El racó de l'Antoni

nervis

2011-02-08T15:41:00.004+01:00

Recordo quan sentia aquest mateix nerviosisme, el no poder parar de pensar en ella mentre treballava sabent que venia de volar i ens havíem de veure.

Ara també el sento a l’estómac per les ganes que tinc d’arribar a casa i estar amb ella. És el nerviosisme i el pensar en ella amb la por del seu allunyament, de que puguin ser els darrers dies.

És com fer un examen sense haver estudiat. Però aquí m’hi jugo més.

Quan una cosa s’acaba, penses en com va començar

2011-02-08T11:55:00.006+01:00

Un cop vaig sentir aquesta frase i és totalment certa. Quan s’acaba una història no pots deixar de pensar en els inicis, en com es va desenvolupar tot i com n’era tot de nou i d’emocionant. És igual que faci segles que no hi penses, de sobte et ve al cap. I la malenconia t’absorbeix i t’oprimeix. Ara que m’han fet figa les cames en veure el final de ben de prop, em tornen els inicis al cap.

Recordo els carrers, caminant junts sota l’intens fred d’aquell hivern sense un sostre on anar. Primer cop que em succeïa perquè sempre he pogut fer la meva sense problemes (avantatges d’estudiar fora de casa). Sento la força de les abraçades. L’emoció de la primera trobada, l’incertesa de la segona, la felicitat de la tercera.

Els inicis, però, són miratges vistos des de la distància. Ens quedem amb el bo i obviem el que no ho és tant. Com les llargues esperes, la incertesa de saber si anirà endavant, els temps separats... la nostàlgia fins i tot podria fer-te recordar amb estima l’època més xunga de la teva vida. Així n’és de mentidera.

Així, el que em sap més greu és perdre l’avui que tant m’agrada. Arribar i saber que hi és. Perquè si, hi ha molts peixos al mar, però és ella el que vull. I sempre s’acaba obrint una altra porta, però no necessàriament serà millor. De fet, difícilment ho podrà ser.

No obstant, hi ha coses que s’escapen al meu poder. Només resta, doncs, l’esperança. Seguir arribant i que hi segueixi estant. I torni a ser com no fa massa solia ser.

Massa tard per tornar a començar?

2011-02-07T13:00:00.008+01:00

Cal tornar més de cinc anys enrere per recordar el que estic sentint. Em torna a faltar l’aire. M’ofego. Se m’està formant altra vegada un nus al pit que fa que em costi respirar. Dins de poc no podré tampoc engolir. Necessito tancar-me al lavabo per a poder respirar, aïllar-me dels companys de feina quan sento que l’opressió al pit és massa forta.

Torno a preguntar-me si és massa tard per tornar començar. Si aquest cop aquesta serà una via de fuga o ja no em servirà. Perquè panta rhei, tot flueix, i res no és el que era abans, les solucions no tenen perquè ser com abans. I, paradoxalment, panta rhei per tot excepte per la ciclicitat de la vida, que ens duu una i altra vegada al mateix punt on no hi volem ser.

Se m’escola altra vegada la sorra entre els dits de les mans. No la puc retenir i em destrossa saber que tot es reprodueix de la mateixa forma. Penso en com va començar i en com pot ser que estigui en aquest punt. Voldria tornar enrere i quedar-me allà per sempre més. Però no la puc retenir i se m’escapa. La meva voluntat no és prou. Sento com el compte enrere ha començat. Tornaré a esforçar-me per invertir aquest comptador, i que sumi, i vagi endavant com ha fet fins no fa tant. He apostat i seguiré apostant fort.

Lluito, però, a contracorrent. Tots els fantasmes que sempre m’han perseguit ara són aquí, ben presents. No puc evitar veure les analogies. És tot tan clavat que no em veig capaç de sortir del cercle viciós que s’ha generat. Tot, clavat. Se que la meva actitud és l’únic que em pot salvar. La malenconia només afegirà distància. El positivisme i l’entusiasme és l’únic que pot donar fruits. Però no en se treure per culpa de la meva falta de confiança, pels fantasmes que em parlen a cau d’orella. Tot s’està desenvolupant al mateix compàs. Tot no. Només hi ha una cosa diferent. Estàs tan lluny i ara necessitaria tant les converses amb tu. Fa uns dies hi pensava, sempre hi has estat. I mentre dissabte em deia que ja no veu futur amb mi, jo vaig pensar en que aquest cop, per primera vegada, no hi seràs per donar-me suport. Almenys, no físicament.

La diada

2010-09-11T11:08:00.003+02:00

Representa que avui és un dia de celebració. Es commemora, essencialment, que ens van donar pel sac fa quasi tres-cents anys, i que encara ens en segueixen donant (al constitucional em remeto). Així som els catalans. Com més ens casquen més en volem.

Com a bon masoquista, perdó, català, sempre celebro la diada penjant la senyera i sentint de bon matí els segadors. Me n’adono, no obstant, que és un dia trist en el fons. És un mal rotllo que es va acumulant durant la setmana i que no acostumo a saber d’on ve. De sobte em llevo un dia, miro el calendari i veig que és l’onze de setembre i dic: “calla, que avui és la diada! Ja se jo perquè m’anava deprimint dia a dia la darrera setmana...”

Personalment, ha estat un dia en el que he tingut males experiències de les que marquen punts d’inflexió. Suposo que d’aquí ve el meu mal rotllo. Com no crec en altres vides, descarto que sigui un flash els meus patiments de 1714. Així que tot això ha de venir de la única vida que empíricament se'm pot demostrar que he viscut: la d'ara.

Aquesta data és de mala sort internacional. Estem els catalans, pioners en això (desconec algú que la patís abans que Catalunya, però no ho descarto). Estan els Xilens i el seu Pinochet traient-li la cadira (i la vida) a l’Allende. O els Nord Americans, que van veure com uns sonats confonien dues torres d’oficines amb unes bitlles gegants.

Jo tinc diversos mals records personals d’aquesta data. Sense anar més lluny, em va deixar la novia un onze de setembre de fa tants anys com temps té aquest blog. I d’aquí segurament em ve la inseguretat que pateixo aquests dies amb la meva parella actual. Una sensació d’”això no va bé, i ella ho pensa encara més que jo” que ja patia fa... cinc anys! (com passa el temps, recoi!) i que en aquell moment vaig encertar i va fer eclosió la desdita, com no, un Onze de Setembre.

I ara que sento de fons els tambors, em venen ganes de sortir al carrer i celebrar aquesta data. Si és que sóc gilipolles. Què hi farem. Potser algun dia tindrem una data per celebrar una victòria. O potser em toca la loteria, que sembla més fàcil.

Bona diada. I visca Catalunya. Visc a Catalunya (com diu aquell).

travelling

2010-08-06T00:41:00.004+02:00

És una passada el que unes fotos poden arribar a evocar. Encara més quan les fotos són d'algú altre en un moment infinitament distant. Veient ara un àlbum d'una persona a la xarxa social d'internet més popular del moment (podríem dir-ne facebook) he viatjat a moments que tenia perduts en l'oblit. He recordat, veient una foto des del cap damunt de la Notre Dame, el primer dia que vam sortir a passejar els companys de l'erasmus per Paris. Ho he fet en veure, ben petitet, l'arbre al costat del que ens vam fer una foto. El funicular per pujar al Sacre Coeur, que només vaig agafar un cop perquè sempre vaig trobar massa car pel poc recorregut que feia (pujar escales a peu és més barat per un estudiant). L'òpera, inici del recorregut que quinze o vint individus vam fer durant la Nuit Blanche. Panthéon, de pas obligat pel davant cada dia per anar al RER. I el RER! quina calor i quins olors!!! hauran descobert ja l'aire condicionat? El bateau mouche, que va ser un trist desastre en preferir discutir que gaudir del sopar. I els jardins de Luxemburg! tot just al costat de la residència on vaig viure els 5 darrers mesos d'estància a París.

Passeigs pel riu, botellon al pont de l'alma, paninis al boulevard Sant Michelle, el fred tallant de l'hivern, la calor ofegant dels dies d'estiu, l'agraïda fresca de les nits d'estiu, les tardes a la cité-U jugant a futbol sobre la gespa, les partides a quatre mans al proevolution soccer d'ordinador, els passeigs romàntics per la vora del riu, els trajectes solitaris via RER a l'aeroport, les festes a l'escola, la ex, la blanche, els companys, els amics...

Tot tan lluny, tan oblidat i, de sobte, tan present. El que no aconsegueixo recordar, però, és a escriure o parlar francès. Ja veus, la memòria fa el que vol.

estimar més del que ens estimen, o que ens estimin més del que estimem

2010-07-30T00:31:00.011+02:00

Fa anys feien un programa anomenat la columna. Sempre veia l'inici, en que la Júlia Otero feia una mena d'editorial. Tot just després, me n'anava a l'habitació a estudiar. Quina voluntat que tenia. De la senyora Otero en vaig aprendre dues coses que recordo molt bé i que encara em són ben vigents. L'una és que "més val cent culpables al carrer que un sol innocent a la presó. L'altra deia que "estem condemnats a estimar més del que ens estimen, o a que ens estimin més del que estimem".

La primera em resulta fonamental per entendre el que ha de ser la base del que es pot entendre com a just. La segona m'ha perseguit i minat la confiança en entendre-la tan certa que no es pot ni discutir.

En una relació sempre estimarem més a la parella del que la parella ens estima, o la parella ens estimarà més del que nosaltres la podem estimar. L'equilibri exacte és impossible. És com desitjar que l'aigua i l'oli es barregin sense fer coses rares (que a hores d'ara en Ferran Adrià segur que ho està a punt d'aconseguir creant el que anomenarà l'aigua d'oli o alguna cosa similar).

No cal que estrictament es parli d'amor. Es pot parlar, simplement, d'atracció sexual o d'amistat. Però sigui com sigui, sempre l’un sentirà més que l'altre. Al llarg de la relació les posicions es poden invertir, però això no alleuja el mal sinó que crea una nova confusió a qui ja s'havia acostumat al que tenia.

En la meva anterior relació, recordo una major dedicació de la meva parella cap a mi que no pas meva cap a ella. De fet, als inicis (i encara em sorpren), perdia el cul vers a mi d'una manera que jo no podia correspondre. Jo tenia moltes coses per fer, com aprovar els exàmens, i desviure'm per ella fins l'infinit no era un dels meus plans. Amb estar bé amb ella em semblava suficient. No obstant, aquest desequilibri em feia sentir malament, no em feia sentir bona persona, i això m'angoixava. Tot i que m'afalagava saber el que sentia per mi. El temps va fer girar la truita i m'ho vaig acabar menjant amb patates. No entenent com algú que es desvivia tant per mi havia pogut arribar a sentir tal indiferència. I d'allò va nàixer aquest blog ja fa quasi cinc anys.

Sorprenentment, encara més que abans, fins a la meva actual parella sempre s'havia donat aquesta mateixa situació, la que jo interessava més a la noia que no pas la noia a mi. Excepte en un parell de casos que van durar molt poc, el temps que van trigar a utilitzar-me com un cleenex (i a mi només em va quedar el poder gaudir de la sonada). Imagino que tot es deu a que a una noia interessada en mi li costa menys atraure'm que no pas em costa a mi atraure a una noia que m'interessa. O simple casualitat. Qui lo sap?

Amb la meva actual parella (que fa fa anys que sortim) tinc la situació contrària. Vaig ser jo qui va perdre el cul per ella i va anar-hi com si el món s'acabés si no ho feia. Va sentir l’interès per mi que pot sentir algú desarrelat de la seva terra i que troba un tros de terra per tornar-s'hi a arrelar. O potser li vaig interessar més del que mai he arribat a percebre. El fet és que trobar-me en la situació contraria al que havia estat habitual per mi sempre m'ha pesat. Se que estem junts perquè jo em vaig mullar. Si no, ella no hauria mogut un dit. De la mateixa manera que vaig estar amb la meva ex perquè ella em va insistir, perquè jo ni l'havia vista. I cap de les dues situacions em fan sentir bé.

Avui, sopant amb amigues de la meva xicota, han comentat els llenguatges no verbals que la meva xicota utilitzava per cridar l'atenció quan li agradava un noi. Llenguatge que, evidentment, amb mi no va utilitzar. Ha estat una d'aquelles situacions d'empassar saliva. Tot i que una persona madura no hauria de donar-li importància, tinc cinc anys menys que ella i em puc permetre el fet de no ser tan madur. De fet, la fruita madura cau de l'arbre i es podreix a terra. M'agrada sentir-me encara una mica verd, la veritat. M'ha molestat també perquè quan estic amb els meus amics parlem dels profes, de la feina, de la carrera, de les festes... però mai no ho fem dels ligues ni d'amors platònics, perquè sabem que fa sentir malament a les parelles. I la meva xicota sempre evita parlar, o menteix directament, sobre relacions passades o el que sigui. Em sorprèn que, en canvi, quan està amb les amigues (i amb mi al davant) oblidi aquesta delicadesa. Però això no és el que veritablement em molesta. El que em disgusta és que coses sense importància objectiva m'afectin. Que m'importin quan mai no ho havien fet en altres relacions. Que hagi desenvolupat un sentiment de gelosia que abans no tenia. Imagino que tot es deu a que quan vaig començar, jo desitjava més del que em desitjaven.

El que em fot, realment, és que estiguem condemnats, sempre, a estimar més del que ens estimen o a que ens estimin més del que estimem. Però, com diuen els francesos, c'est la vie.

sex far from the beach

2010-07-24T01:51:00.002+02:00

De lluny de la platja ve l'intent fallit de cocktail d'aquesta nit. Suposo que amb la pràctica guanyaré habilitat. O potser no. Qui sap. He seguit les instruccions però no ha acabat de sortir com tocava. També és cert que el poc gel que tenia no m'ha permès de donar-li la frescor que requeria. Potser d'aquí en ve el seu nom de sexe a la platja, perquè a la primera mai no surt com s'esperava. I amb el temps, suposadament, se'n guanya experiència. O potser no, altra vegada.

També hi contribueix, no sé si per culpa de l'edat, que cada cop m'agrada menys l'alcohol. Una altra analogia?

Pràctica per adquirir traça. Traça per poder practicar. I amb poc vodka, que caic rodó.

calor

2010-06-25T23:11:00.002+02:00

Calor, calor, calor, calor...

Fa quatre dies ens queixàvem del fred i jo ja no puc deixar-ho de fer de la calor.

Quina angúnia sentir la constant de la suor.

Tot per culpa de la calor. Em resulta insuportable.

Calor, calor, calor, calor...

pensant en Juli Cèsar

2010-06-20T23:40:00.003+02:00

Recordo que un cop vaig llegir que en Juli Cèsar es sentia profundament acomplexat en comparar-se amb Alexandre El Gran, ja que a la mateixa edat que tenia en Cèsar en aquell moment, l'Alexandre ja havia conquerit el món conegut i conegut la meitat del món que quedava per conèixer. En Juli Cèsar, per contra, no havia encara fet res de prou entitat com per ésser recordat.

Fa pocs dies vaig entrar als meus vint-i-últim. Penso en el Juli Cèsar i entenc el seu sentiment. Perquè se m'acaben els vint i no he viscut amb la intensitat que hauria desitjat. Sento un avorriment molt gran a quasi tot instant. Una sensació de bloqueig en no saber què canviar ni tenir idea de com fer-ho.

Envejo la gent amb iniciativa. La gent emprenedora. Aquells que saben reinventar-se.

Sobretot, admiro la gent que sap gaudir i que s'ho passa bé. Que senten que el seu temps val la pena. A mi se m'escola entre els dits. Com al Juli Cèsar. Sols que ell va acabar aconseguint el que tant anhelava.

Santiago

2010-04-07T00:30:00.001+02:00

Abans d’ahir picava a la paret que separava els nostres menjadors a cada gol del meu equip, i tu m’ho tornaves a cada gol del teu. La teva dona passava a casa nostra i xerrava amb ma mare. Jo passava a la teva i jugava amb els teus fills.

Ahir ens veiem poc sovint. Totes dues famílies feia molts anys que havíem marxat d’aquell bloc. Ens trobàvem pel carrer, passejant, ens saludàvem i donàvem records. Veníeu a sopar de tant en tant a casa i sentia nostàlgia de la infantesa. Fèieu plans amb els meus pares de viatges. En teníeu un de clar per quan et jubilessis. Ahir vas anar a fer la mona amb uns amics i t’ho vas passar, m’han dit, molt bé. Te’n vas anar a dormir tard perquè va ser un dia llarg.

Avui ja no t’has llevat. T’he vist per darrera vegada a través d’un vidre molt fred. He intentat consolar la teva dona i els teus fills. Però no em se consolar ni a mi mateix.

Demà t’acomiadaré a l’església just davant del bloc don érem veïns. Paret amb paret. T’ho hauries passat bé amb en Messi avui. M’hauries enfonsat la paret.

Et trobaré a faltar.

una trista realitat

2009-11-26T19:21:00.000+01:00

Vaja... quanta raó hi ha en la tornada d'aquesta cançó. I que trist que sigui tan cert. Preferiria estar viu per tota l'eternitat. Què hi farem... El que em resulta curiós és que m'enganxi tant la nostàlgia que em provoca. Per què té tanta força la nostàlgia?

manel

2009-11-17T00:04:00.004+01:00

Feia tant que no trobava res que m'agradés que encara em sorpren que em puguin arribar a agradar tant. De casualitat els vaig conèixer en un concert gratuït per Santa Tecla i tant em van fascinar que a la paradeta que tenien em vaig comprar el cd. I des d'aleshores que no paro de sentir-lo.

El més sorprenent del cas és que al concert, ara fa dos mesos, la gent cantava les cançons, se les coneixia, i jo no sabia ni d'on havien sortit. Pel que no em podia deixar de preguntar... en quin món visc jo?

què era el que ens divertia?

2009-10-14T00:40:00.002+02:00

És tan tard que no vull ni pensar-hi. Com tampoc pensaré en la data del darrer post que vaig penjar. Me'n faig creus que ja faci tant. No he deixat de pensar posts de la primera a la darrera paraula, però sempre al cotxe, anant i venint i sense possibilitat d'escriure'ls, deixant que les paraules es perdin en el meu oblid.

Sempre em pregunto què era el que tant em divertia de sortir de nit. De vegades he pensat en l'edat, les obligacions o la companyia. Sovint he cregut que l'emoció de lligar ho feia tot més divertit. Però mai no concloc res perquè, veritablement, res no em convenç.

Tampoc sóc tan gran com per no divertir-me sortint de nit. Que no en tinc ni trenta! La feina m'exigeix molt, però els caps de setmana són ara més meus que quan els havia de patir estudiant o passar amb remordiments per no fer-ho. I la companyia... els amics amb qui tan bé m'ho passava segueixen sent-hi i sent-ho. Tot i que ens veiem amb molta menys freqüència, infinitament menys. I quan ens trobem, ja no ens ho passem ni de bon tros tan bé com abans.

I aquí sempre torno a les primeres hipòtesis. És l'edat? les obligacions? serà que tots estem lligats? I reduint a l'absurd concloc una i altra vegada que no són aquestes tres raons: som més joves que molta gent que surt "a donar-ho tot". La feina ens prem, però no tenim ni fills ni hipoteques. I si, l'emoció de lligar no hi és, però recordo que en aquells anys alguna època també vaig tenir xicota i, tot i així, m'ho passava de collons. Em quedo, doncs, sense una resposta que el plagui.

No obstant, avui, me n'he adonat d'una cosa. Quan ens reunim som els mateixos que sortíem fa anys. Però aleshores rèiem i fèiem l'ase tota la nit, dient xorrades que només a nosaltres ens podien fer gràcia. Resumint amb bromes la setmana viscuda. Culminant la convivència a les aules amb una bona sortida.

El que ha canviat és que ens vèiem cada dia durant tot el dia. I ara no ens veiem més que un cop cada sis mesos. El que fa que ja no ens divertim és que ja no tenim gaires coses a dir perquè cada cop tenim menys en comú.

És aquest el drama de fer-se gran? tenir cada cop un món més petit?

