travelling

És una passada el que unes fotos poden arribar a evocar. Encara més quan les fotos són d'algú altre en un moment infinitament distant. Veient ara un àlbum d'una persona a la xarxa social d'internet més popular del moment (podríem dir-ne facebook) he viatjat a moments que tenia perduts en l'oblit. He recordat, veient una foto des del cap damunt de la Notre Dame, el primer dia que vam sortir a passejar els companys de l'erasmus per Paris. Ho he fet en veure, ben petitet, l'arbre al costat del que ens vam fer una foto. El funicular per pujar al Sacre Coeur, que només vaig agafar un cop perquè sempre vaig trobar massa car pel poc recorregut que feia (pujar escales a peu és més barat per un estudiant). L'òpera, inici del recorregut que quinze o vint individus vam fer durant la Nuit Blanche. Panthéon, de pas obligat pel davant cada dia per anar al RER. I el RER! quina calor i quins olors!!! hauran descobert ja l'aire condicionat? El bateau mouche, que va ser un trist desastre en preferir discutir que gaudir del sopar. I els jardins de Luxemburg! tot just al costat de la residència on vaig viure els 5 darrers mesos d'estància a París.

Passeigs pel riu, botellon al pont de l'alma, paninis al boulevard Sant Michelle, el fred tallant de l'hivern, la calor ofegant dels dies d'estiu, l'agraïda fresca de les nits d'estiu, les tardes a la cité-U jugant a futbol sobre la gespa, les partides a quatre mans al proevolution soccer d'ordinador, els passeigs romàntics per la vora del riu, els trajectes solitaris via RER a l'aeroport, les festes a l'escola, la ex, la blanche, els companys, els amics...

Tot tan lluny, tan oblidat i, de sobte, tan present. El que no aconsegueixo recordar, però, és a escriure o parlar francès. Ja veus, la memòria fa el que vol.