rien de rien!
Es podria dir que actualment res no marxa. Si existeix un punt d'equilibri en que tot va be (amistats, parella, feina...), ara em trobo pròxim a l'oposat. Em queda la salut, això si. Consol de qui poc té.
Els amics amb qui crec que puc comptar són tan lluny que no els puc veure mai. I els que tinc per a prop, qui sap per què, són especialistes en fer el buit. Imagino que he perdut molta popularitat durant els darrers anys.
La feina ha estat un viacrucis durant els darrers mesos del que pensava que no en sortiria. Ara la cosa ha canviat. No és que sigui a una gran cosa, de fet professionalment segueix sent frustrant, però almenys ja no és la tortura (mooving?) que patia fins fa dues setmanes.
Per altra banda, imaginem tenir una parella de pàdel amb qui la relació personal és molt bona. T'hi portes genial, fas la birreta al club i tal i pasqual, sols que ja fa dos mesos que no jugues a pàdel. I clar, la darrera vegada que hi vas jugar també feia dos mesos que no hi jugaves. Total, un sol partit en quatre mesos. I a mi m'agrada jugar. Clar, sempre pots anar a jugar tot sol contra la paret, però no és el mateix que diguem. Arribes a pensar que l'altra persona ja té en ment un altre company. I aleshores et venen al cap les insinuacions de la teva antiga parella per jugar un partit amistós. O la gent del club, que n'hi ha tanta per triar. Perquè t'encens en sentir-li dir que amb parelles esporàdiques s'hi ha fet un fart de jugar perquè amb elles en tenia ganes. O sigui que a sobre et sents a dir que ets gilipolles. Així que se't passen les ganes de partit, de birreta i d'hòsties.
I és que hom també es va fent gran i cada cop s'allunya més de la plenitud física que diuen que l'home té als 25 anys. I percep en la seva pròpia carn, concretament al greix de la zona abdominal (altrament anomenada panxa), el canvi de metabolisme que sempre ha sentit a dir que es pateix als 27. I ho nota perquè baixar de pes mai no li havia costat, però ara no aconsegueix fer desaparèixer aquesta molesta, tot i que certament petita, acumulació greixosa instal·lada al melic i rodalies. Per no dir la tortura que li suposa córrer més de 10 minuts o aguantar un entrenament de tennis.
Aleshores es frustra en veure que el temps està passant i no es sent satisfet de com l'està vivint. Que la pala, a que encara és mitjanament actual, s'està quedant desfasada sense ni tan sols fer-la servir...
I jo què se, qui diu pàdel diu tennis, o res. Rien de rien!
Els amics amb qui crec que puc comptar són tan lluny que no els puc veure mai. I els que tinc per a prop, qui sap per què, són especialistes en fer el buit. Imagino que he perdut molta popularitat durant els darrers anys.
La feina ha estat un viacrucis durant els darrers mesos del que pensava que no en sortiria. Ara la cosa ha canviat. No és que sigui a una gran cosa, de fet professionalment segueix sent frustrant, però almenys ja no és la tortura (mooving?) que patia fins fa dues setmanes.
Per altra banda, imaginem tenir una parella de pàdel amb qui la relació personal és molt bona. T'hi portes genial, fas la birreta al club i tal i pasqual, sols que ja fa dos mesos que no jugues a pàdel. I clar, la darrera vegada que hi vas jugar també feia dos mesos que no hi jugaves. Total, un sol partit en quatre mesos. I a mi m'agrada jugar. Clar, sempre pots anar a jugar tot sol contra la paret, però no és el mateix que diguem. Arribes a pensar que l'altra persona ja té en ment un altre company. I aleshores et venen al cap les insinuacions de la teva antiga parella per jugar un partit amistós. O la gent del club, que n'hi ha tanta per triar. Perquè t'encens en sentir-li dir que amb parelles esporàdiques s'hi ha fet un fart de jugar perquè amb elles en tenia ganes. O sigui que a sobre et sents a dir que ets gilipolles. Així que se't passen les ganes de partit, de birreta i d'hòsties.
I és que hom també es va fent gran i cada cop s'allunya més de la plenitud física que diuen que l'home té als 25 anys. I percep en la seva pròpia carn, concretament al greix de la zona abdominal (altrament anomenada panxa), el canvi de metabolisme que sempre ha sentit a dir que es pateix als 27. I ho nota perquè baixar de pes mai no li havia costat, però ara no aconsegueix fer desaparèixer aquesta molesta, tot i que certament petita, acumulació greixosa instal·lada al melic i rodalies. Per no dir la tortura que li suposa córrer més de 10 minuts o aguantar un entrenament de tennis.
Aleshores es frustra en veure que el temps està passant i no es sent satisfet de com l'està vivint. Que la pala, a que encara és mitjanament actual, s'està quedant desfasada sense ni tan sols fer-la servir...
I jo què se, qui diu pàdel diu tennis, o res. Rien de rien!
posted by bellosoli @ 02:05
6 comments
6 Comments:
T'entenc, entenc aquesta frustració.
El meu home en te 33 i a vegades es sent com tu, ha deixat de banda amics però no volguen, si no per que ara viu fora del seu entorn de sempre i als altres els sembla complicat agafar un autobús per fer 12 quilometres, i això que ell un cop cada 15 dies va a Barcelona a veure'ls, però ells no.
Pel que fa a la panxolina, amb lo bufona que us queda.... si es que la controleu eh, jo no em faria mala sang home, pren-t'ho amb calma i no t'estressis, creu-me, no paga la pena.
Un petonas macu!!!!
Saps? M'agrada molt més com et prens les coses aquesta vegada, que la vegada anterior. Aquest toc d'humor amb què en parles, encara que la frustració i la tristesa vagin per dins, és encantador.
De tota manera, deixa'm dir-te una cosa: si als 25 (o 27, que pel cas és el mateix) penses que estàs de davallada, què hauria de pensar jo, que em sento més flamenca que mai, eh? eh? eh?
Au, va, qui no sap valorar la raqueta no hauria de tenir dret a jugar a paddle! Segur que trobaràs una altra companya per jugar-hi. És cert, jugar sempre a fronton és d'un avorrit que espanta.
I tal com diu la jo mateixa, la panxolina "controlada" us queda d'allò més bé.
petonets, noi guapo!!!
woles..
veig que estem una mica tocats tots plegats... mira, poc et puc dir a part d'allo que de tot se n'apren, i que una mica de panxa pot ser més sexy que gens de panxa, tot depèn de qui la porti, i com, però això ja ho saps, oi?
m'has fet somriure amb el teu rien de rien, ens queda el consol que ara toca remuntar, no?
hi ha molts proverbis i moltes dites, però sempre em ve la mateixa al cap: carpe diem!
petonets
Aii Bellosoli... Quina llàstima que tan jovenet i passen estes coses!
La panxeta... mmm.. com diu Montse, depen de qui la porte. I... no crec que siga com la del PAre Noel! Així que no t' agobies tampoc, home!
I respecte al paddle... doncs si que és una llàstima que la companyera no sapia valorar al seu company de joc... però, qui sap? potser te'n apareix altra prompte! ;)
Ànimsss!
L'altre dia una amiga em deia que preferia el pastís de xocolata a la "tableta" de xocolata... I si li haguéssis vist la cara de pícara, no t'amargaries gens per una mica de rien du tout.
;)
be, ja porto un temps posant-hi remei a la panxeta... no tinc encara tauleta de xocolata però "estamos trabajando en ello"
Publica un comentari
<< Home