Esgotadament avorrit

2009-03-24T17:35:00.005+01:00

Em sento esgotadorament avorrit. Més i tot que aquesta merda d’ordinador que se’m queda una estona penjant cada mitja frase que escric. Això és un dels factors que m’ha dut a deixar de treballar una estoneta mentre redacto aquesta entrada. Els altres motius seria l’escaqueig general de l’oficina que fa que ara m’hi trobi sol. L’un sempre passeja per l’obra ja que és més distret. L’altre tenia hora al metge a mig matí a Barcelona, pel que clar, ha treballat dues hores i se n’ha anat fins demà. Per què sóc l’únic pringat que es posa el metge sempre (tot i que això suposi retardar la visita un mes més) a primera o a darrera hora? L’altra se n’ha anat també per l’obra però s’ha endut l’ordinador... escaquejada màster? I finalment el cap, que aquest és un cas excepcional de driblar la feina. I si, es podria dir que és el cap, però tampoc és tan cap, que tenim la mateixa categoria dins l’empresa sols que la crisi té aquestes coses i ara em toca pillar.

I bé, a mi m’és igual haver d’estar per sota d’algú que de la meva categoria, i no fer de cap quan ja n’hauria de ser. L’ego és esgotador si hi has de lluitar cada dia. Millor no fer-li cas. I tampoc m’importa massa que la gent foti el camp i s’ho passi tot més o menys pel forro. Aquí no sóc el responsable i no me’n faré mala sang. Em toca més els ous haver de carregar amb feina que no em toca i que, a més, repercutirà en favor d’un altre que se’ls toca ell mateix. Perquè clar, la situació és la llet, tinc una categoria que ara no exerceixo suposadament, però la meva feina està constant d’exercir-la per tal de fer la feina d’algú que l’hauria d’estar fent però que no la fa mentre aquest algú se’n va a esmorçar, post-esmorçar, dinar, “migdiar”, berenar i al gimnàs. Si, gestió se’n diu. I, finalment, jo no hauré complert els objectius que tinc assignats perquè m’hauré passat mig any fent tasques que no em computaran en producció, i un altre si que els acomplirà perquè jo li hauré estat complint les feines. Collonut.

La feina de picar pedra ja fa molt que la se fer, pel que l’experiència d’ara no m’està aportant res en el professional. La de gestionar amb el client/propietat és la que més m’interessa d’aprendre. Aquesta, clar, si que la fa el cap. Això si, a l’estil de la vella escola (dinars). Algú més a part de mi considera tan arcaica com penosa la pràctica dels dinars? Realment cal acontentar la panxa d’algú per obtenir resultats? Em sembla lamentable. Ni he convidat ni penso convidar mai a ningú. Com no permeto que m’ho facin a mi. La feina ben feta i a dinar a casa, que segur que és més sà.

I clar, en el fons estic content d’estar on ara estic perquè almenys no estic on em van “col•locar” fa uns mesos. Deixant de dependre dels meus caps per anar a una altra delegació radicalment diferent, on no feia res més que picar números com un autòmata. No tinc res en contra d’aquesta feina, però no és el que jo cerco. Ara, almenys, ja no estic en aquella cova fosca.

És cert que fins ara no m’he hagut de preocupar per perdre la feina (tot i que d’ara en endavant ja veurem...). Això és un gran què tenint en compte con estan les coses. Però si que és cert que la meva progressió està més aturada que la negociació del finançament. I clar, portant 2 anys i mig a l’empresa hauria d’estar pujant com l’espuma. Fa un any estava més amunt que ara. Just fa un any quan tenia d’altres ofertes que rebutjava. Ara començo a creure que vaig errar no només rebutjant aquelles empreses sinó, fins i tot, entrant a l’empresa en la que estic.

Sento una motivació nul•la per seguir endavant. Però les sortides són escasses. Realment és un mal moment. Miro amb més freqüència Màsters no de l’universo, com en Heaman, sinó dels acabats amb una BA, com a gran sortida de la meva odiosa rutina. Aquest món laboral en el que estic, almenys en el nivell en que ara em trobo, no és en absolut excitant intel•lectualment. Més aviat em sento desaprofitat. Però clar, fer-ne un amb cara i ulls és un esforç. O es deixa de treballar (perquè és a temps complert) durant un any i es paga de l’ordre de 60.000 euros, o es fa en caps de setmana durant dos anys pagant el mateix i perdent la salut en barrejar una feina tan absorbent en temps com la meva amb uns estudis igual d’absorbents (pel que diuen).
O em toca l’euro milió i visc la vida collonuda sense fotre brot mai més. Això estaria be. Qui fos na Paris Hilton amb cervell...

rien de rien!

2009-02-08T02:05:00.003+01:00

Es podria dir que actualment res no marxa. Si existeix un punt d'equilibri en que tot va be (amistats, parella, feina...), ara em trobo pròxim a l'oposat. Em queda la salut, això si. Consol de qui poc té.

Els amics amb qui crec que puc comptar són tan lluny que no els puc veure mai. I els que tinc per a prop, qui sap per què, són especialistes en fer el buit. Imagino que he perdut molta popularitat durant els darrers anys.

La feina ha estat un viacrucis durant els darrers mesos del que pensava que no en sortiria. Ara la cosa ha canviat. No és que sigui a una gran cosa, de fet professionalment segueix sent frustrant, però almenys ja no és la tortura (mooving?) que patia fins fa dues setmanes.

Per altra banda, imaginem tenir una parella de pàdel amb qui la relació personal és molt bona. T'hi portes genial, fas la birreta al club i tal i pasqual, sols que ja fa dos mesos que no jugues a pàdel. I clar, la darrera vegada que hi vas jugar també feia dos mesos que no hi jugaves. Total, un sol partit en quatre mesos. I a mi m'agrada jugar. Clar, sempre pots anar a jugar tot sol contra la paret, però no és el mateix que diguem. Arribes a pensar que l'altra persona ja té en ment un altre company. I aleshores et venen al cap les insinuacions de la teva antiga parella per jugar un partit amistós. O la gent del club, que n'hi ha tanta per triar. Perquè t'encens en sentir-li dir que amb parelles esporàdiques s'hi ha fet un fart de jugar perquè amb elles en tenia ganes. O sigui que a sobre et sents a dir que ets gilipolles. Així que se't passen les ganes de partit, de birreta i d'hòsties.

I és que hom també es va fent gran i cada cop s'allunya més de la plenitud física que diuen que l'home té als 25 anys. I percep en la seva pròpia carn, concretament al greix de la zona abdominal (altrament anomenada panxa), el canvi de metabolisme que sempre ha sentit a dir que es pateix als 27. I ho nota perquè baixar de pes mai no li havia costat, però ara no aconsegueix fer desaparèixer aquesta molesta, tot i que certament petita, acumulació greixosa instal·lada al melic i rodalies. Per no dir la tortura que li suposa córrer més de 10 minuts o aguantar un entrenament de tennis.

Aleshores es frustra en veure que el temps està passant i no es sent satisfet de com l'està vivint. Que la pala, a que encara és mitjanament actual, s'està quedant desfasada sense ni tan sols fer-la servir...

I jo què se, qui diu pàdel diu tennis, o res. Rien de rien!

em treu la son

2009-01-10T01:07:00.003+01:00

al llit resto amb les parpelles aclucades però els ulls ben oberts.

m'ha sobrevingut, com tantes altres vegades des de fa un temps, el mateix pensament.

em sembla que no estic preparat per acceptar que algun dia, com tothom, he de morir.

potser encara falten 70 anys, però el temps avança inexorablement.

tot era més senzill quan era creient.

però a veure...

2008-12-12T01:02:00.002+01:00

...què collons he menjat avui per haver-te de visitar tant?

qui truca ara?

2008-12-11T20:41:00.003+01:00

M'acaba de trucar, es veu que recent tornada de vacances (encara estava al taxi venint de l'aeroport), una persona amb qui feia força temps que no hi parlava. Deia que els darrers dies, sense saber perquè, tenia moltes ganes de parlar amb mi.

I jo, que ja tinc uns anyets, de seguida he sabut per què.

Al cap de l'estona m'ha explicat que segueix soltera i que acaba de tenir un desengany, ojito, amb un italià que havia vingut per un sol mes i que, coses de la vida, el dia abans de marxar li va confessar que a Itàlia l'espera la seva xicota i que millor deixar-ho estar. (serè jo l'únic a qui no li sorprèn això venint d'un italià com d'un argentí?)

Laments diversos de l'estil que no entén com porta quatre anys sense parella (que realment en són tres i poc, que si fa dos que surto amb la meva xicota i portava un any i poc de solter... els números canten!)

I jo què vol que hi faci? prou en tinc jo amb la meva pena, que porto 3 mesos que anar a treballar és un suplici (m'han canviat de grup i el meu nou cap i jo som incompatibles).

Però be, tal dia farà un any i la feina millorarà (o jo em moriré del mal de ventre que em produeix). I al proper desengany tornaré a rebre una trucada. I el fred marxarà (perquè no vegis quin pal em fa haver d'anar a jugar a tennis ara amb la rasca que fot!)

Realment cal?

2008-12-11T20:32:00.005+01:00

Realment cal carregar-se un mite de la meva infantesa fent aquest trunyo?

No cal per pel·lícules de tot. I menys encara esforçant-les per a que siguin dolentes.

Ni de conya la veure. Jo em quedo amb el record del bo!

és evident que me n'he posat massa...

2008-12-02T19:48:00.002+01:00

Tinc les mans que fan pena. Quan arriba el fred se'm ressequen fins al punt que m'acaba sortint sang pels artells o nusos (no sé si el significat d'aquestes dues paraules és exactament la de "nudillos" però me la jugo) de les mans.

Total, que tanta pena em fan que m'he posat crema. I me n'he posat tanta que em rellisca el ratolí de l'ordinador. Em patinen fins i tot les tecles!

Doncs això, que és evident que me n'he posat massa.

Mindundi

2008-12-01T23:24:00.000+01:00

Algú s'ha sentit mai com un mindundi?

Doncs en això estem...

de sancions

2008-12-01T22:48:00.002+01:00

Fa uns dies hi va haver força polèmica perquè algú va insinuar que els periodistes que cometen errades en la llengua que escriuen, en aquest cas el Català, haurien d'ésser sancionats.

Evidentment, els periodistes no van trigar a deixar-lo com un drap vell.

Per contra, jo aniria un pas més enllà. Com pot ser que se li doni un títol de periodista a algú que no sap escriure sense cometre faltes? Quin nivell tenen les facultats de periodisme? Algú s'imagina que els metges entressin en còlera si algú insinués que caldria sancionar-ne als que confonguessin el cor amb el fetge? O algú s'imagina un enginyer que no sàpiga sumar? un perruquer que talli orelles o un informàtic que no sàpiga fer anar l'ordinador?

Si, si, es podria dir que tots els exemples que he dit són més greus. Però és que per un periodista la llengua és la seva eina de treball, i l'hauria de dominar prou com per no tenir cap mena de temor a la imposició de sancions. Més encara havent-hi les eines de correcció automàtica que hi ha avui en dia. Si fins i tot l'Enciclopèdia Catalana es pot consultar gratuïtament per internet!

Tampoc vull ser injust posant a tots dins d'un mateix sac. Perquè és cert que hi ha molts professionals del periodisme que pel que fa a la llengua són molt correctes.

Però fins que trobar errades als diaris deixi de ser un entreteniment ben fàcil i passi a ser un exercici de la màxima dificultat; o fins que no arribi el dia en que a televisió espanyola o en qualsevol film doblat al castellà (perquè els errors no es fan només en Català) deixi de sentir "la dije que se fuera" (que tots sabem que el leísmo i el laísmo són trets característics de certes zones, però no fa de bon ús quan es pretén parlar un castellà neutre. O a cas hem sentit mai un accent profundament andalús, o gallec, o català, o aragonès... presentant el telediario); fins que no es deixi d'errar amb tanta facilitat dins d'un món professional en que no s'hauria, jo no sols estic d'acord amb les sancions, sinó amb revisar uns estudis que avui en dia no garanteixen que la totalitat dels seus llicenciats dominen una eina essencial per a la seva feina.

A tot això, la crítica fàcil a la meva opinió seria cercar alguna incorrecció (que segur que la hi ha) en el meu text. Val a dir, però, que jo només tinc el nivell C perquè sóc de ciències i prou feina he tingut amb les meves eines de treball.

fins els...

2008-12-01T21:13:00.001+01:00

Doncs això, que m'agradaria poder cridar ben alt:

"n'estic fins els collons!"

la màquina del temps

2008-11-05T00:19:00.004+01:00

Viatjar físicament a través del temps no sembla gaire factible. Seria força pràctic tornar enrere i canviar certes decisions que el temps va demostrar ser errònies o viatjar al futur amb un bolígraf i un paper per anotar-se la combinació guanyadora de l'euro milió.

El que em xoca és la facilitat que té la nostra ment de tornar enrere i submergir-se en una època pretèrita amb tanta facilitat. Endinsant-nos fins al més profund dels nostres sentiments. Vivint el que aleshores patíem.

És curiós veure com es pot tornar tres anys enrere amb tanta lleugeresa, sobretot quan tornar-ne quatre resulta tant inversemblant. És la força de la inseguretat i de les pors, que poden més que el seny.

La mosca al nas.

like tears in rain

2008-10-24T20:14:00.001+02:00

Hi ha moltes raons possibles per explicar per què en Roy perdona la vida a en Deckard quan el té al seu abast. Per mi no és altra que adonar-se que la seva pròpia mort és imminent, que el temps d'en Roy s'exhaureix; i que els replicants també tenen por a morir.

Potser "por" no és un mot que expliqui amb prou certesa el sentiment que evoca la mort sobre nosaltres, almenys sobre mi. Fa més por la incertesa del demà que la seguretat del no res rere la mort.

Segurament "tristor" explica millor el que comporta el concepte "mort". Tristor de saber que tot s'acaba i que més enllà d'ella no hi ha res. Pena en saber que el viatge es finit i que les experiències, aquelles que hem adquirit durant la vida i que conservem com un tresor, es perden per sempre més. Que no ha servit per res perquè no ho podem portar enlloc. Que ja no hi ha res més i que nosaltres ja no formarem part, ni tan sols en sabrem cap cosa, del que succeeixi en endavant.

És un horitzó tan complicat de comprendre com fàcil d'acceptar o admetre. Per molt que interioritzi que tal com no hi era abans del meu naixement no hi seré després de la meva mort, sé que mai no ho acabaré d'entendre en profunditat. La mort no és un Game Over d'un videojoc que es pot recomençar tantes vegades com es vulgui. És definitiva.

I per tot això en Roy va permetre que en Deckard visquès. Per la tristor que li provocava entreveure la seva mort i saber que "tots aquells moments es perdrien en el temps, com llàgrimes en la pluja". Necessitava que en Deckard seguís viu per tal que algú el recordés, per tal de poder transmetre les seves vivències i que no es perdessin en l'oblid del temps.

Com tots.

l'hivern s'apropa

2008-10-20T00:29:00.003+02:00

Je suis tellement enrhumé qu'on dirait qu'il est arrivé l'hivern!

...com voldria no haver d'anar a treballar...

ni demà, ni mai més!

atxim!

el meu avi (i la mort)

2008-10-13T20:04:00.009+02:00

Amb el meu avi hi vaig passar innombrables hores. Vaig passar d'esperar a casa seva a que ell tornés d'anar a comprar, a saber que sempre el trobaria perquè ja no sortia de casa. Era trist sentir-li dir que ja n'estava cansat, perquè ja no era vida això que tenia. Tot i així, tot i no poder sortir sol pel carrer, perquè pujar i baixar escales no era tasca fàcil per les seves velles cames, va estar força be fins al final. Tant físicament com psicològica. O, al menys, no va estar malament del tot.

Els darrers dies els va passar entre l'hospital i casa seva. Quan el van ingressar per darrer cop tot pintava molt malament. Ni els metges ni ningú no tenia massa esperances. L'anava a veure quan podia. Aleshores jo vivia a Barcelona, i només tornava a casa els caps de setmana. Una de les vegades que hi vaig anar el vaig trobar dormint. Vaig seure'm a la butaca i vaig esperar pacient a que es despertés. Quan ho va fer no em va reconèixer. Es trobava desorientat i es pensava que jo era un lladre. Em va dir que si no marxava trauria una pistola que tenia sota el coixí. Quan vaig encendre el llum i li vaig dir qui era finalment em va reconèixer. No va parar de demanar-me perdó, pobre home.

Des d'aleshores, quan parlava de mi sempre deia "pobre Antonio", aparentment excusant-se pel que havia succeït aquell dia, però en el fons ho deia per tot plegat. Aquell havia estat un any horrible per mi, i ell prou que ho sabia. Els metges hi van trobar una millora, i li volien donar l'alta en un parell de dies. No obstant, vaig voler anar-lo a veure abans del partit del Nàstic. Jo ja anava vestit de vermell, que estava a punt de pujar a primera, però tenia prou temps per visitar-lo.

En veure'l, però, no ho vaig tenir tan clar com els metges ni com la meva família. Vaig decidir quedar-me amb ell tant com pogués. Vam parlar. Estava millor que els dies anteriors però, en el fons, més apagat. I les seves paraules desprenien comiat per tot arreu. Ja no recordo massa que em va explicar. Només recordo que quan ja estava cansat i va necessitar dormir es va acomiadar de mi amb un "pobre Antonio". Aquest no significava el que els altres. Ho vaig percebre com un clar comiat. Com un adéu amb l'amargura de saber que se n'anava sense veure'm feliç. Perquè als avis els hi agrada saber que se'n van amb la família apanyada. En aquella darrera conversa vaig percebre en ell una por que mai no havia sentit o, almenys, mostrat. La por a morir. Em va dir: "disfruta de la vida, porqué pasa muy deprisa, tan deprisa..."

I si, passa molt de pressa. Dos dies després una trucada em va despertar a les set del matí. Era el meu pare que m'informava de la mort del meu avi. Fou el 30 de Maig del 2006. Quasi 91 anys que no li van semblar més que un sospir. Records llunyans que sentia haver viscut el dia anterior i que ara només romanen en els seus éssers propers. Vivències que, poc a poc, s'aniran perdent en l'oblit del temps.

I la buidor de la seva absència.

El meu avi (i jo)

2008-10-13T19:30:00.006+02:00

Abans dels 60 anys esdevingué per primer cop avi, quan encara era fort. Ho fou del meu germà gran. Arribant als 70 en fou per tercera vegada i darrera. Aquest va ser el meu torn i la força, poc a poc, li començava a minvar. Tot i així encara el recordo actiu. Enyoro les tardes després de classe quan, per sorpresa, apareixia esperant-nos a mi i a ma germana a mig camí del col·legi cap a casa. Mai no sabia quan apareixeria, i el dia que ho feia m'il·lusionava d'allò més.

Als estius m'estava una bona temporada al xalet dels meus avis amb els meus germans. Allà el veia treballar la terra, jugava amb les eines que tenia escampades, ens vigilava mentre ens banyàvem a la piscina i ens deixava acompanyar-lo fins al poble veí per a comprar el pa. En fer-nos grans, vam deixar de fer les estades estiuenques al xalet dels avis, tot i que els visitàvem de tant en tant. Ells hi estaven mentre durava el bon temps.

No sé quan va començar a minvar la seva energia. O si. Si hi penso és un moment molt clar. El meu avi mai no va estar malalt. A part de sord com una tàpia, mai no va patir cap malaltia ni refredat. Un dia, però, als 80 anys, li van trobar un problema al cor (no recordo exactament què) i el van haver d'operar per força. L'operació va sortir bé i se'n va refer, però a partir d'aquell moment va començar la davallada.

A partir d'aleshores, a la meva adolescència, va ser quan més hores vaig passar amb ell. Quan sortia de classe, fent temps per anar l'entrenament de bàsquet, a anglès o per a que em recollís mon pare i anéssim cap a casa, em passava llargues estones a casa dels meus avis. Allí estava amb l'avi, qui m'explicava les seves batalletes, l'àvia, que encara cosia, la Tieta Mundeta lamentant-se dels anys de mes que ella deia que estava vivint i que ja li sobraven, i la Tía Inès, que solia venir de visita per les tardes a veure la televisió. M'explicava com va haver d'anar a una guerra que el va enganxar a contrapeu, com es va haver d'espavilar després d'aquesta i com la misèria era el pa de cada dia. Mentre l'avia va cosir ens estàvem a l'habitació on exercia, parlant amb ella. Jo solia jugar a clavar les agulles de cap a la taula de fusta que utilitzava per cosir i a unir les agulles amb un fil. Quan va deixar de cosir ens vam traslladar cap al menjador, tot i que de tant en tant encara els trobava en aquella habitació que donava al carrer i on es gaudia de llum natural.

