estimar més del que ens estimen, o que ens estimin més del que estimem

Fa anys feien un programa anomenat la columna. Sempre veia l'inici, en que la Júlia Otero feia una mena d'editorial. Tot just després, me n'anava a l'habitació a estudiar. Quina voluntat que tenia. De la senyora Otero en vaig aprendre dues coses que recordo molt bé i que encara em són ben vigents. L'una és que "més val cent culpables al carrer que un sol innocent a la presó. L'altra deia que "estem condemnats a estimar més del que ens estimen, o a que ens estimin més del que estimem".

La primera em resulta fonamental per entendre el que ha de ser la base del que es pot entendre com a just. La segona m'ha perseguit i minat la confiança en entendre-la tan certa que no es pot ni discutir.

En una relació sempre estimarem més a la parella del que la parella ens estima, o la parella ens estimarà més del que nosaltres la podem estimar. L'equilibri exacte és impossible. És com desitjar que l'aigua i l'oli es barregin sense fer coses rares (que a hores d'ara en Ferran Adrià segur que ho està a punt d'aconseguir creant el que anomenarà l'aigua d'oli o alguna cosa similar).

No cal que estrictament es parli d'amor. Es pot parlar, simplement, d'atracció sexual o d'amistat. Però sigui com sigui, sempre l’un sentirà més que l'altre. Al llarg de la relació les posicions es poden invertir, però això no alleuja el mal sinó que crea una nova confusió a qui ja s'havia acostumat al que tenia.

En la meva anterior relació, recordo una major dedicació de la meva parella cap a mi que no pas meva cap a ella. De fet, als inicis (i encara em sorpren), perdia el cul vers a mi d'una manera que jo no podia correspondre. Jo tenia moltes coses per fer, com aprovar els exàmens, i desviure'm per ella fins l'infinit no era un dels meus plans. Amb estar bé amb ella em semblava suficient. No obstant, aquest desequilibri em feia sentir malament, no em feia sentir bona persona, i això m'angoixava. Tot i que m'afalagava saber el que sentia per mi. El temps va fer girar la truita i m'ho vaig acabar menjant amb patates. No entenent com algú que es desvivia tant per mi havia pogut arribar a sentir tal indiferència. I d'allò va nàixer aquest blog ja fa quasi cinc anys.

Sorprenentment, encara més que abans, fins a la meva actual parella sempre s'havia donat aquesta mateixa situació, la que jo interessava més a la noia que no pas la noia a mi. Excepte en un parell de casos que van durar molt poc, el temps que van trigar a utilitzar-me com un cleenex (i a mi només em va quedar el poder gaudir de la sonada). Imagino que tot es deu a que a una noia interessada en mi li costa menys atraure'm que no pas em costa a mi atraure a una noia que m'interessa. O simple casualitat. Qui lo sap?

Amb la meva actual parella (que fa fa anys que sortim) tinc la situació contrària. Vaig ser jo qui va perdre el cul per ella i va anar-hi com si el món s'acabés si no ho feia. Va sentir l’interès per mi que pot sentir algú desarrelat de la seva terra i que troba un tros de terra per tornar-s'hi a arrelar. O potser li vaig interessar més del que mai he arribat a percebre. El fet és que trobar-me en la situació contraria al que havia estat habitual per mi sempre m'ha pesat. Se que estem junts perquè jo em vaig mullar. Si no, ella no hauria mogut un dit. De la mateixa manera que vaig estar amb la meva ex perquè ella em va insistir, perquè jo ni l'havia vista. I cap de les dues situacions em fan sentir bé.

Avui, sopant amb amigues de la meva xicota, han comentat els llenguatges no verbals que la meva xicota utilitzava per cridar l'atenció quan li agradava un noi. Llenguatge que, evidentment, amb mi no va utilitzar. Ha estat una d'aquelles situacions d'empassar saliva. Tot i que una persona madura no hauria de donar-li importància, tinc cinc anys menys que ella i em puc permetre el fet de no ser tan madur. De fet, la fruita madura cau de l'arbre i es podreix a terra. M'agrada sentir-me encara una mica verd, la veritat. M'ha molestat també perquè quan estic amb els meus amics parlem dels profes, de la feina, de la carrera, de les festes... però mai no ho fem dels ligues ni d'amors platònics, perquè sabem que fa sentir malament a les parelles. I la meva xicota sempre evita parlar, o menteix directament, sobre relacions passades o el que sigui. Em sorprèn que, en canvi, quan està amb les amigues (i amb mi al davant) oblidi aquesta delicadesa. Però això no és el que veritablement em molesta. El que em disgusta és que coses sense importància objectiva m'afectin. Que m'importin quan mai no ho havien fet en altres relacions. Que hagi desenvolupat un sentiment de gelosia que abans no tenia. Imagino que tot es deu a que quan vaig començar, jo desitjava més del que em desitjaven.

El que em fot, realment, és que estiguem condemnats, sempre, a estimar més del que ens estimen o a que ens estimin més del que estimem. Però, com diuen els francesos, c'est la vie.