em treu la son
al llit resto amb les parpelles aclucades però els ulls ben oberts.m'ha sobrevingut, com tantes altres vegades des de fa un temps, el mateix pensament.
em sembla que no estic preparat per acceptar que algun dia, com tothom, he de morir.
potser encara falten 70 anys, però el temps avança inexorablement.
tot era més senzill quan era creient.
posted by bellosoli @ 01:07
3 comments
3 Comments:
Tot era més senzill quant erets creient???
Que passa, has pujat als busos de Barcelona???, jejejejeje.
Viu la vida home, siguin 70 anys o en siguin 10, gaudeix-la i quant t'arrivi el moment qui quedi aprop teu ja farà el que hagi de fer, tu no t'hi amoïnis.
Un petonas i bon any eh!!!
i el temps passa i passa sense escapar-se ni un sol minut... sense deixar que parem un segon a cavilar... petonets des de la boira guapo.
Jo sempre he dit (i tinc) dos pors existencials (entre altres...): una és parir (ho senc, però ni instint maternal ni *****, a mi em fa molta por. M' horroritza la idea...) i morir-me.
No sé quant de temps falta, i procure no pensar en això. De fet, va haver una temporada en la que ho penasva prou sovint, però ara ja fa temps que no... i bé, espere que no me se torne a clavar al cap...
Publica un comentari
<< Home