Poc a poc tot allò va anar desapareixent. Primer fou la Tieta Mundeta que, per un any, no va arribar al segle de vida, i per un altre any no va arribar a viure en tres segles diferents: el XIX, el XX i el XXI. Després va marxar l'Inès, causant un gran dolor al meu avi. Era la seva germana. Més tard seria el torn del meu avi i, finalment, de l'àvia. M'esgarrifa saber que el cicle de la vida no s'atura. I ara els meus pares són els que entren a l'etapa en que els meus avis van entrar quan jo era petit, i algun dia seré jo qui hi entri. I tard o d'hora, tot s'acabarà per sempre. Tots els meus records, tot el que ells em van ensenyar i guardo com un tresor, desapareixerà del tot. I jo també.

el meu avi (i l'època que desconec)

2008-09-10T00:07:00.003+02:00

M'agradaria saber-ne més dels següents anys de la vida del meu avi, però mai no me'ls va explicar. La guerra sempre va ser el tema principal de les seves narracions. En gran mesura, imagino que fou així perquè aquest és un tema força recurrent (només cal veure la de vells que expliquen les seves desdites a la guerra i la d'homes de mitjana edat que conten les seves batalletes a la mili). Per una altra banda, crec que en mi va trobar un oient interessat en un moment adequat. Perquè em consta que em va explicar episodis que ni tan sols el meu pare coneixia. Suposo que en arribar els darrers anys les persones volem transmetre tot el que fins aleshores ha restat en un segon pla i, així, saber que la nostra vida quedarà en el record d'algú. Poder no és res de tot això, i només és la idea romàntica de tot plegat que me'n faig jo mateix induït per la tristor que sempre m'ha produït i, intueixo, produirà témer que amb la fi de la vida hom caurà en l'oblid absolut. Que 90 anys de vivències no acabin llegant res.

Només m'han arribat pinzellades dels anys que van passar fins al meu naixement. Això, però, té un remei que consisteix en preguntar al meu pare. Algun dia hauré de trobar temps per fer-ho. Pel que en sé, compartir pis amb la família de la meva àvia no omplia pas de joia el cor del meu avi. La seva gran evasió va arribar en comprar una parcel·la on s'hi va construir un xalet. Des d'aleshores fins que la salut li ho va permetre, va dedicar el seu temps lliure al petit hort que hi va fer. Pujava amb el seu cotxe i s'hi estava hores sota el sol, en una solitud que a ell ja li agradava prou. Una solitud que jo també freqüento i necessito. En això m'hi reconec recordant al meu avi. Diuen que el meu caràcter ha sortit d'ell. Potser és cert. I poder ell se'n va adonar prou com per ensenyar-me la lliçó de no cometre mai el seu error: mai no m'he de deixar vèncer pel meu destí, perquè aquest no està pas escrit i sols nosaltres tenim la darrera paraula sobre aquest.

almenys les dents no em fan mal

2008-08-25T01:29:00.002+02:00

Del cap als peus tot em fa mal. Estic totalment cruixit de l'activitat del cap de setmana. Ja en venia, val a dir, d'un partit de tennis maratonià durant el matí del dimecres, i d'un de pàdel al vespre del mateix dia. Però les quasi quatre hores de paintball del dissabte matí-migdia han estat matadores pel meu cos. Tinc quatre blaus de les boles de pintura que van poder impactar contra mi. La resta del dolor prové dels cruiximents associats a un esforç superior al que el meu cos està acostumat.

Arrossegar-se pel terra al més pur estil Rambo, i estar de cuclilles llarga estona, esperant que el foc enemic minvi per poder avançar esgota. Si a això li afegim la tensió que es té durant la partida, tenim com a resultat un Toni ben esgotat.

Això si: mola molt. Més encara sabent que vam guanyar per pallissa a l'altre equip (6 partides a 2).

Després de dinar, ja que encara no estava prou fet pols (la llengua només m'arribava als genolls i no a terra), vam fer "orientació". En altres paraules: agafa una brúixola i un mapa i segueix un itinerari per un camí entre torrents ple de branques i plantes, fatal per l'esquena d'algú de metre noranta.

I per acabar el dia: sopar i festa. I per fi, anys després, em vaig fotre una bona festa amb els amics amb qui m'he fet les millors festes. La falta de costum de sortir va fer que amb la meitat d'alcohol arribéssim al contentillo (bé, una mica més que contentillo) i fins les 6 de festa. Jo, que tant que solia sortir, i ara m'he de felicitar perquè un dia he conseguit sortir fins les sis! I és que feia més de dos anys que no sortia de debò...

Avui ha estat dia de fer el gos. De llevar-se molt tard, dinar i fer migdiada. Una volta pel poble i a la nit tornada a Tarragona. Dues horetes de cotxe i arribada a casa.

Tot això en honor d'un molt bon amic meu que es casa d'aquí dues setmanes. I és clar, es mereixia un bon comiat de solter! Ara vaig a dormir. Com he dit, em fa mal tot excepte les dents. Demà segur que me'n faran, per boques!

agonia

2008-08-21T17:15:00.003+02:00

Em sap greu veure com agonitza aquest blog. Saber que la culpa és meva encara em dol més. El temps es pot trobar, no costa tant si es cerca amb ganes i cura.

En la meva defensa puc dir que habitualment (ara no, que estic de vacances) treballo moltes hores amb una certa càrrega de pressió i generalment amb una pantalla d'ordinador al davant, pel que arribo fatigat i sense ganes d'encendre el meu de casa. Tenir parella absorveix la resta de temps, i el poc que tinc per mi és dedicat a jugar a tennis. El temps és tan fugaç...

El que més em turmenta, però, és la falta de llibertat per escriure com ho he fet sempre: sincerament. Ara no menteixo, però no allibero tot el que penso i he de cercar eufemismes per a dissimular els tabús. I és que hi va haver ulls que m'observaven. Tot i que la meva pràcticament nul·la activitat blogera dels darrers temps, sumat a la clausura que vaig fer del blog (tot i que vaig reobrir-lo mesos més tard), han fet perdre l'interès d'aquest blog (les estadístiques diuen que em visiten quatre gats) resti en no res, a cada paraula que escric tinc por que la llegeixin els ulls que no toquen.

I se m'esgota el temps, sense recordar cap on anava aques post. Marxo. Estic segur que ja fa molt que no em llegeixen. Però mai no es sap.

en vacances

2008-08-02T22:20:00.002+02:00

per fi, després de tant de tems i d'un darrer mes esgotador ple de jornades inacabables, arriben les vacances.

I demà, si no hi ha cap contratemps, a volar cap a NY.

El meu avi (i la meva àvia)

2008-06-25T20:22:00.000+02:00

A la ciutat de Tarragona, on viuria la resta de la seva vida, va conèixer na Pepita, que seria la seva dona per sempre més. Desconec aquest episodi. D'entre les mil històries que em va explicar el meu avi mai no hi va figurar aquesta. La meva àvia sempre va ser més del pressent, i el que m'explicava era el que l'ocupava al dia. Esperava, això si, que fos jo qui li expliqués coses a ella, desig que jo no podia acomplir massa sovint degut a la meva tendència natural a l'introversió. Com deia, el meu avi es va casar amb una Tarragonina d'ofici costurera. Filla d'un violinista propietari d'una papereria, havia viscut tota la vida a la seva ciutat natal. La ciutat del seus pares, avis i besavis. Més enrere, però, ja no en sé res. Temo que això ja resta perdut en el temps. La guerra la va viure, com quasi be tothom, atemorida i pendent de les sirenes, al so de les quals anava cap al refugi o, almenys, sota l'escala de la planta baixa.

No recordo si el meu avi ja estava jubilat quan vaig nàixer, però imagino que sí. El que si que se és que la meva àvia va treballar fins que ja va ser ben gran. Jo anava a l'institut quan ella es va jubilar. Tindria quasi bé 80 anys. Així va tancar el taller que sempre va tenir a casa seva. Allà on les senyores amb un important poder adquisitiu s'anaven a fer els vestits a mesura. La meva àvia va treballar tota la seva vida, fins i tot la nit de noses quan es va veure obligada a acabar un vestit que una clienta li exigia. De capriciosos i mancats d'escrúpols sempre n'hi ha hagut.

Del seu matrimoni en naixerien dos fills. Van viure sempre en un pis al portal del cas antic, a tocar de la Plaça de la Font. A casa seva sempre hi va haver la mare i les tietes de la meva àvia. I aquesta fou, doncs, la segona gran desdita, lligada íntimament a la primera i fonamental, que va ocupar la vida del meu avi. Mai no va poder viure sol amb la dona. Només ho va fer als darrers anys de vida, quan ja eren massa grans. En Ceferino seguia sent esclau del seu destí, aquell que mai no el va deixar triar. Tot i que, també és cert, el destí no esclavitza sinó que som nosaltres qui ens deixem esclavitzar per ell en no ser capaços de plantar-li cara.

27

2008-06-10T23:36:00.002+02:00

Podria ser els dies que feia que no obria el blog, però no és pas això car em temo que en fa més. Vint-i-set és el número al que m'apropo inexorablement, deixant enrere definitivament el seu precedent: el 26.

És trist adonar-se de com pot arribar a afectar, sense ni tan sols adonar-se'n, un fet tan insignificant com aquest. Peró és que no és el canvi de número el que fa por, sinó començar a recordar en dècades i ja no anys. Saber que encara no he fet res quan tants han fet tant en menys temps. Ni tan sols sé si estic on volia estar.

Els minuts es precipiten i el dia, el darrer d'una xifra que m'ha acompanyat durant un any, s'acaba. En comença una altra.

El meu avi (i la postguerra)

2008-05-08T23:20:00.002+02:00

La guerra va acabar i, cadascun pel seu camí, tots dos germans la van sobreviure tot i que l'olor a mort de les trinxeres va arrelar als pulmons del germà del meu avi, en Jesús, fins a provocar-li una prematura mort. Una mort que va arribar anys després de la guerra, però molt abans del que li hauria tocat per edat. La fi de la guerra, per al meu avi, com per a quasi bé tothom, foren temps molt durs en que sobreposar-se a les adversitats, pel que qualsevol feina era benvinguda. Als carrers de Madrid exercia la seva d'arrencar cartells de la pared per un sou que ell em confessava miserable. Sense massa esperança en una postguerra fosca, va trobar-se amb el que va ser el seu capità durant els darrers 3 anys. Aquest, que havia pujat força de rang (desconec, això si, fins on va arribar. Admeto la meva ignorància en l'escala militar), i en considerar que aquesta no era feina per algú que l'havia servit durant tant de temps, li va aconseguir una feina més ben remunerada. Per a exercir-la, doncs, va partir direcció Barcelona. Fou la Ciutat Comtal la que l'ocupà durant un temps fins que el van destinar a Tarragona.

La feina, maquinista d'una locomotora de l'empresa estatal de carburants, li va assegurar el plat a taula d'aleshores en endavant. Per contra, fou la combinació d'aquesta feina amb els estralls de la guerra el que van provocar la seva progressiva sordesa, que quasi va impedir la conversació amb ell els seus darrers anys. I és aquesta la que va propiciar la imatge de l'avi amb l'audiòfon que sempre he viscut. De la guerra li va quedar aquesta sordesa i també la metralla d'una granada que el va acompanyar durant quasi cinquanta anys. Recordo que va ser a la meva tendra infantesa quan, finalment, la hi van extreure del front (estelles metàl·liques, poc més).

je voudrais m'amuser

2008-04-26T16:48:00.002+02:00

No se si és la feina que m’absorbeix la vida, o la meva vida que m’aboca a la feina. Res, però, em diverteix, amb prou feines m’entreté.

Dormo o llegeixo. Llegeixo i dormo per passar l’avorrit cap de setmana. Esperant l’hora de dinar, he vist la formula 1 preguntant-me com em podia agradar tant fa tants anys. Canviant de canal sovint per veure un partit de futbol anglès que no tants anys enrere m’hauria retingut davant l’aparell. Crec que s’apropa el duel entre Barça i Madrid. Anys enrere vivia aquell dia amb intensitat i nervis. Ara, però, m’és ben igual.

No vaig al cinema perquè cap film no m’agrada. Ni tan sols me les miro a casa perquè no trobo res que m’interessi. I les pel•lícules que em van agradar resten en l’oblit per la mandra que em provoca pensar en tornar-les a veure. El gimnàs resta tan lluny en les meves intencions que els tristos cinc minuts que me’n separen esdevenen insuperables com si de 5 hores es tractés.

Fa tant que no bec un cubata que ja em cansa recordar les llargues nits de vetlla i curts matins de son. M’horroritza l’ambient de fum que no em deixa respirar tot i que abans el tolerava. Ara no son les onze de la nit que els ulls se’m tanquen i les cames em fan un mal prou molest com per no pensar en més que en dormir.

Penso en la feina constantment, mirant com puc millorar allò que he fet, pensant com puc planificar el que resta per fer. Maleït perfeccionisme obsessiu que m’allunya del món o, potser, trista buidor que deixa l’única excitació en la feina.

I desitjaria que tot allò que m’agradava ho continués fent, però ni tan sols trobo res que ho pugui substituir. Trist avorriment.

Adéu Rata

2008-04-01T23:01:00.005+02:00

volia escriure tots els posts sobre el meu avi seguits, sense interrompre'ls. Avui tinc ganes, però, d'acomiadar-me de la Rata.

La Rata ha estat el millor gat que he tingut. No és un simple tòpic ni tampoc no exagero en dir-ho. N'he tingut molts de gats, i de molt bons, però la Rata era carinyosa a més no poder. De fet, ja ho vaig dir fa molt en un post.

Avui, en sortir de casa m'esperava la Dolenteta, la gateta. M'ha semblat estrany que hi fos ella i no hi fos ell, la Rata. La Rata, per si no ho he dit, era mascle, però li va tocar aquest nom (mea culpa). A més, la Dolenteta estava estranya. És curiós com s'entristeixen els gats quan en mor un. En tornar a casa per dinar m'han donat la notícia: un fill de puta l'havia enverinada.

He pensat en les mil i una tortures que li faria a aquest desgraciat, tals com per fer-lo sentir cridar com un porc degollat. Essent més reflexiu, he conclòs que no valdria la pena complicar-se la vida per un desgraciat així, pel que m'he imaginat destrossant-li els cotxes que tingués per a veure-li la cara quan se'l trobés. Poder sembla una ràbia excessiva, però és el tercer gat que m'enverina algun fill de truja pudenta.

Ara, després d'haver respirat moltes vegades, accepto que mai no sabré qui ha estat, i que tampoc no serviria de res. Ja no tinc la Rata, ni les ganes de tenir més gats. Amb el vell Felipe, que ja està de tornada de tot i que ja comença a no aguantar-se els pets, i la Dolenteta, a qui li donem la pastilla cada setmana per evitar de tenir nova cadellada, dono per tancats 12 anys de gats que ha suposat 5 generacions per casa.

És curiós com per un moment m'ha semblat, aquest migdia, que em saltarien les llàgrimes. Al final no ha estat així i no he trencat la sequera que fa tres anys que pateixo, a excepció de les 4 mal comptades que vaig vessar per la meva àvia. Ni tan sols pel meu estimadíssim avi van eixir. Crec que fa tres anys vaig abusar-ne tant que em vaig eixugar completament, fins al punt que em couen els ulls (no es conya) perquè per fort que els premi no se'm refresquen! És un dels altres temes pendents que tinc per al metge (quan em digni a anar-hi). El bessó n'és un altre, que no és normal que faci un any que em fa mal i, a sobre, avui se m'ha escampat el mal per tota la cama i quasi no podia jugar a tennis. Ho sé, sóc un pupes.

Ja desvariejo i me'n vaig del tema. Amb tot el que he escrit només volia acomiadar-me de tu, Rateta meua.

El meu avi (i la guerra)

2008-03-31T00:06:00.002+02:00

Ell i el seu germà gran van partir a la guerra. La primera destinació del meu avi fou un centre de formació a Saragossa. Allà hi va fer amistat amb d'altres en la seva mateixa situació. Aquells ja tenien planejat desertar i unir-se al cantó republicà tan bon punt partissin del centre de formació. Al cap de poc d'haver-hi entrat, van ordenar que aquest esquadró anés al front. El meu avi es disposava a partir amb ells però en posar-li una arma entre les mans va demostrar el seu total desconeixement de com utilitzar aquell estri. El seu superior va adonar-se de l'error que era enviar-lo a ell i a uns quants més dels recent arribats i els va fer quedar per a que rebessin la instrucció militar que tant els hi mancava. La resta del grup va partir. Poc després, en Ceferino va saber que van partir cap a una mort més segura que la del front: l'afusellament. Dissortadament, havien transcendit les intencions de l'esquadró de desertar i van ser condemnats.

L'avi sempre em va parlar d'aquell moment amb el terror de saber que la casualitat el va salvar de la mort. Tot s'hauria acabat aquell dia si algú no hagués percebut la seva nul·la formació militar. Em sobta com la fortuna fa i desfà al seu antull i com no podem preveure les seves intencions. No poder partir amb els companys al front per a poder desertar, perdre la darrera oportunitat per canviar de bàndol i unir-se al cantó republicà, allò que li va causar tanta angoixa, va salvar-li la vida. Li va permetre madurar, casar-se, tenir fills, nets i ves-nets. Tota aquesta línia de vida s'hauria tallat si algú no hagués desautoritzat la partida dels novells.

Amb el temps, el torn d'anar al front li va arribar. Afortunadament per ell, el seu destí fou el de ser un dels assistents del capità Zamora, pel que no va haver de transitar excessivament per la primeríssima línia. Tot i que ni la rereguarda és garantia de res en una guerra. El seu germà, però, no va tenir tanta sort i va anar a parar a metralladores, pel que els seus tres anys de guerra van discórrer de trinxera en trinxera, olorant la mort en forma de pólvora i humitat.

El Món és tan petit que de vegades espanta. Recordo, ja fa molts i molts anys, parlar-li al meu avi dels dies que vaig passar al poble d'un amic. Com li explicava el que havia fet i deixat de fer. Sobretot recordo la sorpresa que em va causar quan en dir-li el nom del poble ell em va dir el del poble veí que, coses dels veïns, és el mateix nom compost però composat a l'inrevés. I aquella resposta del meu avi, aquell coneixement de les viles en qüestió, no responien més que al fet que ell hi va estar un temps durant la guerra. Això podria quedar en anecdòtic si no fos perquè, un cop deixat Terol, es van endinsar a Lleida, i el poble on van instal·lar-se durant un temps no era altre que el poble de ma mare.

Desconec si mai va arribar a endinsar-se al poble o si sempre va restar al mas que van ocupar a l'altre cantó del riu Segre. El mas, que fa molts anys que va ser abandonat, resta encara en peus, degradat pel pas del temps. O poder ja no. Fa poc van fer un nou pont i qui sap si van enderrocar l'antiga edificació. On hi resta intacte és en el meu record, del dia que el meu avi, un Diumenge de rams, m'hi va portar. Des d'aleshores sempre m'ha fet gràcia pensar que, potser, durant la guerra els meus dos avis es van creuar, casualment, la mirada. Tot i que el més probable, com he dit abans, és que en Ceferino mai no s'endinsés a la vil·la. Aleshores, no obstant, encara faltaven molts i molts anys per a que els seus fills es coneguessin a una ciutat on cap dels dos sospitava que hi acabarien vivint.

El meu avi (i la joventut)

2008-03-24T17:30:00.005+01:00

Tot va començar en una petita vila al cor de Castella. Un indret llunyà tant en la distància com en el record car només en tinc la postal de veure'l des de la llunyania, darrera la finestra del cotxe, intentant captar el seu perfil a mig camí de l'horitzó per memoritzar-lo i retenir l'origen d'una petita part de mi. Aquell poble que vaig veure per uns breus instants a la meva infantesa es deia Villafranca de Castilnovo, i allí hi va nàixer el meu avi el 20 de Juliol de 1915.

Recordo els anys de l'institut, quan les hores mortes entre les classes i els entrenaments de bàsquet les passava a casa dels meus avis, assegut a la butaca i encarat a la tele on normalment hi havia sintonitzat algun programa que fos visual però que no calgués escoltar. El meu avi era mig sord. Normalment es tractava d'alguna cursa de braus perquè el futbol el feien més tard. El poc interès que em suscitava el que emetien per televisió feia que encara més atengués al que m'explicava el meu avi: històries de la seva vida. Sempre vaig voler plasmar-les en paper per a que aquestes mai no es perdessin en l'oblid. Dissortadament, mai no vaig ser capaç de trobar el moment i, ara que m'hi poso, moltes resten en indrets del meu record als que no aconsegueixo accedir. Tristament, ell ja no hi és per a preguntar-s'ho.

