què era el que ens divertia?
És tan tard que no vull ni pensar-hi. Com tampoc pensaré en la data del darrer post que vaig penjar. Me'n faig creus que ja faci tant. No he deixat de pensar posts de la primera a la darrera paraula, però sempre al cotxe, anant i venint i sense possibilitat d'escriure'ls, deixant que les paraules es perdin en el meu oblid.
Sempre em pregunto què era el que tant em divertia de sortir de nit. De vegades he pensat en l'edat, les obligacions o la companyia. Sovint he cregut que l'emoció de lligar ho feia tot més divertit. Però mai no concloc res perquè, veritablement, res no em convenç.
Tampoc sóc tan gran com per no divertir-me sortint de nit. Que no en tinc ni trenta! La feina m'exigeix molt, però els caps de setmana són ara més meus que quan els havia de patir estudiant o passar amb remordiments per no fer-ho. I la companyia... els amics amb qui tan bé m'ho passava segueixen sent-hi i sent-ho. Tot i que ens veiem amb molta menys freqüència, infinitament menys. I quan ens trobem, ja no ens ho passem ni de bon tros tan bé com abans.
I aquí sempre torno a les primeres hipòtesis. És l'edat? les obligacions? serà que tots estem lligats? I reduint a l'absurd concloc una i altra vegada que no són aquestes tres raons: som més joves que molta gent que surt "a donar-ho tot". La feina ens prem, però no tenim ni fills ni hipoteques. I si, l'emoció de lligar no hi és, però recordo que en aquells anys alguna època també vaig tenir xicota i, tot i així, m'ho passava de collons. Em quedo, doncs, sense una resposta que el plagui.
No obstant, avui, me n'he adonat d'una cosa. Quan ens reunim som els mateixos que sortíem fa anys. Però aleshores rèiem i fèiem l'ase tota la nit, dient xorrades que només a nosaltres ens podien fer gràcia. Resumint amb bromes la setmana viscuda. Culminant la convivència a les aules amb una bona sortida.
El que ha canviat és que ens vèiem cada dia durant tot el dia. I ara no ens veiem més que un cop cada sis mesos. El que fa que ja no ens divertim és que ja no tenim gaires coses a dir perquè cada cop tenim menys en comú.
És aquest el drama de fer-se gran? tenir cada cop un món més petit?
Sempre em pregunto què era el que tant em divertia de sortir de nit. De vegades he pensat en l'edat, les obligacions o la companyia. Sovint he cregut que l'emoció de lligar ho feia tot més divertit. Però mai no concloc res perquè, veritablement, res no em convenç.
Tampoc sóc tan gran com per no divertir-me sortint de nit. Que no en tinc ni trenta! La feina m'exigeix molt, però els caps de setmana són ara més meus que quan els havia de patir estudiant o passar amb remordiments per no fer-ho. I la companyia... els amics amb qui tan bé m'ho passava segueixen sent-hi i sent-ho. Tot i que ens veiem amb molta menys freqüència, infinitament menys. I quan ens trobem, ja no ens ho passem ni de bon tros tan bé com abans.
I aquí sempre torno a les primeres hipòtesis. És l'edat? les obligacions? serà que tots estem lligats? I reduint a l'absurd concloc una i altra vegada que no són aquestes tres raons: som més joves que molta gent que surt "a donar-ho tot". La feina ens prem, però no tenim ni fills ni hipoteques. I si, l'emoció de lligar no hi és, però recordo que en aquells anys alguna època també vaig tenir xicota i, tot i així, m'ho passava de collons. Em quedo, doncs, sense una resposta que el plagui.
No obstant, avui, me n'he adonat d'una cosa. Quan ens reunim som els mateixos que sortíem fa anys. Però aleshores rèiem i fèiem l'ase tota la nit, dient xorrades que només a nosaltres ens podien fer gràcia. Resumint amb bromes la setmana viscuda. Culminant la convivència a les aules amb una bona sortida.
El que ha canviat és que ens vèiem cada dia durant tot el dia. I ara no ens veiem més que un cop cada sis mesos. El que fa que ja no ens divertim és que ja no tenim gaires coses a dir perquè cada cop tenim menys en comú.
És aquest el drama de fer-se gran? tenir cada cop un món més petit?
posted by bellosoli @ 00:40
11 comments
