer cop avi, quan encara era fort. Ho fou del meu germà gran. Arribant als 70 en fou per tercera vegada i darrera. Aquest va ser el meu torn i la força, poc a poc, li començava a minvar. Tot i així encara el recordo actiu. Enyoro les tardes després de classe quan, per sorpresa, apareixia esperant-nos a mi i a ma germana a mig camí del col·legi cap a casa. Mai no sabia quan apareixeria, i el dia que ho feia m'il·lusionava d'allò més.

Als estius m'estava una bona temporada al xalet dels meus avis amb els meus germans. Allà el veia treballar la terra, jugava amb les eines que tenia escampades, ens vigilava mentre ens banyàvem a la piscina i ens deixava acompanyar-lo fins al poble veí per a comprar el pa. En fer-nos grans, vam deixar de fer les estades estiuenques al xalet dels avis, tot i que els visitàvem de tant en tant. Ells hi estaven mentre durava el bon temps.

No sé quan va començar a minvar la seva energia. O si. Si hi penso és un moment molt clar. El meu avi mai no va estar malalt. A part de sord com una tàpia, mai no va patir cap malaltia ni refredat. Un dia, però, als 80 anys, li van trobar un problema al cor (no recordo exactament què) i el van haver d'operar per força. L'operació va sortir bé i se'n va refer, però a partir d'aquell moment va començar la davallada.

A partir d'aleshores, a la meva adolescència, va ser quan més hores vaig passar amb ell. Quan sortia de classe, fent temps per anar l'entrenament de bàsquet, a anglès o per a que em recollís mon pare i anéssim cap a casa, em passava llargues estones a casa dels meus avis. Allí estava amb l'avi, qui m'explicava les seves batalletes, l'àvia, que encara cosia, la Tieta Mundeta lamentant-se dels anys de mes que ella deia que estava vivint i que ja li sobraven, i la Tía Inès, que solia venir de visita per les tardes a veure la televisió. M'explicava com va haver d'anar a una guerra que el va enganxar a contrapeu, com es va haver d'espavilar després d'aquesta i com la misèria era el pa de cada dia. Mentre l'avia va cosir ens estàvem a l'habitació on exercia, parlant amb ella. Jo solia jugar a clavar les agulles de cap a la taula de fusta que utilitzava per cosir i a unir les agulles amb un fil. Quan va deixar de cosir ens vam traslladar cap al menjador, tot i que de tant en tant encara els trobava en aquella habitació que donava al carrer i on es gaudia de llum natural.

Poc a poc tot allò va anar desapareixent. Primer fou la Tieta Mundeta que, per un any, no va arribar al segle de vida, i per un altre any no va arribar a viure en tres segles diferents: el XIX, el XX i el XXI. Després va marxar l'Inès, causant un gran dolor al meu avi. Era la seva germana. Més tard seria el torn del meu avi i, finalment, de l'àvia. M'esgarrifa saber que el cicle de la vida no s'atura. I ara els meus pares són els que entren a l'etapa en que els meus avis van entrar quan jo era petit, i algun dia seré jo qui hi entri. I tard o d'hora, tot s'acabarà per sempre. Tots els meus records, tot el que ells em van ensenyar i guardo com un tresor, desapareixerà del tot. I jo també.