En Ceferino, el meu avi, va nàixer ja fa prop d'un segle a una petita vila que ja no apareix al mapa. Poc en sé de la seva infantesa i primera joventut que va passar al seu poble natal. La segona, com a la resta de la seva generació, se la va robar una guerra. Tot i així, i tal com em va explicar, el puc imaginar caminant per una rasa amb un amic, refugiat dels braus que pasturaven, per a poder cercar aigua al pou. Aquests imponents animals, mentre, bevien aigua degut a la sed que els hi provocava la sal que els hi feien llepar. Ja aleshores s'intentava engreixar els animals tan aviat com fos possible, ni que fos a base d'aigua que s'evaporaria en posar la carn al foc.

Un alçament militar el va enganxar al pitjor dels llocs, al bell mig del costat on no volia estar. Fill d'un pare reconegudament d'esquerres (alcalde del poble, si no ho tinc mal entès), essent el segon de tots els seus germans, ell i el seu germà gran, en Jesús, no van tenir més opció que unir-se a un exercit que lluitava contra la seva causa per tal que el seu progenitor fos alliberat. Aquí va començar la desdita que l'acompanyaria tota la seva vida, la de viure la vida que les circumstàncies li van portar, la de no viure la que hauria desitjat.

El desig, però, és un luxe que no sempre ens podem permetre. Mentre a molts ens costa acceptar-ho, el meu avi ho va acatar totalment, probablement excessivament. En els seus ulls, a la seva veu, entre les seves paraules, sempre hi vaig trobar amargura per aquest fet.

el retorn de la guionista

2008-03-21T14:02:00.003+01:00

Tot i que hom no gaudeixi d'una Setmana Santa com la d'anys enrere, segueix essent una setmana que trenca la rutina. Una dels efectes és que no hi ha tennis. Així, Dimarts vaig anar a sopar a casa més d'hora, cosa que em va permetre veure una sèrie que per horaris no puc veure mai: 13 anys i un dia.

Si bé en Joan Pera em sembla força graciós, i en Roger Pera té una veu que pagaria per tenir jo, el que em va cridar més l'atenció va ser... El retorn de la guionista!!!

Si, si! l'actriu que feia de guionista al Cor de la Ciutat (i ex-xicota del difunt Santi), de la qual no en sabia res des de que va deixar de sortir en aquella sèrie (com va perdre el Cor, ai Déu meu!)

Afortunadament, torna a sortir a la tele. Dissortadament, no puc veure mai aquesta sèrie!

mig pas

2008-03-15T02:03:00.003+01:00

Tancant el cicle dels recents posts melancòlics, exposo un dels maldecaps que m'ocupa. És tan absurd com lògic. Entenc que corrent i compartit, però absent d'utilitat.

El problema de créixer amb una fe és que quan es perd hom es pot sentir desorientat. Perdre-la, per a mi, va ser un alleugeriment. 24 anys creient, un de transició, i ja quasi dos sense creure m'han dut on sóc ara. I no parlo de creure en una religió (que veient els personatges que les manegen costa de seguir-les) sinó, senzillament, de quelcom més al purament immanent. Una creença reflexionada i revoltejada (que altra cosa no faré, però donar-hi voltes a les coses se les dono!), amb una incapacitat total de no entendre una continuïtat, d'entendre una fi.

Ara, no obstant, tot el meu raonament lògic em condueix a entendre que la fi és la fi car no som més que el resultat d'una evolució que ens ha dut a aquest lloc en concret. No sóc més que un individu que va nàixer en un precís instant i que, tard o d'hora, desapareixerà de l'existència tan sobtadament com va aparèixer-hi.

Aquest enteniment tan sumament interioritzat en mi m'ha semblat còmode fins a la data. Còmode perquè no acabava de tenir consciència plena de que amb la fi s'acaba tot. Perquè no hi ha despertador que ens faci llevar. Ara, però, com a llumeneta que s'encén (si, a mi se m'encenen de sobte i, sovint, tard, com quan entregava un examen i un minut després se m'acudia la solució correcta... que hi farem?), ho veig de lògica esclafant.

Veig al personatge dels Tudor (gran sèrie que em té viciat), temerós de la mort com un infant de l'home del sac, i m'hi reconec. I és que al meu cap em ressonen les darreres paraules que em va dir el meu avi ("la vida pasa muy deprisa, demasiado deprisa") i, mirant fotos, les hi trobo sentit en veure el meu avi amb el seu primer net (el meu germà gran) i se'l veia fort, com els meus pares són ara. Hi veig els meus pares i eren joves com ho sóc jo. I el meu germà petit i innocent com ho són els meus nebots. Me n'adono que amb aquest petit suspir jo ja he passat de no haver nascut a estar a la posició dels meus pares, els meus pares a la del meu avi i el meu avi traspassat. I ara si que entenc que només falta un suspir per a donar el seguent pas, acceptant que els meus pares algun dia no hi seran, que els meus nebots seran com sóc jo ara, i que jo seré ja l'avi. Només faltarà, doncs, el següent sospir que em dugui a la fi de la meva pròpia existència i, amb això, a la fi del meu Món.

Veritablement, m'angoixa molt comprendre que algun dia ja res no hi serà. I no cal tenir-ne por, i no en tinc pas. Com tenir por si ja no s'existeix? no pot fer mal perquè ja no se'n pot sentir. Si hom no existeix no pot tenir consciència. Em fa, però, sentir molt trist. Això, a més, en el millor dels casos perquè, dissortadament, hi ha gent que es queda a mig camí o, fins i tot, al principi d'aquest.

Creure és una gran sort perquè fa viure amb esperança. Creure, també, pot dur a menystenir la vida actual hipotecant-la per una de transcendent que mai no arribarà perquè, per molt que s'hi cregui, el que no és no serà.

No creure allibera de la hipoteca i ajuda a gaudir del present, tot i que sempre hi ha la tristesa de saber que algun dia tot s'acabarà, i la desmotivació de pensar que tot el que hom està creant és volàtil amb el temps.

I entre aquests dos passos hi estic jo: en el més pur impàs. No crec, però encara no puc gaudir del moment. No puc perquè he pagat tants anys la hipoteca que m'aterra saber que no serveix per a res de fer-ho. La fi em provoca massa tristor com per a centrar-me en l'avui.

Esperant resto, doncs, a que se'm torni a encendre la llumeta. Espero, però, que no sigui després de lliurar l'examen...

retorn

2008-03-13T22:52:00.003+01:00

Avui he tornat a anar al gimnàs. Després del tennis, i només per a fer 15 minuts de bicicleta que m'han semblat eterns. Quan he començat amb les màquines de seguida he plegat. No duia els guants i ja se m'han fet durícies a les mans.

La motivació per anar-hi me l'ha duta el bon temps. Bon temps entès com a calor suficient per a treure'm el jersei durant el dia descobrint una forma arrodonida a l'alçada del melic. Adéu a la taula de xocolata que sempre m'havia acompanyat.

És llei de vida fer-se gran, però costa d'acceptar que hom n'esdevingui. Cadascú al seu nivell. A mi ja em toca acceptar que la cresta de la corba l'he deixada enrere, com als meus pares els hi toca saber que s'apropen cada cop més a l'anomenada tercera edat.

El temps passa tan ràpidament que costa percebre'l. I encara més gaudir-lo.

il y a long temps...

2008-03-11T23:34:00.007+01:00

El temps passa i ho fa a una velocitat que esgarrifa. Desitgem poder viatjar en ell però només ho podem fer en la memòria. Allarguem el braç i intentem tocar uns records que són cada cop més llunyans i borrosos, difuminats per la distància dels anys. L'endemà arriba i afegeix l'avui a la llista d'aquests. Un dia més que, alhora, és un dia menys. Cada cop esdevé més distant aquell moment que una data fa recordar. Ens n'allunyem, seguim endavant. I recordem que ja fa molt de temps...

aujourd'hui

2008-03-09T20:16:00.005+01:00

Feia dies (molts dies) que no publicava res. No per manca de coses a dir sinó de temps per a fer-ho. Avui he constatat (reconstatat, més ben dit, perquè ja ho tenia prou clar) que uns bons esquís valen el seu pes en or.

La setmana passada vaig esquiar dos dies en una neu de pena. Era quasi aigua i només pressent a la pista (és desesperant estar al telecadires i veure herbes, roques i terra a sota). Vaig esquiar, però, força be en dur uns esquís de gamma alta que vaig llogar.

Avui, mercès a les nevades i el fred d'aquesta setmana, la neu estava genial. Feia un goig enorme veure totes les muntanyes totalment nevades, sense cap clapa enmig. L'estació, aquest cop diria que mercès a les eleccions generals, estava força buida, pel que l'esquí era fàcil i còmode. He esquiat, però, molt pitjor que el cap de setmana passat. La culpa? els esquís que duia. I és que avui he dut els esquís de mon germà que són, de llarg, els pitjors esquís de la història. Cada vegada que me'ls poso me'n penedeixo (però com sóc ruc, amb el temps se m'oblida i hi torno a reincidir). No ho entenc perquè no són gaire antics, però és que preferiria els esquís amb els que esquiava de petit!

Total, que la culpa és veritablement meva i no d'aquests esquís pestes. La culpa és meva perquè me n'hauria de comprar uns. Dissortadament, cada cop que vaig a comprar-me'ls se m'apareix una verge: La Verge del Puny! i a mi, és clar, se'm tanca el puny pensant en que mai no rendibilitzaria la inversió.

Aujourd'hui, però, no ha estat només esquí. Ha estat 7 hores de cotxe (3,5 anant, 3,5 tornant) que han donat per molts temes de conversació en que no hem canviat el món, però si que l'hem repassat. I he rebut 2 notícies força importants.

La primera, que l'he rebuda en el trajecte d'anada, és que la germana gran de na Sascha està embarassada! Això comporta un cert vertigen ja que he recordat quan feia 1er de BUP i pels passadissos em creuava una noia de COU que em semblava maquíssima, que va resultar ser la germana de na Sascha i que han passat tants anys que ja serà mare! (clar, ja han passat 12 anys!!!)

La segona notícia, rebuda en el trajecte de tornada, és que un company d'universitat es casa. Quan m'ha sonat el mòbil i he vist el seu nom, val a dir que de seguida he sabut que em donaria aquesta notícia. Efectivament, m'ha preguntat si estava ben assegut, perquè m'havia de dir quelcom que em faria caure de cul. Altra vegada una notícia que em recorda el pas inexorable del temps. Avui que, precisament, parlàvem del complex de Peter Pan que patim els que estàvem al cotxe.

Finalment, i per arrodonir el dia, hem arribat d'esquiar anant directament, tots tres, a votar abans de passar per casa. A la taula electoral hi havia, pobreta, una amiga nostra a qui li ha tocat pringar. Tornat a casa, me n'he assabentat que la cançó que anirà a l'eurovisió serà la del bonafont, la qual cosa m'ha fet gràcia (molta gràcia, la veritat) perquè si bé l'eurovisió me la bufa de tota la vida, aquest cop serà divertit veure la cara de la gent en veure aquest freak!

Ui, i demà cap a Barna que tinc un curs. Apa, a llepar cues... quin horror!!!

Les mans al cap

2008-02-09T20:05:00.000+01:00

Em solidaritzo amb l'estàtua: quan parla el del bigoti i els seus sequaços, és per posar-se les mans al cap!

plus de mots

2008-02-04T23:49:00.000+01:00

arqueologia de mi mateix

2008-01-20T22:58:00.000+01:00

Tinc certa tendència a deixar aparcats els temes no resolts esperant trobar el moment de posar-m'hi. El major problema que té ser així és que com més temps passa, més mandra fa posar-s'hi. Essencialment, perquè cada cop cal fer més memòria de com anava.

Feia entre quatre i cinc anys que tenia una tasca pendent: afegir fotografies a l'àlbum. Si, en plena època digital, jo necessito tenir-les en paper. Les tenia a l'ordinador i en vaig fer una tria. La tria, de fet, estava mig feta, però acabar-la és una d'aquelles coses que vaig deixar aparcades. Aquest estiu, però, vaig decidir d'acabar-la i d'enviar-les a revelar. 500 fotos en total. Una passada, ho se, però són 5 anys i un erasmus pel mig. I per què fins avui encara arrossego el tema? perquè me les van donar, un cop revelades, desendreçades.

Tot i que a grans trets sé ordenar temporalment la meva vida, quan cal entrar en els detalls ja és més difícil. Sobretot quan s'ha mirat d'oblidar gran part d'aquests. Així, doncs, m'he hagut de valdre de l'agenda d'aquella època, en que ho apuntava tot al més pur estil diari, per anar emplaçant-ho tot correctament.

Ara, doncs, tinc 500 fotos endreçades i esperant ser posades en àlbums. Els àlbums els tinc, només em cal el temps per a posar-les. Potser el cap de setmana que ve. Ja no ve d'aquí.

M'agraden les fotografies perquè aconsegueixen fer recordar moments molt concrets que, si no fos per elles, acabarien en el més absolut dels oblits. El cert és que he recordat moltes coses, bones i dolentes. Sobretot bones, val a dir. Altres temps en què tot era tan diferent que sembla que fos una altra vida. De fet, quasi que és així. Pràcticament res del que omplia el meu dia a dia es manté a hores d'ara. L'únic que conservo és jo mateix i, sincerament, no sóc qui era abans. O, almenys, com era abans. M'hi reconec, això si, els defectes. Aquests, dissortadament, costen molt de polir, i ja no dic d'eliminar.

Durant l'exercici d'investigar el meu passat he lligat caps i he entès moltes coses. Amb el temps es pot observar tot amb perspectiva, i s'acaben veient clares coses que en el seu moment semblaven ben opaques. Errors tan infantils com letals, que ara veig absurds però que no vaig poder evitar de cometre. D'altres de tan humans que fa por saber que els tornaré a fer. I d'entre aquests, moltes decisions encertades que m'han fet gaudir de moltes experiències interessants.

Tinc ganes de col·locar-les a l'album ara que les tinc ordenades i poder tornar-ho a recordar tot. Però això serà un altre dia, que ara tinc son. Demà toca treballar. Un dels grans canvis que omple la butxaca però buida el sac del temps. Fer-se gran en diuen.

avorriment

2008-01-18T10:17:00.000+01:00

De vegades, no sé per què, sento un profund sentiment d'avorriment que rep el nom, dins meu, d'avorriment vital.

L'imperi de la por

2008-01-09T09:10:00.000+01:00

Aquest és, d'entre altres, el que domina la nostra societat: la por. Poc importa que algú dediqui/sacrifiqui llargs anys de la seva vida a formar-se en una professió específica estudiant molts anys i treballant uns quants més, ja que la seva opinió i els seus coneixements no serviran de res davant: l'imperi de la por!

Darrera d'aquest títol de pel·lícula de sèrie b, s'amaga un mal que repercuteix negativament (més aviat nefasta) en el nostre futur. I ho fa perquè darrera l'escut de la por, gent no capacitada per prendre certes decisions aconsegueix tirar-les endavant esclafant les madurades propostes dels qui si que en saben del tema.

Porto mesos veient pels medis com aquest imperi ha crescut de forma desorbitada esquitxant de ple la meva professió. I em trobo, avui, que la por ha guanyat la partida. Finalment, es veu, es congela el túnel del TGV per dins de Barcelona. D'aquesta manera, la campanya d'uns que es dedicaven a penjar vídeos catastròfics pel youtube ha tingut èxit. Mil barbaritats he sentit, fins i tot d'alguns pseudo-tècnics, sobre el tema i, la veritat, n'estic tip.

No es tracta de quin traçat és millor que quin altre, perquè ja m'he resignat a acceptar que decidir-ho no està en les mans dels tècnics sinó dels polítics (almenys ens haurien pogut treure les assignatures del temari i estalviar-nos feina), però del que si que es tracta és que si uns tècnics ben capacitats diuen que es pot fer i com s'ha de fer, doncs s'ha de respectar i no lluitar amb la irracionalitat. O, d'altra manera, que ens paguin el sou sense haver de treballar, que jo viuria de puta mare.

L'alarma social ha crescut pels esdeveniments succeïts a l'entrada del TGV a Sants. Aquests, però, poc hi tenen que veure amb el túnel pel centre de la ciutat. Sants és un merder per saturació d'infraestructures i, sobretot, per culpa d'un il·luminat (que, per cert, presideix el país) que va decidir que l'obra s'havia d'acabar quan ell ho volgués (la feina, amb massa presses, no es pot fer be). Altra vegada, doncs, política sobre tècnica.

I com n'estic tip d'intrusismes professionals, doncs jo també en faré. D'ara en endavant, i ajudant-me de l'imperi de la por, faré de metge. I com a tal, imposaré per por que si no es prenen les pastilles que jo subministro la mort abans de tres anys serà inevitable (pel canvi climàtic o pel que sigui, ja m'ho pensaré). Les pastilles ja veuré com les fabrico, igual agafo unes de pastas gallo o quelcom similar, i les vendré a 200 euros la unitat. Caldrà prendre'n una al dia. Serà collonut perquè em forraré. Ho barrejaré tot: imperi de la por i corrupció. Seré, doncs, el polític perfecte. Exagerat i malaltís el que proposo? a mi també m'ho sembla el que estan fent actualment i que critico als paràgrafs anteriors.

The Icia connection

2007-12-28T00:41:00.000+01:00

Com un estrany viatge en el temps he sopat altra vegada amb les Icias. A la meva vila, però, i no pas a la ciutat comtal on solien ser els sopars i sortides. Més de dos anys ja fa, tant com la vida d'aquest blog, de tantes tardes de cafès, vespres de copes, nits de sopars i matinades de gresca.

És inevitable sentir nostàlgia dels temps passats que hom sap finits i sense possibilitats de tornar. M'excuso sovint en el pas del temps per defensar la meva creixent inactivitat nocturna. En l'edat i la feina. Na Lícia, però, segueix com abans i trenca, així, la meva coartada. Treballa i surt, surt i treballa. Tal com la recordava segueix sent. Sana enveja.

Per la seva part, na Pat guerreja, ara per ara, a una NY molt llunyana. Per Nadal, però, s'ha passat per aquí.

És curiós com la vida fa que les nostres trajectòries s'aproximin a la d'altres persones i ens faci viatjar paral·lelament i, fins i tot, entrecreuant-se, durant un cert període de temps per a desprès, en el moment més insospitat, separar-les i fer-les-hi prendre camins ben distants. En un moment molt concret de la meva vida vaig tenir molt de contacte amb les Icias. Ho vaig passar molt be, fins al punt de tenir un molt bon record d'una època molt trista. Tant com per sentir nostàlgia d'aquell temps, tot i que se que aquest és millor.

Però és que si es pogués tenir tot, voldria tenir una part del jo que era aleshores.

sobre sectaris i altres components de la nostra fauna...

2007-12-13T12:32:00.000+01:00

No crec que mai ningú hagi sentit alleugeriment similar des de que certa princesa, a punt de ser engolida pel malvat drac, va veure venir, al seu rescat, el valerós, heroic i de ben segur formós, Sant Jordi (Jordi pels amics). Si, em sento joiós d'ésser salvat de la crosta nacionalista que no representa a ningú i que està instaurada als poders fàctics del nostre país. Perdó: comunitat autònoma.

I és que és cert el que el senyor Ferran, de nom Joan (res a veure, o això imagino, amb en Ferran, de cognom Adrià) ha dit: una crosta nacionalista que no representa la realitat del carrer i que només és herència del Pujolisme. Entenguis Pujolisme del senyor Jordi, no pas del senyor Ron.

Perquè està clar: la societat catalana només la coneix el senyor Ferran. Ni falta que fa que ens ensenyi les dades en que es fonamenta, perquè són tan clares i concises que no les podríem ni assimilar. No són ni una enquesta, perquè les enquestes es fan a un grup de persones i s'extrapolen al conjunt de la societat (mini societat en el cas de Catalunya, o sots-societat, perquè la societat és la de l'Estat Espanyol, perdó, la del Reino de España o España a seques. Catalunya és només un component més i homogeni d'aquest gran Estat, perdó, País, de germanor i entesa "donde el castellano ha sido siempre una lengua de entendimiento que nunca ha sido impuesta" com va dir aquell monarca hemofílic, resultat de tantes generacions de follar entre cosins germans, o germans cosins... ups, em tancaran el blog?). Com deia, no és una enquesta estadística sinó que el senyor Ferran ha anat llar per llar, caixa per caixa (perquè el parer dels sense sostre també els hi interessa) i puti per puti (l'altra llar de molta gent, com la del senyor hemofílic... ups, m'he tornat a passar?) per preguntar persona per persona i animal de companyia per animal de companyia, com es senten i què en pensen del territori o regió on viuen.

