què era el que ens divertia?
És tan tard que no vull ni pensar-hi. Com tampoc pensaré en la data del darrer post que vaig penjar. Me'n faig creus que ja faci tant. No he deixat de pensar posts de la primera a la darrera paraula, però sempre al cotxe, anant i venint i sense possibilitat d'escriure'ls, deixant que les paraules es perdin en el meu oblid.
Sempre em pregunto què era el que tant em divertia de sortir de nit. De vegades he pensat en l'edat, les obligacions o la companyia. Sovint he cregut que l'emoció de lligar ho feia tot més divertit. Però mai no concloc res perquè, veritablement, res no em convenç.
Tampoc sóc tan gran com per no divertir-me sortint de nit. Que no en tinc ni trenta! La feina m'exigeix molt, però els caps de setmana són ara més meus que quan els havia de patir estudiant o passar amb remordiments per no fer-ho. I la companyia... els amics amb qui tan bé m'ho passava segueixen sent-hi i sent-ho. Tot i que ens veiem amb molta menys freqüència, infinitament menys. I quan ens trobem, ja no ens ho passem ni de bon tros tan bé com abans.
I aquí sempre torno a les primeres hipòtesis. És l'edat? les obligacions? serà que tots estem lligats? I reduint a l'absurd concloc una i altra vegada que no són aquestes tres raons: som més joves que molta gent que surt "a donar-ho tot". La feina ens prem, però no tenim ni fills ni hipoteques. I si, l'emoció de lligar no hi és, però recordo que en aquells anys alguna època també vaig tenir xicota i, tot i així, m'ho passava de collons. Em quedo, doncs, sense una resposta que el plagui.
No obstant, avui, me n'he adonat d'una cosa. Quan ens reunim som els mateixos que sortíem fa anys. Però aleshores rèiem i fèiem l'ase tota la nit, dient xorrades que només a nosaltres ens podien fer gràcia. Resumint amb bromes la setmana viscuda. Culminant la convivència a les aules amb una bona sortida.
El que ha canviat és que ens vèiem cada dia durant tot el dia. I ara no ens veiem més que un cop cada sis mesos. El que fa que ja no ens divertim és que ja no tenim gaires coses a dir perquè cada cop tenim menys en comú.
És aquest el drama de fer-se gran? tenir cada cop un món més petit?
Sempre em pregunto què era el que tant em divertia de sortir de nit. De vegades he pensat en l'edat, les obligacions o la companyia. Sovint he cregut que l'emoció de lligar ho feia tot més divertit. Però mai no concloc res perquè, veritablement, res no em convenç.
Tampoc sóc tan gran com per no divertir-me sortint de nit. Que no en tinc ni trenta! La feina m'exigeix molt, però els caps de setmana són ara més meus que quan els havia de patir estudiant o passar amb remordiments per no fer-ho. I la companyia... els amics amb qui tan bé m'ho passava segueixen sent-hi i sent-ho. Tot i que ens veiem amb molta menys freqüència, infinitament menys. I quan ens trobem, ja no ens ho passem ni de bon tros tan bé com abans.
I aquí sempre torno a les primeres hipòtesis. És l'edat? les obligacions? serà que tots estem lligats? I reduint a l'absurd concloc una i altra vegada que no són aquestes tres raons: som més joves que molta gent que surt "a donar-ho tot". La feina ens prem, però no tenim ni fills ni hipoteques. I si, l'emoció de lligar no hi és, però recordo que en aquells anys alguna època també vaig tenir xicota i, tot i així, m'ho passava de collons. Em quedo, doncs, sense una resposta que el plagui.
No obstant, avui, me n'he adonat d'una cosa. Quan ens reunim som els mateixos que sortíem fa anys. Però aleshores rèiem i fèiem l'ase tota la nit, dient xorrades que només a nosaltres ens podien fer gràcia. Resumint amb bromes la setmana viscuda. Culminant la convivència a les aules amb una bona sortida.
