Quan una cosa s’acaba, penses en com va començar

Un cop vaig sentir aquesta frase i és totalment certa. Quan s’acaba una història no pots deixar de pensar en els inicis, en com es va desenvolupar tot i com n’era tot de nou i d’emocionant. És igual que faci segles que no hi penses, de sobte et ve al cap. I la malenconia t’absorbeix i t’oprimeix. Ara que m’han fet figa les cames en veure el final de ben de prop, em tornen els inicis al cap.

Recordo els carrers, caminant junts sota l’intens fred d’aquell hivern sense un sostre on anar. Primer cop que em succeïa perquè sempre he pogut fer la meva sense problemes (avantatges d’estudiar fora de casa). Sento la força de les abraçades. L’emoció de la primera trobada, l’incertesa de la segona, la felicitat de la tercera.

Els inicis, però, són miratges vistos des de la distància. Ens quedem amb el bo i obviem el que no ho és tant. Com les llargues esperes, la incertesa de saber si anirà endavant, els temps separats... la nostàlgia fins i tot podria fer-te recordar amb estima l’època més xunga de la teva vida. Així n’és de mentidera.

Així, el que em sap més greu és perdre l’avui que tant m’agrada. Arribar i saber que hi és. Perquè si, hi ha molts peixos al mar, però és ella el que vull. I sempre s’acaba obrint una altra porta, però no necessàriament serà millor. De fet, difícilment ho podrà ser.

No obstant, hi ha coses que s’escapen al meu poder. Només resta, doncs, l’esperança. Seguir arribant i que hi segueixi estant. I torni a ser com no fa massa solia ser.