Així, doncs, el senyor Ferran, tal com va fer el senyor Fabra en el seu moment, s'ha caminat tota Catalunya (en temps de Fabra potser país o nació, en temps de Ferran regió) no per fer un diccionari sinó per conèixer l'ideari dels catalans.

Per tant, si en Ferran, Joan pels amics (o sigui Ferran per a mi), diu que la realitat de Catalunya és no nacionalista i que hi ha una crosta a la CCRTV (Corporació Catalana de Radio i Televisió) és que és així i prou. Perquè ell en sap més.

Em preocupa, però, la intensitat d'aquesta crosta que no s'ha pogut extirpar tot i ser en la segona legislatura consecutiva a la Generalitat dels salvadors de la democràcia i dels valors, o sigui del PSOE. Perdó, PSC. Això que hi van posar al capdavant un dels seus. No es malpensi: va ser una decisió estrictament tècnica. Que els polítics mai no intentarien controlar un mitjà de comunicació ni molt menys practicarien intrusisme laboral col·locant a qui no toca en un càrrec de responsabilitat (La Magdalena Àlvarez és, a part d'economista, Enginyera de Camins per la universitat de Villaconejos de Arriba, els que guanyaven el concurs de netejar la paella, però no ho posa al seu currículum per modèstia).

Així, doncs, per resumir tota aquesta pluja de sentiments, venint del fons del meu cor amb la màxima de la joia, podria concloure: Jo no sóc jo sinó que sóc una idea de mi mateix que no existeix perquè no tinc cabuda en aquest univers perquè trencaria la unitat de l'espai-temps.

Si, sona a ratllada, però és cert. Si tenim en compte que el veritable sentiment dels Catalans, els de carrer, no els poders fàctics ni polítics del malèfic i pervers costat fosc (altrament dit nacionalistes) és el de ser espanyols, que la realitat de l'univers és que TV3 i Catalunya Ràdio són titelles manejades per aquests nacionalistes mentre que l'exemple de professionalitat i imparcialitat sempre ha estat Televisió Espanyola (per no parlar de la privada Tela Inco, o Canal Pus pel costat socialista i Dapena3 pel costat feixista, vull dir fatxa, perdó Pepero) i que la única realitat real, perquè les altres són realitat paral·leles o obliqües, és la dels habitants dels municipis manats pel PSOE (perdó, PSC), per no parlar dels meus amics i coneguts, pensaments i sentiments dels quals divergeixen, i força, dels del senyor Ferran, aleshores jo no existeixo. No sóc real!

I si no existeixo... per què seguir treballant? Me'n vaig a casa!!!

Altra raó és que sigui un sectari i, sense saber-ho, pertanyi a una secta. Posem que sóc Cienciòleg... Això farà que m'assembli al Tom Cruise? perquè el paio està sonat, no ho negarem, però guapot n'és sobradament, i està podrit de diners... ves per on que potser en Ferran m'ha solucionat la vida!

la llaga

2007-12-11T13:20:00.000+01:00

Mai cap no m'havia durat tant ni fet tant de mal. Maleït l'instant en que va decidir instal·lar-se dins la meva boca, just al llavi inferior, per tal de fer mal a cada gram d'aliment ingerit, líquid begut o paraula dita. Per no parlar dels riures i, fins i tot, dels tímids somriures. Un horror.

Encara resta amb mi tot i que amb forces minvades. Poc li queda, això espero. Segueixo, això si, glopejant l'oraldine (inútil per guarir, la veritat) i pintant-me amb un producte obtingut a la farmàcia el passat dissabte en plena desesperació ("és que mai no s'acabarà això?"). I és que ja porto 11 dies convivint amb ella, quan amb un sol minut ja en tinc de sobra. Segueixo, com he dit, glopejant i pintant. Potser està mig morta però... i si es reprodueix?

Ja ho diuen que val més la pena prevenir!

quasi un mes!

2007-12-08T19:12:00.000+01:00

doncs si! sense adonar-me'n ha passat quasi bé un mes sense poder escriure. El temps, dissortadament, és limitat, per no recordar que finit, cosa que encara m'angoixa més. Així, doncs, no és la manca de coses a dir sinó les escasses oportunitats de fer-ho el que ha mantingut desatès aquest espai.

Em passa sovint d'estar conduint i sentir quelcom a la ràdio que em fa pensar, paraula rere paraula, el post a escriure dedicat a aquell tema. 13 hores (laborals) després, han fet que totes i cadascuna d'aquestes paraules hagin passat a l'oblit. Si no ho han fet, el cansament em fa preferir el llit a l'ordinador.

Ara tenia la tarda per a dedicar-me-hi una mica. El telèfon, però, acaba de sonar mentre escrivia l'anterior paràgraf. En breus instants marxo a jugar a pàdel. Què hi farem si el temps és tan escàs?

la muntanya

2007-11-13T23:13:00.000+01:00

Si Bellosoli no va a la muntanya... Bellosoli es queda sense muntanya, més que res perquè aquesta no anirà a Bellosoli. Qui fos Mahoma!

divergint

2007-11-06T23:41:00.000+01:00

Arriba una edat en que hom es comença a adonar que ja es fa tard per assolir certes fites. El camí recorregut cada cop dista més del punt on es somiava arribar, i ja se n'ha recorregut tant que és difícil de recular.

Il·lusions d'un jo que mai no serà. Res en concret però molt en general. Navegant i cercant entre papereres vaig trobar un post-it que en parlava. És una nostàlgia compartida per molts, per quasi tots potser. Somnis d'un temps que ja mai no arribarà.

Amagat rere camins professionals divergents als ideats, vides personals freturoses de les emocions somiades, dies iguals els uns als altres i horitzons previsibles com la fina línia que divideix el cel del mar.

Melangia, al cap d'avall, d'allò que mai no serem perquè, dissortadament, a la vida només s'hi juga una vegada.

l'espatlla esquerra

2007-11-05T11:51:00.001+01:00

em fa mal i no sé perquè. Em remeto al que sempre he dit: estic podrit. Em va venir el mal ahir, conduint. D'altres vegades m'ha succeït, però sempre amb una causa ben clara i evident. Maleïdes espatlles que em fan la guitza de tant en tant sota forma de ruptura (ni que sigui en mida micro) fibrilar.

Aquest cop no hi ha motiu. L'esquerra no l'utilitzo (ja) per res més que per aguantar el mòbil. Enrere queden (espanta pensar en quant enrere) els anys del bàsquet, en que la meva quasi ambidextresa evitava les discriminacions fent que l'esquerra i la dreta es lesionessin aleatòriament (depenent de com anés la patacada).

Ja porto un bon piló de línies per dir, només, que em fa mal l'espatlla dreta. Ajudaria molt a la meva vida social que fos capaç d'enrotllar-me tant parlant com ho faig escrivint. Domage.

d'irritacions

2007-10-31T10:42:00.000+01:00

Aquests dies hi ha molts temes irritants i que m'irriten. Incapaç de trobar el desirritador que em desirriti, em trobo amb la irritació suprema, la que sento a partir de mig paladar i fins a la pilota de ping-pong que em vaig empassar a l'adolescència i se'm va quedar entravessada a mig coll formant la nou: un mal de gola d'espant.

I si, jo que sempre em poso malalt me n'he tornat a passar. Això no és novetat. Maleït refredat que em tapa mig nas i no em deixa parlar sense morir de dolor. Estic sol a l'oficina, curiosament avui manca quasi tothom. No sortiré per l'obra, massa fred. A més, sortir implica parlar. Passo del telèfon, no fer-ho implicaria forçar les cordes vocals. Faig us de l'e-mail, quin gran invent (avui ho veig més que mai).

Per variar, em poso malalt quan comencen uns dies de pont. C'est la vie!

el perquè de tot plegat...

2007-10-28T11:11:00.000+01:00

El perquè de tot plegat és difícil de trobar i llarg d'explicar. A les raons objectives que procurem exposar se li en barregen de subjectives que transmetem tot i que ens esforcem en que no sigui així. I és que l'entorn ens afecta. A molts directament com a mitjà de transport truncat. A d'altres, com a culminació d'una sèrie de despropòsits que es cultiven a la capital de l'estat i que ens envien a que floreixin al nostre país. Per uns quants, però, també els hi afecta professionalment, ja sigui directament com indirecta en quedar malmès el nom de la seva professió.

Tot i que tot això és més complicat del que sembla, hi ha un culpable evident: els inútils. Ai! perdó! volia dir: els governants. I on comença aquest error? Doncs potser per aquí:

A simple vista no s'hi veu error. Però si tenim en compte la branca d'infrastructures i, per tant, dels qui decideixen i tallen el bacallà sobre les polèmiques obres, ens trobem amb això:

Magdalena Alvarez (la crack):
Llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat Complutense de Madrid (1975)

Victor Morlán (el Salvador):
Advocat

Josefina Cruz:
Llicenciada en Geografia i Història. Universitat de Sevilla (1973)

Be, potser encara no s'hi aprecia gran cosa... i si comparem?

Ministeri de Sanitat:

Ministro de Sanidad y Consumo, Bernat Soria Escoms:
Es doctor en Medicina y Catedrático Extraordinario de Medicina Regenerativa. Ha sido presidente de la Sociedad Española de Biofísica (1997-2000), de la Sociedad Española de Ciencias Fisiológicas (1996-98), de la Sociedad Española de Diabetes (2000-2004) y presidente la Federación Europea de Sociedades de Biofísica (2003-2005)

Ministeri de Justícia:

Ministro de Justicia: Mariano Fernández Bermejo:
Licenciado en Derecho por la Universidad Complutense de Madrid, en noviembre de 1969. 3 cursos de doctorado con calificación sobresaliente (curso académico 1973-74). Experto en Derecho Comunitario por la Universidad Complutense (1998)

I aquí ho tenim. Si ningú s'imagina un ministeri de sanitat sense un metge al capdavant, o un de justícia sense un llicenciat en dret com a màxim responsable, per què s'ha d'assumir que al ministeri de foment la ministra sigui una economista, el número dos i màxim "expert" (juas! juas!) en infrastructures sigui un advocat i la número tres una historiadora? Es podria pensar que al capdavant només cal algú amb caràcter de líder que es deixi assessorar pels tècnics que pengen d'ell. Però no ens enganyem: això és Espanya i aquí el que s'estila és el "yo mando, yo decido". I sense haver de dir que hi ha milers de professionals amb capacitat de lideratge de sobra, només cal centrar-nos en que la senyora Àlvarez és tirant cap a inepte.

A tot això cal afegir la punta de la piràmide: el president del govern espanyol. Algú qui per electoralisme és capaç d'imposar una data irreal i inassumible per poder-se fer una foto i penjar-la a la seva col·lecció, sense fer cas dels tècnics qui, de ben segur, li dirien, està clar que amb bones paraules, que està boig. Ja es sap que a qui no li costa res dir "aprovaré el estatuto que salga del Parlament de Catalunya!" sabent que després se'l cardarà pel davant i pel darrera, no li ha de costar res dir: "que hasta Junio no puede estar? Pues yo digo que estará el 21 de Diciembre!"

I des d'aquí no ens quedem curts. Aquí tenim el senyor Nadal qui, no més preparat que els seus homòlegs de Madrid, es dedica sempre a defendre (amb termes militars, tindrà nostàlgia de la dictadura?) els seus caps de la capital. Perquè no cal oblidar que PSC no és més (i per culpa dels seus dirigents, que així ho han volgut) que la sucursal del PSOE a Catalunya. I aquest individu en qüestió té la mala costum de mossegar per defendre's. Sense capacitat per a major argument, criminalitza la constructora qui, al cap d'avall, està a les ordres, desitjos i, encara pitjor, antulls dels polítics que ell tant defensa i venera.

Patètic tot plegat.

Güer jaf yu bin?

2007-10-23T23:28:00.000+02:00

Bona pregunta de resposta no pas evident. De fet no la sé ni jo. On he estat aquests darrers vint dies?

He estat aquí, on sempre, però sense el temps de sempre. Pensant a les estones lliures en cadascuna de les paraules del meu proper post, sols que sense l'oportunitat de plasmar-les. Mentre conduïa, esmorzava o respirava el meu cap maquinava, però l'hora de poder-ho plasmar no arribava mai.

El meu horari laboral no és tan flexible com elàstic. Si bé començo sempre a dos quarts de nou del matí, una hora que no està gens malament i de la que no em queixo, darrerament s'ha estirat fins tres quarts de nou del vespre, amb el temps just per arribar cinc minuts tard a les classes de tennis o a la cita concertada. I és avui, primer dia sense cita dels darrers vint dies, un cop acabada la classe de tennis, sopat i "empijamat", que torno a obrir el meu blog.

Estic exhaust. Molt temps enrere, als inicis d'aquest blog, buscava esgotar-me per mirar de suportar el patiment. Ara, per contra, pateixo per l'esgotament. Les nits són curtes com un sospir. Quan em llevo per anar a treballar encara és de nit, quan surto de la feina per tornar a casa ja és de nit.

I ara me n'adono, quinze dies tard, que ha estat el segon aniversari del meu blog. Dos anys que han abastat uns canvis tan grans que espanta només de pensar-hi. Aleshores tenia tot el temps del món per a dormir, però no podia fer-ho. Nits en blanc sentint el meu cor bategant fort, com volent sortir del meu cos. Un horror. Ara no tinc temps per a dormir, tot i que em podria passar el dia sencer fent-ho.

Encara ara em fa por llegir-me en aquella època. Temo rememorar el que sentia en aquell temps. I me n'adono que potser no m'hauria de queixar de no tenir temps per a dormir. És millor tenir son però no temps que no pas tenir tot el temps del món i no poder dormir.

Joyeux anniversaire, mon blog.

countdown

2007-10-03T08:03:00.000+02:00

El dia d'avui, per fi, després de tants dies d'espera, de tanta impaciència, ja ha arribat. Només em resta, doncs, esperar al vespre, comptant cada segon i cada dècima.

Respiro... ja queda menys...

blanche...

2007-10-02T23:41:00.000+02:00

avui que, després de tant de temps, n'he tornat a saber d'ella, m'he preguntat què hauria estat de mi, com seria la meva vida, si en comptes de "no" hagués fet cas del que tot en mi em demanava i hagués dit "si". Un precís moment que hauria pogut marcar un rumb ben diferent a la meva vida. A la seva petició directa i clara, la meva resposta negativa tancà una porta que s'obria prometedora, i m'encaminà seguint el camí del que ja venia, dirigint-me inexorablement (val a dir que ignorant-ho) cap a una porta que s'estava tancant.

Potser la meva estada Parisenca s'hauria allargat força més, poder hauria estat tot més de color blanche.

ombres

2007-09-30T21:57:00.000+02:00

De tant en tant ens topem amb les raons que temps enrere ens van induir a prendre certes decisions. Ens adonem, doncs, que no són fantasmes del passat sinó que segueixen ben vigents.

Durant els tres anys que em van mantenir en l'ostracisme, vaig decidir que ja no tornaria a la meva vila natal. Així, durant els caps de setmana restava a la Ciutat Comtal amb els amics de la universitat i, sobretot, amb els llibres i apunts. Els caps de setmana que baixava a casa eren buits d'activitats i sobrats d'avorriment i solitud. L'impuls final que em va fer decidir a quedar-me a viure a la capital fou conèixer, precisament, la persona que temps després em va fer optar per tornar a casa amb la cua entre les cames. Tot i que mentre va durar va ser una bona dosi d'aire pur.

El problema dels estudis és que s'acaben, i quan aquests ho fan tots prenem camins ben dispersos, sempre supeditats a la feina. En el meu camp professional, això és encara més marcat. Així, doncs, a la fam se li van afegir les ganes de menjar, i al desconcert de saber que la carrera s'acabava i perdria el dia a dia amb els meus amics de l'escola, s'hi va afegir el sobtat final de la relació sentimental que m'ocupava en aquell moment. Probablement va ser massa canvi per poder assimilar. Amb el temps, doncs, vaig acabar acceptant una feina que m'oferien a Tarragona, tot i que jo als currículums sempre demanava destinació a Barcelona o Girona.

El bo de passar-ho tan malament és que després es relativitzen tots els anteriors problemes. Així, doncs, i en nom de la cordialitat, vaig decidir baixar-me els pantalons i fer com si els darrers 3 o 4 anys del més màxim abandó no haguessin existit. Hi ha gent, però, que gaudeix fent llenya de l'arbre caigut. És pel que sempre dic que la gent pot canviar en superfície, però mai en essència. De totes maneres, el braç executor és tan culpable com els còmplices que el secunden.

I em trobo tornat de l'ostracisme (maleït dia en que van escriure el meu nom en una ostra) però tractat com algú de segona. Proscrit per una gent que, curiosament, vaig ser jo qui va fer que es conegueren. Vaig passar de ser el nexe d'unió a la pedra en el camí. La lliçó de no barrejar mai les amistats la vaig aprendre massa tard. I poder he tornat a cometre el mateix error en recuperar un Xavilín també exiliat per ells i reintroduir-lo. Ara ell, almenys, ja no està proscrit.

Em fa gràcia, d'això de barrejar les amistats, recordar les vegades que m'han recriminat que no els ajuntés amb els meus amics Gironins. No sóc tan estúpid de barrejar la fruita bona amb la podrida. Amb una bona puntada al cul ja n'he tingut prou.

Aquest cap de setmana, doncs, ha tornat a ser un d'aquells de no fer res, de no poder fer res. Ha estat un viatge a un temps que voldria haver deixat enrere. Se li afegeix el fet que na Pat i Prometeo disten molt d'aquí, l'una visquent a NY, l'altre a Irlanda. Almenys ella potser torna d'aquí poc. A ell, en canvi, imprevisible i inquiet com sempre, crec que trigaré més a veure-li el pel.

Cal dir, però, que tornar no ha estat pas un error. De no haver-ho fet, mai no hauria conegut a la persona que m'ocupa i espero que sempre m'ocupi. Tot i que voli molt alt i lluny, sempre torna i ara ho farà per quedar-se. Potser he de seguir el consell que ella m'ha donat. Suposo que cal evolucionar.

solo muerden los perros y los socialistas

2007-09-25T23:45:00.000+02:00

"tranquilo que solo muerden los perros y los socialistas"

Aquesta va ser la sentència que va fer que em girés amb cara d'al·lucinat. El meu estupor no va ser pas menor en veure que la frase era del pare per alliçonar al fill d'escassos cinc anys. L'home, val a dir, amb el físic pagava. Pentinat cap a la dreta i clenxa ridícula. No menys, això si, que la seva indumentària que constava d'uns pantalons vermells combinats amb una camisa rosa. Molt a l'estil de: "soy facha y lo quiero demostrar". Per la qual cosa em pregunto: per ser fatxa cal ser tan hortera?

La meva mirada es va creuar amb la de la mare: una rossa tenyida, amb més estil vestint que el seu cònjuge tot i que també amb marcat estil pijo fatxa. Fàcilment vaig percebre que, com a mínim, era conscient que allò que acabava de dir el seu marit no passava per ser del tot correcte (almenys no políticament correcte). Això, però, no l'eximeix a ella de la seva responsabilitat. Al cap d'avall, és ella qui va decidir casar-se amb semblant element, qui permet que eduqui així al seu fill i, a més, que entengui que no és "políticament correcte" no vol dir que no pensi el mateix que el seu marit.

Total, que em vaig quedar amb les ganes de dir-li quelcom similar a: "els socialistes potser mosseguen, però els feixistes feu guerres per aconseguir el poder i afuselleu a qui us porta la contrària". Però no hauria servit de res. Ell té tot el temps del món per modelar el seu fill i convertir aquell petit i bufó vailet rosset en un veritable nazi.

Si és que ja ho dic jo: qualsevol ruc pot tenir un fill!

400

2007-09-25T23:38:00.000+02:00

Aquests, per catxes que estiguin, mai no arribaran on ho he fet jo. Perquè ells eren tres-cents, però jo he arribat amb aquest post als 400!

el ombligo del mundo!

2007-09-24T21:26:00.000+02:00

Cinc minuts ha durat la informació dels actes de les festes de la Mercè d'ahir enfront dels zero segons i zero mil·lèsimes que ha durat la de les festes de Santa Tecla al 3-24. No deixaria de ser un fet anecdòtic si no fos perquè és, precisament, de tot menys anecdòtic.