El que ha canviat és que ens vèiem cada dia durant tot el dia. I ara no ens veiem més que un cop cada sis mesos. El que fa que ja no ens divertim és que ja no tenim gaires coses a dir perquè cada cop tenim menys en comú.
És aquest el drama de fer-se gran? tenir cada cop un món més petit?
posted by bellosoli @ 00:40
10 comments
10 Comments:
Cada cop més petit, tan petit, tan petit, que pots acabar tancat en tu mateix - no se si és l'edat, el cansament, les obligacions o que perdem el gust per la diversió. O la manca de propòsit.
De fet sempre he pensat que la diferència entre un cadell i un adult és la quantitat de moviment i activitat innecessaris que fan, tants més com més joves. Còrrer amunt i avall, fer esport o ballar, tot coses que s'esmunyen perquè ja no et venen de gust, ja no els hi veus el què...Com si estalviessim l'energia perquè cada cop en tenim menys - i d'estalviar-la cada cop és menys enèrgica.
Però té altres avantatges... espera que pensi... si... ara mateix te les diré... ostres... la memòria...
A mi també em passa, que em pregunte com m'ho podia passar tan i tan bé quan ixia, abans... i ara no m'apetix gens gens gens ixir... ais.
M'agrada molt l'última frase del post.
Sin duda.
Estamos jodidos :)
bueno...quizá tenemos menos en común exteriormente, pero seguro que todos andamos igual de deseos, de miedos....nuestro mundo no es más pequeño. Es más diverso, se llena con más tonterías (pajas mentales, absurdos, amores, temores....) que antes.
Y bueno....con quien vas a estar más a gusto que contigo mismo??
Las amistades si tienes suerte (parece que tú la tienes) perduran y evolucionan... pero tú eres tú y es con quien has de vivir "pa los restos"
Yo, la verdad, cuando veo amig@s de cuarenta, cincuenta (uno hasta de 70) que siguen viviendo la noche como el primer día...te juro que no los envidio...¿¿qué les pasa a sus días (a sus vidas)que han de buscar en el amparo de la noche su bienestar??
ai l'abans... i si d'aqui 10 anys enyores aquest ara que va passant..?
petonets
Molt bé Hanna....
doncs tu mateix et dónes la resposta, company!
és que a poc a poc - diria que lamentablement, però no ho dic, perquè és llei de vida - a poc a poc ens anem allunyant d'algunes d'aquelles persones amb les quals "semblava" que havíem de ser amics per sempre (com diu la cançó)... i "semblava" que sense elles la vida no tindria sentit.
Ens fem grans. Creixem (alguns també creixen endavant, hehehe)
però això no és dolent, només és així.
Un petó, noi guapo. M'alegra que creixis emocionalment.
Saps què? On s'està millor és al lloc on estàs en cada moment!!!!
No es un drama. Es el curs natural de les coses. Tampoc ens diverteixen ja les coses que feiem amb cinc anys. Els columpios són aborrits, quan en un temps van ser tot un món!
I el que ara sembla interessant, amb seixanta anys ho trobarem a faltar. Ja ho veuràs. Per tant: "Carpe diem"
:-D
Home... molt fatalista et veig en l'última frase!!!
Jo crec que dónes en el clau en el penúltim paràgraf... abans teníeu molt més en comú, un cúmul d'experiències acumulades durant la setmana. I ara no.
Segur que ara, quan us reuniu de cada tres anècdotes que expliqueu, dues són referents al passat, a quan estudiàveu junts... és el que us va unir. És normal.
I sortir... doncs jo crec que va a etapes... diuen que cap als 30 revifes i, de sobte, fas una segona adolescència.... igual has d'esperar un parell o tres d'anys... xDDD
[per cert, quina gràcia, la "comprovació de paraules" que he de posar per a poder comentar és "burru"... xD]
he passat una estona al teu blog
molt interessant, felicitats
una abraçada des de Reus
Publica un comentari
<< Home