Així, tots els Catalans ens hem d'assabentar de com transcorren minut rere minut les festes de la Ciutat Comtal perdent l'ocasió d'ésser informats del que succeeix a la resta del territori. Això no és nou. No puc recordar les vegades que a la meva ciutat ens hem quedat sense llum. I tal com aquí, em consta que a molts altres indrets del territori així sempre ha succeït. Mai no ha tingut transcendència perquè resultq que hem d'entendre que la tecnologia pot fallar. Pot fer-ho sempre i quan no sigui a la gran capital. Si allà succeeix, aleshores es munta un sarau de cal Déu. En sis anys que hi he viscut, només m'ha fallat la llum una vegada. Va ser durant una hora que ens vam quedar sense llum a l'Eixample esquerre. Aleshores tot van ser laments a TV3 de l'abandonament que té l'Esquerra de l'Eixample, com si estigués deixat de la mà de Déu. Jo filpava... si només havia estat una hora! una hora en sis anys! Crec que hi ha massa gent que viatja massa poc i que, quan ho va, no surt de la seva pròpia bombolla.

En podria parlar llarga estona i donar milers d'exemples de les desigualtats territorials que es viuen a Catalunya, però ara no en tinc ganes. Sóc el primer que es queixa de com l'estat espanyol centralitza cap a Madrid tot i més. De com fa competència deslleial i de com allà es construeixen infraestructures inviables econòmicament per a una ciutat/comunitat/el que vulguin. Ni tan sols París es podria permetre un creixement similar! Però és clar, a Madrid es construeix i a la resta d'Espanya (i d'europa via fons de cohesió) es paga. I si, m'emprenya molt com copien (i roben) el que es fa a Barcelona per intentar-la desbancar (Saló de l'automòbil, setmana de la moda...) Com intenten ser "guais" a base de copiar.

El que em sembla més trist, però, és que a Catalunya, que tant ens queixem del model centralista Espanyol, ens passi el mateix. Esdevenint el país d'un centralisme brutal.

I no dic en absolut que Barcelona no tingui les mil gràcies perquè les té. Barcelona té un piló de coses genials que ja voldria jo per la meva ciutat. N'hi ha unes quantes, però, que no. I una d'elles són les festes.

Que quedi clar i que la gent ho capti: Les festes de la Mercè no tenen res.

Clar i Català. No caldria dir gaire més. Barcelona té les festes dels barris que estan molt i molt bé i, per a mi, són les veritables festes de la ciutat. La Mercè em sembla un nyap. Un nyap amb molts diners, però un nyap al cap d'avall que intenta captar el que a altres ciutats es fa per naturalesa i que a Barcelona s'ha de fer amb diners: pagant uns concerts gegants. Les festes de la Mercè són les festes de la ciutat com podrien ser "el festival de música de benvinguda de la tardor".

Entenc que les notícies busquen el que a la gent l'interessa. I el número seria fàcil: 1 milió i mig de Barcelonins necessiten 10 vegades més de temps d'informació que 150 mil tarragonins. Dissortadament, la informació no és 10 a 1 sinó 50 a 1. No obstant, quan al reportatge ensenyen els actes "tradicionals" de la Mercè i ensenyen la Plaça de Sant Jaume amb quatre gats mirant els trabucaires, imagino que molta expectació no susciten. Recordem que la Plaça Sant Jaume és, en tamany, cinc vegades més petita que la Plaça de la Font (la de l'ajuntament de Tarragona) que s'omple a vessar a cada acte que s'hi fa. Així, doncs, si el que mirem és l'interès que suscita, el cobriment de les notícies de les festes, almenys pel que fa als actes tradicionals, s'hauria de centrar més en la Tecla que en la Mercè. Altra cosa és que a la pleníssima de personalitat, història i tradició "Plaça del Forum" de Barcelona (el forum de les cultures... quin altre nyap!) s'hi concentrin milers de persones per veure un concert. Però tornem al mateix: que li en diguin "festival musical".

Ara fan la clausura amb el "piro musical". A Tarragona fan un dels concursos de Focs d'artifici de més prestigi i no se'n veu cap a TV3. El piro musical de BCN, per contra, cada any s'emet en directe. Uns bons focs d'artifici no necessiten de música per ser bells. Més aviat la música serveix per amagar les carències d'uns que no tenen entitat per participar a concursos de més entitat. Crec que aquest acte resumeixo tot el comentat amb anterioritat.

Total, que estic calent i es nota.

8 dies...

2007-09-24T19:19:00.001+02:00

...una nova eternitat.

silencis

2007-09-24T04:08:00.000+02:00

de vegades, un silenci pot ser tan clar com un "doncs jo ja no".

es va acabar

2007-09-18T15:38:00.000+02:00

Les circumstàncies que ens ocupen són altament decisives sobre les nostres percepcions de l'entorn. Exactament dos anys enrere, entrava a la Plaça de la Font acompanyat d'un molt bon amic, ara a terres Irlandeses, i dels seus vells companys d'institut. Arribàvem amb un mínim retard, però suficient com per a que el concert estigués començat. La cançó que estava sonant en aquell moment, com donant-nos la benvinguda, era el "s'ha acabat". La vaig percebre com una marxa fúnebre o una burla de l'atzar. Jo acabava d'arribar de Barcelona. Aquell mateix dia m'havia assabentat que s'havia acabat.

Recordo la cançó i on ens vam situar. Sobretot recordo la immensa tristor que m'envaïa en aquell moment, que era tal que sentia que no podia ni tan sols respirar. Independentment de la gravetat d'altres fets que hagin succeït a la meva vida, aquell va ser el moment en que més trist he estat i espero estar. La cançó, que pel seu ritme sempre m'havia semblat amb un punt alegre tot i el significat de la seva lletra, em va semblar dolorosa fins un extrem inimaginable. I si, vaig flipar amb aquell gat blau i trist. I els següents dies i mesos vaig morir d'enyorança perquè ella ja no era amb mi. Estava com drogat per l'atordiment de saber però no poder arribar a creure que s'havia acabat.

La següent cançó, com si hagués estat escollida expressament per acabar-me d'enfonsar, va ser "el vespre".

Dos anys després, en el temps que ens ocupa, he tornat a anar a un concert dels Pets. Aquest cop, però, amb la màxima de les puntualitats. Primer, veient-los assajar. Després, assistint des de la seva habitual salutació inicial fins al comiat final. La tercera cançó en sonar no ha estat cap altra que "s'ha acabat". M'ha tornat a semblar amb un toc alegre (pel seu ritme, és clar). M'ha fet sentir un punt nostàlgic de la meva infantesa, quan la vaig sentir per primera vegada. I si, he pensat en la darrera vegada que l'havia escoltat i en tot el que va significar. I me n'he adonat de com canvien les coses segons les circumstàncies. De com ho percebem segons el moment. De com un final pot ser esborrat per un nou inici. I de que mai més vull tornar-me a sentir com en aquell moment.

McRae

2007-09-17T01:21:00.000+02:00

Conduint de nit, venint ben tard cap a casa, he sentit una notícia a la ràdio que m'ha fet decidir en posar-me davant l'ordinador abans d'anar a dormir per a poder-la llegir amb atenció: els campioníssims abans de començar el campionat l'han perdut. Resulta que tothom es va oblidar d'allò de no dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat.

N'hi ha hagut tot seguit una altra que m'ha cridat l'atenció per la seva major importància real, que no mediàtica (ja es sap que l'esport tot ho pot): un avió s'ha estavellat i han mort 88 persones.

Entrant a la plana de l'Avui disposat a llegir i informar-me del que li ha succeït a l'avió i que ha causat la desgraciada mort dels seus passatgers, m'he trobat amb la següent notícia:

"Colin McRae mor en accident d'helicòpter"

I, curiosament, ha estat aquesta darrera la que m'ha fet saltar el cor i adonar-me de la fragilitat de la vida. M'ha impactat més la pèrdua d'una sola vida que no pas la de 88 persones! I això per què? Imagino que les 88 persones que han perdut la vida a l'avió eren totalment anònimes per a mi, en McRae no. Fa molts anys que sé qui és i, per què no dir-ho, em vaig viciar al videojoc que duia el seu nom. A més d'ell, han mort el seu fill de cinc anys, un amic d'en Colin McRae i el seu respectiu fill de 6 anys.

Tota una tragèdia un cop llegida la notícia. No obstant, no em deixa de xocar el fet que encara no m'he llegit la notícia de l'accident aeri de Tailàndia.

looking back

2007-09-14T23:05:00.000+02:00

És sorprenent com passa el temps i com aconseguim, mercès a aquest, deformar sectors del passat per donar-los-hi la forma que més ens convé. Sigui el que sigui el que ens convé perquè, sovint, no ho se.

No em cal mirar enrere, ni fer-ho amb ràbia o sense, per saber com m'agrada aquesta cançó. I no, no sé perquè, ni què m'evoca tot i que se que quelcom latent hi ha. No sé quin dels molts moments a la que la podria associar. Alts i baixos. Riures, somriures, apaties, tristors i plors. No ho recordo tot i que els recordo tots.

Poder eren moments de buidor, sense saber què cercar o tement que el que es tenia no era el que sempre s'havia somiat. I és que tot i que hem de ser complerts per nosaltres mateixos, és inevitable cercar a qui ens ajudi i ens ompli: el nostre recolzament.

I un cop trobat s'entén la lletra de la cançó més enllà de la bellesa de la música. I hom es sent satisfet i no pas acomplexat per l'estúpid somriure que sempre l'acompanya. Venen ganes de viure per sempre sense pensar en tants "potser"

Potser si que la vida és prou llarga com no estar mai segur de res. Com per recordar que ja hi va haver un wonderwall amb qui es creia voler live forever. Potser cada cosa té el seu moment i cada moment té sentit en el seu instant. És el temps qui tot ho modela al seu antull? Tots aquells instants em semblen tan llunyans com per haver format part d'una altra vida. Molts ja no produeixen més que una freda nostàlgia que ja no m'impedeix ser el que vulgui. Perquè es tracta de viure amb un mateix i ser lliure per ser el que es vulgui ser.

I mirar, de tant en tant, enrere. Mirar al passat i que aquest no faci mal. Ni tan sols ens faci mal el pensar que ja han passat 12 anys. 12 anys que em fan prendre consciència de com passa el temps i com l'institut ja queda gairebé a la meitat de la meva vida. Sembla mentida i fa por pensar que pugui fer tant quan sento que n'acabo de sortir.

Potser és això el que m'enganxa d'aquesta cançó: la nostàlgia irrefrenable que em produeix. Però és que m'agrada molt i em costa deixar de sentir-la. I de fet és una bona lliçó: no mirar mai enrere amb ràbia.

el meme de l'escriptori

2007-09-06T23:37:00.000+02:00

L'Esther, des de la seva bombolla particular, m'ha manat uns deures: el meme del fons d'escriptori.

Aquesta és, doncs, la imatge que veig en mirar entre les icones que infesten el meu escriptori. Si, en tinc tota la pantalla plena perquè sóc un desendreçat. La foto la vaig fer quan vaig visitar la Sagrada Família amb una persona que es diu, precisament, com la persona que m'ha manat fer aquest meme. D'això ja en fa quasi tres anys. Memòria d'un temps remot en una època pretèrita. Des d'aleshores ha sigut la imatge del meu ordinador i, tot i que vaig sentir la necessitat de canviar-la en un moment donant, vaig decidir que restés on està.

le con

2007-09-03T16:54:00.000+02:00

Quan hom té un dubte, si no se'n surt, el més intel·ligent que pot fer és preguntar. Però ull! cal parar atenció en el "si no se'n surt". I què vull dir amb això? doncs que quan es té un dubte cal pensar, intentar resoldre-ho per un mateix i, en cas de no sortir-se'n, preguntar i aprendre. Difícilment, doncs, se n'aprendrà si no s'ha fet el pas previ de reflexionar.

Dissortadament, hi ha massa gent que pregunta instintivament sense fer el més mínim de reflexió, sense considerar que la seva metralladora de preguntes constants distorsionen la concentració de l'enquestat en llurs propis afers. Això, evidentment, resulta molest per la víctima.

Per sobre d'aquests, hi ha els que pregunten el que no haurien de preguntar suposant un fals dret a ser informats per a realitzar una feina que és la seva i no la de l'interrogat. Aquests, en el cas que m'ocupa i m'amarga prou com per escriure aquest post amb tota la mala llet del meu ventre, són els comercials i transportistes. Val a dir que respecto tots dos treballs i em semblen molt dignes i necessaris.

Pel que respecta als segons, els transportistes, ja em rebenta que em truquin a mi quan tenen el número de l'encarregat que és a qui han de trucar. Malauradament, sempre em truquen a mi. I n'hi ha que amb bones paraules, i n'hi ha que amb exigències i presses desmesurades, em demanen i/o exigeixen que els hi indiqui el camí per arribar. I ull que no sigui clar! que aleshores remuguen! Els comercials si que m'han de trucar a mi si és que a és a mi a qui venen a veure. Normalment exigeixen menys però demanen el mateix. Comú a tots dos és la seva nul·la capacitat de donar informació del seu emplaçament en el precís instant de la trucada per tal que els pugui assessorar. Així, com avui m'ha succeït, em poden dir quelcom tan útil com: "estic en una rotonda". Clar, a Catalunya només hi ha una rotonda.

Tot això no m'hauria d'enervar si no fos per una raó ben simple: existeix el GPS. I sí, tal com jo tinc una preciosa HP, calculadora que em va costar els seus 200 euros, perquè la vaig necessitar pels meus estudis i em va genial per la meva feina; tal com el metge té el seu fonendo i l'actor porno la seva viagra... un transportista i un comercial, que es dediquen a anar amb el cotxe amunt i avall per trobar-se amb el client, haurien de gastar-se uns punyeteros calerons en comprar-se un GPS pel cotxe!

dança de ventre

2007-09-03T16:47:00.000+02:00

Avui és un d'aquells dies en que la nostra relació és molt més estreta de l'habitual. Ens veiem amb més freqüència de la que hauria. I no puc parar de preguntar-me: què vaig menjar ahir?

atracció

2007-09-03T00:23:00.001+02:00

El problema dels bons moments és que són finits i breus en el global del temps. Així, l'emoció de viatjar cap algú es difon en un borrós record en entrar, altra vegada, per la porta de casa un cop tornat. Quan hom s'ho pensa, es sorprèn de ser ja a punt d'anar a dormir i de començar una nova setmana laboral.

Queda clar que la joia no depèn del lloc sinó de la companyia. I ara que em trobo en un indret més estimat i bell (no sabria dir si bell per naturalesa o per l'estima) no em sento ni de lluny tan cofoi me n'he sentit a la vila de la que n'he vingut a vol d'au o à grande vitesse. I és que la vila en si no m'atrau el més mínim, però el seu contingut és com un forat negre: un camp gravitatori tan potent que n'és impossible escapar.

Heureuxement pour moi, no resten ni 48 hores per retrobar-m'hi. Dissortadament, tornarà a ser un breu instant del temps. Jo no hi crec en "el bo, si és breu, dos cops bo". Però què hi farem si el Món està muntat així?

Waiting

2007-08-31T12:05:00.000+02:00

Tinc cara de gilipolles. O, més ben dit, veu de gilipolles. Avui és el segon dia consecutiu que he d'esperar llargues hores a que arribi algú amb qui havia quedat. Ahir l'esperava per les 15:30 i no va arribar fins les 20:00. Si, mentre aprofito per fer feina, però ja no em puc concentrar igual i no rendeixo el mateix perquè estic pendent de qui arriba tard. A més, això em va obligar a sortir de la feina a les 20:45, i això que volia plegar d'hora! però no hi ha manera.

Avui, espero a un altre des de les 10:30 i encara no ha arribat. Com si jo no tingués res més a fer.

Fins els collons n'estic de la impuntualitat!

Princeps i princeses

2007-08-23T08:50:00.000+02:00

La gent d'avui en dia, i parlo d'aquesta perquè és la que conec, sovint té força pardals al cap. Un excés d'idealisme que no els deixa tenir els peus en terra. I no parlo de l'idealisme de canviar el Món! tan de bo fos aquest... no, al Món se l'ha intentat canviar tants cops i amb tant poc èxit que, em temo, molts ja ho veiem massa complicat. No, l'idealisme del que parlo és del tipus romàntic.

Si, molta gent cerca el seu príncep blau / princesa blava amb qui compartir la resta de la vida. I si la persona que té al costat resulta no semblar de sang blava: puerta. Una solució seria tenyir-se la sang per evitar que la parella detectés que aquesta és del mundà color vermell, però em temo que no seria massa saludable.

De fet, per a mi hi ha dues tendències: la femenina i la masculina. Els pardals al cap per les noies (les que conec que no té per què estendre's a totes ni tan sols a la majoria, ningú no s'ofengui) venen d'allò del "mal que ens ha fet la Meg Ryan". Per als homes seria tipus "American Pie". Si, la Meg Ryan amb les seves pel·lícules romanticones i plenes de principets blaus esperant-la, han creat unes espectatives d'amor i compenetració perfecte en la parella que no existeixen o que rarament es donen. American Pie i les pel·lícules de joves han omplert als nois el cap de la fantasia de que es pot pillar amb mil ties abans de trobar la noia perfecta. Així, es deixen escapar moltes noies que valen la pena pel sol fet de pensar "sóc jove i encara em queda pillar amb moltes ties bones que flipes abans de comprometre'm amb algú".

A Catalunya, en la nostra modesta escala, tenim dos exemples dels diferents camins que s'hauria pogut triar. En la gran rivalitat de principis dels noranta hi trobem la gran bifurcació. Entre els Sopa de Cabra i els Sau hi ha el realisme i el romanticisme. Ull! que a mi sempre m'han agradat tots dos! Tal com m'agradaven Oasis i Blur. Però al que anava! Sau, amb el seu formós fins a l'extenuació cantant, per qui encara ara es baveja (que hi farem si no som com ell...), mostrava la cara més romàntica de la cançó. I clar, a quina noia no li agradaria pensar que un noi tan guapo com ell la troba a faltar des de darrera una copa en un bar? o que demana que li enviïn un àngel que sigui com ella? Total, que hauria calgut sentir una mica més de Sopa de Cabra, que entre el famós Empordà i el carrer dels torrats, suplicant que no es tingui pressa, es podia trobar una perla: mai trobaràs.

I si, és en Mai Trobaràs on s'hi troba no potser la cançó més bonica, però si la més pràctica, aquella que ens hauria estalviat molts problemes si ens l'haguéssim volgut creure quan en Quintana ens la cantava. I és que ell tenia uns quants anys més que els adolescents (en el meu cas més aviat nen) que l'escoltàvem. I és que mai no trobarem el príncep blau / la princesa blava perquè aquesta no existeix! I no cal que prenguem la primera persona que tinguem al costat, només que siguem conscients que la persona que ens pot omplir es troba, precisament, al nostre costat. I si, potser no és un Jean Pierre ni té el físic d'en Sabater, no és la història de la senyoreta Poulin, però qui voldria assemblar-se a tal neuròtica i sortir amb un recol·lector de fotos de carnet llençades?

De vegades, quan ens n'adonem ja és massa tard i, aleshores, plorem per les ocasions deixades escapar. Així, és freqüent trobar-se amb persones a qui es va deixar escapar i veure-les felices amb una altra persona, sense poder evitar el penediment de no haver aprofitat l'ocasió. O, pitjor, enyorar la persona a qui es va abandonar, i trucar-la un cop cada mes i escaig, sondejant el terreny per a veure si torna a ser solter o no. Com fa una freak que conec un cop cada mes i escaig. Però és que jo sí que en sóc de feliç. Potser no és una princesa blava, però per a mi és molt millor!

heureux

2007-08-21T23:43:00.000+02:00

Tinc el post mig pensat, només falta teclejar les lletres per formar les paraules. Després només caldrà cercar unes quantes imatges i escollir-ne la que més em convenci o, poder, les que més m'agradin. Anirà de prínceps inexistents i de princeses encara no desencantades. Inspiració vinguda per la cervesa del vespre.

Ara, però, em resta només entrar al llit i aclucar els ulls. 4 dies i escaig d'intensa felicitat mereixen un bon son. Ja he tingut, val a dir, una bona migdiada en el llit més còmode existent i per existir. El que m'espera ara, dissortadament, no és pas tan confortable. No em queixo. Tot i no arribar al nivell del de la migdiada segueix sent força apetitós.

Vaig, doncs, a dormir. Dissabte serà un altre dia!

creuant el desert...

2007-08-16T10:46:00.001+02:00

Demà s'acaba el que m'ha semblat una llarga creuada pel desert. Per fi un petit oasi per a mi. Em sento addicte al que m'ha mancat dues llargues setmanes. Tant pacient que vaig ser de més jove... i ara no puc ni amb 15 dies!

Sigui com sigui, ja falta poc per demà!

spinning

2007-08-07T22:47:00.001+02:00

Quan m'ho han proposat m'hi he negat. Sabia que no estava preparat. Al cap d’un instant, però, pel cap m’ha passat un record: un bon propòsit que em vaig fer fa dos anys.

Aleshores, i sospito que en aquest blog ja ho vaig deure de comentar, vaig decidir-me a posar-me en forma per a no tornar a patir mai més realitzant certa activitat física. L’objectiu era clar: recuperat les bones capacitats cardiovasculars de les que havia gaudit tota la vida (de jove no em cansava mai: futbol al recreo, basquet amb l'equip, corre amunt i avall a la platja o on fos... quins temps...) i adquirir una força física que mai no havia tingut abans (passant de comprar garrafes de 8 litres d’aigua, que una de 5 litres ja no podia ni carregar-la!) Total, que l’objectiu es va complir. Un cop constatat que es pot realitzar activitats físiques diverses sense treure el fetge per la boca i, per tant, gaudint-ne més, em va sobrevenir un pensament: cal seguir amb el càrdio?

Hi va haver un intent de discussió entre l’àngel i el dimoni que tots duem a dins. Però no es va poder arribar a realitzar: vaig posar-li una mordassa a l’àngel per tal que no obris boca, m’interessava més el que m’havia de dir el dimoni. Aquest em va explicar que fer peses feia que la roba em quedés millor; feia que pogués portar dues garrafes de 5 litres per cada braç i, així, guanyar temps estalviant viatges; m’ajudava a tenir més èxit amb el gènere femení i, així, poder pillar una mica més (que després de la travessia pel desert que em va suposar els primers mesos Post-Esther ja em tocava); m’estalviava sentir comentaris de “que no menges que estàs molt prim?”... i tota una sèrie de motius tant intel•lectuals com els esmentats anteriorment. El que em va ajudar a prendre la decisió final, però, va ser un de ben clar: el cardio cansa, les peses no.

Si, a mi cansar-me no em mola. Però no em mola gens en absolut! Així, el dimoni i jo vam emprendre una nova vida allunyats del plasta de l’angelet i vaig deixar el càrdio enrera a la meva vida.

Això, no obstant, ha tingut conseqüències negatives a la meva vida: jugar un partit de tennis és divertit al començament, al cap de tres quarts d’hora ja no fa cap gràcia. Pujar 6 pisos per les escales... això és inhumà! Jo no estic preparat per a això! Però on s’és vist? Si jo instal•laria un ascensor a casa meva per pujar de la planta baixa al primer pis!!! I be, d’altres activitats físiques en les que em torno a cansar per culpa del meu estat físic. Que la força no ho és tot!

Total, que tot això m’ha dut a la terrible decisió d’assistir a una classe d’spinning. Li en diuen així tot i que se li en podria dir: putadinning. Sí, és una putada. Però la gent està boja de fer això? Entenc que ho facin una vegada. Jo mateix he estat prou il•lús com per provar-ho. Però repetir? Què hi té la gent al cap? Que no se n’adonen que cansa molt? I quan dic molt és moltíssim? Els altres assistents a la classe han hagut de posar-se el salvavides perquè la sala s’estava inundant! Si, no hi havia cap fuita d’aigua sinó la meva suor caient a dojo. El primer minut i mig l’he aguantat ben orgullós. A partir d’aquí he estat patètic. Volia plorar però no podia, evitar que el cor m’esclatés era la meva prioritat. A més, suava tant que ja no em quedava líquid per a les llàgrimes. Una vergonya tot plegat. Penso denunciar a algú per tot això tot i que no se encara a qui. A mi, evidentment, no, perquè seria totalment estúpid. He buscat a internent però no he trobat cap senyor que es digui Spin, que m’imagino que deu ser d’on ve el terrible nom d’Spinning.

Ara el llit em crida. Alguna cosa em diu que la nit serà curta i que quan soni el despertador el meu primer pensament serà: “ja?¿?¿?” Crec que he d’assumir que ja mai més no podré estar en forma: jo ja no estic per a patir tant.

Quinze dies...

2007-08-07T00:16:00.000+02:00

... tota una eternitat pel davant.

insuportable

2007-08-01T01:17:00.000+02:00

fa estona que dono voltes al llit. Busco la part més fresca però aquesta, malauradament, fa estona que ja no existeix. Potser dies o setmanes. La finestra i la porta resten ben obertes per tal d'afavorir un corrent d'aire que no arriba mai. Els llençols jauen a terra per la seva inutilitat. I jo resto al llit, com he dit, donant voltes. Em moro de calor! He begut dos xampús per sopar (entengui's xampú com a cervesa amb llimonada tal i com ho anomenem a Tarragona) i abans d'entrar al llit un bon got d'aigua de la nevera.

Necessitaria estar-hi jo a la nevera!

I ara penso en una piscina, o en la mar! dormir dins d'una piscina i amb un bidó d'aigua freda connectat a la meva boca via una palleta! i apa! a ser feliç! No com ara, que em moro de calor. Necessito aigua urgentment, però per beure'n he de baixar a la cuina, desconnectar l'alarma que de sorollosa n'és una estona, beure aigua i omplir-me un got per pujar-me'l. Connectar l'alarma, pujar, entrar al llit, beure'm el got d'aigua i tornar a tenir sed i calor!

Això... això és indignant! qui ha engegat la calefacció d'aquest país?

quina nit...

2007-07-31T11:17:00.000+02:00

La confiança en els altres és quelcom que costa molt de guanyar i que en un instant es pot perdre. La confiança en un mateix és quasi innata, però un cop es perd recuperar-la és dificultós i, tot i fer-ho, esdevé fràgil i vulnerable.

Així, un simple malson pot fer que es vegi fantasmes on segurament no n’hi ha. I, aleshores, comença la lluita personal per convèncer-se que són només això, fantasmes. Qualsevol observació condueix a una reflexió que conclou negativament pels propis interessos o desigs. Al final, doncs, cal deixar d’indagar i s’ha de deixar passar el temps amb la ment tant en blanc com sigui possible fins que l’esquerda oberta en la confiança (confiança en un mateix, que és la més feble al cap d’avall) es tanca.

I sento nostàlgia inevitablement. Melangia d’un temps en que confiava en mi mateix. Abans que es trenquessin uns murs, un darrera l’altre, que em van deixar al descobert. Ara, aquests ja no són de formigó armat sinó de simple maçoneria i sense material lligant. Quan ve el llop només amb bufar tremola la paret.

Estic tip, per altra banda, de llevar-me suat. Maleïda calor! Tinc una gran intolerància vers a la suor: la detesto. En general sóc molt maniàtic vers a qualsevol fluid corporal, començant pels meus propis i extremant-se davant la terrible imatge d’un home gras i pilós sense samarreta i suat a més no poder a punt de passar pel meu costat. Ecs! Per què la gent va sense samarreta on no toca?

He somiat, a més, que anava a donar una volta per la feina i m’hi trobava coses fetes que s’havien d’enderrocar i desgràcies diverses. Odio tenir somnis sobre la feina però aquests són freqüents. Crec, però, que des de que estava en vacances no n’havia tingut cap. Ja no queda ni una setmana per a tornar-hi. Un com allà, i des d’un punt alt que no existeix a la realitat (un turó) veia com un Tsunami descomunal ho inundava tot i m’arribava fins als peus. L’aigua no se’n retirava i tot, excepte jo, hi restava sota.

Podria ser multiorgàsmic com es diu que hi ha dones que ho són. O, si no, podria ser com els porcs a qui l’orgasme els hi dura mitja hora. No se, tampoc cal demanar tant. Em conformaria amb no ser multimalsoniàtic: en no tenir 5 malsons seguits en una nit!

Si ja ho deia jo fa molt de tems: les nits són traïdores!

5 dies

2007-07-27T23:03:00.000+02:00

Cinc dies d'intensitat vital, sota el sol o dins l'aigua, de reüll vigilant els peixos gelatinosos de tentacles electrificants, protegit tothora per uns intrèpids ulls verds que tot ho veuen i que supleixen les meves mancances. Els bitxos em poden. L'home fent de dona, la dona fent d'home. Cap problema, jo no sóc masclista.

I ara, esperant que arribi la trista realitat un cop els 5 dies han finalitzat, em trobo en una pseudo-realitat o falsa veritat. La mirada verda s'ha enlairat cap a l'altra punta del Món. Ja no sóc lluny sinó on sempre. Esperant. Falsa realitat perquè encara resto lliure de treballar. En poc més d'una setmana deixarà de ser falsa per ser trista: el retorn a la feina serà un fet.

I miro les fotos, i vull tornar al primer dels 5 dies. Dissortadament, el temps no es pot deformar a plaer. Almenys jo no tinc aquest poder.

...

2007-07-21T00:31:00.000+02:00

El que acaba de succeir és tan fort que em manquen paraules. Els minuts s'han fet llargs, eterns. La curta estona que he estat jo empenyent ha estat amb força tot i saber que per a res. Ma germana, pobre, ha estat des del principi fins al final, intentant-ho sense parar. Sento els crits i plors de la pobre dona al meu cap, veient com el seu germà se n'anava.

Humanitat per tot arreu, intentant fer tot el possible. Humanitat en els infermers quan han arribat. Trista humanitat que no pot fer res quan l'inevitable és evident. És trist saber que tot l'esforç de tanta gent ha estat per a res. La única manca d'humanitat, però, ha estat per part del policia nacional. Comentari fora de lloc. Em faig creus que no es necessiti més que ser un zero en intel·ligència emocional per a tenir dret a dur pistola.

A hores d'ara tothom pensa en el que es podria haver fet. Però el que es podria haver fet ja no es pot fer. Ha succeït com ha succeït, dissortadament. I un home de només 45 anys ha mort d'un infart a la porta del jardí de la casa del meu costat.

Càstig pels dèspotes

2007-07-10T23:01:00.001+02:00

Em rebenta tant que hi hagi gent tan dèspota! Que hi hagi elements que aprofiten el seu poder per esclafar als demés! Que aprofitin el seu lloc per menysprear als altres!

M’agradaria que existís algú prou poderós i just com per castigar a aquests desgraciats esmicolant completament la seva vida laboral, fins al punt de fer-los plorar davant de tota la gent a qui han trepitjat al llarg dels anys.

Suposo que per això tanta gent creu en un Déu... on no hi arribem nosaltres desitgem que hi arribi algú.

imatge d'estiu...

2007-07-10T09:09:00.001+02:00

... i jo tancat a l'oficina

Pat qui part

2007-07-10T00:28:00.001+02:00

És inevitable, suposo, sentir-se trist quan algú per qui se sent una especial estimació marxa. I si, darrerament no ens vèiem massa sovint. De fet, no ens vèiem mai. I és cert, ja fa molt que no anàvem de compres ni passàvem la tarda junts plorant les penes i rient les gràcies. I bé, suposo que segueixo tenint la sensació de que tard o d’hora tornarà, perquè sempre ha tornat i sempre ha estat quan calia. No obstant, aquest cop la sensació és més feble, com tement que potser aquesta vegada ja no tornarà.

Sigui com sigui, la trobaré a faltar.

fascinant

2007-07-06T22:50:00.001+02:00

Una senyora que es dedica a remenar entre les escombraries per trobar objectes i roba que pugui reutilitzar. Però no pas per ella, que no ho necessita, sinó per poder-ho donar a qui més ho necessita. Una dona que va botiga rera botiga recollint els productes sobrants i després els reparteix a qui en té necessitat. Fa el menjar per una pobra velleta que no té ni esma per viure i, d’aquesta manera, l’ajuda a tirar endavant.

En un món de misèries és un cop d’aire fresc descobrir algú així. I això és, precisament, el que ha mostrat el Canal 33 en el programa que acabo de veure. Realment fascinant.

sense sortida

2007-07-03T00:10:00.001+02:00

Sembla com si la història estigui tornant a succeir. El cicle es reprèn i els actors són quasi bé els mateixos. Aquest cop, la veritat, prefereixo no saber-ne res més.

Torno a sentir-me sense sortida, ofuscat. Aquesta ciutat em torna a ofegar. Ja en vaig fugir un cop. Aquesta vegada, però, hi ha quelcom molt preciós que m’hi lliga.

I bé, demà serà un altre dia.

fatiga

2007-06-29T13:06:00.000+02:00

j'suis assez fatigé... derrota darrera derrota poc importa la seva intranscendència. La bola que no vol entrar i el cop que no vol sortir. I res, no res, res no canvia. Extrapolable a la vida, construeixo, lluito, aixeco, mantinc, i quan toca rematar fallo. La pressió em pot o l'al·licient es perd. Sigui com sigui, constant inexorable.

No aguanto ni els ulls oberts. Tinc son de tant de cansament. I desmotivació, molta desmotivació. Suposo que va a setmanes i, afortunadament, aquesta ja s'acaba. Voldria una vida més convencional. Es veu, però, que això en mi no és factible.

visca! visca! no en tenim ni puta idea! visca!

2007-06-22T00:24:00.000+02:00

Con carácter general, el límite se establece en 22.000 € brutos anuales, cuando procedan de un único pagador. Este límite también se aplicará si se han percibido de varios pagadores en los siguientes supuestos:

Que la suma de las cantidades percibidas del segundo y restantes pagadores, por orden de cuantía, no superen en su conjunto la cantidad de 1.000 € brutos anuales.

A veure, doncs, un simple exercici de la matemàtica més elemental.

Bellosolo, un noi com un altre, ha cobrat 21.000 euros bruts aquest any. Com que l’empresa li retenia només un 2%, ha contribuït un total de 420 euros. En arribar l’època de la declaració, com que no arriba als 22.000 euros bruts anuals, no ha de fer-la i, per tant, només ha hagut de contribuir amb aquests 420 euros i s’ha quedat, doncs, amb el 2% abans esmentat.

Bellosolu, un altre noi de la mateixa vila, ha cobrat un total de 10.000 euros provinents de dues feines diferents. De la primera, que el va ocupar la major part de l’any, en va cobrar uns 4.000, ja que exercia de becari i ja es sap com està aquest món, en que ni s’està assegurat, ni compta per l’atur, ni res de res. La segona, de la que n’ha obtingut uns ingressos de 6.000 euros, li va ocupar els darrers mesos de l’any i l’ocupa en l’actualitat. A totes dues feines li van retenir un 2%, amb la qual cosa ha pagat 200 euros. Entre una i l’altra feina va gaudir d’unes meravelloses vacances no pagades ni per les empreses ni subvencionades per l’estat.

En arribar les dates de la declaració, en Bellosolu està obligat a presentar-la car ha treballat en dos llocs i ha cobrat més de 1.000 euros bruts de l’empresa on menys ha guanyat. Així, veient que és jove i no te fills, ni està casat, ni té casa, ni hipotèca ni res, perquè els joves tenim exactament això: res! Doncs no pot desgravar. Al final, doncs, li surt que ha de pagar 1.000 euros més a part dels 200 ja contribuits. Total, que li toca contribuir amb 1.200 euros que representen un 12% del seu salari més, és clar, el que ja ha contribuït a la seguretat social.

Però be, centrant-nos en l’IRPF, en que teòricament paga més qui més té ja que cal equilibrar riqueses, en Bellosolo, que ha guanyat 21.000 euracos, ha hagut de contribuir amb 420, o sigui amb un 2%. En Bellosolu, que només ha guanyat 10.000 euros, ha hagut de pagar-ne 1.200, o sigui el 12%.

D’aquesta manera, en valors absoluts en Bellosolo, que ha guanyat més del doble que en Bellosolu, ha pagat quasi una tercera part! I parlant en porcentatges, només una sisena part!!!

Chapeau pel model espanyol de recaptació d’impostos. Chapeau perquè cal remuntar-se als romans per trobar-se amb una societat en que els més pobres pagaven més porcentatge que els més rics. Visca l’estat de ben estar regit per la gent d’esquerres socialistes! Visca i visca! Si aprenguessin a sumar ja seria la polla. Però és clar, seria demanar-los-hi massa. La única neurona que tenen la tenen ocupada en mirar-se el melic.

Total, que en Bellosolu, que sempre havia cregut en l’equilibri de riquesa, que sempre havia estat d’acord en que quan tingui més pagui més per ajudar a qui menys té, s’ha trobat amb que quan ha estat ell el que menys ha tingut l’han esclafat com una formigueta. I ara, rebotat com està, se li passa pel cap no renovar el contracte al Setembre (que no és becari però té un puto contracte de pràctiques, un altre gran avantatge que tenen les empreses i que tolera el nostre super govern d’esquerres, i desavantatge pels simples pringats com jo) i pegar-se unes vacances de 3 mesos. Unes bones vacances, això si, subvencionades per l’estat. Que aquests mil euros els recuperarà ni que sigui la darrera cosa que faci a la vida!

quan se m'inflen

2007-06-21T18:02:00.001+02:00

Entre les cames tinc un parell de coses que, de tant en tant, se m’inflen molt. Ara les tinc infladíssimes a més no poder. La causa d’això no és cap malaltia ni res per l’estil. És, senzillament, que n’hi ha que se’ls hi marca la vena del front i n’hi ha que se’ns inflen els collons en veure que el món està ple de desgraciats.

I de desgraciats n’hi ha de molts tipus: des del professional més absolut en el desgraciadisme que, per alguna raó que se m’escapa, decideix ser un genocida i matar a dojo als qui li portin la contrària (Hitler, Franco...) fins al desgraciat amateur que es dedica a timar 50 euros a la gent més necessitada, i no per ser menys greu no deixa de ser un fill de puta. Hi ha, realment, tot un ventall de desgraciats.

Els que m’ocupen avui, i que m’han inflat els meus apreciats fabricadors de “mini jo’s”, són tots aquells que no només no s’integren sinó que s’escarrassen a odiar la terra d’acollida. I, la veritat, me la sua força que no els importi Catalunya. Cadascú és ben lliure d’estimar el que vulgui. Però em puteja infinit que es dediquin a odiar-la, malparlar-ne i maltractar-la.

Així, quan veig una colla d’anormals cremant senyeres Catalanes mentre celebren la victòria lliguera del Madrid, em foto de molt mala llet. I que si, que no tenen la culpa de que els seus pares o avis decidissin venir a viure a Catalunya, de la mateixa manera que jo no tinc cap culpa d’haver nascut en un estat on hi ha un rei. La diferència és que jo si que m’hi puc cagar perquè no només no ho vaig escollir sinó que no hi puc fer res. Al meu DNI hi posarà España m’hi posi com mi posi, i que España deixi de ser una monarquia no està en les meves mans. Així que tinc el dret a la pataleta i puc dir tranquil•lament que tant follar entre cosins i germans ens ha donat el curt de gambals que l’únic que fa és esquiar i navegar. En canvi, tota aquesta colla de descerebrats crema banderes si que tenen una alternativa, alternativa que fa cap a un segle i mig de la que se’n gaudeix: el tren.

Exactament. Si tant de fàstic els hi fa Catalunya ho tenen molt fàcil: que agafin el tren, marxin, i no tornin mai de la vida. A més, com que ni són Catalans ni se’n senten, doncs no hi ha cap raó per a que es quedin, perquè no trobaran a faltar una terra que odien. Especial menció per un dels dos detinguts: el Xilè. Si, resulta que un dels vàndals crema-senyeres és Xilè. Té collons, perquè aquest, suposadament, si ha vingut és perquè ha volgut. Qui és tan ximple d’anar a viure a un lloc que menysprea? Si, que busca feina, però a Madrid, per exemple, hauria trobat el mateix que aquí, sols que no hauria de suportar aquesta atmosfera Catalana que tant l’angoixa. Jo l’insto, doncs, ja no a agafar l’avió per tornar d’on ha vingut, però si a agafar el tren i marxar cap al punt que prefereixi de la resta de l’estat. Tot i que, segurament, la seva incapacitat d’integració el conduirà a cremar la bandera del lloc on vagi. Patètic tot plegat.

Amb això, però, no vull dir que tots els immigrants són uns desintegrats ni molt menys, ni molt menys que hagin de marxar ni res semblant. Tothom té dret a viure on li agradi i s’hi senti bé. Tothom té dret a parlar la seva llengua i a estimar el seu país, estat, autonomia, localitat, barri i/o carrer. Tothom té dret a enyorar la seva terra d’origen. Molts dels meus amics de la infantesa són fills de la immigració o, directament, immigrants ells dels diversos punts d’Espanya. Un avi meu no era Català. Així que és evident que tinc en bona consideració la immigració.

El que no puc suportar, però, és qui mossega la mà que li dóna de menjar.

volant

2007-06-20T22:25:00.000+02:00

Espero adormir-me més fàcilment aquesta nit. La passada em va costar una mica. No per res dolent ans al contrari. Però és que em vaig dedicar a recordar aquest darrer cap de setmana: tant intens que, per curt que hagi estat, d'emocions me n'ha ben omplert.

I estic ara, amb el somriure a la boca, pensant en sopars i dinars, en carreteres i en piscines i bombolles. I pensant el lluny que està CUN i el poc que falta perquè torni a TGN.

El proper que toca és la revetlla de Sant Joan. Fa tants anys que no l’he celebrada que no recordo ja haver-ho fet mai. Però fins que arribi, anhelant amassar pa, pensaré en verd, recordant aquest darrer cap de setmana.

L'estiu

2007-06-20T20:53:00.000+02:00

Després de rapar-me el cabell a lo skin, m’he dirigit cap al Tennis per fer una mica de gimnàs. M’he dit que si hi havia molt cotxe aparcat no hi entraria, però m’he trobat aparcament fins i tot davant de la porta. No hi he entrat. Estic tan cansat que m’ha fet un pal increïble! Així que m’he vingut cap a casa i m’he menjat un gelat.

Mentre entrava a casa sentia el nen dels veïns jugant a pilota. He imaginat que s’haurà passat tot el dia fent-ho perquè ja té vacances. Tots els nens tenen vacances. Ja les han començat i no finalitzen fins a mitjans de Setembre.

Aleshores me n’he adonat que jo mai més no podré gaudir d’un estiu com els que ells gaudeixen i jo solia gaudir. Un estiu de no fer res. Un estiu per fer-ho tot. De jaure a la platja. Sense preocupacions ni maldecaps.

quina tralla

2007-06-18T10:57:00.000+02:00

En el meu cas no ha estat de sobte, com una revelació, que me n’he adonat. N’hi ha que si, que passa el temps i, un dia, sense previ avís, sense res que s’ho inciti, ho veuen tot molt clar. O n’hi ha, afortunats ells, que no tenen raons per a que els hi succeeixin i recorden aquell passat finit amb un somriure als llavis. Perquè es va acabar, potser dràsticament i dolorosa, però va valer la pena mentre va durar. Per a mi no.

I ara, després de la darrera trucada rebuda que ha fet vessar el got, me n’adono del gens que va valer la pena. Quin temps més miserablement perdut! Els meus darrers anys de carrera en que, per fi, es podia tenir una mica de vida social extra escolar! I el meu any a Paris, incomplet per estar sempre pendent d’aquella tralla de tia. I és que si, no té per on agafar-se. Està desequilibrada mental que fa esgarrifar! Quan em truca em dona la sensació que es creu que encara estem sortint i que, per tant, té els mateixos drets sobre mi que tenia abans!

Em va trucar Dissabte, tallant-me la migdiada, per demanar-me el telèfon dels meus amics de Madrid. Resulta que està allà un cap de setmana per un congrés i no tenia amb qui sortir de festa per la nit! Jo la vaig advertir que ells no voldrien quedar amb ella. Altra vegada va fer veu d’ofesa i va dir “que ya hace mucho tiempo, eh?”

Doncs si, fa molt de temps. I si quan sortíem junts a ells no els hi queia gaire be aquesta noia, ara més aviat l’odien! Total, que vaig trucar a un col•lega de Madrid i li vaig explicar la situació, que si no li feia res que li donés el número de telèfon de la menda en qüestió. El xaval, evidentment, flipava. Quan se li va baixar la indignació em va dir que d’acord, que li donés el número que ell ja se n’encarregaria de dir-li que ni de conya, li diria que tenia partida de risk, cosa que sense dir-li obertament li deixava entreveure que no és que no pogués, és que no volia.

Per a aquests casos m’han ensenyat una frase molt bona: “ho sento però no puc, demà tinc hora pel podòleg” Sort que a mi no m’han dit mai aquesta frase, si no encara tindria el llagrimot penjant!

Amb el temps et sorprens de les decisions del passat. Prens consciència del que vas fer i, aleshores, en pots fer un anàlisi més o menys objectiu. I, afortunadament, sovint entens que el que vas fer era força adequat. De tant en tant, però, et topes amb un moment passat en que al•lucines de pensar com vas poder errar així. El primer error d’aquests del que tinc consciència és deixar-me menjar el tarro per ser del Madrid, perquè quina tela té que jo sigui merengon, sobretot per l’afició empalagosa i excessivament sobèrbia que té, com per la tralla de la pura que és el club en si. N’hi ha d’altres d’errors que he comès, com tothom. I, la veritat, un dels més greus és haver estat amb algú i no haver-me adonat del retorçada que arriba a ser. Quina pena, de debò, haver perdut tant de temps per ella. Ja no tan sols el temps que vaig perdre sortint amb ella, i tot el que vaig deixar de fer, sinó que, sobretot, el temps que vaig restar ko després d’ella.

Aquest blog n’és la clara imatge. I m’agradaria esborrar tot aquest error. No obstant no puc. Maleït aferrament a la realitat que tinc! Però crec que la som el que som: els nostres encerts i els nostres errors. I be, almenys espero haver-ne après alguna cosa. Tot i que per molt que n’hagi après ara ja se que no compensa en absolut. Esborraria el seu número del mòbil, però aleshores quan em truqués no sabria qui és i em pillaria per sorpresa. I dir-li que no em truqui mai més tampoc no serveix de res, farà el que vulgui, o sigui tocar la moral.

felicitacions diverses

2007-06-13T00:02:00.000+02:00

És curiós com el dia del teu aniversari et felicita gent que no t’hauries pensat mai que es podrien recordar del teu aniversari i, per contra, altra més quotidiana se n’oblida totalment.

No em queixo pas perquè per només dues absències trivials he tingut tres o quatre grates sorpreses! Així, en un dia en que només començar l’hostessa més maca em va felicitar, que de bon matí la família més propera i al llarg del dia la que forma el segon nivell familiar, que al vespre va ser el despertar d’amics i coneguts i d’algun familiar despenjat, i sense oblidar els blocaires sempre atents, vaig rebre sms de gent a qui feia temps que no veia però en qui hi penso de tant en tant. I si, certa persona ben entrat el vespre, i mentre estava sopant amb un amic, em va trucar. Tot i que no em va sorprendre que se’n recordés de la data, si que ho va fer que s’atrevís a trucar. I és que és ben trist veure com hi pot haver gent que només tingui interès per quelcom quan ja sap que no ho pot tenir.

I ara, sopant, un dia després, he rebut la darrera felicitació. La Pat, sempre despenjada també, que no s’havia recordat. L’esborro de la llista negra!

Ai si! Avui he guanyat el partidet final de tennis contra l’entrenador i ma germana. Pobre entrenador... això li passa per refiar-se!

un altre fill de sa mare

2007-06-12T23:43:00.000+02:00

Jo no crec en total inutilitat de l’ésser humà. Ni tampoc en la incoherència absoluta. En el que si que hi crec, més per hòsties rebudes que per judici preestablert, és en la miserabilitat de certs humans i de la seva il•limitada capacitat de corrupció.

Així, quan veig a aquest mal parit

no em crec de cap de les maneres que algú que pugui ser tan rigorós com per fer repetir el primer dels dos tirs lliures que ha de llençar un jugador (i que ha fallat) perquè un jugador de l’equip contrari trepitgi la línia (repeteixo, es tractava del primer tir lliure, aquell en que els homes que ocupen les posicions de lluitar pel rebot estan pensant en què soparan aquesta nit ja que el rebot es lluita al segon tir lliure) i, per contra, perdi aquest rigor en pitar una intencionada quan no ho era. Filar tan prim i desprès no saber ni filar? No crec en aquesta incoherència. Tampoc em crec que sigui tan sumament inútil com per haver-se simplement equivocat de forma tan grossa i afectant tan bastament el resultat del partit.

Si que crec, si, per experiències viscudes amb alguns elements del seu gremi (generalment format per elements a qui en edat benjamí els hi van dir que no servien per aquell esport i que millor es dediquessin al parxís) i amb altres elements de tots els sectors socials, econòmics, culturals... (el fill de putisme no entén d’origens, jo crec que deu ser innat) que aquest paio en qüestió és el clàssic exemple de corrupte podrit.

I si, ara potser es polirà la pasta anant-se’n de putes, perquè em nego a pensar que un malnascut així pilli si no és pagant, però jo mantindré l’esperança que la prostituta en qüestió sigui aficionada a La Penya. Així, potser, a mitja fel•lació li fotrà una bon queixalada la més pur estil Lorena Bowit i, d’aquesta forma, aquest arbitrutxo de pa sucat amb oli no podrà, de cap de les maneres, tornar a donar pel cul a ningú!

A si, ja es té la gran final que es desitjava. Llàstima que en l’esport sovintegin tant els interessos per sobre dels mèrits. Ja es sap: la pasta és la pasta!

tempus fugit

2007-06-10T23:38:00.001+02:00

Em trobo a escassos minuts de deixar de gaudir del carnet que em deia jove. No, no és pas per pròpia voluntat. Senzillament algú va dir que s’era jove fins a certa edat, i com es tracta d’un carnet pensat per la gent jove, aquest deixa de ser vàlid pels qui la superin.

Així, d’aquí una estona deixaré de ser oficialment jove.

Ja agafaria jo al llest que va fixar aquesta edat i li cantaria la canya. Potser per això he estat un pèl més negatiu i nostàlgic del que hauria els darrers dies. Fa dos dies em veia un dels meus cabells blancs, orgullós, fort i traient el cap per sobre de la majoria fosca. No me’ls arrenco, em dona mal rotllo. Jo me’ls tallo o els amago entre la resta de cabells. En tinc tres o quatre. Diria que tres, però segurament n’hi ha algun més que no localitzo. Segurament em surten pel darrera. Són com les entrades. Em van sortir de relativament jove, abans dels vint, i allà s’han quedat, sense augmentar la població, però recordant que el temps passa, fins i tot per a mi.

No hi veig massa be. L’oculista diu que si que hi veig be, que el que tinc i res és quasi el mateix. Jo crec que el títol se’l donen a qualsevol avui en dia. Tant de Mir i tanta hòstia per a això. Jo hi veig be... ben malament! Almenys comparat amb fa uns anys, aleshores si que hi veia be! Ara amb la distància no veig les cares, ni tan sols de cantó a cantó d'una pista de tennis!

Demà vaig a treballar, com cada dia a excepció dels caps de setmana. També se’m fa estrany. Jo, treballador. Tants anys d’estudiant! I ara he de prendre decisions de certa importància i tenir treballadors sota la meva responsabilitat. M’al•lucina tenir gent que em més que duplica l’edat i haver de ser jo qui respongui per les seves irresponsabilitats. Se’m fa estrany ja no ser més un estudiant sinó un treballador... els treballadors sempre havien estat els pares!

Avui veia una final entre un xaval Mallorquí i un Suís. Ja ni cal fixar-se en la joventut del Mallorquí, de qui en disto prou com per a que ja ni m’afecti. Però veient el Suís, número 1 del món, que ho ha guanyat quasi tot... i té la meva edat. La gent de la meva edat ja es menja el món! Recordo que un cop vaig llegir que en Juli César es va sentir molt frustrat en fer trenta tres anys ja que va prendre consciència que en aquella edat l’Alexandre el Magne havia conquerit mig món quan, per contra, ell encara no havia fet res de magnitud. La mare que el va parir... com m’he de sentir, doncs, jo?

Total, que el temps passa ràpid que fa esgarrifar. Els eterns estius de la infantesa són ara fugaços dies de calor i feina. Ja no sóc oficialment jove car el carnet del que en perdo el dret m’ho diu. No només això. Sempre m’han dit que la plenitud física de l’home són els 25. Be, física i sexual. Doncs res, jo ja deixo aquesta edat enrera, he passat pel punt d’inflexió i començo la corba descendent sense una gran sensació d’haver aprofitat massa aquest punt, ocupat principalment per solteria de lligams esporàdics i decebedors entre dos relacions marcades per la distància. Ara corro cinc minuts i segur que trec el fetge per la boca. Per això no corro. El fetge que segueixi on ha d’estar. De totes formes sóc coherent amb la meva filosofia de tota la vida: fer esport cansant-me el mínim possible. Potser per això mai no vaig arribar a res...

I no gaire més a dir, un dia més, un any més. C’est la vie.

sport wekend

2007-06-10T15:05:00.000+02:00

Cap de setmana atapeït d’esports. Primer un La Penya – R. Madrid en que si el Joventut guanyava eliminava als merengues. Tot el partit els badalonins per darrera i donant la mala impressió que caldria un cinquè partit però uns minuts d’inspiració verd i negra van atorgar-nos un final d’infart. Malauradament no va servir per a massa i el Joventut va perdre contra el Madrid. Per Déu! No suporto el Madrid de bàsquet! En bàsquet, això és sorprenent, sóc del Barça. Un altre toc d’originalitat meu. Però be, si no guanya el Barça doncs que guanyi el Joventut, i si no el Girona, o qualsevol català. I si no doncs qui sigui, però el Madrid ni de conya!

Després final femenina de Roland Garros. Aquí si que era totalment imparcial. No va tenir massa història i se la va endú la Henin. El plat fort era per la nit amb la lliga de futbol per decidir-se. Aquí, en futbol, la cosa per a mi és diferent. Que guanyin els merengues! I d’això no en cal parlar massa que tots els noticiaris en van plens. Dues hores de baixon i de veure-ho tot perdut per a un minut final en que tot va canviar i el Madrid va acabar líder! De totes maneres jo no canto victòria, que el Barça es ventilarà al Nàstic amb els ulls tancats i el Madrid fotrà una altra Tenerifeada.

Aquest matí altra vegada bàsquet. Un Barça – Tau calcat al Joventut – Madrid d’ahir. Amb la diferència que als minuts finals el Barça l’ha cagat per l’obsessió d’intentar rematar els partits a base de triples. I quan aquests no entren doncs cagada, oi Navarro? Be, que m’ha fotut de mala llet i ara el Barça se l’ha de jugar a un cinquè partit i, a sobre, a Vitòria.

Empalmant amb el bàsquet, ha vingut les motos. Creia que el cor em sortia per la boca amb les darreres 8 voltes en que en Rossi lluitava per poder guanyar. Al final, però, no ha pogut ser i ha quedat segon. Cagon tot!

I ara, tot seguit, ve la final del Roland Garros masculina. Federer contra Nadal. En Nadal ja ha guanyat els dos darrers... podria ser bon nan i deixar-li a en Federer! Espero que així sigui i el mega crack Suís guanyi! Però be, sent realista... està xungo.

Ai si! I després la F1... tan fanàtic que n’era de més jovenet i tant que em cansa ara... és l’efecte Alonso. Un paio odiós 100% tot i que no tant com la gent que s’ha enganxat a aquest esport gràcies a l’asturià i que ara diuen ser-ne uns grans experts quan abans renegaven d’aquest esport i el catalogaven d’avorrit i absurd. Especial menció al calvorotes de Tele5 que té alè a merda de tant llepar-li el cul a l’Alonso. Eh Lobato? La F1 no és el mateix sense en Schumacher.

Podria parlar de l’intranscendent partit del Nàstic d’aquesta tarda. Però és això: intranscendent.

Així que res. D’un cap de setmana del que en desitjava: victòria del Joventut i eliminació de l’odiós Madrid de basquet, consecució del campionat de lliga de futbol pel madrid, victòria del Barça i eliminació del Tau, victòria d’en Rossi a MotoGP (encara li en dic 500) i n’espero victòria d’en Federer a Roland Garros i d’en Kimi o qui sigui a F1 amb l’alonso últim... m’he de conformar amb tot quasi a l’inrevés!

Esportivament sempre escullo el costat perdedor... I si, sembla que no tingui vida social perquè m’he quedat tot el cap de setmana mirant la tela... doncs és cert! Sort dels esports perquè si no aquest cap de setmana hauria estat patètic! Vaig anar al cinema divendres per veure Ocean’s Thirteen... ja en parlaré que comença el tennis!

el fill de puta

2007-06-08T11:08:00.001+02:00

Hi ha molt tipus de fills de puta. De moltes formes i per moltes raons diferents. El que m’ocupa ara és el que porta una boina al cap, una porra a la cintura i un aparell electrònic a la ma. Ai, si, i sobretot, una mala llet i mal follamenta al cos que no li cap i una corrupció a l’ànima que el sobrepassa.

Aquest fill de puta en qüestió és el que decideix a criteri propi qui mereix i qui no ser penalitzat. I aquesta decisió és més subjectiva que objectiva, visceral que cerebral, i això hauria de ser intolerable en un “representant de la llei”.

Així, es dona el cas que un puto urbano decideix, perquè li surt dels ous, multar un cotxe que ha restat menys de dos minuts aparcat en un lloc reservat per urbanos. I dic menys de dos minuts perquè certament van ser menys de dos minuts. Quina velocitat en posar la multa! I és clar, perquè l’urbano va veure en directe com el cotxe era aparcat. Ho va veure perquè mentre aparcava l’individu en qüestió (s’entén que jo) l’urbano estava al bar del davant, a dos metres del cotxe, prenent-se el seu carajillo (podria dir cigaló, però el barbarisme “carajillo” em sembla més descriptiu del porc del que parlo) o directament un wiskey, que l’alè li cantava. I ell ho veia, però no va ser capaç d’avisar-me que no hi havia d’aparcar. Va preferir que marxés i em pogués posar la multa. “que es foti, per trepitjar-me el territori” va deure de pensar.

En veure-ho li vaig preguntar el per què de la multa. “no lo ves? Has aparcao en un sitio reservao pa la buardia jurbana”. “sisi, ja ho veig, i el cotxe del costat? Per què no en duu si també està aparcat al lloc reservat per la guardia urbana)”. “Chaval, pojqué ese é mi coche”. Genial! Cotxe particular i no oficial! Em sembla collonut. El lloc de la guardia urbana no hauria de ser per al cotxe oficial que s’atura per fer un servei? I no pas pel cotxe particular que utilitza per anar al bar? Total, que aleshores li pregunto pel cotxe de l’altre costat que estava sobre el pas de peatons, que ocupa un lloc on jo hi podria haver aparcat però que no ho vaig fer perquè vaig considerar que allà si que molestaba. “a vé! Yo no le é puesto multa pojqué no molesta, que no voy a joé!” Si! I una puta merda! No molesta? Que s’ho diguin a tots els que van carregats amb maletes (que al costat de l’estació de trens n’hi ha molts) o als minusvàlids! I el meu molestava més??? Per cagar-s’hi. La resposta és fàcil: aquell cotxe corresponia a algun dels borratxos que comparteixen tardes d’alcohool al bar en que ell ofegava les penúries de la seva llastimosa vida. Total, que aleshores li pregunto per un altre cotxe situat a sobre d’una clarisima línia groga, tapant mitja entrada d’un gual d’accés a aparcament. Cotxe aparcat al costat del seu particular. “ese no molejta”.

Quan li vaig preguntar com havia de pagar la multa ni em va voler contestar. Servei al ciutadà nul. A sobre, va venir un cotxe d’un xunguete que va aparcar darrera del meu i no em deixava sortir del lloc on jo estava mal aparcat. L’urbano s’ho va mirar des de la distància però se’n va anar sense fer res. Total, o el xunguete maquinero li va fer por o, senzillament, aquell descerebrat era el seu fill.

Moraleja: aparca on vulguis. Poc importa que sigui a sobre d’un pas de peatons, en una plaça de minusvàlids, enmig del carrer, a l’entrada d’urgències de l’hospital o fins i tot a sobre d’una persona. Tot això és igual. L’únic que no has de fer mai és aparcar a una plaça reservada pels urbanos, perquè aleshores s’emprenyen i van a per tu. No et demanen que el treguis. S’esperen a que marxis per a poder-te clavar la multa i fotre’t per haver trepitjat el seu territori. Colla de corruptes!

Si, avui, sis mesos després, m’ha arribat la multa. El resguard no el conservo: m’hi vaig fregar el cul! Per una puta vegada que aparco malament! (em supera deixar el cotxe en un lloc on molesti!)

PS: se que el post ha estat visceral i groller. Però és que estic de mala llet. I si per casualitat algun dia l’urbano en qüestió llegeix això i es sent ofès: que es foti! Mil vegades més l’ofendria. Total, a ell li va donar igual clavar-me 50 euros. I a més, segur que se’n duu comissió. Que Tarragona altra cosa no serà, però corrupte n’és fins a esclatar.